Per un món de pau

Pau1

 

Manifest-Programa de la JCC

1. El retorn a les guerres intervencionistes

Desprès de les eleccions a la presidència dels Estats Units d’Amèrica de novembre del 2016 semblà que la política internacional de l’estat que, encara avui dia, representa la punta de llança del capitalisme més ferotge, canviaria per tornar a una política més centrada en els temes nacionals que en participar activament en guerres d’agressió i derrocaments d’altres estats i governs. La realitat és que poc ha canviat i Trump simplement ha continuat amb les directrius que Obama ha deixat desprès de 8 anys de mandat. L’Imperialisme estatunidenc segueix doncs avui en dia i com en els últims 8 anys, dedicat principalment a assegurar governs afins a Amèrica Llatina, desestabilitzar les regions on hi tenen interessos econòmics com Orient Mitjà o Ucraïna i finalment, assegurar pels mitjans que sigui el seu predomini econòmic i cultural.

Les polítiques progressistes a Amèrica Llatina es troben en un retrocés clar. Desprès de tants anys de victòries al continent semblava la idea d’una Amèrica Llatina unida contra l’imperialisme estava garantida. Desprès de la pujada al govern de Macri a Argentina i el cop d’estat encobert a Rousseff a Brasil entre d’altres han tornat les polítiques col·laboracionistes amb Estats Units.

Especialment hem de mencionar la situació Veneçuela. Des de la pujada al poder de Hugo Chávez l’any 1999 la política d’Estats Units ha estat la d’intentar recuperar el control del país col·locant un dirigent de la oposició, incloent un cop d’estat l’any 2002. Les polítiques nacionalitzadores, especialment la del petroli, que han continuat desprès de la mort d’Hugo Chávez amb Nicolàs Maduro van suposar una recuperació de sobirania nacional importantíssima per a l’execució de polítiques que afavorien les classes populars. En els darrers temps però, Veneçuela es troba en una crisis important, sobretot per les pressions dels països capitalistes aliats amb Estats Units. Trobem per exemple, casos de menjar i productes de neteja enterrats per fer baixar la oferta d’aliments i desprès denunciar-ne la escassetat. Darrerament la oposició, veient que la tàctica de desgast no dóna l’efecte desitjat, està començant a demanar la intervenció directa d’estats units a Veneçuela. Cal doncs romandre a la espera dels esdeveniments i defensar sempre la sobirania del poble de Veneçuela, representat en el govern de Nicolàs Maduro i denunciar qualsevol intent de soscavar-la.

Les polítiques americanes i de la OTAN per Orient Pròxim segueixen sent les de desestabilització de la regió per servir als seus interessos mercantils i geopolítics. Estats Units mitjançant els seus aliats estratègics a la regió Aràbia Saudita, Emirats Àrabs, Qatar, Israel i Turquia participa finançant grups terroristes fonamentalistes en cops d’estat tal com ja va fer anteriorment a Afganistan, per poder declarar posteriorment guerres contra ells i controlar definitivament la regió.

El cas més clar d’aquest fenomen actualment és Síria. La pressió internacional dels països imperialistes va en la línia de deslegitimar al president de síria Bashar al-Ásad, escollit com a president per dos referèndums els anys 2000 i 2007, quan la democràcia Síria es basava en el model de partit únic, i de nou l’any 2014 en les eleccions multipartidistes, per justificar les accions dels anomenats “Rebels Sirians”, composats principalment per grups extremistes i fonamentalistes mujahidins com Jabhat al-Nusra. Sumat a aquest cop d’estat es suma el combat acarnissat contra Daesh, que no para de créixer i reclamar més territoris, imposant sempre el feixisme i la llei islàmica allà on governa. Daesh, a més, està demostradament finançat per els mencionats aliats d’Estats Units a la regió.
Els darrers esdeveniments deixen clar que la OTAN voldria iniciar una intervenció directa a Síria i les noticies als medis de comunicació del nostre país intenten justificar aquest fet. Caldrà veure si finalment la OTAN abandona l’intervencionisme indirecte que ja porta exercint a totes les anomenades “Primaveres Àrabs” i entra en guerra a Síria. Si fos així també caldrà analitzar amb deteniment quina serà la reacció de Rússia, aliada de al-Ásad.

L’anàlisi d’aquesta potencial guerra entre Estats Units i Rússia és important ja que aquest dos països es troben en guerra freda des del enfrontaments a Ucraïna. La situació a Ucraïna va empitjorar molt des de la fugida del president Yanukovich desprès del cop d’estat encobert del Euromaidàn. La “revolució” ucraïnesa, impulsada per feixistes i xenòfobs com Svoboda va ser venuda a Europa com el canvi democràtic que Ucraïna necessitava, davant de la intenció declarada de Yanukovich d’aliar-se amb Putin i no entrar a la Unió Europea. Des del cop d’estat la regió del Donbass es troba en guerra i la península de Crimea ha sigut annexionada a Rússia degut a les polítiques russofobes del govern actual ucraïnès.

En aquesta potencial guerra també s’haurà d’analitzar el paper de la Unió Europea, com a membre de la OTAN i dels països que o ja són fora de la Unió europea, com el Regne Unit o els que podrien marxar, com França. El que sembla clar és que el temps de l’intervencionisme encobert acaba i comença de nou el temps de l’imperialisme declarat.

2. Crisi a Europa

El projecte Europeu ha sofert en els últims anys diversos revessos força importants que han posat en dubte la seva integritat. Primerament, la incapacitat de resoldre els problemes econòmics que ha deixat la galopant crisis econòmica en la qual encara ens trobem sotmesos. Segon, la fallida en la construcció d’una identitat nacional europea semblant a la estatunidenca. Tercer, la ineptitud en la gestió de la contradicció imperialisme-immigració i els seus efectes a la societat europea.

Durant més d’un segle a nivell europeu s’han articulat polítiques monetàries convergents sota el pes de la política econòmica alemanya, regides pel Bundesbank. El final del Sistema Monetari Europeu (1979-1992) va comportar una ofensiva encara més ambiciosa que patiríem les classes populars: la creació d’una moneda única. A partir de la caiguda del bloc soviètic i de la unificació d’Alemanya, es produeix la definitiva germanització de la política econòmica europea. El Tractat de Maastricht de 1992 és el moment de llançament del projecte de moneda única i va comportar la definitiva germanització de la política econòmica. La integració econòmica i monetària va afavorir al capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de mercaderies produïdes i d’excedents comercials i financers.

L’adhesió a aquesta moneda tenia un cost clar, els famosos criteris de convergència: la inflació no podia excedir el 2%, el dèficit públic no podia sobrepassar el 3% del PIB i el deute públic havia de ser inferior al 60%. Això va suposar el triomf absolut del capitalisme financer obligant als estats a renunciar a la seva sobirania econòmica i per tant a l’impuls de polítiques de treball i de modernització.

Per tal de complir amb els criteris, a l’estat espanyol es van agreujar els processos de privatització d’empreses públiques i sectors estratègics. Si bé en el període 1986-1996 es va desmantellar o reorganitzar part de les empreses productives dependents de l’INI: per exemple es va vendre SEAT al grup Volkswagen o IVECO-PEGASO a FIAT, a partir del govern del Partit Popular es van privatitzar grans empreses amb substanciosos beneficis com és el cas de Gas Natural, Telefónica, Aldeasa, Tabacalera, Endesa, Repsol, Argentaria i Red Eléctrica. La sortida a borsa d’aquestes empreses va suposar el triomf del neoliberalisme a l’estat, aplicant les receptes tatcheristes que impulsava la Unió Europea des de 1992.

Els estats europeus amb pitjor productivitat i major atur, sobretot els estats del sud, van veure minvada la seva capacitat d’inversió i creació de treball, i el mercat comú els va empènyer a empitjorar les condicions laborals dels treballadors, les retallades de serveis públics i la pèrdua de drets socials aconseguits durant anys de lluita a canvi de rescatar les seves economies en clara fallida.

Desprès de tants anys de crisis és encara més evident que les mesures que va dictaminar alemanya i que els governs afins van aplicar implacablement eren un error. La destrucció del teixit productiu que es va portar a terme va accentuar la que ja es donava a causa de la crisis del capitalisme i la crua realitat actual es que els estats del sud no tenen ninguna economia amb la qual tornar els rescats que se’ls hi van atorgar.

Lluny queda aquella Europa unida, rica i prospera en la que alguns somiaven i el missatge actual es que a la unió europea hi ha països treballadors i països mandrosos. Aquesta divisió retorna el projecte europeu a la realitat i demostra que aquella identitat europea i cosmopolita que es va vendre durant la dècada del 1990 i principis dels 2000 s’ha esfumat completament.

La construcció d’aquesta identitat responia a un procés ja observat per Marx al segle XIX: els països federats tendeixen al centralisme o a la destrucció, estats com Estats Units d’Amèrica en són exemple. La ràpida conversió al centralisme que estava executant alemanya amb la unió europea no era factible sense la idea de la nació europea i la identitat europea.

La construcció d’una nova identitat nacional no es podia separar dels altres processos socioeconòmics en els quals es trobaven immersos tots els estats d’Europa i per tant depenia de l’èxit de l’economia centralitzada europea. Quan un ha fallat, l’altre l’ha seguit.

Com ja s’ha comentat anteriorment una de les conseqüències de la centralització econòmica europea va ser la d’afavorir el flux migratori dins de la unió europea per tal de garantir mà d’obra barata als països centrals. La unió europea, els estats membres de la qual pertanyen a la OTAN, va trobar també altres mecanismes per trobar aquesta mà d’obra fora de les fronteres europees. Les continues intervencions, aliances i guerres als estats de l’Àfrica del nord i orient mitjà tenien com a motiu principal assegurar immigració de mà d’obra no qualificada per assegurar un exercit de reserva suficientment voluminós com per mantenir els salaris baixos.

Mentre les principals economies europees es van mantenir fortes als 90 i als 2000 imperava la idea de l’Europa de les portes obertes malgrat es posaven tanques. A partir del començament de la darrera crisis del capitalisme es percep un canvi de registre que s’ha anat fent més visible: A Europa hi sobra gent. Aquesta lògica respon perfectament a una de les contradiccions principals que té el capitalisme, han d’existir obrers a l’atur però suficients treballant com perquè no es redueixi la demanda de productes. Les burgesies estatals europees, aprofitant la fallida de la construcció d’una nacionalitat europea integradora, han començat un procés de culpabilització dels problemes econòmics a la immigració provinent de països fora de l’espai europeu o d’altres països europeus, començant una política més agressiva de tancament de fronteres cap a l’exterior, l’anomenada Europa fortalesa.

D’aquesta manera, sorgeix una doble contradicció dins del projecte europeu: Es destrueixen les economies dels països del sud i s’intervé a orient mitjà i nord d’Àfrica, però les economies capitalistes europees ja no requereixen de més mà d’obra i tota la immigració produïda passa directament als exercits de reserva.

2.1. Feixisme a Europa

És impossible evitar els paral·lelismes de l’actual situació socioeconòmica europea a la que es va produir desprès de la gran depressió de la dècada de 1930. La conjuminació d’una gran crisis capitalista amb el retorn de les velles identitats nacionals europees és una formula que ens recorda a aquells anys que van veure la victòria del feixisme a Alemanya, Àustria i Espanya, no sense guerres i ferotges lluites.

Avui en dia el feixisme avança a Europa de nou, amb menys oposició que mai, en els estats on la burgesia ha vist minvat el seu poder. La vella i la nova socialdemocràcia europea s’ha demostrat incapaç d’acceptar la fallida de la Unió Europea i la seva desconnexió amb les capes populars de les societats i no ha presentat batalla.

Aquest fenomen no s’ha donat però al conjunt de l’estat espanyol ja que la burgesia espanyola i les burgesies nacionals accepten la seva posició secundària dins de la unió europea. Això ha significat que enlloc de donar suport a noves forces de dretes i euroescèptiques la burgesia ha seguit donant suport als partits ja existents, que han radicalitzat les seves postures antiobreres i en contra de la veritable llibertat. La diferencia d’Espanya amb la majoria de països d’Europa és, per tant, només que els partits burgesos espanyols segueixen apostant per mantenir-se a Europa.

D’altra banda, és cert també que en aquesta qüestió existeixen diferències fonamentals entre la joventut i la resta de la població adulta. Tenint en compte que per la majoria de població major de 45 anys l’entrada d’Espanya a la unió europea va significar la culminació del projecte de renovació de l’estat desprès de la dictadura, per la majoria de població jove la Unió Europea ha significat una pèrdua de drets, falta de treball i inestabilitat en general respecte les generacions anteriors. Aquest fet explicaria l’aparició de grups com Hogar Social Madrid, que no són altre cosa que una rentada de cara de les forces feixistes tradicionals per adequar-se al missatge lepenista, més popular i fàcil de vendre.

Cal que la Joventut Comunista de Catalunya es mantingui alerta per la possible aparició de grups d’aquest estil a Catalunya, mentre segueix combatent les forces de dretes tradicionals, incloent el gir xenòfob i feixista que estan executant.

2.2. La sortida de la Unió Europea i de l’Euro

La Joventut Comunista de Catalunya manté en ferm les decisions preses a la Segona Conferència Nacional, celebrada el 6 de febrer del 2016 sobre la sortida de la Unió Europea i l’Euro.

Davant de la postura de la socialdemocràcia catalana de mantenir-se dins dels projecte de la Unió Europea és responsabilitat dels i les comunistes, sobretot els joves, impulsar el moviment de desconnexió del projecte de la Unió Europea i l’Euro. Tal com ja vàrem teoritzar als documents de la segona conferència no és possible una reforma de la Unió Europea i l’Euro, fundats amb l’únic propòsit de treure sobirania als estats i d’unificar i augmentar la explotació a la classe obrera.

Sabent que aquests projectes reformistes estan destinats al fracàs és important fer aflorar-ne les contradiccions i no combatre’ls frontalment, tant a la societat com als espais on participem. Aquesta manera de procedir respon a l’acceptació de la força reduïda que tenen les opinions euroescèptiques al conjunt de la nostra societat i als espais polítics pròxims al nostre. La Joventut Comunista de Catalunya és manté convençuda que la única solució és sortir de la Unió Europea i l’Euro i en cap cas reformar-la.

Si bé és veritat que per mantenir una actitud científica és obligatori proposar una proposta alternativa i mai negar sense formular. Els recents canvis i esdeveniments ens han demostrat que la idea municipalista té les seves limitacions, tal com ja vàrem teoritzar, que tenen a veure en el poder de legislació. Per altra banda, la idea d’una unió entre estats del sud al estil de l’ALBA té com a limitació que aquesta proposta ha de ser compartida per la resta d’estats i està subjecte a que el conjunt de pobles del sud d’Europa pugui encaminar-se en aquesta direcció.

La Joventut Comunista de Catalunya, seguint l’esperit de la Segona Conferència Nacional, segueix proposant que la solució és sortir del projecte burgés europeu, materialitzat com a Unió Europea i Euro, per definir una forma d’associació internacional que segueixi les lògiques de col·laboració i mai de dominació, tenint en compte que aquesta pot venir a través d’un augment de l’anomenat municipalisme, subjugant sempre a que aquest municipalisme es tradueixi finalment en una República Catalana lliurament federada que col·labori lliurament no tan sols amb altres pobles del sud d’Europa si no del món.

Pau1