Per la ruptura democràtica: República Catalana

FetNacional1

 

1. De la crisi orgànica al redreçament del règim

La realitat estatal i nacional ha canviat força des del I Congrés. Tot i que l’estructura econòmica i social no ha patit grans transformacions, s’ha normalitzat la precarietat de la classe obrera i la correlació de forces de la lluita de classes ara mateix és més favorable a les elits. Així doncs, avui es certifica que les mesures d’austeritat i antiobreres aplicades a partir de 2008 han comportat l’increment del poder de les classes dominant, arribant a paralitzar al moviment obrer i minvar la seva capacitat d’actuació, i de conquesta de drets. Per tant, la classe obrera i les capes populars avui es troben en una posició defensiva, en la que les millores en les condicions de treball i de vida no es veuen com un horitzó tangible.

1.1. La solució oligàrquica a la crisi: disciplinar a la classe obrera

Si en el darrer Congrés veníem d’un cicle de mobilitzacions fort, on el sindicalisme havia jugat un paper destacat, ara ens trobem amb una situació resultant d’anys de desmobilització i de replegament dels moviments socials. Tot i que hi hagut avenços important en la representació institucional de les capes populars, i sobretot en la conquesta d’ajuntaments importants, fins el curs 2016-2017 no s’han tornat a veure mobilitzacions importants. A la vegada, també cal considerar que ha minvat la capacitat de resposta de la nostra classe a les agressions, tot i que s’han viscut lluites importants com la dels estibadors contra liberalització total del sector. És per això que cal considerar que el programa de retallades i reformes estructurals dels partits del règim han aconseguit en part els seus objectius: disciplinar a la classe obrera i les capes populars amb una taxa d’atur elevadíssima, i amb la normalització de la misèria.

La reformes laborals del PSOE i del PP tenien com a objectiu facilitar l’acomiadament, creant així un gran exèrcit de reserva que empenyés els salaris a la baixa i produís un gran temor entre la classe obrera, davant el temor a l’acomiadament. Així mateix, la pujada de l’IVA feia que els salaris reals baixessin a partir de l’augment de la carestia de la vida. A la vegada, amb el retard de l’edat de jubilació i l’espoli continuat del fons de reserva de les pensions públiques es generava un clima d’incertesa sobre les pensions, i també sobre uns ingressos vitals per al sosteniment de moltes famílies treballadores.
Avui la vida de la gent treballadora es caracteritza per una gran incertesa, per l’extrema temporalitat en el treball i per l’incapacitat d’establir projectes de futur a llarg termini. Aquestes incerteses aconsegueixen disciplinar a la classe obrera, i faciliten la resignació i anul·len qualsevol resposta davant els abusos de la classe dominant. Aquest ha estat l’objectiu estratègic de la solució oligàrquica a la crisi: disciplinar a la classe obrera i les capes populars per assegurar la taxa de guany dels capitalistes.

1.2. Del cicle de mobilitzacions a la consolidació dels nous actors polítics

No es pot dir, però, que no s’hagi donat a resposta a aquestes agressions, ni que l’actitud de la nostra classe i de la joventut hagin estat passives. Al contrari, del 2008 al 2012 vàrem viure un gran cicle mobilitzador com no s’havia viscut des dels 80 o els 70, amb un impacte sobre la política tan evident que ha canviat per complet el sistema de partit del nostre país. Així doncs, avui la representació institucional dels nostres dies és completament diferent a la que teníem al Congrés de 2014. No només han canviat els actors, sinó que els nous fenòmens s’han consolidat i s’ha incorporat tot un gruix de gent i de sectors de la societat que abans no participaven a la política. Tot i això, també cal analitzar quins sectors lideren avui les forces polítiques populars i d’esquerres, i quins plantejaments polítics tenen.

En un primer moment, la lluita contra les retallades als serveis públics, iniciat a Catalunya amb el primer govern d’Artur Mas, va tenir un gran protagonisme en les mobilitzacions. En aquestes mobilitzacions va existir un protagonisme compartit entre les grans centrals sindicals i noves formes d’organització com la Marea Groga, que també tenia un important component sindical. A la vegada, van esclatar tot un seguit de conflictes laborals que es centraven en la negociació dels convenis, i amb l’inici de les reformes en la legislació laboral. Paral·lelament, va prendre força el moviment contra els desnonaments, adquirint un gran protagonisme un nou moviment, la PAH. Amb la Reforma Laboral del govern del PSOE el cicle de mobilitzacions va tenir un salt qualitatiu amb la convocatòria de diverses vagues generals, que van succeir entre 2010 i 2012, amb un total de tres grans vagues i una altra convocada pels sindicats nacionalistes i anarco-sindicalistes. Cal però, analitzar la successió de mobilitzacions per entendre quina classe social va ocupar la centralitat d’aquest cicle, i així entendre la reconfiguració del mapa polític.

En el cicle de mobilitzacions que va de 2008 a 2012 es van donar diferents fases. En un primer moment, va ser el sindicalisme, en totes les seves versions (majoritari, alternatiu o corporatiu) qui va tenir el protagonisme. Les primeres mobilitzacions que es van donar reaccionaven contra les retallades en els salaris dels treballadors i treballadores del sector públic, així com en les partides destinades als serveis públics. Quan va arribar la primera reforma laboral, de la mà del govern de Zapatero, el sindicalisme de classe, liderat per CCOO i UGT, van tenir una gran capacitat de mobilització, demostrant una gran força en la Vaga General del 29S. Tot i que el sindicalisme portava molts anys sense organitzar grans mobilitzacions, aquella va ser una mobilització ressanyable, que representaria una gran aportació a la força de les mobilitzacions populars.

Un cop es va fer aquesta mobilització, el PSOE va tirar endavant una reforma regressiva de les pensions, a la que els sindicats no van donar una resposta contundent. Fent una lectura pessimista, que infravalorava la capacitat de mobilització de la classe obrera i les capes populars, els sindicats majoritaris van signar un acord amb el govern espanyol sobre les pensions que retardava la jubilació fins als 67 i incorporava mesures regressives. Va ser en aquest moment, al 2011, quan va aparèixer el 15M com a resultat d’una indignació extensa entre grans capes de la població que el sindicalisme, i per tant la classe obrera, no van tenir la capacitat de liderar-la. A partir d’aquí, i tot que es van dues vagues generals més, el lideratge de la mobilització i la composició de classe dels sectors més avançats es trobava entre sectors professionals empobrits. Tot i que la participació de la classe obrera continuava sent molt important, i que moviments com la PAH tenien una clara composició de classe, els lideratges dels moviments socials no radicaven en els sectors assalariats, sinó en sectors dedicats a professions liberals o petita burgesia empobrida per les mesures d’austeritat dels governs del PSOE i el PP.

Això explica, i no pas cap teoria de conspiració, l’aparició de nous actors polítics que no s’identificaven amb les cultures polítiques de l’esquerra que venien de la tradició del moviment obrer, l’haguessin mantingut en el discurs o no. Val a dir, també, que la seva aparició, creixement i consolidació té com a causa el buit deixat per les organitzacions d’origen obrer i marxista, que o bé s’havia situat en l’oportunisme polític i ideològic, o bé s’havien situat en la marginalitat. També cal comentar que, tot i el creixement electoral o la tendència al creixement en les enquestes que havien viscut formacions tradicionals com IU o ICV-EUiA, aquestes tendències no s’havien traduït en un creixement organitzatiu i social, sinó que s’observava un lleu creixement totalment desproporcionat als resultats que apareixien en les enquestes. Davant d’aquesta situació, aquestes organitzacions no van saber fer una lectura correcta del que succeïa i continuaven amb les lògiques imperants fins el moment. L’aparició de Podemos, per exemple, va representar una veritable punxada en la bombolla electoral en la que s’havien acomodat aquestes organitzacions, donant-se una descens significatiu en les seves perspectives electorals en paral·lel al creixement exponencial d’aquesta organització. De la irrupció a les eleccions europees de 2014, va passar a una ràpida extensió per tot el territori de l’Estat amb l’aparició de milers de cercles, acompanyat d’un creixement exponencial en les enquestes. Aquest fenomen va coincidir en el temps amb el replegament de la mobilització. Després d’anys de mobilitzacions de tot tipus, persones que havien estat implicades en els moviments socials, així com persones que no havien participat en cap però compartien la indignació davant les polítiques d’austeritat, es van incorporar a aquest nou partit que estava per definir.

Cal fer, doncs, una lectura dialèctica dels nous fenòmens polítics i no caure en lectures simplistes. No es pot afirmar que aquests nous fenòmens hagin buidat els carrers, però a la vegada cal observar que les tàctiques electoralistes de nous actors com Podem, o les confluències municipals creades per a les eleccions municipals de 2015, van produir un buidatge de quadres en els moviments socials. Aquest fenomen, que ja s’havia produït a finals dels 70 i principis dels 80, s’ha donat aquest cop amb gran força. Tot i això, aquests moviments continuen existint i no s’ha donat una relació dirigista, en la que els moviments són corretges de transmissió dels governs municipals o de partits com Podemos o IU. No cal confondre, tampoc, que no existeixi una relació dirigista amb una concepció movimentista de la política, en la que els moviments socials i els actors polítics no hagin de tenir cap tipus de vinculació.

Un cop passat el cicle electoral vertiginós que vàrem viure entre 2014 i 2016, tenint fins a cinc cites electorals en dos anys, podem fer balanç dels darrers anys. D’una banda, podem observar que aquest cicle ha comportat un abans i un després en els actors polítics populars i d’esquerres. Els nous actors s’han consolidat i han tingut un debat tens sobre el seu projecte polític i organitzatius. Els vells actors han despertat de la bombolla, i han traçat una línia unitària que pretén entroncar les tradicions del moviment obrer amb les noves formacions polítics sorgides en aquest cicle. En el cas català podem observar l’existència d’altres actors que podríem catalogar en dos camps: els actors hereus de l’espai del PSUC i aquells que venen del ciutadanisme. Els i les comunistes hem d’entendre que la classe obrera no es pot quedar aïllada. Si volem que jugui un paper central cal bastir una aliança forta i àmplia amb els sectors professionals i de la petita burgesia de les capes populars. Només amb una aliança estratègica i programàtica entre els diferents sectors populars podem fer front a les ofensives oligàrquiques i imperialistes que pretenen redreçar el capitalisme ofegant a les classes subalternes.

1.3. El moviment sobiranista català

Des de 2010 el moviment independentista no ha parat de créixer, arribant a aconseguir la majoria absoluta al Parlament de Catalunya. Tot i això, el lideratge convergent no ha ajudat a fer avançar el suport social a la construcció de la República Catalana, ni a avançar en accions concretes i materials.

Si bé la mobilització per la celebració d’un referèndum al 2014 va ser massiva, no es va arribar a materialitzar una consulta homologable a un plebiscit amb garanties i conseqüències vinculants. El 9N, doncs, si bé va representar una gran mobilització que va ser una gran demostració de força del sobiranisme, no va aconseguir avançar en la proclamació de la independència ni en la consecució d’un nou status per Catalunya. Del 9N va sortir una Convergència que ocupava un paper central i l’enfortiment del lideratge d’Artur Mas. Tot i que el seu paper era discutible i discutit, va saber situar l’independentisme en el seu terreny, forçant a ERC a bastir una candidatura unitària en unes eleccions que van convocar amb un caràcter plebiscitari.

Les eleccions del 27S de 2015 van tenir un resultat amb una lògica plebiscitària, situant-se en una meitat independentista i una altra meitat espanyolista, amb l’excepció de Catalunya Sí Que Es Pot, però tot i així no van tenir com a resultat el compliment del full de ruta proposat per Junts Pel Sí, que preveia la proclamació de la independència en 18 mesos. Aquest full de ruta, que s’iniciava amb una declaració solemne, que passava per la construcció d’estructures d’Estat, i que finalitzava amb una declaració unilateral d’independència, s’ha vist modificat de forma radical. Si en aquelles eleccions el referèndum era una etapa passada, la victòria d’En Comú Podem en les eleccions generals del 20D de 2015 i el 26J de 2016, van representar un veritable gir en les propostes de l’independentisme. L’aparició d’En Comú Podem com a primera força en les dues cites electoral, i la seva posició inequívoca centrada en el referèndum vinculant, van fer que l’independentisme es qüestionés el seu full de ruta.

Després que la CUP fes caure la proposta de pressupostos de 2016 al Parlament, el President de la Generalitat, Carles Puigdemon, va plantejar una moció de confiança, que va aconseguir el suport de l’Esquerra Independentista amb la promesa de convocar un referèndum al setembre de 2017. Aquesta proposta va tornar a configurar una aliança ample dels sector a favor de l’autodeterminació, que inclou a l’esquerra de l’espai d’En Comú Podem, al sindicalisme i a la majoria de moviments socials amb una gran implantació.

Pel moment, però, no hi ha gaire informació sobre la seva concreció, ni de cap aspecte tècnic ni polític, només s’ha plantejat un equip de set persones encarregades de vetllar per la convocatòria d’un referèndum vinculant i amb garanties, que han fet reunions amb diversos actors polítics nacionals i estatals. Tot fa pensar que la voluntat de Junts Pel Sí per organitzar el referèndum no és real, ja que la retòrica oficial ho juga tot a una única carta: la llei de transitorietat jurídica. El relat és molt semblant al que es va fer servir amb la Llei de Consultes que, en teoria, era l’instrument per desobeir i superar les imposicions de la legislació espanyola. En cap cas, a dia d’avui, s’ha posat sobre la taula cap proposta estratègica que aplegui una majoria suficient per desbordar la negativa de l’Estat a reconèixer el dret d’autodeterminació del poble català. Tot el contrari, es proposa l’aprovació d’una llei que declararia, en teoria, la independència legislativa de Catalunya per la via parlamentària, i a partir d’aquí es celebraria un referèndum que vindria amb uns termes i uns límits prefixats.

Cal també analitzar la resposta de l’Estat. D’una banda, es caracteritza per la negativa a la interlocució i la negociació, i d’una altra per la ofensiva judicial i repressiva. En aquest sentit, tot i la campanya mediàtica de l’operació “diàleg”, que no s’ha concretat en res més enllà de qüestions simbòliques, el govern del PP ha generat una ofensiva judicial que ha acabat amb la inhabilitació de càrrecs públics que van gestionar la consulta del 9N, així com a processat a diputats independentistes del Parlament per permetre el debat sobre la independència. La politització de la justícia es va fer encara més evident quan va excloure al camarada Joan Josep Nuet, suposant que la seva intenció no era trencar l’ordre constitucional, al contrari de la resta de membres de la Mesa del Parlament. Aquest fet, a banda de certificar que l’única resposta de la dreta és fer servir la maquinària judicial heretada del franquisme, evidencia que l’exercici del dret a l’autodeterminació representa una lluita clau per acabar amb el Règim del 78, constituït a partir de la conjugació de les estructures de poder feixistes i noves elits polítiques. Avui, els i les joves comunistes, hem d’estar amb la lluita per l’emancipació nacional de Catalunya per aconseguir implementar una democràcia avançada al nostre país, trencar amb l’herència franquista i obrir la possibilitat d’un procés constituent que refundi l’Estat espanyol com a projecte plurinacional.

1.4. Redreçament del règim i nous escenaris

És evident que el règim polític establert l’any 78 ha rebut un cop fort, però després del cicle electoral ha tingut la capacitat de recomposar-se. En l’actual fase històrica l’estreta relació entre les elits econòmiques i polítiques, el bloc històric dominant, és més visible que mai. Les operacions per impedir un govern progressista que revertís les retallades i implementés canvis democràtics, així com la repressió i la constant criminalització de tots els actors que posen en dubte l’ordre polític o econòmic, sigui quina sigui la seva expressió, demostren que la correlació de forces continua estant favor de les classes dominants.

Els partits que suporten l’ordre constitucional continuen tenint una forta majoria, i no tenen dubtes a l’hora d’unir-se per defensar-lo. Ens trobem en una fase en la que, davant la resposta d’amples capes de les classes populars, s’ha desvetllat la representació política del bloc dominant com a una unitat d’actors que actuen com a majordoms de les classes dominants. El pacte d’investidura entre el PP i el PSOE, i el sorgiment de Ciudadanos com a crossa, ha obert una nova fase que pretén finalitzar amb èxit el redreçament de la crisi orgànica que ha viscut Espanya des de 2008. Si la coronació de Felip VI va comportar l’inici d’aquest redreçament, les noves aliances dels partits del règim comporta un pas més en la culminació d’aquest procés de recuperació.

Acompanyada de l’estabilització de la crisi econòmica, com a conseqüència de la caiguda del petroli i l’increment del turisme per causes alienes a les polítiques internes, l’operació de redreçament pretén acabar amb les oportunitats de canvi obertes en aquest cicle polític. Així doncs, ens trobem en un moment d’incerteses, en el que es pot produir la recuperació del sistema polític amb canvis assimilables pel sistema, o l’inici d’un nou cicle de mobilitzacions i d’impugnació del sistema capitalista.

Els i les joves comunistes hem de treballar per impulsar un nou cicle de mobilitzacions, que trenqui amb la normalització de la precarietat i la misèria, que sigui capaç de transformar les lluites econòmiques de la classe obrera i les capes populars en reivindicacions polítiques. La implicació de la Joventut Comunista i el seu creixement és imprescindible per obrir un horitzó revolucionari, impedint la culminació d’un procés de recomposició del règim i l’avenç de l’ofensiva oligàrquica, tot impedint l’aparició de les noves formes de feixisme al nostre país. No ens podem permetre una situació de frustració davant la consolidació d’una fase de la vida política en la que tot torni a ser igual que abans de 2008. Això comportaria la pèrdua d’espai per part de les forces que aposten per canvis i per la millora de les condicions de vida de les capes populars, facilitant el terreny per al creixement d’opcions reaccionàries que tinguin la capacitat d’arribar als barris obrers i populars.

La Joventut Comunista de Catalunya vol aportar a la joventut catalana una proposta política per l’emancipació nacional i social del poble treballador català, que combini la consecució de conquestes parcials amb la lluita constant per la construcció d’una societat justa, sense classes socials.

2. Per la República Catalana

2.1. Pel referèndum i el procés constituent

El 28 de juny de 2010 el Tribunal Constitucional va fer pública la sentència declarant la inconstitucionalitat de gran part de l’articulat de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006 i afirmava la consideració de Catalunya com a nació i la realitat nacional de Catalunya manquen d’eficàcia jurídica. Aquesta podria considerar-se com la primera gran mostra de l’esgotament de l’etapa autonòmica, com a forma en la que Catalunya s’autogoverna com a nació des dels acords de la Transició de 1978.

Juntament a aquesta sentència, l’acumulació de descontent i indignació popular per la crisi, les polítiques d’austeritat i retallades, i l’atac recentralitzador i les campanyes anticatalanes del nacionalisme espanyol més reaccionari, van propiciar l’obertura d’un procés polític per a redefinir el seu estatus polític, en paral·lel a les lluites contra les retallades i en la defensa d’un model social just i democràtic.

En aquest context, la Joventut Comunista de Catalunya aposta per la construcció de la República Catalana, seguint la tradició dels i les comunistes en relació al dret a l’autodeterminació, estant al costat de les llibertats polítiques i civils del poble català, així com hem estat en les lluites per la justícia social.

Apostem per construcció conjunta de la República Catalana, sota els principis d’un model social i democràtic, posant les estructures del govern i el seu estatus polític al servei de les condicions de vida i els drets socials, democràtics, i culturals de la majoria social que conforma el nostre poble.

Per a la construcció d’aquesta República la JCC defensa el dret a l’autodeterminació de Catalunya, i el seu exercici a través un referèndum amb conseqüències polítiques com a única solució per al fet nacional català, esdevenint així, un subjecte polític reconegut plenament, al marge de la decisió final de la ciutadania catalana sobre quina relació vol amb altres pobles.

La posada en pràctica d’aquesta idea comporta la superació l’estadi autonòmic, reconegut pel marc legal actual, avançant cap a un nou model: la República Catalana lliurement federada amb la resta de pobles de l’Estat espanyol, com a síntesi de l’aposta federal i la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació en la Catalunya actual.

Per aconseguir aquest repte es necessari la unió d’independentistes, federalistes i dels autonomistes que entenguin la necessitat democràtica de consultar al poble català, sobta la bandera del sobiranisme tenint com a punt de trobada per a l’acció comuna l’exercici del dret a decidir del poble de Catalunya, i una certa idea compartida de com hauria de ser un procés constituent per Catalunya. Així mateix, no podem ignorar l’existència d’altres actors com Esquerra Republicana, la qual, a curt termini posseirà un important potencial de pactes encara per definir, però que probablement serà necessària en la formació de l’entesa de progré, malgrat que en l’actualitat no sembla ser la seva prioritat.

Tot i la victòria electoral i la majoria parlamentaria de la dreta espanyolista en les eleccions a les Corts (Congrés dels Diputats i Senat) i l’estancament del procés que suposadament havia de liderar Junts Pel Sí, la consecució del referèndum ha de continuar sent central en el catalanisme polític, com ho ha de ser preservar la unitat civil del poble català, en el camí d’assolir majories amplíssimes per avançar en el reconeixement de Catalunya com a subjecte polític, o continuarem en l’actual situació de bloqueig. Sense aquest pronunciament a les urnes amb totes les garanties democràtiques del poble català no es pot iniciar un procés constituent, que en un sentit ampli, hauria de permetre abordar tots els canvis socials, democràtics, i nacionals que Catalunya necessita per una ruptura democràtica.

Entenem doncs, que només es pot avançar cap aquest procés constituent en favor de les classes treballadores i populars, si el conjunt de les forces de progrés d’aquest país ens posem d’acord per derrotar el catalanisme conservador que representa CDC, i el neocentralisme espanyolista que representen Partit Popular i Ciutadans, que tot i distanciar-se en matèria nacional representen un mateix model social en benefici de les oligarquies. No és possible prioritzar absolutament en l’agenda el debat sobre la qüestió nacional, i deixar per més endavant les qüestions socials i democràtiques. Ni tampoc pactar amb PDECat pensant que canviaran de model social, o que lluitaran contra la corrupció que ells mateixos representen.

Cal una aposta sobiranista que representi la defensa dels drets i les llibertats nacionals i participi del procés constituent sota els principis de la radicalitat democràtica, la persecució de la corrupció i la lluita contra les desigualtats socials. El sobiranisme popular ha d’apostar per la construcció d’una República Catalana per i per a la classe treballadora i els col·lectius exclosos, que conformen el poble de Catalunya, lluny dels dictats dels dictats del capital, que representen institucions com l’OTAN, Troika de l’UE i l’Euro o les diferents burgesies nacionals, les quals pressionaran per introduir els seus interessos en els debats constituents.

Així doncs necessitem d’una acció conjunta en els diferents àmbits en base a un programa de mínims comú, obligant a totes les forces de canvi a sortir de la seva zona de confort per arribar a un acord. Sota la idea d’aquest programa de mínims comú s’ha constituït la confluència “Un País en Comú”, la qual aspira a representar el conjunt de sensibilitats plurals que existeixen al si de les classes treballadores i populars avui a Catalunya. Cal també continuar amb les mobilitzacions en favor dels drets nacionals de Catalunya, de manera unitària i transversal, amb participació del major nombre d’organitzacions socials i polítiques, per a poder superar tot els obstacles que el bipartidisme centralista i les institucions de l’Estat controlades pel PP voldran imposar.

El procés constituent que defensem és una oportunitat per definir la Catalunya que volem, un país on els interessos de les classes treballadores i populars esdevinguin el centre del debat i de les propostes i solucions, el treball, la salut, l’educació, l’habitatge, la participació, la transparència, la igualtat de gènere, la cultura popular, entre altres temes. Per que això sigui possible cal una ruptura democràtica amb l’ordre polític, social, econòmic i territorial establert el 1978 que avui encotilla els avenços per sortir de la crisi per l’esquerra i a favor dels pobles. Un procés constituent, en els termes esmentats, és una oportunitat per l’esquerra alternativa; permet redefinir tot allò que va ser tancat amb pany i forrellat fa 40 anys i que ara retroba en l’embat constituent una nova aposta per la justícia social, la qualitat democràtica i la convivència entre pobles lliures i iguals. El referèndum d’autodeterminació i el procés constituent esdevenen dues columnes per reconstruir una nova majoria política i social que repensi el “Procés” en clau de majoria popular i el doti de continguts i formes compatibles amb la fraternitat entre pobles. De la mateixa forma, la JCC defensarà explorar les vies d’implementació del resultat del referèndum si es realitza efectivament i la participació i la diferència de vots entre una de les dues opcions resulta rellevant

La Joventut Comunista treballarà per la materialització d’aquest referèndum amb garanties, entenent la possible necessitat de desobeir i trencar amb el marc normatiu espanyol, així com per que el debat social i la classe treballadora siguin part central de la proposta que finalment es posi a consideració de la ciutadania.

2.2. La proposta nacional de la JCC

La proposta de la JCC per avançar cap a l’emancipació nacional i social és clara: la construcció d’una República Catalana, social i democràtica, que des de la seva plena sobirania i llibertat decideixi, si es donen les condicions necessàries, confederar-se amb la resta de nacions i els diferents pobles de l’Estat. Aquesta proposta connecta amb la llarga història del comunisme català que des dels seus inicis ha lluitat per la sobirania de Catalunya, i la construcció d’una Espanya plurinacional basada en l’acord entre pobles lliures i sobirans. Aquesta proposta no és fruit d’un moment d’auge de l’independentisme, sinó que rau de l’estudi científic de la realitat del país i del procés històric que l’ha portat a esdevenir una nació sense Estat.

La República Catalana és una aposta per assolir la màxima sobirania i obrir les portes a un procés democratitzador per al nostre país, i també al conjunt de pobles de l’Estat. És per això que les joves comunistes no podem deixar en mans de les elits polítiques i econòmiques del país el lideratge de la lluita per l’autodeterminació, ni podem deixar que s’imposi un model de país en el que les empreses tenen via lliure per trinxar els drets socials i el territori per aconseguir majors marges de benefici.

La construcció de la República Catalana ha de ser el resultat d’un procés constituent i de la celebració d’un referèndum amb la participació de grans majories. Les tàctiques que pretenen construir un Estat per la via ràpida, sense cap tipus de participació popular i amb un referèndum sense cap tipus de garantia o de reconeixement, ja sigui popular o internacional, estan destinades a fer fracassar les aspiracions de la gran majoria del nostre país. L’única forma d’aplegar grans majories és amb la celebració d’un referèndum vinculant, ja sigui pactat amb l’Estat o no, amb totes les garanties democràtiques i amb reconeixement internacional.

La construcció de la República Catalana no pot ser l’excusa per ajornar els debats socials, ni per ajornar les polítiques per millorar les condicions de vida de la classe treballadora, ni per impedir revertir les retallades dels darrers governs. La nostra proposta nacional té un caràcter popular, i aposta per una República Catalana on regni la justícia social i el control públic i democràtic dels sectors estratègics de l’economia. Per tant, el procés de construcció nacional ha de ser paral·lel a la implementació d’una política de recuperació de drets socials, i de conquesta de nous.

La construcció de la República Catalana ha de partir de la diversitat cultura i de la fraternitat entre pobles, i no pot aliar-se amb el xovinisme. L’alliberament nacional i social no poden tenir com a base la creença de la superioritat, ni pot acollir lectures essencialistes i supremacistes de la història de Catalunya, així com tampoc pot tractar a cap poble com a inferior. La construcció de la República Catalana ha de comptar a la solidaritat dels pobles ibèrics i de tot el món, de la classe obrera internacional. La construcció de la República Catalana no pot partir del menyspreu cap a la pluralitat lingüística i cultural del nostre país, pel que no tenen cabuda les propostes d’eliminar la presència del castellà en l’esfera pública. Al contrari, ha de partir de fer més fort el català, potenciant la immersió lingüística, en perfecta convivència amb el castellà i d’altres llengües que es parlen al nostre país.

La construcció de la República Catalana ha d’acabar amb la corrupció fruit dels règims liberals, en els que la política i els negocis s’interrelacionen. Les pugnes entre les elits polítiques catalanes i espanyoles no poden servir com a excusa per tapar un règim corrupte que ha regit la política en les darreres dècades. Cal tallar d’arrel les causes de la corrupció, que estan en el mateix sistema capitalista. Només acabant amb la participació de les grans empreses en les polítiques públiques, acabant amb les portes giratòries, i prohibint el finançament dels partits per empreses privades, s’acabarà amb la corrupció.

La construcció de la República Catalana ha de fonamentar-se en la llibertat del poble a resistir els atacs de les oligarquies. Per això, la construcció nacional ha d’anar en paral·lel a la reconfiguració total dels cossos policials, a l’abandonament de la repressió com a forma de disciplinar a les capes populars i de la persecució dels moviments socials mitjançant multes o muntatges policials.

2.3. Per una Espanya plurinacional i republicana

Davant les escletxes obertes en el Règim de 1978 com a conseqüència de les lluites pels drets socials, materialitzades a través de les Marxes de la Dignitat o les Plataformes Anti-Desnonament, per la radicalitat democràtica, escenificada al 15M o les reivindicacions nacionals del poble de Catalunya com a resposta de la sentencia declarant la inconstitucionalitat de gran part del text de l’Estatut d’Autonomia de l’any 2006, avui vivim un nou intent de recomposició regeneracionista del Règim Borbònic, en un moment de descomposició i crisi orgànica.

Una crisi orgànica que pretén ser superada per les elits polítiques i econòmiques de Catalunya i Espanya impulsant una Segona Transició. Aquest nou intent de recomposició va tenir el seu tret de sortida en l’abdicació de Joan Carles I i la coronació de Felip VI. Ara, amb la nova composició del poder legislatiu espanyol, les elits aposten fort per evitar que hi hagi qualsevol reforma, ni petita millora, que posi en risc els privilegis de la oligarquia que governen Espanya i Catalunya. Per fer-ho, aposten per un govern composat per les forces del règim, amb un projecte fonamentat en continuar les polítiques antiobreres i antisocials, i en la unitat monolítica d’Espanya.

Un projecte que, com s’ha comentat a l’apartat anterior, té una alternativa popular: la construcció d’una República Catalana social, democràtica i sobirana de treballadors i treballadores lliures, que obri un nou marc de relacions polítiques, econòmiques i socials en una perspectiva socialista i en vistes a la construcció de la futura societat comunista.

Des de la JCC, des de les nostres arrels en les diverses cultures federals i republicanes, així com en el catalanisme popular, des de Pi i Margall, passant per Valentí Almirall, Joan Comorera, Andreu Nin, Francesc Macià, Lluís Companys o Blas Infante , entre altres, apostem per que aquesta República Catalana comparteixi un marc comú de relacions amb la resta dels pobles d’Espanya en forma de República Federal Espanyol, basada en la lliure adhesió i en la defensa del dret a l’autodeterminació́ de tots els pobles que la conformin.

Com a Joventut Comunista apostem per una relació fraternal amb la resta de pobles d’Espanya, amb els quals lluitem conjuntament per un model d’Estat republicà, federal, plurinacional, pluricultural, i plurilingüe, socialment i democràticament avançat, coordinant els processos constituents i les lluites unitàries de les classes treballadores i populars del conjunt de l’Estat per tenir més força davant l’oligarquia que pretén perpetuar l’actual statu quo. Aquesta aliança només es pot donar des del reconeixement i respecte dels diferents processos constituents, respectant l’autonomia, els propis tempos i les aliances de cadascú des de la fraternitat i l’internacionalisme.

Reconeixem, especialment, en els companys i companyes d’Izquierda Unida i els membres de les confluències d’Unidos Podemos, uns aliats, en tant que també defensen una estratègia de ruptura democràtica amb el règim constitucional del 1978, treballant conjuntament amb altres organitzacions socials i polítiques en la consolidació de les propostes d’una relació fraternal i republicana entre els pobles, i per ubicar aquestes idees en l’estratègia de ruptura democràtica i canvi constituent, i en la lluita per l’hegemonia enfront altres models.

Assolir aquests objectius tant sols és possible des del ferm compromís polític, des de l’organització i la lluita quotidiana de centenars i milers de persones joves que, com nosaltres, volem i exigim un futur digne i pròsper en la nostra terra i amb els nostres. La cruïlla en la que ens trobem esdevé per la joventut treballadora i estudiantil un repte de generació; un repte que compartim amb moltíssimes més dones i homes des de la convicció que assolir aquests objectius tant sols serà possible des de l’organització del conflicte, la unitat popular i la mobilització ciutadana.

FetNacional1