COMUNICAT DIA DE L’ORGULL LGBT

En aquests temps en els quals l’extrema dreta ha arribat a les institucions i les opinions reaccionàries s’han vist legitimades mediàticament, ens agradaria subratllar, amb motiu del dia de l’Orgull LGBT el pròxim 28 de juny, la nostra lluita contra les discriminacions i violència exercides contra aquest col·lectiu en tots els àmbits: el món laboral, les institucions, la família, els mitjans de comunicació…

A principis de juny d’aquest any, l’Observatori Contra l’Homofòbia ja havia registrat 70 agressions contra persones LGBT en Catalunya en 2019, un 30% més que l’any passat. En els últims temps hem vist notícies en els mitjans de pallisses i altres mostres de violència LGBTfòbica. No només s’expressa físicament, sinó també en tota una sèrie de prejudicis, comportaments i actituds que tenim molt interioritzats i normalitzats en la nostra vida quotidiana. Devem, doncs, lluitar tots els dies per erradicar aquestes conductes i entendre que els canvis també passen per reflexionar sobre els pensaments que ens imposa el sistema capitalista i cisheteropatriarcal en el qual vivim.

Com ocorre amb totes les lluites socials, el capitalisme intenta apropiar-se de les reivindicacions del col·lectiu LGBT per a convertir-les en un reclam comercial i un producte de consum, despullant-les de la seva essència combativa. És el que es diu “capitalisme rosa”: el capitalisme mercantilitza les reivindicacions LGBT i les buida de significat per a vendre uns missatges diluïts i concordes al sistema. La realitat, no obstant això, és que sota el sistema capitalista no és possible la consecució d’uns objectius que advoquen per la igualtat i la finalització de tota forma de discriminació cap a la comunitat LGBT.

En contraposició a la rentada d’imatge que fa el capitalisme de si mateix, no hem d’oblidar-nos que, dins de la classe obrera, les persones LGBT sofreixen unes discriminacions específiques que en molts casos dificulten l’accés a una situació laboral digna i porten a unes condicions de vida molt precàries. Al capitalisme no li importen els drets socials de cap sector de la població: li importa poder usar-los com a objecte de consum.

En el moviment LGBT més mediàtic trobem moltes actituds liberals i, a més, com a resultat de viure rebent constantment missatges culturals cisheteropatriarcals, biaixos que porten a invisibilitzar a determinats grups del col·lectiu i a donar-los major importància i representació als homes cis gais blancs amb una posició social que els permet donar a conèixer les seves veus. En moltes ocasions això va en detriments de postures més marginals, com poden ser les dones trans, col·lectiu que sofreix una immensa precarietat laboral i, per tant, risc de rebre violència patriarcal en activitats com la prostitució.

És per això que des de la JCC apostem, el 28 de juny i la resta dels dies de l’any, per un Orgull crític, de classe, combatiu. Perquè ningú ha de disculpar-se per la seva existència i perquè totes i tots participem en la lluita contra el capitalisme, independentment del nostre gènere o orientació sexual. Molta força i ens veiem als carrers!

Davant del feixisme la Joventut Comunista de Catalunya diu prou, plantem cara

Dilluns 20 de maig de 2019, dues militants de la Joventut Comunista de Catalunya van rebre atacs feixistes de diferent magnitud, per una banda a la línia R3 de Rodalies de Catalunya, un feixista va assetjar a la Lucía, increpant-la per que portava amb el títol “Ongi Etorri”, que significa en Euskera “Benvinguts/des” en referència a les persones migrades i un altre xapa que portava el títol de “Llibertat Presos Polítics”. Paral·lelament, en un barri de Barcelona, una altra militant de la JCC va rebre un altra amenaça feixista.  Afortunadament, cap d’elles ha estat agredida físicament. Continua llegint Davant del feixisme la Joventut Comunista de Catalunya diu prou, plantem cara

La JCC davant les Eleccions Generals

El pròxim dia 28 d’abril se celebraran les Eleccions Generals de l’Estat, després que el passat mes de febrer el President Pedro Sánchez anticipés els comicis i finalitzés la seva breu legislatura.

Des de la JCC cridem a la joventut de classe treballadora a votar en aquestes Eleccions Generals, ja que el vot juvenil és clau per aturar el feixisme. L’amenaça d’un govern de dretes o ultra-dreta està sobre la taula en aquestes eleccions. L’Estat Espanyol ja no és una excepció de l’ascens de l’ultra-dreta europea, si mai ho havia estat, ja som dins la lògica europea del nou feixisme i el racisme estructural.
Continua llegint La JCC davant les Eleccions Generals

La JCC valora positivament el seu protocol Contra la Violència de Gènere

La Joventut Comunista de Catalunya es refundà en aquesta nova etapa al seu Congrés d’Unitat al juliol del 2014. Un any després a la seva I Conferència Nacional va aprovar per unanimitat el seu Protocol Contra la Violència de Gènere, després d’un treball de la Secretaria de Feminisme i de debat col·lectiu a tota la militància.

El Protocol recull totes les situacions de violència masclista que es poden donar en la nostra organització, i també aquelles violències que poguessin derivar-se de la participació de la nostra militància en el teixit associatiu i polític, i en la mateixa societat, i les mesures que cal prendre en cada situació de violència: des d’advertències, acompanyades de formació, fins a, si fos necessari, l’expulsió.

Des de l’aprovació del Protocol fins l’actualitat, s’ha hagut d’activar el Protocol en cinc ocasions. Tres d’aquests casos van derivar en l’expulsió directa del militant denunciat, donada la gravetat dels fets. Dos dels casos fan referència al mateix denunciat, acabant en advertencia, sanció lleu i el segon s’ha resolt recentment amb una sanció d’expulsió.

Com a organització feminista voldríem que mai es produïssin agressions masclistes i per tant que no existís la necessitat de tenir un Protocol que serveixi de guia d’actuació per a enfrontar-nos a elles. No obstant això, en la societat patriarcal en la qual vivim, les dones estem exposades a violència física, psicològica i sexual, també a les nostres organitzacions. Des del feminisme treballem per a lluitar contra això i, per tant, ens sembla imprescindible assegurar que tots els nostres espais de militància estiguin lliures de violència masclista i LGBTfòbica.

Fem un balanç positiu, doncs, dels anys d’existència d’aquest Protocol. El fet que funcioni bé i s’hagi aconseguit justícia en els casos denunciats indica que tenim un nivell de conscienciació sobre la violència masclista cada vegada major, i s’actua en situacions de violència que abans ni es consideraven com a tal per estar totalment naturalitzades i normalitzades en el nostre context de societat patriarcal.

Com a organització feminista i comunista, no podem permetre que existeixen agressors en els nostres files. No només hem d’actuar reactivament quan es produeix una agressió, sinó també per treballar dia a dia per a eliminar de la nostra mentalitat la contaminació patriarcal que, per desgràcia, continuem portant. No cal caure en l’error de pensar que les entitats d’esquerres estem lliures d’albergar pensaments masclistes i patriarcals: estem en continu aprenentatge i ideològicament és nostre haver d’esforçar-nos a fer que tots els espais on actuem siguin segurs. Hem de centrar-nos sempre en què sigui l’agressor el que s’aparti de la militància, en lloc que ho faci la víctima.

Ens sembla imprescindible per a tota organització que afirmi tenir un compromís feminista disposar d’un Protocol com aquest i tenir clar com actuar per a evitar que es produeixin aquestes situacions i saber frenar-les quan ho fan.

Sense les dones no hi ha revolució!

Comitè Central de la JCC

2 d’abril de 2019

No passaran! Comunicat de la JCC als resultats del 2-D

El passat diumenge, els resultats de les eleccions andaluses ens van donar uns amargs resultats: amb una taxa d’abstencionisme de quasi el 40%, l’esquerra andalusa s’ha vist durament debilitada i danyada (el PSOE perd Andalusia després d’uns 40 anys de Govern clientelar i Adelante Andalucia perd escons), sent aprofitat aquest descontentament pel bloc dretà del Partit Popular, Ciutadans i, per la inesperada irrupció del partit ultradretà, Vox.

Aquesta situació no ens pot deixar indiferents, i menys encara quan ja s’havia parlat sobre que les eleccions d’Andalusia serien un avís pel Govern central de Pedro Sánchez a unes hipotètiques eleccions generals anticipades. L’entrada del partit de Santiago Abascal a les institucions manifesta el fuig de votants que la dreta clàssica havia mantingut al PP (i temporalment a C’s) a posicions d’ultradreta i com el seu discurs populista i d’odi cala gràcies al blanquejament i la difusió d’aquest per part de mitjans de comunicació, mostrant a Vox com una opció admissible, i per les conseqüències d’una crisi capitalista no resolta.

Hem d’estar alerta, ja que molt probablement significarà una radicalització en el discurs i la praxi de la dreta clàssica encapçalada pels partits de Pablo Casado i Albert Rivera. Tenint Vox les claus de Sant Telmo, necessitant les forces taronges i blaves del seu suport per conformar govern a Andalusia, amb l’empenta mediàtica que el partit d’ultradreta està tenint per part dels mitjans, correm el risc que el discurs de la dreta conservadora es radicalitzi, encaminant-se al gust dels 12 escons. Aquest fenomen no és nou, part dels sectors polítics espanyols s’havien fartat a repetir que Espanya es mantenia al marge de les dinàmiques que estava patint Europa (Itàlia amb la Lliga de Salvini, França amb Marine le Pen, Alemanya amb Alternative für Deustchland, Hongria, Suècia, Polònia…) però ens hem trobat amb què, com ja vam avisar, el feixisme a Espanya no estava desaparegutsinó que esperava el moment idoni per sortir i fer tremolar a una societat que havia cregut que el feixisme havia mort al 1975.

El feixisme no havia mort amb la “modèlica Transició” que ens ha venut durant aquests últims quaranta anys el règim del 78. El feixisme va ser qui, durant l’època tardofranquista, va assassinar als advocats d’Atotxa, a l’estudiant Arturo Ruiz Garcia per manifestar-se a favor de l’amnistia o al taxista irones José Martín Merquelanz Sarriegui. Tampoc va morir després de 1980, els atacs de grups neonazis cap a l’antifeixisme van continuar durant les posteriors dècades, amb els mediàtics casos de Carlos Palomino, Lucrecia Pérez o Guillem Agulló. Aquest ha sigut el feixisme que ha tacat de sang els nostres barris durant tot aquest temps, el feixisme que combatem a les nostres universitats, municipis i llocs de treball i que s’ha vist sostingut pels mitjans que pintaven les agressions com “baralles de bandes” o ho utilitzaven l’apel·latiu “d’ultra” per evitar dir-los neonazis.

De manera oportunista i partidista, certs sectors intenten culpabilitzar a l’independentisme català de l’auge d’aquesta ultradreta a Espanya. Encara que la ràbia i frustració que pot haver causat l’amenaça cap a la integritat nacional de l’Estat pot haver influït per aflorar un sentiment ultranacionalista espanyol a la resta del país, és l’independentisme el causant d’aquests resultats? L’extrema dreta beu directament d’un discurs d’odi basat en la criminalització i demonització de sectors que “amenacen” la convivència pacífica al seu espai vital, viu de buscar ninots de palla per focalitzar la frustració causada per sentiments com la por i la inestabilitat que pateix la població: ninots en forma del migrant que ve a robar el treball, del col·lectiu LGBT que corromprà la societat, la feminista que va contra el model de família tradicional i contra el gènere masculí, el català que odia la nació (la bona) o el comunista que portarà misèria i fam al país. Si és l’independentisme el culpable de l’auge de la ultradreta a Espanya per posar en dubte el model territorial del règim del 78, som també culpables els comunistes, els migrants, el col·lectiu LGBT o les feministes per ser també blanc fàcil dels seus atacs? Per què ningú parla de les conseqüències que ha tingut per l’Estat Espanyol la crisi capitalista del 2008 per intentar explicar l’auge de l’extrema dreta a Europa aquests últims anys?

Encara que el perfil de votant de Vox a les andaluses hagi sigut d’home de mitjana edat amb una renda alta (no sent un perfil pertanyent directament al sector més precaritzat de la classe obrera), no es pot obviar que quasi dos milions de persones han votat opcions dretanes a les eleccions, i que gran part de l’electorat d’esquerres ha optat per no votar. Fa falta articular un discurs veritablement de classe que doni respostes als problemes de la classe treballadora, discurs allunyat dels missatges buits (dels d’adalt i els d’abaix) que acaben obrint la porta l’ultradreta; fa falta organització als nostres barris, als nostres llocs de treball i d’estudis. Per lluitar contra l’avenç de la ultradreta als nostres espais, cal impossibilitar que utilitzin els problemes que pateix la classe treballadora nacional contra l’estrangera mitjançant un discurs xenòfob i populista, cal lluitar contra els atacs cap a la llei de l’avortament, les proteccions al col·lectiu LGBT o la Llei contra la Violència de Gènere, cal retornar l’internacionalisme i la solidaritat proletària a la mentalitat de la classe treballadora. Perquè l’enemic no és de raça ni de gènere, tampoc segons la identitat nacional d’aquest, sinó de classe.

Com va qüestionar Beltron Brecht: “De què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res contra el capitalisme que l’origina?”

Perquè no oblidem, tenim memòria: el feixisme avança si no se’l combat. Organitza’t, que no ens trobin sols!

La JCC realitzarà la seva III Conferència Nacional el 27 d’octubre



DOCUMENTS DE LA III CONFERÈNCIA NACIONAL

 

IIICN_JCC_Docs  Reglament  IIICN_JCC_Ponencia Ponència   IIICN_JCC_Candidatura Candidatura a la direcció

 



IIICN_JCC_infografia1

IIICN_JCC_infografia2


CARTA DE CONVOCATÒRIA  DE LA III CONFERÈNCIA NACIONAL PER AL 27 D’OCTUBRE DE 2018

 

Després de quatres anys de vida de la renovada Joventut Comunista de Catalunya, han estat molts els debats, les experiències i les lluites. Tal com vam plantejar en el II Congrés, calia aprendre dels errors del passat i treballar els relleus generacionals que es van donant, per la pròpia naturalesa d’una organització juvenil, de forma gradual i mitjançant un treball constant de formació i promoció de quadres. A la vegada, en el mateix Congrés vam posar sobre la taula la necessitat de perfilar de forma més concreta les línies estratègiques i organitzatives, amb l’objectiu de tenir una Joventut Comunista bolcada en les lluites de la joventut.

És per això, que en la reunió del Comitè Central del 17 de febrer de 2018 es va acordar celebrar a la tardor del mateix any la III Conferència nacional, amb aquest doble objectiu: perfilar de la forma més concreta l’acció externa i les millores que necessita la nostra organització per créixer, i realitzar un pas més en el relleu generacional en la direcció nacional. Així doncs, durant aquests mesos s’ha treballat en dos sentits. Primer, en el debat de la militància en base a un document 0 que plantejava una sèrie de preguntes, per tal de poder fer una diagnosi d’un ventall de temàtiques imprescindibles, per poder elaborar una proposta que es perfilés amb el màxim de concreció possible. Segon, amb un treball constant de formació que va començar amb l’edició del Quadern de la Joventut Comunista, les formacions inicials als col·lectius i l’Escola de Tardor Lina Òdena, que ha continuat amb la primera edició de l’Escola de Quadres, que s’ha realitzat entre el 28 d’abril i l’1 de juliol, amb un total de 6 sessions, i que ha culminat amb els Campaments d’Estiu.

L’inici del curs 2018-2019 representa la darrera fase d’aquest procés de debat i de maduració d’una nova promoció de quadres que compartirà direcció amb quadres amb una experiència d’anys, als quals els queden encara anys de militància juvenil. La III Conferència Nacional, que es celebrarà el dissabte 27 d’octubre, al Casal de l’Alba (Barcelona), serà un pas més i decisiu per a la maduresa i la consolidació de la Joventut Comunista de Catalunya, i la seva projecció com a organització per vertebrar les lluites de la joventut i dotar-les d’una orientació política i ideològica revolucionària.

 

Barcelona,
22 de setembre de 2018.

Comitè Central
Joventut Comunista
de Catalunya

11S. Un país per a la joventut

 IMG_20180909_131835_412

Manifest de la JCC per l’11 de setembre

A quasi un any de l’1 d’octubre, ens toca fer una reflexió i avaluar les jornades de mobilització de la tardor de 2017. En primer lloc, des de la Joventut Comunista de Catalunya continuem considerant l’1 i el 3 d’octubre com a grans mobilitzacions de masses, que van demostrar les potencialitats que tenen les classes populars del nostre país quan s’organitzen i surten al carrer. Tot i això, també cal fer autocrítica, i afirmar que en cap cas es pot considerar com a vinculant el resultat del referèndum de l’1 d’octubre, ja que la majoria del poble català no hi va participar. Encara que s’hagi de posar en valor l’experiència d’auto-organització i mobilització que van representar les manifestacions prèvies i les tancades als col·legis electorals, així com cal seguir denunciat la repressió brutal que es va viure l’1O i que va continuar amb l’empresonament injust d’activistes i polítics independentistes, cal tenir present que més del 50% de les persones amb dret a vot no van participar. Per tant, més de la meitat de la població amb dret a vot no es va sentir cridada a participar, negant la legitimitat d’aquella convocatòria. Cal tenir-ho present si es vol construir un projecte de país per a la majoria.

També cal tenir present que les institucions catalanes i espanyoles continuen sense donar resposta als grans problemes de la classe treballadora i del poble català, i concretament de la joventut. En primer lloc, continuen desatenent la xacra de l’atur juvenil, la precarietat i la temporalitat, que continuen essent el gran obstacle per a milers de joves que no poden ni imaginar un projecte de futur. En segon lloc, continuen sense rebaixar els preus de les matrícules universitàries. Uns preus que tenen com a conseqüència directa l’abandonament de la joventut de classe treballadora de les universitats, o directament la seva exclusió. En el mateix terreny de l’educació superior, es continua menystenint la Formació Professional, amb una oferta escassa en molts territoris del país, amb falta de mitjans i amb unes pràctiques no remunerades que situen als i les estudiants en condicions de treball de semi-esclavatge. En tercer lloc, continuen sense atendre les necessitats de l’educació secundària pública, continuen existint barracons, continua la precarietat en les instal·lacions i es continua amb una educació secundària que infantilitza a la joventut. En quart lloc, les institucions catalanes continuen sense prendre mesures efectives per frenar l’especulació en el lloguer, així com regular-ne el seu preu per a que siguin assequibles per a la joventut, essent aquesta l’única opció que té la gent jove per emancipar-se.

La Joventut Comunista de Catalunya entén la lluita per l’emancipació nacional del poble català com una lluita en la que els drets socials són una prioritat, i són la base sobre la que es sustenta qualsevol projecte nacional de majories. Qualsevol línia d’actuació que ho posi en segon terme és, sense cap mena de dubtes, assumir el projecte de la burgesia catalana i de les elits dominants. Qualsevol projecte que dissociï l’emancipació del poble català de l’emancipació de la classe obrera no serà més que un projecte frustrat, que portarà el catalanisme a una derrota històrica. Per això cal seguir mantenint la lluita als carrers, i incrementar les mobilitzacions pels drets de la joventut, a la vegada que seguim reivindicant la llibertat dels presos i les preses polítiques, la necessitat d’un referèndum efectiu, i apostant per la República Catalana en el marc d’una relació confederal amb una Espanya plurinacional i republicana.

Proxenetisme disfressat de sindicalisme

Abolicionismo-4

Aquesta setmana s’ha fet públic al BOE la creació del sindicat “Otras”, que suposadament organitza a prostitutes per lluitar pels seus drets. Immediatament, el govern del PSOE ha anunciat que mai s’havia d’haver produït aquesta legalització i que es corregirà. Aquest suposat sindicat està vinculat a Aprosex, una altra organització que suposadament defensa els drets de les prostitutes i que està dirigida per un home i una dona, que actualment la seva vinculació a l’exercici de la prostitució és nul·la. Són el contable, Joaquín P. Donaire, i la “coacher” i ex prostituta de luxe, Conxa Borell. Aquesta organització es dedica principalment a organitzar cursos formatius per prostitutes i a transmetre la idea que la prostitució és una opció lliure per les dones que s’hi dediquen.

Per tant, el Sindicat OTRAS està format majoritariament per persones que ja no són prostitutes i, fins i tot, homes i dones que no s’hi han prostituït mai, amb veus que els relacionen amb el proxenetisme; a més de dones prostitutes de la petitíssima minoria que s’hi dedica lliurement.

Les reivindicacions d’aquest nou sindicat van també en la línia de defensar aquest mite de la lliure elecció i de facilitar l’explotació de les dones prostituïdes. Busca també la normalització de la prostitució com a “treball sexual” i a la llarga la seva regularització.

Les conseqüències dels diferents models regulacionistes ja les hem pogut veure manifestades en la legalitat de països com Alemanya o els Països Baixos; on, sota el discurs de buscar una millora en la situació laboral de les “treballadores sexuals” s’ha acabat legalitzant la prostitució.

I quines són aquestes conseqüències? Primer de tot, en el cas alemany, en comptes de baixar la demanda, ha crescut exponencialment. Segons oficials de la policia el nombre de prostitutes ha crescut un 30% des de 2002, quan hi havia unes 400.000 dones en la prostitució.

Amb aquest increment de la demanda, ha nascut el fenomen de turisme sexual característic en altres països com Tailàndia o Austràlia on la prostitució és legalitzada. Fins i tot apareixen packs dirigits a estudiants o que es sumen serveis sexuals junt cervesa i menjar en els famosos Mega-Burdels.

A tot això, encara que aquest negoci entorn el sexe cada cop recapti més diners, aquest benefici econòmic no és el que veuen les prostitutes, sinó els proxenetes (considerats empresaris sota aquest marc legal). S’hi ha reduït la quantitat mitja del sou de les prostitutes: 30€. A la vegada que elles han de pagar 160€ per habitació i 25€ al dia. Sumant que les condicions de treball han empitjorat, havent de treballar fins i tot a garatges o cassetes. Per acabar, la violència ha passat a ser estructural, ja que al ser legal, és molt més complicat perseguir al proxeneta, ja que és acceptat per la societat i la policia com un empresari.

La prostitució s’inclou dintre del sistema patriarcal com una de les majors expressions de violència de gènere i desigualtat entre homes i dones. Un fenomen que afecta al voltant de 100.000 dones a Espanya, 30.000 de les quals es troben a Catalunya, obliga a fer un anàlisi emmarcat en el context del capitalisme, el sistema patriarcal i la divisió sexual del treball, allunyant-nos de les concepcions neoliberals que intenten individualitzar els comportaments i evitant analitzar-ho a partir de la desigualtat estructural que existeix en la cosificació de les dones.

A l’Estat espanyol la prostitució és una pràctica no regulada, és a dir, alegal. Des que el PSOE va reformar el Codi Penal l’any 1995, va suprimir qualsevol tipificació com a delicte el negoci de la prostitució excepte per menors d’edat i aquelles que no ho fessin de manera no consentida.

Anualment la indústria del sexe mou al voltant de 10 mil milions d’euros a Espanya, superant al negoci de les armes i les drogues. En l’àmbit global, hi ha al voltant de 3 milions de dones i nenes que són víctimes de la tracta i el trànsit amb fins d’explotació sexual; quasi el 80% de les prostitutes han sigut víctimes de violacions, abusos sexuals, diverses vexacions i humiliacions, són sotmeses a tractes degradants, i corren un risc 40 cops major de ser assassinades que la resta de població femenina.

És necessari, per tant, analitzar la simbologia patriarcal que sustenta la prostitució, on es crea un tipus de societat explotadora amb persones que es lucren amb el cos d’altres. Molts anàlisis només es fixen en la figura de la prostituta, sense analitzar que és la víctima dins d’aquesta estructura i invisibilitzant la responsabilitat dels clients (39% dels homes afirmen haver utilitzat aquests “serveis”) i proxenetes que perpetuen i reprodueixen el seu poder social i econòmic, desposseint a la dona de la seva pròpia sexualitat al servir únicament als plaers sexuals masculins.

Entenem la prostitució com una forma d’esclavitud i explotació humana dins del sistema patriarcal de subordinació sistèmica de la dona i altres col·lectius que es dediquin a la prostitució. Per tal, doncs, d’implementar polítiques públiques actives de cara a erradicar la prostitució, cal discernir els desequilibris estructurals socials, econòmics, polítics i les relacions sexuals de poder entre dones i homes que formen el context d’aquestes decisions.

Tot i que la prostitució és anterior al sistema capitalista, aquesta és una part fonamental d’aquest, i no es pot deslligar el seu anàlisi d’aquest sistema econòmic que es basa en l’explotació, la precarietat laboral, la pobresa i la gana, origen de la major part de la prostitució actualment.

Molts cops, estant d’acord amb el diagnòstic, s’han produït diferents posicionaments tractats moltes vegades d’una forma excloent i contradictòria. Entenent que és un fenomen complex on les solucions no són de cap manera simples, i analitzant des del feminisme marxista que la prostitució és una explotació de classe i de gènere, adoptem una postura abolicionista o la lluita per a l’erradicació de la prostitució s’englobi en un conjunt de polítiques públiques actives que vagin a l’arrel de les causes socioeconòmiques que la configuren, promocionant polítiques d’igualtat d’oportunitats per a dones i homes, creant condicions laborals i socials i d’inserció laboral de dones immigrants en situació de prostitució que evitin aquesta situació d’exclusió social. S’ha de promoure l’accés de les dones que exerceixen la prostitució a la totalitat de drets socials, així com desenvolupar polítiques de prevenció i sensibilització d’aquesta forma d’esclavitud, on s’inclou el massiu bombardeig mediàtic de missatges sexistes que fomenta aquesta cultura de cosificació de la dona.

Com a comunistes i feministes no podem permetre la normalització d’una explotació tan greu de la dona per part d’una organització que diu defensar els drets de les prostitutes però que no en té en compte a la gran majoria.

Permetre la legalització d’una organització d’aquest tipus porta a la desprotecció de les persones prostituïdes, al contrari del que assegura defensar. Així mateix simplement aquesta mesura del govern no és suficient per avançar cap a l’abolició de l’explotació sexuals. Considerem que és un bon pas i lluitem per conquerir mesures més contundents que avancin cap a l’abolició de la prostitució.

La JCC condemna l’atemptat terrorista contra Maduro

COMUNICAT DE COMUNISTES DE CATALUNYA I LA JCC DE CONDEMNA A L’ATEMPTAT TERRORISTA CONTRA NICOLÁS MADURO

En el context de la celebració del 81 aniversari de la Guardia Nacional Bolivariana es va produir un atemptat terrorista contra el president de Veneçuela, Nicolás Maduro. Aquest atemptat es va efectuar mitjançant drons amb càrregues explosives, dirigits contra el president del país i contra els alts càrrecs polítics i militar que es trobaven en l’esdeveniment. Finalment, no van aconseguir el seu objectiu, però van ser ferits set agents de la GNB, així com es va produir una sensació de desconcert que van aprofitar els mitjans de comunicació internacional per treure-li tota importància als esdeveniments. Així doncs, diaris com El País van parlar d’un “estruendo”, així com molts altres no van parlar de la possibilitat d’un atemptat fins que no es va confirmar de forma oficial. Així amb tot, la majoria de mitjans ho han suavitzat, relativitzant la gravetat d’un acte terrorista.

Comunistes de Catalunya i la Joventut Comunista de Catalunya condemnen aquest atemptat contra Nicolás Maduro, que pretenia desestabilitzar la Revolució Bolivariana i que forma part d’un pla per acabar amb la Revolució mitjançant el magnicidi i la violència armada. En aquest sentit, en les darreres setmanes s’han destapat conspiracions finançades des d’altres països, amb la participació d’oficials de l’exèrcit veneçolà que han estat degudament empresonats. Comunistes de Catalunya i la JCC volen manifestar la seva solidaritat amb el procés revolucionari i amb el poble de Veneçuela davant l’estratègia de caos i violència d’una oligarquia nacional i d’una oposició que busca per la via de la violència el que no pot aconseguir a les urnes. De la mateixa manera, denunciem l’interès per desestabilitzar la regió dels països aliats amb els EUA, que busquen una escalada de tensió per poder justificar una intervenció militar contra Veneçuela. Des de Comunistes de Catalunya i la JCC denunciem aquesta estratègia intervencionista i bel·licista, que ara mateix té més d’un focus, i advoquem per la pau i l’estabilitat a la regió.