10. Per canviar el sistema i no el planeta – Joventut Comunista de Catalunya

10.1. El planeta davant de l’Emergència Climàtica

10.1.1. Els límits del creixement

Malgrat que el sistema econòmic que regeix les nostres vides socialment i políticament ens vulgui fer creure el contrari, l’evidència no pot ser contradita massa més temps: vivim en un planeta finit i, per tant, molts dels recursos que per totes nosaltres són d’ús quotidià, en realitat, ho són també. L’any 2019 ha estat, sense cap mena de dubte, l’any en el qual més persones, especialment gràcies als petits de casa, han pres consciència de la necessitat de prendre mesures per tal de garantir un futur sostenible.

Més enllà de la vessant individualista que, generalment, havia regnat a l’imaginari social pel que fa a l’ecologisme, capitalitzat per la importància del reciclatge, la victòria de les ensenyances del 2019 resideix, especialment, en la presa de consciència col·lectiva: i és que cada vegada un gruix major de la població té més clar que a través de petites accions individuals i quotidianes no aconseguirem la veritable transformació que necessitem, una transformació que, necessàriament, comença a les forces de producció i acaba a les formes de consum.

Fins ara els arguments s’havien basat, en la majoria d’ocasions, en el fet que “encara tenim temps”, que tots els canvis necessaris podien esperar perquè el nostre consum encara estava lluny de la taxa anual de reposició del planeta pel que fa als recursos renovables (aigua, massa forestal, superfície cultivable, aliments, etc.), així com pel que fa als recursos no renovables (com els combustibles fòssils o l’urani) la quantitat de reserves disponibles és suficient per mantenir el consum actual durant encara molt temps.

Tal com dèiem, aquesta creença ha anat perdent força. Enfront del model anteriorment plantejat, cal tenir en compte que l’evolució de moltes de les variables i fenòmens que tenen pes a l’hora d’analitzar la Terra com un ecosistema, com per exemple la població mundial, l’absorció de contaminants en l’atmosfera, l’escalfament global, el consum de certes matèries primeres, etc. tenen un comportament exponencial (sempre que ens trobem en un escenari llunyà als límits físics del planeta). Que els canvis que experimenta una magnitud tinguin un comportament exponencial significa que aquesta quantitat creix més amb el pas del temps. Aquest comportament fa que sigui complicat valorar en quin moment estem prop del límit d’explotació d’un determinat recurs i quant temps trigarem a estar-ho. Si comencem a actuar quan veiem que ens trobem prop d’aquest límit i la reacció no és prou ràpida o la resposta no és la més adequada, pot succeir que de seguida ens trobem a dues vegades per sobre d’aquest límit, amb les conseqüències que això pot tenir. Al món real moltes d’aquestes variables estan interrelacionades, per la qual cosa l’efecte combinat de diverses d’elles pot donar lloc a situacions impredictibles.

Òbviament, consumir un recurs a una taxa per sobre del sostenible és una cosa que no pot fer-se de forma continuada, encara que sí que pot succeir durant un període de temps relativament curt (anys, dècades…). Aquestes situacions d’explotació insostenible del recurs es donen per una combinació de causes que solen ser combinació d’aquestes tres:

Hi ha un creixement accelerat del consum.
Es consumeixen més recursos de què la naturalesa pot regenerar. Exemple: consumir aigua d’un riu fins a esgotar-ho.
Retard o error en la presa de mesures contra el canvi climàtic. Durant molt de temps el tema del canvi climàtic no era una prioritat en l’agenda política internacional, tot i que en els últims anys es parla molt, encara no s’han pres mesures de pes. (Les conseqüències directes d’això són esgotament i escassetat de certs recursos. És a dir, a una època de consum desmesurat, li seguirà una altra (forçosa o voluntària) d’escassetat).

En l’actualitat alguns indicadors ja han aconseguit el seu màxim de producció com la taxa de producció de gra per habitant, o el consum d’aigua per habitant als països desenvolupats (que van aconseguir aquest pic a mitjans de la dècada de 1980). Recentment s’ha fet viral la notícia que la producció de petroli mundial podria haver aconseguit el seu màxim el passat any: encara que és aviat per confirmar-ho i podria ser una conclusió prematura, és indicatiu. També es calcula que en els darrers 30 anys s’han consumit més combustibles fòssils (i generat més emissions de CO₂) que en tots els anys anteriors. Es troben en risc de depassar també la massa forestal i la superfície mundial de terreny cultivable. Només durant el segle XX, la humanitat ha consumit deu cops la quantitat d’energia consumida durant el mil·lenni anterior. En termes generals es calcula que la petjada ecològica de la humanitat en els últims anys ha estat un 20% per sobre de la sostenibilitat (considerant sostenible el consum/emissió de deixalles que el planeta pot regenerar/absorbir en un any).

Els efectes del canvi climàtic podrien afectar-nos de maneres diverses, per exemple, l’alta concentració de CO₂ a l’atmosfera, ja està provocant, segons alguns estudis, canvis en la composició nutricional dels vegetals que mengem, augmentant la proporció d’hidrats de carboni en aquests. Els gasos d’efecte hivernacle són els causants de l’escalfament global, que a la vegada, produeixen el desglaç dels casquets polars així com d’altres ecosistemes com la tundra siberiana; això allibera a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle que estaven acumulats en aquest gel, en un procés que es retroalimenta. Alguna cosa similar ocorre amb la solubilitat del CO₂ en els oceans, que disminueix quan augmenta la temperatura de l’aigua. Un augment d’un parell de graus a escala mundial podria desencadenar processos naturals catastròfics, amb les consegüents implicacions socioeconòmiques.

A més, el canvi climàtic és només una cara dels canvis globals que està patint la Terra. Una altra cara coneguda és l’anomenada sisena extinció o pèrdua massiva de biodiversitat. Ambdues cares estan interconnectades, ja que el canvi climàtic dificulta les condicions per a la supervivència de certes espècies en els seus ecosistemes. La pèrdua d’espècies també té conseqüències directes en la vida humana, ja que, per posar un parell d’exemples, les abelles tenen un rol fonamental en la pol·linització dels cultius, i les noves malalties infeccioses d’origen animal arriben amb més facilitat a les persones.

Els límits del creixement no són límits al nombre de persones, cases o cotxes, té més a veure amb els límits al com la humanitat pot extreure recursos (aliments, aigua potable, fusta, pesca…) i emetre deixalles (gasos d’efecte hivernacle, substàncies tòxiques, plàstics…) sense excedir les capacitats productives o absortives del planeta. El capitalisme no només és incapaç de resoldre els problemes comentats, sinó que, amb la seva lògica neoliberal de lliure mercat, en la qual l’única cosa que compta és optimitzar beneficis, els agreuja.

No es tracta de parar el creixement econòmic immediatament sinó d’atallar vells mites. Després de dècades de creixement econòmic, no només no s’ha acabat amb la pobresa al món sinó que les desigualtats han augmentat, producte de l’acumulació capitalista. S’estima que la producció mundial d’aliments és suficient per alimentar a 8.500 milions de persones (la població mundial estimada pel 2050), no obstant això, segons la FAO, 850 milions de persones passen gana al món. Cal preguntar-se: quin creixement? Creixement de què? Per què? Per a qui? Pagat per qui?

Com a comunistes hem d’apostar per un desenvolupament sostenible, amb un horitzó de decreixement, amb una economia basada en recursos reutilitzables que permeti donar lloc a una petjada ecològica que el nostre planeta sigui capaç de suportar. Entenem que cap dels problemes exposats tenen solució dins del capitalisme, ja que per resoldre’ls faria falta una economia fortament planificada, allunyada de les lògiques de lliure mercat i del curt termini, i que potenciï la sobirania energètica i alimentària dels pobles.

Per això, la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

Apostar per una producció d’aliments ecològica i sostenible. Fer servir la tecnologia química i biològica per poder crear nous cultius més sostenibles que redueixin el consum d’aigua, augmentin el valor nutritiu i necessiten menys sòl i productes perjudicials per al medi ambient per funcionar. Que les llavors i la tecnologia productiva siguin béns públics i lliures.

Augmentar la inversió per a la recerca de millores de cultius, vetllant i exigint que vagi destinada a la millora de la capacitat de plantació, conservació i productivitat mitjançant mètodes els més ecològics possibles.

Augmentar el I+D+i en noves tecnologies que augmentin la productivitat agrícola i permetin emprar una quantitat inferior de sol en la producció d’aliments.

Mantenir la producció industrial en uns límits raonables en termes de sostenibilitat, evitant pics de producció i combatent pràctiques com l’obsolescència programada.

Avançar cap a un model energètic basat en les energies renovables, que permeti abandonar el consum de recursos fòssils altament contaminants i responsables del canvi climàtic. Com que la tecnologia actual no permet un sistema energètic basat completament en fonts renovables, proposem avançar cap a aquest horitzó amb un model de transició, valorant per a això el paper que poden jugar les centrals nuclears, mentre es desenvolupa la tecnologia per fer energia renovable, recolzant l’ús de reactors nuclears de nova generació i eventualment reactors de fusió.

Un canvi de model econòmic que no es basi en l’extracció de recursos per alimentar un creixement infinit, sinó en la cobertura de necessitats humanes de forma sostenible.

Lluitar per la protecció de la biodiversitat, amb especial atenció en les espècies en perill d’extinció. Posar atenció en la recuperació de boscos, marismes, aqüífers i altres mitjans naturals que es perden amb l’agricultura i la desertificació. També, portar a terme iniciatives que puguin tenir un al·licient econòmic perquè la població rural lluiti per la protecció d’aquestes espècies, com l’ecoturisme i la creació de reserves de la biosfera, sempre procurant un nombre de visitants i un accés restringit i sostenible per la natura.

Construir un model de consum i d’oci que sigui respectuós amb el planeta, tenint en compte els residus generats, la contaminació i l’impacte en la naturalesa i el territori.

Creació d’un pla d’explotació de boscos, aigües i altres recursos naturals de Catalunya de forma sostenible.

Posicionar-nos en contra de la mineria a cel obert i d’altres pràctiques que són contràries al medi ambient i a la creació d’ocupació.

10.1.2. Transport

Catalunya és un país divers en la seva composició territorial. Una composició a la qual li manca vertebració i connexió. Així doncs, podem observar dues realitats: una realitat urbana, on trobem també diverses realitats, i una rural, completament invisible en el debat públic i les polítiques públiques. Pel que fa a la realitat urbana, ens trobem amb una realitat metropolitana, on s’estableix un centre i la perifèria de les comarques, i una altra marcada per les capitals de província i la seva relació amb els municipis mitjans amb una activitat econòmica notable.

La vertebració i la connexió territorial afecta sobretot a la joventut, ja que té unes necessitats específiques que acostumen a ser obviades per les institucions municipals i supramunicipals. Així doncs, existeix una manca d’oferta educativa arreu del territori donada la seva concentració en les capitals de província, a la vegada que existeixen mancances en els serveis de transport públic, caracteritzades pels preus abusius o l’escassetat de vehicles (en el cas de municipis de fora de la província de Barcelona). A més, existeixen grans obstacles pel que fa al dret a l’habitatge, amb una gran mancança de polítiques públiques per fomentar l’emancipació de la gent jove. Així mateix, també existeixen mancances en les ofertes culturals i d’oci fora de les grans ciutats, fet que potencia la mobilitat de la gent jove per al temps d’oci, i que massifica els espais lúdics de les capitals.

Les lògiques del capitalisme, que comporten la transformació de tots els béns i serveis en mercaderia, xoquen amb les necessitats de la gent jove. Aquesta realitat es dóna tant en les grans ciutats, com en els municipis mitjans o petits de les perifèries. Pel que fa a les grans ciutats, amb un gran potencial turístic, la tendència és a turistificar i, per tant, buidar de vida els barris, potenciant l’ocupació de l’espai públic per activitats comercials com el turisme i els negocis derivats. Això produeix l’encariment de l’habitatge, la massificació del transport, i la precarització laboral de l’entorn més immediat. Per una altra banda, les mateixes lògiques de mercantilització afavoreixen la tendència a confondre oci amb consum, avançant cap a models de municipis-botiga. Pel que fa als municipis mitjans, en les darreres dècades s’ha aprofundit la tendència a transformar-los en veritables municipis-dormitori, laminant tota opció d’oci i optant per un model econòmic adaptat a aquesta realitat.

La Joventut Comunista de Catalunya aposta per un model de país que vertebri els seus territoris, i acabi amb les escletxes existents entre el món urbà i el rural. La joventut catalana necessita un model de ciutats i de municipis que garanteixi la formació d’un projecte de vida autònom, amb un accés digne al dret al treball, a l’educació, a l’habitatge i a la mobilitat. La joventut treballadora i estudiantil vol viure en municipis on pugui gaudir del seu temps lliure, on pugui moure’s a diferents parts del territori i, sobretot, on pugui emancipar-se, tot tenint un sostre sense haver de passar per grans dificultats econòmiques.

La joventut del nostre país viu en la paradoxa de necessitar moure’s per estudiar i per treballar, i a la vegada no disposar d’un transport públic òptim per poder-ho fer. Aquesta realitat s’expressa de diferents formes, amb una dinàmica estructural: com més lluny de les capitals es viu, més difícil és moure’s amb transport públic. Tanmateix, la gent jove que viu a les capitals també té dificultats per accedir a aquest dret pels preus elevats de les tarifes.

Pel que fa als municipis que es troben fora de la connexió de la xarxa ferroviària, trobem un transport públic únicament compost per autobusos. Aquests autobusos, que poden dependre tant de la Generalitat com dels ens locals, acostumen a estar mal finançats i externalitzats, sense seguir la coherència tarifària de la resta del transport públic integrat, el que suposa un augment de preus respecte dels de l’AMB. Mentre que l’AMB rep més de 50 milions d’euros a l’any per part de l’Estat per finançar el seu transport, la resta han d’emprar recursos propis, amb subvencions i sense, el que suposa un augment de la bretxa territorial i un greuge comparatiu; això fa que la joventut d’aquestes zones tingui una major dificultat d’accés a l’educació superior, concentrada tota en les capitals de província i, especialment, a l’AMB, tot produint un èxode en les etapes en les quals han de cursar estudis superiors, acabant buidant-se aquests municipis de quadres tècnics i professionals, aprofundint així en la manca d’oportunitats per al desenvolupament i la diversificació econòmica.

Una altra realitat és la de la gent jove que viu als municipis que es troben dins de la xarxa ferroviària, però que viuen en ciutats allunyades de la capital. En aquest cas es dóna un doble greuge: d’una banda, els preus abusius dels bitllets, i de l’altra, la manca estructural d’inversions. Així doncs, la joventut treballadora i estudiantil d’aquestes zones té també grans dificultats per moure’s, i a la vegada pateix grans massificacions i retards que fan que hagin de passar una part important del dia. La immensa majoria de la gent jove de les perifèries més allunyades viuen marcats pels horaris dels trens, pels retards i per una situació agreujada de precarietat per l’elevat percentatge de despesa que comporta el transport públic per als seus ingressos. A més, existeix una mala connexió entre els municipis perifèrics. El model radial centrat al voltant del municipi de Barcelona fa que la comunicació entre els diferents municipis de l’AMB sigui molt difícil i llarga sense fer servir el cotxe privat.

Finalment existeix la realitat de la gent jove que viu a les capitals. Tot i que existeix una major inversió i un major servei de transport públic, també es donen obstacles a l’hora d’accedir-hi. Així doncs, tot i que s’ha donat una congelació en els preus del transport públic en els darrers anys continuen sent elevats per a la joventut. Així mateix, existeixen grans diferències entre les capitals de província respecte a Barcelona i els municipis més propers. Per una altra banda, a Barcelona, tot i que s’han incrementat les inversions i s’ha incrementat la flota de vehicles del servei de transport públic, existeix una massificació, i el transport privat continua tenint un pes que cal anar corregint.

La JCC aposta per un model de mobilitat basat en l’ús del transport públic, accessible per a la classe obrera i les capes populars, amb un increment notable d’inversions.

Per això, la JCC proposa:

La reducció progressiva dels preus del transport públic.

Apostar per un sistema de transport que tingui el seu horitzó en la gratuïtat i la titularitat pública, però que, com a mínim, avanci en els criteris de justícia territorial, lluita contra la centralitat, respecte al medi ambient i unes franges horàries que permetin a la joventut de tot el territori poder dur a terme les seves activitats, com anar als centres educatius o gaudir de l’oci, amb unes condicions d’igualtat.

L’existència d’una única xarxa pública de transports col·lectius.

La revisió de les zones tarifàries de la xarxa ferroviària.

L’ampliació de la T-Jove fins als 30 anys, amb una tarifa del 50% respecte de la tarifa general, amb tots els transports del país integrats.

La creació d’una T-Estudiant gratuïta, amb tots els transports del país integrats.

Eliminar les subvencions a la indústria automotriu i plantejar la seva reconversió industrial.

Prioritzar el transport amb consum de combustibles renovables enfront de la del consum de combustibles fòssils.

Prohibir les modalitats de transport privat que consumeixen espai públic d’ús per als vianants, com les empreses de renting.

Ampliar la freqüència de les franges horàries del transport públic, sobretot a les zones de l’interior o a la perifèria. La mobilitat de la joventut, especialment a l’etapa estudiantil, es veu greument perjudicada arran d’aquesta situació de desigualtat territorial i de desconnexió amb els campus universitaris.

Creació de programes de peatonalitzacions i creacions de zona 30 -de convivència de bici i vehicles de motor- a tots els municipis. Eliminació del vehicle privat dels centres urbans i creació d’Àrees de Prioritat Residencial a les principals capitals de comarca.

Promoció del transport en bicicleta a tot el país. Barcelona és una de les ciutats més a l’avantguarda de la mobilitat ciclista de l’Estat, el seu model pot servir d’exemple per a la resta de ciutats del país.

Creació d’itineraris per als vianants amplis i segurs a tots els municipis i entre els municipis. Les autopistes i altres barreres fan impossible que les persones es puguin moure a peu pel territori.

**10.1.3. El paper del capitalisme i el greenwashing: el planeta portat al límit**

Tal com succeeix amb totes les esferes de la vida, el capitalisme genera diferències entre el Nord i el Sud pel que fa també a l’emergència climàtica. Mentre els grans governs renten les seves imatges (i, de pas, les de les grans empreses) a través de mesures polítiques de baix impacte generant un procés de greenwashing, els països més pobres pateixen i patiran, en molta major mesura, les conseqüències del canvi climàtic.

En pomposes cimeres organitzades per l’ONU, les negociacions diplomàtiques prenen molta més rellevància que no pas les opinions dels científics: el pacte d’una xifra resideix al centre, i no pas l’assimilació de la informació que els veritables experts exposen a l’audiència. A la Cimera del Clima de Copenhaguen, el 2019, això queda més que clar: sense treure importància a la xifra dels dos graus centígrads d’augment màxim de la temperatura global a final de segle, aquest va ser l’únic assoliment d’aquella cimera. Igual que succeí l’any 2015, on la fita va ser la mateixa, tot és ‘bona voluntat’ però poc convenciment: la falta de mecanismes coercitius, la confiança en la bona actuació dels països, ens aboca al desastre.

I qui més patirà les conseqüències no és, ni de bon tros, qui més contribueix a generar el problema: els qui, globalment, patiran més del 50% dels efectes de l’escalfament global no arriba a emetre el 10% de les emissions contaminants. L’emergència climàtica, doncs, entén de rics i pobres: el 10% més ric de la població mundial, a través dels seus patrons de consum individual, és responsable del 50% de les emissions, mentre el 50% més pobre no arriba a ser responsable del 10% de les emissions. I de res serveix ara establir ‘topalls’ de contaminació si no implica tenir perspectiva històrica: la justícia climàtica implica tenir ben present que els països més relacionats amb els combustibles fòssils i la revolució industrial més primerenca són els qui més hi han contribuït: posar traves als països que ara estan en desenvolupament sense tenir en compte la història anterior és una injustícia que no es pot tolerar.

Així, les elits han estat incapaces d’arribar a acords de mitigació del canvi climàtic malgrat que fa ja més de 30 anys que s’alerta sobre la situació i es fan les anteriorment citades cimeres. Si bé és cert que existeixen innegables obstacles polítics a l’adopció de mesures, és necessari assenyalar que un dels responsables de les pressions a la política per no explorar els límits del seu poder és el lobby de les petrolieres. Especialment destacable és el cas dels EE.UU, malgrat ser un fenomen global, on les empreses pugnen per ser, a ulls públics, grans expertes en el canvi climàtic i pioneres en el desenvolupament de la recerca sobre energies renovables, ho ‘compatibilitzen’ amb la despesa d’ingents quantitats de recursos econòmics i personals per tal de pressionar al poder públic a través de reunions, finançament de campanyes polítiques, finançament a think tanks favorables, etc.

Cal denunciar, també, el paper de les multinacionals a aquests països del Sud que més pateixen i patiran els efectes del canvi climàtic, i és que aquestes empreses, per tal d’acabar amb els enfrontaments populars, han assassinat a líders d’aquests moviments, la majoria d’elles dones, com és el cas de Berta Cáceres, amb un escàs ressò internacional.

L’etiqueta verda està en disputa i com a comunistes no podem permetre que caigui en mans d’aquells qui, des de fa anys, són coneixedors de la situació d’emergència en la qual ens trobem i no només no han fet res per evitar-ho sinó que han emprat milions i milions d’euros en evitar que el poder polític imaginés les solucions (la campanya #ExxonKnew apuntava que la petroliera Exxon era conscient de la situació d’emergència climàtica des de finals dels anys 60).

És per això que la JCC proposa:

Assenyalar aquelles empreses que intenten rentar la seva imatge a través del greenwashing.

Contribuir a la sensibilització de la població a través de materials que posin de manifest l’emergència climàtica, així com demostrin el paper que el capitalisme ha jugat en l’arribada a aquesta situació.

10.1.4. La consciència col·lectiva davant de l’emergència climàtica: el moviment de Fridays for Future

El 20 d’agost del 2018, l’activista Greta Thunberg va començar, cada divendres del curs escolar, una “Vaga escolar pel Clima” inspirada pels moviments estudiantils que l’any 2015, en el marc de la COP21, van impulsar protestes estudiantils al voltant de la sensibilització pel clima. L’impacte mediàtic de les seves accions va aconseguir atraure l’atenció de molta gent, especialment el sector més jove de la població, que van veure en la seva figura la capacitat de tenir un altaveu.

La creació d’aquest moviment ha permès la mobilització de la gent jove i de persones de diferents classes socials. Tot i que hi ha hagut molts intents per part del capitalisme d’emprar i manipular el discurs o el moviment, el que anomenàvem greenwashing, té potencial per desenvolupar posicions anticapitalistes. Perquè malgrat que no ho diguin clarament, per ser un moviment encara jove, molt ampli i transversal, encara en desenvolupament, si alguna cosa caracteritza els moviments pel clima, és l’anticapitalisme, és la idea que, en major o menor mesura, el sistema és el culpable de la situació d’emergència climàtica en la qual vivim. Per tant, com a comunistes, ens cal fer una lectura adequada del moment, entendre que, mitjançant el nostre discurs i la nostra capacitat organitzativa, tenim una gran oportunitat a l’hora d’incidir en el moviment més jove i massiu, encara a l’alça, dels nostres temps.

Perquè malgrat que no ho diguin clarament, per ser un moviment encara jove, molt ampli i transversal, encara en desenvolupament, si alguna cosa caracteritza els moviments pel clima, és l’anticapitalisme, és la idea que, en major o menor mesura, el sistema és el culpable de la situació d’emergència climàtica en la qual vivim. Per tant, com a comunistes, ens cal fer una lectura adequada del moment, entendre que, mitjançant el nostre discurs i la nostra capacitat organitzativa, tenim una gran oportunitat a l’hora d’incidir en el moviment més jove i massiu, encara a l’alça, dels nostres temps.

Per tant, com a Joventut Comunista de Catalunya, proposem:

Desenvolupar un programa de formació específic sobre ecologisme i sostenibilitat per tal de poder generar discurs.

Incidir en els espais organitzatius dels moviments per la justícia climàtica aportant el nostre discurs polític especialment centrat en l’anticapitalisme i per avançar cap al socialisme.

Integrar la visió de sostenibilitat i ecologisme a tots els nostres espais de treball, així com esforçar-nos per tal d’aportar el punt de vista de la justícia social als espais de treball sobre sostenibilitat i ecologisme.

10.2. Receptes i propostes de mig i llarg termini: el món polític davant de l’emergència

Dins del ventall polític, com sempre, trobem un ventall de propostes: malgrat que el negacionisme, davant les evidències, cada vegada compta amb menys adeptes, dins de l’esquerra existeixen una varietat de posicions que fa que, entrecreuades, es pugui comptar amb un programa de reforma molt complet i que abasta molts àmbits (des del social a l’econòmic, passant pel cultural). Tot i això, com sempre, la guerra de matisos pot acabar provocant que l’esquerra perdi l’hegemonia de les propostes polítiques a l’hora de mitigar l’emergència climàtica.

El negacionisme, malgrat estar present també en uns sectors reduïts de l’esquerra, està monopolitzat, principalment, per la dreta més ultraconservadora. Malgrat tenir sota el seu control alguns dels governs més importants del món, com el dels EE.UU o el de Brasil, les seves posicions comencen a ser insostenibles i, conseqüentment, estan iniciant un camí cap al reconeixement dels problemes del canvi climàtic des del seu vessant cultural. A l’Estat espanyol, si observem un partit com VOX, les seves declaracions continuen immerses en el negacionisme, tot i que combinen aquest ideari amb una defensa de la natura basada en les activitats d’explotació natural, com és el cas, especialment, de la caça.

Els partits conservadors, com el Partit Popular, han abandonat el negacionisme, o almenys de cara a la galeria, i realitzen una defensa del seu paper institucional de la lluita pel medi ambient. Sense entrar en cap mena de mesura econòmica, perquè implicaria incomodar als poders fàctics, la dreta conservadora es reconeix com la principal canalitzadora dels moviments pel medi ambient des del govern, a través de l’adopció de mesures com la creació del Ministeri de Medi Ambient (que a Espanya va aparèixer per primera vegada en un govern del Partit Popular) així com a través de la seva implicació en les cimeres i negociacions de les declaracions mundials i protocols que s’han manifestat com a paper mullat per la manca d’establiment de mesures coercitives.

I així arribem a les posicions de l’esquerra. Tot i que una part defensa el mateix que els partits conservadors, amb més o menys reconeixement públic es fa bastant explícit el fet que la solució a l’emergència climàtica passa per l’anticapitalisme. Les dues principals teories, Green New Deal i les teories del Decreixement, van en la línia de contradir els principis o pilars bàsics del capitalisme, assumint que els recursos de la Terra són finits i que les dinàmiques autodestructives del sistema capitalista ens porten, de cap, a l’extinció.

Així doncs, dintre de l’esquerra existeixen dues propostes que, sovint, es presenten com una contraposició i que, d’alguna manera, van de menys a més pel que fa als canvis necessaris i a la seva escala. Com dèiem, el punt comú és el reconeixement de la insostenibilitat del sistema econòmic, social i cultural tal com està actualment, però les mesures proposades impliquen una reforma de més o menys calat. Així, les propostes de la socialdemocràcia, emmarcades dins de la proposta de Green New Deal, impliquen una sèrie de mesures de tipus econòmic, mentre que les del Decreixement plantegen, obertament, un canvi cultural i, de retruc, obren la porta a un canvi de sistema econòmic.

El Green New Deal genera, sovint, molts malentesos. És totalment certa l’afirmació que el Green New Deal suposa una mesura liberal en el sentit que no es planteja un canvi de sistema, però com que no constitueix un programa tancat pel que fa a les mesures a adoptar, constitueix una oportunitat per tal d’impulsar un conjunt de mesures de tipus econòmic que posin el focus en una transició ecològica des de la justícia social. Moltes de les acusacions són superficials per basar-se en el nom: el Green New Deal no s’anomena així per evocar el seu contingut, sinó que evoca a l’esperit dins del context dels Estats Units del consens que, durant dècades, va despertar, i que va permetre que, malgrat governs republicans, l’imaginari col·lectiu impedís que les mesures econòmiques fossin massa diferents de les que impulsaria un govern demòcrata; per tant, el que els autors i pensadors proposen és que cada país, obeint al seu país, dissenyi aquest programa de mesures sota un nom que evoqui al consens de l’imaginari col·lectiu d’alguna època en concret.

Així, es reconeix que és una mesura clarament insuficient per si mateixa, però constitueix una oportunitat com cap altra per l’esquerra per tal d’incidir en els canvis polítics, econòmics i socials que marcaran el futur de les dècades vinents, podent assentar les bases pel canvi cultural que porti la població a requerir el canvi de sistema.

Aquesta insuficiència pot quedar suplida per la teoria que, com a comunistes, millor s’inscriu dins del nostre ideari: el Decreixement. Denunciant directament la voràgine autodestructiva a la qual condueix el capitalisme, així com la seva superposició dels beneficis individuals a les necessitats col·lectives, aquestes teories reconeixen la necessitat de variar els patrons de producció i de consum del conjunt de la població sense obviar, com no pot ser d’una altra manera, la justícia social. Així doncs, el Decreixement fa especial èmfasi en els canvis de patrons de consum, deixant ben clar que el capitalisme i la seva creació de desitjos i necessitats constant, sense horitzó, provoca la creació d’un patró de consum que, en democratitzar-se i arribar cada vegada a més capes poblacionals, no fa més que aguditzar la insostenibilitat del planeta.

Per tant, només un canvi de sistema a un sistema socialista, tal com dèiem anteriorment, serà la garantia de supervivència del planeta: de totes maneres, i per tal de sumar el màxim de suport possible i assegurar-se les bases i pilars per la transició de sistema econòmic posant l’accent a la justícia social, la construcció d’un primer programa de propostes polítiques i econòmiques no pot ser desconsiderada ja des d’un inici quan encara està en construcció.

Davant de l’escenari actual d’emergència climàtica, i tenint ben presents les diferents propostes polítiques que, actualment, es plantegen a tots els nivells, la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

Continuar amb la denúncia del sistema capitalista com a responsable de la situació d’emergència climàtica, afavorint la transició cap a l’economia socialista com l’única garantia de supervivència del planeta.

Contribuir a la transició ecològica a través del nostre ideari socialista, tenint sempre present els principis de la justícia social en aquesta transició.

Fer un suport explícit de les teories del decreixement com a impulsores del necessari canvi cultural en els patrons de consum per tal d’iniciar la mitigació dels efectes del canvi climàtic.

Impulsar, dins de les nostres possibilitats, mesures veritablement radicals per a mitigar els efectes del canvi climàtic, especialment en l’àmbit econòmic, per tal de poder iniciar la transició al model socialista.