El passat 14 de febrer del 2021 es van celebrar les eleccions al Parlament de Catalunya que donaran peu a la XIII Legislatura. Aquests comicis, però, seran recordats per haver-se celebrat en un context excepcional marcat per la triple crisi sanitària, econòmica i social arrel de la pandèmia de la Covid-19.
La celebració de les eleccions, doncs, arriba en un moment complex i delicat per la mobilització social, especialment si es considera que la darrera gran mobilització que es va poder realitzar, la manifestació del 8 de març, va tenir lloc fa gairebé un any. El descontentament social, doncs, provocat per la nefasta gestió de la pandèmia que han fet els diferents governs, però atiat per unes condicions de vida que condemnen a la precarietat i a les dificultats, arribava amb molts assumptes pendents a les urnes.
Com sempre, però, el càstig més dur és per les persones joves: més enllà de les conseqüències en la salut mental per no poder socialitzar o no poder gaudir de les formes habituals d’oci, que és on més han volgut posar l’accent uns mitjans de comunicació que no sempre saben (o volen) llegir els fenòmens en la seva globalitat, l’impacte en les condicions materials de vida del jovent a casa nostra ha marcat un abans i un després. Un atur juvenil desbocat, del 40%, que situa a l’Estat Espanyol en un trist lideratge a la UE marca el camí de les dificultats per emancipar-se, per poder pagar un lloguer o per, en definitiva, poder tenir una vida. Malgrat aquest escenari, però, les persones joves hem tornat a ser les grans oblidades d’aquesta campanya.
Malgrat l’acord al qual havien arribat tots els partits amb representació a la cambra, uns polèmics recursos presentats per ciutadans individuals i partits polítics a l’òrbita del PSC van suposar que la campanya engegués motors. Una campanya, però, amb unes coordenades diferents: més enllà de plebiscits sobre la independència, a poc a poc la gestió de la pandèmia guanyava terreny i plantejaven un cos a cos entre Salvador Illa i Pere Aragonès, els cridats a ser hereus de l’hegemonia convergent a Catalunya.
Tanmateix, la jornada electoral ens ha deixat gairebé més elements i incògnites sobre la taula de les que inicialment hi havia:
En primer lloc, veiem amb certa normalitat, tot i que amb molta alarma, els resultats de participació. Aquests comicis s’han convertit en els que han registrat menys participació de la història recent, un 53,54%, el què suposa una diferència d’aproximadament 25 punts respecte de la històrica xifra del 2017, on es va assolir el 79% de participació.
En segon lloc, els resultats deixen moltes portes obertes: si bé és cert que el PSC s’ha erigit en el guanyador en vots, es troba empatat amb escons amb ERC, qui avança a Junts per Catalunya en el lideratge del bloc independentista. Pel que fa a l’aritmètica, i per primera vegada en tot el cicle, l’independentisme aconsegueix sumar majoria en vots i en escons, tot i que l’escenari polític porta a pensar que les sumes poden arribar a ser més complexes, i és que el sobiranisme d’esquerres, gràcies a l’augment d’escons de la CUP i el manteniment d’ECP (ambdós esperonats per la baixa participació) porten al sobiranisme d’esquerres a augmentar el seu pes polític, encara que sigui lluny de la majoria absoluta necessària.
D’altra banda, el desmembrament de Ciutadans i la falta de projecte polític del PP s’han combinat fatalment amb l’alimentació del monstre de l’extrema dreta, la qual cosa ha suposat l’entrada de VOX al Parlament de Catalunya amb 217.883 vots i 11 escons, com a quarta força política de la cambra. Això sí, aquesta no és l’única dada preocupant sobre l’extrema dreta a casa nostra: VOX s’ha convertit en el segon partit amb l’electorat més jove (un 20% del seu electorat) pel darrere de la CUP, canalitzant el vot d’extrema dreta, però també el del descontentament social i el de les primeres polititzacions.
Aquí, per tant, trobem els deures pendents de l’escenari postelectoral: més enllà dels pactes de govern, caldrà centrar gran part de l’acció i del compromís polític en la creació d’un cordó sanitari contra VOX, per tal d’aïllar-lo. Però no només això: les organitzacions polítiques juvenils d’esquerres han d’obrir un període d’anàlisi per entendre els motius pels quals una força com VOX s’ha convertit en una opció de vot pels i les joves del nostre país, entenent la necessitat de teixir xarxa contra el feixisme més enllà de paraules i consignes buides. Per això, des de la Joventut Comunista de Catalunya emplacem a obrir espais de diàleg, d’escolta activa, de col·laboració i d’organització amb la resta d’entitats juvenils per tal d’enfortir el cordó sanitari social a l’odi i la violència de l’extrema dreta.
Contra el feixisme, ni un pas enrere!
Comitè Executiu de la JCC
16 de febrer del 2021
