Defensem el model d’immersió lingüística com a eix vertebrador d’una societat catalana democràtica i inclusiva

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) acaba de sentenciar que un dels pilars de la convivència a Catalunya d’ençà de la recuperació de la democràcia, el sistema d’immersió lingüística present a les escoles, ja no és vàlid segons els seus principis judicials. Ho ha fet en un gest de clara asincronia amb la realitat: amb l’aprovació de la nova llei educativa, la LOMLOE, que garanteix la immersió lingüística, aquesta resolució quedarà en paper mullat. Tot i això, cal denunciar l’enèsim intent per part del sistema judicial del Regne d’Espanya de dinamitar la convivència a Catalunya, tot instrumentalitzant el sistema educatiu mitjançant l’interès partidista de qui viu, políticament, de trencar ponts bastits des del sacrifici i l’esforç de generacions passades i presents.

Aquesta resolució, publicada avui pel TSJC, es dona en resposta a un recurs imposat per l’Advocacia de l’Estat el 2015, sota el govern del Partit Popular, i obliga a impartir un 25% de les classes en llengua castellana a Catalunya, de manera efectiva i immediata. Aquesta decisió, si bé quedarà superada per la nova llei educativa, posa pressió sobre el que ha estat un model d’èxit educatiu i social, la immersió lingüística catalana iniciada a principis de la dècada dels vuitanta del segle passat. L’escola ara com ara no necessita més pressió, ja en té prou amb donar una resposta, amb pocs recursos, a una de les pitjors crisis socials que hem viscut com a societat, la de la pandèmia provocada per la covid-19.

El model d’immersió lingüística català és un model d’èxit contrastat, reconegut per instàncies internacionals i palpable en el dia a dia de la societat catalana. Aquest model garanteix la cohesió social i anul·la la segregació per raó de llengua, promovent que, en acabar l’escolaritat obligatòria, les persones escolaritzades parlin, llegeixin i escriguin en català, castellà i altres llengües en molts casos, així com es relacionin mitjançant aquestes llengües de manera normalitzada. El model d’immersió lingüística català és una plataforma de justícia social que permet a tothom a accedir, en condicions d’igualtat, al món social i laboral.

En aquest sentit, Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya volem expressar amb rotunditat i convicció que:

  • No permetrem que la política educativa catalana sigui segrestada per un poder judicial que participa activament de la campanya de desprestigi de la convivència a Catalunya, per un TSJC que fa política a través de les seves resolucions judicials obeint les directrius d’alguns partits polítics que viuen de la confrontació. Farem fora les mans dels jutges imparcials i partidistes del Regne d’Espanya de la política educativa del poble català.
  • Denunciem amb energia la instrumentalització política per la via judicial del nostre sistema educatiu públic. Aquesta instrumentalització no és més que un intent d’enderrocar els pilars de la societat catalana per recollir-ne les restes en forma de rèdit electoral. Prou instrumentalitzar la política educativa!
  • Aquesta ofensiva judicial contra el model de convivència a Catalunya s’emmarca en una ofensiva més extensa contra les sobiranies dels diferents pobles del Regne d’Espanya. En aquest sentit, considerem que és urgent, necessari i inajornable que totes les forces peninsulars sobiranistes s’aglutinin en un bloc social i polític en defensa de l’exercici de la sobirania dels diferents pobles ibèrics, començant per la defensa de l’educació pública inclusiva i democràtica fins a l’enderrocament del règim borbònic espanyol i l’obertura d’un procés constituent sobre la base de relacions fraternals d’amistat, de cooperació i de solidaritat. 

Joventut Comunista de Catalunya

Comunistes de Catalunya

.

2020: La joventut sobrevivint a la pandèmia i al capitalisme. SOCIALISME O BARBÀRIE!

20 Organitzacions Juvenils Comunistes europees ens vam reunir en el 103è aniversari de la Gran Revolució Socialista d’Octubre en la “Trobada Online d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees per Compartir Experiències” i vam intercanviar les nostres experiències sobre la lluita de la joventut durant la pandèmia de la COVID-19.

Des de l’esclat de la pandèmia, els treballadors de tot el món s’enfronten a nombrosos atacs als seus drets. El dret a la sanitat està sent destrossat pels governs capitalistes, que estan fomentant la indústria de la sanitat privada en lloc de la sanitat pública. El dret a l’educació se subestima per les polítiques que manquen de planificació, treballen en favor de l’educació privada com a sector econòmic, i destinen fons insuficients per a les escoles públiques. Els drets a l’habitatge, la cultura i l’esport s’enfronten també a atacs similars. Aquests problemes no són nous i no es van iniciar amb la COVID-19. El paper jugat per la pandèmia ha estat exposar-los encara més clarament.

Mentre els països capitalistes van fracassar en la satisfacció de necessitats per a una vida humana i saludable per als seus pobles, el gran èxit de Cuba, un país sota bloqueig estatunidenc durant gairebé 62 anys des de la Revolució, porta esperança a la nostra lluita.

Les organitzacions juvenils comunistes a Europa lluitem contra les polítiques antipopulars que van aprovar els governs després de l’esclat de la pandèmia i denunciem tots els atacs comesos amb l’excusa de la pandèmia per agreujar l’explotació. Rebutgem l’estancament imposat a la classe obrera i la joventut: treballar en pobres condicions sanitàries o morir de fam en les files dels aturats. Exigim que el pressupost estatal s’utilitzi per a les necessitats contemporànies del poble treballador i no per salvar o enriquir encara més als monopolis capitalistes. Cridem la joventut a alçar-se contra els esforços de la burgesia de col·locar el llast de la crisi econòmica capitalista a les espatlles de la classe obrera.

En l’aniversari de la Revolució d’Octubre i enmig d’una feroç pandèmia, mentre s’aprofundeix cada vegada més la competència entre països imperialistes, les organitzacions juvenils comunistes europees sotasignades enfortim la nostra solidaritat i ens mantindrem fermes en la nostra determinació que l’únic camí per treure a la humanitat de la crisi econòmica i sanitària actual és el socialisme.

.

Signants

Joves Socialistes del Partit Socialista Obrer de Croàcia
Organització Juvenil Democràtica Unida, EDON
Unió Juvenil Comunista, KSM
Moviment dels Joves Comunistes de França
Joventut Socialista Obrera Alemanya, SDAJ
Lliga Juvenil Comunista de Gran Bretanya
Joventut Comunista de Grècia, KNE
Moviment Juvenil Connolly, CYM
Front de la Joventut Comunista, FGC
Moviment de la Joventut Comunista, CJB
Joventut Comunista Portuguesa, JCP
Unió de la Joventut Socialista, UTS
Unió de la Joventut Comunista Leninista de la Federació Russa, LKSM RF
Lliga de la Joventut Comunista Revolucionària (Bolxevics), RKSMb
Lliga Juvenil Comunista de Iugoslàvia, SKOJ
Col·lectius de Joves Comunistes, CJC
Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya, UJCE
Joventut Comunista de Catalunya, JCC
Joventut Comunista de Turquia, TKG
Joventut Comunista d’Àustria, KJÖ

.

Revoluciona’t, el concurs de bandes de la Joventut Comunista de Catalunya – 2ª edició

El Concurs de bandes Revoluciona’t és un projecte de la Joventut Comunista de Catalunya, a continuació s’exposen les bases que totes les participants han d’estar disposades a complir:

1- Definició

El concurs de bandes Revoluciona’t té com a objectiu la promoció de la música i creativitat de la joventut catalana, alhora que es busca la interrelació amb una cultura política participativa i un oci alternatiu que situï la cultura com a bé social del poble en contraposició a la visió de la cultura com a bé econòmic a favor del teixit empresarial.

El concurs tindrà lloc en format digital en el compte d’Instagram de la JCC, entre el 22 de novembre i el 13 de desembre. 

1.1- Format concurs

Les persones participants han d’elaborar una melodia/cançó amb una durada de 30 segons a 1 minut on s’inclogui la paraula Revoluciona’t, que hauran de publicar com a publicació al feed del seu compte d’Instagram etiquetant el compte de la JCC (@joventutcomunistacat) i enviant un missatge directe (DM) confirmant la seva participació, les votacions es faran mitjançant una enquesta al canal de Telegram. 

1.2- Participació

Les condicions de participació són:

  • 30 segons a 1 minut de cançó de qualsevol estil i gènere musical.
  • incloure la paraula Revoluciona’t.
  • publicar el vídeo al feed de la participant.
  • etiquetar a @joventutcomunistacat en la publicació de la cançó.
  • el compte de la participant ha de ser públic.
  • el vídeo ha de ser gravat en format horitzontal.
  • confirmació de la participació enviant un DM a @joventutcomunistacat i enviant el vídeo i les dades de la persona/es concursant/s per mail a jcc@jcc.cat.
  • cessió dels drets d’imatge i difusió de la cançó creada pel concurs.
  • tenir entre 14 i 30 anys (nascudes entre 2006 i 1990). Si s’és menor de 18, s’haurà d’aportar una autorització paterna/materna o del/la tutor/a legal, que es posarà en disposició en cas de ser necessària.
  • les participants podran prendre part del concurs tant a títol individual (solistes) com a títol col·lectiu (grups/bandes).
  • complir amb els terminis marcats.
  • quedarà exclosa la participació d’aquelles que interpretin lletres masclistes, LGTB-fòbiques o racistes.
  • per a poder optar al premi és necessari complir amb tots els requisits i l’establert a les bases.
  • la composició ha de ser en català.

1.3- Funcionament

1.3.1- Període publicació

El període de publicació de les cançons s’iniciarà el 22 de novembre a les 00:00 i acabarà el divendres 11 de desembre a les 23:59.

1.3.2- Votació

Les votacions s’iniciaran dissabte 12 a les 20:00 i finalitzaran a les 20:00 del diumenge 13 de desembre, mitjançant:

1.3.3- Resultat concurs

S’anunciarà el guanyador/a a les 21:00 pel compte d’Instagram de la JCC.

La JCC es posarà en contacte amb el guanyador per la via que escaigui

1.4- Premi

El grup/solista que obtingui més vots serà el guanyador del concurs. El premi consistirà en l’elecció d’una de les dues opcions valorades entre 200 € i 300 €:

  1. Gravació d’un videoclip d’una cançó (attrezzo i edició inclòs; 1 hora a plató; 1 hora a exteriors). Implica tenir una cançó prèviament gravada.
  2. Gravació d’una cançó en estudi (gravació, mescla, masterització).

2- Comportaments

Com a espai comunista i amb coherència amb el nostre protocol antiagressions (que podeu consultar aquí), quedaran exclosos grups que interpretin lletres masclistes o LGTB-fòbiques o que portin a terme aquestes actituds en el concurs.

3- Altres disposicions

Les bases del concurs podran ser modificades per l’organització si escau, notificant als participants d’aquest.

.

Comunicat 25N: Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona

En aquest 25 de novembre ens trobem en una situació d’excepcionalitat a causa de la crisi de la Covid-19, però encara i així, ens manifestarem i alçarem la veu contra les violències masclistes que cada dia patim les dones en tots els àmbits que ens envolten, com hem fet sempre. Estem fartes de ser les que han de suportar el pes de les crisis i de les violències patriarcals i estructurals, violències que la crisi actual ha agreujat. Per aquesta raó, considerem necessari reivindicar amb encara més força els nostres drets aquest Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona. 

Les violències masclistes que any rere any ens colpegen de manera salvatge s’han vist incrementades arran l’estat d’alarma i el consegüent confinament domiciliari. Gran quantitat de dones s’han vist tancades les 24 hores del dia amb els seus maltractadors. Les trucades al 016 per violència masclista han augmentat un 18% en comparació amb anys anteriors, rebent durant el primer mes i mig de confinament 2.173 trucades, 151 missatges al Whatsapp i 91 correus electrònics. Al mateix temps, les detencions per violència de gènere van augmentar entre el 14 de març i el 21 de juny, arribant a les 14.040 detencions. Aquestes dades no ens poden deixar indiferents, ja que exalten la desprotecció que vivim les dones i de l’impacte de la Covid-19 a una crisi sistèmica. 

La darrera dècada, 1.085 dones han estat assassinades en crims masclistes, i en aquest 2020, són ja 76. Els feminicidis són una xacra social que no aconseguim deixar enrere i que demostra la desprotecció que patim. Però no són la nostra única amenaça, també les violacions i l’augment de les violacions en grup que deixa l’esgarrifosa xifra de 783 denúncies. Però seguirem denunciant, no ens acovardirem i lluitarem per la garantia plena dels nostres drets fonamentals. 

Som conscients que moltes dones no denuncien, que moltes tenen por, i no només dels seus maltractadors, sinó també de la violència institucional que ens jutja i ens desprotegeix. Aquesta desprotecció és doble per a moltes de nosaltres, com les dones immigrants en situació administrativa “irregular”, oblidades per l’ordenament i vulnerades per la Llei d’Estrangeria.

Amb una sanitat totalment col·lapsada incapaç de donar un servei adient a totes nosaltres, s’agreugen les ja existents problemàtiques que patim derivades de la manca de perspectiva de gènere al sistema sanitari. No ens hem d’oblidar que conquestes socials com l’avortament es troben avui dia en risc a països no tan llunyans com Polònia. 

Però no totes les violències són tan visibles, el fenomen de la doble presència de la dona fa que no només sigui responsable de la seva feina professional, sinó també del treball domèstic que suposa un obstacle per assolir la nostra autonomia. Perquè negar la independència econòmica de la dona és també violència. Això sense comptar amb els deures de cura que la tradició i el sistema ens atribueix envers els nostres fills, parelles i pares, deures s’han vist incrementats durant la pandèmia, en ser les dones les encarregades en quedar-se a casa en moltes ocasions. 

A la vegada, la pandèmia també ha tingut un major impacte en l’àmbit laboral sobre les dones, en aturar-se tota activitat en sectors econòmicament vulnerables, com ara el de l’hostaleria, el comerç o el turisme, dominats per la presència femenina. Perquè la violència en l’àmbit laboral continua, i afecta especialment a col·lectius vulnerables com per exemple les Kellys, les treballadores de la llar, les immigrants en “situació irregular” i les dones trans, que són un exemple de lluita i resistència contra aquestes desigualtats. També cal recordar que aquesta violència provoca situacions de precarietat, fent que en aquests mesos de pandèmia el 70% dels desnonaments les víctimes eren dones. 

Per tot això, un any més animem a les companyes a continuar la lluita revolucionària, inserint-la en tots els àmbits de la nostra vida per garantir la nostra posició igualitària. 

Ens volem vives, lliures, segures i combatives!

.

21 de novembre de 2020

Àrea de Feminisme de la Joventut Comunista de Catalunya

Àrea de Feminismes de Comunistes de Catalunya

.

L’escola catalana és cosa de totes, fem-ho en català!

Fa una setmana ens vam adherir a l’Acord Juvenil per la Llengua Catalana, on vam reivindicar la necessitat d’acció col·lectiva i institucional per la defensa de la llengua als nostres espais i a la nostra societat. Encara que l’activisme lingüístic sigui necessari com a presa de consciència del problema de minorització que pateix el català, no és suficient. Necessitem que les institucions públiques es comprometin en la seva defensa mitjançant polítiques de protecció, normalització i immersió lingüística. Una revisió del que ens va servir fa unes dècades i pot necessitar d’actualització per la nova realitat social de la societat catalana.

En aquest sentit, un camp a batallar en la lluita per la defensa de la llengua és l’educació. La immersió lingüística va néixer des del vessant educatiu i per la iniciativa de famílies castellanoparlants de barris i ciutats obreres, encapçalada per partits com el PSUC. L’esperit de l’un sol poble va ser clau en l’èxit que va recollir com a nou pacte social en la societat catalana: la comunitat educativa es va bolcar en la immersió, des del professorat fins a les famílies i l’associacionisme educatiu.

La immersió lingüística garanteix l’èxit en l’adquisició de la competència lingüística i, a més, ha estat l’instrument determinant per a la universalització del coneixement i el domini del català entre tota la població escolar. Ha estat, doncs, una eina per a la cohesió social. Negar-lo és, alhora, impedir que en una societat en què el català és llengua oficial, totes puguem estar en igualtat de condicions a l’hora d’accedir a feines públiques i d’atenció al client, així com privar a una part de la població a poder viure en la seva llengua.

Tot i això, durant molts anys la dreta espanyolista ha intentat revertir les conquestes de la immersió lingüística a l’educació pública mitjançant discursos basats en l’odi i la separació. Discursos basats en la llibertat de les famílies que no es diferencien en res als utilitzats per defensar l’escola concertada o, de forma més recent, el pin parental. Els discursos de partits com Ciutadans sobre la llengua han anat arrelant en part del marc mental de la població catalana i arriba a qüestionar el seu ensenyament a l’educació pública. A més, les polítiques reaccionàries i espanyolistes de governs com el del Partit Popular i dictàmens del Tribunal Constitucional van ampliar les hores de castellà a costa de la resta de llengües de l’estat: aquestes polítiques busquen minoritzar encara més la llengua i relegar-la a l’espai privat.

El sistema educatiu pel qual lluitem és públic, gratuït, de qualitat i en català. Entenem com a crucial la vehicularitat del català a la docència per poder garantir el seu coneixement i domini per la totalitat de l’estudiantat i evitar la segregació lingüística a les aules. L’ensenyament del català és un dret que tota la ciutadania de Catalunya ha de tenir garantit segons l’Estatut d’Autonomia de 2006 i la Llei d’Educació de 2009. Tot i això, en molts cops els nostres drets lingüístics no es respecten a les aules.

Fa un mes, Plataforma per la Llengua va exposar com s’havien triplicat durant l’inici d’aquest curs acadèmic les queixes per discriminació lingüística a les universitats. No és només que se’ns canviï de llengua a assignatures matriculades en català segons el pla docent, és que a molts estudis la docència en català és irrisòria i ridícula. En el cas de Dret, les hores lectives en català no arriben al 50% i la xifra baixa al 30% al màster d’advocacia. En general, la docència en català a màsters i postgraus és d’un 56%: el percentatge més baix actualment es troba a la Universitat Pompeu Fabra, amb un 27%. Si no es respecten els nostres drets lingüístics a les universitats catalanes, on es respectaran? 

Així, des de la Joventut Comunista de Catalunya ens comprometem a la defensa de la llengua catalana al món educatiu i ens refermem en les nostres demandes: 

  • Vehicularitat del català en el nostre aprenentatge i en totes les etapes: des de l’educació infantil fins a la superior.
  • Respecte de la llengua de la docència dels graus -i que no es canviï en mig del semestre-. Necessitat de més oferta de màsters i postgraus oficials en català.
  • Per assolir el punt anterior necessitem compromís per part de la Generalitat i les institucions universitàries perquè les estudiants de mobilitat i d’Erasmus coneguin el català quan arriben a les universitats catalanes.
  • Disposar bibliografia específica en català per poder adquirir el vocabulari científic i professional dels nostres camps d’estudi i així tenir futurs professionals competents en llengua catalana.

20 de novembre de 2020

Àrea de Moviment Estudiantil de la Joventut Comunista de Catalunya

.

Comunicat sobre l’atac del Marroc contra el Sàhara Occidental al Guerguerat

La matinada del dia d’ahir tropes marroquís van trencar l’alto al foc resultant de l’acord de pau de l’any 1991 mitjançant la incursió militar als territoris alliberats de la República Àrab del Sàhara Occidental (RASD). Aquesta acció unilateral del regne alauita és una demostració més de l’atac imperialista que pateix el poble saharaui, des de 1975 pel Marroc i abans per l’Estat Espanyol.

La població sahrauí porta més de 40 anys abocada a la diàspora permanent i a la impossibilitat de retornar a la seva terra o de viure-hi sense sotmetiment. Els sahrauís han estat objecte de violacions de Drets Humans davant la impassivitat de les Nacions Unides. Des de l’èxode forçat de saharauis que van haver d’exiliar-se i que porten tot aquest temps vivint als camps de refugiats, fins a la població que viu oprimida en els territoris ocupats del Sàhara Occidental. 

L’acció de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) ha estat clarament ineficaç, no només no aconseguint els objectius pels quals es va crear sinó també donant marge al Marroc per explotar els recursos naturals del Sàhara Occidental i assegurar en control i la substitució poblacional.

Els recents fets són conseqüència de l’acció repressiva del Marroc que venia preparant la intervenció amb moviments militars previs i contra les manifestacions pacífiques de saharauis. Davant aquesta la violació de la sobirania de la RASD, el Front Polisari i l’Exèrcit Popular d’Alliberament Saharaui han respost de forma legítima a l’agressió il·legal i unilateral del Marroc.

És important també recalcar els papers que juguen en aquest conflicte Espanya i França. França, com a principal potència valedora que recolza la criminal política del Marroc, i Espanya com a potència encarregada de resoldre el conflicte. Hem de recordar que Espanya com a antiga potència colonitzadora del Sàhara Occidental, és l’encarregada de resoldre el conflicte i pressionar perquè es convoqui el referèndum d’autodeterminació del Sàhara, pendent des de fa 30 anys.


Des de Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya manifestem:

  • La nostra total condemna a l’intervenció militar del Marroc a la zona del Guerguerat de la RASD.
  • El nostre rebuig a l’ocupació alauita del Sàhara Occidental, una mostra imperialista d’explotació dels recursos naturals i d’opressió nacional.
  • La preocupació davant la inacció de les Nacions Unides i la MINURSO per la resolució efectiva del conflicte, el qual passa, tal i com reclama el poble saharaui, per un referèndum d’autodeterminació vinculant.
  • Exigim al govern espanyol que abandoni, la seva tradicional política de mirar cap un altre cantó quan es vulneren els drets dels sahrauís. Un govern no pot autodenominar-se progressistia si és còmplice de les polítiques de colonització i agressió del Regne de Marroc. 
  • Manifestem la nostra més absoluta i ferma solidaritat amb el poble saharaui, les institucions de la RASD, del Front Polisario i la UJSARIO.

.

14 de novembre de 2020

Comunistes de Catalunya i Joventut Comunista de Catalunya

.

Acord juvenil per la llengua catalana

Avui s’estima que la llengua catalana la parlen al voltant de 10 milions de persones, i està present a un total de 4 estats: als territoris de la Catalunya Nord, Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, la comarca murciana del Carxe, les illes Balears i Pitiüses, i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb la seva diversitat dialectal, és l’ànima dels nostres pobles, signe d’una identitat col·lectiva pròpia i diferenciada, un nexe d’unió entre la ciutadania d’arreu del territori, l’eix vertebrador d’allò que ens fa ser poble i fa realitat avui en dia els Països Catalans.

La llengua té un context desigual i únic en cada territori, així i tot, la lluita per la preservació i contra el retrocés és compartida. Són molts els indicadors que evidencien la reducció progressiva de parlants, és per això que les entitats juvenils dels diferents territoris de parla catalana, en un exercici de maduresa i compromís, firmen plegades el present acord que reivindica el següent:

  • Llengua d’acollida, arrelament i cohesió social:

Als Països Catalans volem acollir, i ho volem fer plenament en català. Arreu dels Països Catalans hi ha diversos idiomes que conviuen amb oficialitat i cooficialitat, però es parlen centenars de llengües més, per això volem que el català sigui un punt de trobada i el canal d’interacció entre totes aquestes, el nexe d’unió enmig de la pluralitat que actuï com un element de cohesió social i contribueixi al desenvolupament de societats sanes i diverses però amb consciència col·lectiva. Volem comunitats veïnals, culturals i socials robustes que enriqueixin i enforteixin la societat, així com que la facin més crítica, i el català és un element imprescindible, una via d’entrada a la participació activa de la vida pública: com més coneixement lingüístic més implicació social.  En aquest sentit cal destacar el paper de les aules d’acollida en l’àmbit escolar.

  • A les aules, en català:

Per la preservació d’una llengua és imprescindible la seva presència en l’àmbit educatiu. L’ensenyament del català és un dret nacional que tota la ciutadania dels Països Catalans ha de tenir garantit. Cal que les institucions, els centres educatius i les universitats adoptin mesures per garantir i fomentar l’ús del català en docència i recerca, així com en la redacció de treballs de fi de grau i la traducció de bibliografia existent per afavorir la investigació, la recerca i el coneixement.

  • Denunciem les agressions lingüístiques:

La llengua catalana, al llarg de la seva història, ha passat per situacions de prohibició, reconeixement, normalització i substitució lingüística per part dels diferents Estats. És en aquest conflicte per la dominació dels Països Catalans que es produeixen nombrosos atacs de desprestigi i la utilització interessada del català per trencar la societat. Cal denunciar i combatre aquests discursos d’odi i les vulneracions dels drets lingüístics per part dels estats espanyol, francès i italià i la complicitat de la Unió Europea al no reconèixer-ne l’oficialitat.

  • Treballem des de les institucions:

Les institucions pròpies tenen un paper fonamental en la promoció i defensa de la llengua catalana. Des de les dues Generalitats, el Govern de les Illes, el Govern d’Aragó, el Consell Departamental, els Consells Insulars, els Consells Comarcals, les Mancomunitats i els Ajuntaments, s’han d’impulsar polítiques públiques de suport i promoció de la llengua, així com l’existència de mitjans de comunicació públics. És la manera de garantir tots els drets a la ciutadania, millorar la cohesió social i preservar la diversitat lingüística dels Països Catalans.

  • Encoratgem a la societat:

Les mesures que es puguin impulsar des de les institucions han d’anar acompanyades de la conscienciació de la societat vers l’ús del català, reconeixent-la com a llengua de ple dret i no de segona, espolsant els complexos lingüístics i enfortint la consciència col·lectiva. Als moviments socials, als centres de treball, a l’oci, a les xarxes socials: no canviem de llengua, fem-ho en català!

Escola Lina Ódena: instruïu-vos, emocioneu-vos, organitzeu-vos.

Com cada hivern, una nova edició de l’Escola Lina Ódena de la JCC s’acosta, aquesta vegada marcada inevitablement per unes circumstàncies socioeconòmiques i sanitàries que fa un any no podríem haver-nos imaginat. És per això, doncs, que aquesta Lina, que es realitzarà de manera telemàtica, va encaminada a parlar sobre el gran tema que ens ronda a totes pel cap avui dia: com sobreviure i, més enllà, seguir amb les nostres vides, enmig d’una pandèmia que està destrossant la salut i la situació econòmica de tantes i tantes persones?

Comptarem amb la presència de ponents de molt diferents àmbits que ens comptaran la seva experiència en els últims mesos i com afronten els duríssims temps que estan molt a la vora. Seran dues jornades, el dissabte 21 i diumenge 22 de novembre, en la qual gaudirem de diverses xerrades de gran interès en els temps que estem vivint, i, la qual cosa és encara millor, podrem interactuar amb les i els ponents per a plantejar-los les nostres qüestions i opinions i generar un intercanvi d’idees que ens podrà obrir els ulls en temes en els quals pot ser que fins ara no havíem pensat massa.

El dissabte 21, a les 10h, ACENCAS (Associació Catalana d’Addiccions Socials), ja convidades en l’anterior edició de Lina Ódena, celebrada el mes de gener passat, ens parlarà sobre la dependència emocional en les relacions sexoafectives i de parella i com s’ha intensificat arran de l’època de crisi econòmica i experiències de confinament que estem vivint en aquest últim any, amb les nefastes conseqüències que suposa per a moltes dones que reben violència psicològica i física. A les 12h Salvem lo Montsià, una plataforma ciutadana nascuda amb l’objectiu de sensibilitzar sobre greus agressions ambientals que desgraciadament a vegades passem per alt, ens explicarà com combatre l’espoli del patrimoni natural conseqüència del capitalisme i quins reptes estan afrontant en aquesta pandèmia. A les 16h la fundació Arrels explicarà en profunditat com treballen per a donar solucions a la problemàtica de les persones sense llar, sobretot a Barcelona, que és la ciutat en la qual centren el seu àmbit d’actuació. Les 18h serà l’hora del sector sanitari, profundament injuriat i maltractat en la pandèmia del coronavirus. Comptarem amb el testimoniatge de persones de la JCC i de Comunistes de Catalunya amb la qual podrem intercanviar impressions sobre les lluites que aquestes professionals estan reivindicant i que, esperem, arribin a bon port ràpid.

El diumenge 22 començarem de nou a les 10h: tres persones implicades en Tigre de Paper Edicions xerraran en una taula rodona sobre les dificultats que implica l’edició de llibres radicals i transformadors en l’actualitat. A les 12h, per part de l’associació LGTB Sin Vergüenza vindrà una persona que ens explicarà com fer front legalment a agressions LGTBfòbiques, desgraciadament avui dia de plena actualitat en un context social en el qual l’extrema dreta cada vegada guanya més protagonisme tant en les institucions com la nostra vida quotidiana. Finalment, i com a colofó d’aquesta Escola tan enrarida a causa de les circumstàncies socials actuals, a les 16h realitzarem un cinefòrum que podrà seguir cada persona des de la seva casa.

Esperem que us animeu a participar i a aprofitar el màxim possible d’aquestes ponències. Estem segures que seran molt enriquidores i ens serviran per a aprendre i aprofundir en temes que fins ara només coneixíem superficialment.

Ens veiem el cap de setmana del 21 i 22 de novembre!

Força i ànim!

Secretaria de la Batalla de les Idees de la Joventut Comunista de Catalunya.

.

Formulari d’inscripció: forms.gle/gFRs2AGLdgjxM8gF8

.

1. Un manifest-programa per a la joventut treballadora

1.1. El dia a dia de la joventut treballadora

La joventut de classe treballadora a Catalunya viu un context de precarització de les seves condicions de vida. Aquesta precarització és pròpia d’un estat de desenvolupament del neoliberalisme i de les teories econòmiques capitalistes en les quals se subscriu l’Estat espanyol, dins d’una Unió Europa dominada per l’alta burgesia i pels interessos econòmics de l’oligarquia financera, i on la sobirania nacional, la sobirania dels pobles, està completament supeditada a aquests. 

En ple segle XXI, a una regió com l’Europa mediterrània, ser una jove de classe treballadora significa estar plenament exposada a la voluntat d’uns mercats laborals i immobiliaris ferotges que mostren explícitament com vulneren drets fonamentals com el dret al treball, a l’habitatge i fins i tot el dret al propi cos. Aquesta desprotecció està emmarcada dins del context de les retallades promogudes per les dretes neoliberals, nacionals, europees i internacionals. Un context que, al cap i a la fi, suposa que la intervenció dels estats prioritza l’ús de totes les eines de les quals disposa per tal de salvar els interessos financers per damunt del manteniment i l’ampliació de l’Estat del Benestar.

Considerem que el concepte de joventut està en risc, ja que aquest s’està associant amb el concepte de precarietat, i sembla que progressivament la societat està normalitzant l’associació d’idees entre aquests dos conceptes. Així mateix estan en risc els drets aconseguits per la lluita obrera com el dret al treball i habitatge dignes, la sanitat universal o l’educació universal, que denunciem que es troben sota l’amenaça del feixisme, del racisme i del masclisme.

Tal com dèiem, arriba un punt en el qual es normalitza la precarietat com a fase natural de la joventut: no tenir feina estable, no poder marxar a un habitatge propi, són exemples ja normalitzats de la precarietat a la joventut. Això provoca la impossibilitat de crear un futur estable, fent que s’hagi resignificat el concepte de joventut.

Segons Eurostat, la mitjana d’edat d’emancipació és als 29 anys, sent la sisena més alta de la UE.

Aquesta situació respon a un fenomen molt més ampli, i és la lluita de classes. La classe treballadora segueix assumint el cost de les crisis sistèmiques del sistema capitalista, patint la precarietat, la inestabilitat i la temporalitat que darrerament hegemonitza el món del treball i que fa que les famílies visquin econòmicament ofegades.

El dia a dia de la joventut de classe treballadora és complex i divers, però existeix una possibilitat comuna per a l’emancipació i per construir un futur digne. Com deia en Salvador 

Allende, ser jove i no ser revolucionari és una contradicció, fins i tot, biològica. En aquest Manifest-Programa, la Joventut Comunista de Catalunya volem aportar l’anàlisi del context sociopolític al qual està sotmesa aquesta joventut i, alhora, dotar aquesta anàlisi d’uns ideals humanistes, socialistes i revolucionaris. 

Així mateix, l’objectiu d’aquesta proposta programàtica que elaborem i que conté els ideals anteriorment esmentats, no és altre que oferir un programa que abordi les necessitats reals de la joventut treballadora, que segueix sent víctima del règim del 78 i de la precarietat del capitalisme. És amb aquesta proposta a la mà que podrem lliurar el pols necessari i inevitable que ens permetrà construir un futur per a la nostra classe.

.

1.2. La vigència del Socialisme

Més de cent anys han passat d’ençà que va succeir la primera revolució obrera amb èxit: la Revolució Socialista d’Octubre de 1917 era l’inici del primer Estat obrer, i va facilitar l’expansió d’un moviment comunista internacional que no ha claudicat davant el possibilisme, tot mantenint l’esperança revolucionària fins als nostres dies. 

Durant aquests cent anys s’ha confirmat la vigència dels principis sobre els quals es va fonamentar el primer Estat governat per la classe obrera, tot i els atacs de l’anticomunisme present en les forces reaccionàries i en algunes forces progressistes. Malgrat els atacs, tot i les llegendes negres sobre l’URSS, l’experiència soviètica i del moviment comunista queda en la història com una de les experiències que més han ajudat a avançar a la humanitat. El moviment comunista ha deixat un gran llegat pràctic i teòric, i la certesa que només des de la lluita constant es pot aconseguir l’emancipació de la classe obrera i de la humanitat. Aquesta lluita, la lluita dels i les comunistes, continua sent vigent i actual.

En aquest sentit, considerem que el marxisme-leninisme segueix sent l’eina més vàlida per interpretar la realitat, per a la comprensió dels processos històrics i socials i, alhora, guia per l’acció. Així mateix, ens reivindiquem hereus del moviment comunista del segle XX, així com del seu patrimoni polític, ideològic i cultural. En l’actualitat, continuem reivindicant la necessitat d’avançar cap al socialisme com a única via per enderrocar el capitalisme. Creiem que és possible i necessari construir un sistema polític, econòmic i social on els interessos de la classe treballadora esdevinguin el nucli central en la nova societat: una societat sense classes, democràtica, lliure d’explotació de qualsevol mena, caracteritzada per la igualtat, la justícia social, la solidaritat entre els pobles i la pau. 

Defugim qualsevol pràctica que ens pugui allunyar del subjecte històric realment existent en cada moment, de les seves lluites i dels seus interessos. Cal que detectem les necessitats de la classe treballadora i dels sectors populars en cada context i traduir els nostres diagnòstics en una pràctica política que esdevingui un vincle indestriable amb el conjunt de la classe treballadora i amb la joventut treballadora i estudiantil de Catalunya. 

Considerem, tal com deia Manuel Sacristán, que “el marxisme és, en la seva totalitat concreta, l’intent de formular conscientment les implicacions, els supòsits i les conseqüències de l’esforç 

per crear una societat i una cultura comunista. I així com canvien les dades específiques d’aquest esforç, els seus supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències fàctiques, han de canviar els supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències teòriques particulars: l’horitzó intel·lectual de cada època. El marxisme és viu, tal com ho són els homes i la societat que ens toca canviar.”

Així doncs, considerem que la vigència del marxisme-leninisme i per tant del comunisme, resideix en la seva capacitat de dotar d’instruments teòrics i pràctics per entendre la societat en la qual vivim i proposar, a partir de l’anàlisi concreta i global, solucions polítiques substancials. La visió del món i la proposta política de la Joventut Comunista no neix d’una fotografia fixa de la realitat ni de les modes polítiques, sinó d’una visió del món que entén que tot el que succeeix es fonamenta en fenòmens materials, a la relació dialèctica entre els diferents actors i subjectes de la societat dels nostres dies i al constant moviment d’aquests. La proposta política de la JCC neix d’aquesta comprensió de la realitat en la que vivim i de la voluntat de construir un programa revolucionari per a la joventut treballadora i estudiantil del nostre país.

.

1.3. Per unir-nos i organitzar-nos

És difícil ser jove de classe treballadora i tenir temps per compaginar formació, feina i participar activament en la defensa dels nostres drets. És en aquest punt on cal recordar vells i encertats lemes com “Pa, Treball i Llibertat”, en clara referència al fet que és poc probable aconseguir organitzar a la joventut de classe treballadora quan té problemes i contradiccions serioses per poder viure una vida emancipada sense dependre d’un contracte temporal de feina o de les hores de vida, que fiscalitza la mercantilització de l’ensenyament superior que coneixem avui en dia. 

La nostra aportació organitzativa és múltiple. En primera instància, la Joventut Comunista és l’escola de quadres del Partit Comunista, en el nostre cas Comunistes de Catalunya, i, per tant, entenem la nostra joventut com una organització de quadres. En segona instància, els i les joves comunistes som joves organitzades en la nostra societat. No entenem la militància comunista únicament com una formació contínua de valors i d’anàlisis marxistes, sinó com una praxi revolucionària; entenem que el nostre context organitzatiu natural és l’associacionisme juvenil, on impulsem diferents moviments, espais i entitats. 

En darrera instància, incidim en el debat polític institucional mitjançant el debat i l’acció conjuntament amb Comunistes. 

Ja fa més de sis anys que els i les joves comunistes de dues organitzacions catalanes (Joves Comunistes i Col·lectius de Joves Comunistes) vàrem decidir impulsar un procés d’Unitat Comunista que va culminar amb la reaparició de la Joventut Comunista de Catalunya en el seu I Congrés el juliol del 2014. Amb les mancances i virtuts que ja hem analitzat amb anterioritat, aquest procés va concloure exitosament, i els seus ideals es mantenen a l’arrel de la nostra militància.

Considerem que la nostra implicació en la societat, com a joves comunistes, és un element clau. A partir de la nostra implicació en diversos fronts de lluita, com els sindicats o les associacions veïnals, hem de portar el nostre ideari als centres d’ensenyament, als llocs de treball i als nostres barris: és molt important tenir incidència en aquests espais si volem aconseguir la força suficient per emergir com a potència revolucionària i transformadora. També és indispensable, però, explotar el potencial de les xarxes socials com eines d’agitació i propaganda.

Per organitzar a la joventut treballadora, la Joventut Comunista proposa:

  1. Enfortir l’anàlisi política de la joventut treballadora a través de l’elaboració de  documents com el present Manifest-Programa o comunicats, anàlisis puntuals, etc. amb l’objectiu d’arribar al màxim nombre de jovent per així enfortir l’organització.
  1. Reforçar la militància de la JCC entenent que, com a Escola de Quadres de Comunistes de Catalunya, la JCC hem de seguir creixent per tal d’aportar al Partit una font de militància estable i formada.
  1. Reforçar l’associacionisme juvenil tant des de la base, en entitats estudiantils, sindicals, feministes, de solidaritat o caus i esplais, entre d’altres, com des dels consells de segon nivell com el Consell de Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.
  1. Potenciar les relacions amb el jovent revolucionari, tot entenent que, ara per ara, existeixen diverses entitats d’àmbit català que defensen valors similars als que defensa la JCC i que és part de la nostra tasca coordinar-nos amb elles i trobar punts d’acord i de desacord.

El present document elabora una proposta programàtica a través de propostes recollides amb el format anterior, orientades al jovent de classe treballadora i agrupades en 10 eixos que van des d’aquest mateix apartat més introductori i general fins a la solidaritat internacional o el dret a l’habitatge digne, tot passant pel dret al treball digne. Com dèiem, no és voluntat del present Manifest-Programa ser un document per als i les joves comunistes, sinó que aspira al fet que tota persona jove de classe treballadora se’l pugui fer seu.

2. Per un món de pau

2.1. Un món multipolar

Ja fa més de tres anys de l’arribada a la Presidència dels Estats Units de Donald Trump i la política intervencionista internacional del país imperialista per excel·lència es manté: malgrat semblar, en un primer moment, que un president com ell se centraria en la política nacional, Donald Trump, l’outsider més insider, va acabar imposant una política internacional que s’ha acarnissat amb els pobles llatinoamericans, fent un retorn a la política del backyard de fer caure governs antiimperialistes per tal de substituir-los per aliats. També en són exemples les accions dutes a terme a l’Orient Mitjà, entre les quals destaquen l’assassinat del General Suleimani, el trasllat de l’ambaixada d’Israel a Jerusalem i la proposta de “pla de pau” per la regió que vulnera el Dret Internacional i les resolucions de l’ONU. Per últim, un altre cavall de batalla ha estat la guerra comercial amb la Xina.

Enfront d’aquesta política internacional de Donald Trump, afegida a la més que qüestionable gestió que està fent del seu país, el Partit Demòcrata se segueix debatent entre els candidats de l’establishment i l’aposta per un gir més radical. Si bé semblava que, aquesta vegada sí, les bases del Partit Demòcrata premien l’accelerador de Bernie Sanders, tal com ja  va passar a les darreres primàries demòcrates contra Hillary Clinton, la resta de candidats es van anar retirant afavorint al candidat de l’establishment demòcrata, Joe Biden, que va aconseguir imposar-se. No obstant això, les darreres eleccions de mig mandat van auspiciar a noves figures antiestablishment com Alexandria Ocasio-Cortez que poden aconseguir a llarg termini un canvi en la tendència política de l’esquerra estatunidenca, tot i la imperiosa necessitat d’organització de la classe treballadora estatunidenca. 

Els Estats Units es confirmen com a país desestabilitzador de regions allà on hi ha interessos econòmics, tot assegurant el seu predomini polític i cultural a Occident, gràcies en part a la política de submissió dels països europeus, els quals també exerceixen el seu domini imperialista en l’extracció de recursos d’altres continents, especialment a l’Àfrica.

Finalment, hem de remarcar com la crisi socioeconòmica i política que la covid-19 ha generat al país un canvi de rumb de la geopolítica; i és que s’ha posat a debat l’agudització de la decadència de l’Imperi Nord-Americà. Mentre milers d’estatunidencs moren al país sense dret a la salut, l’imperialisme ha atacat al poble cubà per les seves brigades solidàries i al poble xinès per la seva actuació davant la crisi, així com s’han difós postulats pseudocientífics desprestigiant a les institucions sanitàries mundials.

.

2.1.1. L’Amèrica Llatina

Les forces reaccionàries i neoliberals d’Amèrica Llatina van iniciar fa uns anys un embat contra les forces progressistes que havien aconseguit fer avançar els seus països en el desenvolupament i l’assoliment de drets i millores de les condicions de vida. L’arribada de Macri al poder i el cop d’Estat a Brasil contra Dilma Rousseff foren els primers exemples d’aquest avenç del neoliberalisme, que després s’ha reproduït a altres països: n’observem un exemple en la traïció de Lenín Moreno a l’esquerra equatoriana el 2017, amb l’empresonament de l’exvicepresident Jorge Glas i l’actual exili de l’expresident Rafael Correa; també a Xile, amb l’arribada de Piñera a la presidència el 2018 substituint a Bachelet, o la recent elecció del conservador Lacalle a Uruguay, qui ha tret del poder al Frente Amplio. Així mateix, també ha d’observar-se la dretització al Salvador per part de Nayib Bukele, i el retorn de la política reaccionària a Colòmbia amb el titella d’Uribe, Ivan Duque, contrari al procés de pau i que, per primer cop a la Història, va haver d’enfrontar-se a un candidat progressista a les eleccions presidencials. Cal mencionar, però, l’arribada per primer cop al poder a Mèxic d’un candidat progressista com és Andrés Manuel López Obrador.

A Xile amb l’arribada de Piñera hem de recordar les protestes de l´últim any contra les polítiques neoliberals dutes a terme pel govern. Manifestacions que han estat durament reprimides per la policia i l’exèrcit, de forma especialment violenta amb les estudiants.

Tot i això, cal parar especial atenció a la situació de quatre països llatinoamericans com són Argentina, Brasil, Bolívia i Veneçuela, els quals estan en el punt de mira de l’imperialisme i les forces reaccionàries.

D’una banda, a l’Argentina, l’arribada al poder el 2015 de Macri amb la seva agenda profundament neoliberal expulsava a Cristina Fernández de Kirchner. Després de 4 anys de gestió nefasta i d’alta conflictivitat social, el Frente de Todos encapçalat per Alberto Fernández i l’expresidenta Kirchner aconseguia la victòria.

Al Brasil, el cop d’estat encobert amb l’impeachment del vicepresident Temer i l’oposició contra Rousseff va obrir les portes a la capitalització per part de l’extrema dreta representada per Bolsonaro del descontentament, arribant a assolir la presidència el 2019. Les seves postures són especialment preocupants, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit social, i són un gran perill per al Brasil, per a Llatinoamèrica i  per al món en general. És especialment preocupant les seves polítiques sobre l’Amazones, insults racistes contra els indígenes, assassinats d’activistes mediambientals i passivitat respecte a la desforestació de la selva. Si bé és cert que, arran de la seva gestió inicial de la crisi de la COVID-19, l’exèrcit, com a poder fàctic de Brasil, l’ha desplaçat informalment del poder, el fenomen Bolsonaro es troba arrelat en la dreta reaccionària del Brasil.

També és preocupant l’organització del cop d’estat a Bolívia que va deposar a Evo Morales, legítim guanyador de les eleccions presidencials del 2019, mitjançant l’aixecament dels sectors més reaccionaris i racistes de Bolívia, amb el suport de bona part de l’exèrcit, que va forçar a l’exili a Evo Morales i va tenir com a conseqüència l’arribada al poder de la ultracatòlica Jeanine Áñez. Aquest cop d’estat suposa un veritable retrocés pels drets de la classe treballadora boliviana que havia millorat de forma notable la seva qualitat de vida i dels pobles i nacions indígenes que havien assolit el seu reconeixement durant el mandat d’Evo.

Especialment hem de mencionar la situació a Veneçuela. Des de la pujada al poder d’Hugo Chávez l’any 1999, la política dels Estats Units ha estat la d’intentar recuperar el control del país col·locant un dirigent de l’oposició, inclòs un cop d’estat l’any 2002. Les polítiques nacionalitzadores, especialment la del petroli, que han continuat després de la mort d’Hugo Chávez amb Nicolàs Maduro, van suposar una recuperació de sobirania nacional importantíssima per a l’execució de polítiques que afavoreixen les classes populars. En els darrers temps, però, Veneçuela es troba en una crisi important, sobretot per les pressions dels països capitalistes aliats amb els Estats Units, unes circumstàncies que l’oposició colpista i suportada pels EEUU, va aprofitar per incrementar els nivells de conflictivitat social, amb la conseqüència de la successió de l’intent de cop d’estat de Guaidó i el que en aquell moment era el seu partit, Voluntad Popular. L’autoproclamació presidencial de Guaidó fou reconeguda pels països amb governs dretistes d’Amèrica i per l’imperialisme de l’OTAN i la UE, essent un d’aquests governs el de l’Estat espanyol. No obstant això, la solidesa del Govern de Maduro i l’alta divisió imperant a l’oposició veneçolana han deixat l’autoproclamació en un exercici més aviat simbòlic; malgrat tot, cal seguir atentes a l’evolució del conflicte perquè els interessos imperialistes hi són presents i l’oposició no deixarà d’intentar la destitució de Maduro.

Finalment, pel que fa  a l’Amèrica Llatina, és adient destacar la resistència de Cuba enfront de l’imperialisme, que es troba encara ofegada davant del bloqueig americà que Trump manté, tancant tota porta al diàleg amb l’illa i les possibilitats d’obertura. Cuba és l’exemple de persistència davant l’imperialisme i a la vegada un exemple d’inversió pública en sectors com l’educació i la sanitat, segons el Banc Mundial, és el país del món amb més metges per cada 1000 habitants (8.2 metges per cada 1000 hab). 

.

2.1.2. L’Orient Mitjà

Les polítiques americanes i de l’OTAN per l’Orient Mitjà segueixen sent les de desestabilització de la regió per servir als seus interessos mercantils i geopolítics. Els Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats estratègics a la regió com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, Israel i Turquia, ha estat finançant grups terroristes fonamentalistes en cops d’estat, tal com ja va fer anteriorment a Afganistan, per poder declarar posteriorment guerres contra ells i controlar definitivament la regió.

El cas més clar d’aquest fenomen ha estat Síria. La pressió internacional dels països imperialistes ha anat en la línia de deslegitimar al president de Síria Bashar al-Àssad, per justificar les accions dels anomenats “Rebels Sirians”, compostos principalment per grups extremistes i fonamentalistes mujahidins com Jabhat al-Nusra. No obstant això, la resistència síria amb el suport de Rússia, ha aconseguit derrotar l’Estat Islàmic, desintegrant-lo com a tal i deixant un rastre de grups autònoms fonamentalistes. L’actual situació de la guerra a Síria es basa en la lluita del Govern d’al-Àssad contra els autoanomenats “rebels”, amb el suport de Turquia, arribant a alts nivells de tensió en les zones frontereres. L’OTAN ha volgut iniciar i justificar una intervenció directa a Síria, però la complexitat del conflicte i les tensions d’Europa amb Turquia, no ho han permès.

El rastre de sang que han deixat les mal anomenades “Revolucions Àrabs”, suportades per Occident, ha estat notable: la situació ha tensat i desestabilitzat països com Egipte i Tunísia, i han portat a Líbia a una guerra interminable. A la vegada que Occident desestabilitzava regions com aquestes, consolidava les aliances amb països clarament imperialistes i contraris als Drets Humans com l’Aràbia Saudita, sigui internament o amb l’exemple de la guerra al Iemen; el Marroc, amb una monarquia corrupta que exerceix la constant repressió sobre el poble sahrauí; i l’Israel, que segueix matxucant la població palestina i manté els assentaments il·legals a Cisjordània. Aquesta doble política de desestabilització, adduint el suport a la democràcia a alguns països i l’aliança criminal amb països no democràtics, demostra la hipocresia imperialista de l’OTAN i els Estats de la Unió Europea.

Recentment hem assistit a una mostra clara de l’intervencionisme militar americà en la regió amb l’assassinat del comandant de les forces armades Al-Quds de l’Iran, Qasem Soleimani. Un acte que va deixar mut al món i que alguns van qualificar de preludi d’una possible nova guerra en la regió. No obstant això, l’Iran ha demostrat que, tot i les sancions i les agressions com aquestes, no té la intenció de caure en la voluntat dels Estats Units que desitgen poder tenir l’excusa per intervenir militarment de forma directa al país.

.

2.1.3. La República Popular de la Xina

L’avanç de la Xina com a potència internacional ve en part marcada per la voluntat dels EEUU de deixar de participar d’organitzacions i tractats internacionals, sortint de l’acord pel clima de París el 2017, del tractat nuclear amb Iran el 2018, de la UNESCO i de l’OMS, sumant-li la greu falta al dret internacional que va representar reconèixer el Golan i Cisjordània com a part d’Israel i la mala gestió de la crisi del Coronavirus, fets que han ferit greument les relacions dels EEUU amb Europa. Quan aquests van abandonar l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (Trans-Pacífic Partnership, TPP) la Xina es va afanyar a fer els seus propis tractes amb els països firmants, fins i tot amb països amb els quals manté disputes territorials. Europa ja no veu als EEUU amb els mateixos ulls que anys enrere i aquests últims moviments al taulell geopolític del gegant asiàtic milloren la seva imatge a ulls de molts mandataris internacionals, situant-la com a peça clau i atribuint-li  un pes equiparable al dels EEUU.

El teixit de relacions de la Xina amb altres països consisteix en diferents estratègies; mentre que als països africans s’ha venut com un país superador de l’imperialisme capitalista, presentant el seu model com a model d’èxit i a compartir amb països africans; a Europa, històricament s’ha presentat com un país amb deficiències estructurals encara lluny de poder comparar-se amb el “primer mon”, motiu pel qual se l’ha deixat definir com a país en vies de desenvolupament de cara a l’Organització Mundial de Comerç, fet que li ha comportat notables avantatges en termes competitius: majors taxes d’emissions de gasos contaminants, rebaixes aranzelàries, grans capacitats de demora en la implementació de tractats de comerç ja signats, etc. Aquesta estratègia li ha permès, per una banda, crear relacions amb països africans on té accés a recursos a canvi de desenvolupament (i freqüentment corrupció) i per l’altra, portar a terme les reunions del 17+1 a Europa, un fòrum per la cooperació internacional format per disset països europeus més la Xina, per incentivar negocis i inversions, sobretot en països de l’est d’Europa en l’àmbit de les infraestructures i la logística, ja que la UE no veia a la Xina com un competidor real. Però aquesta relació amb Europa està en ple procés de transacció i la UE comença a tractar a la Xina com un igual, fet que es fa patent en informacions recentment publicades en documents oficials del Consell europeu que afirmen que la Xina tot i no ser un perill militar, és un rival sistemàtic que promou un altre model de governança, un company amb qui es pot cooperar per objectius comuns i amb qui s’ha de trobar un balanç, canviant així la percepció de la Xina com a país inherentment inferior amb qui només es fan tractes per la cooperació al desenvolupament. Per acabar de remarcar el canvi d’aproximació que la UE està duent a terme amb la Xina, cal assenyalar la cimera entre tots els caps d’estat de la UE i Xi Jinping (que havia de tenir lloc aquest 2020 però que s’ha vist ajornada per la crisi sanitària) i que constituirà la primera trobada d’un líder estatal no europeu  amb tots els presidents de la UE.

La renaixença xinesa ha vingut acompanyada per l’estancament o fins i tot caiguda dels salaris a occident, de la desaparició del teixit industrial i productiu europeu i d’una cadena de subministrament molt depenent de la Xina. La crisi del Coronavirus ha obert els ulls de molts dels neoliberals responsables de l’actual i deficient ordenament fiscal, estratègic i organitzatiu de la UE, del qual els i les comunistes no ens hem cansat d’advertir des d’un principi i fins ara. Es pot esperar que hi hagi certes reformes i que es reactivin alguns nuclis de producció europeus per proveir sectors estratègics, però allò que els neoliberals considerin estratègic no implica pas que ho sigui en termes humans o de progrés. La necessitat de reconstrucció de les cadenes de subministrament en territori europeu no només suposaria un esforç econòmic gegantí, sinó que a més, implicaria la necessitat de formar o importar certs perfils laborals inexistents avui en dia a Europa. És un repte que, tot i ser difícil és imprescindible, no només per encaminar una sobirania europea real, sinó també per la reducció de l’impacte mediambiental que comportaria no haver d’importar tots aquests béns i mercaderies.

Tocant de peus a terra, Europa cada cop representa un percentatge més petit del PIB mundial i dur a terme una tasca d’aquestes dimensions pot ésser pràcticament inassolible, així que hem de considerar alternatives que no ens portin a una situació de crisi perpètua que enfortiria el reaccionarisme i que davallaria en retallades i en la pèrdua de drets. Una iniciativa, que prové de la Xina i que ens hem de preparar per defensar arribat el cas, és la BRI (Belt and Road Initiative). El projecte parteix de la reconstrucció de l’antiga ruta de la seda i la creació d’una ruta marítima paral·lela, que afectaria 60 països, el 75% de les reserves energètiques conegudes al món, el 70% de la població mundial i generaria el 55% del PIB mundial. L’actual partit comunista xinès al govern té previst invertir-hi uns 1,4 bilions de dòlars. Alguns mitjans de premsa occidentals ja han titllat aquest projecte com “Pla Marshall del segle XXI a l’estil xinès”. Aquesta afirmació es basa en el fet que el mateix Xi Jinping assegura que el projecte té cinc pilars: comunicació política, circulació monetària, entesa entre pobles, connectivitat vital i fluïdesa. Tot plegat s’ha vist reflectit d’ençà de l’inici de la seva posada en marxa a través d’inversions importants amb plans d’ajuda per a empreses xineses interessades en el mercat exterior. La Xina es defensa argumentant que no es tracta de cap pla Marshall, ja que les condicions polítiques imposades amb el Pla Marshall són inexistents en aquest projecte. D’aquesta manera s’establiria una cadena de subministrament global menys contaminant i més justa, es recuperaria part de la indústria a l’est d’Europa i s’establiria una interdependència més forta amb el centre i l’est d’Àsia.

.

2.1.4. La multipolaritat

En el panorama internacional juguen un paper clau els diversos interessos de les grans potències mundials, no només els dels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN, sinó també els de Rússia i la Xina.

La política d’amenaça estatunidenca vers Rússia es manté i s’amplia amb la nova incorporació de Macedònia a l’OTAN. Ja el 2014 vam observar el “Maidan” a Ucraïna com a clar exemple d’aquesta política d’encerclar i limitar a Rússia al màxim, amb l’interès directe de la Unió Europea sobre els gasoductes i de que existeixin governs europeistes al país. Ara bé, la situació política a Rússia avança cap a la consolidació política de Putin i el seu govern conservador: la proposta de reforma constitucional presentada davant la Duma es configura de cara a ampliar els poders del President i l’ampliació dels anys de mandat. Aquesta consolidació del poder de Putin és una mostra més de la dinàmica corrupta que ha deixat l’esfondrament de la Unió Soviètica, i que ha permès la usurpació de l’Estat per part d’una nova elit contrària als interessos socials i de classe de la majoria treballadora.

Finalment, la política expansionista comercial de la Xina mitjançant l’aposta per la construcció d’infraestructures a països en vies de desenvolupament per a l’increment de les exportacions ha topat amb la declaració de guerra comercial feta pels Estats Units: la imposició d’aranzels del país americà als productes xinesos ha tingut els seus efectes en les exportacions xineses, país que va respondre amb mesures similars sobre els productes americans. Així, també s’observa la guerra cap a empreses xineses com Huawei.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya tenim espais com la Federació Mundial de la Joventut Democràtica on lluitar amb altres joventuts antiimperialistes d’arreu del món, tot enfortint els vincles de solidaritat i de lluita internacionalista. En tot moment, com a membres d’una Joventut Comunista, ens comprometem a aplicar la filosofia que segueix el lema “pensa globalment, actua localment”, i és que és a partir de la nostra activitat local que podem difondre les situacions d’injustícia que es viuen a altres països i regions d’arreu del món. És imprescindible conscienciar sobre les lluites dels pobles com Palestina, el Sàhara Occidental, d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica i d’arreu en contra de les injustícies derivades del capitalisme i l’imperialisme, així com de pressionar als nostres respectius governs per posicionar-se, actuar-hi en contra o aturar directament les pròpies agressions que cometen.

En aquest sentit, en aquest món multipolar la JCC defensa:

  1. Participar en els fronts de solidaritat que existeixen a Catalunya amb els pobles oprimits com per exemple Defensem Cuba o Sàhara Dempeus.
  1. Recuperar Moviment de Brigadistes i organitzar activitats (xerrades, Festa del Che…) per tal d’organitzar brigades a territoris on s’està duent a terme una lluita antiimperialista, per reforçar els llaços internacionals.
  1. Enfortir els espais de solidaritat internacional i antiimperialista on participem, com és el de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica i el del Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants.
  1. Reforçar les relacions bilaterals amb les organitzacions d’altres països i donar a conèixer el context català des de la nostra perspectiva nacional i de classe.
  1. Denunciar la política internacional imperialista i criminal de l’Estat espanyol, de la que en trobem exemples en la venda d’armes a Aràbia Saudita, en el suport als intents colpistes a Veneçuela o a les ocupacions territorials il·legals que exerceixen el Marroc o Israel.

.

2.2. Crisi a Europa

2.2.1. La Unió Europea, una construcció extractiva

El projecte europeu ha experimentat en els últims anys diversos revessos força importants que han posat en dubte la seva integritat: primerament, la incapacitat de resoldre els problemes econòmics que ha deixat la crisi econòmica de la qual encara patim les seves conseqüències; segon, la fallida en la construcció d’una identitat nacional europea estesa a totes les societats dels estats membres; tercer, la ineptitud en la gestió de la contradicció imperialisme-immigració i els seus efectes a la societat europea.

Durant més d’un segle, a escala europea s’han articulat polítiques monetàries convergents sota el pes de la política econòmica alemanya, regides pel Bundesbank: el final del Sistema Monetari Europeu (1979-1992) va comportar una ofensiva encara més ambiciosa que patiríem les classes populars, aquesta és, la creació d’una moneda única. A partir de la caiguda del bloc soviètic, de la unificació d’Alemanya i, sobretot, del Tractat de Maastricht de 1992, s’inicia el llançament del projecte de moneda única europea, que comporta la definitiva germanització de la política econòmica. La integració econòmica i monetària va afavorir al capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de mercaderies produïdes i d’excedents comercials i financers.

L’adhesió a aquesta moneda va suposar el triomf absolut del capitalisme financer, tot obligant els estats a renunciar a la seva sobirania econòmica i, per tant, a l’impuls de les polítiques de treball i de modernització: les polítiques de control financer i de reconversió industrial, amb la subseqüent liberalització de sectors estratègics com l’energètic a Espanya, en són l’exemple més clar.

No hem d’oblidar com el mateix origen de la Unió Europea, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ha estat marcat per la defensa dels interessos econòmics de les elits i l’oligarquia europea, i pel seu anticomunisme. Una Comunitat, i una posterior Unió, subordinada als interessos dels Estats Units -a l’FMI i a l’OTAN- que, alhora, internament ha subordinat la sobirania dels països de la unió -sobretot dels del sud- a favor de les elits del centre i nord d’Europa.

Lluny queda aquella Europa unida, rica i pròspera en la qual alguns somiaven, i és que el missatge actual no és altre que l’evidència que a la Unió Europea hi ha països treballadors i països mandrosos (perpetuant la diferència entre els països del sud i del nord). Aquesta divisió retorna el projecte europeu a la realitat i demostra que aquella identitat europea i cosmopolita que es va vendre durant la dècada del 1990 i principis dels 2000 s’ha esfumat completament, construcció que responia a un procés ja observat per Marx al segle XIX: els països federats tendeixen al centralisme o a la destrucció, i estats com els Estats Units d’Amèrica en són un exemple. La ràpida conversió al centralisme que estava executant Alemanya amb la Unió Europea no era factible sense la idea de la nació europea i la identitat europea. La construcció d’una nova identitat nacional no es podia separar dels altres processos socioeconòmics en els quals es trobaven immersos tots els estats d’Europa i per tant depenia de l’èxit de l’economia centralitzada europea. Quan un ha fallat, l’altre l’ha seguit.

.

2.2.2. La política migratòria, la vergonya de la Unió.

Com ja s’ha comentat anteriorment, una de les conseqüències de la centralització econòmica europea va ser la d’afavorir el flux migratori dins de la Unió Europea per tal de garantir mà d’obra barata als països centrals. La Unió Europea, amb la majoria d’Estats membres pertanyent a l’OTAN, va trobar també altres mecanismes per trobar aquesta mà d’obra fora de les fronteres europees: les contínues intervencions, aliances i guerres als estats del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà tenien com a motiu principal aconseguir la migració de mà d’obra no qualificada per tal d’assegurar un exèrcit de reserva suficientment voluminós com per a mantenir els salaris baixos.

Mentre les principals economies europees es van mantenir fortes als 90 i als 2000, imperava la idea de l’Europa de les portes obertes malgrat que es posaven tanques. A partir del començament de la darrera crisi del capitalisme, la percepció comença a virar cap a un canvi de registre que s’ha anat fent més visible: a Europa hi sobra gent. Aquesta lògica respon perfectament a una de les contradiccions principals que té el capitalisme: han d’existir obrers a l’atur, però suficients treballant perquè no es redueixi la demanda de productes. Les burgesies estatals europees, aprofitant la fallida de la construcció d’una nacionalitat europea integradora, han començat un procés de culpabilització dels problemes econòmics sobre la immigració provinent de països fora de l’espai europeu, o d’altres països europeus, tot implementant una política més agressiva de tancament de fronteres cap a l’exterior coneguda com l’Europa fortalesa.

Això ha tingut una conseqüència directa en les polítiques migratòries comunitàries: el tancament de fronteres. La mal anomenada “crisi migratòria”, iniciada el 2015, va suposar per aquest any l’arribada d’1.820.000 refugiades, principalment de Síria (representant un 33% del total), l’Afganistan i l’Iraq, de les quals més d’1.250.000 van sol·licitar asil. L’entrada a Europa es produïa majoritàriament per mar, especialment per les costes d’Itàlia i de Grècia, països als quals la UE va posar a la seva disposició únicament una minsa ajuda militar mitjançant l’agència Frontex. Els refugiats que arribaven a Grècia continuaven el seu camí cap als països del centre i nord d’Europa, creuant la zona dels Balcans, superant les adversitats de les polítiques racistes de tancament de fronteres que trobaven en països com Hongria. Davant aquest drama humanitari, l’acció de la Unió Europea es va limitar a tancar un acord amb Turquia l’any 2016 per tal que aquesta no permetés l’arribada de cap refugiada més a territori comunitari a canvi de l’obertura política de Turquia cap a la Unió Europea i un cop de talonari de 6.000 milions d’euros. Tot i l’existència d’un acord intern per a la reubicació de 160.000 refugiats, que només ha estat complet en un 35% (a Espanya un 16%), es pot afirmar rotundament com la (in)acció de la UE ha estat rentar-se les mans i girar la cara.

Recentment, Turquia ha anunciat el trencament del pacte en un moment en què el flux migratori s’ha reduït, i ho utilitza com a mesura de pressió cap a la resta de membres de l’OTAN davant la possible escalada de conflicte amb Síria: tant l’acció de la UE com la de Turquia responen clarament a interessos mercantilistes, i contribueixen a perpetuar la seva posició imperialista de promoció de guerres per a l’extracció de recursos i l’obtenció d’influència política a països tercers. Cal denunciar aquest tipus d’accions, assegurar el compliment dels acords sobre acollida de migrants i ampliar-les, així com aturar tota intervenció imperialista i ajudar a la reconstrucció dels països que han patit aquestes agressions, tot respectant la seva sobirania política i econòmica.

.

2.2.3. La nova situació política

Els darrers anys ens han deixat diversos processos polítics que poden tenir incidència en la configuració de la política europea. Tot i que és innegable el predomini d’Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel, l’anunci de la seva retirada i la incertesa del futur polític de la direcció alemanya deixen l’aparició de Macron a França com un possible refundador del projecte de la Unió Europea; tot i això, som conscients que europeistes com Macron són l’exemple més clar de la mal formada identitat europea, un grapat de neoliberals autoanomenats “progressistes” que només aspiren a perpetuar el mercat únic i la política monetària del BCE. El seu projecte neoliberal ja ha topat amb el rebuig de la classe treballadora a França, on el grau de conflictivitat social ha augmentat notablement arran de les vagues convocades a sectors estratègics del país i de les mobilitzacions de les armilles grogues. Aquestes, tot i haver estat silenciades o menyspreades pels mitjans de comunicació, s’han viralitzat a les xarxes socials per les seves actuacions incendiàries i perllongades. Partien d’una protesta contra l’alça dels preus dels combustibles i han acabat unint altres sectors de la població com les ruralies, expressant i canalitzant el descontentament sobre el govern de Macron.

La gestió de la crisi ens deixa diversos exemples paradigmàtics de la política que els governs socialdemòcrates han dut a terme. D’una banda, la socialdemocràcia nòrdica es manté com a referent a nivell de desenvolupament dels Estats del Benestar amb una pressió fiscal molt elevada i unes característiques pròpies que els permeten tenir uns nivells generals de qualitat de vida avançada. D’altra banda, al sud d’Europa, el pols que Tsipras va intentar mantenir contra la Troika va acabar arrasant amb les esperances de canvi gregues i es va limitar a una gestió de la crisi del deute. Sorprenentment, el govern de Portugal del PSP ha mantingut unes polítiques divergents de la línia política enviada per la Comissió Europea que semblen situar al país lusità en uns nivells de recuperació que beneficien en major mesura a la classe treballadora, en part per l’oposició existent a l’esquerra, entre elles la del PCP, que aconsegueix pressionar en aquesta direcció. Les petites mostres de viratge veritablement progressista que es poden donar són comptades, caldrà també seguir de forma atenta la possibilitat d’incrementar la capacitat política de partits com el Sinn Féin a Irlanda amb una clara agenda en benefici de la classe treballadora.

Seguidament, és important destacar que el projecte d’integració europea s’ha vist rellevantment truncat per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El que semblava inicialment com un simple moviment de contenció del nacionalisme radical britànic va acabar guanyant el referèndum i la posterior batalla política tant al Regne Unit com al Partit Conservador. El Brèxit s’ha d’entendre com un moviment de confrontació entre elits nacionals britàniques i l’elit europea i transnacional, unit amb el gran rebuig que genera al Regne Unit la identitat i la integració europea com a projecte polític. Tot i l’existència d’un petit moviment pel Lexit, el procés de sortida de la UE ha dividit i afeblit encara més un laborisme que amb l’arribada de Corbyn s’havia radicalitzat, però que no ha pogut trobar l’espai en el debat polític del país.

La hipocresia de la Unió Europea en el procés del Brexit es fa patent en la seva col·laboració amb Cameron pel manteniment d’Escòcia a la Gran Bretanya durant el referèndum anterior, i els posteriors oferiments lliurecanvistes un cop s’ha fet efectiva la sortida de l’estat britànic. L’existència de nacions sense estat és un tema polític que la Unió Europea mai ha volgut afrontar. La manca de reconeixement, ja no només del dret a l’autodeterminació de les regions nacionals subestatals dels països membres, sinó també de la diversitat cultural i lingüística d’aquests territoris és una altra demostració que confirma la seva voluntat d’existència basant-se una finalitat econòmica abans que a una finalitat social i popular.

Finalment, és també rellevant la deriva autoritària que Polònia i Hongria estan mantenint per tal de lliurar un pols pel poder polític  contra la Unió Europea. En aquests països s’han realitzat reformes constitucionals i s’hi han aprovat lleis que van clarament en contra de la democràcia i la separació de poders, intervenint directament en el poder judicial i acumulant poder i competències en mans dels executius. Ambdós països estan governats per partits conservadors amb una deriva ultradretana: mentre a Polònia governa el President Andrezj Duda del partit Llei i Justícia, que comparteix aliança política amb VOX, a Hongria és president Viktor Orbán, del partit Fidesz, membre del Partit Popular Europeu. A banda de les polítiques anteriorment esmentades, tots dos Estats han aplicat també polítiques homòfobes i racistes, i s’han activat els tràmits i mecanismes de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea encaminats a la suspensió del vot d’aquests membres al Consell Europeu. 

Des de la JCC rebutgem completament aquesta deriva autoritària que persegueix consolidar els poders burgesos nacionals, en detriment de la classe treballadora, i que s’encamina a la repressió absoluta contra l’oposició progressista i comunista en aquests països, així com constatem que el procés d’integració europea s’ha fet obviant les necessitats socials dels treballadors europeus i merament amb la finalitat de subjugar la sobirania dels Estats membres a la voluntat d’una elit centreeuropea.

.

2.2.4. El Feixisme a Europa

És impossible evitar els paral·lelismes de l’actual situació socioeconòmica europea a la produïda  després de la Gran Depressió de la dècada de 1930. La conjuminació d’una gran crisi capitalista amb el retorn de les velles identitats nacionals europees és una fórmula que ens recorda a aquells anys que van veure la victòria del feixisme a Alemanya, Àustria i Espanya, no sense guerres i ferotges lluites. Avui en dia, el feixisme avança a Europa de nou en els estats on la burgesia nacional ha vist minvat el seu poder. La vella i la nova socialdemocràcia europea s’han demostrat incapaces d’acceptar la fallida de la Unió Europea i la seva desconnexió amb les capes populars de les societats i no ha presentat batalla, tal com va passar a la dècada dels trenta del segle passat.

Vinculat amb el que abans es comentava del Brexit, l’aparició de partits d’ultradreta respon principalment a l’existència de lluites entre burgesies d’implantació nacional i transnacionals. Les polítiques lliurecanvistes de la Unió en l’àmbit intracomunitari i també en el comerç exterior han fet aflorar reivindicacions d’aquells sectors de la burgesia que han vist com els competidors estrangers aconsegueixen fer-se amb la quota de mercat que fins al moment els pertanyia. Davant d’aquesta situació, la ultradreta ha apostat per defensar posicions suposadament “sobiranistes”, especialment en l’àmbit migratori, carregant contra les persones migrades i la “manca de contundència” dels governs i la Unió Europea. Cada país té les seves particularitats i la seva explicació més profunda sobre les causes i motius que porten al creixement de la ultradreta; sent això una realitat, l’existència històrica del Front Nacional a França no ha impedit  el seu avenç fins a aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials i que s’emmarqui en un context de defensa de la “sobirania” enfront d’Europa i el rebuig a l’acollida de refugiades. La nova extrema dreta europea no es mostra especialment “antieuropea”, sinó que aspira a construir un model europeu diferent, amb menys transferència de competències cap al subjecte polític europeu i sense la construcció d’una identitat comuna europea.

La ultradreta ha avançat aquests darrers anys fins a aconseguir en alguns casos formar part dels governs dels Estats membres, constituint-ne exemples la Lega de Salvini o l’FPÖ austríac. El creixement també ha estat notable en el mencionat cas francès, a Països Baixos consolidant-se com segona força (PVV), a Suècia com a tercera (SD), a Flandes com segona força (VB), a Dinamarca com a 2a força el 2015 (DF), a Alemanya amb un  creixent AfD i a Hongria i Polònia amb la major radicalització de les forces conservadores governamentals.

Al darrer congrés analitzàvem la manca d’existència d’una extrema dreta sòlida i present de forma substancial a les institucions parlamentàries. En el darrer cicle electoral iniciat amb les eleccions andaluses de 2018, l’extrema dreta de VOX ha irromput amb força fins a arribar a ser la tercera força política al Congrés dels Diputats: en pocs mesos, VOX va passar de ser una força amb certa irrellevància a ser present a pràcticament totes les cambres de representació. La crescuda de VOX s’explica per diversos factors, alguns d’ells equiparables a les raons de crescuda del feixisme arreu d’Europa i amb d’altres que es configuren de forma pròpia a causa de les característiques de la construcció política d’Espanya. La irrupció de Vox al Congrés va significar, realment, la manifestació d’una ultra-dreta que no estava morta, sinó amagada i que havia votat tradicionalment al Partit Popular. Una ultra-dreta que la classe treballadora i la joventut organitzada porta anys patint i combatent tot i la defensa de la justícia espanyola de la seva violència.

D’una banda, el discurs antiimmigració de VOX és el mateix que escoltem amb el Front Nacional francès, la Lega italiana o l’AfD Alemanya. A la vegada, la visió euroescèptica conservadora de VOX és també un element en comú amb la visió de la ultradreta europea, com a bons servidors de sectors de la burgesia nacional espanyola que són, tot i no fer bandera d’aquesta posició per interessos electoralistes. D’altra banda, hi ha elements que VOX ha utilitzat per tal de cercar el seu espai polític entre votants descontents amb la manca de radicalisme discursiu del Partit Popular, com són el creixement del moviment feminista, que amenaça la societat patriarcal en què es basa la seva visió catòlica de la societat i, especialment, el fracàs de la política territorial del Règim del 78, que ha tingut com a manifestació més clara els esdeveniments a Catalunya, fets que aprofiten per reivindicar la seva aposta recentralitzadora.

Des de la JCC qualifiquem aquest creixement com una amenaça contra els drets de la classe treballadora i dels col·lectius discriminats i minoritaris contra la qual hem de plantar cara i bastir una acció col·lectiva de contenció del feixisme i de les tendències d’ultra dreta. Sent conscients que a Catalunya la força de VOX encara és relativament baixa (només tenen 3 regidors tot i assolir un 6% de vot en les darreres eleccions generals), cal combatre’ls amb la resta de forces progressistes d’arreu d’Espanya, sense caure en infantilismes i sent conscients del perill que suposa.

.

2.2.5. La sortida de la UE i de l’euro

La Joventut Comunista de Catalunya es manté ferma en les decisions preses a la Segona Conferència Nacional, celebrada el 6 de febrer del 2016, sobre la sortida de la Unió Europea i l’euro, i ratificades en el Congrés de juliol de l’any següent.

Davant de la postura de la socialdemocràcia catalana de mantenir-se dins del projecte de la Unió Europea és responsabilitat dels i les comunistes, sobretot els i les joves, impulsar el moviment de desconnexió del projecte de la Unió Europea i l’Euro. Tal com ja vàrem teoritzar als documents de la segona conferència, no és possible una reforma si tenim en compte que van ser fundats amb l’únic propòsit de treure sobirania als estats i d’unificar i augmentar l’explotació a la classe obrera.

Sabent que aquests projectes reformistes proeuropeus estan destinats al fracàs, s’ha de treballar per aflorar les contradiccions d’aquests projectes que no tenen recorregut intern ni a la mateixa UE sense combatre’ls frontalment, tant a la societat com als espais on participem; aquesta manera de procedir respon a l’acceptació de la força reduïda que tenen les opinions euroescèptiques al conjunt de la nostra societat i als espais polítics pròxims al nostre. La Joventut Comunista de Catalunya es manté convençuda que l’única solució és sortir de la Unió Europea i l’Euro i en cap cas reformar-la, tot defugint del discurs identitari ultradretà.

Si bé és veritat que per mantenir una actitud científica és obligatori plantejar una proposta alternativa i mai negar sense formular, els recents canvis i esdeveniments ens han demostrat que la idea municipalista té les seves limitacions, tal com ja vàrem teoritzar, i que tenen a veure en el poder de legislació. D’altra banda, la idea d’una unió entre estats del sud seguint l’exemple de l’ALBA té com a limitació que aquesta proposta ha de ser compartida per la resta d’estats, i està subjecte al fet que el conjunt de pobles del sud d’Europa pugui encaminar-se en aquesta direcció.

La Joventut Comunista de Catalunya, seguint l’esperit de la Segona Conferència Nacional, segueix proposant que la solució és sortir del projecte burgès europeu, materialitzat com a Unió Europea i Euro, per definir una forma d’associació internacional que segueixi lògiques de col·laboració i mai de dominació, tenint en compte que aquestes poden venir a través d’un augment de l’anomenat municipalisme, subjugat sempre al fet que aquest  es tradueixi en una Catalunya que col·labori lliurement no tan sols amb altres pobles del sud d’Europa, sinó del món.

.

2.2.6. La crisi que ve

La crisi sanitària de la COVID-19 ha estat un cop inesperat per al conjunt de la humanitat que ha trastocat totes les expectatives de futur existents en la suposada “sortida” de la crisi econòmica iniciada el 2008. El temps de confinament ha aturat en gran mesura la producció de molts països, amb greus afectacions en l’àmbit europeu. Les conseqüències més negatives d’aquesta aturada ja recauen sobre la classe treballadora, que durant l’inici del confinament va veure augmentar la taxa d’atur amb una gran quantitat d’acomiadaments preventius. Les polítiques dels governs europeus i també de l’espanyol han tendit cap a l’assegurament del menor impacte en els beneficis empresarials i el cobrament de les rendes.

Amb tot, però, a escala europea s’ha donat una batalla d’interessos i visions sobre la gestió de la crisi econòmica derivada de la COVID-19. L’acord del Consell Europeu d’injectar 540.000 milions d’euros ha estat el difícil punt de “consens” que dóna el tret de sortida sobre la gestió de la crisi que s’acosta: els països del sud d’Europa han mostrat el rebuig cap a una gestió en termes similars a la que es va fer el 2008, principalment basada en polítiques d’ajustament i contenció de la despesa, mentre que d’altres com Alemanya, Països Baixos o Finlàndia aposten per un continuisme basat en l’aposta per l’austeritat enfocada a la reducció del deute i en l’assumpció d’aquest per cada país europeu. 

Està clar que la crisi que es derivarà d’aquesta situació tindrà un greu impacte en la construcció del projecte de la Unió Europea. A Itàlia cada cop són més les veus que qüestionen pertànyer a la UE, i a mesura que se succeeixin els esdeveniments, i es confirmi la manca de sobirania dels països enfront de la Unió Europea, l’euroescepticisme serà creixent. Els comunistes estem en contra de la Unió Europea en la mesura que és un projecte que minva els drets de la classe treballadora i facilita la circulació de capital exempt d’una fiscalització harmonitzada a tots els estats membres, i hem de construir una alternativa sent conscients que la suposada “recuperació de sobirania” de personatges com Salvini no és més que un engany, una disputa entre burgesies nacionals distintes, com amb el Brexit, i contra la que també hem de combatre.

Així com a escala global tenim un referent com és la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), a Europa participem anualment de la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO). En espais com aquest, així com amb les trobades i congressos de joventuts comunistes europees, és on cal reforçar els vincles de relació solidària europea i treballar en la línia de les nostres reivindicacions: no serà possible construir l’Europa dels pobles i solidària que volem sense teixir una xarxa internacional que treballi amb aquests objectius.

Enfront dels reptes internacionals actuals, la JCC defensa:

  1. Rebutjar les agressions imperialistes contra els pobles d’arreu del món. Per això, és imprescindible la sortida de l’OTAN i la condemna a l’acció política de l’Estat Espanyol d’avinença amb països com Israel, el Marroc o la venda d’armes a l’Aràbia Saudita.
  1. La sortida de la Unió Europea i l’euro per tal de recuperar la sobirania per la classe treballadora, potenciant l’economia productiva nacional i generant aliances internacionals basades en la cooperació i la solidaritat. Per això, apostem per la creació d’una Unió dels Pobles Europeus democràtica, solidària i encaminada al socialisme.
  2. Mantenir l’aposta per la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO) aportant la nostra visió sobre la situació europea així com del context català.
  1. La necessitat de conformar un front antifeixista nacional, estatal, europeu i mundial contra l’extrema dreta, així com plantar cara al feixisme des dels moviments locals.
  1. Apostar per mitjans de comunicació contrastats i rebutjar la premsa al servei de l’imperialisme i capital que reprodueix fake news contra governs sobirans arreu del món.

.

2.3. Racisme sistèmic

És evident que encara no hem afrontat el racisme estructural que s’implementa a tots els nivells de la societat. El racisme és una qüestió sistèmica. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat. En aquest sentit la seguretat-inseguretat, la por, el confort, la tranquil·litat, es converteixen en mercaderia molt preuada per reproduir i consolidar lògiques de discriminació, persecució, exclusió i expulsió amb determinades persones i/o col·lectius.

De manera recurrent el poder (polític, econòmic i social) assenyala determinats col·lectius, com ara les persones migrants i racialitzades com a no blanques, com a culpables i/o generadores d’inseguretat, entesa aquesta únicament des de la perspectiva de la delinqüència. El boc expiatori canvia segons el moment: carteristes del metro, narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats, els mal anomenats “MENAS”. 

Aquestes narratives no només s’utilitzen des de partits polítics, sinó que també tenim exemples en mitjans de comunicació, on se’n fan ressò i actuen com altaveus d’opinions racistes, augmentant la tensió social i la violència cap aquests col·lectius. 

Aquestes tendències en els mitjans es materialitzen en les fake news, notícies falses que utilitzades convenientment són eines de guerra ideològica que provoquen confusió  i generen dubtes, desigualtats i desconfiança envers col·lectius minoritaris. 

Normalment la resposta per part de l’administració pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals, i que no només no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i del racisme policial cap al col·lectiu.

És aquí on trobem les narratives d’odi i discriminació sobre la despesa pública associada a les persones immigrants i refugiades, que no parlen del fet que els costos econòmics associats són menors que la contribució (per no parlar d’altres formes de contribució i riquesa). El que fan aquestes narratives és presentar les persones immigrants i refugiades com a usuàries habituals dels serveis públics (o usuàries que en fan un sobre-ús) i com a beneficiàries d’ajuts socials (a vegades, en detriment de la resta de la població). 

Des de la JCC condemnem tota mena de racisme i ens comprometem a lluitar per la igualtat plena de les persones racialitzades i immigrants. Estem en un món que no es pot entendre sense el factor ètnia i fent un anàlisi de l’actualitat creiem que entendre l’ètnia com una lluita parcial, és no entendre fins a quin punt la interseccionalitat dels sistemes imperialistes, capitalistes i patriarcals interactuen i marquen la vida de molts dels i les joves racialitzades com a no blanques. Com deia l’Angela Davis “en una societat racista no és suficient no ser racista, s’ha de ser antirracista”.

Demanem ajuts, beques i estudis sobre els casos de multireincidència delictiva, ja que entenem que la repressió no solucionarà els problemes de seguretat-inseguretat. Una reforma del codi penal que endureixi les penes de presó contra els delictes menors patrimonials, i/o una major presència de policia al carrer, no pot donar resposta a problemes que tenen relació amb una crisi econòmica, social i política, global i estructural, que s’acarnissa amb les persones i els col·lectius més vulnerabilitats. 

És per això que ens hem de posicionar i fer un pas endavant en aquesta lluita alliberant-nos d’excuses i assumint responsabilitats com a Joventut Comunista. No podem entendre la classe obrera només des d’un punt de vista nacional: “Nativa o extrangera, la misma clase obrera”.

.

2.3.1. Llei d’Estrangeria 

El règim jurídic de l’estrangeria es troba regulat en  la Llei Orgànica 4/2000, de l’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. Aquesta llei al llarg dels anys s’ha anat reformant amb la intenció d’introduir-hi millores de condicions als estrangers que començaven a arribar a l’Estat espanyol. Aquestes millores -tret de la protecció de les dones que pateixen violència de gènere, un “increment” de seguretat jurídica, entre d’altres- eren superficials i no alteraven l’esperit de la llei. Mantenien una gran dificultat per a la regularització de la situació administrativa, l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), la tanca de Ceuta i Melilla, i un llarg etcètera amb els quals hem d’acabar. 

Els tràmits administratius per aconseguir un visat, la nacionalitat, o en definitiva regularitzar la situació administrativa, són processos molt difícils i feixucs, i amb uns terminis  molt llargs. Per exemple, la mitjana per aconseguir la nacionalitat oscil·la entre els 2 i 5 anys, quan realment és un tràmit administratiu i segons dades del Ministeri de Justícia, les resolucions s’haurien de donar entre 3 i 6 mesos. Per tant, que un tràmit administratiu com és aconseguir la nacionalitat espanyola, que a més comporta la realització, no només de l’estança al territori durant 10 anys (amb algunes excepcions),  sinó  d’un examen i una entrevista per comprovar la teva integració, es perllongui en tants anys, és si més no una manera més de  subordinació de la persona estrangera a la nacional. 

Per no parlar dels requisits necessaris per poder obtenir un visat, ja que, en el cas de no tenir un contracte de treball en el moment d’arribar, és necessari tenir necessitaràs uns fons propis superiors a 26 mil euros. És indignant i un contrasentit, cal un sistema de regularització de la situació administrativa aliena al contracte de treball, ja que l’únic que provoca aquest sistema és la perpetuació dels mal anomenats immigrants il·legals, persones amb una situació administrativa que és pràcticament impossible d’assolir si et trobes en una situació de precarietat absoluta, i a més, la perpetua (si no tens contracte de treball, no podràs aconseguir un visat, i sense visat no podràs treballar amb contracte, el que crearà un bucle del qual serà molt difícil sortir).

La violència institucional que s’amaga darrere la Llei d’Estrangeria contra les persones migrades es manifesta en l’aplicació d’unes sancions abusives, totalment discriminatòries i desproporcionades; amb els CIEs, que s’acaben convertint en presons (que tenen incomptables denúncies per les condicions insalubres) per persones migrants amb una situació administrativa irregular i que potser només han comès un delicte lleu, on la violència policial, el maltractament i -en definitiva- el racisme és diari; les expulsions, les anomenades “deportacions en calent” que realment són un eufemisme per anomenar les expulsions il·legals que es donen a la tanca de Ceuta i Melilla i que vulneren els drets fonamentals de les persones migrades i trenquen els protocols d’actuació pactats (tot i que Europa, amb la sentència d’Estrasburg, ha fet els ulls grossos); i un llarg etcètera que perpetua la violència i el racisme institucional.

Però, si els controls d’immigració són cruels i ineficaços, com poden justificar-se? Si la immigració existirà de totes maneres, no seria sens dubte millor que hi hagués una regulació d’acord amb els drets humans, que fos legal i estigues degudament regulada? Les persones migrades no constitueixen un exèrcit invasor, sinó que vénen a buscar una vida millor. No oblidem que migrar és un dret i no un delicte, cap ésser humà és il·legal i que, o hi ha papers per a tothom, o ens quedem tots sense.

Per poder defensar els drets de les persones migrades, la JCC es compromet a lluitar per: 

  1. La derogació la Llei d’Estrangeria i la creació d’una llei justa, d’acord amb els  drets fonamentals de les persones migrades, que faciliti la regularització de la situació administrativa i que elimini totes les traves imposades que les releguen en una posició d’inferioritat, i que perpetuen la discriminació i la precarietat que pateixen. 
  1. L’eliminació dels CIE, que s’han convertit en presons on la violència i la vulneració de drets és constant. 
  1. Acabar amb les expulsions injustificades i les deportacions en calent i crear criteris més eficients i humans que respectin els protocols internacionals de drets humans.