Comunicat sobre l’atac del Marroc contra el Sàhara Occidental al Guerguerat

La matinada del dia d’ahir tropes marroquís van trencar l’alto al foc resultant de l’acord de pau de l’any 1991 mitjançant la incursió militar als territoris alliberats de la República Àrab del Sàhara Occidental (RASD). Aquesta acció unilateral del regne alauita és una demostració més de l’atac imperialista que pateix el poble saharaui, des de 1975 pel Marroc i abans per l’Estat Espanyol.

La població sahrauí porta més de 40 anys abocada a la diàspora permanent i a la impossibilitat de retornar a la seva terra o de viure-hi sense sotmetiment. Els sahrauís han estat objecte de violacions de Drets Humans davant la impassivitat de les Nacions Unides. Des de l’èxode forçat de saharauis que van haver d’exiliar-se i que porten tot aquest temps vivint als camps de refugiats, fins a la població que viu oprimida en els territoris ocupats del Sàhara Occidental. 

L’acció de la MINURSO (Missió de les Nacions Unides pel Referèndum al Sàhara Occidental) ha estat clarament ineficaç, no només no aconseguint els objectius pels quals es va crear sinó també donant marge al Marroc per explotar els recursos naturals del Sàhara Occidental i assegurar en control i la substitució poblacional.

Els recents fets són conseqüència de l’acció repressiva del Marroc que venia preparant la intervenció amb moviments militars previs i contra les manifestacions pacífiques de saharauis. Davant aquesta la violació de la sobirania de la RASD, el Front Polisari i l’Exèrcit Popular d’Alliberament Saharaui han respost de forma legítima a l’agressió il·legal i unilateral del Marroc.

És important també recalcar els papers que juguen en aquest conflicte Espanya i França. França, com a principal potència valedora que recolza la criminal política del Marroc, i Espanya com a potència encarregada de resoldre el conflicte. Hem de recordar que Espanya com a antiga potència colonitzadora del Sàhara Occidental, és l’encarregada de resoldre el conflicte i pressionar perquè es convoqui el referèndum d’autodeterminació del Sàhara, pendent des de fa 30 anys.


Des de Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya manifestem:

  • La nostra total condemna a l’intervenció militar del Marroc a la zona del Guerguerat de la RASD.
  • El nostre rebuig a l’ocupació alauita del Sàhara Occidental, una mostra imperialista d’explotació dels recursos naturals i d’opressió nacional.
  • La preocupació davant la inacció de les Nacions Unides i la MINURSO per la resolució efectiva del conflicte, el qual passa, tal i com reclama el poble saharaui, per un referèndum d’autodeterminació vinculant.
  • Exigim al govern espanyol que abandoni, la seva tradicional política de mirar cap un altre cantó quan es vulneren els drets dels sahrauís. Un govern no pot autodenominar-se progressistia si és còmplice de les polítiques de colonització i agressió del Regne de Marroc. 
  • Manifestem la nostra més absoluta i ferma solidaritat amb el poble saharaui, les institucions de la RASD, del Front Polisario i la UJSARIO.

.

14 de novembre de 2020

Comunistes de Catalunya i Joventut Comunista de Catalunya

.

Acord juvenil per la llengua catalana

Avui s’estima que la llengua catalana la parlen al voltant de 10 milions de persones, i està present a un total de 4 estats: als territoris de la Catalunya Nord, Andorra, Catalunya, la Franja de Ponent, el País Valencià, la comarca murciana del Carxe, les illes Balears i Pitiüses, i la ciutat sarda de l’Alguer. Amb la seva diversitat dialectal, és l’ànima dels nostres pobles, signe d’una identitat col·lectiva pròpia i diferenciada, un nexe d’unió entre la ciutadania d’arreu del territori, l’eix vertebrador d’allò que ens fa ser poble i fa realitat avui en dia els Països Catalans.

La llengua té un context desigual i únic en cada territori, així i tot, la lluita per la preservació i contra el retrocés és compartida. Són molts els indicadors que evidencien la reducció progressiva de parlants, és per això que les entitats juvenils dels diferents territoris de parla catalana, en un exercici de maduresa i compromís, firmen plegades el present acord que reivindica el següent:

  • Llengua d’acollida, arrelament i cohesió social:

Als Països Catalans volem acollir, i ho volem fer plenament en català. Arreu dels Països Catalans hi ha diversos idiomes que conviuen amb oficialitat i cooficialitat, però es parlen centenars de llengües més, per això volem que el català sigui un punt de trobada i el canal d’interacció entre totes aquestes, el nexe d’unió enmig de la pluralitat que actuï com un element de cohesió social i contribueixi al desenvolupament de societats sanes i diverses però amb consciència col·lectiva. Volem comunitats veïnals, culturals i socials robustes que enriqueixin i enforteixin la societat, així com que la facin més crítica, i el català és un element imprescindible, una via d’entrada a la participació activa de la vida pública: com més coneixement lingüístic més implicació social.  En aquest sentit cal destacar el paper de les aules d’acollida en l’àmbit escolar.

  • A les aules, en català:

Per la preservació d’una llengua és imprescindible la seva presència en l’àmbit educatiu. L’ensenyament del català és un dret nacional que tota la ciutadania dels Països Catalans ha de tenir garantit. Cal que les institucions, els centres educatius i les universitats adoptin mesures per garantir i fomentar l’ús del català en docència i recerca, així com en la redacció de treballs de fi de grau i la traducció de bibliografia existent per afavorir la investigació, la recerca i el coneixement.

  • Denunciem les agressions lingüístiques:

La llengua catalana, al llarg de la seva història, ha passat per situacions de prohibició, reconeixement, normalització i substitució lingüística per part dels diferents Estats. És en aquest conflicte per la dominació dels Països Catalans que es produeixen nombrosos atacs de desprestigi i la utilització interessada del català per trencar la societat. Cal denunciar i combatre aquests discursos d’odi i les vulneracions dels drets lingüístics per part dels estats espanyol, francès i italià i la complicitat de la Unió Europea al no reconèixer-ne l’oficialitat.

  • Treballem des de les institucions:

Les institucions pròpies tenen un paper fonamental en la promoció i defensa de la llengua catalana. Des de les dues Generalitats, el Govern de les Illes, el Govern d’Aragó, el Consell Departamental, els Consells Insulars, els Consells Comarcals, les Mancomunitats i els Ajuntaments, s’han d’impulsar polítiques públiques de suport i promoció de la llengua, així com l’existència de mitjans de comunicació públics. És la manera de garantir tots els drets a la ciutadania, millorar la cohesió social i preservar la diversitat lingüística dels Països Catalans.

  • Encoratgem a la societat:

Les mesures que es puguin impulsar des de les institucions han d’anar acompanyades de la conscienciació de la societat vers l’ús del català, reconeixent-la com a llengua de ple dret i no de segona, espolsant els complexos lingüístics i enfortint la consciència col·lectiva. Als moviments socials, als centres de treball, a l’oci, a les xarxes socials: no canviem de llengua, fem-ho en català!

Escola Lina Ódena: instruïu-vos, emocioneu-vos, organitzeu-vos.

Com cada hivern, una nova edició de l’Escola Lina Ódena de la JCC s’acosta, aquesta vegada marcada inevitablement per unes circumstàncies socioeconòmiques i sanitàries que fa un any no podríem haver-nos imaginat. És per això, doncs, que aquesta Lina, que es realitzarà de manera telemàtica, va encaminada a parlar sobre el gran tema que ens ronda a totes pel cap avui dia: com sobreviure i, més enllà, seguir amb les nostres vides, enmig d’una pandèmia que està destrossant la salut i la situació econòmica de tantes i tantes persones?

Comptarem amb la presència de ponents de molt diferents àmbits que ens comptaran la seva experiència en els últims mesos i com afronten els duríssims temps que estan molt a la vora. Seran dues jornades, el dissabte 21 i diumenge 22 de novembre, en la qual gaudirem de diverses xerrades de gran interès en els temps que estem vivint, i, la qual cosa és encara millor, podrem interactuar amb les i els ponents per a plantejar-los les nostres qüestions i opinions i generar un intercanvi d’idees que ens podrà obrir els ulls en temes en els quals pot ser que fins ara no havíem pensat massa.

El dissabte 21, a les 10h, ACENCAS (Associació Catalana d’Addiccions Socials), ja convidades en l’anterior edició de Lina Ódena, celebrada el mes de gener passat, ens parlarà sobre la dependència emocional en les relacions sexoafectives i de parella i com s’ha intensificat arran de l’època de crisi econòmica i experiències de confinament que estem vivint en aquest últim any, amb les nefastes conseqüències que suposa per a moltes dones que reben violència psicològica i física. A les 12h Salvem lo Montsià, una plataforma ciutadana nascuda amb l’objectiu de sensibilitzar sobre greus agressions ambientals que desgraciadament a vegades passem per alt, ens explicarà com combatre l’espoli del patrimoni natural conseqüència del capitalisme i quins reptes estan afrontant en aquesta pandèmia. A les 16h la fundació Arrels explicarà en profunditat com treballen per a donar solucions a la problemàtica de les persones sense llar, sobretot a Barcelona, que és la ciutat en la qual centren el seu àmbit d’actuació. Les 18h serà l’hora del sector sanitari, profundament injuriat i maltractat en la pandèmia del coronavirus. Comptarem amb el testimoniatge de persones de la JCC i de Comunistes de Catalunya amb la qual podrem intercanviar impressions sobre les lluites que aquestes professionals estan reivindicant i que, esperem, arribin a bon port ràpid.

El diumenge 22 començarem de nou a les 10h: tres persones implicades en Tigre de Paper Edicions xerraran en una taula rodona sobre les dificultats que implica l’edició de llibres radicals i transformadors en l’actualitat. A les 12h, per part de l’associació LGTB Sin Vergüenza vindrà una persona que ens explicarà com fer front legalment a agressions LGTBfòbiques, desgraciadament avui dia de plena actualitat en un context social en el qual l’extrema dreta cada vegada guanya més protagonisme tant en les institucions com la nostra vida quotidiana. Finalment, i com a colofó d’aquesta Escola tan enrarida a causa de les circumstàncies socials actuals, a les 16h realitzarem un cinefòrum que podrà seguir cada persona des de la seva casa.

Esperem que us animeu a participar i a aprofitar el màxim possible d’aquestes ponències. Estem segures que seran molt enriquidores i ens serviran per a aprendre i aprofundir en temes que fins ara només coneixíem superficialment.

Ens veiem el cap de setmana del 21 i 22 de novembre!

Força i ànim!

Secretaria de la Batalla de les Idees de la Joventut Comunista de Catalunya.

.

Formulari d’inscripció: forms.gle/gFRs2AGLdgjxM8gF8

.

1. Un manifest-programa per a la joventut treballadora

1.1. El dia a dia de la joventut treballadora

La joventut de classe treballadora a Catalunya viu un context de precarització de les seves condicions de vida. Aquesta precarització és pròpia d’un estat de desenvolupament del neoliberalisme i de les teories econòmiques capitalistes en les quals se subscriu l’Estat espanyol, dins d’una Unió Europa dominada per l’alta burgesia i pels interessos econòmics de l’oligarquia financera, i on la sobirania nacional, la sobirania dels pobles, està completament supeditada a aquests. 

En ple segle XXI, a una regió com l’Europa mediterrània, ser una jove de classe treballadora significa estar plenament exposada a la voluntat d’uns mercats laborals i immobiliaris ferotges que mostren explícitament com vulneren drets fonamentals com el dret al treball, a l’habitatge i fins i tot el dret al propi cos. Aquesta desprotecció està emmarcada dins del context de les retallades promogudes per les dretes neoliberals, nacionals, europees i internacionals. Un context que, al cap i a la fi, suposa que la intervenció dels estats prioritza l’ús de totes les eines de les quals disposa per tal de salvar els interessos financers per damunt del manteniment i l’ampliació de l’Estat del Benestar.

Considerem que el concepte de joventut està en risc, ja que aquest s’està associant amb el concepte de precarietat, i sembla que progressivament la societat està normalitzant l’associació d’idees entre aquests dos conceptes. Així mateix estan en risc els drets aconseguits per la lluita obrera com el dret al treball i habitatge dignes, la sanitat universal o l’educació universal, que denunciem que es troben sota l’amenaça del feixisme, del racisme i del masclisme.

Tal com dèiem, arriba un punt en el qual es normalitza la precarietat com a fase natural de la joventut: no tenir feina estable, no poder marxar a un habitatge propi, són exemples ja normalitzats de la precarietat a la joventut. Això provoca la impossibilitat de crear un futur estable, fent que s’hagi resignificat el concepte de joventut.

Segons Eurostat, la mitjana d’edat d’emancipació és als 29 anys, sent la sisena més alta de la UE.

Aquesta situació respon a un fenomen molt més ampli, i és la lluita de classes. La classe treballadora segueix assumint el cost de les crisis sistèmiques del sistema capitalista, patint la precarietat, la inestabilitat i la temporalitat que darrerament hegemonitza el món del treball i que fa que les famílies visquin econòmicament ofegades.

El dia a dia de la joventut de classe treballadora és complex i divers, però existeix una possibilitat comuna per a l’emancipació i per construir un futur digne. Com deia en Salvador 

Allende, ser jove i no ser revolucionari és una contradicció, fins i tot, biològica. En aquest Manifest-Programa, la Joventut Comunista de Catalunya volem aportar l’anàlisi del context sociopolític al qual està sotmesa aquesta joventut i, alhora, dotar aquesta anàlisi d’uns ideals humanistes, socialistes i revolucionaris. 

Així mateix, l’objectiu d’aquesta proposta programàtica que elaborem i que conté els ideals anteriorment esmentats, no és altre que oferir un programa que abordi les necessitats reals de la joventut treballadora, que segueix sent víctima del règim del 78 i de la precarietat del capitalisme. És amb aquesta proposta a la mà que podrem lliurar el pols necessari i inevitable que ens permetrà construir un futur per a la nostra classe.

.

1.2. La vigència del Socialisme

Més de cent anys han passat d’ençà que va succeir la primera revolució obrera amb èxit: la Revolució Socialista d’Octubre de 1917 era l’inici del primer Estat obrer, i va facilitar l’expansió d’un moviment comunista internacional que no ha claudicat davant el possibilisme, tot mantenint l’esperança revolucionària fins als nostres dies. 

Durant aquests cent anys s’ha confirmat la vigència dels principis sobre els quals es va fonamentar el primer Estat governat per la classe obrera, tot i els atacs de l’anticomunisme present en les forces reaccionàries i en algunes forces progressistes. Malgrat els atacs, tot i les llegendes negres sobre l’URSS, l’experiència soviètica i del moviment comunista queda en la història com una de les experiències que més han ajudat a avançar a la humanitat. El moviment comunista ha deixat un gran llegat pràctic i teòric, i la certesa que només des de la lluita constant es pot aconseguir l’emancipació de la classe obrera i de la humanitat. Aquesta lluita, la lluita dels i les comunistes, continua sent vigent i actual.

En aquest sentit, considerem que el marxisme-leninisme segueix sent l’eina més vàlida per interpretar la realitat, per a la comprensió dels processos històrics i socials i, alhora, guia per l’acció. Així mateix, ens reivindiquem hereus del moviment comunista del segle XX, així com del seu patrimoni polític, ideològic i cultural. En l’actualitat, continuem reivindicant la necessitat d’avançar cap al socialisme com a única via per enderrocar el capitalisme. Creiem que és possible i necessari construir un sistema polític, econòmic i social on els interessos de la classe treballadora esdevinguin el nucli central en la nova societat: una societat sense classes, democràtica, lliure d’explotació de qualsevol mena, caracteritzada per la igualtat, la justícia social, la solidaritat entre els pobles i la pau. 

Defugim qualsevol pràctica que ens pugui allunyar del subjecte històric realment existent en cada moment, de les seves lluites i dels seus interessos. Cal que detectem les necessitats de la classe treballadora i dels sectors populars en cada context i traduir els nostres diagnòstics en una pràctica política que esdevingui un vincle indestriable amb el conjunt de la classe treballadora i amb la joventut treballadora i estudiantil de Catalunya. 

Considerem, tal com deia Manuel Sacristán, que “el marxisme és, en la seva totalitat concreta, l’intent de formular conscientment les implicacions, els supòsits i les conseqüències de l’esforç 

per crear una societat i una cultura comunista. I així com canvien les dades específiques d’aquest esforç, els seus supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències fàctiques, han de canviar els supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències teòriques particulars: l’horitzó intel·lectual de cada època. El marxisme és viu, tal com ho són els homes i la societat que ens toca canviar.”

Així doncs, considerem que la vigència del marxisme-leninisme i per tant del comunisme, resideix en la seva capacitat de dotar d’instruments teòrics i pràctics per entendre la societat en la qual vivim i proposar, a partir de l’anàlisi concreta i global, solucions polítiques substancials. La visió del món i la proposta política de la Joventut Comunista no neix d’una fotografia fixa de la realitat ni de les modes polítiques, sinó d’una visió del món que entén que tot el que succeeix es fonamenta en fenòmens materials, a la relació dialèctica entre els diferents actors i subjectes de la societat dels nostres dies i al constant moviment d’aquests. La proposta política de la JCC neix d’aquesta comprensió de la realitat en la que vivim i de la voluntat de construir un programa revolucionari per a la joventut treballadora i estudiantil del nostre país.

.

1.3. Per unir-nos i organitzar-nos

És difícil ser jove de classe treballadora i tenir temps per compaginar formació, feina i participar activament en la defensa dels nostres drets. És en aquest punt on cal recordar vells i encertats lemes com “Pa, Treball i Llibertat”, en clara referència al fet que és poc probable aconseguir organitzar a la joventut de classe treballadora quan té problemes i contradiccions serioses per poder viure una vida emancipada sense dependre d’un contracte temporal de feina o de les hores de vida, que fiscalitza la mercantilització de l’ensenyament superior que coneixem avui en dia. 

La nostra aportació organitzativa és múltiple. En primera instància, la Joventut Comunista és l’escola de quadres del Partit Comunista, en el nostre cas Comunistes de Catalunya, i, per tant, entenem la nostra joventut com una organització de quadres. En segona instància, els i les joves comunistes som joves organitzades en la nostra societat. No entenem la militància comunista únicament com una formació contínua de valors i d’anàlisis marxistes, sinó com una praxi revolucionària; entenem que el nostre context organitzatiu natural és l’associacionisme juvenil, on impulsem diferents moviments, espais i entitats. 

En darrera instància, incidim en el debat polític institucional mitjançant el debat i l’acció conjuntament amb Comunistes. 

Ja fa més de sis anys que els i les joves comunistes de dues organitzacions catalanes (Joves Comunistes i Col·lectius de Joves Comunistes) vàrem decidir impulsar un procés d’Unitat Comunista que va culminar amb la reaparició de la Joventut Comunista de Catalunya en el seu I Congrés el juliol del 2014. Amb les mancances i virtuts que ja hem analitzat amb anterioritat, aquest procés va concloure exitosament, i els seus ideals es mantenen a l’arrel de la nostra militància.

Considerem que la nostra implicació en la societat, com a joves comunistes, és un element clau. A partir de la nostra implicació en diversos fronts de lluita, com els sindicats o les associacions veïnals, hem de portar el nostre ideari als centres d’ensenyament, als llocs de treball i als nostres barris: és molt important tenir incidència en aquests espais si volem aconseguir la força suficient per emergir com a potència revolucionària i transformadora. També és indispensable, però, explotar el potencial de les xarxes socials com eines d’agitació i propaganda.

Per organitzar a la joventut treballadora, la Joventut Comunista proposa:

  1. Enfortir l’anàlisi política de la joventut treballadora a través de l’elaboració de  documents com el present Manifest-Programa o comunicats, anàlisis puntuals, etc. amb l’objectiu d’arribar al màxim nombre de jovent per així enfortir l’organització.
  1. Reforçar la militància de la JCC entenent que, com a Escola de Quadres de Comunistes de Catalunya, la JCC hem de seguir creixent per tal d’aportar al Partit una font de militància estable i formada.
  1. Reforçar l’associacionisme juvenil tant des de la base, en entitats estudiantils, sindicals, feministes, de solidaritat o caus i esplais, entre d’altres, com des dels consells de segon nivell com el Consell de Joventut de Barcelona o el Consell Nacional de la Joventut de Catalunya.
  1. Potenciar les relacions amb el jovent revolucionari, tot entenent que, ara per ara, existeixen diverses entitats d’àmbit català que defensen valors similars als que defensa la JCC i que és part de la nostra tasca coordinar-nos amb elles i trobar punts d’acord i de desacord.

El present document elabora una proposta programàtica a través de propostes recollides amb el format anterior, orientades al jovent de classe treballadora i agrupades en 10 eixos que van des d’aquest mateix apartat més introductori i general fins a la solidaritat internacional o el dret a l’habitatge digne, tot passant pel dret al treball digne. Com dèiem, no és voluntat del present Manifest-Programa ser un document per als i les joves comunistes, sinó que aspira al fet que tota persona jove de classe treballadora se’l pugui fer seu.

2. Per un món de pau

2.1. Un món multipolar

Ja fa més de tres anys de l’arribada a la Presidència dels Estats Units de Donald Trump i la política intervencionista internacional del país imperialista per excel·lència es manté: malgrat semblar, en un primer moment, que un president com ell se centraria en la política nacional, Donald Trump, l’outsider més insider, va acabar imposant una política internacional que s’ha acarnissat amb els pobles llatinoamericans, fent un retorn a la política del backyard de fer caure governs antiimperialistes per tal de substituir-los per aliats. També en són exemples les accions dutes a terme a l’Orient Mitjà, entre les quals destaquen l’assassinat del General Suleimani, el trasllat de l’ambaixada d’Israel a Jerusalem i la proposta de “pla de pau” per la regió que vulnera el Dret Internacional i les resolucions de l’ONU. Per últim, un altre cavall de batalla ha estat la guerra comercial amb la Xina.

Enfront d’aquesta política internacional de Donald Trump, afegida a la més que qüestionable gestió que està fent del seu país, el Partit Demòcrata se segueix debatent entre els candidats de l’establishment i l’aposta per un gir més radical. Si bé semblava que, aquesta vegada sí, les bases del Partit Demòcrata premien l’accelerador de Bernie Sanders, tal com ja  va passar a les darreres primàries demòcrates contra Hillary Clinton, la resta de candidats es van anar retirant afavorint al candidat de l’establishment demòcrata, Joe Biden, que va aconseguir imposar-se. No obstant això, les darreres eleccions de mig mandat van auspiciar a noves figures antiestablishment com Alexandria Ocasio-Cortez que poden aconseguir a llarg termini un canvi en la tendència política de l’esquerra estatunidenca, tot i la imperiosa necessitat d’organització de la classe treballadora estatunidenca. 

Els Estats Units es confirmen com a país desestabilitzador de regions allà on hi ha interessos econòmics, tot assegurant el seu predomini polític i cultural a Occident, gràcies en part a la política de submissió dels països europeus, els quals també exerceixen el seu domini imperialista en l’extracció de recursos d’altres continents, especialment a l’Àfrica.

Finalment, hem de remarcar com la crisi socioeconòmica i política que la covid-19 ha generat al país un canvi de rumb de la geopolítica; i és que s’ha posat a debat l’agudització de la decadència de l’Imperi Nord-Americà. Mentre milers d’estatunidencs moren al país sense dret a la salut, l’imperialisme ha atacat al poble cubà per les seves brigades solidàries i al poble xinès per la seva actuació davant la crisi, així com s’han difós postulats pseudocientífics desprestigiant a les institucions sanitàries mundials.

.

2.1.1. L’Amèrica Llatina

Les forces reaccionàries i neoliberals d’Amèrica Llatina van iniciar fa uns anys un embat contra les forces progressistes que havien aconseguit fer avançar els seus països en el desenvolupament i l’assoliment de drets i millores de les condicions de vida. L’arribada de Macri al poder i el cop d’Estat a Brasil contra Dilma Rousseff foren els primers exemples d’aquest avenç del neoliberalisme, que després s’ha reproduït a altres països: n’observem un exemple en la traïció de Lenín Moreno a l’esquerra equatoriana el 2017, amb l’empresonament de l’exvicepresident Jorge Glas i l’actual exili de l’expresident Rafael Correa; també a Xile, amb l’arribada de Piñera a la presidència el 2018 substituint a Bachelet, o la recent elecció del conservador Lacalle a Uruguay, qui ha tret del poder al Frente Amplio. Així mateix, també ha d’observar-se la dretització al Salvador per part de Nayib Bukele, i el retorn de la política reaccionària a Colòmbia amb el titella d’Uribe, Ivan Duque, contrari al procés de pau i que, per primer cop a la Història, va haver d’enfrontar-se a un candidat progressista a les eleccions presidencials. Cal mencionar, però, l’arribada per primer cop al poder a Mèxic d’un candidat progressista com és Andrés Manuel López Obrador.

A Xile amb l’arribada de Piñera hem de recordar les protestes de l´últim any contra les polítiques neoliberals dutes a terme pel govern. Manifestacions que han estat durament reprimides per la policia i l’exèrcit, de forma especialment violenta amb les estudiants.

Tot i això, cal parar especial atenció a la situació de quatre països llatinoamericans com són Argentina, Brasil, Bolívia i Veneçuela, els quals estan en el punt de mira de l’imperialisme i les forces reaccionàries.

D’una banda, a l’Argentina, l’arribada al poder el 2015 de Macri amb la seva agenda profundament neoliberal expulsava a Cristina Fernández de Kirchner. Després de 4 anys de gestió nefasta i d’alta conflictivitat social, el Frente de Todos encapçalat per Alberto Fernández i l’expresidenta Kirchner aconseguia la victòria.

Al Brasil, el cop d’estat encobert amb l’impeachment del vicepresident Temer i l’oposició contra Rousseff va obrir les portes a la capitalització per part de l’extrema dreta representada per Bolsonaro del descontentament, arribant a assolir la presidència el 2019. Les seves postures són especialment preocupants, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit social, i són un gran perill per al Brasil, per a Llatinoamèrica i  per al món en general. És especialment preocupant les seves polítiques sobre l’Amazones, insults racistes contra els indígenes, assassinats d’activistes mediambientals i passivitat respecte a la desforestació de la selva. Si bé és cert que, arran de la seva gestió inicial de la crisi de la COVID-19, l’exèrcit, com a poder fàctic de Brasil, l’ha desplaçat informalment del poder, el fenomen Bolsonaro es troba arrelat en la dreta reaccionària del Brasil.

També és preocupant l’organització del cop d’estat a Bolívia que va deposar a Evo Morales, legítim guanyador de les eleccions presidencials del 2019, mitjançant l’aixecament dels sectors més reaccionaris i racistes de Bolívia, amb el suport de bona part de l’exèrcit, que va forçar a l’exili a Evo Morales i va tenir com a conseqüència l’arribada al poder de la ultracatòlica Jeanine Áñez. Aquest cop d’estat suposa un veritable retrocés pels drets de la classe treballadora boliviana que havia millorat de forma notable la seva qualitat de vida i dels pobles i nacions indígenes que havien assolit el seu reconeixement durant el mandat d’Evo.

Especialment hem de mencionar la situació a Veneçuela. Des de la pujada al poder d’Hugo Chávez l’any 1999, la política dels Estats Units ha estat la d’intentar recuperar el control del país col·locant un dirigent de l’oposició, inclòs un cop d’estat l’any 2002. Les polítiques nacionalitzadores, especialment la del petroli, que han continuat després de la mort d’Hugo Chávez amb Nicolàs Maduro, van suposar una recuperació de sobirania nacional importantíssima per a l’execució de polítiques que afavoreixen les classes populars. En els darrers temps, però, Veneçuela es troba en una crisi important, sobretot per les pressions dels països capitalistes aliats amb els Estats Units, unes circumstàncies que l’oposició colpista i suportada pels EEUU, va aprofitar per incrementar els nivells de conflictivitat social, amb la conseqüència de la successió de l’intent de cop d’estat de Guaidó i el que en aquell moment era el seu partit, Voluntad Popular. L’autoproclamació presidencial de Guaidó fou reconeguda pels països amb governs dretistes d’Amèrica i per l’imperialisme de l’OTAN i la UE, essent un d’aquests governs el de l’Estat espanyol. No obstant això, la solidesa del Govern de Maduro i l’alta divisió imperant a l’oposició veneçolana han deixat l’autoproclamació en un exercici més aviat simbòlic; malgrat tot, cal seguir atentes a l’evolució del conflicte perquè els interessos imperialistes hi són presents i l’oposició no deixarà d’intentar la destitució de Maduro.

Finalment, pel que fa  a l’Amèrica Llatina, és adient destacar la resistència de Cuba enfront de l’imperialisme, que es troba encara ofegada davant del bloqueig americà que Trump manté, tancant tota porta al diàleg amb l’illa i les possibilitats d’obertura. Cuba és l’exemple de persistència davant l’imperialisme i a la vegada un exemple d’inversió pública en sectors com l’educació i la sanitat, segons el Banc Mundial, és el país del món amb més metges per cada 1000 habitants (8.2 metges per cada 1000 hab). 

.

2.1.2. L’Orient Mitjà

Les polítiques americanes i de l’OTAN per l’Orient Mitjà segueixen sent les de desestabilització de la regió per servir als seus interessos mercantils i geopolítics. Els Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats estratègics a la regió com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, Israel i Turquia, ha estat finançant grups terroristes fonamentalistes en cops d’estat, tal com ja va fer anteriorment a Afganistan, per poder declarar posteriorment guerres contra ells i controlar definitivament la regió.

El cas més clar d’aquest fenomen ha estat Síria. La pressió internacional dels països imperialistes ha anat en la línia de deslegitimar al president de Síria Bashar al-Àssad, per justificar les accions dels anomenats “Rebels Sirians”, compostos principalment per grups extremistes i fonamentalistes mujahidins com Jabhat al-Nusra. No obstant això, la resistència síria amb el suport de Rússia, ha aconseguit derrotar l’Estat Islàmic, desintegrant-lo com a tal i deixant un rastre de grups autònoms fonamentalistes. L’actual situació de la guerra a Síria es basa en la lluita del Govern d’al-Àssad contra els autoanomenats “rebels”, amb el suport de Turquia, arribant a alts nivells de tensió en les zones frontereres. L’OTAN ha volgut iniciar i justificar una intervenció directa a Síria, però la complexitat del conflicte i les tensions d’Europa amb Turquia, no ho han permès.

El rastre de sang que han deixat les mal anomenades “Revolucions Àrabs”, suportades per Occident, ha estat notable: la situació ha tensat i desestabilitzat països com Egipte i Tunísia, i han portat a Líbia a una guerra interminable. A la vegada que Occident desestabilitzava regions com aquestes, consolidava les aliances amb països clarament imperialistes i contraris als Drets Humans com l’Aràbia Saudita, sigui internament o amb l’exemple de la guerra al Iemen; el Marroc, amb una monarquia corrupta que exerceix la constant repressió sobre el poble sahrauí; i l’Israel, que segueix matxucant la població palestina i manté els assentaments il·legals a Cisjordània. Aquesta doble política de desestabilització, adduint el suport a la democràcia a alguns països i l’aliança criminal amb països no democràtics, demostra la hipocresia imperialista de l’OTAN i els Estats de la Unió Europea.

Recentment hem assistit a una mostra clara de l’intervencionisme militar americà en la regió amb l’assassinat del comandant de les forces armades Al-Quds de l’Iran, Qasem Soleimani. Un acte que va deixar mut al món i que alguns van qualificar de preludi d’una possible nova guerra en la regió. No obstant això, l’Iran ha demostrat que, tot i les sancions i les agressions com aquestes, no té la intenció de caure en la voluntat dels Estats Units que desitgen poder tenir l’excusa per intervenir militarment de forma directa al país.

.

2.1.3. La República Popular de la Xina

L’avanç de la Xina com a potència internacional ve en part marcada per la voluntat dels EEUU de deixar de participar d’organitzacions i tractats internacionals, sortint de l’acord pel clima de París el 2017, del tractat nuclear amb Iran el 2018, de la UNESCO i de l’OMS, sumant-li la greu falta al dret internacional que va representar reconèixer el Golan i Cisjordània com a part d’Israel i la mala gestió de la crisi del Coronavirus, fets que han ferit greument les relacions dels EEUU amb Europa. Quan aquests van abandonar l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (Trans-Pacífic Partnership, TPP) la Xina es va afanyar a fer els seus propis tractes amb els països firmants, fins i tot amb països amb els quals manté disputes territorials. Europa ja no veu als EEUU amb els mateixos ulls que anys enrere i aquests últims moviments al taulell geopolític del gegant asiàtic milloren la seva imatge a ulls de molts mandataris internacionals, situant-la com a peça clau i atribuint-li  un pes equiparable al dels EEUU.

El teixit de relacions de la Xina amb altres països consisteix en diferents estratègies; mentre que als països africans s’ha venut com un país superador de l’imperialisme capitalista, presentant el seu model com a model d’èxit i a compartir amb països africans; a Europa, històricament s’ha presentat com un país amb deficiències estructurals encara lluny de poder comparar-se amb el “primer mon”, motiu pel qual se l’ha deixat definir com a país en vies de desenvolupament de cara a l’Organització Mundial de Comerç, fet que li ha comportat notables avantatges en termes competitius: majors taxes d’emissions de gasos contaminants, rebaixes aranzelàries, grans capacitats de demora en la implementació de tractats de comerç ja signats, etc. Aquesta estratègia li ha permès, per una banda, crear relacions amb països africans on té accés a recursos a canvi de desenvolupament (i freqüentment corrupció) i per l’altra, portar a terme les reunions del 17+1 a Europa, un fòrum per la cooperació internacional format per disset països europeus més la Xina, per incentivar negocis i inversions, sobretot en països de l’est d’Europa en l’àmbit de les infraestructures i la logística, ja que la UE no veia a la Xina com un competidor real. Però aquesta relació amb Europa està en ple procés de transacció i la UE comença a tractar a la Xina com un igual, fet que es fa patent en informacions recentment publicades en documents oficials del Consell europeu que afirmen que la Xina tot i no ser un perill militar, és un rival sistemàtic que promou un altre model de governança, un company amb qui es pot cooperar per objectius comuns i amb qui s’ha de trobar un balanç, canviant així la percepció de la Xina com a país inherentment inferior amb qui només es fan tractes per la cooperació al desenvolupament. Per acabar de remarcar el canvi d’aproximació que la UE està duent a terme amb la Xina, cal assenyalar la cimera entre tots els caps d’estat de la UE i Xi Jinping (que havia de tenir lloc aquest 2020 però que s’ha vist ajornada per la crisi sanitària) i que constituirà la primera trobada d’un líder estatal no europeu  amb tots els presidents de la UE.

La renaixença xinesa ha vingut acompanyada per l’estancament o fins i tot caiguda dels salaris a occident, de la desaparició del teixit industrial i productiu europeu i d’una cadena de subministrament molt depenent de la Xina. La crisi del Coronavirus ha obert els ulls de molts dels neoliberals responsables de l’actual i deficient ordenament fiscal, estratègic i organitzatiu de la UE, del qual els i les comunistes no ens hem cansat d’advertir des d’un principi i fins ara. Es pot esperar que hi hagi certes reformes i que es reactivin alguns nuclis de producció europeus per proveir sectors estratègics, però allò que els neoliberals considerin estratègic no implica pas que ho sigui en termes humans o de progrés. La necessitat de reconstrucció de les cadenes de subministrament en territori europeu no només suposaria un esforç econòmic gegantí, sinó que a més, implicaria la necessitat de formar o importar certs perfils laborals inexistents avui en dia a Europa. És un repte que, tot i ser difícil és imprescindible, no només per encaminar una sobirania europea real, sinó també per la reducció de l’impacte mediambiental que comportaria no haver d’importar tots aquests béns i mercaderies.

Tocant de peus a terra, Europa cada cop representa un percentatge més petit del PIB mundial i dur a terme una tasca d’aquestes dimensions pot ésser pràcticament inassolible, així que hem de considerar alternatives que no ens portin a una situació de crisi perpètua que enfortiria el reaccionarisme i que davallaria en retallades i en la pèrdua de drets. Una iniciativa, que prové de la Xina i que ens hem de preparar per defensar arribat el cas, és la BRI (Belt and Road Initiative). El projecte parteix de la reconstrucció de l’antiga ruta de la seda i la creació d’una ruta marítima paral·lela, que afectaria 60 països, el 75% de les reserves energètiques conegudes al món, el 70% de la població mundial i generaria el 55% del PIB mundial. L’actual partit comunista xinès al govern té previst invertir-hi uns 1,4 bilions de dòlars. Alguns mitjans de premsa occidentals ja han titllat aquest projecte com “Pla Marshall del segle XXI a l’estil xinès”. Aquesta afirmació es basa en el fet que el mateix Xi Jinping assegura que el projecte té cinc pilars: comunicació política, circulació monetària, entesa entre pobles, connectivitat vital i fluïdesa. Tot plegat s’ha vist reflectit d’ençà de l’inici de la seva posada en marxa a través d’inversions importants amb plans d’ajuda per a empreses xineses interessades en el mercat exterior. La Xina es defensa argumentant que no es tracta de cap pla Marshall, ja que les condicions polítiques imposades amb el Pla Marshall són inexistents en aquest projecte. D’aquesta manera s’establiria una cadena de subministrament global menys contaminant i més justa, es recuperaria part de la indústria a l’est d’Europa i s’establiria una interdependència més forta amb el centre i l’est d’Àsia.

.

2.1.4. La multipolaritat

En el panorama internacional juguen un paper clau els diversos interessos de les grans potències mundials, no només els dels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN, sinó també els de Rússia i la Xina.

La política d’amenaça estatunidenca vers Rússia es manté i s’amplia amb la nova incorporació de Macedònia a l’OTAN. Ja el 2014 vam observar el “Maidan” a Ucraïna com a clar exemple d’aquesta política d’encerclar i limitar a Rússia al màxim, amb l’interès directe de la Unió Europea sobre els gasoductes i de que existeixin governs europeistes al país. Ara bé, la situació política a Rússia avança cap a la consolidació política de Putin i el seu govern conservador: la proposta de reforma constitucional presentada davant la Duma es configura de cara a ampliar els poders del President i l’ampliació dels anys de mandat. Aquesta consolidació del poder de Putin és una mostra més de la dinàmica corrupta que ha deixat l’esfondrament de la Unió Soviètica, i que ha permès la usurpació de l’Estat per part d’una nova elit contrària als interessos socials i de classe de la majoria treballadora.

Finalment, la política expansionista comercial de la Xina mitjançant l’aposta per la construcció d’infraestructures a països en vies de desenvolupament per a l’increment de les exportacions ha topat amb la declaració de guerra comercial feta pels Estats Units: la imposició d’aranzels del país americà als productes xinesos ha tingut els seus efectes en les exportacions xineses, país que va respondre amb mesures similars sobre els productes americans. Així, també s’observa la guerra cap a empreses xineses com Huawei.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya tenim espais com la Federació Mundial de la Joventut Democràtica on lluitar amb altres joventuts antiimperialistes d’arreu del món, tot enfortint els vincles de solidaritat i de lluita internacionalista. En tot moment, com a membres d’una Joventut Comunista, ens comprometem a aplicar la filosofia que segueix el lema “pensa globalment, actua localment”, i és que és a partir de la nostra activitat local que podem difondre les situacions d’injustícia que es viuen a altres països i regions d’arreu del món. És imprescindible conscienciar sobre les lluites dels pobles com Palestina, el Sàhara Occidental, d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica i d’arreu en contra de les injustícies derivades del capitalisme i l’imperialisme, així com de pressionar als nostres respectius governs per posicionar-se, actuar-hi en contra o aturar directament les pròpies agressions que cometen.

En aquest sentit, en aquest món multipolar la JCC defensa:

  1. Participar en els fronts de solidaritat que existeixen a Catalunya amb els pobles oprimits com per exemple Defensem Cuba o Sàhara Dempeus.
  1. Recuperar Moviment de Brigadistes i organitzar activitats (xerrades, Festa del Che…) per tal d’organitzar brigades a territoris on s’està duent a terme una lluita antiimperialista, per reforçar els llaços internacionals.
  1. Enfortir els espais de solidaritat internacional i antiimperialista on participem, com és el de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica i el del Festival Mundial de la Joventut i els Estudiants.
  1. Reforçar les relacions bilaterals amb les organitzacions d’altres països i donar a conèixer el context català des de la nostra perspectiva nacional i de classe.
  1. Denunciar la política internacional imperialista i criminal de l’Estat espanyol, de la que en trobem exemples en la venda d’armes a Aràbia Saudita, en el suport als intents colpistes a Veneçuela o a les ocupacions territorials il·legals que exerceixen el Marroc o Israel.

.

2.2. Crisi a Europa

2.2.1. La Unió Europea, una construcció extractiva

El projecte europeu ha experimentat en els últims anys diversos revessos força importants que han posat en dubte la seva integritat: primerament, la incapacitat de resoldre els problemes econòmics que ha deixat la crisi econòmica de la qual encara patim les seves conseqüències; segon, la fallida en la construcció d’una identitat nacional europea estesa a totes les societats dels estats membres; tercer, la ineptitud en la gestió de la contradicció imperialisme-immigració i els seus efectes a la societat europea.

Durant més d’un segle, a escala europea s’han articulat polítiques monetàries convergents sota el pes de la política econòmica alemanya, regides pel Bundesbank: el final del Sistema Monetari Europeu (1979-1992) va comportar una ofensiva encara més ambiciosa que patiríem les classes populars, aquesta és, la creació d’una moneda única. A partir de la caiguda del bloc soviètic, de la unificació d’Alemanya i, sobretot, del Tractat de Maastricht de 1992, s’inicia el llançament del projecte de moneda única europea, que comporta la definitiva germanització de la política econòmica. La integració econòmica i monetària va afavorir al capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de mercaderies produïdes i d’excedents comercials i financers.

L’adhesió a aquesta moneda va suposar el triomf absolut del capitalisme financer, tot obligant els estats a renunciar a la seva sobirania econòmica i, per tant, a l’impuls de les polítiques de treball i de modernització: les polítiques de control financer i de reconversió industrial, amb la subseqüent liberalització de sectors estratègics com l’energètic a Espanya, en són l’exemple més clar.

No hem d’oblidar com el mateix origen de la Unió Europea, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ha estat marcat per la defensa dels interessos econòmics de les elits i l’oligarquia europea, i pel seu anticomunisme. Una Comunitat, i una posterior Unió, subordinada als interessos dels Estats Units -a l’FMI i a l’OTAN- que, alhora, internament ha subordinat la sobirania dels països de la unió -sobretot dels del sud- a favor de les elits del centre i nord d’Europa.

Lluny queda aquella Europa unida, rica i pròspera en la qual alguns somiaven, i és que el missatge actual no és altre que l’evidència que a la Unió Europea hi ha països treballadors i països mandrosos (perpetuant la diferència entre els països del sud i del nord). Aquesta divisió retorna el projecte europeu a la realitat i demostra que aquella identitat europea i cosmopolita que es va vendre durant la dècada del 1990 i principis dels 2000 s’ha esfumat completament, construcció que responia a un procés ja observat per Marx al segle XIX: els països federats tendeixen al centralisme o a la destrucció, i estats com els Estats Units d’Amèrica en són un exemple. La ràpida conversió al centralisme que estava executant Alemanya amb la Unió Europea no era factible sense la idea de la nació europea i la identitat europea. La construcció d’una nova identitat nacional no es podia separar dels altres processos socioeconòmics en els quals es trobaven immersos tots els estats d’Europa i per tant depenia de l’èxit de l’economia centralitzada europea. Quan un ha fallat, l’altre l’ha seguit.

.

2.2.2. La política migratòria, la vergonya de la Unió.

Com ja s’ha comentat anteriorment, una de les conseqüències de la centralització econòmica europea va ser la d’afavorir el flux migratori dins de la Unió Europea per tal de garantir mà d’obra barata als països centrals. La Unió Europea, amb la majoria d’Estats membres pertanyent a l’OTAN, va trobar també altres mecanismes per trobar aquesta mà d’obra fora de les fronteres europees: les contínues intervencions, aliances i guerres als estats del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà tenien com a motiu principal aconseguir la migració de mà d’obra no qualificada per tal d’assegurar un exèrcit de reserva suficientment voluminós com per a mantenir els salaris baixos.

Mentre les principals economies europees es van mantenir fortes als 90 i als 2000, imperava la idea de l’Europa de les portes obertes malgrat que es posaven tanques. A partir del començament de la darrera crisi del capitalisme, la percepció comença a virar cap a un canvi de registre que s’ha anat fent més visible: a Europa hi sobra gent. Aquesta lògica respon perfectament a una de les contradiccions principals que té el capitalisme: han d’existir obrers a l’atur, però suficients treballant perquè no es redueixi la demanda de productes. Les burgesies estatals europees, aprofitant la fallida de la construcció d’una nacionalitat europea integradora, han començat un procés de culpabilització dels problemes econòmics sobre la immigració provinent de països fora de l’espai europeu, o d’altres països europeus, tot implementant una política més agressiva de tancament de fronteres cap a l’exterior coneguda com l’Europa fortalesa.

Això ha tingut una conseqüència directa en les polítiques migratòries comunitàries: el tancament de fronteres. La mal anomenada “crisi migratòria”, iniciada el 2015, va suposar per aquest any l’arribada d’1.820.000 refugiades, principalment de Síria (representant un 33% del total), l’Afganistan i l’Iraq, de les quals més d’1.250.000 van sol·licitar asil. L’entrada a Europa es produïa majoritàriament per mar, especialment per les costes d’Itàlia i de Grècia, països als quals la UE va posar a la seva disposició únicament una minsa ajuda militar mitjançant l’agència Frontex. Els refugiats que arribaven a Grècia continuaven el seu camí cap als països del centre i nord d’Europa, creuant la zona dels Balcans, superant les adversitats de les polítiques racistes de tancament de fronteres que trobaven en països com Hongria. Davant aquest drama humanitari, l’acció de la Unió Europea es va limitar a tancar un acord amb Turquia l’any 2016 per tal que aquesta no permetés l’arribada de cap refugiada més a territori comunitari a canvi de l’obertura política de Turquia cap a la Unió Europea i un cop de talonari de 6.000 milions d’euros. Tot i l’existència d’un acord intern per a la reubicació de 160.000 refugiats, que només ha estat complet en un 35% (a Espanya un 16%), es pot afirmar rotundament com la (in)acció de la UE ha estat rentar-se les mans i girar la cara.

Recentment, Turquia ha anunciat el trencament del pacte en un moment en què el flux migratori s’ha reduït, i ho utilitza com a mesura de pressió cap a la resta de membres de l’OTAN davant la possible escalada de conflicte amb Síria: tant l’acció de la UE com la de Turquia responen clarament a interessos mercantilistes, i contribueixen a perpetuar la seva posició imperialista de promoció de guerres per a l’extracció de recursos i l’obtenció d’influència política a països tercers. Cal denunciar aquest tipus d’accions, assegurar el compliment dels acords sobre acollida de migrants i ampliar-les, així com aturar tota intervenció imperialista i ajudar a la reconstrucció dels països que han patit aquestes agressions, tot respectant la seva sobirania política i econòmica.

.

2.2.3. La nova situació política

Els darrers anys ens han deixat diversos processos polítics que poden tenir incidència en la configuració de la política europea. Tot i que és innegable el predomini d’Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel, l’anunci de la seva retirada i la incertesa del futur polític de la direcció alemanya deixen l’aparició de Macron a França com un possible refundador del projecte de la Unió Europea; tot i això, som conscients que europeistes com Macron són l’exemple més clar de la mal formada identitat europea, un grapat de neoliberals autoanomenats “progressistes” que només aspiren a perpetuar el mercat únic i la política monetària del BCE. El seu projecte neoliberal ja ha topat amb el rebuig de la classe treballadora a França, on el grau de conflictivitat social ha augmentat notablement arran de les vagues convocades a sectors estratègics del país i de les mobilitzacions de les armilles grogues. Aquestes, tot i haver estat silenciades o menyspreades pels mitjans de comunicació, s’han viralitzat a les xarxes socials per les seves actuacions incendiàries i perllongades. Partien d’una protesta contra l’alça dels preus dels combustibles i han acabat unint altres sectors de la població com les ruralies, expressant i canalitzant el descontentament sobre el govern de Macron.

La gestió de la crisi ens deixa diversos exemples paradigmàtics de la política que els governs socialdemòcrates han dut a terme. D’una banda, la socialdemocràcia nòrdica es manté com a referent a nivell de desenvolupament dels Estats del Benestar amb una pressió fiscal molt elevada i unes característiques pròpies que els permeten tenir uns nivells generals de qualitat de vida avançada. D’altra banda, al sud d’Europa, el pols que Tsipras va intentar mantenir contra la Troika va acabar arrasant amb les esperances de canvi gregues i es va limitar a una gestió de la crisi del deute. Sorprenentment, el govern de Portugal del PSP ha mantingut unes polítiques divergents de la línia política enviada per la Comissió Europea que semblen situar al país lusità en uns nivells de recuperació que beneficien en major mesura a la classe treballadora, en part per l’oposició existent a l’esquerra, entre elles la del PCP, que aconsegueix pressionar en aquesta direcció. Les petites mostres de viratge veritablement progressista que es poden donar són comptades, caldrà també seguir de forma atenta la possibilitat d’incrementar la capacitat política de partits com el Sinn Féin a Irlanda amb una clara agenda en benefici de la classe treballadora.

Seguidament, és important destacar que el projecte d’integració europea s’ha vist rellevantment truncat per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El que semblava inicialment com un simple moviment de contenció del nacionalisme radical britànic va acabar guanyant el referèndum i la posterior batalla política tant al Regne Unit com al Partit Conservador. El Brèxit s’ha d’entendre com un moviment de confrontació entre elits nacionals britàniques i l’elit europea i transnacional, unit amb el gran rebuig que genera al Regne Unit la identitat i la integració europea com a projecte polític. Tot i l’existència d’un petit moviment pel Lexit, el procés de sortida de la UE ha dividit i afeblit encara més un laborisme que amb l’arribada de Corbyn s’havia radicalitzat, però que no ha pogut trobar l’espai en el debat polític del país.

La hipocresia de la Unió Europea en el procés del Brexit es fa patent en la seva col·laboració amb Cameron pel manteniment d’Escòcia a la Gran Bretanya durant el referèndum anterior, i els posteriors oferiments lliurecanvistes un cop s’ha fet efectiva la sortida de l’estat britànic. L’existència de nacions sense estat és un tema polític que la Unió Europea mai ha volgut afrontar. La manca de reconeixement, ja no només del dret a l’autodeterminació de les regions nacionals subestatals dels països membres, sinó també de la diversitat cultural i lingüística d’aquests territoris és una altra demostració que confirma la seva voluntat d’existència basant-se una finalitat econòmica abans que a una finalitat social i popular.

Finalment, és també rellevant la deriva autoritària que Polònia i Hongria estan mantenint per tal de lliurar un pols pel poder polític  contra la Unió Europea. En aquests països s’han realitzat reformes constitucionals i s’hi han aprovat lleis que van clarament en contra de la democràcia i la separació de poders, intervenint directament en el poder judicial i acumulant poder i competències en mans dels executius. Ambdós països estan governats per partits conservadors amb una deriva ultradretana: mentre a Polònia governa el President Andrezj Duda del partit Llei i Justícia, que comparteix aliança política amb VOX, a Hongria és president Viktor Orbán, del partit Fidesz, membre del Partit Popular Europeu. A banda de les polítiques anteriorment esmentades, tots dos Estats han aplicat també polítiques homòfobes i racistes, i s’han activat els tràmits i mecanismes de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea encaminats a la suspensió del vot d’aquests membres al Consell Europeu. 

Des de la JCC rebutgem completament aquesta deriva autoritària que persegueix consolidar els poders burgesos nacionals, en detriment de la classe treballadora, i que s’encamina a la repressió absoluta contra l’oposició progressista i comunista en aquests països, així com constatem que el procés d’integració europea s’ha fet obviant les necessitats socials dels treballadors europeus i merament amb la finalitat de subjugar la sobirania dels Estats membres a la voluntat d’una elit centreeuropea.

.

2.2.4. El Feixisme a Europa

És impossible evitar els paral·lelismes de l’actual situació socioeconòmica europea a la produïda  després de la Gran Depressió de la dècada de 1930. La conjuminació d’una gran crisi capitalista amb el retorn de les velles identitats nacionals europees és una fórmula que ens recorda a aquells anys que van veure la victòria del feixisme a Alemanya, Àustria i Espanya, no sense guerres i ferotges lluites. Avui en dia, el feixisme avança a Europa de nou en els estats on la burgesia nacional ha vist minvat el seu poder. La vella i la nova socialdemocràcia europea s’han demostrat incapaces d’acceptar la fallida de la Unió Europea i la seva desconnexió amb les capes populars de les societats i no ha presentat batalla, tal com va passar a la dècada dels trenta del segle passat.

Vinculat amb el que abans es comentava del Brexit, l’aparició de partits d’ultradreta respon principalment a l’existència de lluites entre burgesies d’implantació nacional i transnacionals. Les polítiques lliurecanvistes de la Unió en l’àmbit intracomunitari i també en el comerç exterior han fet aflorar reivindicacions d’aquells sectors de la burgesia que han vist com els competidors estrangers aconsegueixen fer-se amb la quota de mercat que fins al moment els pertanyia. Davant d’aquesta situació, la ultradreta ha apostat per defensar posicions suposadament “sobiranistes”, especialment en l’àmbit migratori, carregant contra les persones migrades i la “manca de contundència” dels governs i la Unió Europea. Cada país té les seves particularitats i la seva explicació més profunda sobre les causes i motius que porten al creixement de la ultradreta; sent això una realitat, l’existència històrica del Front Nacional a França no ha impedit  el seu avenç fins a aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials i que s’emmarqui en un context de defensa de la “sobirania” enfront d’Europa i el rebuig a l’acollida de refugiades. La nova extrema dreta europea no es mostra especialment “antieuropea”, sinó que aspira a construir un model europeu diferent, amb menys transferència de competències cap al subjecte polític europeu i sense la construcció d’una identitat comuna europea.

La ultradreta ha avançat aquests darrers anys fins a aconseguir en alguns casos formar part dels governs dels Estats membres, constituint-ne exemples la Lega de Salvini o l’FPÖ austríac. El creixement també ha estat notable en el mencionat cas francès, a Països Baixos consolidant-se com segona força (PVV), a Suècia com a tercera (SD), a Flandes com segona força (VB), a Dinamarca com a 2a força el 2015 (DF), a Alemanya amb un  creixent AfD i a Hongria i Polònia amb la major radicalització de les forces conservadores governamentals.

Al darrer congrés analitzàvem la manca d’existència d’una extrema dreta sòlida i present de forma substancial a les institucions parlamentàries. En el darrer cicle electoral iniciat amb les eleccions andaluses de 2018, l’extrema dreta de VOX ha irromput amb força fins a arribar a ser la tercera força política al Congrés dels Diputats: en pocs mesos, VOX va passar de ser una força amb certa irrellevància a ser present a pràcticament totes les cambres de representació. La crescuda de VOX s’explica per diversos factors, alguns d’ells equiparables a les raons de crescuda del feixisme arreu d’Europa i amb d’altres que es configuren de forma pròpia a causa de les característiques de la construcció política d’Espanya. La irrupció de Vox al Congrés va significar, realment, la manifestació d’una ultra-dreta que no estava morta, sinó amagada i que havia votat tradicionalment al Partit Popular. Una ultra-dreta que la classe treballadora i la joventut organitzada porta anys patint i combatent tot i la defensa de la justícia espanyola de la seva violència.

D’una banda, el discurs antiimmigració de VOX és el mateix que escoltem amb el Front Nacional francès, la Lega italiana o l’AfD Alemanya. A la vegada, la visió euroescèptica conservadora de VOX és també un element en comú amb la visió de la ultradreta europea, com a bons servidors de sectors de la burgesia nacional espanyola que són, tot i no fer bandera d’aquesta posició per interessos electoralistes. D’altra banda, hi ha elements que VOX ha utilitzat per tal de cercar el seu espai polític entre votants descontents amb la manca de radicalisme discursiu del Partit Popular, com són el creixement del moviment feminista, que amenaça la societat patriarcal en què es basa la seva visió catòlica de la societat i, especialment, el fracàs de la política territorial del Règim del 78, que ha tingut com a manifestació més clara els esdeveniments a Catalunya, fets que aprofiten per reivindicar la seva aposta recentralitzadora.

Des de la JCC qualifiquem aquest creixement com una amenaça contra els drets de la classe treballadora i dels col·lectius discriminats i minoritaris contra la qual hem de plantar cara i bastir una acció col·lectiva de contenció del feixisme i de les tendències d’ultra dreta. Sent conscients que a Catalunya la força de VOX encara és relativament baixa (només tenen 3 regidors tot i assolir un 6% de vot en les darreres eleccions generals), cal combatre’ls amb la resta de forces progressistes d’arreu d’Espanya, sense caure en infantilismes i sent conscients del perill que suposa.

.

2.2.5. La sortida de la UE i de l’euro

La Joventut Comunista de Catalunya es manté ferma en les decisions preses a la Segona Conferència Nacional, celebrada el 6 de febrer del 2016, sobre la sortida de la Unió Europea i l’euro, i ratificades en el Congrés de juliol de l’any següent.

Davant de la postura de la socialdemocràcia catalana de mantenir-se dins del projecte de la Unió Europea és responsabilitat dels i les comunistes, sobretot els i les joves, impulsar el moviment de desconnexió del projecte de la Unió Europea i l’Euro. Tal com ja vàrem teoritzar als documents de la segona conferència, no és possible una reforma si tenim en compte que van ser fundats amb l’únic propòsit de treure sobirania als estats i d’unificar i augmentar l’explotació a la classe obrera.

Sabent que aquests projectes reformistes proeuropeus estan destinats al fracàs, s’ha de treballar per aflorar les contradiccions d’aquests projectes que no tenen recorregut intern ni a la mateixa UE sense combatre’ls frontalment, tant a la societat com als espais on participem; aquesta manera de procedir respon a l’acceptació de la força reduïda que tenen les opinions euroescèptiques al conjunt de la nostra societat i als espais polítics pròxims al nostre. La Joventut Comunista de Catalunya es manté convençuda que l’única solució és sortir de la Unió Europea i l’Euro i en cap cas reformar-la, tot defugint del discurs identitari ultradretà.

Si bé és veritat que per mantenir una actitud científica és obligatori plantejar una proposta alternativa i mai negar sense formular, els recents canvis i esdeveniments ens han demostrat que la idea municipalista té les seves limitacions, tal com ja vàrem teoritzar, i que tenen a veure en el poder de legislació. D’altra banda, la idea d’una unió entre estats del sud seguint l’exemple de l’ALBA té com a limitació que aquesta proposta ha de ser compartida per la resta d’estats, i està subjecte al fet que el conjunt de pobles del sud d’Europa pugui encaminar-se en aquesta direcció.

La Joventut Comunista de Catalunya, seguint l’esperit de la Segona Conferència Nacional, segueix proposant que la solució és sortir del projecte burgès europeu, materialitzat com a Unió Europea i Euro, per definir una forma d’associació internacional que segueixi lògiques de col·laboració i mai de dominació, tenint en compte que aquestes poden venir a través d’un augment de l’anomenat municipalisme, subjugat sempre al fet que aquest  es tradueixi en una Catalunya que col·labori lliurement no tan sols amb altres pobles del sud d’Europa, sinó del món.

.

2.2.6. La crisi que ve

La crisi sanitària de la COVID-19 ha estat un cop inesperat per al conjunt de la humanitat que ha trastocat totes les expectatives de futur existents en la suposada “sortida” de la crisi econòmica iniciada el 2008. El temps de confinament ha aturat en gran mesura la producció de molts països, amb greus afectacions en l’àmbit europeu. Les conseqüències més negatives d’aquesta aturada ja recauen sobre la classe treballadora, que durant l’inici del confinament va veure augmentar la taxa d’atur amb una gran quantitat d’acomiadaments preventius. Les polítiques dels governs europeus i també de l’espanyol han tendit cap a l’assegurament del menor impacte en els beneficis empresarials i el cobrament de les rendes.

Amb tot, però, a escala europea s’ha donat una batalla d’interessos i visions sobre la gestió de la crisi econòmica derivada de la COVID-19. L’acord del Consell Europeu d’injectar 540.000 milions d’euros ha estat el difícil punt de “consens” que dóna el tret de sortida sobre la gestió de la crisi que s’acosta: els països del sud d’Europa han mostrat el rebuig cap a una gestió en termes similars a la que es va fer el 2008, principalment basada en polítiques d’ajustament i contenció de la despesa, mentre que d’altres com Alemanya, Països Baixos o Finlàndia aposten per un continuisme basat en l’aposta per l’austeritat enfocada a la reducció del deute i en l’assumpció d’aquest per cada país europeu. 

Està clar que la crisi que es derivarà d’aquesta situació tindrà un greu impacte en la construcció del projecte de la Unió Europea. A Itàlia cada cop són més les veus que qüestionen pertànyer a la UE, i a mesura que se succeeixin els esdeveniments, i es confirmi la manca de sobirania dels països enfront de la Unió Europea, l’euroescepticisme serà creixent. Els comunistes estem en contra de la Unió Europea en la mesura que és un projecte que minva els drets de la classe treballadora i facilita la circulació de capital exempt d’una fiscalització harmonitzada a tots els estats membres, i hem de construir una alternativa sent conscients que la suposada “recuperació de sobirania” de personatges com Salvini no és més que un engany, una disputa entre burgesies nacionals distintes, com amb el Brexit, i contra la que també hem de combatre.

Així com a escala global tenim un referent com és la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), a Europa participem anualment de la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO). En espais com aquest, així com amb les trobades i congressos de joventuts comunistes europees, és on cal reforçar els vincles de relació solidària europea i treballar en la línia de les nostres reivindicacions: no serà possible construir l’Europa dels pobles i solidària que volem sense teixir una xarxa internacional que treballi amb aquests objectius.

Enfront dels reptes internacionals actuals, la JCC defensa:

  1. Rebutjar les agressions imperialistes contra els pobles d’arreu del món. Per això, és imprescindible la sortida de l’OTAN i la condemna a l’acció política de l’Estat Espanyol d’avinença amb països com Israel, el Marroc o la venda d’armes a l’Aràbia Saudita.
  1. La sortida de la Unió Europea i l’euro per tal de recuperar la sobirania per la classe treballadora, potenciant l’economia productiva nacional i generant aliances internacionals basades en la cooperació i la solidaritat. Per això, apostem per la creació d’una Unió dels Pobles Europeus democràtica, solidària i encaminada al socialisme.
  2. Mantenir l’aposta per la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO) aportant la nostra visió sobre la situació europea així com del context català.
  1. La necessitat de conformar un front antifeixista nacional, estatal, europeu i mundial contra l’extrema dreta, així com plantar cara al feixisme des dels moviments locals.
  1. Apostar per mitjans de comunicació contrastats i rebutjar la premsa al servei de l’imperialisme i capital que reprodueix fake news contra governs sobirans arreu del món.

.

2.3. Racisme sistèmic

És evident que encara no hem afrontat el racisme estructural que s’implementa a tots els nivells de la societat. El racisme és una qüestió sistèmica. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat. En aquest sentit la seguretat-inseguretat, la por, el confort, la tranquil·litat, es converteixen en mercaderia molt preuada per reproduir i consolidar lògiques de discriminació, persecució, exclusió i expulsió amb determinades persones i/o col·lectius.

De manera recurrent el poder (polític, econòmic i social) assenyala determinats col·lectius, com ara les persones migrants i racialitzades com a no blanques, com a culpables i/o generadores d’inseguretat, entesa aquesta únicament des de la perspectiva de la delinqüència. El boc expiatori canvia segons el moment: carteristes del metro, narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats, els mal anomenats “MENAS”. 

Aquestes narratives no només s’utilitzen des de partits polítics, sinó que també tenim exemples en mitjans de comunicació, on se’n fan ressò i actuen com altaveus d’opinions racistes, augmentant la tensió social i la violència cap aquests col·lectius. 

Aquestes tendències en els mitjans es materialitzen en les fake news, notícies falses que utilitzades convenientment són eines de guerra ideològica que provoquen confusió  i generen dubtes, desigualtats i desconfiança envers col·lectius minoritaris. 

Normalment la resposta per part de l’administració pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals, i que no només no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i del racisme policial cap al col·lectiu.

És aquí on trobem les narratives d’odi i discriminació sobre la despesa pública associada a les persones immigrants i refugiades, que no parlen del fet que els costos econòmics associats són menors que la contribució (per no parlar d’altres formes de contribució i riquesa). El que fan aquestes narratives és presentar les persones immigrants i refugiades com a usuàries habituals dels serveis públics (o usuàries que en fan un sobre-ús) i com a beneficiàries d’ajuts socials (a vegades, en detriment de la resta de la població). 

Des de la JCC condemnem tota mena de racisme i ens comprometem a lluitar per la igualtat plena de les persones racialitzades i immigrants. Estem en un món que no es pot entendre sense el factor ètnia i fent un anàlisi de l’actualitat creiem que entendre l’ètnia com una lluita parcial, és no entendre fins a quin punt la interseccionalitat dels sistemes imperialistes, capitalistes i patriarcals interactuen i marquen la vida de molts dels i les joves racialitzades com a no blanques. Com deia l’Angela Davis “en una societat racista no és suficient no ser racista, s’ha de ser antirracista”.

Demanem ajuts, beques i estudis sobre els casos de multireincidència delictiva, ja que entenem que la repressió no solucionarà els problemes de seguretat-inseguretat. Una reforma del codi penal que endureixi les penes de presó contra els delictes menors patrimonials, i/o una major presència de policia al carrer, no pot donar resposta a problemes que tenen relació amb una crisi econòmica, social i política, global i estructural, que s’acarnissa amb les persones i els col·lectius més vulnerabilitats. 

És per això que ens hem de posicionar i fer un pas endavant en aquesta lluita alliberant-nos d’excuses i assumint responsabilitats com a Joventut Comunista. No podem entendre la classe obrera només des d’un punt de vista nacional: “Nativa o extrangera, la misma clase obrera”.

.

2.3.1. Llei d’Estrangeria 

El règim jurídic de l’estrangeria es troba regulat en  la Llei Orgànica 4/2000, de l’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. Aquesta llei al llarg dels anys s’ha anat reformant amb la intenció d’introduir-hi millores de condicions als estrangers que començaven a arribar a l’Estat espanyol. Aquestes millores -tret de la protecció de les dones que pateixen violència de gènere, un “increment” de seguretat jurídica, entre d’altres- eren superficials i no alteraven l’esperit de la llei. Mantenien una gran dificultat per a la regularització de la situació administrativa, l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), la tanca de Ceuta i Melilla, i un llarg etcètera amb els quals hem d’acabar. 

Els tràmits administratius per aconseguir un visat, la nacionalitat, o en definitiva regularitzar la situació administrativa, són processos molt difícils i feixucs, i amb uns terminis  molt llargs. Per exemple, la mitjana per aconseguir la nacionalitat oscil·la entre els 2 i 5 anys, quan realment és un tràmit administratiu i segons dades del Ministeri de Justícia, les resolucions s’haurien de donar entre 3 i 6 mesos. Per tant, que un tràmit administratiu com és aconseguir la nacionalitat espanyola, que a més comporta la realització, no només de l’estança al territori durant 10 anys (amb algunes excepcions),  sinó  d’un examen i una entrevista per comprovar la teva integració, es perllongui en tants anys, és si més no una manera més de  subordinació de la persona estrangera a la nacional. 

Per no parlar dels requisits necessaris per poder obtenir un visat, ja que, en el cas de no tenir un contracte de treball en el moment d’arribar, és necessari tenir necessitaràs uns fons propis superiors a 26 mil euros. És indignant i un contrasentit, cal un sistema de regularització de la situació administrativa aliena al contracte de treball, ja que l’únic que provoca aquest sistema és la perpetuació dels mal anomenats immigrants il·legals, persones amb una situació administrativa que és pràcticament impossible d’assolir si et trobes en una situació de precarietat absoluta, i a més, la perpetua (si no tens contracte de treball, no podràs aconseguir un visat, i sense visat no podràs treballar amb contracte, el que crearà un bucle del qual serà molt difícil sortir).

La violència institucional que s’amaga darrere la Llei d’Estrangeria contra les persones migrades es manifesta en l’aplicació d’unes sancions abusives, totalment discriminatòries i desproporcionades; amb els CIEs, que s’acaben convertint en presons (que tenen incomptables denúncies per les condicions insalubres) per persones migrants amb una situació administrativa irregular i que potser només han comès un delicte lleu, on la violència policial, el maltractament i -en definitiva- el racisme és diari; les expulsions, les anomenades “deportacions en calent” que realment són un eufemisme per anomenar les expulsions il·legals que es donen a la tanca de Ceuta i Melilla i que vulneren els drets fonamentals de les persones migrades i trenquen els protocols d’actuació pactats (tot i que Europa, amb la sentència d’Estrasburg, ha fet els ulls grossos); i un llarg etcètera que perpetua la violència i el racisme institucional.

Però, si els controls d’immigració són cruels i ineficaços, com poden justificar-se? Si la immigració existirà de totes maneres, no seria sens dubte millor que hi hagués una regulació d’acord amb els drets humans, que fos legal i estigues degudament regulada? Les persones migrades no constitueixen un exèrcit invasor, sinó que vénen a buscar una vida millor. No oblidem que migrar és un dret i no un delicte, cap ésser humà és il·legal i que, o hi ha papers per a tothom, o ens quedem tots sense.

Per poder defensar els drets de les persones migrades, la JCC es compromet a lluitar per: 

  1. La derogació la Llei d’Estrangeria i la creació d’una llei justa, d’acord amb els  drets fonamentals de les persones migrades, que faciliti la regularització de la situació administrativa i que elimini totes les traves imposades que les releguen en una posició d’inferioritat, i que perpetuen la discriminació i la precarietat que pateixen. 
  1. L’eliminació dels CIE, que s’han convertit en presons on la violència i la vulneració de drets és constant. 
  1. Acabar amb les expulsions injustificades i les deportacions en calent i crear criteris més eficients i humans que respectin els protocols internacionals de drets humans.

3. Per la ruptura democràtica: República Catalana

3.1. El darrer cicle polític: entre el 15-M i el 1-O

La Joventut Comunista de Catalunya es va refundar el 2014, en un context polític a l’Estat Espanyol i a Catalunya  marcat per la resposta popular a la crisi capitalista iniciada a partir del 2008, i que va catalitzar en l’aparició del “moviment dels indignats” deixant una data simbòlica al calendari polític, el 15 de març de 2011, del qual fa gairebé ja 10 anys. 

Ha estat una dècada on hem vist néixer, desenvolupar i tancar-se el cicle polític del 15-M, on les classes populars van aspirar a “assaltar els cels” com a impugnació a aquella crisi. Ara es troben en la incertesa de com es repartiran els costos de la darrera crisi capitalista: la crisi sanitària de la COVID-19. De moment, tot apunta que aquesta crisi la tornarem a pagar els fills i les filles de la classe treballadora.

Així mateix, aquest cicle polític ve marcat a Catalunya i a l’Estat espanyol, per una crisi territorial i de sobirania. La pulsió entre el sobiranisme i l’Estat espanyol s’ha posat de manifest especialment en els moments crítics de mobilització com el referèndum de l’1-O. El moviment sobiranista tant de caràcter independentista com republicà, amb fortes arrels populars, va defensar que els i les catalanes poguessin votar sobre la relació de Catalunya amb l’Estat. Superat aquell moviment independentista inicial, amb el qual sectors de l’elit econòmica van intentar millorar la seva posició i la seva capacitat de negociació davant de la resta de sectors de la burgesia espanyola, es va posar de manifest per una banda, la repressió de l’Estat, i per l’altra que el moviment sobiranista defensa un desig que comparteix la gran majoria de la població catalana: l’autodeterminació de Catalunya.

.

3.1.1. Del 15-M a les “forces del canvi”

Entenem el 15-M i “moviment dels indignats” com una revolta generacional contra l’establishment econòmic i institucional que venia generant un tap per a les noves generacions. Enfront dels nivells de precarietat i atur juvenil massius i l’enfonsament de qualsevol perspectiva de futur, es va produir una intensa politització de molta gent que fins aquell moment no s’havia sentit interpel·lada a participar en política. La utilització massiva de les xarxes socials com a eina política i l’emergència de nous llenguatges i aspiracions van desbordar les institucions culturals, polítiques i econòmiques. Addicionalment, aquest moviment va iniciar una crisi en el sistema de representació política, posant en qüestió el bipartidisme: “no ens representen” o “democràcia real ja” són lemes que van omplir els carrers i les places.

Apareixen nous moviments socials: PAH, Iai@flautas, Marxes per la Dignitat, etc. En aquest sentit es van forjar nous quadres polítics i nous referents. El tauler organitzatiu de la classe treballadora es va sacsejar, i les organitzacions d’esquerres no sempre van saber com relacionar-s’hi i encaixar el protagonisme del moviment popular ascendent, llastrades per cultures excessivament institucionalistes i de compromís amb el règim del 78.

És en aquest context on comencen a sorgir iniciatives polítiques com Procés Constituent a Catalunya, que intenta aglutinar aquesta nova onada mobilitzadora i alhora, interpel·la a organitzacions polítiques ja existents (CUP, EUiA, ICV, etc.). A la resta de l’estat Izquierda Unida no aconsegueix encaixar aquesta nova onada entre les seves files i, el 2014, es presenta Podemos com a candidatura alternativa a l’esquerra del PSOE a les eleccions europees, reivindicant el 15-M de les places i amb uns codis i llenguatge completament diferents dels de l’esquerra clàssica. Podemos va fer un emplaçament a IU per construir una candidatura a les eleccions europees que superés la lògica de partits, amb candidats i candidates escollides en primàries obertes. IU, però, vivia immersa en el seu propi debat, un pols entre l’aparell i els sectors més joves i oberturistes.

Amb la irrupció de Podemos, la indignació feia el pas de les places a les institucions canviant el “¡No nos representan!” pel “¡Sí se puede!”, amb la suficient intel·ligència per part de l’aparell de Podemos de no patrimonialitzar excessivament el 15-M. Les expectatives de canvi polític eren enormes després d’un llarguíssim període de resistència: s’obria una finestra d’oportunitat, era el moment d’assaltar el cel i acabar amb el règim del 78. El 2015, es van celebrar les eleccions municipals, i autonòmiques a la majoria de comunitats i, finalment unes eleccions generals que canviarien el mapa polític de l’Estat espanyol: “l’any del canvi”. 

Podemos va decidir no presentar-se com a tal a les eleccions municipals, principalment perquè era una força sense implantació territorial consolidada i amb serioses dificultats per garantir un procés d’elaboració de candidatures en condicions. Així, la configuració de les candidatures municipals va ser similar al cicle anterior a la majoria de municipis, però el corrent de fons era poderós i van emergir amb molta força candidatures municipalistes confluents, especialment a les grans ciutats, que van capgirar completament aquestes eleccions. Així, les organitzacions preexistents, que havien format part, en major o menor mesura, de l’statu quo, dirimien les contradiccions per integrar-se plenament en aquest espai d’impugnació, cedint el protagonisme, rebaixant l’identitarisme, renovant lideratges i assumint noves formes organitzatives.

La “nova política” va prendre forma, però no ho feia de forma simètrica, sinó plena de trampes i perills. El pas enrere pels lideratges o els subjectes podia ser arbitrari i discriminava més en funció de la imatge que de la gestió prèvia o l’experiència acumulada. En alguns casos, després de molts anys de lluita de persones i organitzacions que durant la llarga travessia de la transició fins al 15-M van mantenir les brases de la revolta enceses. Tots aquests elements ja s’albiraven en els primers compassos, però posats a la balança no eren suficients per frustrar les enormes expectatives de canvi que s’obrien. El moment requeria generositat i lleialtat amb el projecte comú i estar a l’altura i el temps ja s’ocuparia de posar cadascú al seu lloc.

Amb els resultats electorals a la mà, les eleccions municipals van demostrar que realment existia un espai polític enorme que respirava en clau d’impugnació i ruptura democràtica, nítidament progressista, i que les antigues eines no havien estat capaces d’interpel·lar i mobilitzar. Les alcaldies de A Coruña, Badalona, Barcelona, Cadis, Ferrol, Madrid, Santiago de Compostela i València entre d’altres, eren conquerides per l’onada del canvi i s’obria una nova etapa en la qual calia demostrar la capacitat de gestió i que les coses es podien fer d’una altra manera.

Les classes dominants no van esperar, durant el mateix  estiu de 2015, Ciutadans passava a la primera pantalla estatal convertint-se en Ciudadanos. Un “Podemos de derechas” com va demanar mesos abans l’aleshores president del Banc Sabadell, per disputar-li l’espai de la novetat política a Podemos des de la dreta. Encaminant la frenada de Podemos cap a les eleccions generals de finals del 2015. Podemos engega una “remuntada”, l’objectiu un sorpasso al PSOE, seguint la tendència electoral que IU havia projectat fins al moment.

A Catalunya, aquesta remuntada es consuma, consolidant la marca d’En Comú Podem com a primera força electoral del país; en parlarem més endavant d’això. Tanmateix, el resultat és agredolç. Al conjunt de l’estat la remuntada no es consuma i no hi ha sorpasso al PSOE, i els resultats de Podemos, tot i anar molt més enllà del que l’esquerra a l’esquerra del PSOE mai havia aconseguit des del final de la dictadura, suposen un gerro d’aigua freda a l’ideal d’assalt als cels. IU aconsegueix gairebé un milió de vots, però només 2 diputades escollides. El canvi es va frustrar, o com a mínim va quedar pendent. 

Amb un bipartidisme tocat després del resultat electoral, però sense una majoria estable per formar govern de l’Estat, la situació política porta a una repetició electoral pel 2016. El PSOE va trobar el pacte amb Ciudadanos, barrant el pas a l’aliança amb les forces del canvi que ja havien proposat un Govern de coalició. Un element molt important en aquella repetició electoral va ser l’aclamat acord electoral entre IU i Podemos, anomenat com a “pacto de los botellines”, que es va materialitzar malgrat les contradiccions a ambdues organitzacions. Tanmateix, hi ha trens que només passen un cop: la coalició Unidos Podemos va obtenir un milió de vots menys que els que havien obtingut IU i Podemos per separat. Sense entrar en detalls de quines causes van provocar aquest declivi, molts dels símptomes d’esgotament eren palpables, la “maquinària electoral” s’ho va jugar tot a una carta, un assalt institucional, que va fracturar el subjecte polític. És un cas exemplificador de què la divisió és conseqüència de la derrota, i no a l’inrevés.

Podemos, que havia nascut per sacsejar l’escenari, per canalitzar la indignació, la impugnació al règim del 78. Podemos, que havia de ser un front electoral i de mobilització capaç de construir una majoria social pel canvi. Es va enfrontar al seu primer procés de ruptura el 2017, a Vistalegre 2, on s’accentua el presidencialisme recolzat amb equips petits i el plebiscit com a forma de dirimir els debats, cada cop és més clar que l’anomenada finestra d’oportunitat es va tancar el 2015. En un projecte concebut i dissenyat per a l’assalt institucional, un cop aquest fracassa, es fan més evidents els dèficits organitzatius, democràtics i estratègics.

Podemos i els nous subjectes polítics, que malauradament van entaular relacions complicades amb les organitzacions d’esquerres existents, amb les que haurien d’haver establert aliances, delimitant les tasques i funcions de cadascú. Tot i que van gestionar molt bé la seva relació amb el 15-M i els moviments socials, sent capaços de recollir les seves reivindicacions i donar-los veu a les institucions. Tanmateix, van caure en l’error, en part, d’intentar apropiar-se’n, especialment, per exemple, cooptant figures visibles d’alguns d’aquests moviments socials per a que participessin directament a les institucions.

Aquests nous subjectes polítics s’han vist ràpidament arrossegats a les dinàmiques que presentaven aquestes organitzacions existents, però sense la seva solidesa organitzativa. Les eines organitzatives que havien de servir per als pròxims 30 anys, van començar a presentar clars senyals d’esgotament.

.

3.1.2. Entre el Procés i l’1-O

A Catalunya, el moviment independentista no ha parat de créixer d’ençà de les protestes per l’Estatut a partir del 2010. Considerem que aquest moviment polític no és monolític i ha anat evolucionant durant el transcurs del darrer cicle polític que hem definit amb anterioritat. El moviment independentista a Catalunya ha assolit fites gens menyspreables com aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya o una mobilització popular per la sobirania popular l’1-O. Entenem que un moment d’inflexió en aquest moviment és la manifestació de l’11 de setembre de 2012.

En aquella ocasió la burgesia, principalment representada aleshores per Convergència i Unió va intentar catalitzar aquell anhel popular en les Eleccions Autonòmiques a la Generalitat de Catalunya i va guanyar, encara que minvant de 62 a 50 diputats malgrat tenir projeccions d’obtenir la majoria absoluta. Tot això, a despit d’haver estat principal promotora de les retallades, especialment a sanitat i educació, i la repressió de les vagues generals a Catalunya, en plena connivència amb el govern del PP al govern de l’Estat.

Considerem que l’alta burgesia va iniciar aquest moviment per pur interès tacticista i de classe, la burgesia coincidia amb la reivindicació de l’Estatut, una major autonomia per Catalunya, és a dir una major capacitat per negociar quina part del repartiment estatal de la riquesa estatal els hi pertany. En cap cas, aquesta alta burgesia va iniciar el procés d’independència de Catalunya amb l’objectiu d’aplicar una política de sobirania real, un procés emancipatori del poble de Catalunya, és a dir, de la classe treballadora del país. Per contra, sí que reconeixem que una fracció de la burgesia sí que va donar suport a aquest moviment amb interessos sobiranistes, especialment la mitjana i la petita burgesia, ben representades en entitats de la societat civil com l’ANC o, actualment el Cercle Català de Negocis. 

El govern de CiU es va exhaurir entre els dos motors polítics que es viuen a Catalunya, per una banda la resposta popular a la crisi del 2008 també es projectava al país i començaven a cristal·litzar les “forces del canvi” a Catalunya, i per una altra, la incapacitat del govern de representar els anhels independentistes, ja que part del govern (Unió) de forma manifesta no volia aquesta independència. Entenem que els interessos de l’alta burgesia de no qüestionar el règim territorial de l’Estat, van xocar amb la mobilització popular. Això va provocar un avançament electoral el 2015.

Abans que Podemos aparegués a l’Estat, a Catalunya existien tres experiències prèvies en matèria de “nova política”.

En primer lloc, la CUP amb la seva pròpia trajectòria política i tradició municipalista i que va apostar en algunes localitats per establir aliances amb altres subjectes polítics. D’altra banda ICV i EUiA van teoritzar l’aparició d’un nou “espai polític” d’ençà de l’aparició del 15-M. A més, va aparèixer Procés Constituent, un moviment que va defensar la necessitat d’un procés constituent a Catalunya sense renunciar a la tradició federalista i que durant un temps semblava que quallaria en un subjecte polític propi, cosa que no va succeir finalment. Aquests fenòmens previs van tenir implicacions directes en la política catalana, propiciant l’aparició a Barcelona del que primer es va anomenar Guanyem Barcelona i finalment va concórrer a les eleccions municipals de 2015 amb el nom “Barcelona en Comú”, guanyant l’alcaldia de la ciutat i configurant una derrota de CiU que marcarà en el declivi de la coalició. És aquesta potencialitat de recollir aquestes experiències teòriques i pràctiques el que va tenir un efecte multiplicador en l’èxit dels “comuns” a Barcelona. 

La derrota del govern es va traduir en unes eleccions a la Generalitat anticipades. Aquesta derrota va ser en clau partidària també, hi va haver una recomposició dels partits i es va presentar una coalició en to plebiscitari: Junts Pel Sí, coalició independentista que va agrupar la dreta i part de l’esquerra independentista, amb un programa per complir les demandes de l’espai polític independentista amb l’objectiu de convocar un referèndum d’independència o provocar una sortida unilateral de l’Estat.

La victòria de la coalició suposa l’entrada en una de les etapes més convulses del Procés, que culminarà amb l’1-O i la posterior DUI fallida. Tanmateix, hi ha dos fets que s’han d’analitzar d’aquelles eleccions abans d’arribar a l’1-O: primer, Ciutadans es va configurar com a principal oposició polaritzant els vots no independentistes i, segon, les forces del canvi van xocar a Catalunya frontalment amb les dinàmiques de partit d’ICV. No es va reeditar la coalició ICV-EUiA en favor de “Catalunya Sí que es Pot”, però no aconsegueix l’efecte amplificador que Podemos havia aconseguit a l’Estat o Barcelona en Comú a Barcelona, passa de 13 a 11 escons, quedant quarta força darrere del PSC, amb una CUP trepitjant fort amb 10 escons.

El 2016 va començar amb la convocatòria de les eleccions generals, i amb la lliçó apresa es va presentar les eleccions En Comú Podem, deixant de banda les lògiques partidàries d’ICV i incorporant nous actors provinents de Procés Constituent i Barcelona en Comú, i d’altres candidatures municipals, la coalició electoral va tornar a representar un projecte creïble, especialment perquè operava de forma clara i inequívoca en l’eix determinant de les eleccions generals, el de la impugnació, l’eix nou-vell. En Comú Podem era clarament un front electoral de ruptura amb el règim que articulava un discurs sobiranista (de totes les sobiranies, inspirat en Pi i Margall). Un front electoral que va aglutinar una confluència real entre molts actors (ICV, EUiA, Podem i BeC), podent-se nodrir per una banda de l’estructura existent dels partits previs i per altra banda de l’onada que representava Podemos al conjunt de l’Estat, fet diferencial de la mateixa candidatura a escala estatal; que no va ser confluent fins a la repetició electoral. Aquesta combinació de discurs sobiranista i de confluència real, va impulsar la candidatura i va fer que gairebé un milió de persones la veiessin com la millor opció per defensar els interessos de Catalunya al Congrés, esdevenint primera força política a Catalunya, en aquelles eleccions i la seva repetició electoral.

Seguint amb la situació política a Catalunya, el Procés va arribar al seu moment més àlgid de mobilització quan a la tardor del 2017, es va convocar el Referèndum per la Independència i va provocar l’esclat de tensió amb l’Estat espanyol governat pel PP, sent el moment més violent el dia del mateix referèndum. Entenem que aquesta mobilització i aquesta pulsió amb el govern de Mariano Rajoy marquen un punt d’inflexió en el moviment popular. La defensa de la democràcia va arribar a mobilitzar a persones de la classe treballadora que no són independentistes, però que sí que es veuen cridades per defensar la democràcia i el dret a decidir, és a dir, constata l’existència de les possibilitats d’un espai del sobiranisme popular. No obstant això, també cal constatar que la gran majoria de contraris a la independència no van participar en aquella jornada, fet que va restar la legitimitat que l’independentisme va voler atorgar al referèndum. El dia 3 d’octubre, en què una majoria aclaparadora de catalans i catalanes van sortir al carrer independentment de si havien participat o no al referèndum, va marcar una data d’unitat popular a Catalunya basada en el rebuig a la violència policial i en defensa de la solució democràtica al conflicte. Entenem que el moment històric de l’1-O acaba amb la Declaració Unilateral d’Independència, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució Espanyola i la posterior repressió i judicialització del procés.

La Sentència contra els líders del procés ha confirmat la politització espanyolista de l’alta judicatura i ha tornat a posar de manifest la imperiosa necessitat de la transformació política de l’estat per tal de poder donar una solució democràtica al conflicte català. La publicació de la sentència va generar una nova onada de protestes gens menyspreables que alhora van demostrar les pulsions internes de l’independentisme. L’experiència mobilitzadora generada pel Tsunami Democràtic, plataforma consensuada entre partits i entitats independentistes per tal de guiar la mobilització post-sentència, fou inicialment potent. La crida a l’assistència a l’Aeroport el mateix dia de la Sentència fou un tret inicial que es va seguir per una mobilització pràcticament permanent per part de les entitats, dels CDR i de la ciutadania. La mobilització va començar a adquirir una caire de confrontació directa amb els cossos policials (Mossos i Policia Nacional) i va deixar en el record l’anomenada “Batalla d’Urquinaona”. Des de la Joventut Comunista creiem que arran els esdeveniments d’aquelles jornades hi va haver una clara aposta criminalitzadora del jovent per part de cossos de seguretat i institucions, a la vegada que rebutgem la idealització i sobredimensionalització d’aquests fets. A escala juvenil també va destacar l’Acampada Universitat, que va aplegar a joves (principalment estudiants) que varen acampar durant dues setmanes i van concentrar els eixos de reivindicació juvenils més enllà del merament nacional, com la denúncia a la precarietat juvenil, la crisi de l’habitatge o la proliferació de les cases d’apostes als nostres barris. En els mesos posteriors a aquestes mobilitzacions, el Tsunami Democràtic va convocar d’altres com la jornada de reflexió i el tall de l’AP-7, estant des de fa mesos inactiu a causa de les pròpies tensions internes en l’independentisme, així com els resultats de les eleccions generals del 10N.

.

3.2. L’inici d’un nou cicle polític: entre el vell i el nou món

El final del cicle polític del 15-M i l’1-O ve marcat per l’estancament dels blocs polítics estatals i catalans, i la rematada final és la gestió de la crisi de la COVID-19, agreujada especialment per les retallades en sanitat dels diferents governs liberals. La classe treballadora està cobrant-se ara aquestes retallades en víctimes.

El bloc de les forces del canvi que hem analitzat en el document, està en parada tècnica amb l’entrada al govern de l’Estat d’Unidas Podemos i la institucionalització dels projectes municipals, com Barcelona en Comú. Però ja ho estava molt abans, a Catalunya especialment, amb la fallida constitució de Catalunya en Comú com a subjecte ple, que pogués apel·lar a l’espai del sobiranisme i republicanisme, la refundació de les lògiques partidàries de la vella ICV, provocant el conseqüent continu degoteig de persones referents i petites organitzacions que abandonaven el vaixell, i amb l’acord a Barcelona amb el PSC, tot acceptant els vots de Manuel Valls, descartant un pacte amb ERC.

El bloc independentista, ja lluny d’assolir un projecte polític interclassista que hegemonitzi l’independentisme de dreta a esquerra a Catalunya, passat l’1-O està en un bloqueig amb la judicialització del procés. Una ofensiva que ha portat als líders polítics del moment de les tres formacions (ERC, postconvergents i CUP) a la presó i a l’exili i les ha conduït a una crisi tant d’unitat del mateix bloc com de cohesió interna. La guerra per l’hegemonia del bloc entre la post-Convergència, en el seu enèsim canvi de nom i supeditada a un hiperlideratge sense projecte per Catalunya més enllà de les retallades, el legitimisme i l’enfrontament amb l’Estat com a finalitat, i ERC, el nou partit hegemònic en termes electorals i més inclinat a una estratègia de diàleg per la resolució del conflicte, està servida. 

El procés ha alterat sobremanera la política catalana i el cas més paradigmàtic ha estat el de la dreta catalana que ja no es pot entendre en els termes en què l’enteníem abans. Els dos partits que conformaven la coalició CiU ja no existeixen, Convergència a causa dels casos de corrupció, a la necessitat de deslliurar-se d’una marca associada al pactisme i l’autonomisme i a la pulsió independentista dintre d’aquesta, i Unió pel fracàs electoral experimentat a les eleccions autonòmiques i estatals en les quals va concórrer en solitari. En el buit polític que ha deixat aquesta marca, que recordem que abans de 2012 tenia 62 diputats, va aparèixer el PDeCAT com a refundació de Convergència i Units per Avançar com a nova Unió. Els esdeveniments però han demostrat que cap d’aquestes noves eines podia recollir tot el gruix electoral que deixava l’antiga marca, i va propiciar a la necessitat manifesta dels postconvergents a impulsar JxSí i després JxCAT, amb la posterior creació de la Crida Nacional i d’altres grups. En el sector més proper a Unió i al pactisme de convergència trobem el mencionat Units, així com les apostes de la Lliga Catalanista, Lliures i el nou partit impulsat per l’excoordinadora del PDeCAT, Marta Pascal, que sintetitzen perfectament l’aposta de les restes de l’alta burgesia “catalanista” moderada.

Per la seva banda, l’estancament del bloc de la dreta espanyolista sembla més que evident. Nascut de la reacció, i per tant sempre a l’espera de les ofensives del bloc independentista, l’esmentat estancament del “procés” ha provocat que el projecte del bloc conformat per PP i C’s (i també Vox) es trobi a la deriva. C’s, la gran beneficiada de la polarització de la societat entorn de la independència, primera força en vots a les passades eleccions al Parlament del 2017 va obtenir a les eleccions del 28 d’abril menys de 500.000 vots a Catalunya, passant a ser cinquena a força i amb una campanya basada en un discurs molt agre i amb la demanda d’una nova aplicació del 155 com a pal de paller.

Entenem que la política catalana, i l’estatal, s’han regit en aquest cicle per tres eixos polítics: l’eix nacional, l’eix social esquerra-dreta i l’eix democràtic i de regeneració. Considerem que el primer eix ha regit les lluites i moviments polítics catalans arribant a supeditar el segon. El darrer ha estat d’especial importància la resta de l’Estat, representant el trencament del bipartidisme, però habitualment també subordinant l’eix social esquerra-dreta. Entenem que un projecte revolucionari per Catalunya ha de tenir en compte aquests eixos que responen a la confrontació d’emancipació nacional i de classe.

A més a més, entenem que el darrer cicle polític ha desdibuixat tots els partits polítics i la seva relació amb els seus respectius espais polítics. Entenem que actualment, podem parlar de diferents nivells orgànics de les classes entorn de la representació electoral: els espais, els subjectes i els partits. Entenem que aquesta divisió orgànica afecta a la classe treballadora, però també afecta la representació orgànica de la burgesia. Som plenament conscients també, que la burgesia (especialment la gran burgesia) no exerceix el seu poder a partir del control polític de les institucions, sinó des d’altres esferes de poder, com són el poder econòmic directament.

Entenem per “espai polític” totes aquelles persones que se senten interpel·lades per un projecte polític, sigui quin sigui el seu grau de compromís amb el mateix; parlem, per tant, de les militants i activistes, però també de tot l’entorn social, i finalment d’aquelles persones que tan sols donen suport electoral. Quan parlem de “subjecte polític”, ens referim a les organitzacions polítiques que intenten articular aquest espai, ser-ne la part més organitzada i l’expressió institucional. Un espai polític pot tenir diferents subjectes polítics, que estableixin diferents relacions entre ells, per exemple en forma de coalició electoral. Finalment, entenem com a “partit polític” una organització de quadres que vol ser l’avantguarda de la seva classe o d’aquest espai polític. Podem veure exemples d’aquesta analogia a l’espai del PSUC (a l’esquerra del PSC) o l’espai de la postconvergència, o de la mateixa CUP. Constatem doncs, que al tancament d’aquest cicle polític els espais polítics que en el seu moment van ser hegemonitzats per grans partits de masses, queden diluïts en estructures “de ceba”, on predominen grans subjectes de masses que volen apel·lar o gestionar els espais polítics existents.

La Joventut Comunista defensem que existeix un espai polític que va molt més enllà de l’independentisme o l’espai hereu del PSUC, un espai que no pot dividir la classe treballadora de Catalunya. Parlem del sobiranisme d’esquerres, moviment polític que pot interpel·lar a amplis sectors de la societat catalana, a tota la classe treballadora i a sectors estratègics de la petita burgesia, per construir una república catalana socialista, radicalment democràtica, feminista, ecologista i lliure de corrupció. Un moviment polític que sigui un punt de trobada entre independentistes, sobiranistes i federalistes (referint-nos a l’independentisme popular i entenent el federalisme com un pacte entre iguals). 

Des de la JCC apostem, des de les nostres arrels en les diverses cultures federals i republicanes, així com en el catalanisme popular, des de Pi i Margall, passant per Valentí Almirall, Joan Comorera, Andreu Nin, Francesc Macià, Lluís Companys o Blas Infante, entre altres, perquè aquesta República Catalana pugui escollir compartir un marc comú de relacions amb la resta dels pobles d’Espanya, des de la seva plena sobirania i sempre que es respecti el seu dret a la lliure autodeterminació.  En aquest marc, la JCC aposta per la creació d’una República Confederal Espanyola basada en la lliure adhesió i en la defensa del dret a l’autodeterminació de tots els pobles que la conformin, i la lliure unió  de la República Catalana en aquesta confederació. Entenem també, que la construcció nacional d’aquesta República Catalana no es pot avançar als interessos de classe dels i les treballadores de Catalunya. L’emancipació nacional de Catalunya no pot avançar-se a l’emancipació de classe. Així com no pot defugir de la relació històrica amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol. 

En aquest sentit, entenem que no existeix a Catalunya un subjecte polític amb capacitat per aconseguir per si mateix interpel·lar aquest espai polític del sobiranisme popular. Entenem i compartim els debats que ha tingut Comunistes de Catalunya durant els dos darrers cursos polítics que han portat a presentar la plataforma Sobiranistes, dins de Catalunya en Comú i finalment presentant una coalició a les eleccions estatals de 2019 (i a la seva repetició) amb ERC.

Recordem que el pacte amb ERC a les darreres eleccions a les Corts de l’Estat, va ser un moviment tàctic i en cap cas estratègic. I així, ho defensa la JCC, entenent que l’estratègia d’aliances de Comunistes ha d’anar més enllà, buscant teixir un Front Social i Democràtic. 

Així, assumim les tesis del Partit en la qüestió del Front Democràtic i Social que ha de bastir una alternativa a l’actual desgovern de la política catalana, un front que no ha de materialitzar-se exclusivament en la qüestió electoral i que ha de pivotar  al voltant de la defensa dels drets socials i del referèndum d’autodeterminació. Un espai ampli i de majories que pugui impugnar la Constitució de 1978 tot sent conscients de la necessitat de bastir aliances amb la resta de l’estat i les forces de canvi que obrin el marc de transformació necessari.

Valorem positivament actuacions com el Fòrum 14D, que va servir com a presa de contacte entre diverses organitzacions sobiranistes, des de partits polítics fins a entitats socials. Entenem que en la construcció d’aquest projecte polític també podem beure d’experiències similars a la resta de l’Estat, com EH Bildu.

Així mateix, ens emplacem a fer el possible per sumar aliats a aquest projecte polític, el Front Democràtic i Social, concretat en un espai del sobiranisme popular que pugui aglutinar des d’actors com ERC o l’Esquerra Independentista fins a actors de l’espai hereu del PSUC. Perquè no renunciem a l’esperit fundacional de les forces del canvi que van arribar per impugnar el sistema i assaltar els cels. 

Com a Joventut Comunista, també apostem per una relació fraternal amb la resta de pobles d’Espanya. Així mateix, volem mantenir una relació de camaraderia i de col·laboració amb les organitzacions de la resta de pobles de l’estat amb les quals compartim una lluita contra l’statu quo espanyol, que impedeix l’emancipació nacional dels pobles oprimits de l’estat, així com l’emancipació social de les classes populars. Aquesta aliança només es pot donar des del reconeixement i respecte dels diferents processos constituents, respectant l’autonomia, els propis tempos i les aliances de cadascú des de la fraternitat i l’internacionalisme.

En definitiva, el cicle s’ha tancat. Els dies de confinament i la gestió de la crisi sanitària provocada per la COVID-19, ens ha donat un escenari de batalla ideològica i política que ve marcada per qui està assumint i assumirà els costos d’aquesta crisi. És en aquest escenari on ens trobem en una batalla que marcarà l’inici del nou cicle polític, i de quines sortides es plantejaran a aquesta crisi i la seva derivada crisi econòmica. Com deia Antonio Gramsci: El vell mon mor. El nou triga en néixer. I en aquest clarobscur apareixen els monstres.

.

3.3. Per una sortida republicana: República Catalana 

Com s’ha analitzat prèviament, el terratrèmol polític i social que ha estat motor d’aquest cicle té almenys tres causes que coincideixen en el temps: la crisi econòmica de 2008, el procés deconstituent i recentralitzador de l’Estat Espanyol que arriba al seu punt culminant amb la sentència que retalla l’Estatut de 2006, i els casos de corrupció flagrant dels partits del règim (PP, PSOE i CiU). D’aquestes, la crisi territorial és ara mateix la que el règim no ha pogut assimilar i ha requerit, com acostuma a passar en aquests casos, l’ús de mesures de força.

El desafiament a l’ordre constitucional que ha arribat des de Catalunya, especialment amb les consultes del 9-N i de l’1-O, s’ha intentat resoldre amb un desplegament de diversos instruments de repressió estatals: el desplegament policial a Catalunya, l’encausament i empresonament d’activistes i membres del govern de la Generalitat, i la supressió de l’autonomia aplicant l’article 155 de la Constitució. L’escalada repressiva de l’Estat ha superat els partits catalans i ha provocat la paràlisi i el replegament de l’independentisme. Però mentre que el sistema s’ha recomposat per assimilar les crisis econòmica i institucional (en favor del manteniment del sistema), la qüestió catalana i la seva impugnació al règim estan lluny de ser solucionades.

L’enfonsament del bipartidisme i la desaparició dels partits frontissa, així com l’auge de la nova esquerra o l’independentisme, ha dut les institucions espanyoles a un bloqueig: repeticions electorals, mocions de censura i impossibilitat de formar govern són els símptomes d’un sistema que no aconsegueix regenerar-se plenament. La dreta nacionalista espanyola (PP, C’s i Vox) no té suficient força per governar i el PSOE ha recuperat terreny perdut tancant l’acord de govern actual amb Unidas Podemos, fet que provoca un tancament del cicle polític com ja hem analitzat prèviament. 

En aquest sentit, la crisi de sobirania de l’Estat seguirà sent una font d’inestabilitat pel règim del 78 i l’aposta de la JCC per avançar cap a l’emancipació nacional i de classe sempre ha estat clara. Des de la Joventut Comunista volem:

  1. La construcció d’una República Catalana que, des de la seva plena sobirania i llibertat, pugui decidir quina relació manté amb la resta de nacions i pobles d’Espanya i el món. Específicament, la JCC, apostem perquè aquesta República Catalana es confederi amb la resta de nacions i pobles d’Espanya.
  1. Obrir les portes a un procés democratitzador per al nostre país, i també al conjunt de pobles de l’Estat. És per això que les joves comunistes no podem deixar en mans de les elits polítiques i econòmiques del país el lideratge de la lluita per l’autodeterminació, ni podem deixar que s’imposi un model de país en el qual les empreses tenen via lliure per trinxar els drets socials i el territori per aconseguir majors marges de benefici.
  1. Un procés constituent i la celebració d’un referèndum vinculant amb la participació de grans majories. Celebrem el 9-N i l’1-O com a grans mobilitzacions populars a Catalunya. Tanmateix, les tàctiques que pretenen construir un Estat per la via ràpida, sense cap mena de garantia o de reconeixement, estan destinades a fer fracassar les aspiracions de la gran majoria del nostre país. L’única forma d’aplegar grans majories és amb la celebració d’un referèndum vinculant, amb totes les garanties democràtiques i amb reconeixement internacional.
  2. Una República Catalana que de la mà d’un projecte històric socialista, treballi pels drets de les classes populars i la justícia social.  El procés de construcció nacional no pot ser l’excusa per ajornar els debats socials, ni per ajornar les polítiques per millorar les condicions de vida de la classe treballadora, ni per impedir revertir les retallades dels darrers governs. La nostra proposta nacional té un caràcter popular, i aposta per una República Catalana on regni la justícia social i el control públic i democràtic dels sectors estratègics de l’economia.
  1. Una República Catalana que parteixi de la diversitat cultural i de la fraternitat entre pobles, que no ha d’aliar-se amb el feixisme, el racisme o la superioritat nacional de cap mena. L’alliberament nacional i social no poden tenir com a base la creença de la superioritat, ni pot acollir lectures essencialistes de la història de Catalunya, així com tampoc pot tractar a cap poble com a inferior. La construcció de la República Catalana ha de comptar a la solidaritat dels pobles ibèrics i de tot el món, de la classe obrera internacional. La construcció de la República Catalana no pot partir del menyspreu cap a la pluralitat lingüística i cultural del nostre país, pel que no tenen cabuda les propostes d’eliminar la presència del castellà en l’esfera pública. Al contrari, ha de partir de fer més fort el català, potenciant la immersió lingüística, en perfecta convivència amb el castellà i d’altres llengües que es parlen al nostre país.
  1. Una República Catalana que acabi amb la corrupció fruit dels règims liberals, en els que la política i els negocis s’interrelacionen. Les pugnes entre les elits polítiques catalanes i espanyoles no poden servir com a excusa per tapar un règim corrupte que ha regit la política en les darreres dècades. Cal tallar de soca-rel les causes de la corrupció, que estan en el mateix sistema capitalista. Només acabant amb la participació de les grans empreses en les polítiques públiques, acabant amb les portes giratòries, i prohibint el finançament dels partits per empreses privades, s’acabarà amb la corrupció.
  1. Una República Catalana on es reconfigurin tots els cossos policials. La construcció nacional ha de fonamentar-se en la llibertat del poble a resistir els atacs de les oligarquies. Per això, ha d’anar en paral·lel a la reconfiguració total dels cossos policials, a l’abandonament de la repressió com a forma de disciplinar a les capes populars i de la persecució dels moviments socials mitjançant multes o muntatges policials.

.

3.4. Seguretat

La voluntat repressiva dels estats capitalistes té la seva manifestació física en els cossos i forces de seguretat de l’estat que periòdicament són notícia per la violència i brutalitat amb la qual exerceixen i garanteixen un ordre completament injust i esbiaixat. L’abolició de la policia no significa suprimir tots els departaments policials de cop i volta, sinó que ha de ser un procés gradual de reassignació de recursos, finançament i responsabilitats cap a un model de seguretat basat en la comunitat, el suport veïnal i la prevenció. En lloc de desconeguts armats amb porres i pistoles, que no són veïns dels barris que patrullen i que no entenen la realitat concreta que colpeja aquests barris, ens sembla molt més convenient tenir més treballadors i treballadores socials, més professionals de la salut mental, més defensors i defensores de les víctimes, més oportunitats educatives i laborals, més programes artístics i més centres socials.

La realitat de crim, no és una qüestió d’atzar, sinó que es dóna quan algú no és capaç de satisfer les necessitats bàsiques pels mitjans legals establerts. En desviar diners de la policia cap a serveis que realment satisfan aquestes necessitats, podem encaminar-nos a un entorn on les persones no necessiten delinquir. De fet la policia s’ha demostrat profundament ineficaç a l’hora d’erradicar el crim, perquè no ataca a l’arrel del problema i fins i tot en alguns casos és activament perjudicial i l’incrementa. La policia tan sols busca extirpar el problema amb mètodes violents, punitius i repressius, sostinguts per un sistema penal estigmatitzant i no enfocat a la reinserció.

És per això que la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

  1. Incentivar la reassignació progressiva de recursos, finançament i responsabilitats dels cossos i forces de seguretat, cap a un model de seguretat basat en la comunitat, el suport veïnal i la prevenció.

4. Per sortir de la precarietat laboral

4.1. El problema de la desafecció sindical i la necessària autocrítica dels sindicats

El mercat laboral a Espanya es troba en una situació precària. Grups vulnerables com les famílies monoparentals, mares joves, gent gran o persones immigrants, entre d’altres, segueixen desprotegides en un país que es troba al capdamunt en taxes d’atur en l’àmbit europeu. A més, ens trobem amb un model econòmic imposat des de la UE que ha facilitat l’extinció del contracte de treball, i que ha provocat que relacions que abans es consideraven laborals ara hagin deixat de ser-ho (com per exemple, les pràctiques acadèmiques). 

Aquest context afecta directament als joves, i encara amb més força a les dones i als que no disposen d’una educació superior. Espanya es troba a la tercera posició en països amb més joves sense feina segons dades de l’OCDE. Però fins i tot amb una educació superior, les probabilitats de trobar feina són del 44 %, 20 punts per sota que en l’última dècada (dades obtingudes de l’OCDE del 2019). 

Per això els i les joves hem de prendre consciència que els sindicats suposen la nostra millor eina per organitzar-nos i lluitar col·lectivament pels nostres drets. 

És evident que, en les últimes dècades, la societat ha viscut un procés de progressiva desafecció sindical, procés que s’ha fet més notable en la joventut. Aquest procés s’explica per diferents factors, però s’expressa dins de la batalla de les idees, en la consciència de classe enfront de l’individu liberal. Actualment, la joventut està lligada a una cultura de desvinculació política que no es pot negar ni obviar, i és que la implicació de la joventut en els processos polítics, socials i laborals ha anat disminuint alhora que el seu desencís vers la situació laboral i política ha anat augmentant. S’ha de tenir present que les capes més joves són de les que absorbeixen més precarietat, les que estan situades en sectors més precaris i amb menys possibilitat de representativitat sindical. La manca de sindicalització entre la gent jove es pot explicar per diversos motius; un mercat laboral precaritzat on hi ha una gran quantitat de treballadores i treballadors joves sense contracte o amb contractes precaris amb por a l’acomiadament; una visió negativa dels sindicats i del sindicalisme promoguda per la patronal i, cal dir-ho, una incapacitat dels sindicats d’arribar a la gent jove i actualitzar-se, deixant enrere una estructura envellida i masculinitzada, que fa que la gent jove els percebi com una institució de generacions que li són alienes. 

També cal destacar que, en l’actualitat, el concepte de classe treballadora o classe obrera es vincula, de forma falsa, només a les grans indústries, al treball manual o primari, i no es vincula al conjunt de la classe que viu del seu treball: en conseqüència, el marc de la consciència de classe té pocs elements aglutinadors, ja que la joventut té poques facilitats per organitzar-se i lluitar col·lectivament.

La desafecció vers els sindicats també es pot explicar per la transició d’aquests com a moviment social de masses cap a una excessiva institucionalització, trobant en l’arrel d’aquesta una falta de radicalitat, fent-se més notable any rere any la diferenciació entre la cúpula i l’estructura del sindicat enfront de les organitzacions de base, on es manté l’esperit de lluita. El sindicat sembla relegat a una representació institucional dels treballadors i treballadores, i no pas a una organització de la classe obrera amb capacitat de vertebrar protestes, fet que es va fer notable durant la crisi econòmica del 2008 quan el moviment sindical es va limitar a observar des de la barrera als principals moviments socials que varen sorgir. Tot i això, gran part del gruix de participants en aquests moviments eren membres d’organitzacions sindicals.

Part del procés de desafecció s’explica per l’esmentat anteriorment, però també recau en la mateixa organització interna dels sindicats: la poca permeabilitat de les estructures dificulta la participació en els òrgans sindicals als treballadors i treballadores sense ocupació, per exemple. De la mateixa manera, aquestes estructures de participació i organització dels treballadors dins dels sindicats parteixen d’una base i context laboral que no correlacionen amb l’actual: l’alta temporalitat i la creixent desregulació del mercat laboral no permeten una sectorització estàtica dins del sindicat (metal·lúrgia, serveis, indústria, etc.), ja que la continuïtat al lloc de treball és més efímera que fa 30 anys i, alhora, el desenvolupament de l’economia de serveis ha donat una divisió de l’escenari laboral que no es plasma als sindicats, que fa tendir cap al ‘movimentisme’ a certs sectors.

Al mateix temps la participació en els sindicats està notablement esbiaixada, la participació de les dones és més baixa que la dels homes, a causa de la masculinització dels rols de participació dins dels sindicats i a les dinàmiques molts cops sexistes dins dels grans sindicats.

Junt amb això, l’opinió pública sobre els sindicats i sindicalistes no reflecteix aquesta idea de moviment vertebrador de la classe obrera per la defensa dels drets col·lectius, sinó que repara en l’acció més propera al treballador dins del sector públic o privat, sent aquesta l’abús dels alliberaments sindicals. Alhora, rep els outputs provinents de l’abús de la concertació social com a mecanisme per lluitar pels drets laborals, en lloc de l’ús de la confrontació social per fer prevaler els drets dels treballadors/es per sobre dels interessos de la patronal. Tot això comporta que la societat percebi que els objectius del sindicat no són els de defensa i promoció dels drets dels treballadors, emmarcats en la lògica classe obrera-patronal, sinó que es percep que l’objectiu principal d’un sindicat és la seva mateixa subsistència, tot aprofitant-se retòricament dels objectius que diu perseguir.

.

4.2. El “movimentisme” i l’organització de la classe obrera

Parlar de joventut i treball és parlar de precarietat laboral: els joves que poden accedir a un lloc de treball en l’actualitat ho fan amb menys drets laborals, amb menys salari i amb menys garantia de tenir estabilitat laboral, que les generacions anteriors. La precarietat però, no és nova, no ens podem enganyar, ja que el capitalisme sempre ha intentat abaratir més i més la mà d’obra, i així poder ofegar més i més a la classe treballadora per obtenir una major plusvàlua. L’any 1996, a l’Informe Petras encarregat pel govern socialista al sociòleg James Petras, ja es va manifestar com s’estava davant la primera generació de joves que anaven a viure pitjor que els seus pares. El sistema capitalista es beneficia tenint una joventut precària que cobri salaris de misèria i que no pugui accedir als estudis superiors, assegurant així la tendència a la centralització i concentració de la riquesa.

Quan parlem de precarietat, parlem també de temporalitat. Els llocs de treball empitjoren, sobretot els relacionats amb la joventut, amb horaris irregulars i funcions extres no clarificades als contractes. Segons l’Observatori de Treball i Model Productiu de Catalunya, la taxa de temporalitat dels joves era del 50,4% el 2019: si a aquestes dades se suma el 29,8% d’atur juvenil (no significa que aquest percentatge estigui sense feina i buscant feina, sinó que solament a les llistes de l’atur) s’observa que per a la joventut no existeixen perspectives de futur, que no existeixen expectatives d’una feina estable que permeti imaginar un projecte de vida a llarg termini.

En els últims mesos, amb la crisi sanitària i socioeconòmica que ha generat la COVID-19, les joves han sigut un dels sectors més afectats i castigats pels atacs de la patronal cap a la classe treballadora. La joventut ha sigut una de les primeres a patir els ERTO, la incertesa davant un futur incert o l’impagament dels lloguers; que ens han deixat totalment desprotegides.

Aquests percentatges d’atur i temporalitat amaguen una realitat que s’ha fet més present els últims anys: l’aparició de les economies de plataforma. La desregularització i la consideració de les treballadores del capitalisme de plataformes com a autònomes potencia la seva precarització i la seva desprotecció davant dels atacs de la patronal i els interessos del capitalisme que només busca el màxim benefici a costa de no pagar la Seguretat Social i tractar-lo com a treballador assalariat. Hem observat com diferents col·lectius laborals, com poden ser les Kellys o els Riders, s’han organitzat sectorialment, com a col·lectiu autònom de persones treballadores amb problemes comuns, per a denunciar la seva situació i fer promocionar els seus drets. El “movimentisme”, és a dir, la generació de micromoviments per a cada col·lectiu laboral que té un problema en comú, és contrari al concepte d’organització de classe en un sentit clàssic i, a més, no garanteix la supervivència del moviment obrer perquè es tracta de moviments que tendeixen a desaparèixer en la mesura que aconsegueixen els seus objectius immediats. En cap cas pot menysprear-se aquesta organització, ni menystenir-se ni molt menys criticar-se negativament. Les organitzacions sindicals majoritàries són les que han de fer autocrítica, analitzant seriosament per què no han estat capaces d’abanderar unes lluites que són pròpies del moviment obrer organitzat.

Enllaçant amb la batalla de les idees esmentada anteriorment, i la manera com els sindicats la lluiten, cal reparar en l’acció col·lectiva i com aquesta no pot ser entesa de manera clàssica amb l’orientació única a les vagues generals, sinó que ha de recaure en el fet que el conflicte social s’allargarà en el temps i tindrà diverses expressions i moviments organitzats. El paper del sindicat ha de ser el de vertebrar aquesta acció col·lectiva representada en diversos conflictes cap als objectius de classe que el defineixen, i poder aglutinar, així, els diferents moviments cap a una organització de la classe treballadora permanent que pugui fer front als embats del capitalisme.

L’única manera de garantir la promoció del moviment obrer és mitjançant la potenciació de les organitzacions de classe, que integrin treballadors/es de totes les branques i que garanteixin la seva subsistència permanent. Per tant, s’ha de fer compatible l’autocrítica amb la reivindicació de la sindicació permanent de tots els col·lectius laborals, donant suport al model d’organització sindical de classe enfront de la generació de moviments sectorials aïllats que, en cas d’estendre’s com a model, en la seva manifestació extrema, conduiria a la inexistència d’una estructura obrera permanentment organitzada. I com va dir Gramsci, les idees no viuen sense organització.

.

4.3. La necessària participació sindical, joventut i sindicalisme

La realitat dels sindicats i la crítica que com a joventut comunista els hi podem fer, recau principalment, en fer esment de l’autocrítica. La Joventut Comunista de Catalunya, com a organització de classe, aposta clarament per la participació sindical com un dels nostres fronts d’intervenció. Definim com a referent l’organització CCOO, per constituir una de les organitzacions de masses més important de Catalunya i d’Espanya, per ser l’organització sindical històrica dels comunistes i per ser el sindicat on intervenen els camarades del Partit.

Igualment, encara que CCOO sigui el nostre sindicat de referència i instem la militància a sumar-s’hi i incidir-hi, també hem d’analitzar amb perspectiva crítica algunes de les seves actuacions: no són poques vegades les que s’ha parlat de determinades actituds i falta de radicalitat envers la patronal, entre altres qüestions. La crítica, però, ha de ser constructiva, per a aconseguir millorar-lo i expandir la presència del partit en el sindicat. 

El sindicalisme és imprescindible per la classe obrera, constituint una de les eines més importants de politització de la classe treballadora, perquè descobreix el conflicte essencial entre capital i treball. És una eina potencial d’intervenció, amb característiques que li són gairebé úniques, perquè ens permet constituir en cada empresa i centre de treball un petit focus d’activisme, sense exigència (a priori) de carnet, compromís militant, ni cap afiliació.

A través del sindicalisme, s’aconsegueix que persones que no militen, ni han militat mai, s’iniciïn en l’activisme mitjançant la cerca d’una solució per als seus propis problemes, problemes que són col·lectius i necessiten l’acció col·lectiva per abordar-los, tals com, un salari precari, un horari laboral que infringeix la normativa bàsica o una modificació de condicions il·legal.

No s’ha de perdre de vista que avui, davant les noves realitats econòmiques i empresarials, especialment l’emergència del sistema de les economies de plataforma, ens trobem davant un atac directe per part de les elits econòmiques al conjunt del sistema de drets laborals. No es tracta ja d’un procés de precarització del Dret del Treball, mitjançant la reforma de les seves principals normes jurídiques (com va succeir l’any 2012 amb la reforma laboral del PP), es tracta d’una iniciativa directament destinada a impugnar el propi model i que pretén imposar una transició cap a la mercantilització del treball mitjançant el treball autònom, la qual cosa suposa no reconèixer la condició de treballadors per compte d’altri de milers de persones, amb la consegüent inaplicació de normes tan bàsiques com la del Salari Mínim Interprofessional o la Llei de Prevenció de Riscos Laborals. Pretenen que la joventut heretem un model productiu basat en la desregulació del treball. 

D’altra banda, la classe treballadora enfronta un futur amenaçat per la substitució de determinades feines (rutinàries o perilloses) per sistemes productius robotitzats o informatitzats que provoquen; d’una banda, la necessitat d’alta especialització tècnica i formativa i, de l’altra, llocs de treball on els requisits formatius són pràcticament nuls (falsos autònoms requerits pel capitalisme de plataformes com transportistes al consumidor), a més de la corresponent destrucció d’ocupació. És necessari reforçar les institucions del dret laboral que eliminin  l’explotació generada per aquest procés, així com socialitzar els beneficis de l’evolució tecnològica, que no pot servir per empitjorar les condicions de vida de la nostra classe sinó per millorar-la.

En aquest sentit, cal parlar de la necessitat d’adoptar mesures com la cotització al sistema de la Seguretat Social dels “robots”, en la línia de garantir la seva sostenibilitat i el futur del sistema prestacional, o de mesures redistributives com la Renda Bàsica Universal que, en un context capitalista d’absència d’economia planificada, han de garantir un mínim vital que permeti posar fi a la precarietat. La Renda Bàsica Universal es configura com un ingrés incondicional, que apodera a la classe treballadora i pal·lia la seva dependència enfront de la burgesia, alterant les dinàmiques de poder i esclavatge especialment entre els i les treballadores més vulnerables, desincentivant l’acceptació de condicions laborals altament precàries.”

És hora de defensar la vigència del concepte de Dret del Treball com a sistema de protecció de la gent treballadora enfront del model ultraliberal d’organització del treball; probablement, aquest és un dels principals reptes del sindicalisme del S. XXI i la joventut podem, i devem, jugar un paper central.

Des de la JCC apostem fermament per l’accés a un treball digne i de qualitat, com a mitjà perquè tota persona pugui dur a terme un projecte de vida digna lliurement escollit. I per això, proposem: 

  1. El reforçament de l’afiliació sindical a Comissions Obreres, la necessària organització de la classe obrera. La lluita sindical és un dels fronts on, com a joventut comunista, ens definim, i promocionem els drets de la classe treballadora. Considerem fonamental contribuir al rejoveniment del moviment sindical per poder aportar a l’acció col·lectiva els conflictes que afecten de forma especialment onerosa a la joventut, com poden ser la temporalitat fraudulenta i els abusos en les jornades a través de milers d’hores extres impagades.
  1. Lluitar perquè els i les joves de CCOO, Acció Jove i els joves de les seves federacions tinguin un paper rellevant al sindicat. La lluita pels drets laborals de la joventut passa per un augment de l’afiliació jove al sindicat, i per l’augment de les competències de la joventut dins del sindicat.
  1. Pressionar per aconseguir la derogació total de les reformes laborals de PSOE i PP. Apostem per una contrareforma laboral d’esquerres. Volem un país amb treball digne, sense precarietat ni salaris de misèria. La JCC considera que cal implementar mesures urgents per posar fi a la precarietat laboral i l’atur juvenil. Això passa, entre altres mesures, per derogar de forma total les reformes laborals de PSOE (2010) i PP (2012), que permeten, entre altres moltíssimes coses, acomiadar persones treballadores mitjançant l’especulativa invocació de previsió de pèrdues futures, previsions que són justificades, generalment, mitjançant informes d’auditories privades que cuinen les dades per justificar l’injustificable. Així mateix, és necessària una contrareforma laboral d’esquerres, que reverteixi els atacs de les reformes anti-obreres i que inclogui, entre les seves mesures, la clara identificació de les persones que treballen a l’economia de plataforma com a treballadors/es per compte d’altri, amb plena aplicació de l’ordenament jurídic laboral, solució definitiva que evitaria que el conflicte quedi sotmès a l’arbitrarietat dels tribunals.
  1. La feina s’ha de defensar com un valor social i de previsió vital fonamental, susceptible d’especial protecció. En aquest sentit, cal apostar obertament per la derogació de la figura jurídica de l’acomiadament improcedent, declaració judicial que permet que les empreses destrueixin llocs de treball sense causa disciplinaria ni objectiva justificada, mitjançant una simple indemnització econòmica. La JCC, com a joventut comunista, defensa l’apropiació dels mitjans de producció per part de la classe treballadora, assolint l’emancipació definitiva en el marc d’un Estat Socialista, superant les contradiccions capital-treball i prohibint l’apropiació privada de la plusvàlua generada pels i les treballadores. Això no obstant, i de forma transitòria, defensa que, en cas que l’empresari hagi acomiadat a una persona treballadora i no pugui justificar l’existència de causes greus imminents, sigui la persona treballadora qui tingui l’opció d’elegir entre reingressar a l’empresa o acceptar la indemnització, defensant al màxim el treball, dret inalienable de qualsevol persona.
  1. Apostar pel reforçament de l’administració laboral, especialment la Inspecció de Treball i Seguretat Social, com administració tuïtiva dels drets de les persones treballadores. Cal una Inspecció de Treball dotada d’àmplies competències i recursos. L’experiència sindical de molts Comitès d’Empresa ens ensenya que l’administració laboral serveix de primera barrera de lluita contra la precarietat, ja que, sense necessitat d’acudir a complexos procediments judicials, permet la denúncia d’abusos empresarials flagrants. Així, és necessari ampliar les plantilles d’inspectors/es i endurir les sancions de la Llei sobre Infraccions i Sancions en l’Ordre Social.
  1. Exigir la derogació de les ETT. Les Empreses de Treball Temporal contribueixen descaradament al frau de llei en la contractació temporal, el què suposa, en molts casos, una cessió il·legal de persones treballadores. En definitiva, la joventut ha de poder accedir al treball amb drets. És inadmissible que el nostre país tingui taxes d’atur tan altes, i que la gent que pot treballar ho faci en condicions tan precàries. L’accés al treball ha de ser amb drets, i no es pot fer servir l’atur com excusa per precaritzar-nos i empobrir-nos.
  1. Visibilitzar i reivindicar el treball domèstic i de cures que moltes joves han de portar a terme al seu dia a dia i que dificulta l’organització sindical i la conciliació laboral, amb extrema cruesa entre la població femenina per la divisió sexual del treball.
  1. Lluitar per un repartiment just del treball i per la reducció de la infraocupació. Tornar les 35 hores a la setmana a les treballadores i treballadors públics i fer-les extensives a la resta de persones que treballen.

.

4.4 Racisme al mercat laboral 

L’Estat espanyol es va convertir en un estat receptor de fluxos migratoris internacionals de forma inesperada des dels mitjans del anys 90. Els factors que van donar lloc a aquest creixement exponencial van des de factors estructurals del país d’origen, factors institucionals, polítics i sobretot factors personals i familiars de les persones migrants, que arribaven a l’Estat espanyol en la recerca d’una vida més digne i millor. Un dels factors clau que va influenciar l’arribada de persones migrants va ser l’extraordinària demanda que es donava de treball flexible i barat (específicament del treball femení), que es va generar en l’economia espanyola en procés d’expansió. Un factor que assenyala directament a les dinàmiques estructurals que es donaven -i que es donen- a l’economia espanyola.  

Això es troba directament relacionat amb les dificultats d’aconseguir visats, que produeixen que les persones immigrants acabin relegades a determinades ocupacions o treballs precaritzats, al mateix temps que se’ls exclou de les feines millors valorades i amb millors condicions, ja que es troben exclosos del mercat laboral -que és vetat a aquelles persones que no es troben en una situació administrativa regular-. 

Ser una persona immigrant amb estudis superiors tampoc t’exclou de patir discriminació en el mercat laboral, donant-se situacions com ara el no reconeixement d’estudis o experiència laboral que aquestes persones hagin pogut obtenir a l’estranger o als seus països d’origen.

Però no només trobem racisme en les persones immigrants, sinó que aquelles persones nacionals racialitzades com a no blanques, són discriminades constantment en el procés de selecció i contractació de les empreses.

No parteixen d’una igualtat de condicions real, sinó que el racisme existent els col·loca en una posició d’inferioritat davant els seus competidors racialitzats com a persones blanques. Aquesta situació fa que siguin més proclius a situacions d’exclusió social.

Des de la JCC expressem el nostre compromís de lluitar per erradicar el racisme i les discriminacions que es donen al mercat laboral, independentment de si es donen contra persones immigrants o persones nacionals racialitzades com a no blanques. Aquestes pràctiques de selecció i d’exclusió del mercat laboral només poden ser qualificades d’inhumanes.

Tampoc podem estar d’acord amb arguments que s’escolten moltes vegades -també des de l’esquerra- que legitimen la immigració per motius econòmics. Els immigrants són persones normalment en situacions molt desfavorables i no s’haurien d’acceptar o rebutjar segons convingui a la política d’un país. No podem acceptar el discurs que els immigrants vinguin a realitzar feines infraqualificades (com la collita de la fruita o la cura de gent gran) normalment sense contracte i amb condicions laborals denigrants.

5. Per l’educació pública

5.1. El moviment estudiantil: punta de llança de la mobilització

L’inici del cicle de mobilització política de l’any 2017 va estar marcat per l’organització popular del referèndum de l’1 d’octubre, així com la repressió que la societat catalana va patir amb l’empresonament dels polítics independentistes, la judicialització de la política i l’aplicació del 155. Cal tenir en compte el paper que va tenir Universitats per la República, plataforma ciutadana formada per estudiants, Personal Docent Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) amb l’objectiu que el poble català exercís el dret d’autodeterminació al referèndum durant aquell curs polític. Pel camí que va seguir UxR, aquesta va acabar significant una amenaça per la continuïtat mobilitzadora del moviment estudiantil, des de per les continuades convocatòries de manifestacions i vagues -i la banalització del seu significat- durant la tardor del 2017, que van significar un esgotament en l’estudiantat, fins al fet d’haver sigut el primer moviment polític de masses estudiantils que va aplaudir a un president de la Generalitat o la visita del President a veure els estudiants tancats a la Universitat de Girona.

El curs 2018-2019 el moviment estudiantil es va veure marcat per la posada en marxa el febrer de 2019 de la Iniciativa Legislativa Popular d’Universitats: la nova passa del moviment estudiantil per assolir la rebaixa del 30% que havia estat aprovada per moció del Parlament l’any 2016. Compaginant l’acció als carrers i als campus, la ILP buscava tornar a portar la demanda al debat públic i polític des de la via institucional.

La ILP Universitats va aconseguir en la seva primera fase les signatures necessàries per presentar-se al Parlament -més de 70.000 signatures-. Aquesta, amb l’objectiu de garantir l’accés a la Universitat a un nombre major d’estudiants mitjançant la transformació de l’actual model universitari i fent efectiva la rebaixa, que ens posaria als preus previs a 2012. L’acord pels pressupostos per l’any 2020 ha portat a la rebaixa del 30% del preu del crèdit de grau i màster, fet que ha de ser celebrat pel moviment estudiantil juntament amb l’assumpció per part d’espais i partits de la línia que rebutja el model de preus progressiu i que permet avançar cap al nostre model basat en la gratuïtat. A la vegada, a l’estat s’ha derogat el sistema de forquilla pel que s’establien els preus públics, provocant que d’aquí a tres anys es redueixin els preus en un 47% a Catalunya. Tot i l’existència d’aquestes mesures, cal apostar per tal de redefinir la ILP Universitats i blindar aquests barems.

L’octubre de 2019 va tornar a posar tot un daltabaix amb la Sentència als líders independentistes: amb els 99 anys de presó, en suma, que va suposar la Sentència, es va tornar a posar de manifest l’atac als drets de manifestació i d’opinió. Les aturades de les classes, l’ocupació de l’Aeroport i la mobilització permanent durant tot un mes van ser la resposta d’un moviment estudiantil, entre altres actors, molt acostumat ja a la violència i la repressió de l’Estat cap a la joventut organitzada.

Durant aquells mesos, es va aconseguir demostrar que la normalitat acadèmica es veia afectada per la situació d’excepcionalitat democràtica i social, assolint a la majoria d’universitats catalanes una de les demandes històriques del moviment estudiantil -tot i que de forma temporal-: l’opció a l’avaluació única durant el primer semestre. La pressió als carrers ens va demostrar que el dret a poder escollir avaluació era i segueix sent possible d’aplicar a les universitats, i que és qüestió de voluntat política.

La mobilització va estar acompanyada de la criminalització del jovent organitzat i d’una escalada repressiva per part de l’Estat cap a les manifestants. Tot i això, actualment ens trobem en una situació d’incertesa: la mobilització s’ha tornat a refredar, els carrers es van buidar durant el mes de novembre, però les joves que ens vam organitzar seguim patint les conseqüències de la repressió, arribant ara cites judicials i detencions arbitràries. Així, creiem crucial que el moviment estudiantil sigui més conscient que mai de la necessitat de respondre davant dels seus atacs. 

La situació de crisi sanitària i socioeconòmica que estem patint arran la situació d’emergència per la COVID-19 ens fa també haver de prendre posició. La mobilitat social s’ha reduït i el confinament ha perjudicat l’associacionisme i l’articulació de mobilitzacions socials, però hem de continuar denunciant totes les injustícies que les estudiants estem patint a les nostres aules per part d’un model educatiu que reprodueix les desigualtats existents al sistema: sobrecàrrega de feina, una avaluació continuada que no s’adapta a totes les problemàtiques que estem patint, suspensió de pràctiques, acomiadaments, etc. Hem de lluitar perquè ningú es quedi enrere i que l’educació no es vegi encara més perjudicada per les mesures que s’apliquin durant la crisi que ens ve.

.

5.2. Per l’educació pública

Les retallades que va patir l’educació pública arran de les polítiques d’austeritat impulsades pels governs de l’Estat i la Generalitat per afrontar la crisi econòmica de 2008 encara es manifesten en la salut del nostre sistema educatiu en el seu conjunt: aules massificades, entrada d’interessos econòmics privats en els plans d’estudi, segregació a les aules, augment del fracàs escolar, pujada dels preus públics, acomiadaments del personal docent i administratiu… En aquest context, necessitem mesures transformadores que reverteixin l’impacte que l’austeritat va tenir en l’educació i que permetin avenços educatius i socials, impulsant la participació en els centres i promovent un canvi en la forma en què les estudiants es relacionen a les aules.

El sistema educatiu que volem no pot estar basat en les idees individualistes neoliberals de la competitivitat i la meritocràcia, sinó que les escoles, instituts i universitats han de ser espais de debat i transformació social. La funció de l’educació pública no pot ser, únicament, preparar a les joves per l’accés al mercat de treball, sinó que ha d’implicar també dotar-les d’eines per assolir un esperit crític i ampli de la realitat en què viuen. 

És per això que la introducció d’interessos empresarials als plans docents no té cabuda en l’educació pública per la qual lluitem, així com les xerrades de bancs i empreses a les aules que difonen discursos contra la classe treballadora.

No volem convertir les joves en noves peces pels engranatges del sistema capitalista: el model educatiu és clau per la construcció d’un nou tipus de societat, i és per això que les bases d’aquest han de construir-se de nou, allunyant-se dels fonaments neoliberals en què s’ha construït l’actual. Iniciatives com el projecte d’Educació Financera a les escoles de Catalunya, per exemple, van totalment en contra dels objectius al qual s’ha de dirigir el model educatiu pel qual lluitem.

Així com un dels principals subjectes del model educatiu són les estudiants, tampoc podem oblidar la resta d’elements que conformen el sistema educatiu públic pel qual lluitem i que s’han vist afectades pels atacs del neoliberalisme en l’educació: les professores, el personal d’administració i servei i les famílies.

Volem una educació pública, gratuïta, universal, sostenible i en català. En aquesta situació cal remarcar com el sistema d’immersió lingüística s’ha trobat en risc després que el Tribunal Suprem dictaminés a favor de les famílies, tot obligant els centres a fer un 25% de les hores lectives en castellà. Aquest no ha sigut l’únic atac que ha patit la llengua per part de la justícia i els poders polítics de l’Estat: en els últims anys hem pogut observar el creixement de les ofensives per part de la ultradreta espanyolista cap al català. De forma partidista i amb l’objectiu de seguir difonent la seva campanya centralista i uniformadora, les forces més reaccionàries de l’Estat han impulsat una campanya d’atac a la diversitat lingüística de l’Estat, des dels territoris catalanoparlants fins a Euskal Herria i Galiza -així com les llengües minoritzades de territoris on no es reconeix la seva oficialitat com és el cas de l’aranès o l’asturià- especialment en l’àmbit educatiu. Aquest fenomen no és nou, les campanyes contra la diversitat lingüística i cultural de l’Estat s’han portat a terme durant gran part del segle XX i XXI: durant la Restauració o la II República i passant per la Transició i l’etapa democràtica -tenint en compte que, per exemple, a Galiza i València s’ha intentat, cada cop més, marginar les seves llengües pròpies a l’àmbit privat i treure-les de l’educació.

Emparant-se en la llibertat de les famílies -com amb el pin parental- a escollir l’educació que volen i les suposades discriminacions lingüístiques que l’actual sistema d’immersió genera, la dreta espanyolista se situa com a garant de la igualtat. La realitat, però, s’allunya d’aquest panorama: no només neguen la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, sinó que els arguments utilitzats contra el sistema d’immersió lingüística a Catalunya es basen en mentides malintencionades. El sistema d’immersió lingüística nascut als anys 80 als barris obrers de Santa Coloma de Gramenet va permetre que milers de nens i nenes castellanoparlants poguessin parlar i viure en la llengua del que també era el seu país. El sistema d’immersió lingüística neix de la classe treballadora. 

Negar aquesta diversitat és, alhora, impedir que en una societat en què el català és llengua oficial, totes puguem estar en igualtat de condicions a l’hora d’accedir a feines públiques i d’atenció al client, així com privar a una part de la població a ser ateses en la seva llengua.

Històricament, la llengua catalana ha servit com a eina de cohesió social en la nostra societat -el catalanisme es va construir al voltant de la llengua- i és així, mitjançant el correcte funcionament i aplicació del sistema d’immersió lingüística, com podem garantir que aquesta pugui continuar essent motor de cohesió i evitar els discursos d’odi i segregadors que certs sectors volen imposar al nostre sistema educatiu.

.

5.2.1. Educació infantil i primària

Les escoles són els primers espais on creixem en comunitat, sent el desenvolupament de l’educació infantil (0-5 anys) i primària (6-12 anys) les millors etapes per a consolidar les lògiques de respecte i llibertat. En aquest context, aquestes dues etapes educatives resulten les millors eines per combatre les discriminacions existents de classe, gènere, ètnia o orientació sexual.

L’escola ha de ser pública, gratuïta, de qualitat i basada en els valors igualitaris i de laïcitat, així com en la democràcia i la participació. El dret a l’educació és un dret fonamental i universal i, així, ha d’estar garantit pels poders públics mitjançant la gratuïtat en totes les seves fases. Hem de remarcar la necessitat de gratuïtat de les escoles bressol, ja que actualment a Catalunya la taxa d’escolarització de les nenes entre 0 i 2 anys se situa en el 39,6%, notablement inferior a l’escolarització a la resta de l’estat (situant-se a Madrid al 50,4% i al País Basc al 53,5%, on són gratuïtes). Alhora, les escoles han de treballar des de perspectives inclusives i coeducadores, que ajudin a superar els rols de gènere i ofereixin eines de comprensió de la diversitat afectivosexual i d’identitat sexual. 

Així, el naixement de la iniciativa totalment reaccionària del PIN Parental, que promou la concepció que infants i joves són propietat de les famílies i tutors i tutores legals, és un atac al model transformador i inclusiu pel qual lluitem. No només és una altra ofensiva de la ultradreta cap a la llibertat d’expressió i de càtedra, sinó que impedeix a les joves l’accés a matèries extracurriculars però igual d’importants per la seva formació col·lectiva (vetant, sobretot, les matèries relacionades amb l’educació sexual o el feminisme). La idea “d’educació a la carta”, conjuntament amb el programa liberalitzador que implica el famós xec escolar, que volen instaurar PP, C’s i Vox és, de facto, una expansió del model tradicional de la concertada (segregador i elitista) a la pública.

Com és esmentat amb anterioritat, un altre dels subjectes claus en la construcció del sistema educatiu públic és el professorat. El seu reconeixement, valorització i suport social ha de passar per la lluita contra la precarietat laboral i el suport del seu desenvolupament formatiu constant. La seva valorització també ha de passar pel reconeixement total de les seves tasques, no només la docència directa, sinó també les relacionades amb les famílies, les coordinacions, l’elaboració dels materials o les planificacions de les classes.

El Real Decreto-ley 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu, un dels decrets de les retallades del Partit Popular recolzades per CiU, que encara no s’ha revertit, va afectar dràsticament a la situació de l’educació pública i el professorat: el PIB d’Educació es va reduir fins al 3,7%, sent un mínim històric, es va incrementar en un 20% les ràtios de les aules, es va impedir la substitució immediata del professorat en baixa i es va augmentar la jornada lectiva a un mínim de 25 hores lectives a Educació Infantil i Primària.

Aquestes mesures van implicar un creixement de l’atur i van impulsar les jornades parcials del professorat interí, intensificant la seva precarització i inestabilitat horària. A Catalunya, el personal docent de secundària va passar a fer 19 hores lectives a la setmana i 1 hora de tutories lectives, no considerant-se les guàrdies com a lectives. Aquestes retallades van implicar la reducció d’assignatures com música i art, importants per la formació personal.

Per tenir un sistema d’educació de qualitat és important garantir les condicions laborals de les treballadores que són pilars de l’educació, és per això que és inconcebible que la precarietat vertebri la realitat del personal docent de les escoles.

La proposta de la JCC a Infantil i Primària és:

  1. Apostem per un model 100% públic, inclusiu, de qualitat, gratuït, laic i en català, que ensenyi en valors feministes, respectuós amb el medi ambient i al servei de la classe treballadora. 
  1. Necessitem que s’impulsin noves metodologies pedagògiques que fomentin la democràcia, la participació i l’autonomia dels infants a través d’un model horitzontal amb l’objectiu d’abandonar les lògiques de competitivitat i individualisme i promoure dinàmiques de cooperació, assemblearisme i consens entre l’alumnat.
  1. Cal assolir el mínim del sis per cent d’inversió en educació infantil i primària que estableix la LEC. La manca d’inversió, les retallades i la precarietat només consoliden les desigualtats inherents al sistema actual.
  1. Bloqueig de tota iniciativa política encaminada a censurar continguts d’educació en valors i en la qual prevalgui la llibertat individual de les famílies: des del pin parental als intents d’atac a l’educació en català.
  1. Universalitzar l’ensenyament infantil de 0 a 3 anys. A hores d’ara l’ensenyament infantil de 0-3 és un dels principals indicadors en el futur acadèmic d’una o un estudiant. Lluitarem per la creació d’una xarxa pública i gratuita d’escoles bressol que fomentin valors positius per a la infància i ajuden a les famílies en l’educació dels infants.

.

5.2.2. Educació Secundària

L’educació secundària és una de les etapes fonamentals per al desenvolupament de les persones. Aquesta comprèn l’ESO i el Batxillerat, i és l’etapa per la qual aprenem i desenvolupem una visió de com s’estructura el món. És per això que la defensa d’una educació en valors i feminista, que promogui la diversitat, el respecte i la tolerància, és clau des de l’inici de l’educació primària. En aquest sentit, es pot observar com a l’Estat espanyol hi ha una contínua disputa sobre la legislació que s’aplica a l’educació en tant que és una eina molt important per als interessos de classe.

L’aposta per l’educació pública considerada com un tot, així, és necessària per combatre tota dinàmica segregadora ja que tenim una legislació amb un marc de coexistència de l’educació pública, privada i concertada. Aquesta divisió és clarament observable des de l’anàlisi de la composició de classe. L’escola privada, amb preus molt elevats, és accessible per classes amb rendes elevades mentre que la classe treballadora està present, de manera majoritària, a l’escola pública, i en menor mesura a la concertada. Podem parlar doncs, de mercantilització i privatització de l’educació, sota l’empara de la LOMCE i la LEC. A més, cal afegir la importància de l’Església a l’escola, tant privada com concertada, a la qual s’hi ha de sumar l’assignatura de Religió Catòlica també present a l’escola pública, essent una clara negació del caràcter laic de l’educació. La LOMCE, a més, desmunta la poca democràcia existent als instituts mitjançant el traspàs de les competències del Consell Escolar a la Direcció del centre, tot fent d’aquest espai un element consultiu.

A la Secundària, mitjançant reformes educatives com la LOMCE, el Govern s’ha encarregat de desarticular, encara més, la branca d’humanitats al Batxillerat: com si aquesta no estigués suficientment desvaloritzada ja, l’aplicació de mesures com l’establiment de la Filosofia com a optativa està aconseguint que les humanitats passin encara més a segon pla. A moltes escoles ja no es cursa l’optativa de Grec, mentre que, en les que encara es cursa, els alumnes que l’escullen són minoritaris.

El Consell de Ministres del 3 de març va treure a la llum la LOMLOE, que neix amb l’objectiu de derogar la LOMCE amb cert caràcter d’urgència. Aquesta urgència ens posa sobre la taula, un cop més, com sembla que l’educació es veu supeditada als canvis de govern, seguint el ritme de les legislatures i impossibilitant la seva estabilitat, quedant sotmesa a la instrumentalització partidista.

Així, la LOMLOE, com a producte de la urgència legislativa del nou govern del PSOE, no neix del debat compartit amb la comunitat educativa, per l’acció comunitària i per la participació de la societat, sinó pels interessos partidistes dels governs. Un dels arguments a favor d’aquest projecte de llei és que supera la LOMCE, tot i que, realment, els principis rectors de la “Llei Wert” no es veuen alterats amb la nova llei sinó que es perpetuen.

Per què es perpetuen, però, aquests principis rectors? Primer de tot, aquesta nova llei fa referència a una educació que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’alumnat.

Darrere d’aquesta tendència aparentment igualitària es troba un missatge de desconfiança cap a la institució educativa: en un context d’existència de la segregació escolar, un altre cop, es presenta una “educació a la carta” com a recepta de qualitat educativa. Aquest tipus d’educació, a més, reforça la mentalitat neoliberal i reaccionària de la lliure elecció dels centres i les famílies, reforçant la segregació escolar i l’educació concertada.

Pel que fa a l’educació concertada, la LOMLOE és molt ambigua respecte del concert educatiu, ja que només parla de no segregar per gènere, sense tenir en compte que la doble xarxa pública/privada alimenta la segregació escolar per classe, generant una situació de desigualtat social. Aquesta doble xarxa permet la mercantilització de l’educació i permet l’entrada dels interessos del mercat al sistema educatiu, així com incentiva la competència entre els centres.

Un altre dels punts principals d’aquest nou projecte de llei és la presència d’un model educatiu al servei de la desregulació capitalista. A la LOMLOE es parla de la necessitat d’adaptar el sistema educatiu a les necessitats del mercat i a la realitat econòmica, i no parla en cap moment de plantejar alternatives des de la construcció de l’esperit crític de l’alumnat. A més, els estàndards d’avaluació dels sistemes educatius actuals estan dissenyats per l’OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), organisme que va néixer als darrers anys del segle XX i amb l’inici del desmantellament de l’Estat de Benestar i el triomf del neoliberalisme.

Respecte del paper del finançament presentat a la LOMLOE, la previsió pressupostària planteja recuperar el nivell d’inversió en educació de l’any 2008, arribant al 5% del PIB l’any 2025 (situant-nos actualment en el 4,2%). Arran del debilitament que ha patit l’educació pública per una dècada de retallades, se’ns fan insuficients aquestes mesures. Per aplicar totes les mesures que busquin millorar la nostra educació pública, convertint-la en una més inclusiva i amb més recursos, ens cal més finançament en un dels pilars bàsics de la societat com és l’educació. 

Finalment, cal fer esment del sistema d’avaluació actual, basat en l’acumulació de treball i estudi extralectiu, i especialment al batxillerat. En aquesta última etapa es sobrecarrega a les estudiants, tot limitant la possibilitat de vida associativa per tal d’ajustar-se a la prova final d’entrada a la universitat, les PAU, constituint-se com un model que suposa la memorització de continguts i no pas el seu processament. Segon de batxillerat està totalment enfocat en una competitivitat totalment individualista, i només s’espera de les estudiants que memoritzem, repetim i mecanitzem el temari.

La proposta de la JCC per Secundària és:

  1. Apostem per un model d’educació 100% públic, inclusiu, laic, en català, que transmeti valors feministes, respectuós amb el medi ambient i al servei de la classe treballadora.
  1. Cal promoure la implicació de l’estudiantat en la seva pròpia educació, fomentar l’associacionisme i la dinamització de la vida estudiantil secundària interna als centres juntament amb l’aprofundiment democràtic i la participació de l’estudiantat en les decisions sobre els seus centres.
  1. Recuperació del salari i de la jornada dels professors abans de les retallades de 2010 i 2012 dutes a terme pels governs de Rajoy i Zapatero. A més de recuperació del pressupost dels instituts públics i fer un programa extensiu de reforma i construcció de nous centres.
  1. Derogació de la LOMCE i articulació d’una llei educativa elaborada a partir del debat i la reflexió col·lectiva amb tota la comunitat educativa. Des de la coeducació, laïcitat, el feminisme i la diversitat cultural i lingüística de l’Estat. Acabant amb les dinàmiques de modificació de les lleis d’educació amb els canvis de govern.
  1. Volem un sistema educatiu que sigui capaç de reduir les opressions de la societat. Que promogui el respecte i tingui una perspectiva global sobre les desigualtats del sistema.
  1. Apostem per una pedagogia innovadora i eficaç. Els currículums han de defugir de l’enciclopedisme i l’emmagatzematge de coneixement per passar dotar a l’estudiantat d’eines, competències i capacitats amb les quals adquirir coneixement i a exercir la ciutadania de manera crítica, democràtica i activa. Es fa necessària una formació del professorat per assolir aquests objectius.
  1. Una reforma dels actuals sistemes d’avaluació que acabi amb la sobrecàrrega de treball i estigui més enfocat en el desenvolupament personal de les estudiants. Per això cal una despesa major en educació, la disminució d’alumnes per aula i la millora de condicions per a les treballadores (reducció d’hores lectives, disposició de més recursos…).
  1. És vital invertir en infraestructures que permetin l’accés a les TIC a tota la població i posar al seu abast totes les eines tecnològiques. Durant la pandèmia s’ha demostrat que hi ha hagut un seguiment desigual dins l’àmbit educatiu en el qual moltes famílies no han disposat dels dispositius ni xarxes de telecomunicacions adequades per desenvolupar les tasques educatives pertinents. 
  1. Augment del pressupost d’educació fins a un 6% del PIB per arribar a la mitjana dels països del nostre entorn.
  1. Reducció de ràtios per aula fins a arribar als 10 alumnes per professor de països del nostre entorn, augmentar la plantilla de professionals de l’educació per complir aquest objectiu.
  1. Augment de la plantilla dels EAP (Equip d’Atenció Pedagògica) en Catalunya perquè, com passa en comunitats autònomes com Andalusia o les Illes Balears, hi hagi un equip d’orientació, psicòleg, psicopedagog, etc. per cada dues línies d’ESO

.

5.2.2. Formació Professional

Cal tenir en compte la importància cabdal de la formació professional per la societat i l’economia: la seva existència és fonamental en contribuir a la formació de la classe treballadora, que facilitarà el desenvolupament dels sectors econòmics, malgrat que ens trobem davant d’un model precari i basat en l’explotació de la mà d’obra i els treballs de baixa qualificació, desprestigiat i vist amb mals ulls per la concepció general de la societat.

La Formació Professional és l’opció d’estudis postobligatoris amb més estudiants, especialment de classe treballadora. L’actual model d’FP, malgrat ser majoritàriament públic (84.000 alumnes  en l’FP pública i 37.000 en la privada i concertada, segons dades de la Generalitat de Catalunya, pel curs 2018-2019) encara manca una oferta pública suficient per satisfer la demanda. Aquesta escassa demanda de graus mitjans i superior a instituts públics -i la manca de beques- aboca a què la majoria de joves de classe treballadora que volen accedir al mercat laboral amb una professionalització hagin de passar per instituts privats pagant matrícules abusives. Per altra banda, les empreses utilitzen les pràctiques no remunerades -que s’han convertit en norma- per complir les tasques de treballadors remunerats mitjançant aquesta força de treball gratuïta.

En aquest context sorgeix la Formació Professional Dual que, si bé soluciona alguns dels aspectes de la formació professional actual, no s’ha acabat d’implantar i no soluciona problemes estructurals: la proposta de formació dual es tradueix, en la realitat, en l’aportació estatal d’una beca pels i les estudiants de formació professional que estan en pràctiques, és a dir, l’empresa encara segueix tenint treballadors de forma gratuïta i s’ha demostrat que només entre un 2% i un 3% d’aquest personal acaba arribant a convertir-se en fix, mentre que les bonificacions a empreses han suposat uns 1.893 M€ des del 2012 a l’Estat espanyol.

D’altra banda, els centres tenen deficiències materials per a moltes formacions professionals tècniques (ordinadors obsolets per FP informàtiques, falta d’eines per FP de mecànica…), i moltes vegades els mateixos alumnes han de sufragar el cost dels materials necessaris. 

Hem de remarcar, també, com existeix una situació de desigualtat territorial en l’existència de centres de Formació Professional -sobretot Superior i de Grau Mitjà- al territori: no és només que part de l’oferta formativa sigui en centres privats, sinó que gran part dels centres es troben concentrats a la província Barcelona, especialment a la capital, i a les altres tres capitals de província.

La proposta de la JCC per la Formació Professional és:

  1. Cal un sistema educatiu que permeti la formació de la classe treballadora per participar en la construcció d’un model econòmic alternatiu, fonamentant en la sostenibilitat, la industrialització  respectuosa amb el medi, la generació de serveis a les persones i l’economia productiva de béns per satisfer necessitats comunes i no el consumisme compulsiu.
  1. És necessari un correcte finançament de la formació professional que augmenti les partides destinades, l’eliminació de la concertada i l’ampliació de l’oferta pública, acompanyat de polítiques enfocades a donar prestigi a la formació professional. Cal una planificació pública de l’oferta en formació professional, segons les necessitats estratègiques dels sectors que es considerin prioritaris a desenvolupar. 
  1. Que aquest sistema contingui l’oferta de tots els cursos i famílies de formació a tot el territori amb diversitat horària.
  1. Política d’ampliació de beques, per desplaçament, beques salari, que garanteixi la gratuïtat dels materials i llibres.
  1. Apostem per la substitució de les pràctiques laborals gratuïtes, fins i tot en l’FP dual,  per un model de pràctiques remunerades amb salaris o beques – no inferiors al salari mínim interprofessional per jornades completes.
  1. Actualització dels currículums de formació per tal d’estar al dia de les noves tecnologies, per poder accedir al món laboral amb coneixements vigents.

.

5.2.3. Universitats

A l’hora de parlar de l’actual model universitari hem de començar pel principi: el seu accés. En l’accés a les Proves d’Accés a la Universitat, les estudiants treballadores es troben amb un primer obstacle econòmic i burocràtic. Veiem, així, com la nostra educació es veu, un cop més, supeditada als recursos econòmics i a la nostra classe social: ja abans d’haver d’afrontar els preus abusius de les matrícules universitàries, hem de fer front a una primera barrera en el seu accés.

No tenim una igualtat d’oportunitats real, només se’ns exigeix ser les millors per no quedar-nos fora; aquelles amb més recursos paguen acadèmies privades, i amb unes notes de tall cada curs més elevades veiem com moltes estudiants amb menys recursos veuen barrat el pas a la universitat pública. En aquest sistema competitiu en l’accés a la universitat se’ns espera en carreres competitives i sol·licitades al mercat, mentre se’ns menyspreen de forma sistemàtica, un cop més, les Humanitats i Belles Arts.

En aquests últims anys, doncs, no només no s’ha corregit la composició de classe de les universitats, que és clarament excloent de cara a la presència de la classe treballadora, sinó que encara ha fet més greu la situació. Estudiar significa també haver de tenir una despesa en transport, així com moltes persones han de viure fora de casa perquè viuen massa lluny del seu centre d’estudi: en aquests casos també podem comprovar l’impacte de la crisi econòmica, on moltes estudiants han de renunciar a seguir cursant els seus estudis a causa de la insuficiència de beques i d’altres ajudes i serveis, com una major disponibilitat d’habitatges socials amb preus especials per estudiants.

En agreujar aquesta situació no només hi ha contribuït l’impacte de la crisi econòmica, sinó que l’aplicació de reformes del model universitari com el Pla Bolonya o el Decret del 3+2 també han tingut un paper central. Malgrat poder afirmar que l’aplicació del Pla Bolonya ha tingut algun impacte positiu (com el progressiu millor finançament del programa Erasmus o la possibilitat d’homologar carreres en els diversos països europeus), en general la incorrecta aplicació ha tingut com a conseqüència directa l’augment de preus a causa de la divisió de la carrera universitària en grau i màster (essent l’oferta de màsters públics una opció escassa i cara), la gran pujada de preus de les matrícules universitàries en menys de deu anys (una llicenciatura costava uns 600 €/any i un grau uns 2.000 €/any). Així com l’establiment d’una avaluació continuada que s’ha demostrat mal dissenyada i que implica una major implicació en nombre d’hores de l’alumnat, dificultant poder compaginar els estudis i un lloc de treball. 

En el cas del Decret del 3+2, trobem que el govern espanyol, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, ha aprofundit en la divisió de la carrera universitària en dues etapes, convertint el grau en un estudi generalista que fa imprescindible l’especialització de la mà d’un màster, encarint de nou els preus universitaris, afegint-hi l’enduriment de les condicions d’accés a les beques i un nou augment dels preus universitaris, amb la finalitat d’expulsar les classes treballadores de la universitat i afavorir a les universitats privades, que ja compten amb un 33% dels alumnes en el cas dels màsters per culpa de la poca diferència dels preus i a l’elitització d’aquests estudis.

A Catalunya es va crear la Beca Equitat, una vegada començada l’aplicació del Pla Bolonya, com a resposta de la Generalitat a la mobilització estudiantil contra la pujada de taxes, amb l’únic objectiu de parar-la. La van plantejar com una beca que havia de contribuir a la tarifació progressiva de les matrícules universitàries depenent de la renda familiar de les matriculades: a la pràctica, els 6 trams establerts no funcionen, la majoria d’estudiants es troben en els trams 1, 2 i 6, a causa dels complicats i llargs processos burocràtics que implica.

En aquest context, les conseqüències de la simbiosi entre el Pla Bolonya i la pujada dels preus públics portada a terme per la Generalitat el 2012 van significar que, mentre part de la classe treballadora es va veure exclosa de la Universitat per no poder fer front als preus desorbitats dels graus, les elits van poder treure profit d’un sistema que beneficiava a qui podia pagar per rebre títols.

Darrerament, hem vist com el moviment estudiantil català és una força mobilitzadora amb molta capacitat. La lluita contra l’aplicació del Pla Bolonya fou la mostra més clara: mitjançant la coordinació de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) es van realitzar mobilitzacions massives que foren acompanyades d’ocupacions de facultats, de rectorats i altres accions que, malauradament, no van aconseguir evitar aquesta (contra)reforma, però sí que van aconseguir millores que venien de la mà de les mateixes universitats (com la reavaluació en comptes de la segona convocatòria o el pagament fraccionat de les taxes).

Més recentment,  l’any 2015 s’aprovava el “Decret 3+2”, que culminava el procés de Bolonya: la pressió al carrer, juntament amb el temor dels rectorats universitaris catalans que s’aprovessin graus mal planificats, va aconseguir l’aprovació d’una moció que “suspenia” l’aplicació d’aquest model per a 2 anys. Esgotats aquests dos anys, veiem com les universitats s’han llençat a obrir noves titulacions amb aquest format -com la Universitat Autònoma amb graus de tres anys com Estudis de Gènere o Història, Economia i Política.

Posteriorment a aquest decret, es va iniciar el cicle d’una reivindicació que s’havia anat donant amb anterioritat i, especialment, després de la pujada de preus d’Antoni Castellà el 2012: la gratuïtat de la universitat. Durant el curs 2016-17 es va aprovar al Parlament una moció que instava al Govern a aplicar una rebaixa del 30% de preus, reivindicació que va protagonitzar les demandes del moviment estudiantil aquell curs. 

A l’escenari post-Bolonya, és clar, existeix un ofegament del sistema públic universitari amb un endeutament de les universitats públiques, on tenim les matrícules universitàries públiques més cares de l’Estat Espanyol, i de les més cares d’Europa. La implantació del sistema d’avaluació continuada com a forma d’explotació de la vida de l’estudiantat implica la impossibilitat d’accedir a la universitat pública compatibilitzant els estudis amb una feina. En aquest context, és més necessària que mai la tasca que pot realitzar un moviment estudiantil viu a les universitats catalanes. La classe treballadora no es pot veure exclosa de l’educació superior pública a Catalunya.

Són també dos elements importants a l’hora d’entendre el model universitari català les pràctiques de les diferents carreres, així com el procés de mercantilització de la mateixa universitat: mentre les alumnes es matriculen a una assignatura per tal de poder fer pràctiques (és a dir, paguen), a moltes carreres les pràctiques no són remunerades o no són adequades per posar en pràctica tot allò que s’aprèn a la carrera. De la mateixa manera  n’hi ha d’altres que tenen atribuïda una retribució molt baixa i que serveixen a les empreses per substituir un lloc de feina d’una treballadora. Cada vegada més ens trobem davant la mercantilització de l’educació, que enfoca la formació de les estudiants a les necessitats de les empreses i no al desenvolupament de les facultats personals de l’estudiantat. Això té també un impacte en l’equilibri de forces entre la docència i la recerca.

Aquesta mercantilització de l’educació es pot comprovar també en la constant presència de moltes empreses privades als campus universitaris -com ha sigut durant el darrer curs acadèmic Amazon a la Universitat Autònoma-, així com el lligam entre bancs i les universitats -lligant, en moltes ocasions, les targetes de la universitat amb comptes bancaris. A això se li suma com moltes ofertes de feina que s’ofereixen als campus estan externalitzades i són totalment precàries. És aquest model laboral, que es reprodueix a la societat capitalista actual, el que volem també dins de la comunitat educativa?

I la precarietat no només la viuen les estudiants, també és el dia a dia del Personal d’Administració i Serveis i el Personal Docent Investigador. A partir del curs 2010-2011 es va patir una caiguda en picat a les plantilles universitàries: en els últims cursos, els efectius docents i investigadors s’han reduït vora un 23%. Aquesta caiguda es deu a les mesures d’austeritat imposades des del Ministeri d’Hisenda, que feien que de cada 10 docents permanents que es jubilaven només un era substituït: la no-reposició d’aquestes vacants ha suposat que professors i joves investigadors s’hagin vist obligats a deixar la universitat, fent present una desmotivació alarmant.

La no-reposició ens porta a una progressiva disminució de la presència de personal docent i investigador jove, i un progressiu envelliment de la plantilla preocupant: el 66% dels docents i investigadors de les universitats catalanes tenen ja entre 45 i 65 anys, i un 36% són majors de 55. Un exemple és la UB, on la mitjana d’edat del professorat titular és de 58 anys. Alhora, aquest envelliment també es comença a produir en les plantilles de personal d’administració i serveis. Davant d’aquesta situació, es produeix una reducció de la qualitat de la universitat catalana. No només en l’àmbit de la recerca, sinó també en la docència: que molts cops es resisteix a aplicar nous mètodes d’ensenyament i la sobrecàrrega de feina per les docents no substituïdes que han de suplir les seves companyes. Per tant, és evident que cal una renovació de les plantilles universitàries i que aquesta vindrà acompanyada de canvis tant en les formes d’ensenyar com de l’oferta de titulacions, per ajustar la universitat a les professions que encara no existeixen.

La figura del professor funcionari representa només un 37% al llarg del període 2004-2015; per tant, veiem que ha augmentat la temporalitat dels contractes. Segons el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, als centres propis de les universitats públiques catalanes hi ha un 44,2% de professorat associat, del qual un 42,34% són dones i un 57,66% homes: això fa que es superi àmpliament el percentatge màxim permès de PDI temporal, que és del 40% del total del personal docent i investigador. Les retallades en professorat associat, en personal ajudant i en personal lector són els motius que expliquen els canvis, ja que hi ha part del professorat temporal i a temps parcial que està portant a terme tasques que haurien de ser de professorat titular.

Les formes perverses de contractació i la situació salarial decreixent sovint han estat explicades com una conseqüència més de la crisi econòmica, però el procés de normalització de la precarietat dins de les universitats catalanes demostra cap a on avança el model universitari: se’ns mostra una universitat de mercat, amb menys funcionaris i amb plantilles més inestables, on proliferen els contractes de baixa retribució i durada –ho demostren l’increment de falsos associats i el canvi de tendència en els contractes predoctorals. Això trenca el model social de la universitat i camina cap a la concepció de l’educació com a inversió, i del docent com a cadena de transmissió subjecta als interessos econòmics del moment.

Finalment, i tal com succeeix amb la majoria de casos, és molt necessari també fer una anàlisi des de la perspectiva de gènere. Malgrat ser més dones que homes les persones matriculades a les universitats, la realitat de les dones al món universitari segueix una pauta semblant a la de la societat en general, on el sostre de vidre afecta no només en el nombre de dones catedràtiques, sinó que també és quelcom visible en la presència de dones en els càrrecs destacats dins els organigrames -rectores i deganes- o seguint la seva carrera acadèmica a les universitats -la presència femenina cau a mesura que s’avança en els estudis-, així com en el paper de la dona dins els plans d’estudis, quedant sovint en un segon pla o invisibilitzades.

La proposta de la JCC per a Universitat és:

  1. Consecució d’una universitat pública, en català, gratuïta i de qualitat, inclusiva, feminista i sostenible.
  1. Augmentar la docència universitària en llengua catalana. Augmentar el nombre de ponències, xerrades, seminaris, etc. en llengua catalana. Treballar per a promocionar l’ús i la redacció de manuals, llibres i altres textos en llengua catalana, així com augmentar el nombre de traduccions de textos acadèmics en llengües estrangeres al català.
  1. Reversió de les mesures perjudicials de Bolonya a Catalunya: recuperació per defecte de la segona convocatòria a tots els graus i màsters de les universitats i institucions públiques, dret que es va veure afectat amb la implementació dels graus en detriment de les antigues llicenciatures i diplomatures. També demanem la regularització dels títols universitaris en l’àmbit estatal per evitar la liberalització i mercantilització de graus i màsters, així com la regulació en l’elecció del tipus d’avaluació (sigui única o continuada) per tal d’adaptar-la a la situació individual de l’estudiantat, fet que permeti la conciliació de la vida acadèmica amb la vida personal o professional.
  1. Contractes de pràctiques remunerats i adequats al pla d’estudis. Desaparició dels convenis de pràctiques, per utilitzar la figura del contracte en pràctiques amb condicions salarials dignes.
  1. Governança democràtica a les institucions universitàries, on tots els col·lectius de la universitat -estudiants, PAS i PDI…- formin part de les decisions i estableixin diàlegs constants.
  1. Renovació de les plantilles universitàries i posar fi a la precarietat del professorat. Augmentar la taxa de renovació del PDI i del PAS. Assegurar la promoció del professorat temporal, especialment predoctorals i associats, acompliment de la LOM-LOU en matèria de professorat a temps parcial. Acompliment del nou EPIPF.
  1. Finançament dels estudis extracurriculars, com l’estudi de llengües estrangeres, tot creant escoles oficials públiques, econòmiques i de qualitat. A part, aquestes s’han d’integrar com a assignatures optatives dins els mateixos graus. Entenem que si el domini d’aquestes competències són un requisit per a l’obtenció del títol universitari, les institucions haurien d’oferir una formació competent i de qualitat que en permeti l’adquisició.

6. Per un feminisme revolucionari i de classe

6.1. Feminització de la pobresa

El concepte “feminització de la pobresa” fou creat durant la crisi de la dècada de 1970 per explicar el major creixement de la pobresa entre la població femenina en relació amb la masculina, incorporant així la perspectiva de gènere als estudis sobre la pobresa. Segons dades de l’ONU, en el tombant de segle la majoria de les persones que vivien amb un dòlar o menys al mes eren dones; vint anys després, també en plena crisi global del sistema econòmic capitalista, i immersos en el procés de desmantellament de l’Estat del Benestar creat en les últimes dècades del segle XX en països com el nostre, les possibilitats de caure en la pobresa segueixen essent majors entre la població femenina que entre la masculina.

El març de 2020, un 16,2% de les dones es trobava a  l’atur en l’Estat espanyol, a més de sofrir més la temporalitat en els contractes laborals. Cal no oblidar, a més, l’impacte a la crisi socioeconòmica de la pandèmia del coronavirus tindrà en la classe obrera femenina en els pròxims mesos o fins i tot anys.

El procés de crisi econòmica actual, ben entrat el segle XXI, ha impactat amb força sobre les condicions laborals de la població femenina. Així, les dones són abocades a ocupacions poc remunerades i socialment poc reconegudes, com la neteja o els serveis domèstics o fins i tot es poden veure obligades a exercir la prostitució com a únic mitjà de subsistència. A més, el desmantellament de l’Estat del Benestar al qual estem assistint, fruit de les teories econòmiques neoliberals, fa més inestable i precària la situació laboral de les dones que en el seu moment van incorporar-se al sector públic. L’aplicació de polítiques liberals i neoconservadores que aposten per la no-intervenció de l’estat, així com l’impacte de la moral tradicional, fan recaure sobre les dones de la família aquells serveis socials que anteriorment oferia l’estat. La seva dependència econòmica respecte dels homes de la família augmenta, així com ho fa també el risc de patir la pobresa i l’exclusió social.

Moltes d’aquestes activitats laborals a les quals s’han dedicat les dones tradicionalment són sovint, com ja hem dit, laboralment precàries i socialment infravalorades. Aquesta situació va experimentar certs canvis a partir de la dècada de 1980 quan, gràcies a un millor accés de les dones al sistema educatiu, aquestes van incorporar-se massivament en els sectors d’ensenyament i sanitat. Així doncs, la segregació ocupacional, que distribueix certes professions segons el gènere, s’ha mantingut malgrat la promoció laboral de part de població femenina, que a la vegada l’ha lligat al destí dels serveis públics proporcionats per l’Estat del Benestar. En el sistema capitalista, doncs, s’han reproduït els tradicionals patrons socioculturals patriarcals que releguen les dones a les feines domèstiques, l’atenció i cura de persones grans o malaltes i l’educació i socialització de menors. Entendre, per tant, que el capitalisme es nodreix de la dependència de la dona front l’home, i la relega a  la feina domèstica i a les tasques de cura. Aquesta situació evidencia la necessitat del sistema de “conquerir el cos de la dona perquè el capitalisme depèn d’ell” tal com diu la Silvia Federici. Això connecta directament amb la necessitat del capitalisme de relegar la dona a la reproducció i, per  tant, a la creació de mà d’obra, pal de paller del seu funcionament.

Llavors, no és només que les dones tinguin més difícil accedir a millors llocs de treball al llarg de la seva carrera professional (i així, per tant, trencar el famós “sostre de vidre”), sinó que a més segueixen encasellades en els rols propis de l’àmbit domèstic, que obstaculitzen la seva participació en les esferes públiques de la societat (l’anomenat fenomen “sòl enganxós”).

Cal reivindicar que, en el moment que les dones volen aconseguir aquesta independència econòmica respecte de la parella, es troben amb el fenomen de la “doble presència” on no només són responsables de la seva feina professional, sinó també del treball domèstic. On el seu rol com treballadora assalariada queda relegat a un segon pla, com un treball complementari que, en tot cas, ha de ser compatible amb les anomenades labors reproductives. Això encara suposa un obstacle per assolir la conquesta de la nostra autonomia.

Com a resultat de tot aquest procés, les dones seran cada vegada més dependents econòmicament i més susceptibles de patir pobresa. Com hem vist, la feminització de la pobresa es deu, en gran part, a la constant posició desfavorable de la dona en el mercat laboral, i també a altres factors com poden ser l’augment de llars monoparentals, on la dona exerceix de cap de família, o les reticències de les empreses a l’hora de contractar dones que podrien reclamar aviat la baixa per maternitat. Existeixen factors diversos que mostren la configuració de les discriminacions per raó de gènere, i les que es deriven de l’estatus social que resulten en un major risc de pobresa entre les dones que entre els homes. Aquestes discriminacions laborals i econòmiques augmenten en els casos de col·lectius de dones més vulnerables, sotmeses a altres opressions, com les dones trans, migrades i/o racialitzades.

.

6.2. Dret al propi cos. Llibertat afectivo-sexual

Un element important de la lluita feminista és el dret a decidir sobre el propi cos. Això inclou el dret a totes les persones a escollir amb qui es té relacions afectivo-sexuals, sempre en un marc consensuat i en el qual no només “no és no”, sinó que hi ha d’haver un acord desitjat entre les persones implicades. 

La irrupció del debat sobre el consentiment en els últims anys ha estat possible gràcies a la lluita del moviment feminista, i és molt important, ja que ha permès la sortida del marc conceptual del “consentiment” per parlar del desig: la definició de l’acció de consentir és, de fet, “permetre a una persona que faci quelcom o no oposar-se que ho faci, especialment per considerar que l’acció és negativa”. En consentir les relacions sexuals, estem remarcant les relacions de poder que hi ha en elles i, per tant, la desigualtat; les relacions no consensuades són, realment, violacions per se. En canvi, parlar del desig és parlar de quelcom recíproc entre iguals, i comporta que és implícit en sí. Parlar de com “només sí és sí” és crucial a l’hora de reivindicar el dret al propi cos i la llibertat afectivo-sexual.

També creiem important fer constar, com les joves i adolescents encara es veuen sota la pressió social que envolta la pèrdua de la virginitat. És un terme estretament vinculat a la idea d’amor romàntic, que encara es manté als nostres dies i que a més es troba socialment acceptat. Molts cops les joves no són plenament conscients de l’objectivització que això comporta cap a la dona. De fet, està tan integrat en la nostra manera de pensar i la nostra cosmovisió que ho podem trobar al Diccionari de la Llengua Catalana, on en una de les entrades emprades per a dona s’estableix que és “persona del sexe femení que ha practicat l’acte sexual”, acte sexual com a acte cisheterosexual.

Alhora que defensem les relacions no-heterosexuals, també defensem trencar la normativitat imposada pel cisheteropatriarcat de relacions basades en l’amor romàntic, entenent-lo com un conjunt de mites i estereotips basats en una profunda toxicitat. Aquestes normes de relacions sexuals promouen la cosificació de les dones, que juguen un rol passiu on el plaer dels homes està per sobre del d’elles, promovent la figura de la dona com a objecte sexual. A més, el sistema capitalista cisheteropatriarcal nega qualsevol forma de família que no sigui la tradicional per la seva necessitat de reproduir la força de treball.

Hem de subratllar també la llibertat reproductiva, on la dona és l’única i absoluta propietària del seu propi cos, i pot decidir lliurement tenir o no tenir fills i, en cas que vulgui tenir-los, escollir amb qui, quants i en quin moment els vol tenir. Això inclou la capacitat de la dona d’interrompre l’embaràs i la llibertat de fer servir mètodes anticonceptius si és la seva elecció, així com la píndola de l’endemà. Actualment, l’avortament en l’Estat espanyol es troba regulat per la Llei 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs aprovada pel govern del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Durant el govern del PP de Mariano Rajoy, aquesta llei va intentar ser reformada per a portar-la a una situació similar a la del model de llei de 1985, segons la qual les dones havien d’al·legar motius per a justificar la seva decisió d’avortar. Això va suscitar una gran protesta popular que va culminar amb la dimissió del ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Finalment, en 2015 el Gobierno va aprovar un dels punts d’aquesta contrareforma: que les menors d’edat necessitessin el permís dels tutors legals per a poder avortar.

Com a dones joves hem de fer èmfasi en la importància de l’educació afectivosexual, gairebé nul·la en l’educació secundària i plantejada simplement com a prevenció de l’embaràs i de les malalties de transmissió sexual (MTS), a més d’ignorar les relacions no heterosexuals. Com a Joventut Comunista de Catalunya, reclamem una educació afectivosexual a tota l’educació secundària que visibilitzi totes les orientacions com a vàlides i informant de la prevenció de les MTS en totes elles. Aquesta educació ha d’estar molt centrada en l’afectivitat per facilitar la prevenció i detecció de patrons tòxics en les relacions afectives entre els i les més joves. És necessària, també, l’adopció de recursos per a l’orientació i la teràpia psicològica en matèria de relacions sexoafectives, així com en la pedagogia que atribueixi més responsabilitat afectiva als homes.

També exigim l’accés garantit als mètodes anticonceptius, a un sistema sanitari que garanteixi la nostra salut sexual i a l’avortament lliure i gratuït.

.

6.3. Feminisme i coeducació 

Les aules dels centres educatius han de ser elements principals de la coeducació i la inclusió per trencar amb la invisibilització de les dones. Actualment encara hi ha una manca de presència de referents femenines als plans docents, eliminant-nos de la història i la ciència. Necessitem una educació que trenqui amb la invisibilització de les dones al món acadèmic i que erradiqui els estereotips de gènere respecte a les diferents branques del coneixement. 

Ens reafirmem també en el nostre compromís amb l’educació laica, assenyalat en l’apartat “5. Per l’educació pública”: la influència misògina de la religió és molt potent en la nostra societat, i lluitarem perquè la infància i adolescència pugui accedir a una educació lliure d’aquesta càrrega tan profundament patriarcal.

Com amb l’educació infantil i primària, hem de defensar la implantació d’una educació sexoafectiva inclusiva en totes les etapes de l’educació secundària, que no parteixi d’un punt de vista cisheteronormatiu i coitocentrista, que no fomenti la idea tòxica d’amor romàntic i que tingui perspectiva feminista. L’educació sexual, a més, ha de tenir una dedicació horària que permeti resoldre totes les inquietuds de les estudiants.

.

6.4. Mercantilització del nostre cos

6.4.1. Prostitució

La prostitució s’inclou dintre del sistema patriarcal com una de les majors expressions de violència masclista i desigualtat entre homes i dones. La major part de les dones obreres que es veuen forçades a prostituir-se pertanyen a col·lectius especialment vulnerables, com poden ser dones immigrants, racialitzades o trans. Això subratlla l’intrincat teixit cisnormatiu i racista del sistema patriarcal i capitalista.

Hem de fer, doncs, una anàlisi emmarcada en el context del capitalisme, el sistema patriarcal i la divisió sexual del treball, allunyant-nos de les concepcions neoliberals que intenten individualitzar els comportaments, tot evitant fer una anàlisi de la desigualtat estructural que existeix en la cosificació de les dones. El fet que el petit percentatge d’homes que exerceixen la prostitució ho facin, tenint com a “clients” a altres homes, és una altra reafirmació de la visió androcèntrica de l’organització social del mercat i de la sexualitat.

A l’Estat espanyol la prostitució és una pràctica no regulada, és a dir, alegal. D’ençà que el PSOE va reformar el Codi Penal el 1995, va suprimir qualsevol tipificació com a delicte el negoci de la prostitució excepte per menors d’edat i aquelles que ho fessin de manera no consentida. Es diferenciava, doncs, la prostitució lliure de la forçada. No obstant això, defensar com una elecció personal no forçada (entenent que sota el capitalisme i el patriarcat, mai és lliure del tot) aquesta activitat, implica fer còmplices a les dones amb el sistema de dominació, coacció i violència masculina, trivialitzant el fenomen massiu del tràfic de dones i les sistemàtiques violacions de drets humans que pateixen, les quals molt poques vegades s’arriben a denunciar. Ens trobem, doncs, amb un marc legal on aquell qui explota sexualment a altres persones no està infringint la llei. No obstant això, en el document de preacord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos de novembre de 2019, es prometia “erradicar el tràfic de dones amb fins d’explotació sexual” i una Llei integral “que incorpori mesures de prevenció i persecució” contra les xarxes de tràfic de dones i nenes que són “obligades a exercir la prostitució” a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, no obstant, s’invisibilitzaque la situació no acaba amb les persones que pateixen aquesta violència sinó que les persones a càrrec seu (família) en pateixen les conseqüències.

Sent freqüentment les prostitutes víctimes de violacions, abusos sexuals, diverses vexacions i humiliacions, o fins i tot, assassinats, és necessari analitzar l’estructura i la simbologia patriarcal que sustenta la prostitució, on es crea un tipus de societat explotadora amb persones que es lucren amb el cos d’altres. Moltes anàlisis només es fixen en la figura de la prostituta, arribant a criminalitzant-la i sense analitzar que és la víctima dins d’aquesta estructura, i invisibilitzant la responsabilitat dels clients, prostituïdors i proxenetes que perpetuen i reprodueixen el seu poder social i econòmic, desposseint la dona de la seva pròpia sexualitat en servir únicament als plaers sexuals masculins. 

Entenem la prostitució com una forma d’esclavitud i explotació humana dins del sistema patriarcal de subordinació sistèmica de la dona i d’altres col·lectius que es dediquin a la prostitució. Per tal, doncs, d’implementar polítiques públiques actives de cara a erradicar la prostitució, cal discernir els desequilibris estructurals socials, econòmics, polítics i les relacions sexuals de poder entre dones i homes que formen el context d’aquestes decisions. Tot i que la prostitució és anterior al sistema capitalista, n’és una part fonamental d’aquest, i no es pot deslligar la seva anàlisi d’aquest sistema econòmic que es basa en l’explotació, la precarietat laboral, la pobresa i la fam, origen de la major part de la prostitució actualment.

Molts cops, estant d’acord amb el diagnòstic, s’han produït diferents posicionaments tractats moltes vegades d’una forma excloent i contradictòria. Entenent que és un fenomen complex on les solucions no són de cap manera simples, i analitzant des del feminisme marxista que la prostitució és una explotació de classe i de gènere, adoptem una postura abolicionista on la lluita per a l’erradicació de la prostitució s’englobi en un conjunt de polítiques públiques actives que vagin a l’arrel de les causes socioeconòmiques que la configuren, promocionant polítiques d’igualtat d’oportunitats per a dones i homes, creant condicions laborals i socials i d’inserció laboral de dones que exerceixen la prostitució que evitin aquesta situació d’exclusió social i estigmatització. S’ha de promoure l’accés de les dones que exerceixen la prostitució a la totalitat de drets socials, així com desenvolupar polítiques de prevenció i sensibilització d’aquesta forma d’esclavitud, on s’inclou el massiu bombardeig mediàtic de missatges sexistes que fomenta aquesta cultura de cosificació de la dona.

Per a atènyer aquest objectiu, cal que el discurs deixi ben clara la distinció entre l’abolicionisme de la prostitució, que pretén eliminar-la com a pràctica, negoci i institució, i el prohibicionisme, que criminalitza i persegueix a les persones que es prostitueixen. La popularment anomenada “putofòbia”, que imprimeix en les prostitutes una forta estigmatització, crea al voltant de la prostitució un conglomerat de consignes i estereotips sexistes, que es traslladen al comportament de les dones en general, tractant-les amb paternalisme i menyspreu.

.

6.4.2. Indústria pornogràfica

D’altra banda, si fem una anàlisi del món de la prostitució i de tot el que envolta, les seves xifres i l’abast de les víctimes que la pateixen, així com la violència amagada i objectivació sexual de la dona que porta darrere, és important que també parlem del món de la indústria pornogràfica, ja que “la pornografia educa al públic masculí”.

El que entenem actualment per pornografia és un concepte que ha anat variant amb el llarg dels segles. La representació sexual del cos humà i la seva activitat sexual és quelcom que s’ha produït des de l’Antiguitat (en són d’exemples al món occidental els casos de Grècia i Roma, però també a l’Amèrica precolombina i a l’Índia), però aquesta representació va viure un profund canvi amb la Revolució Francesa i l’entrada de la “modernitat”: fou llavors quan aquestes representacions explícites de les activitats sexuals van començar a tenir com única funció social l’estimulació sexual dels consumidors, i és que durant l’Antiguitat tenia un punt religiós en ressaltar la fecunditat i en l’Edat Mitjana un de polític en la ridiculització del clergat.

Amb el canvi d’objectius de la pornografia contemporània, i la intensificació de les dinàmiques capitalistes i patriarcals, hem de remarcar la importància del poder masculí en les relacions sexuals que es reprodueixen: així, actualment, des de l’abolicionisme es concep la pornografia com una pràctica política de domini i que viola els drets civils de les dones, en reproduir violència cap a elles. La pornografia reflecteix una sexualitat deshumanitzada i basada en la dominació de l’home sobre la dona, molt diferent de la sexualitat basada en l’afecte i desig entre iguals. Aquesta, a més, s’ha construït al voltant del tràfic, la prostitució, els abusos físics i les violacions. Aquesta visió de la sexualitat, a més, és el primer contacte que tenen molts adolescents amb el sexe, fent la funció d’educació sexual que s’hauria de portar des de les famílies i el sistema educatiu; una visió androcèntrica, cisheterocentrista, misògina i extremadament violenta cap a les dones que, després, poden arribar a reproduir en les seves relacions reals amb les noies del seu voltant. 

.

6.4.3. Ventres de lloguer

Finalment, els ventres de lloguer són també un exemple d’explotació del cos de les dones. La prostitució, la indústria pornogràfica i el negoci dels ventres de lloguer són tres àmbits que es troben en la intersecció entre el patriarcat i el capitalisme, amb la principal diferencia que mentre la prostitució busca el sexe sense reproducció, la gestació subrogada busca la reproducció sense sexe. A més, hem de tenir en compte que el treball d’una mare de lloguer no funciona per hores, a diferència de la prostitució, sinó que és un treball ininterromput. De la mateixa manera que les prostitutes, però, aquestes es veuen obligades a dissociar-se dels seus cossos com a mecanisme d’autodefensa mental; aquestes dones són forçades per la família a sotmetre’s a tractaments psicològics perquè siguin conscients que el nadó que estan gestant no és seu, i impedir-li desenvolupar afecte cap ell. Fins i tot s’ha plantejat que, en un intent per reduir aquest dolor psicològic a l’hora de renunciar a la criatura, les mares han de visualitzar-se a si mateixes com objectes. Moltes dones que han tingut una mancança de teràpia i suport emocional desenvolupen angoixa emocional durant el procés de subrogació, i són també més propenses a patir trastorns com per exemple depressió a l’hora d’entregar el nadó, a més de sentir dolor i fins i tot negar-se a entregar-lo.

Partits neoliberals com Ciutadans han intentat defensar la gestació subrogada com a mètode perquè les parelles d’homes cis homosexuals puguin tenir fills, aprofitant així per fer pinkwashing del seu discurs. La realitat és que gran part del suport que té la gestació subrogada ve per part d’homes i dones (sovint en una relació heterosexual) amb una bona posició econòmica que no volen recórrer a l’adopció. Moltes vegades, les dones que pareixen són racialitzades i de països amb greus problemes econòmics, donant-li així un evident tint racista i colonialista a la gestació subrogada.

La principal defensa que té la gestació subrogada és que estar en contra d’ella significa no permetre la reivindicació de les dones sobre els seus propis cossos, impedint-los ser mares de lloguer si així ho volen,argument que es pot comparar a la llibertat de la dona per exercir la prostitució i fer el que vulgui amb el seu pròpi cos. La qüestió és el fet que les principals víctimes dels ventres de lloguer són, com hem indicat, dones obreres amb necessitats econòmiques, els cossos de les quals mercantilitza la unió del sistema capitalista i el patriarcat. Això les acaba convertint en “recipients” de famílies adinerades que volen, però no poden o prefereixen no experimentar el procés de l’embaràs, tenir descendència biològica. Tan bon punt s’està en una situació de necessitat, que porta a algú a actuar de determinada manera perquè necessita alguna cosa, en aquest cas  diners per sobreviure, aquesta acció no és lliure (de la mateixa manera que passa amb la prostitució). Els factors socioeconòmics de l’individu el condicionen a realitzar o no determinada acció.

Un altre dels arguments que utilitzen qui volen regularitzar aquesta pràctica és que l’adopció té un procès massa llarg, complicat i burocràtic; i que el seu dret a ser pares no es pot veure negat per aquest procediment. La realitat és que ser pare o mare no és un dret, és un desig. Per qui té el desig de tenir descendència i no pot fer-ho naturalment existeix l’adopció, que no utilitza el cos de ningú i que li dóna una nova vida a una persona mancada de progenitors. Si el problema és el procediment, la solució no són els ventres de lloguer, és canviar el procediment.

Com a comunistes hem de situar-nos en contra de qualsevol mena d’explotació, en aquest cas reproductiva i sexual, i davant dels ventres de lloguers ens hem de posicionar en contra, tenint sempre present que les principals víctimes d’aquest tipus de mercantilització corporal són dones de classe obrera.

.

6.5. Violències masclistes i l’extrema dreta

El masclisme és el conjunt d’actituds que defensen el paper inferior de la dona (normalment relegada a l’àmbit privat) en contraposició al de l’home (al qual “se li permet” la incidència en l’esfera pública), utilitzant el vocabulari, les actituds i tots els altres mitjans que es posen a disposició de les persones d’acord amb el seu gènere. El dia a dia en aquesta societat cisheteropatriarcal demostra que aquestes tendències no han minvat en els darrers anys, sinó que en la conjuntura actual, s’incrementen i es fomenten. 

La violència masclista, segons la llei 13/2007, de 26 de novembre, de Mesures de Prevenció i Protecció Integral contra la Violència de Gènere, és “tota conducta que atempta contra la dignitat i integritat física i moral de les dones pel fet de ser-ho, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones”. Les dones patim violència masclista (o, per ser més precises, violències masclistes) en diferents àmbits de la nostra vida, des de les formes més subtils fins a les més extremes: el patriarcat es construeix des de les expressions més aparentment innòcues, que es van acumulant i donant lloc a unes dinàmiques que acaben col·locant-nos sempre a les dones en el blanc d’actituds i comportaments violents.

La violència contra les dones pot ser física (arribant fins i tot al feminicidi), econòmica, psicològica (on s’inclouen les amenaces, intimidacions i coaccions) i sexual, tant en la vida pública com en la privada, o fins i tot en l’àmbit sanitari, com la violència obstètrica, basada en el menyspreu del sistema sanitari als problemes de salut de les dones, ignorant-los o tractant-los de manera deshumanitzadora. El treball, la família, la parella, les relacions socials, les institucions polítiques… en tots els àmbits ens trobem que ser dona representa per a nosaltres un desavantatge, quan no representa un perill. Quan, a més, se li afegeixen factors com ser migrada o no complir amb la cisheteronorma, el risc de patir violència(es) és encara major.

Un exemple d’aquest risc són les dones migrades que treballen sense contracte ja que per la seva situació administrativa, si són assetjades sexualment no poden denunciar perquè si ho fan, a més de perdre la feina, els hi obriran un expedient sobre estrangeria que pot acabar amb la deportació.

No podem deixar de subratllar la greu amenaça que suposa per a nosaltres, com a dones obreres, la normalització de l’extrema dreta a les institucions, com l’arribada de VOX a la tercera força política de l’Estat espanyol en les eleccions generals del passat 10 de novembre de 2019, any en què es va arribar a l’esgarrifosa xifra de 99 feminicidis registrats a l’Estat. VOX combina totes les postures reaccionàries que la dreta fa dècades que enarbora com a senyal d’identitat en partits conservadors com el PP, ara d’una forma molt més embravida i descarada. El blanquejament del seu ideari per part dels mitjans de comunicació, amb el consegüent altaveu i plataformes mediàtiques que això els suposa, ha aconseguit que posicions obertament masclistes, LGTBfòbiques i racistes siguin considerades una opció política més, i no un enorme atemptat contra els drets fonamentals dels éssers humans. 

En els últims temps hem vist com es deslegitimava la lluita feminista més encara del que ja es va intentar deslegitimar en el passat. S’han propagat discursos racistes i xenòfobs disfressats d’una suposada “preocupació per la dona”, com quan membres de VOX diuen que la majoria d’agressions sexuals en l’Estat espanyol són comeses per immigrants, cosa que és falsa i que hauria de ser combatuda com la propaganda racista i reaccionària que és. L’imaginari col·lectiu es crea a partir dels relats mediàtics, construïts, com no podia ser d’una altra forma en la societat masclista en la qual vivim, en funció d’uns interessos patriarcals que generen tota mena de violència cap a les dones. Alhora, s’ha construït un ideal de “transgressió política”, “d’inconformisme amb el sistema” i del que és “políticament incorrecte” al voltant del discurs hegemònic reaccionari: masclista, racista i LGTBfòbic. Així, aquest discurs que es vesteix de desobediència cap a l’statu quo cala en una part de les generacions més joves, quan, en realitat, no és més que l’intent de resistir a les empentes pel canvi per les quals està lluitant el feminisme. L’acusació d’snowflakes o “ofendiditos” a la dissidència i a qui denuncia discursos d’odi és un exemple de com des de la classe política més retrògrada, com ha sigut estàndard Donald Trump als EUA, i part del món cultural i de l’oci, intenten que res canviï. De fet, és preocupant com l’alt-right -que és un grup heterogeni d’ideologies de dreta i extrema dreta d’origen estatunidenc que rebutgen aquells conservadors que, segons la seva visió, han assumit ideals considerats progressistes o neoconservadors- ha agafat tanta empenta a les xarxes socials massificades per adolescents, com són YouTube, Tik Tok i Reddit, i com molts influencers i personatges famosos entre les i els joves difonen aquests discursos als seus vídeos i publicacions.

El moviment feminista actual és tot un moviment de masses, amb una notable incidència en l’agenda política, que aglutina diferents sectors socials i culturals i que és clau i imprescindible per afrontar amb èxit la batalla democràtica i unitària contra l’extrema dreta. Això no vol dir, però, assumir els discursos del feminisme liberal fomentat pel capitalisme, o el purplewashing, és a dir, disfressar d’apoderants i feministes els discursos individualistes i neoliberals de les institucions capitalistes. Al contrari: hem d’aprofitar la creixent consciència feminista a la població per fer arribar el nostre discurs revolucionari, que lluita per l’alliberament de les dones obreres en tots els àmbits de la vida, a totes les esferes possibles.

Des de la JCC continuarem treballant per portar el nostre feminisme revolucionari i de classe a tots els racons en els quals com a dones de la classe proletària necessitem que estigui present. Als nostres llocs de treball, les nostres aules, les nostres famílies, les nostres relacions sexo-afectives, els nostres cercles d’amistats, les nostres formes d’entreteniment, els nostres espais de militància política i social: la violència masclista no és qüestió de broma i lluitarem tot el possible per a erradicar-la d’una vegada per sempre. Prendre consciència de la pròpia opressió com a dones o de la  pròpia posició patriarcal “superior” com a homes està en mans de cada persona. L’apoderament de les oprimides o la cessió de poder de qui gaudeix de  situacions més favorables ha de ser una tasca col·lectiva. La lluita feminista no és un annex o una nota a peu de pàgina: és un prisma des del qual plantejar-nos la base de la nostra militància i compromís amb la cerca de la justícia social. Recordem: “sense les dones no hi ha revolució”.

.

6.6. Doble victimització: ser dona i immigrant 

Ser dona i immigrant suposa una situació de triple discriminació. No només han de patir els abusos i violències que el patriarcat imposa a les dones, pel fet de ser-ho, sinó que pateixen el racisme i la violència institucional. Per això, hem de tenir clars tres variables que són clau en  aquesta discriminació, que són: el gènere, la classe social i l’ètnia. Aquests factors donen lloc a situacions de desigualtat i vulneració social, domèstica i laboral que pateixen les dones immigrants. 

La població d’origen immigrant, i especialment la població femenina -com ja s’ha comentat amb anterioritat- es troba conformant l’últim graó de l’estructura social i laboral del mercat de treball en l’Estat espanyol. Els processos socials, la reestructuració productiva de l’Estat, i l’ascens i consolidació de noves classes mitjanes han comportat que les dones immigrants en moltíssimes ocasions siguin treballadores vulnerables, enclaustrades en determinades feines i sectors laborals precaritzats. Unes transformacions que van produir que, d’entre altres, les tasques domèstiques i de cures, que tradicionalment anaven fent les dones a partir de la imposició dels rols de gènere, es mercantilitzessin mitjançant la contractació de mà d’obra externa a la família.

El gènere és un factor clau que determina i nodreix aquesta discriminació i violència que pateixen les dones, que genera situacions de precarietat econòmica, falta d’autonomia i altres obstacles per l’accés a drets econòmics, socials i culturals. L’existència de la divisió sexual del treball i de les feines tradicionalment representades per les dones en l’àmbit de la llar i de les cures, produeix una consideració per part de la societat que es tracta d’un estat naturalitzat de la dona. Aquesta representació discriminatòria afecta directament a les dones immigrants -sobretot les que es troben en situació irregular-, que és rebuda per la societat com a receptora de les tasques vinculades a la reproducció social, independentment del seu nivell d’estudis i de la seva experiència laboral prèvia.

Les dones immigrants, i sobretot les que es troben en una situació administrativa irregular, són particularment vulnerables, ja que es troben en una precarietat extrema caracteritzada per la inestabilitat, la falta d’un marc de protecció legal, salaris baixos, absència total de drets laborals i un temps de treball caracteritzat per jornades llargues i un ritme de treball accelerat. 

També són víctimes de la violència institucional, ja que en posar en coneixement a les autoritats que han sofert alguna agressió, se senten novament violentades en trobar-se amb actituds d’indiferència, discriminació i inoperància de les institucions. Això es pot veure intensificat de manera increïble, en el cas de les dones immigrants amb una situació administrativa irregular, que troba obstacles constants a l’hora de demanar ajut, protecció, justícia o reparació després de patir qualsevol mena de violència. Això és causat per la Llei d’Estrangeria que les desprotegeix en casos de violència sexual (cosa que pot produir una expulsió del territori en cas de denunciar), dificultant l’exercici dels drets fonamentals d’atenció sanitària o l’obtenció de justícia i reparació.

Exigim un canvi de paradigma, a obligar a les autoritats d’estrangeria a considerar a aquestes dones com a víctimes de grans abusos de drets humans i no com a dones immigrants a sancionar. Cal crear lleis més específiques que protegeixin a les dones immigrants en situació irregular de tota mena de violència, fent-les sentir segures mitjançant un sistema de protecció integral que proporcioni serveis de suport i assessorament, atenció mèdica i psicològica amb seguiments adequats. No ha d’haver-hi diferències entre les dones natives i les estrangeres, mereixen els mateixos sistemes de protecció. 

Des de la JCC no es dubtarà en condemnar qualsevol situació que evidenciï cap mena de discriminació o violència envers les dones migrades o racialitzades.  Volem posar sobre la taula la realitat d’una llei d’estrangeria absolutament discriminatòria, que vulnera i impedeix una integració justa i humana de la dona. 

.

6.7. Per un futur roig i violeta

Així, com és el futur pel qual, com a comunistes, lluitem? Cap a quin horitzó volem dirigir-nos? Com hem exposat i remarquem en la nostra lluita diària, el sistema capitalista és incompatible amb la vida i l’emancipació de la nostra classe, així com amb l’alliberament de la dona. Podem aconseguir petites reformes, petits canvis que millorin la nostra realitat immediata, però sota un sistema que se sustenta en l’explotació dels éssers humans així com dels recursos del planeta és impossible construir un futur realment emancipador.

El purplewashing és una de les mostres de la capacitat d’adaptació que té el capitalisme i de com intenta apropiar-se de qualsevol moviment transgressor que pugui fer trontollar els seus fonaments. Eliminant totes les reivindicacions que posen en escac l’statu quo, aconsegueixen que el moviment es vegi acceptat pels interessos del mercat, convertint-se en capitalisme friendly: podem aconseguir una major visibilització en la cultura popular i la literatura, podem arribar a més llocs de poder que abans i gaudim d’una major emancipació i “llibertat” en comparació a les nostres predecessores, però com ja hem mostrat, seguim patint desigualtats, violència i explotació.

És important que remarquem que no volem assolir una igualtat superficial que ens permeti gaudir dels mateixos privilegis que els homes dins de la mentalitat neoliberal i el sistema capitalista -com pot ser arribar a ser la gerent de l’empresa-. No volem ser les explotadores de les nostres companyes ni volem convertir-nos en part dels engranatges del sistema que precaritza i assassina a les més vulnerables.

No volem ser entrepreneurs o les noves dones del segle XXI que obliden i alhora fomenten l’explotació laboral que patim la resta. Volem trencar amb totes les cadenes: la de classe i la de gènere. Com no ens cansarem de repetir, l’aliança capital i patriarcat és la realment criminal. Dones com l’Angela Davis, l’Aleksandra Kollontai, la Clara Zetkin, la Dolores Ibarruri, la Marina Ginestà o la Vilma Espín són  exemples de lluitadores per la nostra emancipació, i no pas l’Ana Botín o la Margaret Thatcher.

El socialisme és l’únic horitzó que ens pot encaminar cap al nostre alliberament. Trobem exemples emancipatoris la Revolució Russa o la Revolució Cubana, on les dones revolucionàries van assolir drets impossibles d’imaginar per les seves contemporànies de la resta de països capitalistes, com l’avortament, el sufragi universal, la baixa per maternitat i, fins i tot, per menstruació.

Són drets que no es van regalar, sinó que es van conquerir lluitant en cada espai contra la mentalitat reaccionària masclista que encara impregnava molts espais del moviment obrer i comunista. 

Volem un futur on ser dona no sigui sinònim de precarietat o sigui encara més perillós depenent l’indret del món on neixis o visquis, on no sigui explotada la nostra capacitat reproductiva ni sigui comercialitzat el nostre consentiment sexual, on puguem viure vides plenes i estimar sense por, i on puguem treballar, braç a braç i entre iguals -no només jurídicament, sinó també de facto-, amb els nostres companys. 

Les propostes de la JCC en matèria de feminisme són:

  1. Acabar amb la desigualtat entre homes i dones a la feina, lluitant perquè les condicions salarials siguin iguals i que la incorporació de les dones a la feina no es vegi condicionada per patrons patriarcals que les releguen a determinades tasques, trencant el sostre de vidre i defugint el terra enganxifós.
  1. Lluitar per afavorir la inclusió laboral d’aquelles dones en grups especialment vulnerables, assegurant que totes tinguem accés a bones oportunitats laborals i que no patim discriminació de cap mena (per la nostra orientació sexual, origen geogràfic, etc.).
  1. Fomentar una educació afectivosexual que faci èmfasi en la importància de tenir relacions sanes, basades en el respecte, la comunicació, el tracte d’igual a igual i el consens, defugint els estereotips marcats per l’heteropatriarcat en ambients familiars, a l’escola, als mass media i, especialment, a la pornografia.
  1. Fomentar que l’educació afectivosexual sigui, a més, inclusiva per a totes les orientacions sexuals i expressions de gènere, fugint dels patrons imposats pel cisheteropatriarcat.
  1. Defensar el nostre dret inalienable a la salut i la potestat sobre els nostres cossos, exigint un sistema sanitari que no cometi violències sobre nosaltres i una millora de la llei de l’avortament que permeti que les menors d’edat no necessitin el permís patern per a avortar.
  1. Lluitar per abolir les condicions socioeconòmiques pròpies d’un sistema capitalista que porten a moltes dones a activitats deshumanitzants i cosificadores, com la prostitució, la indústria pornogràfica i els ventres de lloguer, entenent-les com expressions de la situació de submissió de la dona dins del patriarcat. 
  1. Combatre les violències cap a les dones en tots els àmbits de la vida (família, centres de treball o estudi, institucions…) fent un treball d’educació social i reflexió personal cap a les nostres actituds misògines interioritzades.
  1. Portar el nostre discurs feminista revolucionari i de classe a tots els nostres fronts d’actuació, intentant participar en la mesura del possible en assemblees feministes, organització de dates imprescindibles en la lluita feminista com el 25N i el 8M…, així com exigir que en tots aquells fronts en els quals incidim es disposi d’un protocol contra les violències masclistes.
  1. Treballar perquè la JCC continuï sent un espai segur per a les dones, assegurant-nos que tota la militància conegui el nostre Protocol contra les violències masclistes i LGTBfòbiques i que sigui aplicat sempre que sigui necessari, així com intentar personalment fugir d’actituds i pensaments imposats pel cisheteropatriarcat.

7. Pels drets LGTB

7.1. D’on venim i cap on anem: més de 50 anys de lluita

El juny de l’any passat es van commemorar els 50 anys dels coneguts Disturbis d’Stonewall, l’espurna de la protesta que va iniciar l’Orgull. Les protestes a Stonewall Inn es van produir en un context de forta repressió i violència que patia el col·lectiu LGTB per part de les institucions, la societat i els cossos policials, ja que era bastant normal que la policia novaiorquesa organitzés “batudes” a bars freqüentats pel col·lectiu. Va ser el 28 juny quan arran d’una d’aquestes batudes es va gestar una revolta espontània, contraatacant davant de la humiliació i violència policial i allargant un motí durant més de dos dies a Greenwich Village, una de les zones de Nova York amb una majoria de residents LGTB.

Stonewall va ser la resposta donada per un dels col·lectius més marginats i violentats de l’època, havent-se d’enfrontar a una justícia i una societat que criminalitzava ser LGTB, arribant a ser punible. Així, tot i que Stonewall no va ser ni la primera ni l’última protesta per l’alliberament sexual, va quedar gravat en la memòria col·lectiva pel paper catalitzador que va tenir en protestes posteriors. Hem de comprendre que els disturbis es van gestar en un context d’auge de les protestes pels drets civils afroamericans, el moviment feminista, les protestes contra la Guerra de Vietnam i poc després del famós maig del 68.

Alhora, Stonewall és un exemple de com la lluita LGTB ha d’afrontar els diferents vessants d’opressió que pateix el col·lectiu: no va ser només una protesta antihomòfoba, sinó que també va tenir un fort caràcter de gènere -per la important participació de dones trans-, d’ètnia i de classe. Les participants als disturbis van ser les membres més marginades per la societat nord-americana i afectades per les conseqüències del capitalisme.

Aquesta resposta va tenir ressò internacional: en el cas espanyol, l’any 1977 es va organitzar la primera manifestació per l’Orgull a Barcelona, impulsada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que va tenir més de 7.000 assistents. Foren uns temps convulsos políticament i socialment a l’Estat, en plena Transició, i encara estava vigent la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, l’evolució de la famosa Ley de vagos i maleantes, que penalitzava l’homosexualitat, la prostitució i la mendicitat, entre altres. L’any següent es va celebrar també a Madrid.

El lema de l’Orgull a Barcelona fou “nosaltres no tenim por, nosaltres som”, un lema que, 43 anys després, ens és més present que mai. Els temps han canviat des dels anys 70: el col·lectiu LGTB ara pot gaudir de molts drets que abans se’ls eren negats. Tot gràcies a la incansable lluita de les generacions que ens van precedir, que van donar les seves vides per poder viure lliures la seva sexualitat i identitat, aplanant el camí a les generacions que van venir després.

Les reformes legislatives que es van fer a finals del segle XX i principis del XXI -com la Llei 9/1998 de Codi de Família a Catalunya que permetia la unió de parelles estables del mateix sexe, la Ley 13/2005 del Matrimoni Igualitari o la Llei 11/2014 contra l’LGTBIfòbia a Catalunya- van suposar un avenç en els drets i la vida social de gran part del col·lectiu, que veia com cada vegada es reconeixien més les seves demandes. Però aquestes mesures encara són insuficients i van tenir certes mancances. Per una banda la llei espanyola, encara que desitjada pel col·lectiu LGTB per tot allò que implicava, va suposar un intent de desactivació i assimilació d’aquest col·lectiu per part del patriarcat i les institucions, tot permetent que s’integressin en la familiar nuclear. D’altra banda, en el cas de la llei catalana de 2014 podem parlar d’una llei inaplicada per voluntat política, sense una dotació pressupostària suficient ni una implementació efectiva de les institucions i processos sancionadors per dur a terme les tasques encomanades pel legislador a l’exposició de motius de la llei.

.

7.2. Marginalitat, violències i estigma

Legislativament, ja no es pateix una persecució sistemàtica per part de l’Estat, però encara avui segueix existint un estigma cap al col·lectiu: ser “maricón” o “bollera” segueix sent un insult; milers de lesbianes segueixen patint les repercussions de l’heterosexualitat obligatòria; ser bisexual se segueix relacionant amb la promiscuïtat i, concretament, les dones bisexuals continuen estant hipersexualitzades; se segueix veient les persones trans com “homes disfressats de dones” o “dones vestides d’homes”; nens i nenes de totes les edats tenen por a l’hora de “sortir de l’armari” per la reacció dels seus familiars o companys. El procés de canvi de sexe és molt dur psicològicament i socialment: els impediments legals pel canvi de nom, l’esforç econòmic per la mastectomia o el tractament hormonal, entre altres exemples. Encara avui, el col·lectiu LGTB és un dels que té un major índex en tendències suïcides i depressives, sumant-hi les nombroses agressions patides en l’espai públic i privat.

L’any 2019, segons dades de l’Observatori contra l’Homofòbia, les agressions homòfobes van créixer en un 30% respecte de l’any 2018 a Catalunya. A Europa, una de cada quatre persones LGTB ha sigut víctima d’abús físic o psicològic. L’alt percentatge d’abusos i violències que la comunitat pateix està estretament relacionada amb la falta de xarxes i mesures de suport per part de l’Estat per donar protecció.

A l’Estat Espanyol segueixen practicant-se les famoses teràpies de conversió per “curar l’homosexualitat”. Aquestes pseudoteràpies no només afecten la salut mental de les víctimes i agreugen l’estigma i la discriminació, sinó que també intensifiquen l’autoodi que moltes persones LGTB pateixen, en donar una visió de què l’orientació sexual i la identitat de gènere poden ser “corregides” des de la medicina o psicologia. Actualment, només quatre CCAA prohibeixen aquestes pràctiques: Madrid, Aragó, València i Andalusia. La llei que a Catalunya ha de protegir, de fet, no protegeix totalment, ja que no esmenta la prohibició d’aquestes pràctiques -tot i que l’any 2010 es va iniciar un procediment per sancionar una clínica  de Barcelona que les practicava. Aquests exemples poden considerar-se com a formes de violència molt visibles a la nostra societat, però com amb el cas de la violència cap a la dona, la violència cap al col·lectiu LGTB té tota una cara amagada i invisibilitzada per la resta de la població heterosexual.

En aquest punt entra l’estigma i l’autoodi, i la por que genera en les persones LGTB. L’armari és un dels exemples més coneguts, però hem de remarcar com les joves LGTB es troben en uns armaris constants i eterns, veient-se obligades a sortir d’ells a cada esfera de la vida. A més, la vergonya i la por a expressar la sexualitat, identitat o amor en públic fa que moltes joves no puguin viure vides plenes amb les seves parelles en públic -per evitar mirades de menyspreu o estranyesa, així com comentaris o atacs-, havent de relegar-se a l’àmbit privat. Això, ens mostra un cop més com les mirades de menyspreu esdevenen formes de marcar l’espai com heterosexual i fer sentir fora de lloc a les que surtin de la cisheteronorma.

Les joves lesbianes, a més, han de patir una hipersexualització per part dels homes heterosexuals, que no només neguen la seva sexualitat i la condemnen, sinó que, a més, fan comentaris d’índole sexual i predatoris -com els suggeriments a fer trios o dir-los que els falta un home-, manifestant l’expressió de l’imaginari social androcèntric segons el qual es veu inimaginable que les relacions sexuals de les dones surtin de la male gaze. Aquest androcentrisme que pateixen les lesbianes també està molt lligat a la famosa heterosexualitat obligatòria, que assumeix de forma forçada l’heterosexualitat i dificulta que moltes joves lesbianes s’adonin que surten dels paràmetres de l’heteronormativitat.

El món educatiu tampoc és segur: les dades expressades al “Diagnòstic de les realitats de la població LGTB a Barcelona”, publicada per l’Ajuntament l’any 2009, presentaven que el 45,5% de les persones enquestades havien patit transfòbia o homofòbia als seus respectius centres educatius. La majoria de queixes expressades a la diagnosi estaven enfocades en com els centres educatius estaven caracteritzats per una visió de la societat heterosexista, en mancar referents LGTB, i per la falta d’oferta d’una educació afectivosexual veritablement integradora. 

Tot i que els últims anys hem pogut viure un avenç en la visibilització d’aquesta realitat, els centres educatius segueixen sent escenari d’assetjaments transfòbics i homòfobs. Tenint en compte que la pubertat i l’adolescència són etapes claus en la construcció de la pròpia identitat, la construcció d’un ideal de masculinitat tòxica contraposada a la feminitat i al “maricón” fa que la seva transgressió sigui especialment castigada i que sigui molt difícil per les joves LGTB sortir de l’armari i estimar-se.

Finalment, un dels col·lectius més invisibilitzats a la societat, i fins i tot dins de la mateixa comunitat LGTB, és la comunitat trans. La negació per part de la societat de la seva condició, basant-se en arguments pseudocientífics i pseudobiològics, els porta a negar la seva existència com a individus. Ha arribat el punt que, àdhuc part del moviment feminista (relacionat amb certs sectors del feminisme radical) iniciaren una campanya contra les trans per la seva condició de femelles humanes o mascles humans, tot representant-les “com a potencials agressors” en considerar-les homes, o acusant homes trans de misògins per “negar-se a ser dones”, ja que determinen el gènere d’algú en funció dels seus genitals. Aquests arguments es basen en un suposat atac al postmodernisme i a l’idealisme, pintant que l’existència trans es basa en desitjos o capritxos d’una part de la població que “vol ser del gènere contrari però que la biologia ho nega” o que el que fan reforça els rols de gènere patriarcals.

No es pot negar el caràcter social de l’opressió sobre les dones, ja que significa donar-li ales a les postures més reaccionaries que presenten l’estatus inferior de la dona a la societat com quelcom natural. L’explotació reproductiva de la dona està lligada a mantenir dinàmiques de producció capitalista. Tal com afirmava una de les exponents del feminisme radical del anys 60, Simone de Beauvoir, “no es neix dona, s’arriba a ser-ho”, profunditza en què no hi ha res biològic que justifiqui la discriminació envers les dones i que una cosa és el sexe i una altra és el que la superestructura diu com ha de ser i comportar-se una dona.

Així, quan denunciem els crims i discursos d’odi per part de la ultradreta i la dreta clàssica cap al col·lectiu LGTB, hem d’estar també molt atentes a combatre’ls dins de l’esquerra i el mateix col·lectiu. En nombroses ocasions s’ha denunciat per part de la resta de lletres del col·lectiu, com actualment està extremadament masculinitzat i centrat en la comunitat gai, deixant de banda a les lesbianes, les bisexuals i les persones trans. És important que lluitem perquè el col·lectiu segueixi sent un espai segur per les joves LGTB i que no reprodueixi les violències del sistema -com la misogínia o la transfòbia.

La comunitat trans és una de les més castigades a la societat, tenint uns índexs de marginació social, assassinat, suïcidi i prostitució altíssims. No només han de sortir de l’armari, sinó que pateixen una patologització i estigmatització continuada per un sistema mèdic patriarcal, racista i classista. A més, fins al 2011, a l’hora de denunciar violència de gènere, estaven desprotegides davant un sistema que ignorava la seva existència a menys que la seva identitat gaudís de reconeixement legal. Tot i això, és important que aquesta igualtat legal es materialitzi, i que el paper dels mitjans de comunicació no es resumeixi en tractar en masculí o ignorar a les dones trans assassinades per les seves parelles. Als Estats Units, el 47% de les persones trans són víctimes d’abús sexual almenys un cop a la seva vida: oblidar-les significa deixar-les a la seva sort i ser còmplices dels seus assassinats.

.

7.3. Per unes vides lliures i sense por

Volem viure sense por ni vergonyes de ser qui som. Volem estimar, desitjar i ser sense haver de donar explicacions o amagar-nos. És important que fem aquesta concreció, ja que part del discurs que ha adaptat el capitalisme pel que fa a les demandes LGTB s’ha enfocat en el famós love is love. La comunitat LGTB mereixem respecte perquè existim i som persones amb drets col·lectius, no només per poder estimar a qui vulguem: de la mateixa forma que la realitat de les relacions sexoafectives heterosexuals no es basen només en l’amor, volem que les relacions LGB no es resumeixin en estimar-nos. Volem ser igualment acceptats per desitjar, per existir, sense caure en acusacions de promiscuïtat o que augmentin l’estigma. A més, el lema love is love invisibilitza les persones trans, en no ser l’origen de la seva discriminació la seva orientació sexual, sinó la seva identitat de gènere. Volem viure vides plenes no condicionades per uns rols de gènere que ens cohibeixen i impedeixen ser realment qui som.

Com ja s’ha esmentat amb anterioritat, el sistema capitalista sempre busca adaptar qualsevol moviment transgressor que busqui trencar amb l’statu quo i aconseguir una transformació de la societat: ho ha fet amb el feminisme, amb l’ecologisme, amb el moviment antirracista i amb el moviment obrer.

El col·lectiu LGTB no és excepció: el pinkwashing portat a terme pels mass media, el món cultural i la classe política ens ho demostren, creant una falsa sensació d’igualtat i tolerància i de lluita contra la discriminació.

Tot i això, els espais d’oci i el món cultural segueixen sent heteronormatius i poc segurs per la joventut LGTB i, com hem vist, la realitat és molt més LGTBòfoba del que pot semblar a primera vista. L’existència de contingut audiovisual i literari que incloguin personatges LGTB no ho canvien -encara que pugui ajudar en la nostra visibilització i en tenir referents culturals-. Aquesta falsa representació LGTB als continguts audiovisuals de masses adopta una de les formes més visibles en el famós queerbaiting, que consisteix a suggerir -però no representar- relacions LGTB com a forma d’atreure una audiència LGTB i aprofitar el reclam que generen aquestes relacions amoroses, on es poden veure representats. Aquesta pràctica es contraposa a l’heterosexualització de personatges originalment LGTB -en la realitat o en la ficció-, que es justifica per la possible reacció que pot tenir en l’audiència una relació obertament LGTB. No volem ser reclam per fer créixer el share d’audiència ni volem ser invisibilitzades quan no sortim a compte: volem referents culturals realistes, allunyats dels estereotips i de la visió morbosa que el món heterosexual té de nosaltres.

Necessitem, més que mai, un col·lectiu LGTB combatiu per assolir aquest futur on ser lliures i estar segures. Necessitem combatre la visió comercial i mercantilitzada que ens ven el capitalisme -que, a més, té a l’home blanc gai i normatiu com a símbol de què és ser LGTB- i que ha convertit l’Orgull en una festa, i zones com Xueca o el Gaixample en atraccions turístiques. L’adopció de polítiques gay-friendly, que molts països porten a terme, no ens pot fer oblidar que sense un canvi radical en el sistema les arrels de les nostres desigualtats seguiran aflorant. Necessitem espais de discussió i tenir en compte tots els eixos que s’interrelacionen en la nostra opressió: des de la classe fins al gènere i l’ètnia. 

Les propostes de la Joventut Comunista de Catalunya en matèria de drets LGTB són:

  1. Al món laboral, apostem per la inclusió de les polítiques sobre diversitat afectivosexual i d’identitat de gènere a les empreses mitjançant l’aprovació i implementació de plans integrals que treballin des de la prevenció i la formació, però també que incloguin mecanismes efectius per supervisar i castigar conductes discriminatòries. 
  1. En l’àmbit sanitari, volem un sistema sanitari inclusiu i que no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia. 
  1. Exigim la total prohibició i desaparició de les pràctiques de conversió i el tancament de les clíniques privades que les practiquin, en atemptar contra la integritat personal, mental i física de les seves víctimes.
  1. Incorporació plena i efectiva al sistema sanitari l’atenció integral a persones transgènere i persones intersexuals tenint en compte la seva revisió segons els avenços científics, i definint els criteris d’accés tant al tractament hormonal com a la intervenció quirúrgica. 
  1. Aquesta despatologització de l’atenció integral ha d’anar acompanyada d’un respecte escrupolós pel dret al desenvolupament personal i al mateix cos de les persones, també dels menors, tenint en compte, llur capacitat i maduresa per a prendre decisions.
  1. En l’àmbit educatiu, necessitem la pràctica d’una educació en valors i inclusiva i capaç d’actuar davant les agressions que pateixen les joves LGTB dins i fora dels centres. Necessitem aules realment segures.
  1. Protocols efectius i obligatoris contra la LGTBfòbia als centres educatius, que treballin des de la prevenció i la formació i que puguin castigar el seu incompliment.
  1. En l’àmbit públic urbà, cal universalitzar la seguretat a la vida pública. És necessari que la totalitat de l’àmbit públic sigui quelcom segur per a nosaltres independentment de l’orientació sexual de cadascú. Entenem que és vital eliminar l’estigmatització de determinades àrees urbanes per aquest mateix motiu i apostem per cultivar l’educació, el respecte i la convivència en l’àmbit públic urbà.
  1. Lluita contra un pinkwashing que ens deshumanitza i ens presenta com a objectes de consum i reclam d’audiència. Difusió de la necessitat de construir el nostre discurs LGTB des d’una perspectiva anticapitalista i comunista.
  1. Coordinació de tota acció legislativa i executiva amb les organitzacions que conformen el Consell Nacional LGTBI i reconeixement de les organitzacions LGTB com a defensores dels drets del col·lectiu i, per tant, capacitades per denunciar agressions i formar part dels processos instructors i sancionadors.