Cent anys de moviment comunista

especial_Octubre

Manifest-Programa de la Joventut Comunista

Aquest és un any especial per a la memòria de la classe obrera: el centenari de la Revolució Socialista d’Octubre. Celebrem el centenari de la primera revolució obrera victoriosa; celebrem el primer Estat obrer que es va mantenir viu durant setanta-quatre anys. Celebrem el centenari, també, del moviment comunista internacional, del moviment polític que no va claudicar davant el possibilisme i ha mantingut viva l’esperança revolucionària fins els nostres dies.

Durant aquests cent anys s’ha confirmat la vigència dels principis sobre els que es va fonamentar el primer Estat governat per la classe obrera, tot i els atacs de l’anti-comunisme present en les forces reaccionàries i en algunes forces progressistes. Tot i els atacs, tot i les llegendes negres sobre la URSS, l’experiència soviètica i del moviment comunista queda en la història com a una de les experiències que més han ajudat a avançar a la humanitat.

I

Va ser aquella experiència la que va demostrar que la classe obrera tenia plena capacitat per dirigir un país i transformar-lo en una potència mundial. Va ser aquella experiència la que va demostrar que quan el fruit del treball no recau en mans privades el creixement de les forces productives és més accelerat, i que els avenços tecnològics no destrueixen llocs de treball ni vides, sinó que beneficien a tota la societat amb un increment de la capacitat productiva del país i la millora de la qualitat de vida de la població. Va ser aquella experiència la que va demostrar que un sistema educatiu i universitari gratuït construeix una societat formada i un país capaç de situar-se en l’avantguarda dels descobriments científics, capaç d’enviar al primer ésser humà a l’espai. Va ser aquella experiència la primera en tenir dones en la primera línia de la vida política i de l’espai públic. Va ser aquella experiència la que va donar a la classe obrera un referent tangible durant dècades, i va marcar el camí al moviment obrer internacional.

Cal destacar, també, l’aportació decisiva de la Unió Soviètica i del moviment comunista internacional en la derrota del nazisme, el feixisme i els règims similars. Sense la tenacitat de la URSS, sense la solidesa política dels i les comunistes a tot el món, no hauria estat possible vèncer la barbàrie i fer de la victòria de les forces aliades en la Segona Guerra Mundial la oportunitat de construir un món millor. Avui podem certificar, sense cap mena de dubte, que sense l’aportació de la URSS, dels països socialistes, i del moviment comunista els pobles colonitzats del món no haguessin aconseguit la seva independència. Sense l’aportació dels i les comunistes durant aquests cent anys s’hagués imposat la barbàrie absoluta.

Lamentablement, aquelles capes dirigents que van oblidar el llegat de la Revolució d’Octubre i van veure l’Estat com una oportunitat per fer negocis es van imposar. Darrere les preteses reformes del sistema econòmic soviètic hi havia una clara vocació de retornar al capitalisme. Desgraciadament, l’experiència soviètica va ser derrotada pel capitalisme, que va brotar en el seu interior entre les capes dirigents que van acabar amb el socialisme per convertir-se en oligarques, privatitzant-ho tot, deixant al seu país en l’absoluta misèria. La derrota de la URSS i dels països socialistes, amb excepcions que mantenen avui la lluita per la seva independència des del socialisme com Cuba, va ser la derrota de tota la classe obrera. Avui, les generacions més joves de comunistes tenim el deure de tornar a portar a la classe treballadora al poder, i construir una societat sense classes i sense opressions.

II

Amb l’exemple de la Revolució d’Octubre, l’empenta dels bolxevics i de la nova Internacional Comunista, van sorgir nous partits arreu del món que prenien com a referència i guia l’experiència soviètica. Va ser en contraposició a la claudicació de la socialdemocràcia davant la lògica imperial de la Gran Guerra que va sorgir el moviment comunista internacional, caracteritzat per la seva estratègia revolucionària i el seu caràcter netament anti-imperialista. Aquest nou moviment, tot i el sectarisme dels seus primers moments, seria clau per derrotar el feixisme en la Segona Guerra Mundial, i continuar la lluita contra els règims homologables en aquells països que després serien aliats de l’imperialisme nord-americà, com Espanya o Portugal. La implicació del moviment comunista va ser clau per acabar, també, amb el colonialisme i establir camins cap a la prosperitat en aquells països que havien patit l’espoli i el jou de la barbàrie imperialista.

La dècada dels 70 va veure nàixer noves contradiccions, així com tendències reformistes en el si del moviment comunista internacional. A banda de les diferents tendències aparegudes en les dècades anteriors, com a conseqüències de lluites de línies en el si dels comunistes de la URSS, com a contraposició a la desestalinització de Krushev, o de diverses contradiccions i confrontacions, apareixia una nova tendència: l’eurocomunisme. Aquesta tendència, que es vestia com la via europea per arribar al socialisme, representava una involució ideològica, donant com a única via plausible la via electoral per aconseguir reformes que iniciessin el camí cap a la superació del capitalisme. Renunciava, doncs, a l’estratègia revolucionària per acabar amb la societat de classes, i imposava un possibilisme electoralista que deixava, a més, a la classe obrera com un actor passiu. Al tenir com a únic objectius guanyar eleccions, es renunciava a l’organització partidària a les fàbriques i a les empreses. Es renunciava, en definitiva, a articular una societat civil alternativa, que posés els fonaments per a l’assalt del poder i la construcció del socialisme.

En el cas espanyol, l’eurocomunisme va representar la coartada ideològica per donar una explicació a les claudicacions de la direcció del PCE. Tot i que la correlació de forces no permetia grans avenços ni la ruptura completa amb el règim franquista, la direccions del PCE i del PSUC van transformar les concessions tàctiques en línia política, i la institucionalitat que es creava en l’únic marc d’actuació política possible. Això va provocar contínues tensions internes que van desembocar en la gran ruptura del 81, provocada per l’expulsió dels sectors obrers i marxistes-leninistes tant del PSUC com del PCE. Aquesta ruptura va acabar de condemnar al comunisme espanyol i català a una situació quasi perpètua de gran debilitat. En el cas dels sectors eurocomunistes van acabar predominant els sectors liquidacionistes, que en el cas català aconseguiren el seus propòsits, dissolent de facto el PSUC.

L’experiència d’aquests cent anys de moviment comunista han tingut episodis gloriosos, clarobscurs, traïcions, victòries i claudicacions. En els nostres dies vivim una nova disposició de les classes populars als canvis. Els i les comunistes hem de treballar per donar a l’esperança del canvi un raonament científic i una estratègia revolucionària. El moviment comunista ha deixat un gran llegat pràctic i teòric, i la certesa que només des de la lluita constant es pot aconseguir l’emancipació de la classe obrera i de la humanitat. Aquesta lluita, la lluita dels i les comunistes, continua sent vigent i actual.

III

Considerem que el marxisme-leninisme segueix sent l’eina més vàlida per interpretar la realitat, per a la comprensió dels processos històrics i socials i, alhora, guia per l’acció. Així mateix, ens reivindiquem hereus del moviment comunista del segle XX així com del seu patrimoni polític, ideològic i cultural. En l’actualitat, continuem reivindicant la necessitat d’avançar cap al socialisme com a única via per superar el capitalisme. Creiem que és possible i necessari construir un sistema polític, econòmic i social on els interessos de la classe treballadora esdevinguin el nucli central en la nova societat. Una societat sense classes, democràtica, lliure d’explotació de qualsevol tipus, caracteritzada per la igualtat, la justícia social, la solidaritat entre els pobles i la pau.

Defugim de qualsevol pràctica que ens pugui allunyar del subjecte històric realment existent en cada moment històric, de les seves lluites i dels seus interessos. Cal que detectem les necessitats històriques de la classe treballadora i dels sectors populars en cada context històric i traduir els nostres diagnòstics en una pràctica política que esdevingui un vincle indestriable amb el conjunt de la classe treballadora, i més concretament, amb la joventut treballadora i estudiantil de Catalunya.

Considerem, tal com deia Manuel Sacristán, que “el marxisme és, en la seva totalitat concreta, l’intent de formular conscientment les implicacions, els supòsits i les conseqüències de l’esforç per crear una societat i una cultura comunista. I així com canvien les dades específiques d’aquest esforç, els seus supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències fàctiques, han de canviar els supòsits, les seves implicacions i les seves conseqüències teòriques particulars: l’horitzó intel·lectual de cada època.”

Així doncs, considerem que la vigència del marxisme-leninisme, i per tant del comunisme, resideix en la seva capacitat de dotar d’instruments teòrics i pràctics, tant a nosaltres en particular com a la classe obrera en general, per entendre la societat en la que vivim i proposar, a partir de l’anàlisi concret i global, solucions polítiques de llarg abast. La visió del món i la proposta política de la Joventut Comunista no neix d’una fotografia fixa de la realitat, ni de les modes polítiques, sinó des d’una visió del món que entén que tot el que succeeix es fonamenta en fenòmens materials, a la relació dialèctica entre els diferents actors i subjectes de la societat dels nostres dies, i al constant moviment d’aquests. La proposta política de la JCC neix d’aquesta comprensió concreta i global de la realitat que vivim, i de la voluntat de construir un programa revolucionari per a la joventut treballadora i estudiantil del nostre país.

especial_Octubre