3. Per la ruptura democràtica: República Catalana

3.1. El darrer cicle polític: entre el 15-M i el 1-O

La Joventut Comunista de Catalunya es va refundar el 2014, en un context polític a l’Estat Espanyol i a Catalunya  marcat per la resposta popular a la crisi capitalista iniciada a partir del 2008, i que va catalitzar en l’aparició del “moviment dels indignats” deixant una data simbòlica al calendari polític, el 15 de març de 2011, del qual fa gairebé ja 10 anys. 

Ha estat una dècada on hem vist néixer, desenvolupar i tancar-se el cicle polític del 15-M, on les classes populars van aspirar a “assaltar els cels” com a impugnació a aquella crisi. Ara es troben en la incertesa de com es repartiran els costos de la darrera crisi capitalista: la crisi sanitària de la COVID-19. De moment, tot apunta que aquesta crisi la tornarem a pagar els fills i les filles de la classe treballadora.

Així mateix, aquest cicle polític ve marcat a Catalunya i a l’Estat espanyol, per una crisi territorial i de sobirania. La pulsió entre el sobiranisme i l’Estat espanyol s’ha posat de manifest especialment en els moments crítics de mobilització com el referèndum de l’1-O. El moviment sobiranista tant de caràcter independentista com republicà, amb fortes arrels populars, va defensar que els i les catalanes poguessin votar sobre la relació de Catalunya amb l’Estat. Superat aquell moviment independentista inicial, amb el qual sectors de l’elit econòmica van intentar millorar la seva posició i la seva capacitat de negociació davant de la resta de sectors de la burgesia espanyola, es va posar de manifest per una banda, la repressió de l’Estat, i per l’altra que el moviment sobiranista defensa un desig que comparteix la gran majoria de la població catalana: l’autodeterminació de Catalunya.

.

3.1.1. Del 15-M a les “forces del canvi”

Entenem el 15-M i “moviment dels indignats” com una revolta generacional contra l’establishment econòmic i institucional que venia generant un tap per a les noves generacions. Enfront dels nivells de precarietat i atur juvenil massius i l’enfonsament de qualsevol perspectiva de futur, es va produir una intensa politització de molta gent que fins aquell moment no s’havia sentit interpel·lada a participar en política. La utilització massiva de les xarxes socials com a eina política i l’emergència de nous llenguatges i aspiracions van desbordar les institucions culturals, polítiques i econòmiques. Addicionalment, aquest moviment va iniciar una crisi en el sistema de representació política, posant en qüestió el bipartidisme: “no ens representen” o “democràcia real ja” són lemes que van omplir els carrers i les places.

Apareixen nous moviments socials: PAH, Iai@flautas, Marxes per la Dignitat, etc. En aquest sentit es van forjar nous quadres polítics i nous referents. El tauler organitzatiu de la classe treballadora es va sacsejar, i les organitzacions d’esquerres no sempre van saber com relacionar-s’hi i encaixar el protagonisme del moviment popular ascendent, llastrades per cultures excessivament institucionalistes i de compromís amb el règim del 78.

És en aquest context on comencen a sorgir iniciatives polítiques com Procés Constituent a Catalunya, que intenta aglutinar aquesta nova onada mobilitzadora i alhora, interpel·la a organitzacions polítiques ja existents (CUP, EUiA, ICV, etc.). A la resta de l’estat Izquierda Unida no aconsegueix encaixar aquesta nova onada entre les seves files i, el 2014, es presenta Podemos com a candidatura alternativa a l’esquerra del PSOE a les eleccions europees, reivindicant el 15-M de les places i amb uns codis i llenguatge completament diferents dels de l’esquerra clàssica. Podemos va fer un emplaçament a IU per construir una candidatura a les eleccions europees que superés la lògica de partits, amb candidats i candidates escollides en primàries obertes. IU, però, vivia immersa en el seu propi debat, un pols entre l’aparell i els sectors més joves i oberturistes.

Amb la irrupció de Podemos, la indignació feia el pas de les places a les institucions canviant el “¡No nos representan!” pel “¡Sí se puede!”, amb la suficient intel·ligència per part de l’aparell de Podemos de no patrimonialitzar excessivament el 15-M. Les expectatives de canvi polític eren enormes després d’un llarguíssim període de resistència: s’obria una finestra d’oportunitat, era el moment d’assaltar el cel i acabar amb el règim del 78. El 2015, es van celebrar les eleccions municipals, i autonòmiques a la majoria de comunitats i, finalment unes eleccions generals que canviarien el mapa polític de l’Estat espanyol: “l’any del canvi”. 

Podemos va decidir no presentar-se com a tal a les eleccions municipals, principalment perquè era una força sense implantació territorial consolidada i amb serioses dificultats per garantir un procés d’elaboració de candidatures en condicions. Així, la configuració de les candidatures municipals va ser similar al cicle anterior a la majoria de municipis, però el corrent de fons era poderós i van emergir amb molta força candidatures municipalistes confluents, especialment a les grans ciutats, que van capgirar completament aquestes eleccions. Així, les organitzacions preexistents, que havien format part, en major o menor mesura, de l’statu quo, dirimien les contradiccions per integrar-se plenament en aquest espai d’impugnació, cedint el protagonisme, rebaixant l’identitarisme, renovant lideratges i assumint noves formes organitzatives.

La “nova política” va prendre forma, però no ho feia de forma simètrica, sinó plena de trampes i perills. El pas enrere pels lideratges o els subjectes podia ser arbitrari i discriminava més en funció de la imatge que de la gestió prèvia o l’experiència acumulada. En alguns casos, després de molts anys de lluita de persones i organitzacions que durant la llarga travessia de la transició fins al 15-M van mantenir les brases de la revolta enceses. Tots aquests elements ja s’albiraven en els primers compassos, però posats a la balança no eren suficients per frustrar les enormes expectatives de canvi que s’obrien. El moment requeria generositat i lleialtat amb el projecte comú i estar a l’altura i el temps ja s’ocuparia de posar cadascú al seu lloc.

Amb els resultats electorals a la mà, les eleccions municipals van demostrar que realment existia un espai polític enorme que respirava en clau d’impugnació i ruptura democràtica, nítidament progressista, i que les antigues eines no havien estat capaces d’interpel·lar i mobilitzar. Les alcaldies de A Coruña, Badalona, Barcelona, Cadis, Ferrol, Madrid, Santiago de Compostela i València entre d’altres, eren conquerides per l’onada del canvi i s’obria una nova etapa en la qual calia demostrar la capacitat de gestió i que les coses es podien fer d’una altra manera.

Les classes dominants no van esperar, durant el mateix  estiu de 2015, Ciutadans passava a la primera pantalla estatal convertint-se en Ciudadanos. Un “Podemos de derechas” com va demanar mesos abans l’aleshores president del Banc Sabadell, per disputar-li l’espai de la novetat política a Podemos des de la dreta. Encaminant la frenada de Podemos cap a les eleccions generals de finals del 2015. Podemos engega una “remuntada”, l’objectiu un sorpasso al PSOE, seguint la tendència electoral que IU havia projectat fins al moment.

A Catalunya, aquesta remuntada es consuma, consolidant la marca d’En Comú Podem com a primera força electoral del país; en parlarem més endavant d’això. Tanmateix, el resultat és agredolç. Al conjunt de l’estat la remuntada no es consuma i no hi ha sorpasso al PSOE, i els resultats de Podemos, tot i anar molt més enllà del que l’esquerra a l’esquerra del PSOE mai havia aconseguit des del final de la dictadura, suposen un gerro d’aigua freda a l’ideal d’assalt als cels. IU aconsegueix gairebé un milió de vots, però només 2 diputades escollides. El canvi es va frustrar, o com a mínim va quedar pendent. 

Amb un bipartidisme tocat després del resultat electoral, però sense una majoria estable per formar govern de l’Estat, la situació política porta a una repetició electoral pel 2016. El PSOE va trobar el pacte amb Ciudadanos, barrant el pas a l’aliança amb les forces del canvi que ja havien proposat un Govern de coalició. Un element molt important en aquella repetició electoral va ser l’aclamat acord electoral entre IU i Podemos, anomenat com a “pacto de los botellines”, que es va materialitzar malgrat les contradiccions a ambdues organitzacions. Tanmateix, hi ha trens que només passen un cop: la coalició Unidos Podemos va obtenir un milió de vots menys que els que havien obtingut IU i Podemos per separat. Sense entrar en detalls de quines causes van provocar aquest declivi, molts dels símptomes d’esgotament eren palpables, la “maquinària electoral” s’ho va jugar tot a una carta, un assalt institucional, que va fracturar el subjecte polític. És un cas exemplificador de què la divisió és conseqüència de la derrota, i no a l’inrevés.

Podemos, que havia nascut per sacsejar l’escenari, per canalitzar la indignació, la impugnació al règim del 78. Podemos, que havia de ser un front electoral i de mobilització capaç de construir una majoria social pel canvi. Es va enfrontar al seu primer procés de ruptura el 2017, a Vistalegre 2, on s’accentua el presidencialisme recolzat amb equips petits i el plebiscit com a forma de dirimir els debats, cada cop és més clar que l’anomenada finestra d’oportunitat es va tancar el 2015. En un projecte concebut i dissenyat per a l’assalt institucional, un cop aquest fracassa, es fan més evidents els dèficits organitzatius, democràtics i estratègics.

Podemos i els nous subjectes polítics, que malauradament van entaular relacions complicades amb les organitzacions d’esquerres existents, amb les que haurien d’haver establert aliances, delimitant les tasques i funcions de cadascú. Tot i que van gestionar molt bé la seva relació amb el 15-M i els moviments socials, sent capaços de recollir les seves reivindicacions i donar-los veu a les institucions. Tanmateix, van caure en l’error, en part, d’intentar apropiar-se’n, especialment, per exemple, cooptant figures visibles d’alguns d’aquests moviments socials per a que participessin directament a les institucions.

Aquests nous subjectes polítics s’han vist ràpidament arrossegats a les dinàmiques que presentaven aquestes organitzacions existents, però sense la seva solidesa organitzativa. Les eines organitzatives que havien de servir per als pròxims 30 anys, van començar a presentar clars senyals d’esgotament.

.

3.1.2. Entre el Procés i l’1-O

A Catalunya, el moviment independentista no ha parat de créixer d’ençà de les protestes per l’Estatut a partir del 2010. Considerem que aquest moviment polític no és monolític i ha anat evolucionant durant el transcurs del darrer cicle polític que hem definit amb anterioritat. El moviment independentista a Catalunya ha assolit fites gens menyspreables com aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya o una mobilització popular per la sobirania popular l’1-O. Entenem que un moment d’inflexió en aquest moviment és la manifestació de l’11 de setembre de 2012.

En aquella ocasió la burgesia, principalment representada aleshores per Convergència i Unió va intentar catalitzar aquell anhel popular en les Eleccions Autonòmiques a la Generalitat de Catalunya i va guanyar, encara que minvant de 62 a 50 diputats malgrat tenir projeccions d’obtenir la majoria absoluta. Tot això, a despit d’haver estat principal promotora de les retallades, especialment a sanitat i educació, i la repressió de les vagues generals a Catalunya, en plena connivència amb el govern del PP al govern de l’Estat.

Considerem que l’alta burgesia va iniciar aquest moviment per pur interès tacticista i de classe, la burgesia coincidia amb la reivindicació de l’Estatut, una major autonomia per Catalunya, és a dir una major capacitat per negociar quina part del repartiment estatal de la riquesa estatal els hi pertany. En cap cas, aquesta alta burgesia va iniciar el procés d’independència de Catalunya amb l’objectiu d’aplicar una política de sobirania real, un procés emancipatori del poble de Catalunya, és a dir, de la classe treballadora del país. Per contra, sí que reconeixem que una fracció de la burgesia sí que va donar suport a aquest moviment amb interessos sobiranistes, especialment la mitjana i la petita burgesia, ben representades en entitats de la societat civil com l’ANC o, actualment el Cercle Català de Negocis. 

El govern de CiU es va exhaurir entre els dos motors polítics que es viuen a Catalunya, per una banda la resposta popular a la crisi del 2008 també es projectava al país i començaven a cristal·litzar les “forces del canvi” a Catalunya, i per una altra, la incapacitat del govern de representar els anhels independentistes, ja que part del govern (Unió) de forma manifesta no volia aquesta independència. Entenem que els interessos de l’alta burgesia de no qüestionar el règim territorial de l’Estat, van xocar amb la mobilització popular. Això va provocar un avançament electoral el 2015.

Abans que Podemos aparegués a l’Estat, a Catalunya existien tres experiències prèvies en matèria de “nova política”.

En primer lloc, la CUP amb la seva pròpia trajectòria política i tradició municipalista i que va apostar en algunes localitats per establir aliances amb altres subjectes polítics. D’altra banda ICV i EUiA van teoritzar l’aparició d’un nou “espai polític” d’ençà de l’aparició del 15-M. A més, va aparèixer Procés Constituent, un moviment que va defensar la necessitat d’un procés constituent a Catalunya sense renunciar a la tradició federalista i que durant un temps semblava que quallaria en un subjecte polític propi, cosa que no va succeir finalment. Aquests fenòmens previs van tenir implicacions directes en la política catalana, propiciant l’aparició a Barcelona del que primer es va anomenar Guanyem Barcelona i finalment va concórrer a les eleccions municipals de 2015 amb el nom “Barcelona en Comú”, guanyant l’alcaldia de la ciutat i configurant una derrota de CiU que marcarà en el declivi de la coalició. És aquesta potencialitat de recollir aquestes experiències teòriques i pràctiques el que va tenir un efecte multiplicador en l’èxit dels “comuns” a Barcelona. 

La derrota del govern es va traduir en unes eleccions a la Generalitat anticipades. Aquesta derrota va ser en clau partidària també, hi va haver una recomposició dels partits i es va presentar una coalició en to plebiscitari: Junts Pel Sí, coalició independentista que va agrupar la dreta i part de l’esquerra independentista, amb un programa per complir les demandes de l’espai polític independentista amb l’objectiu de convocar un referèndum d’independència o provocar una sortida unilateral de l’Estat.

La victòria de la coalició suposa l’entrada en una de les etapes més convulses del Procés, que culminarà amb l’1-O i la posterior DUI fallida. Tanmateix, hi ha dos fets que s’han d’analitzar d’aquelles eleccions abans d’arribar a l’1-O: primer, Ciutadans es va configurar com a principal oposició polaritzant els vots no independentistes i, segon, les forces del canvi van xocar a Catalunya frontalment amb les dinàmiques de partit d’ICV. No es va reeditar la coalició ICV-EUiA en favor de “Catalunya Sí que es Pot”, però no aconsegueix l’efecte amplificador que Podemos havia aconseguit a l’Estat o Barcelona en Comú a Barcelona, passa de 13 a 11 escons, quedant quarta força darrere del PSC, amb una CUP trepitjant fort amb 10 escons.

El 2016 va començar amb la convocatòria de les eleccions generals, i amb la lliçó apresa es va presentar les eleccions En Comú Podem, deixant de banda les lògiques partidàries d’ICV i incorporant nous actors provinents de Procés Constituent i Barcelona en Comú, i d’altres candidatures municipals, la coalició electoral va tornar a representar un projecte creïble, especialment perquè operava de forma clara i inequívoca en l’eix determinant de les eleccions generals, el de la impugnació, l’eix nou-vell. En Comú Podem era clarament un front electoral de ruptura amb el règim que articulava un discurs sobiranista (de totes les sobiranies, inspirat en Pi i Margall). Un front electoral que va aglutinar una confluència real entre molts actors (ICV, EUiA, Podem i BeC), podent-se nodrir per una banda de l’estructura existent dels partits previs i per altra banda de l’onada que representava Podemos al conjunt de l’Estat, fet diferencial de la mateixa candidatura a escala estatal; que no va ser confluent fins a la repetició electoral. Aquesta combinació de discurs sobiranista i de confluència real, va impulsar la candidatura i va fer que gairebé un milió de persones la veiessin com la millor opció per defensar els interessos de Catalunya al Congrés, esdevenint primera força política a Catalunya, en aquelles eleccions i la seva repetició electoral.

Seguint amb la situació política a Catalunya, el Procés va arribar al seu moment més àlgid de mobilització quan a la tardor del 2017, es va convocar el Referèndum per la Independència i va provocar l’esclat de tensió amb l’Estat espanyol governat pel PP, sent el moment més violent el dia del mateix referèndum. Entenem que aquesta mobilització i aquesta pulsió amb el govern de Mariano Rajoy marquen un punt d’inflexió en el moviment popular. La defensa de la democràcia va arribar a mobilitzar a persones de la classe treballadora que no són independentistes, però que sí que es veuen cridades per defensar la democràcia i el dret a decidir, és a dir, constata l’existència de les possibilitats d’un espai del sobiranisme popular. No obstant això, també cal constatar que la gran majoria de contraris a la independència no van participar en aquella jornada, fet que va restar la legitimitat que l’independentisme va voler atorgar al referèndum. El dia 3 d’octubre, en què una majoria aclaparadora de catalans i catalanes van sortir al carrer independentment de si havien participat o no al referèndum, va marcar una data d’unitat popular a Catalunya basada en el rebuig a la violència policial i en defensa de la solució democràtica al conflicte. Entenem que el moment històric de l’1-O acaba amb la Declaració Unilateral d’Independència, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i la posterior repressió i judicialització del procés.

La Sentència contra els líders del procés ha confirmat la politització espanyolista de l’alta judicatura i ha tornat a posar de manifest la imperiosa necessitat de la transformació política de l’estat per tal de poder donar una solució democràtica al conflicte català. La publicació de la sentència va generar una nova onada de protestes gens menyspreables que alhora van demostrar les pulsions internes de l’independentisme. L’experiència mobilitzadora generada pel Tsunami Democràtic, plataforma consensuada entre partits i entitats independentistes per tal de guiar la mobilització post-sentència, fou inicialment potent. La crida a l’assistència a l’Aeroport el mateix dia de la Sentència fou un tret inicial que es va seguir per una mobilització pràcticament permanent per part de les entitats, dels CDR i de la ciutadania. La mobilització va començar a adquirir una caire de confrontació directa amb els cossos policials (Mossos i Policia Nacional) i va deixar en el record l’anomenada “Batalla d’Urquinaona”. Des de la Joventut Comunista creiem que arran els esdeveniments d’aquelles jornades hi va haver una clara aposta criminalitzadora del jovent per part de cossos de seguretat i institucions, a la vegada que rebutgem la idealització i sobredimensionalització d’aquests fets. A escala juvenil també va destacar l’Acampada Universitat, que va aplegar a joves (principalment estudiants) que varen acampar durant dues setmanes i van concentrar els eixos de reivindicació juvenils més enllà del merament nacional, com la denúncia a la precarietat juvenil, la crisi de l’habitatge o la proliferació de les cases d’apostes als nostres barris. En els mesos posteriors a aquestes mobilitzacions, el Tsunami Democràtic va convocar d’altres com la jornada de reflexió i el tall de l’AP-7, estant des de fa mesos inactiu a causa de les pròpies tensions internes en l’independentisme, així com els resultats de les eleccions generals del 10N.

.

3.2. L’inici d’un nou cicle polític: entre el vell i el nou món

El final del cicle polític del 15-M i l’1-O ve marcat per l’estancament dels blocs polítics estatals i catalans, i la rematada final és la gestió de la crisi de la COVID-19, agreujada especialment per les retallades en sanitat dels diferents governs liberals. La classe treballadora està cobrant-se ara aquestes retallades en víctimes.

El bloc de les forces del canvi que hem analitzat en el document, està en parada tècnica amb l’entrada al govern de l’Estat d’Unidas Podemos i la institucionalització dels projectes municipals, com Barcelona en Comú. Però ja ho estava molt abans, a Catalunya especialment, amb la fallida constitució de Catalunya en Comú com a subjecte ple, que pogués apel·lar a l’espai del sobiranisme i republicanisme, la refundació de les lògiques partidàries de la vella ICV, provocant el conseqüent continu degoteig de persones referents i petites organitzacions que abandonaven el vaixell, i amb l’acord a Barcelona amb el PSC, tot acceptant els vots de Manuel Valls, descartant un pacte amb ERC.

El bloc independentista, ja lluny d’assolir un projecte polític interclassista que hegemonitzi l’independentisme de dreta a esquerra a Catalunya, passat l’1-O està en un bloqueig amb la judicialització del procés. Una ofensiva que ha portat als líders polítics del moment de les tres formacions (ERC, postconvergents i CUP) a la presó i a l’exili i les ha conduït a una crisi tant d’unitat del mateix bloc com de cohesió interna. La guerra per l’hegemonia del bloc entre la post-Convergència, en el seu enèsim canvi de nom i supeditada a un hiperlideratge sense projecte per Catalunya més enllà de les retallades, el legitimisme i l’enfrontament amb l’Estat com a finalitat, i ERC, el nou partit hegemònic en termes electorals i més inclinat a una estratègia de diàleg per la resolució del conflicte, està servida. 

El procés ha alterat sobremanera la política catalana i el cas més paradigmàtic ha estat el de la dreta catalana que ja no es pot entendre en els termes en què l’enteníem abans. Els dos partits que conformaven la coalició CiU ja no existeixen, Convergència a causa dels casos de corrupció, a la necessitat de deslliurar-se d’una marca associada al pactisme i l’autonomisme i a la pulsió independentista dintre d’aquesta, i Unió pel fracàs electoral experimentat a les eleccions autonòmiques i estatals en les quals va concórrer en solitari. En el buit polític que ha deixat aquesta marca, que recordem que abans de 2012 tenia 62 diputats, va aparèixer el PDeCAT com a refundació de Convergència i Units per Avançar com a nova Unió. Els esdeveniments però han demostrat que cap d’aquestes noves eines podia recollir tot el gruix electoral que deixava l’antiga marca, i va propiciar a la necessitat manifesta dels postconvergents a impulsar JxSí i després JxCAT, amb la posterior creació de la Crida Nacional i d’altres grups. En el sector més proper a Unió i al pactisme de convergència trobem el mencionat Units, així com les apostes de la Lliga Catalanista, Lliures i el nou partit impulsat per l’excoordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, que sintetitzen perfectament l’aposta de les restes de l’alta burgesia “catalanista” moderada.

Per la seva banda, l’estancament del bloc de la dreta espanyolista sembla més que evident. Nascut de la reacció, i per tant sempre a l’espera de les ofensives del bloc independentista, l’esmentat estancament del “procés” ha provocat que el projecte del bloc conformat per PP i C’s (i també Vox) es trobi a la deriva. C’s, la gran beneficiada de la polarització de la societat entorn de la independència, primera força en vots a les passades eleccions al Parlament del 2017 va obtenir a les eleccions del 28 d’abril menys de 500.000 vots a Catalunya, passant a ser cinquena a força i amb una campanya basada en un discurs molt agre i amb la demanda d’una nova aplicació del 155 com a pal de paller.

Entenem que la política catalana, i l’estatal, s’han regit en aquest cicle per tres eixos polítics: l’eix nacional, l’eix social esquerra-dreta i l’eix democràtic i de regeneració. Considerem que el primer eix ha regit les lluites i moviments polítics catalans arribant a supeditar el segon. El darrer ha estat d’especial importància la resta de l’Estat, representant el trencament del bipartidisme, però habitualment també subordinant l’eix social esquerra-dreta. Entenem que un projecte revolucionari per Catalunya ha de tenir en compte aquests eixos que responen a la confrontació d’emancipació nacional i de classe.

A més a més, entenem que el darrer cicle polític ha desdibuixat tots els partits polítics i la seva relació amb els seus respectius espais polítics. Entenem que actualment, podem parlar de diferents nivells orgànics de les classes entorn de la representació electoral: els espais, els subjectes i els partits. Entenem que aquesta divisió orgànica afecta a la classe treballadora, però també afecta la representació orgànica de la burgesia. Som plenament conscients també, que la burgesia (especialment la gran burgesia) no exerceix el seu poder a partir del control polític de les institucions, sinó des d’altres esferes de poder, com són el poder econòmic directament.

Entenem per “espai polític” totes aquelles persones que se senten interpel·lades per un projecte polític, sigui quin sigui el seu grau de compromís amb el mateix; parlem, per tant, de les militants i activistes, però també de tot l’entorn social, i finalment d’aquelles persones que tan sols donen suport electoral. Quan parlem de “subjecte polític”, ens referim a les organitzacions polítiques que intenten articular aquest espai, ser-ne la part més organitzada i l’expressió institucional. Un espai polític pot tenir diferents subjectes polítics, que estableixin diferents relacions entre ells, per exemple en forma de coalició electoral. Finalment, entenem com a “partit polític” una organització de quadres que vol ser l’avantguarda de la seva classe o d’aquest espai polític. Podem veure exemples d’aquesta analogia a l’espai del PSUC (a l’esquerra del PSC) o l’espai de la postconvergència, o de la mateixa CUP. Constatem doncs, que al tancament d’aquest cicle polític els espais polítics que en el seu moment van ser hegemonitzats per grans partits de masses, queden diluïts en estructures “de ceba”, on predominen grans subjectes de masses que volen apel·lar o gestionar els espais polítics existents.

La Joventut Comunista defensem que existeix un espai polític que va molt més enllà de l’independentisme o l’espai hereu del PSUC, un espai que no pot dividir la classe treballadora de Catalunya. Parlem del sobiranisme d’esquerres, moviment polític que pot interpel·lar a amplis sectors de la societat catalana, a tota la classe treballadora i a sectors estratègics de la petita burgesia, per construir una república catalana socialista, radicalment democràtica, feminista, ecologista i lliure de corrupció. Un moviment polític que sigui un punt de trobada entre independentistes, sobiranistes i federalistes (referint-nos a l’independentisme popular i entenent el federalisme com un pacte entre iguals). 

Des de la JCC apostem, des de les nostres arrels en les diverses cultures federals i republicanes, així com en el catalanisme popular, des de Pi i Margall, passant per Valentí Almirall, Joan Comorera, Andreu Nin, Francesc Macià, Lluís Companys o Blas Infante, entre altres, perquè aquesta República Catalana pugui escollir compartir un marc comú de relacions amb la resta dels pobles d’Espanya, des de la seva plena sobirania i sempre que es respecti el seu dret a la lliure autodeterminació.  En aquest marc, la JCC aposta per la creació d’una República Confederal Espanyola basada en la lliure adhesió i en la defensa del dret a l’autodeterminació de tots els pobles que la conformin, i la lliure unió  de la República Catalana en aquesta confederació. Entenem també, que la construcció nacional d’aquesta República Catalana no es pot avançar als interessos de classe dels i les treballadores de Catalunya. L’emancipació nacional de Catalunya no pot avançar-se a l’emancipació de classe. Així com no pot defugir de la relació històrica amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol. 

En aquest sentit, entenem que no existeix a Catalunya un subjecte polític amb capacitat per aconseguir per si mateix interpel·lar aquest espai polític del sobiranisme popular. Entenem i compartim els debats que ha tingut Comunistes de Catalunya durant els dos darrers cursos polítics que han portat a presentar la plataforma Sobiranistes, dins de Catalunya en Comú i finalment presentant una coalició a les eleccions estatals de 2019 (i a la seva repetició) amb ERC.

Recordem que el pacte amb ERC a les darreres eleccions a les Corts de l’Estat, va ser un moviment tàctic i en cap cas estratègic. I així, ho defensa la JCC, entenent que l’estratègia d’aliances de Comunistes ha d’anar més enllà, buscant teixir un Front Social i Democràtic. 

Així, assumim les tesis del Partit en la qüestió del Front Democràtic i Social que ha de bastir una alternativa a l’actual desgovern de la política catalana, un front que no ha de materialitzar-se exclusivament en la qüestió electoral i que ha de pivotar  al voltant de la defensa dels drets socials i del referèndum d’autodeterminació. Un espai ampli i de majories que pugui impugnar la Constitució de 1978 tot sent conscients de la necessitat de bastir aliances amb la resta de l’estat i les forces de canvi que obrin el marc de transformació necessari.

Valorem positivament actuacions com el Fòrum 14D, que va servir com a presa de contacte entre diverses organitzacions sobiranistes, des de partits polítics fins a entitats socials. Entenem que en la construcció d’aquest projecte polític també podem beure d’experiències similars a la resta de l’Estat, com EH Bildu.

Així mateix, ens emplacem a fer el possible per sumar aliats a aquest projecte polític, el Front Democràtic i Social, concretat en un espai del sobiranisme popular que pugui aglutinar des d’actors com ERC o l’Esquerra Independentista fins a actors de l’espai hereu del PSUC. Perquè no renunciem a l’esperit fundacional de les forces del canvi que van arribar per impugnar el sistema i assaltar els cels. 

Com a Joventut Comunista, també apostem per una relació fraternal amb la resta de pobles d’Espanya. Així mateix, volem mantenir una relació de camaraderia i de col·laboració amb les organitzacions de la resta de pobles de l’estat amb les quals compartim una lluita contra l’statu quo espanyol, que impedeix l’emancipació nacional dels pobles oprimits de l’estat, així com l’emancipació social de les classes populars. Aquesta aliança només es pot donar des del reconeixement i respecte dels diferents processos constituents, respectant l’autonomia, els propis tempos i les aliances de cadascú des de la fraternitat i l’internacionalisme.

En definitiva, el cicle s’ha tancat. Els dies de confinament i la gestió de la crisi sanitària provocada per la COVID-19, ens ha donat un escenari de batalla ideològica i política que ve marcada per qui està assumint i assumirà els costos d’aquesta crisi. És en aquest escenari on ens trobem en una batalla que marcarà l’inici del nou cicle polític, i de quines sortides es plantejaran a aquesta crisi i la seva derivada crisi econòmica. Com deia Antonio Gramsci: El vell mon mor. El nou triga en néixer. I en aquest clarobscur apareixen els monstres.

.

3.3. Per una sortida republicana: República Catalana 

Com s’ha analitzat prèviament, el terratrèmol polític i social que ha estat motor d’aquest cicle té almenys tres causes que coincideixen en el temps: la crisi econòmica de 2008, el procés deconstituent i recentralitzador de l’Estat Espanyol que arriba al seu punt culminant amb la sentència que retalla l’Estatut de 2006, i els casos de corrupció flagrant dels partits del règim (PP, PSOE i CiU). D’aquestes, la crisi territorial és ara mateix la que el règim no ha pogut assimilar i ha requerit, com acostuma a passar en aquests casos, l’ús de mesures de força.

El desafiament a l’ordre constitucional que ha arribat des de Catalunya, especialment amb les consultes del 9-N i de l’1-O, s’ha intentat resoldre amb un desplegament de diversos instruments de repressió estatals: el desplegament policial a Catalunya, l’encausament i empresonament d’activistes i membres del govern de la Generalitat, i la supressió de l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució. L’escalada repressiva de l’Estat ha superat els partits catalans i ha provocat la paràlisi i el replegament de l’independentisme. Però mentre que el sistema s’ha recomposat per assimilar les crisis econòmica i institucional (en favor del manteniment del sistema), la qüestió catalana i la seva impugnació al règim estan lluny de ser solucionades.

L’enfonsament del bipartidisme i la desaparició dels partits frontissa, així com l’auge de la nova esquerra o l’independentisme, ha dut les institucions espanyoles a un bloqueig: repeticions electorals, mocions de censura i impossibilitat de formar govern són els símptomes d’un sistema que no aconsegueix regenerar-se plenament. La dreta nacionalista espanyola (PP, C’s i Vox) no té suficient força per governar i el PSOE ha recuperat terreny perdut tancant l’acord de govern actual amb Unidas Podemos, fet que provoca un tancament del cicle polític com ja hem analitzat prèviament. 

En aquest sentit, la crisi de sobirania de l’Estat seguirà sent una font d’inestabilitat pel règim del 78 i l’aposta de la JCC per avançar cap a l’emancipació nacional i de classe sempre ha estat clara. Des de la Joventut Comunista volem:

  1. La construcció d’una República Catalana que, des de la seva plena sobirania i llibertat, pugui decidir quina relació manté amb la resta de nacions i pobles d’Espanya i el món. Específicament, la JCC, apostem perquè aquesta República Catalana es confederi amb la resta de nacions i pobles d’Espanya.
  1. Obrir les portes a un procés democratitzador per al nostre país, i també al conjunt de pobles de l’Estat. És per això que les joves comunistes no podem deixar en mans de les elits polítiques i econòmiques del país el lideratge de la lluita per l’autodeterminació, ni podem deixar que s’imposi un model de país en el qual les empreses tenen via lliure per trinxar els drets socials i el territori per aconseguir majors marges de benefici.
  1. Un procés constituent i la celebració d’un referèndum vinculant amb la participació de grans majories. Celebrem el 9-N i l’1-O com a grans mobilitzacions populars a Catalunya. Tanmateix, les tàctiques que pretenen construir un Estat per la via ràpida, sense cap mena de garantia o de reconeixement, estan destinades a fer fracassar les aspiracions de la gran majoria del nostre país. L’única forma d’aplegar grans majories és amb la celebració d’un referèndum vinculant, amb totes les garanties democràtiques i amb reconeixement internacional.
  2. Una República Catalana que de la mà d’un projecte històric socialista, treballi pels drets de les classes populars i la justícia social.  El procés de construcció nacional no pot ser l’excusa per ajornar els debats socials, ni per ajornar les polítiques per millorar les condicions de vida de la classe treballadora, ni per impedir revertir les retallades dels darrers governs. La nostra proposta nacional té un caràcter popular, i aposta per una República Catalana on regni la justícia social i el control públic i democràtic dels sectors estratègics de l’economia.
  1. Una República Catalana que parteixi de la diversitat cultural i de la fraternitat entre pobles, que no ha d’aliar-se amb el feixisme, el racisme o la superioritat nacional de cap mena. L’alliberament nacional i social no poden tenir com a base la creença de la superioritat, ni pot acollir lectures essencialistes de la història de Catalunya, així com tampoc pot tractar a cap poble com a inferior. La construcció de la República Catalana ha de comptar a la solidaritat dels pobles ibèrics i de tot el món, de la classe obrera internacional. La construcció de la República Catalana no pot partir del menyspreu cap a la pluralitat lingüística i cultural del nostre país, pel que no tenen cabuda les propostes d’eliminar la presència del castellà en l’esfera pública. Al contrari, ha de partir de fer més fort el català, potenciant la immersió lingüística, en perfecta convivència amb el castellà i d’altres llengües que es parlen al nostre país.
  1. Una República Catalana que acabi amb la corrupció fruit dels règims liberals, en els que la política i els negocis s’interrelacionen. Les pugnes entre les elits polítiques catalanes i espanyoles no poden servir com a excusa per tapar un règim corrupte que ha regit la política en les darreres dècades. Cal tallar de soca-rel les causes de la corrupció, que estan en el mateix sistema capitalista. Només acabant amb la participació de les grans empreses en les polítiques públiques, acabant amb les portes giratòries, i prohibint el finançament dels partits per empreses privades, s’acabarà amb la corrupció.
  1. Una República Catalana on es reconfigurin tots els cossos policials. La construcció nacional ha de fonamentar-se en la llibertat del poble a resistir els atacs de les oligarquies. Per això, ha d’anar en paral·lel a la reconfiguració total dels cossos policials, a l’abandonament de la repressió com a forma de disciplinar a les capes populars i de la persecució dels moviments socials mitjançant multes o muntatges policials.

.

3.4. Seguretat

La voluntat repressiva dels estats capitalistes té la seva manifestació física en els cossos i forces de seguretat de l’estat que periòdicament són notícia per la violència i brutalitat amb la qual exerceixen i garanteixen un ordre completament injust i esbiaixat. L’abolició de la policia no significa suprimir tots els departaments policials de cop i volta, sinó que ha de ser un procés gradual de reassignació de recursos, finançament i responsabilitats cap a un model de seguretat basat en la comunitat, el suport veïnal i la prevenció. En lloc de desconeguts armats amb porres i pistoles, que no són veïns dels barris que patrullen i que no entenen la realitat concreta que colpeja aquests barris, ens sembla molt més convenient tenir més treballadors i treballadores socials, més professionals de la salut mental, més defensors i defensores de les víctimes, més oportunitats educatives i laborals, més programes artístics i més centres socials.

La realitat de crim, no és una qüestió d’atzar, sinó que es dóna quan algú no és capaç de satisfer les necessitats bàsiques pels mitjans legals establerts. En desviar diners de la policia cap a serveis que realment satisfan aquestes necessitats, podem encaminar-nos a un entorn on les persones no necessiten delinquir. De fet la policia s’ha demostrat profundament ineficaç a l’hora d’erradicar el crim, perquè no ataca a l’arrel del problema i fins i tot en alguns casos és activament perjudicial i l’incrementa. La policia tan sols busca extirpar el problema amb mètodes violents, punitius i repressius, sostinguts per un sistema penal estigmatitzant i no enfocat a la reinserció.

És per això que la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

  1. Incentivar la reassignació progressiva de recursos, finançament i responsabilitats dels cossos i forces de seguretat, cap a un model de seguretat basat en la comunitat, el suport veïnal i la prevenció.