Manifest Primer de Maig | La meritocràcia no existeix

“Si vols, pots”, “Si t’esforces prou, ho aconseguiràs”, “Si hi poses ganes, te’n sortiràs”, són només alguns dels condicionals que hem sentit fins a l’avorriment i que han crescut amb nosaltres. Frases i més frases, amb un rerefons neoliberal que posen la responsabilitat de satisfacció en l’individu i el culpabilitza quan no assoleix el concepte d’èxit imposat a la societat. I com no, sèries, llibres, xarxes socials, en el futbol i pel·lícules, on es representa i interpreta aquesta idea, quasi sempre passant per la romantització de situacions d’alta vulnerabilitat on la moralitat imperant és que “amb esforç i dedicació, malgrat les circumstàncies, tot es pot”. 

A través del somni americà se’ns ha venut una idea d’èxit quasi impossible d’aconseguir pel proletariat, però a l’abast per uns pocs. El sistema capitalista, d’acord amb el seu funcionament d’acumulació de capital, centra l’èxit en el resultat del treball, o en l’acumulació de rendes que et permetin deixar de treballar, no només apartant tot allò que és important en el desenvolupament humà existencial, sinó venent-nos que si tenim una bona feina i un bon sou, no importa pas prou l’explotació, que podem ser feliços amb molts diners, comprant-nos una casa gran i formant una família tradicional. Tot plegat posat amb calçador dins el nostre imaginari, ens exigeix una constant producció, una vida on impera el treball sense descans ni temps lliure: una vida dedicada al salari. No és novetat el sentiment de culpabilitat que la classe treballadora acumulem molts cops per no produir el suficient o per creure que perdem el temps cada cop que no produïm pel sistema. O el sentiment d’esgotament que patim derivat de la sensació d’incompatibilitat amb les tasques naturals de l’ésser humà respectives al seu desenvolupament socials a l’intentar reiteradament compaginar-les amb les tasques laborals assalariades. A tot plegat, el reformisme socialdemòcrata sota clams socialistes allunyats de la realitat, s’abandera unes millores clarament insuficients vers l’emancipació de la classe treballadora. Aquest ha esdevingut un discurs imperial que ha aconseguit allunyar pal·liativament les classes populars i les organitzacions pseudo revolucionàries de la línia socialista fins al punt de vendre’ls tesis allunyades de la realitat conceptual, dividint així cada cop més l’organització col·lectiva. 

Però, nosaltres, la classe treballadora no som ximples. Sabem que no per esforçar-se més es compleix el somni, perquè aquest no existeix i inclús qüestionem decidits el concepte d’èxit que es creu correcte sota el marc capitalista. En altres paraules, sabem que la meritocràcia és un invent del liberalisme per assentar-se com a ideologia predominant. La classe obrera sabem que les nostres condicions materials són imprescindibles per determinar si podem o no dur una vida plena, aconseguir allò que volem i sobreviure en el capitalisme salvatge. I som conscients de la trampa que suposa que el sistema et vengui la necessitat d’obtenir el seu tipus d’èxit prefabricat com a fet imprescindible per assolir la plena felicitat, però alhora et negui els recursos suficients per poder aconseguir-ho; és jugar a perdre, perquè la frustració crònica queda assegurada. 

A més, el discurs meritocràtic ens interpel·la a totes per igual, quan ni tan sols partim de les mateixes oportunitats. Se’ns fa creure que posant una mica de la nostra part ho podem aconseguir tot quan les joves obreres sabem que no hi ha forma ètica de guanyar tants diners sense explotar o trepitjar a ningú, alhora que sabem que si no disposes d’un entorn i unes condicions satisfactòries resultarà imprescindible “perseguir el teu somni”. Davant això només podem defensar-nos col·lectivament, amb organitzacions de classe que ens permetin disputar les condicions materials i mitjançant la pràctica revolucionària que canviï el sistema de valors.

És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya, rebutgem qualsevol discurs meritocràtic, que ens responsabilitzi individualment dels nostres èxits i/o fracassos, sense comptabilitzar les condicions materials de les quals tenim pertinença. Som conscients de la multitud de privilegis o opressions que ens imposen i que no sempre les podem escollir; ja que som conscients que la meritocràcia no és un ascensor social directe a la classe predominant sinó una eina més que té el capitalisme imperialista i liberal de vendre’s la competitivitat, els mercats i l’individualisme. Les joves comunistes no volem pujar a un estatus superior, ni volem convertir-nos en part de la burgesia, sinó que volem eliminar la societat de classes, la desigualtat social i la pobresa, assolint així, el que ens pertoca.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

1 de maig de 2023

Comunicat sobre els fets ocorreguts la darrera setmana a Sallent

La institució educativa actual no dona resposta efectiva a molts casos d’assetjament escolar que pateixen les estudiants, fent els ulls grossos davant d’agressions físiques i verbals, banalitzant-ne la gravetat. Avui dia, els valors de l’educació pública estan lluny de fomentar el respecte a la diversitat sexual i la inclusió de les persones migrades. Fomentant, d’aquesta manera, la reproducció dels discursos d’odi de l’extrema dreta.

L’assetjament escolar no és només un problema dins les aules, sinó que també afecta la vida de les persones excloses per la societat capitalista en la qual vivim, així com a la societat en conjunt. Actualment, ens trobem en una situació en què els assetjadors acaben conduïnt a les víctimes a prendre decisions irreversibles i, alhora, les xarxes de suport i les persones del nostre entorn acaben sent insuficients. Així, com a joventut comunista tenim el deure de construir espais segurs on les víctimes puguin ser acompanyades i ajudades.

Fets com els que han succeït a Sallent aquesta darrera setmana no es poden tornar a repetir i remarquem que els casos d’assetjament escolar a l’IES Llobregat no són puntuals, sinó el dia a dia de moltes estudiants del centre; moltes d’elles sense recursos i sense el suport del mateix institut. Aquest darrer, tot i ser coneixedor de moltes d’aquestes situacions, no hi actua ni es manifesta fins que succeïxen desgràcies com les d’aquesta setmana. L’addicció a les drogues, els problemes socioeconòmics o altres situacions desfavorables diverses són exemples que envolten el dia a dia de les joves que viuen a Sallent. Un entorn d’on és difícil sortir, per no dir impossible. 

Aquestes afirmacions no són banals, sinó que hi ha fets i dades que demostren tot l’exposat, com és el cas de la pèssima nota que manté des de fa anys l’IES, situant-lo al podi dels pitjors instituts del Bages. Fent una retrospecció, es manifesta com en la darrera dècada hi ha hagut molts casos d’assetjament escolar silenciats per por i pressió per part del professorat. Fins i tot es podria afirmar que alguns d’ells han participat activament o passivament amb comentaris o accions, fomentant l’assetjament.

Per tot això, des del col·lectiu de Manresa de la Joventut Comunista de Catalunya condemnem i denunciem la posició que ha pres l’institut de Sallent respecte als fets ocorreguts el passat dimarts, quan un nen ha sigut empès al suïcidi i la seva germana, per solidaritat, l’ha intentat acompanyar.

Exigim urgentment que es posi fi a aquesta situació: donant eines eficients per l’acompanyament i l’assessorament de les estudiants, juntament amb unes disculpes públiques per la manca d’atenció de les institucions educatives del centre durant tant de temps. 

Esperem que aquest fet faci que no torni a passar mai més una cosa així. Durant la darrera setmana, l’IES Llobregat ha venut un discurs basat a dir que no havia detectat cap indici d’assetjament. La realitat és, però, que la família ja havia exposat el cas tant a l’institut com a les autoritats locals, les quals no li van donar importància i no van ajudar. No podem ignorar la salut mental de les joves que es veu cada dia més afectada pel sistema agressiu en el qual vivim. 

Reiterem el nostre condol a la família en un moment tan difícil. Alhora, comprenem que no és gens fàcil veure com els mitjans de comunicació tracten mediàticament el cas i a la víctima mortal com a noia. Clar exemple de constituir una falta el respecte a la seva memòria i deixant en segon pla la integritat física de la persona. Ens trobem davant un sistema que no posa al centre ni les persones ni la vida, i ataca constantment la diversitat i el dret de les persones trans.

Cal, doncs, posar solució a l’assetjament escolar per qui ja no hi és, per qui ho pateix i per qui ho patirà. Maluradament, el sistema capitalista sempre ha sigut així amb l’objectiu de mantenir-nos explotats: ataca a les minories per afavorir-se, elimina la consciència comuna i promulga l’individualisme, l’aïllament, el malestar mental i físic i afavoreix accions com les que denunciem avui.

Per uns espais lliures d’agressions on les i els joves puguin sentir-se segures. 

Aturem l’assetjament escolar, la transfòbia i el racisme!

Col·lectiu de Manresa de la Joventut Comunista de Catalunya

26 de febrer de 2023

Comunicat 29-O | Dia Sense Jocs d’Atzar

Caminar per Barcelona implica arribar a veure fins a una quinzena de casinos i bingos plens de jocs d’atzar, llums estridents, colors fosforescents, espais tancats sense finestres perquè els usuaris no vegin la llum natural del carrer, així com cap rellotge en tota la sala perquè perdin la noció del temps. Entre temps i temps dels partits de futbol es publiciten a més no poder els jocs d’aposta online. Als vídeos de YouTube salten anuncis de casinos en línia. A partir de certes hores de la nit, els programes de televisió són exclusivament de jocs d’atzar. I, mentre l’addicció al joc continua creixent com l’escuma, i cada cop més entre la gent jove, continuen així una llarga llista d’activitats on aprofiten per bombardejar-nos amb cases d’apostes i jocs en línia dia rere dia.

La ludopatia ja no només és un problema de salut on la persona perd el control total del joc i és el joc qui passa a controlar a la persona, sinó que també s’ha convertit en un problema social, on qualsevol persona es pot enganxar tot i que les conseqüències siguin diferents segons la situació econòmica i la xarxa de suport que tingui la persona afectada.

Les persones busquen un refugi en aquesta activitat, una forma de gestionar la frustració, de guanyar diners, de distreure’s de la seva monotonia, de buscar sensacions més estimulants… Quan els algoritmes d’aquests jocs aconsegueixen que la persona s’alieni prou – més del que ja ho estem per culpa el sistema – per a entregar-se al joc, aquests en molts casos arriben a perdre la feina, els vincles, la salut, la higiene, i en definitiva, la vida.

I amb l’arribada dels jocs en línia, on ja no cal desplaçar-se a cap espai físic per jugar, la gent pot fer-ho des de la comoditat de casa seva i sense ser vist, causant un aïllament encara més gran i, per tant, afavorint l’addicció. Aquest aïllament, al seu torn, provoca el trencament amb la comunitat, impedint que es tingui una xarxa de suport que detecti aquestes situacions i facin un acompanyament a dispositius sanitaris. És una dinàmica que, a més, afecta a cada cop persones més joves, sobretot adolescents que han normalitzat l’atzar gràcies als loot boxes que jocs com el Fortnite o el FIFA promocionen.

A més de desarticular totalment la comunitat, que és l’únic element que pot fer caure el sistema aïllant als individus, impedeixen que sorgeixi una consciència de col·lectivitat. Entenent consciència de col·lectivitat no com un procés dels individus, sinó com un procés d’organització de les persones per defensar-se del sistema.

És per aquest motiu que la gran majoria de locals de jocs d’atzar i apostes es troben en zones altament proletaritzades, i si és cert que com apuntàvem, tothom pot caure en l’addicció independentment de la seva classe, la classe obrera tenim moltes més possibilitats de fer-ho, ja que la lògica de les relacions capitalistes ens condueix a jugar-hi: ja sigui per desestressar-nos de la feina, per sortir de la rutina, per aconseguir diners i recursos – uns recursos que el mateix sistema extreu del nostre treball – o per gestionar el malestar emocional. Com tot en aquest món, els jocs d’atzar i les apostes són una qüestió de classe.

Cal, doncs, passar per la prohibició de la publicitat dels casinos, cases i jocs online d’aposta per deixar de donar-li visibilitat a aquest mercat que xucla els recursos i la vida, i cal apostar per un oci alternatiu, gratuït, transgeneracional i inclusiu, per assolir abolir aquesta indústria. Però també cal assenyalar al sistema com a veritable agent que ens empeny a participar-hi, sent conscients que mentre visquem sota el capitalisme, el malestar físic, psicològic, l’ansietat, l’individualisme, l’aïllament, etc. continuaran existint i afavorint aquesta addicció, com tantes altres.

Comitè de Barcelona de la Joventut Comunista de Catalunya

29 d’octubre de 2022

Manifest 11S | Sobirania nacional i de classe

Ens trobem en un cicle polític marcat a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol, per una crisi territorial i de sobirania. Hem pogut veure com el moviment sobiranista tant de caràcter independentista com republicà, amb fortes arrels populars, va defensar i defensarà el dret a l’autodeterminació de Catalunya. 

I és per això que, des de la Joventut Comunista de Catalunya, defensem la necessària creació d’un espai polític, un FRONT DEMOCRÀTIC I SOCIAL, que va molt més enllà de l’independentisme i el federalisme, un espai que uneixi a la classe treballadora de Catalunya

Parlem del sobiranisme d’esquerres, moviment polític que pot interpel·lar a amplis sectors de la societat catalana, a tota la classe treballadora per construir una república catalana socialista, radicalment democràtica, feminista, sostenible i lliure de corrupció. Un moviment polític que sigui un punt de trobada entre independentistes, sobiranistes i federalistes. 

Hem pogut veure clares intencions del TSJC d’atacar la immersió lingüística, essencial per la defensa de la nostra llengua, la llengua Catalana. Una sentència on es vol imposar un 25% de castellà a les aules públiques. I és per això que des de la JCC continuem compromeses en la defensa de l’Escola Pública Catalana i amb la difusió del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Des de la JCC apostem, per una República Catalana que pugui escollir compartir un marc comú de relacions amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol, des de la seva plena sobirania i sempre que es respecti el seu dret a la lliure autodeterminació.

Entenem també, que la construcció nacional d’aquesta República Catalana no pot passar per sobre dels interessos de classe dels i les treballadores de Catalunya, i, per tant, de  l’emancipació de classe. Així com no pot defugir de la relació històrica amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol

Des de la Joventut Comunista de Catalunya lluitem per:

  1. La construcció d’una República Catalana que, des de la seva plena sobirania i llibertat, pugui decidir quina relació manté amb la resta de nacions i pobles de l’Estat i el món. 
  2. Obrir les portes a un procés democratitzador per al nostre país i al conjunt de pobles de l’Estat. És per això que les joves comunistes no podem deixar en mans de les elits polítiques i econòmiques del país el lideratge de la lluita per l’autodeterminació, ni podem deixar que s’imposi un model de país en el qual les empreses tenen via lliure per trinxar els drets socials i el territori per aconseguir majors marges de benefici.
  3. Un procés constituent i la celebració d’un referèndum vinculant amb la participació de grans majories. Celebrem el 9-N i l’1-O com a grans mobilitzacions populars a Catalunya. Tanmateix, construir un Estat per la via ràpida, sense cap mena de garantia o de reconeixement, fan fracassar les aspiracions de la gran majoria del nostre país. L’única forma d’aplegar grans majories és amb la celebració d’un referèndum vinculant, amb totes les garanties democràtiques i amb el reconeixement de la classe treballadora internacional.
  4. Una República Catalana que de la mà d’un projecte històric socialista, treballi pels drets de les classes populars i la justícia social. 
  5. Una República Catalana que parteixi de la diversitat cultural i de la fraternitat entre pobles.
  6. La construcció de la República Catalana ha de comptar amb la solidaritat de la classe treballadora internacional. 
  7. Una República Catalana que acabi amb la corrupció fruit dels règims liberals, en els que la política i els negocis s’interrelacionen.

Per això des de la Joventut Comunista de Catalunya ens mobilitzem en un dia històric com l’onze de setembre a les 18h30 a Plaça Urquinaona per visibilitzar la importància de la nostra història, cultura i llengua. Per continuar defensant els drets socials i polítics del poble català. 

Per la sobirania nacional i de classe.

Resolucions del IV Congrés

En el IV Congrés realitzat els passats dies 9 i 10 de juliol, la JCC va aprovar tres resolucions pertinents a diferents qüestions d’actualitat política. Concretament, sobre l’estat de la ciutat de Barcelona i els seus conflictes, una segona en contra la imperialista cimera de l’OTAN celebrada recentment a Madrid i una última verbalitzant el nostre rebuig cap a l’abusiu Estatut del Becari.

Les podeu llegir a continuació.


Resolució “Una ciutat al servei de la classe treballadora

Ja fa temps, més del que ens agradaria, que la ciutat de Barcelona no evoluciona, es reforma ni es pensa per la classe obrera que hi viu i/o hi treballa, sinó que està al servei del sector que més beneficis econòmics hi porta: el turisme. Només en els primers quatre mesos d’aquest 2022, la capital ha rebut més d’un milió de turistes i més de mil vaixells (Departament d’Estadística i Difusió de Dades. Ajuntament de Barcelona). 

El model turístic imperant a la ciutat de Barcelona és el conegut com a “sol i platja”, produint uns pics de demanda molt grans en sectors com l’hostaleria, que es cobreixen amb jornades eternes i sense descans, mal remunerades, molts cops sense contracte i precaritzant-nos als treballadors i treballadores. Inclús l’Ajuntament ha pactat amb sindicals i patronal, recentment, l’obertura de les botigues en diumenges, fent més complicada la conciliació i deixant palès que la classe obrera només pot viure per treballar.

Això ha produït que any rere any el cost de vida a la ciutat sigui cada cop més elevat i, per tant, inassumible per les persones treballadores. Com a exemple podem veure, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, els últims 10 anys el preu del lloguer mensual mitjà a la ciutat de Barcelona ha augmentat un 27,5%. Mentre que, en el mateix període de temps, el salari mensual mitjà només ha augmentat un 7,58%. 

A més existeix una gran desigualtat entre districtes de la ciutat, mentre que el salari anual de districtes com Ciutat Vella (casualment un dels més turístics) està al voltant dels 20.500 € trobem que a Sarrià-Sant Gervasi el salari anual és de 49.185 €. Una diferència del 140%. Aquesta desigualtat no només es veu en el salari, sinó també en altres temes com l’esperança de vida – hi ha una diferència de 4 anys entre l’esperança de vida del districte amb salaris més alts (Sarrià-Sant Gervasi) i el de salaris més baixos (Ciutat Vella) -, o la neteja i manteniment – hi ha visibles diferències entre barris impecables (Sarrià-Sant Gervasi) i barris sense neteja, mal asfaltats, sense zones verdes, etc. (com el Raval).  

Des de les assemblees d’habitatge dels diversos barris, hem vist com la gent que havia viscut dècades en el mateix pis, era expulsada per no poder pagar el lloguer. Un lloguer que ara augmenta per convertir la casa de les persones en pisos turístics, controlats per voltors o “petits propietaris”. I inclús s’han engegat projectes com el 22@ – tot i estar en contra de la voluntat del barri -, basats en la utilització de sòl per a la generació de plusvàlua sense la necessitat d’edificar o la construcció de residències per estudiants de luxe, que lluny de donar educació o ocupació digna a gent del barri, portaran a la zona persones d’extracció burgesa, que farà augmentar més el nivell de vida.    

Per fer front a aquesta gentrificació, els moviments socials, especialment el de l’habitatge, on el jovent treballador hi hem participat, han anat agafant força i mobilitzant-se barri per barri, per 

intentar pal·liar les conseqüències del sistema. Davant d’això, l’Ajuntament en comptes de regular el mercat immobiliari, expropiar els pisos dels fons voltors o de controlar l’entrada de turistes, ha optat per la via de la imposició de l’autoritat de la burgesia, la militarització dels barris, el repartiment de multes administratives – que moltes de nosaltres ni tan sols podem assumir – o inclús la detenció de joves. Demostrant una vegada més que l’Ajuntament és un instrument de la burgesia per administrar el mercat de capitals municipal. Cal recordar també, que el govern de Barcelona En Comú i el PSC encara no ha dissolt la unitat antidisturbis de la Guàrdia Urbana, tal com havia promès. 

Finalment, mencionar altres problemàtiques amb la que ens trobem el jovent proletari com són el car preu del transport públic, la poca xarxa ferroviària que hi ha per accedir a les zones de fora l’AMB, o la pobresa energètica que pateixen milers de famílies i que no sembla millorar davant del descarat augment de preus recentment.   

Per això des de la Joventut Comunista de Catalunya proposem: 

  1. La participació del jovent obrer en els moviments socials (Sindicats d’habitatge, Associacions de Veïns, casals de joves, comissions de festes)
  2. L’expropiació, sense indemnització, per part del govern municipal, de tots els pisos buit. Per així augmentar el volum del parc públic d’habitatge de la ciutat. (A Barcelona hi ha 10.000 pisos buits)
  3. L’augment en equipaments municipals i transport públic als barris amb menys renda per càpita 
  4. Reducció del preu del transport públic, encaminat a la gratuïtat d’aquest
  5. Assegurar el compliment de la normativa laboral per evitar abusos empresarials en sectors precaritzats a causa del model turístic.

De cara als anys que venen – el 2023 se celebraran eleccions a la ciutat on de nou veurem com BCN en Comú farà un discurs que a l’hora de governar no serà capaç d’aplicar – la joventut hem de ser més forts que mai i seguir lluitant en els nostres barris, per construir les estructures populars que ens permetin avançar, tant ideològicament com materialment com a classe. I així arribar al model de ciutat que volem, una ciutat per la classe treballadora. 

Comitè de Barcelona de la Joventut Comunista de Catalunya

10 de juliol de 2022

Resolució “La cimera de l’OTAN i la nova ofensiva imperialista”

En els darrers mesos hem viscut una forta ofensiva de l’imperialisme des de tots els àmbits. L’agressió militar injustificada del govern de Vladímir Putin contra Ucraïna com a causa de l’expansionisme de l’OTAN cap a l’Europa de l’Est ha engegat de nou i amb força tota la maquinària al servei de l’imperialisme. Mitjans de comunicació oficials, personalitats, oligarques i governs aliats dels Estats Units han presentat aquesta guerra imperialista com una lluita per la llibertat i per la democràcia i han atiat el foc amb l’objectiu d’escalar el conflicte, encerclar Rússia i continuar amb l’expansió atlantista i l’agenda imperialista dels EEUU. Tot plegat s’ha posat de manifest durant la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid el darrer mes de juny.

Som enmig d’una guerra imperialista. Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica, l’aliança atlàntica ha anat expandint-se cap a l’Europa de l’Est tot encerclant Rússia, assenyalada com un enemic. Des del 2014, l’imperialisme ha actuat a Ucraïna organitzant un cop d’estat i imposant un govern proianqui amb connexions amb l’extrema dreta i el neonazisme que ha comès crims contra la seva pròpia població i contra els pobles del Donbass en una llarga guerra que avui continua. Per una altra banda, Rússia, aprofitant el legítim sentiment prorús del Donbass i de Crimea, va annexionar-se aquesta península i recolzà les repúbliques populars de Donetsk i Luhansk arran de l’expansionisme atlantista i en un intent per mantenir la seva àrea d’influència. Tota aquesta situació ha provocat, finalment, l’agressió russa contra Ucraïna i una guerra imperialista entre Rússia i el govern ucraïnès recolzat per l’OTAN. A més, el conflicte està provocant una crisi econòmica que beneficia i beneficiarà les elits econòmiques d’arreu del món. En aquest context d’ofensiva imperialista es va celebrar la cimera de l’OTAN a Madrid.

El govern espanyol, l’autoanomenat govern més progressista de la història, fou el gran amfitrió de la cimera de l’OTAN que s’organitzà a Madrid el darrer mes de juny. Els principals acords van ser la militarització d’Europa, augmentar la despesa militar, accentuar l’encerclament contra la Xina i l’adhesió a l’aliança atlàntica de Suècia i Finlàndia. Aquests dos països nòrdics trenquen la seva històrica neutralitat i la socialdemocràcia governant es posa al servei de l’imperialisme. Els dos estats accepten la condició de Turquia, estat autoritari membre de l’OTAN, de considerar com a terroristes els militants del PKK i d’extradir els exiliats kurds que viuen als països nòrdics a canvi d’acceptar la seva adhesió a l’aliança atlantista.

La guerra imperialista està enfortint les oligarquies econòmiques, sobretot als EEUU i en els sectors de l’energia i de l’armament, a costa de les condicions materials de vida de la classe treballadora que torna a patir les conseqüències d’una nova crisi cíclica del capitalisme.

La Joventut Comunista de Catalunya veu en aquesta cimera de l’OTAN una ofensiva criminal de l’imperialisme ianqui per continuar la seva expansió per Europa i per tot el planeta. Una ofensiva que és un atac directe als interessos de la classe treballadora i dels països sobirans d’arreu del món. Com a organització antiimperialista, creiem en la pau i en la solidaritat entre els pobles i condemnem fermament l’agressió militar de Putin contra Ucraïna i les intervencions imperialistes atlantistes. Catalunya és el país del «No a la Guerra» i del «No a l’OTAN» i necessitem reactivar l’organització popular per fer front a la nova ofensiva imperialista.

Resolució “Estatut del Becari? No gràcies, defensem drets laborals?

Després de la reforma laboral el “govern més progressista de la història” es disposa a la regulació de les pràctiques acadèmiques, una regulació que parteix d’un descontrol previ en el qual les pràctiques universitàries es regulen per un costat i les de formació professional per un altre, amb les disparitats i el debilitament que això comporta en la sol·licitud de demandes comunes. Davant això sorgeix la iniciativa per part del govern dels socialistes i Podemos de crear una regulació comuna, l’Estatut del Becari, una proposta d’unificació d’ambdós models de pràctiques, que agrupi la normativa al respecte.

Aquesta proposta parteix d’un antecedent de finals de l’any 2018, quan ja es va fer una primera aproximació en ambdós models, aprovant així el Reial Decret 28/2018, que reconeixia el que ja hem defensat tant des del moviment obrer com des de l’estudiantil des de fa anys: que el model de pràctiques laborals actual té l’objectiu no de formar a les futures treballadores per inserir-se en millors condicions al món del treball, sinó de fer servir-les servir com a mà d’obra no barata sinó majoritàriament gratuïta. Va ser una regulació insuficient que a efectes pràctics regulava el treball gratuït de les estudiants i el reconeixia com a tal, ja que per les seves tasques les estudiants passarien a cotitzar a la seguretat social. Aquesta regulació ja va marcar un precedent: en primer lloc, es reconeix un problema i se li apliquen escasses solucions, intentant lucrar-se políticament d’un esforç massa dèbil per canviar la situació a efectes pràctics, i, en segon lloc, es regula aquesta matèria sense tenir en compte el moviment estudiantil, com ja denunciava la “falta de dialogo social” en el seu informe executiu sobre la regulació la Coordinadora de Representantes de las Universidades Públicas (CREUP).

Aquesta nova regulació sembla apuntar en la mateixa direcció, una petita reforma sobre el model que permeti seguir mantenint un model de precarietat i explotació laboral amagada sobre el fantasma de la formació. Nosaltres, com a comunistes i com a joves que hem hagut de passar en molts casos per pràctiques no remunerades on veiem com la nostra feina servia per omplir els buits que hauria d’ocupar la força de treball d’un altre treballador assalariat, ens neguem a costejar la reproducció de la força de treball, així com defensem la gratuïtat de la universitat per a les estudiants, defensem que la formació ha de ser costejades per les empreses, i que si volen que fem feina mentre ens formem que ens contractin segons el règim laboral.

Un altre element que ens demostra els problemes de l’actual model regulador és la possibilitat de realitzar pràctiques extracurriculars, és a dir la capacitat que sectors amb una reduïda oferta de llocs de feina puguin aprofitar-se de les estudiants, desesperades per adquirir experiència professional. Això ha tingut efectes nefastos sobre sectors com l’audiovisual on és normal fer ús de “becàries” com a forma d’estalviar costos. Per tant, creiem que les pràctiques 

extracurriculars haurien de desaparèixer per donar lloc a contractes laborals formatius i ja contemplats a la Reforma Laboral.  

Amb tot això cal també  fer una lectura sobre la contradicció entre la creació d’un nou estatut del becari i el dret al treball i la participació sindical, una regulació alternativa a l’estatut dels treballadors i als convenis col·lectius, vulnerarà els drets a la sindicalització i a la participació, ja que per no ser partícips dels resultats de la lluita col·lectiva les estudiants no tindran cap mena d’incentiu per organitzar-se sindicalment, no poden disposar de tots els drets aconseguits mitjançant la lluita obrera, vacances, permisos, llicències, i defensa davant l’acomiadament, un exemple més de la concepció d’aquest model de pràctiques professionals que no dona cap garantia a la contractació efectiva d’aquestes estudiants. 

Així aquest model tal com es planteja actualment tan sols servirà per aprendre com funciona la precarietat, ja que es desaprofita de dotar d’aprenentatge a les estudiants sobre quins són els seus drets com a treballadores i com exercir-los reduint-los tal com passa ja ara a ser mans d’obra barata o gratuïta.

En definitiva, des de la Joventut Comunista de Catalunya considerem que no pot tenir cabuda un Estat del Becari que separi formació i treball, com si aquests fossin incompatibles i no poguéssim aprendre noves eines i formar-nos en la jornada laboral. És per això que ens comprometem a:

  • Exigir que la formació a l’empresa es faci de forma remunerada i sota el marc normatiu ja regulat en la darrera Reforma Laboral, mitjançant els contractes de formació i aprenentatge
  • Participar conjuntament amb el moviment estudiantil per eliminar les pràctiques extracurriculars, font d’explotació de les estudiants.
  • Pressionar des del moviment obrer i el sindicalisme per defensar que la pràctica professional ha d’estar regulada a l’estatut dels treballadors i els convenis col·lectius.
  • Que es remunerin totes les pràctiques professionals sense excepció.

Orgulloses de ser: passat, present i futur | La Joventut Comunista davant de l’Orgull 2022

Els drets que avui dia i gaudim són fruit de dècades de lluites, conquestes i molts sacrificis i la història del col·lectiu LGTB ens mostra que aquest no és excepció. L’Orgull va néixer com a revolta a Stonewall Inn, i l’espurna que va encendre la flama llavors es va estendre de la mateixa forma a gran part de la societat occidental. No feia ni dos anys que el dictador havia mort, que Barcelona va acollir la seva primera marxa de l’Orgull un 26 de juny de 1977. Mobilitzacions que, per descomptat, eren encapçalades pels sectors més precaris i marginalitzats de la societat catalana i que van ser acollides pels cossos policials amb violència i repressió. Una mostra més de com, davant la lluita per la conquesta dels nostres drets, el capitalisme no fa cap passa en fals. 

No podem entendre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere sense la lluita per la nostra emancipació social com a classe i el trencament amb el sistema capitalista. Un sistema que, sustentant en l’heteronorma i el cisheteropatriarcat, castiga tota mena de dissidència mitjançant la repressió i l’estigma. És per això que cap passa que no vagi lligada amb una crítica al sistema capitalista aconseguirà alliberar-nos del tot. És per això que, davant del conegut capitalisme rosa i el pinkwashing, nosaltres proposem la construcció d’un col·lectiu LGTB anticapitalista i combatiu.

En aquest primer trimestre de 2022 l’Observatori contra l’Homofòbia ja ha registrat 107 agressions LGTBfobes a Catalunya, 31 més que el darrer any 2021. Ja són 1178 incidències des de l’any 2014, quan es van començar a comptabilitzar. No són fets aïllats ni puntuals, sinó que constitueixen la cara més crua d’una violència estructural i sistèmica: molts dels agressors s’identifiquen amb postures ultradretanes com el feixisme i el nacionalsocialisme i se senten impunes política i judicialment per violentar la nostra existència.

El creixement de la LGTB-fòbia en aquest darrer cicle polític no ha estat, només, responsabilitat de la institucionalització de l’ultradreta, sinó també d’una part de l’esquerra que ha comprat la pitjor cara del biologicisme i l’essencialisme per desenvolupar una crítica buida de contingut cap al postmodernisme. Així, ens trobem que a espais unitaris es normalitza, cada dia més, la defensa de postures que atempten contra la integritat del col·lectiu i que, fins i tot, la qüestionen. És per això que des de la Joventut Comunista ens mantenim compromeses a combatre tots aquests discursos als nostres espais. 

Des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB) ha convocat la manifestació d’aquest Orgull sota el lema “Front l’odi: Visibilitat, Orgull i Resilència”. És evident que, avui en dia, la violència, la marginalització i l’estigma formen part de la vida de les joves LGTB que es troben dins i fora de l’armari i, per això, creiem crucial que la nostra acció política contra la LGTBfòbia vagi lligada, per una banda, a la construcció del nostre espai públic com un de segur i lliure de violències i, per l’altra, a la denúncia de la difusió dels discursos d’odi en els nostres espais.

Comitè Executiu de la JCC

22 de juny de 2022

La Joventut Comunista de Catalunya celebra el IV Congrés

Els propers 9 i 10 de juliol de 2022, la Joventut Comunista de Catalunya celebrarà el seu IV Congrés al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona (C/Rector Triadó, 53), sota el lema “Organitzem la joventut, construïm l’esperança”. 

En aquests últims anys hem viscut a Catalunya alguns episodis transcendents que han confirmat la incapacitat del règim centralista i burgès espanyol d’acceptar la diversitat nacional històrica dins del país. Tot i que la situació de pandèmia per la COVID-19 va marcar radicalment el dia a dia de la nostra societat, no podem oblidar que en el darrer cicle polític també hem assistit a un augment de les reivindicacions i mobilitzacions feministes i ecologistes, sobretot entre el jovent. En el nostre congrés, discutirem sobre totes aquestes qüestions i decidirem com ens organitzem per a lluitar contra el capitalisme i construir la República Catalana i l’horitzó socialista que reclamem. 

De la mateixa manera que en el passat III Congrés, el protagonisme recaurà en la discussió política del nostre Manifest-Programa, on es plasma la nostra visió de la situació sociopolítica nacional i internacional, així com es debatran les línies estrategico-organitzatives per tal de complir els punts plantejats al Manifest-Programa del IV Congrés. 

Durant aquesta jornada congressual, comptarem amb la presència de diferents joventuts comunistes internacionals, així com amb la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD). La solidaritat internacional és una eina clau per lluitar contra el capitalisme neoliberal que ofega als pobles sobirans per enriquir a l’oligarquia occidental. És per això que celebrem que el Congrés sigui també un espai de trobada internacional.

En un context de reflux del Moviment Comunista Català i de l’Estat Espanyol, és imprescindible que la joventut comunista es trobi per discutir i debatre quines són les línies que hem de seguir per arribar al nostre objectiu: el trencament amb el règim del 78 i el sistema capitalista que ens explota. La precarietat laboral encara marca el dia a dia de la joventut treballadora i, per lluitar contra ella, necessitem una Joventut Comunista forta, organitzada i decidida! 

Perquè volem que a cada barri, a cada centre d’estudi i a cada centre de treball les comunistes hi siguem presents per organitzar-nos i construir l’esperança!

Al carrer, a la feina i a casa, plantem cara al patriarcat

Després de molts anys de lluites, de tantes dones assassinades, de tantes desigualtats viscudes, encara no se’ns ha reconegut el respecte com a persones, com a treballadores o com a dones. El vuit de març és per seguir lluitant a part de per celebrar victories.

Aquest vuit de març no en tenim prou amb el que hem aconseguit. Ens enfrontem encara a la precarietat, l’assetjament, els assassinats, la cultura de la violacio, al no repartiment de les tasques de cura i reproducció, la precarietat laboral o les condicions socials que ens obliguen a viure estancades: totes elles, opressions que continuen afectant-nos de fa generacions i generacions. I no podem combatre-les d’una en una: creiem que no canviarà res si no unim les lluites, si no som conscients que la lluita feminista és i ha de ser una lluita anticapitalista i que, alhora, la lluita contra el capitalisme també ha de ser contra el patriarcat.

Ens parlen de llibertat dins del capitalisme, però nosaltres no la veiem ni vivim. Totes les dones, les treballadores, les migrants, les diverses, les patologitzades, les assignades home en néixer, les estigmatitzades, les refugiades, totes, pateixen discriminacions. Aquestes discriminacions no desapareixeran sense una ruptura des del feminisme i el capitalisme, una ruptura de les opressions creuades de classe, de gènere, d’estigma o d’ètnia, entre moltes més. En la diversistat neix una nova perspectiva on totes comptem, on les nostres distincions amplien la nostra força ens uneixen.

Des de les elits econòmiques, acadèmiques i culturals s’aixeca la bandera del feminisme més afí amb el sistema. Aquest feminisme critica la manca de dones als espais on es prenen les decisions, el topall conegut com a sostre de vidre. La nostra perspectiva marxista i de classe ens impedeix plantejar aquest sostre de vidre com el problema principal de les dones de classe treballadora, donat que el fet de que les dones no estiguin als espais de poder no es deu a una conjura d’homes que actuen com a topall sino a les estructures patriarcals de la societat i l’economia. Aquestes estructures actuen com un terra llefiscós que ens condemna a estar eternament vinculades a treballs precaris, amb un alt index de parcialtat i temporalitat. L’esquetxa salarial és una realitat palpable que també respon a aquest fenomen, sumant-hi el fet de que els nostres llocs de treball es posen en risc des del moment en que manifestem als nostres superiors que volem reproduir-nos o simplement que tenim parella. També s’hi suma la doble jornada laboral que ens suma una gran part de la tasca reproductiva a nosaltres.

És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya ens esforcem per ajudar a desenvolupar una lluita conjunta per millorar les condicions de totes, les diverses, des de la perspectiva de classe, com a treballadores en ple dret a protestar i lluitar com les que més, en defensa de totes. Us convidem a manifestar-nos juntes aquest dimarts 8 de Març a les 19:00 a Plaça Universitat, reconeixèr-nos com a companyes i visibilitzar que mentre hi hagi l’opressió masclista, hi haurà resposta feminista.

La JCC celebra la III Escola de Formació Lina Òdena

Imatge d'enllaç permanent incrustada

El passat cap de setmana es va celebrar la tercera edició de l’Escola de Formació Lina Òdena, un projecte que va nàixer amb el procés d’unitat juvenil comunista i que es consolida amb aquesta edició. Com en les altres edicions es va fer a El Masnou.

La tercera Escola de Formació de la JCC va començar amb el debat sobre l’estratègia i la tàctica del moviment comunista i la situació de la classe treballadora. Pel que fa a l’estratègia es van fer dos tallers simultanis, un per a persones que han entrat aquest any a la Joventut Comunista i un altre per a persones que ja porten temps a la organització. En el primer es van explicar els conceptes bàsics per planificar una bona estratègia i una bona tàctica. En el segon, a partir d’un ponència de l’historiador Joan Tafalla, es va aprofundir en alguns conceptes a partir de l’obra d’Antonio Gramsci.

Pel que fa a l’estat de la classe obrera, es van fer dues ponències. La primera, a càrrec de l’historiador Javer Tébar, sobre les transformacions en el món del treball, centrant el debat en la tesi de Guy Standing sobre l’aparició del “precariat” com a nova classe social. La segona, a càrrec de l’advocada Jessica Boloncel, sobre com ha evolucionat el dret laboral a partir de les darreres reformes laborals.

Durant la tarda també es va debatre sobre la confluència i la unitat popular de cara a les eleccions municipals del maig. En aquest debat vàrem comptar amb la participació de Carlos García, de la UJCE, i la candidata d’EUiA a Barcelona en Comú, Mercedes Vidal. Així mateix, es va fer un breu taller sobre el cas dels camarades Isma i Dani, amb la participació del Dani, que va comptar amb la presència del Dani per explicar-nos la campanya de suport dels darrers mesos.

Imatge d'enllaç permanent incrustada

Com en cada edició, l’Escola Lina Òdena va comptar amb moments d’oci com el ja clàssic Trivial preparat per a l’ocasió. En aquest joc es van fer un seguit de preguntes sobre l’actualitat i cultura, i temes relacionats amb el moviment obrer i el comunisme.

Diumenge al matí es va continuar amb un taller sobre feminisme, a càrrec que de l’educadora social Adriana Sabaté. En aquest es van tractar els rols de gènere en les organitzacions, i la sobremasculinització dels espais de participació política i social. A més, es va tenir un debat sobre com canviar aquestes dinàmiques, i com establir mecanismes per assegurar la igualtat de gènere en les organitzacions polítiques.

L’Escola va finalitzar amb un taller sobre el conflicte armat a Ucraïna i els interessos geoestratègics que actuen en aquest.

Butlletí nº3

Butlletí nº3. Divendres 6 de febrer de 2015

SEGUEIX-NOS








 

AGENDA

07/02. 12h
CONCENTRACIÓ CONTRA EL CAP DE LA POLICIA LOCAL DE GAVÀ
Ramba de Gavà 

30/01/15.20h
ACCIÓ PER UN TRANSPORT PÚBLIC POPULAR
Pl. Catalunya (BCN) +info

 

14/02. 16:30
CONFERÈNCIA SECTORIAL D’ESTUDIANTS
Can Batlló (Sants)


FORMACIÓ

>>Las seis características fundamentales de un partido comunista. A. Cunhal>> Espontaneidad y direcció consciente. A. Gramsci

>> El comunismo y la familia. A. Kollontai

LA JCC EXIGEIX L’ABSOLUCIÓ DE L’ISMA I EL DANI

>>Resolució del Comitè Central de la Joventut Comunista de Catalunya.

Durant la Vaga General del 29 de març de 2012,  l’Isma i el Dani, estudiants de la Facultat de Física, companys de l’Assemblea de Física i Química i militants de l’Associació d’Estudiants Progressistes així com també de la Joventut Comunista, van ser detinguts de forma injustificada a prop de l’Avinguda Diagonal durant el matí de la vaga +info


La JCC celebrarà la seva II Conferència d’Estudiants

>>Serà el 14 de febrer a Can Batlló (Sants)

En front els brutals atacs a l’educació que estem patint, les estudiants ens hem d’organitzar perquè necessitem tota la força per continuar en la lluita. Conquerim i defensem una educació al servei del poble, una educació popular que ens permeti transformar el món! +info


La JCC dóna suport a la concentració per la dimissió del cap de la policia local de Gavà

>>El judici de l’Isma i el Dani està al caure

El col·lectiu del Baix Llobregat Litoral de la JCC demana la dimissió del cap de la policialocal de Gavà +info


 Joventut Comunista de Catalunya
Portal de l’Àngel, 42, BCN | 935001677