La JCC ha participat en la reunió de la Comissió de Polítiques de Joventut d’avui, 11 d’octubre, convidada pel Grup Parlamentari de Catalunya Sí Que Es Pot. En aquesta reunió la JCC ha defensat la resolució de CSQEP per la creació d’un registre únic de joves emigrades.
———————-
Intervenció del Secretari General de la JCC a la
Comissió de Polítiques de Joventut del Parlament de Catalunya.
Bona tarda,
El fet que avui estiguem parlant de la problemàtica de la gent jove que ha de marxar del seu país no ve ni de l’atzar, ni de l’esperit aventurer de la joventut. Aquesta problemàtica, és a dir l’exclusió d’àmplies capes de la joventut de la societat i, fins i tot, la seva expulsió del país té com origen un sistema socio-econòmic basat en la producció d’excedents. Podríem dir que si bé el moll de l’ós del capitalisme és la producció d’excedents de mercaderies, també ho és la producció d’excedents humans. És així com en les crisis, en el moment en que es destrueixen de forma abrupta i a gran escala les forces productives, es construeixen grans barreres per als sectors que parteixen d’una posició de clar desavantatge. Així és com en les crisis del capitalisme s’exclou a les persones migrades. És així com també es posen barreres i s’incrementen les desigualtats de gènere. És així com, també, és posen més barreres a les generacions més joves per a l’accés al dret al treball, a l’educació i a l’habitatge.
Ja amb els governs pre-crisi s’evidenciaven les barreres que existien per a la joventut per accedir a segons quins drets, sobretot al dret a l’habitatge. Va ser durant el govern de Zapatero quan va néixer V de Vivenda, i els carrers de Barcelona s’omplien de cartells amb el lema “No tindràs casa en la teva puta vida”. Va ser durant aquesta etapa en la que es van proposar bogeries com els pisos de 30 metres quadrats. Però ha estat a partir de la crisi quan s’han fet més altes les barreres per a que la joventut pugui construir-se un projecte de vida. I no només per la impossibilitat de tenir accés a un habitatge digne, per la manca de lloguer a preu assequible i en bones condicions, sinó també, per la manca d’oportunitats laborals estables i dignes. Així doncs, ens trobem amb una realitat en la que per a la gent més jove només es donen oportunitats en forma de pràctiques no remunerades, per aquelles persones que cursen cicles formatius (unes pràctiques que en cap cas són un aprenentatge real, sinó més bé una forma que tenen les empreses per estalviar en mà d’obra); en forma de beques de col·laboració, que no són més que llocs de treball que les universitats cobreixen amb sous de misèria i amb unes condicions laborals precàries; en forma, també, de contractes temporals, la majoria a temps parcial, que suposen una gran indefensió, i que anul·len qualsevol capacitat de resposta davant els habituals abusos per part de les empreses pel que fa als canvis de torns i d’horaris, les hores extraordinàries, o l’amenaça constant de l’acomiadament immediat.
A més, també ens trobem amb grans barreres per accedir al dret a l’educació. Les pujades constants i exagerades en les taxes universitàries, o el fet d’haver de pagar per accedir a la Formació Professional (en la que recordem, les pràctiques no són remunerades, pel que en realitat la joventut està pagant per treballar), o la limitació en la oferta educativa arreu del territori en la secundària, i sobretot en segons quins camps com l’artístic, evidencien que la gent jove del nostre país ho té realment difícil per poder pensar en el futur. Amb les polítiques d’austeritat s’ha transformat a les generacions joves de Catalunya en les generacions frustrades. D’una banda, es dificulta al màxim al seu accés a l’educació, i de l’altra, quan poden accedir no se’ls garanteix en cap moment una sortida laboral digna. Caldria preguntar-se, quin sentit té, per a una persona jove, esforçar-se per fer un cicle de grau mitjà o superior si a l’endemà no tindrà feina, o la que tingui serà amb un salari de misèria? Quin sentit té, per un jove o una jove, pagar entre 1.600 a 2.000 euros l’any, durant quatre anys o cinc anys, per estudiar una carrera si l’endemà d’acabar-la no tindrà cap oportunitat?
Sembla ser, doncs, que les úniques sortides que es deixen a la joventut són tres: per terra, per mar o per aire. El fet que aproximadament 50.000 joves del nostre país hagin hagut d’abandonar casa seva, ja sigui de forma permanent o temporal, per guanyar-se el futur hauria de tractar-se com a una tragèdia nacional. El nostre país ha amputat una part del seu futur, ha deixat fora a milers i milers de joves. En canvi, ens trobem amb una absoluta deixadesa per part de les institucions. Les institucions, per acció o omissió, no només expulsen a milers de joves del seu país, sinó que no se’n cuida i, a més, els posa tota una sèrie de dificultats quan retornen. Sembla ser que les nostres institucions tenen com a objectiu (1) consolidar una taxa d’atur que asseguri de forma estructural uns salaris de misèria (o com parlen els liberals: la moderació salarial) per assegurar, a la vegada un creixement consolidat de la taxa de guanys (o com diuen els liberals: un increment sostingut en els marges empresarials), i (2) l’exclusió estructural de milers de joves del seu país.
Més enllà de les bones paraules que s’acostumen a dir en seu parlamentària, calen accions concretes amb l’obectiu de (1) cuidar dels nostres conciutadans i de les nostres conciutadanes més joves que han hagut d’emigrar, (2) possibilitar el retorn de totes aquelles joves que vulguin tornar al seu país i (3) posar les bases per a que mai més cap jove tingui la obligació de marxar del seu país i allunyar-se de la seva família i del seus amics i amigues per guanyar-se el futur. Les causes d’aquesta problemàtica, però, seguiran existint mentre no es garanteixi a la joventut el dret a l’educació, a l’habitatge i a un treball digne. Mentre les institucions no facin la seva feina, i continuïn amb les polítiques d’austeritat, amb les polítiques antisocials, la gent jove continuarà lluitant pels seus drets. No volem esperar a construir un nou país, el que volem es construir-lo ara, i per construir-lo la joventut seguirà sortint al carrer, seguirà lluitant pel seu futur, i concretament aquesta tardor es viuran mobilitzacions per la rebaixa del 30% en les matrícules universitàries.
Més enllà d’aquesta qüestió, considerem que és d’una necessitat imperiosa obrir un registre únic per a joves emigrants, que permeti a les nostres institucions posar a la seva disposició tot un seguit d’instruments per facilitar el retorn i que puguin, en la tornada, construir-se un projecte de vida autònom. Es tracta d’un primer pas molt petit, però que suposarà un salt qualitatiu a l’hora de tractar aquesta problemàtica.
A Barcelona,
el dimarts 11 d’octubre de 2016.
