4. Per sortir de la precarietat laboral

4.1. El problema de la desafecció sindical i la necessària autocrítica dels sindicats

El mercat laboral a Espanya es troba en una situació precària. Grups vulnerables com les famílies monoparentals, mares joves, gent gran o persones immigrants, entre d’altres, segueixen desprotegides en un país que es troba al capdamunt en taxes d’atur en l’àmbit europeu. A més, ens trobem amb un model econòmic imposat des de la UE que ha facilitat l’extinció del contracte de treball, i que ha provocat que relacions que abans es consideraven laborals ara hagin deixat de ser-ho (com per exemple, les pràctiques acadèmiques). 

Aquest context afecta directament als joves, i encara amb més força a les dones i als que no disposen d’una educació superior. Espanya es troba a la tercera posició en països amb més joves sense feina segons dades de l’OCDE. Però fins i tot amb una educació superior, les probabilitats de trobar feina són del 44 %, 20 punts per sota que en l’última dècada (dades obtingudes de l’OCDE del 2019). 

Per això els i les joves hem de prendre consciència que els sindicats suposen la nostra millor eina per organitzar-nos i lluitar col·lectivament pels nostres drets. 

És evident que, en les últimes dècades, la societat ha viscut un procés de progressiva desafecció sindical, procés que s’ha fet més notable en la joventut. Aquest procés s’explica per diferents factors, però s’expressa dins de la batalla de les idees, en la consciència de classe enfront de l’individu liberal. Actualment, la joventut està lligada a una cultura de desvinculació política que no es pot negar ni obviar, i és que la implicació de la joventut en els processos polítics, socials i laborals ha anat disminuint alhora que el seu desencís vers la situació laboral i política ha anat augmentant. S’ha de tenir present que les capes més joves són de les que absorbeixen més precarietat, les que estan situades en sectors més precaris i amb menys possibilitat de representativitat sindical. La manca de sindicalització entre la gent jove es pot explicar per diversos motius; un mercat laboral precaritzat on hi ha una gran quantitat de treballadores i treballadors joves sense contracte o amb contractes precaris amb por a l’acomiadament; una visió negativa dels sindicats i del sindicalisme promoguda per la patronal i, cal dir-ho, una incapacitat dels sindicats d’arribar a la gent jove i actualitzar-se, deixant enrere una estructura envellida i masculinitzada, que fa que la gent jove els percebi com una institució de generacions que li són alienes. 

També cal destacar que, en l’actualitat, el concepte de classe treballadora o classe obrera es vincula, de forma falsa, només a les grans indústries, al treball manual o primari, i no es vincula al conjunt de la classe que viu del seu treball: en conseqüència, el marc de la consciència de classe té pocs elements aglutinadors, ja que la joventut té poques facilitats per organitzar-se i lluitar col·lectivament.

La desafecció vers els sindicats també es pot explicar per la transició d’aquests com a moviment social de masses cap a una excessiva institucionalització, trobant en l’arrel d’aquesta una falta de radicalitat, fent-se més notable any rere any la diferenciació entre la cúpula i l’estructura del sindicat enfront de les organitzacions de base, on es manté l’esperit de lluita. El sindicat sembla relegat a una representació institucional dels treballadors i treballadores, i no pas a una organització de la classe obrera amb capacitat de vertebrar protestes, fet que es va fer notable durant la crisi econòmica del 2008 quan el moviment sindical es va limitar a observar des de la barrera als principals moviments socials que varen sorgir. Tot i això, gran part del gruix de participants en aquests moviments eren membres d’organitzacions sindicals.

Part del procés de desafecció s’explica per l’esmentat anteriorment, però també recau en la mateixa organització interna dels sindicats: la poca permeabilitat de les estructures dificulta la participació en els òrgans sindicals als treballadors i treballadores sense ocupació, per exemple. De la mateixa manera, aquestes estructures de participació i organització dels treballadors dins dels sindicats parteixen d’una base i context laboral que no correlacionen amb l’actual: l’alta temporalitat i la creixent desregulació del mercat laboral no permeten una sectorització estàtica dins del sindicat (metal·lúrgia, serveis, indústria, etc.), ja que la continuïtat al lloc de treball és més efímera que fa 30 anys i, alhora, el desenvolupament de l’economia de serveis ha donat una divisió de l’escenari laboral que no es plasma als sindicats, que fa tendir cap al ‘movimentisme’ a certs sectors.

Al mateix temps la participació en els sindicats està notablement esbiaixada, la participació de les dones és més baixa que la dels homes, a causa de la masculinització dels rols de participació dins dels sindicats i a les dinàmiques molts cops sexistes dins dels grans sindicats.

Junt amb això, l’opinió pública sobre els sindicats i sindicalistes no reflecteix aquesta idea de moviment vertebrador de la classe obrera per la defensa dels drets col·lectius, sinó que repara en l’acció més propera al treballador dins del sector públic o privat, sent aquesta l’abús dels alliberaments sindicals. Alhora, rep els outputs provinents de l’abús de la concertació social com a mecanisme per lluitar pels drets laborals, en lloc de l’ús de la confrontació social per fer prevaler els drets dels treballadors/es per sobre dels interessos de la patronal. Tot això comporta que la societat percebi que els objectius del sindicat no són els de defensa i promoció dels drets dels treballadors, emmarcats en la lògica classe obrera-patronal, sinó que es percep que l’objectiu principal d’un sindicat és la seva mateixa subsistència, tot aprofitant-se retòricament dels objectius que diu perseguir.

.

4.2. El “movimentisme” i l’organització de la classe obrera

Parlar de joventut i treball és parlar de precarietat laboral: els joves que poden accedir a un lloc de treball en l’actualitat ho fan amb menys drets laborals, amb menys salari i amb menys garantia de tenir estabilitat laboral, que les generacions anteriors. La precarietat però, no és nova, no ens podem enganyar, ja que el capitalisme sempre ha intentat abaratir més i més la mà d’obra, i així poder ofegar més i més a la classe treballadora per obtenir una major plusvàlua. L’any 1996, a l’Informe Petras encarregat pel govern socialista al sociòleg James Petras, ja es va manifestar com s’estava davant la primera generació de joves que anaven a viure pitjor que els seus pares. El sistema capitalista es beneficia tenint una joventut precària que cobri salaris de misèria i que no pugui accedir als estudis superiors, assegurant així la tendència a la centralització i concentració de la riquesa.

Quan parlem de precarietat, parlem també de temporalitat. Els llocs de treball empitjoren, sobretot els relacionats amb la joventut, amb horaris irregulars i funcions extres no clarificades als contractes. Segons l’Observatori de Treball i Model Productiu de Catalunya, la taxa de temporalitat dels joves era del 50,4% el 2019: si a aquestes dades se suma el 29,8% d’atur juvenil (no significa que aquest percentatge estigui sense feina i buscant feina, sinó que solament a les llistes de l’atur) s’observa que per a la joventut no existeixen perspectives de futur, que no existeixen expectatives d’una feina estable que permeti imaginar un projecte de vida a llarg termini.

En els últims mesos, amb la crisi sanitària i socioeconòmica que ha generat la COVID-19, les joves han sigut un dels sectors més afectats i castigats pels atacs de la patronal cap a la classe treballadora. La joventut ha sigut una de les primeres a patir els ERTO, la incertesa davant un futur incert o l’impagament dels lloguers; que ens han deixat totalment desprotegides.

Aquests percentatges d’atur i temporalitat amaguen una realitat que s’ha fet més present els últims anys: l’aparició de les economies de plataforma. La desregularització i la consideració de les treballadores del capitalisme de plataformes com a autònomes potencia la seva precarització i la seva desprotecció davant dels atacs de la patronal i els interessos del capitalisme que només busca el màxim benefici a costa de no pagar la Seguretat Social i tractar-lo com a treballador assalariat. Hem observat com diferents col·lectius laborals, com poden ser les Kellys o els Riders, s’han organitzat sectorialment, com a col·lectiu autònom de persones treballadores amb problemes comuns, per a denunciar la seva situació i fer promocionar els seus drets. El “movimentisme”, és a dir, la generació de micromoviments per a cada col·lectiu laboral que té un problema en comú, és contrari al concepte d’organització de classe en un sentit clàssic i, a més, no garanteix la supervivència del moviment obrer perquè es tracta de moviments que tendeixen a desaparèixer en la mesura que aconsegueixen els seus objectius immediats. En cap cas pot menysprear-se aquesta organització, ni menystenir-se ni molt menys criticar-se negativament. Les organitzacions sindicals majoritàries són les que han de fer autocrítica, analitzant seriosament per què no han estat capaces d’abanderar unes lluites que són pròpies del moviment obrer organitzat.

Enllaçant amb la batalla de les idees esmentada anteriorment, i la manera com els sindicats la lluiten, cal reparar en l’acció col·lectiva i com aquesta no pot ser entesa de manera clàssica amb l’orientació única a les vagues generals, sinó que ha de recaure en el fet que el conflicte social s’allargarà en el temps i tindrà diverses expressions i moviments organitzats. El paper del sindicat ha de ser el de vertebrar aquesta acció col·lectiva representada en diversos conflictes cap als objectius de classe que el defineixen, i poder aglutinar, així, els diferents moviments cap a una organització de la classe treballadora permanent que pugui fer front als embats del capitalisme.

L’única manera de garantir la promoció del moviment obrer és mitjançant la potenciació de les organitzacions de classe, que integrin treballadors/es de totes les branques i que garanteixin la seva subsistència permanent. Per tant, s’ha de fer compatible l’autocrítica amb la reivindicació de la sindicació permanent de tots els col·lectius laborals, donant suport al model d’organització sindical de classe enfront de la generació de moviments sectorials aïllats que, en cas d’estendre’s com a model, en la seva manifestació extrema, conduiria a la inexistència d’una estructura obrera permanentment organitzada. I com va dir Gramsci, les idees no viuen sense organització.

.

4.3. La necessària participació sindical, joventut i sindicalisme

La realitat dels sindicats i la crítica que com a joventut comunista els hi podem fer, recau principalment, en fer esment de l’autocrítica. La Joventut Comunista de Catalunya, com a organització de classe, aposta clarament per la participació sindical com un dels nostres fronts d’intervenció. Definim com a referent l’organització CCOO, per constituir una de les organitzacions de masses més important de Catalunya i d’Espanya, per ser l’organització sindical històrica dels comunistes i per ser el sindicat on intervenen els camarades del Partit.

Igualment, encara que CCOO sigui el nostre sindicat de referència i instem la militància a sumar-s’hi i incidir-hi, també hem d’analitzar amb perspectiva crítica algunes de les seves actuacions: no són poques vegades les que s’ha parlat de determinades actituds i falta de radicalitat envers la patronal, entre altres qüestions. La crítica, però, ha de ser constructiva, per a aconseguir millorar-lo i expandir la presència del partit en el sindicat. 

El sindicalisme és imprescindible per la classe obrera, constituint una de les eines més importants de politització de la classe treballadora, perquè descobreix el conflicte essencial entre capital i treball. És una eina potencial d’intervenció, amb característiques que li són gairebé úniques, perquè ens permet constituir en cada empresa i centre de treball un petit focus d’activisme, sense exigència (a priori) de carnet, compromís militant, ni cap afiliació.

A través del sindicalisme, s’aconsegueix que persones que no militen, ni han militat mai, s’iniciïn en l’activisme mitjançant la cerca d’una solució per als seus propis problemes, problemes que són col·lectius i necessiten l’acció col·lectiva per abordar-los, tals com, un salari precari, un horari laboral que infringeix la normativa bàsica o una modificació de condicions il·legal.

No s’ha de perdre de vista que avui, davant les noves realitats econòmiques i empresarials, especialment l’emergència del sistema de les economies de plataforma, ens trobem davant un atac directe per part de les elits econòmiques al conjunt del sistema de drets laborals. No es tracta ja d’un procés de precarització del Dret del Treball, mitjançant la reforma de les seves principals normes jurídiques (com va succeir l’any 2012 amb la reforma laboral del PP), es tracta d’una iniciativa directament destinada a impugnar el propi model i que pretén imposar una transició cap a la mercantilització del treball mitjançant el treball autònom, la qual cosa suposa no reconèixer la condició de treballadors per compte d’altri de milers de persones, amb la consegüent inaplicació de normes tan bàsiques com la del Salari Mínim Interprofessional o la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Pretenen que la joventut heretem un model productiu basat en la desregulació del treball. 

D’altra banda, la classe treballadora enfronta un futur amenaçat per la substitució de determinades feines (rutinàries o perilloses) per sistemes productius robotitzats o informatitzats que provoquen; d’una banda, la necessitat d’alta especialització tècnica i formativa i, de l’altra, llocs de treball on els requisits formatius són pràcticament nuls (falsos autònoms requerits pel capitalisme de plataformes com transportistes al consumidor), a més de la corresponent destrucció d’ocupació. És necessari reforçar les institucions del dret laboral que eliminin  l’explotació generada per aquest procés, així com socialitzar els beneficis de l’evolució tecnològica, que no pot servir per empitjorar les condicions de vida de la nostra classe sinó per millorar-la.

En aquest sentit, cal parlar de la necessitat d’adoptar mesures com la cotització al sistema de la Seguretat Social dels “robots”, en la línia de garantir la seva sostenibilitat i el futur del sistema prestacional, o de mesures redistributives com la Renda Bàsica Universal que, en un context capitalista d’absència d’economia planificada, han de garantir un mínim vital que permeti posar fi a la precarietat. La Renda Bàsica Universal es configura com un ingrés incondicional, que apodera a la classe treballadora i pal·lia la seva dependència enfront de la burgesia, alterant les dinàmiques de poder i esclavatge especialment entre els i les treballadores més vulnerables, desincentivant l’acceptació de condicions laborals altament precàries.”

És hora de defensar la vigència del concepte de Dret del Treball com a sistema de protecció de la gent treballadora enfront del model ultraliberal d’organització del treball; probablement, aquest és un dels principals reptes del sindicalisme del S. XXI i la joventut podem, i devem, jugar un paper central.

Des de la JCC apostem fermament per l’accés a un treball digne i de qualitat, com a mitjà perquè tota persona pugui dur a terme un projecte de vida digna lliurement escollit. I per això, proposem: 

  1. El reforçament de l’afiliació sindical a Comissions Obreres, la necessària organització de la classe obrera. La lluita sindical és un dels fronts on, com a joventut comunista, ens definim, i promocionem els drets de la classe treballadora. Considerem fonamental contribuir al rejoveniment del moviment sindical per poder aportar a l’acció col·lectiva els conflictes que afecten de forma especialment onerosa a la joventut, com poden ser la temporalitat fraudulenta i els abusos en les jornades a través de milers d’hores extres impagades.
  1. Lluitar perquè els i les joves de CCOO, Acció Jove i els joves de les seves federacions tinguin un paper rellevant al sindicat. La lluita pels drets laborals de la joventut passa per un augment de l’afiliació jove al sindicat, i per l’augment de les competències de la joventut dins del sindicat.
  1. Pressionar per aconseguir la derogació total de les reformes laborals de PSOE i PP. Apostem per una contrareforma laboral d’esquerres. Volem un país amb treball digne, sense precarietat ni salaris de misèria. La JCC considera que cal implementar mesures urgents per posar fi a la precarietat laboral i l’atur juvenil. Això passa, entre altres mesures, per derogar de forma total les reformes laborals de PSOE (2010) i PP (2012), que permeten, entre altres moltíssimes coses, acomiadar persones treballadores mitjançant l’especulativa invocació de previsió de pèrdues futures, previsions que són justificades, generalment, mitjançant informes d’auditories privades que cuinen les dades per justificar l’injustificable. Així mateix, és necessària una contrareforma laboral d’esquerres, que reverteixi els atacs de les reformes anti-obreres i que inclogui, entre les seves mesures, la clara identificació de les persones que treballen a l’economia de plataforma com a treballadors/es per compte d’altri, amb plena aplicació de l’ordenament jurídic laboral, solució definitiva que evitaria que el conflicte quedi sotmès a l’arbitrarietat dels tribunals.
  1. La feina s’ha de defensar com un valor social i de previsió vital fonamental, susceptible d’especial protecció. En aquest sentit, cal apostar obertament per la derogació de la figura jurídica de l’acomiadament improcedent, declaració judicial que permet que les empreses destrueixin llocs de treball sense causa disciplinaria ni objectiva justificada, mitjançant una simple indemnització econòmica. La JCC, com a joventut comunista, defensa l’apropiació dels mitjans de producció per part de la classe treballadora, assolint l’emancipació definitiva en el marc d’un Estat Socialista, superant les contradiccions capital-treball i prohibint l’apropiació privada de la plusvàlua generada pels i les treballadores. Això no obstant, i de forma transitòria, defensa que, en cas que l’empresari hagi acomiadat a una persona treballadora i no pugui justificar l’existència de causes greus imminents, sigui la persona treballadora qui tingui l’opció d’elegir entre reingressar a l’empresa o acceptar la indemnització, defensant al màxim el treball, dret inalienable de qualsevol persona.
  1. Apostar pel reforçament de l’administració laboral, especialment la Inspecció de Treball i Seguretat Social, com administració tuïtiva dels drets de les persones treballadores. Cal una Inspecció de Treball dotada d’àmplies competències i recursos. L’experiència sindical de molts Comitès d’Empresa ens ensenya que l’administració laboral serveix de primera barrera de lluita contra la precarietat, ja que, sense necessitat d’acudir a complexos procediments judicials, permet la denúncia d’abusos empresarials flagrants. Així, és necessari ampliar les plantilles d’inspectors/es i endurir les sancions de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social.
  1. Exigir la derogació de les ETT. Les Empreses de Treball Temporal contribueixen descaradament al frau de llei en la contractació temporal, el què suposa, en molts casos, una cessió il·legal de persones treballadores. En definitiva, la joventut ha de poder accedir al treball amb drets. És inadmissible que el nostre país tingui taxes d’atur tan altes, i que la gent que pot treballar ho faci en condicions tan precàries. L’accés al treball ha de ser amb drets, i no es pot fer servir l’atur com excusa per precaritzar-nos i empobrir-nos.
  1. Visibilitzar i reivindicar el treball domèstic i de cures que moltes joves han de portar a terme al seu dia a dia i que dificulta l’organització sindical i la conciliació laboral, amb extrema cruesa entre la població femenina per la divisió sexual del treball.
  1. Lluitar per un repartiment just del treball i per la reducció de la infraocupació. Tornar les 35 hores a la setmana a les treballadores i treballadors públics i fer-les extensives a la resta de persones que treballen.

.

4.4 Racisme al mercat laboral 

L’Estat espanyol es va convertir en un estat receptor de fluxos migratoris internacionals de forma inesperada des dels mitjans del anys 90. Els factors que van donar lloc a aquest creixement exponencial van des de factors estructurals del país d’origen, factors institucionals, polítics i sobretot factors personals i familiars de les persones migrants, que arribaven a l’Estat espanyol en la recerca d’una vida més digne i millor. Un dels factors clau que va influenciar l’arribada de persones migrants va ser l’extraordinària demanda que es donava de treball flexible i barat (específicament del treball femení), que es va generar en l’economia espanyola en procés d’expansió. Un factor que assenyala directament a les dinàmiques estructurals que es donaven -i que es donen- a l’economia espanyola.  

Això es troba directament relacionat amb les dificultats d’aconseguir visats, que produeixen que les persones immigrants acabin relegades a determinades ocupacions o treballs precaritzats, al mateix temps que se’ls exclou de les feines millors valorades i amb millors condicions, ja que es troben exclosos del mercat laboral -que és vetat a aquelles persones que no es troben en una situació administrativa regular-. 

Ser una persona immigrant amb estudis superiors tampoc t’exclou de patir discriminació en el mercat laboral, donant-se situacions com ara el no reconeixement d’estudis o experiència laboral que aquestes persones hagin pogut obtenir a l’estranger o als seus països d’origen.

Però no només trobem racisme en les persones immigrants, sinó que aquelles persones nacionals racialitzades com a no blanques, són discriminades constantment en el procés de selecció i contractació de les empreses.

No parteixen d’una igualtat de condicions real, sinó que el racisme existent els col·loca en una posició d’inferioritat davant els seus competidors racialitzats com a persones blanques. Aquesta situació fa que siguin més proclius a situacions d’exclusió social.

Des de la JCC expressem el nostre compromís de lluitar per erradicar el racisme i les discriminacions que es donen al mercat laboral, independentment de si es donen contra persones immigrants o persones nacionals racialitzades com a no blanques. Aquestes pràctiques de selecció i d’exclusió del mercat laboral només poden ser qualificades d’inhumanes.

Tampoc podem estar d’acord amb arguments que s’escolten moltes vegades -també des de l’esquerra- que legitimen la immigració per motius econòmics. Els immigrants són persones normalment en situacions molt desfavorables i no s’haurien d’acceptar o rebutjar segons convingui a la política d’un país. No podem acceptar el discurs que els immigrants vinguin a realitzar feines infraqualificades (com la collita de la fruita o la cura de gent gran) normalment sense contracte i amb condicions laborals denigrants.