La JCC lamenta la mort de Josep Colomé

Girona. Sala Farinera. S'han de fer dues fotos. A les 16.00, foto de la presentació del Fòrum Republicà de les comarques gironines. Aprofitem per fer foto d'entrevista al portaveu, Josep Colomé, que vindrà a les 15:45 i preguntarà pel fotògraf a recepció.

 

Ha mort Josep Colomé, militant del PSUC viu i membre del primer Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya. Des de la JCC lamentem profundament la seva mort i volem expressar tot el nostre suport a la seva família, amigues  i amics, i a la militància del PSUC viu.

Seria molt difícil fer un repàs de la seva trajectòria militant per la seva dilatada experiència, i pel seu bagatge polític. Militant del PSUC des de 1966, sempre es va mantenir fidel a la bandera de la pràctica i dels valors comunistes. Mai va abandonar la lluita pel socialisme i la democràcia, i fins l’últim moment va estar al costat de la gent jove que s’unia a la lluita. Sempre va estar al costat de la joventut, essent un gran mestre per a la militància més jove del seu entorn.

En el nostre Congrés fundacional, el I Congrés d’Unitat Juvenil Comunista, el camarada Josep ens va adreçar unes paraules. Unes paraules que van ser una veritable lliçó del que ha de ser la Joventut Comunista de Catalunya. Amb el seu exemple seguim la lluita.

Fins sempre, camarada!

Secretariat de la JCC

 

 

Intervenció de Josep Colomer en el I Congrés d’Unitat Juvenil Comunista

La Vanguardia del 30 de maig del 1970 informava de la visita del Secretari d’estat nordamericà, William Rogers, al dictador Franco i al llavors anomenat Príncep d’Espanya, Juan Carlos. Era una mostra més del suport nordamericà a la dictadura franquista.

Aquest mateix dia una vintena de joves ens reuníem en una masia de Barberà del Vallès, constituíem el primer Comitè Nacional i el Comitè Executiu provisional de la Joventut Comunista de Catalunya. D’aquella reunió n’he retingut alguns detalls anecdòtics: havíem anat arribant passant per diferents cites de seguretat el dia 29 a la tarda, la sala estava presidida per un pòster de la Passionària, el sopar a base d’entrepans de formatge i truita, el bon humor i la camaraderia dels assistents. Vam comptar amb la presència d’una delegació de la direcció del PSUC integrada pels camarades Josep Serradell “Roman” i Josep Salas. El camarada Domènec Martínez, que seria el nostre primer Secretari general, va presentar l’informe polític –llavors l’informe polític i la seva discussió venia a ser quelcom així com la missa cantada i en llatí- vam discutir un projecte de Manifest programa, i ens vam constituir en direcció de la JCC. Vull esmentar alguns noms que jo recordi: a banda del ja citat Domènec Martínez, en Joan Baptista Güell “Elías”, en Pere Comas, en Zacarías Banqué, en Pau Verrié, en Jordi Castan, el camarada “Francisco” de Terrassa…

Allà érem una vintena, i en el conjunt de Catalunya uns 500. De fet, i partir dels primers anys 60, la direcció del Partit orientava a crear responsables de joventut en els diferents comitès de les organitzacions regulars del Partit (jo ho vaig ser a partir del 1966 del Comitè local de Reus del PSUC). Aquesta tasca va possibilitar, doncs, que el 1970 poguéssim comptar ja amb una base militant gens menyspreable, que s’havia format en les Comissions Obreres Juvenils, en els Instituts, i també entre els joves pagesos ( llavors encara n’hi havia), però també promovent i participant en entitats legals, clubs de joves, excursionistes, etc.

El nostre bagatge teòric era més aviat lleuger –en teníem prou amb tres frases fetes, com deia en Serrat- Cal tenir en compte que estàvem en plena dictadura i tot allò que objectivament podia contribuir al derrocament del franquisme era positiu, perquè aquest era el gran objectiu, acabar amb la dictadura, i això requeria més una gran dosi de “voluntarisme positiu” com ho definia el Gregori, més que no pas grans formulacions teòriques, que sovint equiparàvem a manifestacions d’onanisme mental.

Eren temps de la guerra del Vietnam, “pedra de toc de l’internacionalisme proletari”, del maig francès, de la primavera de Praga, de la solidaritat amb l’Àngela Davis, i també de solidaritat amb Palestina, vergonya i víctima eterna dels interessos imperialistes occidentals i del sionisme, d’un Estat, Israel, que avui el president Mas no té vergonya de reivindicar com un exemple per a Catalunya. Eren els temps que començaven a evidenciar que a casa nostra la “muntanya es feia vella”, com deia el nostre estimat Raimon, de les grans vagues obreres i estudiantils, de la Caputxinada, que fins i tot els batxillers vam fer nostra, dels estats d’excepció que regularment decretava el règim, i sobretot del Procés de Burgos, formidable mobilització que per primera vegada va aconseguir fer retrocedir el franquisme en la seva versió més sanguinària, i que a Catalunya va afermar les bases d’allò que dintre de poc esdevindria un procés magnífic d’unitat i que prendria el nom d’Assemblea de Catalunya.

Ja sé que això pot sonar a batalletes d’avi, però, que voleu que us digui, són els nostres orígens, i qui perd els orígens, perd allò que mai es pot perdre, és a dir, la identitat.

Vaig tenir l’honor de romandre en aquesta primera direcció de la JCC fins l’abril del 1973, quan, per causa de la “mili”, em vaig integrar a l’organització militar del PCE – I Región militar. I durant aquests tres anys, vaig poder participar en quatre iniciatives que, per a mi, resumeixen allò que va ser aquell moviment polític juvenil català, sens dubte el més important en temps de dictadura:

  1. Organització, perquè sense organització les idees no viuen. O, com deia l’inoblidable Roman, “Miró” per a nosaltres, secretari d’organització del PSUC i que assistia a totes les reunions del nostre Executiu, “sense organització, bona nit i tapa’t”.Vam endegar, a nivell de tot l’Estat, una campanya d’afiliació coneguda com a Promoció Lenin –era el centenari de Lenin, que va fer que d’aquells 500 militants inicials a Catalunya passéssim a 1.000 el 1972. I ser jove i comunista en aquells moment no era cosa fútil. Una parell de dades: l’any 69 (estat d’excepció, que volia dir impunitat absoluta a les forces repressives) a la galeria de menors de la Model de Barcelona hi havia més de 30 militants de la JC. Un informe del TOP (Tribunal de Orden Público, 1963-1977) resulta il·lustratiu: de gairebé 9.000 persones processades, 1.700 eren menors d’edat, i el 50 % de totes les persones processades (4.500) no superaven els 25 anys.
  2. Política d’unitat democràtica. El 23 de maig del 1971 em va tocar formar part de la delegació de la JCC a allò que havia de ser la reunió constitutiva de l’Assemblea de Catalunya. Vaig ser dels pocs que vaig aconseguir entrar a l’església de Crist Rei, on havia de tenir lloc l’històric esdeveniment. Un cop a dins vam saber que la BPS estava envoltant el recinte i vaig sortir d’allà com aquell que travessa un camp de mines. Recordo que a la tarda, amb una companya de la Facultat, vam anar a veure “Queimada”, de Gillo Pontecorvo, pel.lícula encara avui més que recomanada. A la reunió definitiva, la del 7 de novembre d’aquell mateix any a Sant Agustí, no hi vaig poder assistir perquè estava a la “nevera” (període més o menys de dos mesos d’activitat molt restringida que, per raons de seguretat, observàvem després de patir detenció). En fi, en fèiem tantes de reunions en llocs sagrats, convents, esglésies, parròquies i ermites, que entre nosaltres corria la brama que, en la nostra situació, cardar ja no fora mai més pecat, sinó miracle.Conyes a part, el que sí és cert és que els comunistes, si en un lloc hem d’estar còmodes, és en la unitat. En aquells moments la necessitat de fer confluir en un sol torrent totes les forces que s’oposaven a la dictadura era una necessitat peremptòria i elemental, i el PSUC i la JCC van fer d’això un dels eixos centrals de la seva política, i així vam créixer moltíssim qualitativament i quantitativa. Els 4 punts de l’Assemblea de Catalunya –llibertat, amnistia, Estatut d’autonomia i coordinació amb les forces democràtiques de la resta de l’Estat- van ser l’expressió programàtica d’un moviment original i inèdit que va possibilitar que el 1977 les forces d’esquerra fossin majoritàries a Catalunya, en contraposició al que va succeir a nivell d’Estat. I avui què tenim? Doncs una situació segurament molt més fluida i contradictòria, però també exigent en el sentit que cal que tinguem clar cap a on anem. Hem de definir bé l’objectiu, i aquest no pot ser altre que acabar amb el règim continuista sorgit de la transició i hereu del franquisme, que ha fet de la crisi una estafa en detriment dels drets més elementals de la majoria. I això vol dir l’impuls des de la unitat d’un procés constituent a nivell d’Estat cap a la III República, federal, laica i solidària. Tenir clar que la lluita és de classes, no de tribus, perquè quan la lluita de classes s’emmascara de lluita de tribus, no deixa de ser de classes, però amb l’afegitó gens menyspreable que qui hi guanya sempre són els poderosos d’un i altre costat. Per això us parlo des del convenciment que avui, a Catalunya, també cal fer confluir en un sol torrent totes aquelles forces polítiques, sindicals, associacions, plataformes i persones que estan per un procés constituent, per un referèndum sobre la forma d’Estat, pel dret a decidir, i per la defensa dels drets polítics, cívics, econòmics i socials. Es tracta, gràficament, d’unir la senyera i la bandera tricolor.
  3. Relacions amb els joves comunistes de l’Estat espanyol. L’agost del 1971 vaig formar part de la delegació de la JCC a la 1ª Conferència Nacional de la UJCE, que es va celebrar a París. Feia un mes i mig que s’havia celebrat a Montreuil (París) un míting grandiós del PCE. Allà una jove comunista anomenada Dolores Ibarruri, dirigint-se a la joventut espanyola, citava a Sèneca tot dient que “sean cuales sean las circunstancias que sobre ti cayeren, compórtate siempre de tal manera que se pueda decir de ti que eres una persona humana”. Fixeu-vos quina meravella de síntesi de comportament i ètica revolucionària a partir d’un clàssic, Sèneca, de qui remarcava la seva condició de víctima del despotisme imperial. Recordo d’aquella estada a París que, junt amb l’Elies Gutiérrez ( Agustín Gómez), llavors secretari general de la UJCE, vam anar a veure la pel.lícula Sacco et Vanzetti, de Giuliano Montaldo, que acaba amb la impressionant marxa de Geoges Moustaki interpretada per la Joan Baez “Maintenat, Nicolas et Bart, vous dormez au fons de nos coeurs. Vous étiez tous seuls dans la mort, mais par elle vous vaincrez”. I recordo aquelles anades clandestines a París amb passaport fals: el tren entrava en agulles sempre puntual a les 8 del matí a l’estació de París Austerlitz, allà a l’andana o en una estació de metro havies de seguir el senyor de la gavardina que, a través de rigorosos controls de seguretat ( je viens de la partie de monsieur Garcia) t’acabava menant a la reunió desitjada, i allà se t’apareixia el Maligne, és a dir, el Secretari general del PCE, el camarada Santiago Carrillo en carn mortal. D’allà en sorties absolutament enxufat, convençut que això estava al caure i que l’enemic estava envoltat i “dando los últimos coletazos, aunque quizás por ello pueden ser los más peligrosos”.La JCC va establir relacions de federació amb la UJCE i va prendre part activa en la coordinació de la lluita del moviment juvenil i de les joventuts comunistes d’arreu d’Espanya. Ens sentíem orgullosos de compartir, des del respecte a la diversitat, un horitzó comú de lluita per la llibertat i la democràcia a nivell d’Estat. La UJCE va ser el nostre referent i val a dir que un aliat importantíssim sense el qual el nostre horitzó de lluita hagués quedat mancat de sentit.
  4. Relació amb el Partit. Durant el cap d’any del 1972 es va celebrar el III Congrés del PSUC. Hi vaig assistir formant part de la delegació de la JCC. Aquell era el Congrés que havia d’abordar, encara que només fos per raons biològiques que ja tocaven, la fi de la dictadura. El Partit, malgrat la clandestinitat, era fort i hegemònic en el procés polític que estava vivint el nostre país. Aquest Congrés es va celebrar a Lisieux, a Normandia. Durant la nit de cap d’any, els nostres camarades del PCF ens van obsequiar amb un sopar com mai havíem fet la immensa majoria dels presents. Hi va haver fins i tot llagosta i l’anunci premonitori del Cipriano Garcia en el sentit que “camaradas, en el socialismo cada día vamos a cenar así”. La JCC estàvem orgullosos d’aquell PSUC, i el vèiem com una falç que mai s’escantella. Però no va ser al final així. Segurament un cop iniciada la transició no vam saber llegir bé el temps polític i ho vam pagar molt car amb la implosió del 1981, amb els efectes negatius de tots coneguts sobre la política catalana, i el predomini de la dreta que fins avui encara no ha cessat ni molt menys. Per això urgeix acabar amb la divisió i fer possible la refundació d’aquell instrument formidable. I això també implica claredat i distinció, i retornar el mot de cada cosa. I el primer que hem de dir és una veritat del barquer: la unitat es farà amb comunistes amb o sense carnet, però sobretot no serà possible dir unitat a allò que no es vertebri sobre la unificació del PCC i del PSUC VIU, amb la consegüent recuperació de la relació històrica del partit unificat amb el PCE. Això serà unitat, i cap aquí indefectiblement hem d’anar i hi anirem, de fet hi estem anant més aviat que tard. Lo nostre, el comunisme, ens exigeix avui, com ens ha exigit sempre, sumar i multiplicar, i deixar la divisió i la resta per a l’enemic a batre. Tenim, camarades, un procés apassionant, del qual aquest Congrés que avui celebreu n’és un exponent extraordinari i que faig vots sense cap mena de reserva per tal que serveixi per incidir positivament en el procés de reunificació del comunisme català. Quin goig que fa veure aquí, altra vegada, la nostra estimada Joventut Comunista de Catalunya, tan fresca i provocadora com fa 44 anys. Sumem i multipliquem i deixem enrere d’una vegada aquell fatídic i gairebé orwellià 1981.

Camarades: he parlat de quatre experiències: Organització, Unitat democràtica, relacions amb laUJCE i relacions amb el Partit. Fixeu-vos que són les quatre potes que van donar estabilitat a la taula de la JCC. Llavors eren quatre potes consistents, fermes, incommovibles semblaven. Quan van començar a fer figa, la JCC se’n va anar en orris. Ara aquestes potes encara fan tremolins, però el pas que doneu avui, provocador sens dubte com correspon a la condició de joves i de comunistes, ens situa a tots plegats davant l’obligació ineludible de remar en la mateixa direcció, de rematar la feina i de dotar de fermesa i consistència a quatre potes, quatre, imprescindibles per fer possible novament l’hegemonia de l’esquerra a Catalunya, per la III República federal i solidària, pel dret a decidir, contra la crisi i les retallades d’en Mas i d’en Rajoy, per fer possible la necessària aliança entre la senyera i la bandera tricolor. Camarades, sumem!

Visca el comunisme! Visca Catalunya! Visca la III República! I sobretot el vell lema: VISCA, VISCA, VISCA, JOVENTUT COMUNISTA!