Va Conferència Nacional – Per fer de la Renda Bàsica, un dret

No són pocs els anys que fa que es parla de la Renda Bàsica, tot i que no ha estat fins aquests darrers quan s’està començant a posar al centre de molts debats. I sorprenentment, ens trobem que és una política defensada, des de perspectives diferents, tant per les dretes com per les esquerres, portant-nos aquestes primeres, gran avantatge discursiu on aprofiten per difondre polítiques i plantejaments liberals
basats en la meritocràcia, la privatització de serveis bàsics, i el darwinisme econòmic.


Des de la JCC i arran d’una formació rebuda en la matèria, hem trobat imprescindible posicionar-nos per evitar que el discurs hegemònic entorn de la Renda Bàsica sigui liberal i s’usi en contra de la classe treballadora. La Renda Bàsica, lluny de ser una prestació econòmica, una “paguita del Estado” o
una renda condicional, pretén ser un dret bàsic i fonamental que tothom adquireix pel simple fet de néixer i ser persona, independentment de la seva situació socioeconòmica i del nucli familiar, tal com ho és el dret a votar, a la sanitat, a l’educació o a la integritat física, moral i sexual. A més, aquesta ha d’anar
acompanyada d’altres polítiques socials que enforteixin els serveis públics per evitar, encara més, la decaiguda de l’Estat del Benestar, i la privatització d’aquests.


L’objectiu de la Renda Bàsica és procurar un mínim de cobertura i subsistència a totes les persones, ja que la nostra existència material hauria d’estar garantida i no hauríem de “guanyar-nos” la vida, sinó que la mereixem pel simple fet d’haver nascut. És per això que l’hauríem de percebre sense condicions, requisits,
estigmatització ni sense haver-la de sol·licitar i agrair a l’Estat.


El fet de tenir aquest mínim i no dependre exclusivament de les necessitats del mercat, dóna poder de negociació al poble. Això es tradueix en tenir la possibilitat de fer front a la institució i al patró, mitjançant vagues generals, mobilitzacions,exigint el compliment de funcions, o rebutjant qualsevol feina precària, entre d’altres. De la mateixa manera que centenars de dones o persones del col·lectiu LGTB que avui dia han de conviure amb el seu o els seus agressors, tindrien independència i autonomia econòmica per sortir de la situació de maltractament. Així doncs, la Renda Bàsica obriria la possibilitat d’organitzar-se a totes aquelles persones que, ocupades en intentar sobreviure en un sistema pensat per matar-les, ara no poden fer-ho.


Respecte a la sostenibilitat econòmica de la Renda Bàsica, hi ha múltiples estudis que demostren que no només és econòmicament factible, sinó que també el 75% de la població més pobre sortiria beneficiada amb la seva implementació, en tant que els impostos per pagar-la es traurien de les rendes salarials, però també de les patrimonials i les de carbó, tot resultant en un sistema de redistribució més just.


Ara bé, com a comunistes sabem que ni aquesta és la nostra última fita ni que la nostra lluita s’acaba amb la posada en marxa de la Renda Bàsica. Aquesta ha de ser només una política més que pal·liï l’opressió que suposa el sistema capitalista, tal com ho pot ser la reducció de jornada a 30h setmanals, la pujada de sous o l’eliminació dels contractes temporals. Ni la Renda Bàsica ens pot fer conformar ni molt menys desmobilitzar; en tot cas hauria de ser una oportunitat per exercir al màxim els nostres drets i confrontar-nos amb l’administració i el treball.


És per això que la Joventut Comunista de Catalunya resol:
● Donar suport a totes les iniciatives a favor de la Renda Bàsica sempre que tinguin una perspectiva anticapitalista i d’esquerres.
● Continuar formant-nos en la matèria, així com actualitzar-nos dels avenços per tal de millorar i enfortir el nostre discurs.
● Sent conscients de la política socialdemòcrata que és, hem de poder generar discurs igualment per evitar que el liberal s’imposi com hegemònic i la implementació de la Renda Bàsica pugui acabar repercutint negativament contra la nostra classe.
● Defensar la necessitat d’altres polítiques socials complementàries a la Renda Bàsica per protegir i enfortir els serveis públics.

Resolució presentada pel col·lectiu de Sant Martí a la Va Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya

Va Conferència Nacional – Per poder decidir sobre el nostre temps de feina

En el darrer any, la classe treballadora catalana ha patit una important pèrdua de poder adquisitiu a causa de la crisi inflacionària de la postpandèmia i l’impacte de la guerra a Ucraïna. Tot i que l’enfocament per surfejar la crisi de la covid-19 ha estat diferent del de la crisi de 2008, no hem aconseguit sortir d’un marc de pensament capitalista, en què hem de repartir les pèrdues entre el capital i les treballadores.  

No només patim l’explotació diàriament sinó que, a més, som nosaltres les que hem de sostenir el sistema amb els nostres escassos recursos en els moments de recessió. Tot això mentre les grans multinacionals i la banca continuen omplint-se les butxaques a la nostra costa.

Davant aquesta realitat, el debat públic no se centra en el repartiment de la riquesa i dels beneficis, sinó que l’aposta de màxims és conservar l’escàs poder adquisitiu que tenim i fer reformes en el marc de les relacions laborals des de dalt, des del govern, i sense la participació de les masses. La socialdemocràcia en el govern s’ha limitat a canviar algunes condicions per atacar la temporalitat, mesures positives però insuficients davant l’ofensiva capitalista, ja que no van a l’arrel del problema: l’actual sistema de producció capitalista basat en el treball assalariat i el robatori de la plusvàlua.

Ara el nou debat que es planteja és el de la reducció de la jornada, com a eina per acontentar a les treballadores i alleugerir el seu patiment que és extremadament elevat a causa de l’impacte de la precarietat laboral i el context social en la nostra salut mental. Alhora, el debat es planteja en un format perquè aquesta reducció no suposi un conflicte obert amb la patronal pel repartiment dels recursos. 

Davant d’això, hem de ser clars amb la nostra classe: és totalment necessària la reducció de les jornades laborals, ja que són excessives tenint en compte l’impacte de la revolució tecnològica i digital en els  processos de producció, tant en la distribució de béns i serveis com en la fabricació.

També és important remarcar que aquesta reducció ha d’estar acompanyada d’un creixement dels nostres salaris per tal que no suposi la conversió de les nostres feines a jornada completa en diverses feines a jornada parcial. La possibilitat que s’obre s’ha de traduir en el lema “treballar menys per treballar totes i viure millor”. Si reduïm jornades caldrà contractar més plantilla i així reduir l’atur, fent que les treballadores es vegin menys condicionades a mantenir-se en feines precàries si tenen l’opció de canviar de feina. 

Des de la Joventut Comunista no veiem aquesta possibilitat com a mitjà per ressituar la centralitat del treball, defensem un model de producció basat en el control obrer dels mitjans de producció i el repartiment dels recursos de forma equitativa i justa, no com una eina d’esclavitud. Alhora, defensem un model basat en el decreixement i el respecte amb el planeta on el valor del treball reproductiu i de cures, en general monopolitzat per les dones i invisibilitzat, s’entengui també com a eina de sosteniment de la vida. 

Per tot això no ens volem limitar a defensar el treball digne sinó que  ens organitzem per abolir el treball assalariat i per establir mecanismes que situïn la vida al centre, com la renda bàsica universal. 

Pel que fa a quina jornada volem, ho tenim clar: 30 hores. I també tenim clar com les volem: sota el control de les mateixes treballadores. Nosaltres defensem que el model ideal de repartiment de la jornada és el de 6 hores per 5 dies a la setmana, però entenem que, en el marc actual capitalista, la realitat productiva és diversa  i que, per tant, plantilla i empresa pactin com s’han de repartir les jornades de feina, establint  mecanismes de flexibilitat d’entrada i sortida de la feina i altres mecanismes que facilitin la conciliació i el control de les treballadores sobre el seu temps. 

Res pot justificar el segrest del nostre temps per part de les empreses i rebutgem les jornades abusives amb mecanismes com les guàrdies i les hores complementàries i extres, així com l’horari partit que restringeix el nostre temps de vida i impedeix la cobertura en condicions de necessitats bàsiques com el descans, l’esport i especialment l’alimentació saludable. 

La conquesta de temps de vida sobre temps de treball ha d’anar acompanyat  de l’augment de l’activitat social i col·lectiva i no sobre el consum. Temps que serveixi per crear vincles de suport social, com les associacions de veïns, entitats culturals i per militar en organitzacions sindicals i polítiques que defensin els interessos i l’emancipació de la nostra classe.

És per tot això que la Joventut Comunista lluitarem per: 

  • Reduir la jornada a 30 hores setmanals, distribuïdes segons les necessitats i interessos de les treballadores.
  • Blindar que una reducció de jornada de treball no suposi la pèrdua de poder adquisitiu.
  • Aplicar la lògica del decreixement: treballar menys, repartir la feina i redistribuir tots els recursos.
  • Prohibir les jornades partides, les hores complementàries i limitar els supòsits que justifiquin les hores extres estrictament a aquells motius d’urgència.
  • Incloure el transport fins a la feina i el canvi de roba com a temps efectiu de feina. 
  • Convertir les guàrdies en temps de treball efectiu. 
  • Implementar la flexibilitat dels horaris de les treballadores per facilitar la conciliació.
  • Blindar la planificació del treball perquè les treballadores puguin organitzar la seva vida i puguin desconnectar de forma efectiva.
  • Que l’empresa posi en disposició tots els elements necessaris per al teletreball en el cas que aquest es requereixi.

Resolució presentada pel Comitè Executiu a la Va Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya

Va Conferència Nacional – El Sud Global, l’altre món en construcció

Arran de la Guerra d’Ucraïna vivim una ofensiva imperialista que ha invertit molts esforços en la batalla pel relat. Oligarques, governs i mitjans oficials parlen d’una comunitat internacional preocupada per mantenir la pau i els drets humans, un concepte -comunitat internacional- sota el qual s’amaga l’imperialisme ianqui i l’eurocentrisme més desacomplexat. El relat dels Estats Units i l’OTAN, malgrat que s’imposa a Europa i als països aliats de l’imperialisme estatunidenc, és contestat al Sud global. Aquest terme engloba a la immensa majoria de països del món, on viuen quasi 7.000 milions de persones, i que sempre han estat el pati del darrere de l’imperialisme ianqui i europeu tot i haver viscut processos de descolonització durant el segle passat.

El Sud global està posant en dubte el relat occidental i la capacitat d’intervenció i influència de l’imperialisme atlantista han disminuït considerablement. Tot plegat és gràcies a l’ascens de la Xina com a primera potència econòmica mundial i el conseqüent enfortiment dels BRICS (el Brasil, Rússia, l’Índia, la Xina i Sud-àfrica) tant a escala econòmica com geopolítica. També ha estat clau, més recentment, la nova onada progressista a l’Amèrica Llatina i la reaparició de Lula da Silva en el panorama polític internacional.

Lula da Silva fou elegit president del Brasil derrotant a l’extrema dreta de Bolsonaro en unes eleccions, primer, i després en un intent de cop d’estat. El prestigi de Lula arreu del món, especialment al Sud global, és degut a l’èxit de les seves polítiques contra la pobresa quan va accedir per primer cop a la presidència l’any 2003 i al seu compromís per aturar la desforestació de l’Amazones, així com una visió altermundialista. Una visió que té com a eixos principals la sobirania nacional, la justícia social, la pau, aturar l’emergència climàtica, la multipolaritat i l’augment del pes del Sud global en la política internacional i la integració llatinoamericana. En aquest darrer punt veiem com el Brasil de Lula i l’Argentina d’Alberto Fernández lideren la proposta d’una unió monetària llatinoamericana per a deixar de dependre del dòlar i dels Estats Units. Aquestes propostes cada cop són més compartides arran de la nova onada progressista a l’Amèrica Llatina on destaquen els governs de Colòmbia, Mèxic, Hondures, Xile i Bolívia.

L’Àfrica també és un escenari clau per entendre el trencament del Sud global amb els Estats Units i Europa. Fa poc mesos diversos presidents de diferents països de la Unió Africana, entre ells Cyril Ramaphosa de Sud-àfrica, van visitar a Putin i a Zelenski per trobar una solució pacífica a la Guerra d’Ucraïna, demostrant que aquests estats volen tenir un paper més destacat en la política internacional i allunyar-se del bel·licisme atlantista que es vol imposar. Com en el cas de l’Amèrica Llatina, alguns països de l’Àfrica Occidental han mostrat el seu interès a desvincular-se econòmicament del dòlar i el mercat nord-americà, així com del franc en el cas de les antigues colònies franceses. En aquest aspecte també cal destacar la retirada de tropes franceses del Sahel, punt estratègic per als interessos de França. Tot plegat és gràcies a la presència cada cop més important de Rússia al continent i, sobretot, per la força política i econòmica de la Xina.

La Xina és el país que està liderant aquesta onada contestatària contra el sistema unipolar controlat pels EUA. El desenvolupament econòmic i social del gegant asiàtic de les darreres dues dècades han marcat a la resta del Sud global i el prenen com a exemple. Salvant distàncies, els moviments populars del Sud global ja van tenir com a referència la Revolució Xinesa de 1949 per compartir realitats i característiques pròpies del Sud global. L’expansionisme comercial de la Xina ha arribat a tot arreu i ja és el principal país inversor a l’Àsia, l’Amèrica Llatina i l’Àfrica (també a Europa, però amb menys influència política). La Xina, a més, aposta pel que ja s’anomena “la nova Ruta de la Seda”, unir comercialment Euràsia incloent-hi Rússia i la UE. Cal destacar el paper del gegant asiàtic pel que fa a política internacional: la Xina ha fet una proposta de pau entre Rússia i Ucraïna i ha aconseguit un alto el foc al Iemen que podria acabar definitivament amb la guerra en aquest país i amb dècades de conflicte entre l’Aràbia Saudita i l’Iran -l’anomenada guerra freda islàmica-.

Davant d’aquest nou món en construcció, la Joventut Comunista:

  • Veiem amb interès i esperança el procés de trencament del Sud global amb aquest sistema unipolar construït per l’imperialisme ianqui i europeu.
  • Creiem que l’actual situació pot portar a millorar les condicions materials de vida de la classe treballadora al Sud global, malgrat que seguirem amb cautela els interessos geoestratègics i econòmics de la Xina.
  • Exigim la fi de la política expansionista i d’encerclament militar i econòmic de l’imperialisme atlantista contra la Xina i Rússia.
  • Condemnem la intervenció russa, així com l’intervencionisme de l’OTAN responsable de la guerra d’Ucraïna i exigim a l’Estat espanyol que abandoni la política bel·licista i que es treballi per trobar una solució pacífica a aquest conflicte imperialista.
  • Defensem un món que tingui com a pilars bàsics la solidaritat internacional, la sobirania dels pobles, la cooperació, la pau, la justícia social i la lluita contra l’emergència climàtica.

Resolució presentada pel Comitè Executiu a la Va Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya

Va Conferència Nacional – Per la necessitat d’articulació del Front Democràtic i Social en el nou cicle polític

La situació de la joventut treballadora catalana no és positiva. Afirmar-ho pot semblar una obvietat per qualsevol que pateix les conseqüències de la precarietat laboral i de l’explotació capitalista, però el triomf del discurs neoliberal i el seu marc ideològic ha provocat que, després de més de tres dècades d’ofensiva, els valors de la solidaritat, la col·lectivitat i, sobretot, l’orgull de classe hagi desaparegut del vocabulari de la mateixa esquerra autodenominada com a transformadora. 

La feina dels i les comunistes ha d’estar en l’organització de la nostra classe a tots els fronts en què aquesta es troba,  per així fer front als atacs del capitalisme per despullar-nos de les poques eines de protecció que encara mantenim: des del dret a l’educació i la sanitat, fins al dret a l’habitatge i en contra de l’explotació laboral. És per això que ens organitzem als sindicats de classe, als sindicats estudiantils, als moviments en defensa de la sanitat pública i als sindicats d’habitatge.

El front institucional no és més que un altre més que es complementa a la resta de lluites diàries que portem com a bandera. No podem confondre, però, el fi amb el mitjà, i és per això que ens veiem obligats a remarcar com una de les principals debilitats del Moviment Comunista Espanyol i Català actual recau en la supeditació dels seus partits a les dinàmiques de la política institucional parlamentària i, concretament, la subordinació dels quadres que participen en ella a les propostes movimentistes i immediates dels cicles electorals. Oblidant la importància de mantenir tant la independència ideològica del Partit com la seva sobirania respecte als diferents paraigües electorals en què es presenten.

Així, en un tancament de cicle com el que ens trobem actualment, veiem com part de l’esquerra, també l’autodenominada comunista, ha acabat comprant el marc de la socialdemocràcia a l’hora de fer front a l’avenç de l’ultra-dreta i la deriva reaccionària que es va plasmar a les eleccions municipals del 26 de maig. Davant d’aquesta situació, en comptes de valorar fins a quin punt els diferents partits de l’esquerra del PSOE han jugat un paper de reforçament de les institucions i de reconfiguració del règim del ‘78 per poder fer autocrítica, s’ha arribat a la conclusió que la solució és continuar en la mateixa línia: governar l’Estat sense tocar els fonaments del règim representats en el centralisme de l’Estat Espanyol, la monarquia i el sistema capitalista.

La unitat per la unitat, sense una línia programàtica clara, basada en l’hiperlideratge, supeditant a projectes polítics col·lectius externs acatar la voluntat de direccions individuals i sense respondre a les diferents realitats nacionals del país, no suma. Aquest ha estat un projecte polític orientat a governar des de dalt, sense base i sense participació real des de la classe treballadora; organitzant un procés d’escolta a la ciutadania que s’ha basat en la celebració de mítings polítics i no en la participació activa de la gent que diuen representar, sinó del seu actiu ja polititzat i vinculat als projectes anteriors fruits del 15-M.

Alhora, un projecte que es diu unitari però exclou a les forces sobiranistes com EH – Bildu, el Bloque Nacionalista Galego o Esquerra Republicana de Catalunya i la CUP difícilment trobarà una solució al problema nacional de l’Estat. Així, és especialment greu com en molts llocs les forces que pertanyen a l’espai de Sumar, s’han sumat a fronts anti-independentistes per evitar les alcaldies dels grups polítics sobiranistes anteriorment esmentats. Sumar està funcionant, així, com a pota esquerra del PSOE, subordinant-se al projecte socialista, buscant dinamitar la possible incidència de les forces independentistes en la governabilitat de l’Estat i trencant ponts entre les forces independentistes i els Comuns. Allunyant-se, poc a poc, de les tesis fundacionals de Catalunya en Comú l’any 2017 al voltant del dret a l’autodeterminació i la sobirania del poble de Catalunya.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya, en consonància amb les tesis defensades en el nostre darrer Congrés i del Congrés de Comunistes de Catalunya de 2020, defensem que és d’extrema urgència tant per a la classe treballadora catalana com per la resta de pobles de l’Estat la necessitat de configurar un Front Democràtic i Social que doni resposta a les problemàtiques de la nostra classe i del país. Aquest Front Democràtic i Social ha d’interpel·lar al conjunt de forces sobiranistes del país, fins i tot aquelles que actualment s’han allunyat del dret a l’autodeterminació però que l’han defensat en els seus orígens. 

En un context de tancament de cicle polític, de divisió de les esquerres i debilitament de les organitzacions comunistes existents, és important que tota estratègia frontista tingui com a eixos centrals el qüestionament del règim i la necessitat d’obertura de processos constituents. Alhora, l’eix de classe i la seva interrelació amb la qüestió nacional no poden quedar en segon terme: per una banda, per ser la classe treballadora el subjecte polític al qual ens adrecem i, per l’altra, per ser la problemàtica nacional no resolta a l’Estat Espanyol un dels instruments de les dretes per fer créixer rancors i odi entre la mateixa classe per motius d’identitat nacional o lingüística.

És per això que la Joventut Comunista de Catalunya, davant del nou cicle polític que s’obre:

  • Defensem com a eina de sortida de la crisi capitalista actual l’estratègia del Front Democràtic i Social, com a eina de construcció d’una nova hegemonia republicana sota un horitzó de ruptura democràtica i transformació.
  • Ens comprometem en l’enfortiment de la Joventut Comunista, com a escola de quadres de Comunistes de Catalunya, per a l’organització de la joventut treballadora en un projecte emancipador i revolucionari.
  • Ens refermem en la nostra organització als diferents fronts d’intervenció per fer efectiu el FDS més enllà de l’àmbit institucional.
  • Denunciem l’ús partidista i personalista de la unitat de l’esquerra, sense ser fruit del debat col·lectiu ni de l’anàlisi de la realitat política actual o de les necessitats de la nostra classe, en projectes com Sumar.
  • Refermem el nostre compromís per conjugar les demandes emancipatòries de la classe treballadora amb la qüestió nacional, sense entendre-les com a ens aliens i partint de l’anàlisi materialista del poble català.

Resolució presentada pel Comitè Executiu a la Va Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya

Va Conferència Nacional – Per la defensa de l’educació pública i en català

Les eleccions municipals i autonòmiques del darrer 26 de maig van manifestar el gir a la dreta en el panorama polític espanyol i català i el tancament definitiu del cicle polític del 15-M. Això s’ha vist traduït amb l’entrada de la dreta i l’extrema dreta en diversos governs als nostres municipis i a diverses regions, com és el cas del País Valencià o el suport imprescindible al govern de les Illes Balears.

En el cas valencià, VOX estarà al capdavant de la conselleria d’Educació, fet que implica una mala notícia pel moviment estudiantil valencià i pel conjunt de l’estudiantat treballador, ja que les apostes educatives del partit es basen en la defensa del model segregador i classista de l’escola concertada; l’atac front al sistema d’immersió lingüística i l’ensenyament del valencià i, finalment, l’eliminació del contingut en valors en matèria sexoafectiva a les aules. A les Illes Balears, els dos partits també han arribat a un acord pel que fa en matèria d’educació, eliminant el sistema educatiu en català.

Per una banda, aquestes mesures en contra de la llengua catalana les podem interpretar com un avís a Catalunya i mostra les conseqüències que pot tenir un govern central dretà per la situació de la nostra llengua. Aquesta mesura ataca directament a la llengua pròpia del País Valencià, el català. Sota un suposat bilingüisme “voluntari” el que fan és acabar amb el valencià a l’educació, que ja de per si està en una situació crítica.

Per l’altra banda, les intencions per augmentar la capacitat de decisió i intervenció de les famílies en l’educació pública són evidents. Posant per davant l’interés individual de les famílies per censurar i controlar el contingut educatiu – sobretot aquell relacionat amb la diversitat LGTB i el feminisme – al col·lectiu, que ha de ser fomentar l’esperit crític. L’educació pública no pot tenir les mateixes dinàmiques que les escoles privades, posant a les famílies i els seus capritxos al centre.

I, finalment, veiem com pretenen imposar una educació completament conservadora que es basi en la repetició de dogmes tradicionals. Aquest “treure les ideologies de les aules” no és res més que la destrucció de tota consciència que no encaixi amb el seu nacionalcatolicisme. Segons ells tot és ideologia menys el seu racisme, la seva LGTBfòbia, la seva catalanofòbia i el seu anticomunisme.

És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya:

  • Mostrem la nostra solidaritat amb el moviment estudiantil del País Valencià i de les Illes Balears, davant dels atacs de la dreta i l’ultra-dreta a l’educació pública.
  • Fem una crida al moviment estudiantil català a l’organització per defensar, amb dents i ungles, una educació pública en català i al servei de la classe treballadora.
  • Apostem per un model d’educació pública, gratuïta, universal, de qualitat i en català en totes les seves etapes.

Resolució presentada pel Comitè Executiu a la Va Conferència Nacional de la Joventut Comunista de Catalunya

Per una lluita de classes divergent de gènere | Comunicat pel Dia de l’Orgull 2023

Reivindiquem aquest 28 de juny, Dia de l’Orgull LGTB, en un moment que fa esgarrifança, doncs no només ens trobem en un context postelectoral on, en gran part dels municipis la dreta s’ha fet seves les institucions, sinó també en un context preelectoral on tot apunta que la tendència seria la mateixa i l’ultradreta anirà més a l’alça. Amb aquest panorama polític no podem sinó preocupar-nos i defensar-nos davant del que podria ser el major retrocés de drets pel col·lectiu LGTB que hem viscut en els darrers anys a l’Estat espanyol.

El col·lectiu LGTB, que tradicionalment ha estat sempre uns dels primers en ser atacats per qüestionar el model sexoafectiu tradicional i conservador, darrerament ha estat inclús defensat per l’extrema dreta, que, igual que el capitalisme amb el pinkwashing, ha vist un nínxol de vots (i mercat, respectivament) i s’aprofita dels discursos en defensa dels drets del col·lectiu per blanquejar-se. Ho hem pogut veure en aquestes últimes municipals per part d’Aliança Catalana. Per això la joventut hem de tenir la consciència ben desperta i no banalitzar, i molt menys idolatrar, que els poders polítics i el mercat treguin rendiment de la dissidència de gènere. 

A l’avenç en drets pel col·lectiu i la normalització de les diversitats de gènere i orientació, tampoc ajuda la divisió ideològica dins del moviment i, concretament, la insistència d’alguna fracció de la pròpia esquerra per excloure a les persones transgènere del col·lectiu, en molts casos inclús negant la seva existència amb suposades teories biologicistes i essencialistes. Les persones trans són un dels sectors de la societat que més pateix violència directa i indirecta per sortir dels paràmetres cisheteropatriarcals del capitalisme i, alhora, monopolitza el rànquing de marginalització social. Aquesta marginalitat, provocada per les dificultats emancipatòries i per accedir a feines dignes, també acaba provocant que, en els casos de les dones trans, moltes d’elles acabin a l’economia submergida i, concretament, en la prostitució. 

Així, els atacs constants que ha patit la comunitat trans durant el darrer cicle polític, després de la conquesta que va significar l’aprovació de la Llei Trans per ajudar a la seva normalització social, no fan més que propiciar que els discursos d’odi s’escampin entre la societat i que la violència física i verbal es normalitzi cap a les persones trans. 

Hem d’estar molt alerta amb els discursos d’una part dels moviments mal anomenats comunistes que són totalment reaccionaris, obreristes i dogmàtics i que assenyalen la lluita en defensa pels drets de les persones dissidents de gènere com una de les causes de l’augment de l’extrema dreta. És comú veure en els discursos de l’extrema dreta, com sovint semblen no tenir problemes davant del matrimoni del mateix gènere – justament perquè la batalla ideològica contra el matrimoni igualitari l’han perduda -, però que en canvi mostren rebuig cap a les persones trans, fent que les feministes o persones LGTB transexcloents, comprin els seus discursos d’odi i es blanquegi, un cop més, el feixisme.

Els i les comunistes sabem que les dretes creixen quan el sistema capitalista repeteix una crisi, quan la crispació social és insostenible i quan les tensions entre els moviments socials i els poders polítics es palpen en l’aire i divideixen la nostra classe. Sabem que l’extrema dreta culpa del col·lapse econòmic i social a les minories o a les persones històricament oprimides, sent aquestes les dones, les persones racialitzades o les persones del col·lectiu LGTB. És per això que hem d’estar atentes per donar resposta a aquests discursos obreristes que culpen la lluita LGTB de la presència del feixisme i exclouen de la lluita de classes la perspectiva feminista i divergent de gènere. Negant-nos, fins i tot, la nostra pròpia assignació amb la classe treballadora.

En un dia com avui és també important remarcar i visibilitzar que el conjunt del col·lectiu LGTB és heterogeni i divers. Tradicionalment, la imatge comercial de l’Orgull ha representat al col·lectiu amb el rostre de l’home blanc homosexual i sense ploma, estigmatitzant als homes gais efeminats i invisibilitzant a les dones lesbianes, els homes i les dones bisexuals i les persones trans. Així doncs, és important recordar que l’Orgull va néixer com a revolta, justament en mans d’aquells sectors del col·lectiu que més patien les violències LGTBfòbiques als carrers de Nova York: persones trans, llatines i afroamericanes. Hem de tenir en compte també aquesta diversitat per poder construir espais segurs pel conjunt del col·lectiu i donar resposta a les múltiples problemàtiques que aquest pateix quan s’interrelacionen a la classe i l’orientació i la identitat, també la identitat lingüística, l’ètnia o l’origen.

És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya ens declarem inqüestionablement transinclusives i a favor dels drets del col·lectiu LGTB, que cal defensar-los sempre des d’una perspectiva de classe anticapitalista i antifeixista. Aquesta perspectiva de classe és extremadament important, perquè en l’aliança que hem d’establir en contra de les violències LGTBfòbiques que patim, defensem que mai ens trobaran amb aquelles que defensen la gestació subrogada, la prostitució o la hipersexualització d’alguns sectors del col·lectiu, ja que no fan més que donar-li ales al capitalisme. L’emancipació real de les persones divergents anirà acompanyada de l’emancipació de classe o no anirà!  

Comitè Executiu de la JCC

28 de juny de 2023

Per un habitatge digne, contra l’especulació immobiliària i contra el feixisme als nostres barris: mort a Desokupa i a la Sareb!

Com era d’esperar, s’inicia la campanya electoral de les municipals del 28 de maig amb un fals conflicte sobre l’okupació: a la Bonanova, un barri de la zona alta de Barcelona, l’empresa Desokupa ha amenaçat de desnonar la casa okupada El Kubo i el Centre Social La Ruïna els quals porten en aquesta situació des de 2016 i fins ara no havien generat cap incident amb el veïnat. No han estat pocs els mitjans de comunicació que, a banda d’obrir el fals dilema moral de si és o no ètic okupar en un context de crisi habitacional com la que estem patint, han blanquejat l’organització criminal que representa Desokupa, etiquetant-la “d’empresa controvertida”, tot passant per alt les múltiples denúncies que aquesta acumula per lesions o estafa, entre d’altres, així com la línia ideològica obertament feixista que defensen. 

Desokupa esdevenen, així, els botxins de l’Estat capitalista contra els moviments de resistència antifeixista i anticapitalista, ja que quan no pot actuar la policia, s’envia a la pitjor cara del feixisme. Tot i que, fins ara, ni el Kubo ni la Ruïna han aconseguit ser desnonades, el discurs mediàtic que legitima l’acció reaccionària de Desokupa està aconseguint calar en el sentit comú de la població per legitimar l’acció parapolicial i violenta de l’ultra-dreta als nostres carrers. Ara van contra els okupes, demà serà contra el col·lectiu LGTB, els sindicalistes o, en general, qualsevol militant d’esquerres i/o comunista que decideixi manifestar-se contra el sistema.

Descrivim com a fals dilema el debat mediàtic al voltant de l’okupació, ja que darrere la seva criminalització s’amaga que no hi ha cap conflicte ètic darrere el debat sobre si és moral o no okupar pisos buits de grans tenidors o sucursals bancàries quan ens trobem davant les següents dades: l’any 2022 va tancar amb 8.574 desnonaments a Catalunya, tenim més 30.000 habitatges buits al país (sent-ne Sareb la propietària d’un 19%, inclosa la Bonanova) i, finalment, el preu mitjà del lloguer a la capital es troba voltant de 1.300€ al mes. Com sempre, el discurs hegemònic que s’intenta imposar és el de la defensa de la propietat privada, incentivant la por entre la classe treballadora a què ens ocupin pisos dels quals ni tan sols som propietàries.

Pretenen que creiem que tenim més possibilitats de ser okupades a ser desnonades o que si marxem una setmana de vacances (les que poden), “se’ns ficaran dins el pis”. No ens deixem enganyar, però, per aquests relats deslegitimadors perquè sabem que el moviment okupa no pretén “prendre” la casa a ningú, sinó que és una lluita anticapitalista que, anant més enllà de la defensa pel dret a l’habitatge, busca trencar amb un status quo que normalitza que les grans entitats bancàries siguin propietàries de pisos que resten buits durant anys. Tot això, mentre hi ha fins a 18.000 persones sense llar a Catalunya i mentre els mitjans de comunicació ens venen un relat de com és ètic i legítim anomenar “petit propietari” a algú que té 10 pisos de propietat.

El moviment okupa existent a la Bonanova ha fet una tasca social i col·lectiva molt positiva pel barri, ja que no només ha donat llar a més de 100 famílies durant aquests darrers anys, sinó que també ha ofert espais participatius de trobada a diversos col·lectius de barri, suplint la carència que hi ha a la ciutat d’espais autogestionats on dur a terme activitats d’oci alternatiu i fomentar la cultura popular.

Així doncs, mentre continuïn havent-hi cases sense gent i gent sense casa, l’okupació serà sempre una opció legítima i de supervivència, independentment dels motius que la impulsin o qui l’exerceixi. Cal trencar amb l’arrogant superioritat moral dels qui plantegen una major comprensió i “perdó” cap a famílies vulnerables que okupen perquè “no tenen més opcions”, mentre es criminalitza a persones anticapitalistes que escullen l’okupació com a forma de vida. Aquests arguments són els que, de facto, acaben legitimant l’acció parapolicial i violenta de grups com Desokupa. El que no hauria de ser legítim és viure en un sistema capitalista que mata i en el qual el darwinisme econòmic impedeix el benestar emocional, físic i social de la majoria de la població.


Des de la Joventut Comunista de Catalunya donem tot el nostre suport a la resistència antifeixista i anticapitalista que s’està duent a terme a les cases okupades de la Bonanova i rebutgem qualsevol discurs on es prioritzi el dret a la propietat privada per sobre el dret a l’habitatge i a la vida digne de la nostra classe. La joventut tenim molt clar que l’okupació no és pas el problema, sinó que és moltes vegades l’única solució o resposta davant d’unes entitats bancàries i uns fons voltors que especulen amb la vida de les persones. Cal lluitar contra la narrativa liberal que criminalitza als qui no volen formar part d’aquest 50% de llogateres que viuen en risc de pobresa o als qui no volen acabar sent una xifra més en les estadístiques de suïcidi: perquè mentre estigui normalitzat especular amb un dret fonamental, nosaltres tenim el deure de normalitzar l’okupació, l’expropiació, i, en definitiva, la lluita anticapitalista.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

13 de maig de 2023

Comunicat sobre els fets ocorreguts la darrera setmana a Sallent

La institució educativa actual no dona resposta efectiva a molts casos d’assetjament escolar que pateixen les estudiants, fent els ulls grossos davant d’agressions físiques i verbals, banalitzant-ne la gravetat. Avui dia, els valors de l’educació pública estan lluny de fomentar el respecte a la diversitat sexual i la inclusió de les persones migrades. Fomentant, d’aquesta manera, la reproducció dels discursos d’odi de l’extrema dreta.

L’assetjament escolar no és només un problema dins les aules, sinó que també afecta la vida de les persones excloses per la societat capitalista en la qual vivim, així com a la societat en conjunt. Actualment, ens trobem en una situació en què els assetjadors acaben conduïnt a les víctimes a prendre decisions irreversibles i, alhora, les xarxes de suport i les persones del nostre entorn acaben sent insuficients. Així, com a joventut comunista tenim el deure de construir espais segurs on les víctimes puguin ser acompanyades i ajudades.

Fets com els que han succeït a Sallent aquesta darrera setmana no es poden tornar a repetir i remarquem que els casos d’assetjament escolar a l’IES Llobregat no són puntuals, sinó el dia a dia de moltes estudiants del centre; moltes d’elles sense recursos i sense el suport del mateix institut. Aquest darrer, tot i ser coneixedor de moltes d’aquestes situacions, no hi actua ni es manifesta fins que succeïxen desgràcies com les d’aquesta setmana. L’addicció a les drogues, els problemes socioeconòmics o altres situacions desfavorables diverses són exemples que envolten el dia a dia de les joves que viuen a Sallent. Un entorn d’on és difícil sortir, per no dir impossible. 

Aquestes afirmacions no són banals, sinó que hi ha fets i dades que demostren tot l’exposat, com és el cas de la pèssima nota que manté des de fa anys l’IES, situant-lo al podi dels pitjors instituts del Bages. Fent una retrospecció, es manifesta com en la darrera dècada hi ha hagut molts casos d’assetjament escolar silenciats per por i pressió per part del professorat. Fins i tot es podria afirmar que alguns d’ells han participat activament o passivament amb comentaris o accions, fomentant l’assetjament.

Per tot això, des del col·lectiu de Manresa de la Joventut Comunista de Catalunya condemnem i denunciem la posició que ha pres l’institut de Sallent respecte als fets ocorreguts el passat dimarts, quan un nen ha sigut empès al suïcidi i la seva germana, per solidaritat, l’ha intentat acompanyar.

Exigim urgentment que es posi fi a aquesta situació: donant eines eficients per l’acompanyament i l’assessorament de les estudiants, juntament amb unes disculpes públiques per la manca d’atenció de les institucions educatives del centre durant tant de temps. 

Esperem que aquest fet faci que no torni a passar mai més una cosa així. Durant la darrera setmana, l’IES Llobregat ha venut un discurs basat a dir que no havia detectat cap indici d’assetjament. La realitat és, però, que la família ja havia exposat el cas tant a l’institut com a les autoritats locals, les quals no li van donar importància i no van ajudar. No podem ignorar la salut mental de les joves que es veu cada dia més afectada pel sistema agressiu en el qual vivim. 

Reiterem el nostre condol a la família en un moment tan difícil. Alhora, comprenem que no és gens fàcil veure com els mitjans de comunicació tracten mediàticament el cas i a la víctima mortal com a noia. Clar exemple de constituir una falta el respecte a la seva memòria i deixant en segon pla la integritat física de la persona. Ens trobem davant un sistema que no posa al centre ni les persones ni la vida, i ataca constantment la diversitat i el dret de les persones trans.

Cal, doncs, posar solució a l’assetjament escolar per qui ja no hi és, per qui ho pateix i per qui ho patirà. Maluradament, el sistema capitalista sempre ha sigut així amb l’objectiu de mantenir-nos explotats: ataca a les minories per afavorir-se, elimina la consciència comuna i promulga l’individualisme, l’aïllament, el malestar mental i físic i afavoreix accions com les que denunciem avui.

Per uns espais lliures d’agressions on les i els joves puguin sentir-se segures. 

Aturem l’assetjament escolar, la transfòbia i el racisme!

Col·lectiu de Manresa de la Joventut Comunista de Catalunya

26 de febrer de 2023

COMUNICAT DIA DE L’ORGULL LGBT

En aquests temps en els quals l’extrema dreta ha arribat a les institucions i les opinions reaccionàries s’han vist legitimades mediàticament, ens agradaria subratllar, amb motiu del dia de l’Orgull LGBT el pròxim 28 de juny, la nostra lluita contra les discriminacions i violència exercides contra aquest col·lectiu en tots els àmbits: el món laboral, les institucions, la família, els mitjans de comunicació…

A principis de juny d’aquest any, l’Observatori Contra l’Homofòbia ja havia registrat 70 agressions contra persones LGBT en Catalunya en 2019, un 30% més que l’any passat. En els últims temps hem vist notícies en els mitjans de pallisses i altres mostres de violència LGBTfòbica. No només s’expressa físicament, sinó també en tota una sèrie de prejudicis, comportaments i actituds que tenim molt interioritzats i normalitzats en la nostra vida quotidiana. Devem, doncs, lluitar tots els dies per erradicar aquestes conductes i entendre que els canvis també passen per reflexionar sobre els pensaments que ens imposa el sistema capitalista i cisheteropatriarcal en el qual vivim.

Com ocorre amb totes les lluites socials, el capitalisme intenta apropiar-se de les reivindicacions del col·lectiu LGBT per a convertir-les en un reclam comercial i un producte de consum, despullant-les de la seva essència combativa. És el que es diu “capitalisme rosa”: el capitalisme mercantilitza les reivindicacions LGBT i les buida de significat per a vendre uns missatges diluïts i concordes al sistema. La realitat, no obstant això, és que sota el sistema capitalista no és possible la consecució d’uns objectius que advoquen per la igualtat i la finalització de tota forma de discriminació cap a la comunitat LGBT.

En contraposició a la rentada d’imatge que fa el capitalisme de si mateix, no hem d’oblidar-nos que, dins de la classe obrera, les persones LGBT sofreixen unes discriminacions específiques que en molts casos dificulten l’accés a una situació laboral digna i porten a unes condicions de vida molt precàries. Al capitalisme no li importen els drets socials de cap sector de la població: li importa poder usar-los com a objecte de consum.

En el moviment LGBT més mediàtic trobem moltes actituds liberals i, a més, com a resultat de viure rebent constantment missatges culturals cisheteropatriarcals, biaixos que porten a invisibilitzar a determinats grups del col·lectiu i a donar-los major importància i representació als homes cis gais blancs amb una posició social que els permet donar a conèixer les seves veus. En moltes ocasions això va en detriments de postures més marginals, com poden ser les dones trans, col·lectiu que sofreix una immensa precarietat laboral i, per tant, risc de rebre violència patriarcal en activitats com la prostitució.

És per això que des de la JCC apostem, el 28 de juny i la resta dels dies de l’any, per un Orgull crític, de classe, combatiu. Perquè ningú ha de disculpar-se per la seva existència i perquè totes i tots participem en la lluita contra el capitalisme, independentment del nostre gènere o orientació sexual. Molta força i ens veiem als carrers!

Davant del feixisme la Joventut Comunista de Catalunya diu prou, plantem cara

Dilluns 20 de maig de 2019, dues militants de la Joventut Comunista de Catalunya van rebre atacs feixistes de diferent magnitud, per una banda a la línia R3 de Rodalies de Catalunya, un feixista va assetjar a la Lucía, increpant-la per que portava amb el títol “Ongi Etorri”, que significa en Euskera “Benvinguts/des” en referència a les persones migrades i un altre xapa que portava el títol de “Llibertat Presos Polítics”. Paral·lelament, en un barri de Barcelona, una altra militant de la JCC va rebre un altra amenaça feixista.  Afortunadament, cap d’elles ha estat agredida físicament. Continua llegint Davant del feixisme la Joventut Comunista de Catalunya diu prou, plantem cara