No passaran! Comunicat de la JCC als resultats del 2-D

El passat diumenge, els resultats de les eleccions andaluses ens van donar uns amargs resultats: amb una taxa d’abstencionisme de quasi el 40%, l’esquerra andalusa s’ha vist durament debilitada i danyada (el PSOE perd Andalusia després d’uns 40 anys de Govern clientelar i Adelante Andalucia perd escons), sent aprofitat aquest descontentament pel bloc dretà del Partit Popular, Ciutadans i, per la inesperada irrupció del partit ultradretà, Vox.

Aquesta situació no ens pot deixar indiferents, i menys encara quan ja s’havia parlat sobre que les eleccions d’Andalusia serien un avís pel Govern central de Pedro Sánchez a unes hipotètiques eleccions generals anticipades. L’entrada del partit de Santiago Abascal a les institucions manifesta el fuig de votants que la dreta clàssica havia mantingut al PP (i temporalment a C’s) a posicions d’ultradreta i com el seu discurs populista i d’odi cala gràcies al blanquejament i la difusió d’aquest per part de mitjans de comunicació, mostrant a Vox com una opció admissible, i per les conseqüències d’una crisi capitalista no resolta.

Hem d’estar alerta, ja que molt probablement significarà una radicalització en el discurs i la praxi de la dreta clàssica encapçalada pels partits de Pablo Casado i Albert Rivera. Tenint Vox les claus de Sant Telmo, necessitant les forces taronges i blaves del seu suport per conformar govern a Andalusia, amb l’empenta mediàtica que el partit d’ultradreta està tenint per part dels mitjans, correm el risc que el discurs de la dreta conservadora es radicalitzi, encaminant-se al gust dels 12 escons. Aquest fenomen no és nou, part dels sectors polítics espanyols s’havien fartat a repetir que Espanya es mantenia al marge de les dinàmiques que estava patint Europa (Itàlia amb la Lliga de Salvini, França amb Marine le Pen, Alemanya amb Alternative für Deustchland, Hongria, Suècia, Polònia…) però ens hem trobat amb què, com ja vam avisar, el feixisme a Espanya no estava desaparegutsinó que esperava el moment idoni per sortir i fer tremolar a una societat que havia cregut que el feixisme havia mort al 1975.

El feixisme no havia mort amb la “modèlica Transició” que ens ha venut durant aquests últims quaranta anys el règim del 78. El feixisme va ser qui, durant l’època tardofranquista, va assassinar als advocats d’Atotxa, a l’estudiant Arturo Ruiz Garcia per manifestar-se a favor de l’amnistia o al taxista irones José Martín Merquelanz Sarriegui. Tampoc va morir després de 1980, els atacs de grups neonazis cap a l’antifeixisme van continuar durant les posteriors dècades, amb els mediàtics casos de Carlos Palomino, Lucrecia Pérez o Guillem Agulló. Aquest ha sigut el feixisme que ha tacat de sang els nostres barris durant tot aquest temps, el feixisme que combatem a les nostres universitats, municipis i llocs de treball i que s’ha vist sostingut pels mitjans que pintaven les agressions com “baralles de bandes” o ho utilitzaven l’apel·latiu “d’ultra” per evitar dir-los neonazis.

De manera oportunista i partidista, certs sectors intenten culpabilitzar a l’independentisme català de l’auge d’aquesta ultradreta a Espanya. Encara que la ràbia i frustració que pot haver causat l’amenaça cap a la integritat nacional de l’Estat pot haver influït per aflorar un sentiment ultranacionalista espanyol a la resta del país, és l’independentisme el causant d’aquests resultats? L’extrema dreta beu directament d’un discurs d’odi basat en la criminalització i demonització de sectors que “amenacen” la convivència pacífica al seu espai vital, viu de buscar ninots de palla per focalitzar la frustració causada per sentiments com la por i la inestabilitat que pateix la població: ninots en forma del migrant que ve a robar el treball, del col·lectiu LGBT que corromprà la societat, la feminista que va contra el model de família tradicional i contra el gènere masculí, el català que odia la nació (la bona) o el comunista que portarà misèria i fam al país. Si és l’independentisme el culpable de l’auge de la ultradreta a Espanya per posar en dubte el model territorial del règim del 78, som també culpables els comunistes, els migrants, el col·lectiu LGBT o les feministes per ser també blanc fàcil dels seus atacs? Per què ningú parla de les conseqüències que ha tingut per l’Estat Espanyol la crisi capitalista del 2008 per intentar explicar l’auge de l’extrema dreta a Europa aquests últims anys?

Encara que el perfil de votant de Vox a les andaluses hagi sigut d’home de mitjana edat amb una renda alta (no sent un perfil pertanyent directament al sector més precaritzat de la classe obrera), no es pot obviar que quasi dos milions de persones han votat opcions dretanes a les eleccions, i que gran part de l’electorat d’esquerres ha optat per no votar. Fa falta articular un discurs veritablement de classe que doni respostes als problemes de la classe treballadora, discurs allunyat dels missatges buits (dels d’adalt i els d’abaix) que acaben obrint la porta l’ultradreta; fa falta organització als nostres barris, als nostres llocs de treball i d’estudis. Per lluitar contra l’avenç de la ultradreta als nostres espais, cal impossibilitar que utilitzin els problemes que pateix la classe treballadora nacional contra l’estrangera mitjançant un discurs xenòfob i populista, cal lluitar contra els atacs cap a la llei de l’avortament, les proteccions al col·lectiu LGBT o la Llei contra la Violència de Gènere, cal retornar l’internacionalisme i la solidaritat proletària a la mentalitat de la classe treballadora. Perquè l’enemic no és de raça ni de gènere, tampoc segons la identitat nacional d’aquest, sinó de classe.

Com va qüestionar Beltron Brecht: “De què serveix dir la veritat sobre el feixisme que es condemna si no es diu res contra el capitalisme que l’origina?”

Perquè no oblidem, tenim memòria: el feixisme avança si no se’l combat. Organitza’t, que no ens trobin sols!

87d08395-b377-4f7c-8477-6383fa0e18a4