La JCC participa al I Congrés de Comunistes de Catalunya

photo_2017-06-10_13-55-17

 

Intervenció d’Anna Usart, Secretaria d’Organització de la JCC, al debat de l’Informe de Gestió

Camarades,

Comunistes de Catalunya, el Partit de la JCC, va néixer just als inicis d’uns temps convulsos, complexes i complicats. Per això, només podem posar el Partit davant del mirall tenint present les complicacions dels seus primers anys de vida. Tot i això, és necessari que en aquest Congrés valorem i fem balanç d’aquests anys, i que ho fem des de la crítica constructiva, la lleialtat al projecte partidari i l’ambició de créixer quantitativa i qualitativament.

Primer de tot, comentar que ens sumem completament a l’anàlisi polític que fa l’Informe respecte el període que va de la fundació de Comunistes de Catalunya fins al Primer Congrés. Tot i que considerem que cal explicitar més l’excessiva dedicació del Partit a la batalla electoral, i la manca d’una planificació estratègica i tàctica en la intervenció en els moviments populars, considerem que l’anàlisi i les línies de treball que traça són les correctes per l’actual moment polític. Tanmateix, a aquest Informe li manca posar èmfasi en les qüestions internes, que són d’una importància cabdal en els moments més importants, que acostumen a ser els més feixucs, els més contradictoris i els més tensos.

Des de la JCC considerem que s’han produït millores significatives respecte l’etapa anterior al Congrés d’Unitat Comunista. Tot i que no es va produir una unitat orgànica entre els dos partits que van iniciar el procés, aquell Congrés va permetre la creació d’un nou partit, que va significar l’entrada en escena de quadres nous i joves que han tingut un paper cabdal en la política del Partit. A la vegada, va implicar una nova dinàmica en el funcionament dels òrgans de direcció, nous plantejaments en la formació i en la realització de la Festa. El nou format de la Festa, per exemple, seria impensable sense la fundació de Comunistes de Catalunya.

Tot i això, continuen donant-se velles dinàmiques que cal superar. Primer, cal lamentar i corregir la gran masculinització del Partit, des de les cèl·lules als òrgans de direcció. Des de la JCC considerem que si d’aquest Congrés no surten uns òrgans feminitzats, amb una paritat real, serà materialment impossible que entrin dones al Partit, perpetuant-se la presència exclusiva d’homes en moltes cèl·lules. En segon lloc, cal superar les velles lògiques electoralistes en el funcionament del Partit: els òrgans de direcció no poden ser només espais de debat sobre el treball de mediació política, i les cèl·lules no poden ser clubs de debats sobre el que fan a EUiA o a Catalunya en Comú. Els òrgans de direcció han de ser els espais on es marquin les línies d’actuació als moviments i espais de lluita de la nostra classe, ja sigui la lluita al Parlament, per la sanitat, per un treball digne o per l’educació. Les cèl·lules només tenen sentit si parlen i tracen línies d’actuació als moviments populars i al moviment obrer. El Partit només té sentit si té vida, si pensa col·lectivament i actua de forma unitària.

Camarades,

ens agradaria posar en valor el nivell de cohesió interna que existeix ara mateix al Partit. Només des de la cohesió i la disciplina conscient podrem afrontar els reptes de l’actual fase del capitalisme. Ni la crítica, ni el dissens ens pot fer traïdors. Hem tingut episodis en el que al Partit es donaven pràctiques alienes a la nostra cultura política, i que no es poden repetir. La pertinença al Partit implica un compromís en el debat, aportant idees i crítiques constructives, i en l’aplicació dels acords. Implica, per tant, un compromís militant, que vol dir que qualsevol persona que té el carnet de Comunistes de Catalunya ha d’estar a disposició de l’organització.

La Joventut Comunista de Catalunya té presents les seves limitacions a l’hora de fer front a les necessitats del Partit, però mostra la seva disposició total per a les tasques que vinguin, per als reptes que demanin la implicació de la Joventut. Ho farem amb convicció i alegria perquè, com deia l’Alvaro Cunhal, “l’alegria de viure i de lluitar ens ve de la profunda convicció que la causa per la que lluitem és justa, entusiasmant i invencible”.

Salut i bon Congrés.

 

Visca Comunistes de Catalunya!

Visca la Joventut Comunista!

 

 

photo_2017-06-10_13-51-52

 

Discurs de Juanma Rodríguez, Secretari General de la JCC, a la cloenda del I Congrés

Camarades,

Fa dos anys i mig, en el marc del Congrés d’Unitat Comunista, vam dir que ens sentíem com a casa. En aquell moment ens acabàvem de fundar, i encara no teníem un Partit. Era evident que ens unien molts llaços, però davant una realitat en la que la unitat dels partits no culminava amb el resultat esperat, havíem de fer un debat serè. Doncs bé, avui, en el I Congrés podem dir que en aquest Partit som a casa; que aquest Partit és la nostra casa.

Aquest Partit és casa nostra perquè en ell hi milita el bo i millor de la nostra classe; perquè no s’arronsa navegant contracorrent; perquè no té por als nous escenaris; perquè no vol quedar reclòs en una espècie de reserva nostàlgica, sinó que vol continuar, des del present, el fil roig de la història. La Joventut Comunista de Catalunya es sent identificada amb aquests principis, i treballarà decididament per enfortir el Partit, perquè la joventut catalana necessita un intel·lectual col·lectiu que doni a l’esperança del canvi fonament científic i estratègia revolucionària.

La joventut de classe treballadora avui viu en una absoluta precarietat, en una falta total de perspectives de futur. Avui ser jove és incompatible amb fer un projecte de vida. Només els fills i les filles de la burgesia poden planificar el seu futur; el capitalisme nega a la joventut el seu dret al futur. Se’ns imposa, també, una cultura consumista, una cultura que ho converteix tot en mercaderia, una cultura masclista i individualista.

Recordo que fa temps vaig llegir un llibret dels anys 80 editat per Edicions Avant, que recollia els documents d’una trobada sobre educació del PCC. En aquest llibret es parlava d’una paradoxa que és vigent encara: en l’actual fase del capitalisme, a la gent jove se’ns educa en el consumisme, però a la vegada se’ns nega el consum, perquè se’ns nega el treball, i se’ns posen tots els obstacles possibles per formar-nos i tenir una professió. La conseqüència d’aquesta paradoxa és la frustració de les generacions més joves. Una frustració que pretén trencar les ganes de viure i de lluitar de la joventut treballadora: és la frustració de la que vol estudiar ciències de la salut i no pot perquè cada curs li costa 2.372€, o de la que no pot estudiar cap grau de ciències socials perquè li costa 1.516€ l’any; és la frustració de qui vol formar-se com a professional, i ha d’empassar-se el gripau de treballar uns mesos de gratis; és la frustració de qui ha de treballar per viure i li demanen la submissió total al poder absolut de la patronal.

Aquesta frustració, però, no és invencible ni eterna. Aquesta frustració té una única cura: la lluita. La joventut és per naturalesa una etapa d’aprenentatge, i en aquest cas hem aprés de les Iaioflautes que la millor cura per la tristor, la soledat i la frustració és la lluita. De la gent de la Marea Blanca que la lluita és salut. La comunitat educativa ens ha ensenyat, també, que la lluita educa. I de la història del moviment obrer, i de l’exemple de les camarades i dels camarades, hem aprés que res, res en la nostra vida, cau del cel; que tots els drets, absolutament tots, s’han arrencat amb una lluita dura i constant.

És cert que en els darrers anys els carrers han estat calmats, en part perquè estàvem donant la batalla electoral. Aquest curs, però, la joventut ha tornat a omplir els carrers, ha tornat a parar les classes i a buidar les aules. Aquest curs, també s’han penjat els cascos en el telemàrqueting, un dels sectors on treballen més joves i on impera la precarietat. Aquest ha estat l’any on la joventut i la classe treballadora ha començat un nou cicle de mobilitzacions, i les comunistes hem de treballar per enfortir-les; hem d’esforçar-nos per passar a l’ofensiva. Necessitem passar a l’ofensiva.

Necessitem passar a l’ofensiva per acabar amb un règim corrupte i repressiu, que engarjola a joves per tuitejar, per cantar o per lluitar pels seus drets. Necessitem acabar amb la monarquia, i construir la República Catalana. Necessitem acabar amb un sistema que saqueja països sencers, que els condemna a la misèria, que condemna a la seva gent a fugir i a morir al Mediterrani. Necessitem acabar amb un sistema que condemna a milers de joves a la guerra.  Necessitem acabar amb un sistema podrit que és incompatible amb una vida digna en un planeta habitable. Aquest planeta i les persones que hi viuen en ell no necessiten un president francès fent el ridícul, ni receptes innòcues: necessiten un sistema que no posi el benefici d’una minoria en el centre. Aquest planeta, per dir-ho d’una forma breu i senzilla, necessita el socialisme.

Camarades,

Seguim lluitant, cent anys després, pel mateix objectiu. Seguim lluitant, amb l’exemple de la Revolució d’Octubre. Seguim lluitant amb l’exemple de totes i tots els camarades que han entregat la seva vida a la causa del socialisme. Seguim lluitant amb l’exemple heroic dels pobles de Cuba i Veneçuela, i de tots els pobles que lluiten per la sobirania i el socialisme.

 

I seguirem lluitant, fins la victòria final.

A la càrrega, camarades!

 

Visca Comunistes de Catalunya!

Visca la Joventut Comunista!

photo_2017-06-10_14-04-06