Un país per a la joventut

4.1. Treball

4.1.1 L’actualitat de la joventut treballadora a Catalunya

L’actualitat laboral al nostre país, després de les reformes laborals del PSOE i del PP, i les mesures d’aquest partit a nivell laboral, sumat a les exigències de la patronal i dels governs de dretes a Catalunya, és cada vegada més precària. Si ho enfoquem al marc juvenil ens trobem amb la precarietat en tota la seva cruesa, com a conseqüència de la falta d’organització en els centres de treball. Les dades publicades per l’Observatori Català de la Joventut respecte el quart trimestre de 2016 són reveladors: la taxa percentual d’atur juvenil, entre 16 i 29 anys és del 24%, essent major en el tram de 16 a 24 (un 32,3%). En xifres absolutes ens indica que 143.600 joves no tenen feina, estan actius.

Si ens fixem en les dades d’aquest estudi, ens trobem amb una altra dada important: l’any 2007 la taxa d’ocupació era del 64,5%, mentre que l’actual és del 44,3. Estem parlant, doncs, que el nombre de joves que treballen ha caigut 20 punts en deu anys. Pitjor són les dades d’activitat, que si bé al 2007 era del 71,3%, avui és del 58,3. Això representa una caiguda de 13 punts en deu anys. Deu anys en els que el país ha perdut gran part del seu potencial econòmic, i a mitjà i llarg termini la qualificació del treball serà força inferior. Deu anys negres, que han consolidat la precarietat.

Cal fixar-se, també, que la baixada de l’atur juvenil dels darrers trimestres no arriba com a conseqüència de les polítiques aplicades per la Generalitat i el govern de l’Estat, sinó perquè cada any s’incrementa la inactivitat de la gent jove. Les creixents dificultats per accedir al treball fan que en molts casos la joventut opti per formar-se més, accedint a la Universitat, en el cas de poder pagar-la, fent cursos o simplement esperant resignadament a tenir una feina que en moltes ocasions no arriben. La inactivitat és una xacra per a la nostra economia, és mal vista per una societat que imposa la competitivitat i l’experiència laboral com a condició per poder accedir al treball. Les dades mostren que la creació de llocs de treball en el darrer estudi es troba en 454.300 llocs de treball, front als 839.000 de 2007. Estem parlant, doncs, d’una destrucció de llocs de treballs joves d’un 45,9%.

4.1.2. Els contractes de treball temporal

El treball temporal ja és la modalitat preferida de les empreses en les seves diverses formes: contracte temporal, d’obra i servei, etc. Per culpa de les reformes laborals, el contracte indefinit és una espècie en perill d’extinció. La temporalitat afecta negativament a la qualitat de vida de la classe treballadora que es veu condemnada a acceptar tot tipus d’il·legalitats a la feina per tal d’aguantar els contractes el major temps possible. I no ens podem oblidar que també afecta a la plantilla que és indefinida perquè es crea un doble escalafó que, amb el temps, fa créixer les desigualtat fins al punt que surt més rentable acomiadar a la plantilla indefinida que mantenir-la.

Quan parlem de temporalitat també hem de parlar de la precarietat laboral. Els llocs de treball empitjoren, sobre tot els relacionats amb la joventut, amb horaris irregulars, jornades que no sabem quan s’acaben i funcions extres no aclarides als contractes. Segons el Sistema d’Indicador sobre la joventut a Catalunya, la taxa de temporalitat és del 49,6% al 2016 i augmentant el 2017. Si a aquestes dades li sumem un suposat 25,4% d’atur juvenil (no significa que aquest percentatge estigui sense feina i buscant feina, sinó que solament  a les llistes de l’atur) podem observar que per a la joventut no existeixen perspectives de futur, que no existeixen expectatives d’una feina estable que permeti ni tan sols imaginar un projecte de vida a llarg termini

4.1.3. Precarietat laboral

Parlar de joventut i precarietat laboral és parlar de dos conceptes que en l’actualitat van lligats. Els joves que poden accedir a un lloc de treball en l’actualitat ho fan amb menys drets laborals, amb menys salaris i amb menys garantia de tenir estabilitat laboral. La precarietat, però no és nova, no ens podem enganyar, ja que el capitalisme sempre ha intentat abaratir més i més la mà d’obra, i així poder ofegar més i més a la classe treballadora per obtenir una major plusvàlua. El sistema capitalista es beneficia tenint una joventut precària, que cobri salaris de misèria i que no pugui accedir als estudis superiors, assegurant així la tendència a la centralització i concentració de la riquesa.

Si ens fixem en dades publicades recentment, el 81,7% de la gent jove ocupada treballa en el sector serveis, superant en 7 punts la taxa de treballadors i de treballadors major de 30 anys d’aquest sector. El 32% treballa en el bloc de restauració, serveis personals i vendes (botigues, teleoperadors, hostaleria, etc.). Aquest bloc domina, sent un sector de baixa qualificació, com a conseqüència que no es requereixen estudis tècnics superiors per accedir-hi. D’aquesta forma, podem veure com la joventut, tingui estudis o no, només té com a sortida laboral treballar en un dels sectors més precaris, caracteritzat per la temporalitat i la manca absoluta de drets laborals. En moltes ocasions en aquests sectors no disposen d’un conveni col·lectiu just, regnant els contracte de duració molt breu, sense cobrar les hores extres, i treballant moltes més hores de les estipulades al contracte, etc. És important remarcar, també, que la taxa de temporalitat entre la joventut és del 52,5%, front el 16% de la gent que té més de 30 anys. La reforma laboral ha comportat que en quatre anys, la taxa s’hagi incrementat 13,2 punts.

Des de les institucions es ven que l’alternativa a la falta d’oportunitats laboral és estudiar cursos de Formació Professional o cursar estudis universitaris. Tenint present que el 32% de joves treballa en els sectors més precaris, això produeix la sensació que estudiar no serveix per tenir millors oportunitats. Així doncs, es produeix una dinàmica en la que la joventut es resigna i deixa de formar-se, a la vegada que deixen de buscar feina.

4.1.4. La impossibilitat d’estudiar i treballar a l’hora

Segons un estudi del Grup de Recerca en Educació i Treball (GRET) de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) dos de cada tres matriculats a les universitats compatibilitzen  feines amb la seva carrera. Estudiar i treballar a l’hora sempre ha estat una situació molt complicada. Amb les diverses reformes educatives que hem patit i la constant precarització del llocs de treball, s’han establert horaris que trenquen amb la conciliació familiar i laboral. Les pujades de taxes i la flexibilitat d’horaris a les classes han estat encaminades a tancar les portes a la gran part de la classe treballadora que no poden optar als estudis superiors. S’escolta a la societat d’avui en dia la frase de “La formació ha de durar tota la vida”, però la realitat es que sense una base econòmica estable els joves no poden accedir als estudis superiors. Aquesta estabilitat econòmica prové del treball qualificat. Sense l’opció d’estudis i una feina digna, ens trobem amb un peix que es mossega la cua.

Segons el Sistema d’Indicadors sobre la joventut a Catalunya, el 21,8% de joves que treballaven al 2016 també estudiaven. Aquí no tenen en compte la joventut que ha estat forçada a deixar els estudis per causes econòmiques ampliant cada cop més l’esquerda entre unes classes i unes altres. També hem de tenir en compte a la joventut que es troba en situació irregular a l’economia submergida, que té un pes molt important al PIB de Catalunya.

Si és difícil trobar treball, ser estudiant, després de l’Educació Secundaria Obligatòria, també ha estat obstaculitzada els darreres anys. Si analitzem la pujada de taxes i el que costa l’educació pública veiem que sense una base econòmica no es pot arribar als estudis universitaris, ni tan sols els de Formació Professional

4.1.5. Joventut i consciència de classe

La joventut actualment està lligada a una cultura de desvinculació política que no podem negar ni obviar. A diferencia del segle passat, els joves es troben sense referents i eines per transformar la realitat. En conseqüència, la joventut té menys facilitats per organitzar-se i lluitar col·lectivament, sobretot al món del treball. Estem davant una joventut cada vegada més individualitzada. Això és el que el sistema capitalista ha perseguit des de fa molt de temps, per descontent i per una desvinculació provocada des de les elits polítiques i sindicals. Tenim una gran tasca pendent per tractar d’aconseguir que la joventut treballadora, una de les capes més precàries de la classe treballadora, adquireixi una major consciència de classe, per a que la classe obrera tingui més força.

Al sistema capitalista l’interessa que no existeixi consciència de classe. L’interessa fer creure, amb un llenguatge pretesament inclusiu, que la joventut treballadora cregui que és classe mitjana o que poden ser empresaris o “emprenedors”. El discurs dels partits del règim i de la patronal intenta fer creure a la joventut que si estudien molt o treballen molt, deixarà de formar part de les capes més humils de la societat per ocupar una posició millor en la societat. La creença del jo per sobre del col·lectiu és una arma que el capitalisme sempre ha fet servir. Això no és res nou. La nostra feina és saber com contraatacar. Hem de fer autocrítica per la manca de treball dels partits obrers per a conscienciar a la gent jove, així com també per com han estat cooptats per capes professionals.

Si tenim present les diferències entre aquestes generacions joves i les passades, podem veure com ha anat disminuint la implicació real de la joventut en els processos polítics, socials i laborals. Aquesta desvinculació també té un vincle de desencís general amb la situació laboral i polític. No podem oblidar que les capes més joves són les que absorbeixen més precarietat, les que estan situades en sectors més precaris i amb menys possibilitat de representativitat sindical. També cal destacar que en l’actualitat, el concepte de classe treballadora o classe obrera es vincula, de forma falsa, només a les grans industries, al treball manual o primari, i no es vincula al conjunt de la classe que viu del seu treball. Així doncs, la gent jove en l’actualitat, té més dificultats per vincular-se amb conceptes que consideren llunyans, i en escenaris en els que no es troben còmodes, ja que estan habituats a treballar de forma individual, sense tenir present allò col·lectiu.  L’alta temporalitat fa molt difícil per a  la gent jove identificar-se amb el col·lectiu de treballadores a la seva empresa, fent inútils las eines que els sindicats tradicionals van a usar en el passat per defensar a la classe obrera. Cal, per tant, replantejar-se les estructures sindicals perquè segueixin sent útils també per a aquest sectors.

4.1.6. Propostes

Per acabar amb aquesta situació de precarietat la JCC proposa

  1. Cap jove sense feina.
    La JCC considera que cal implementar mesures urgents per acabar amb la inactivitat i l’atur juvenil. La joventut ha de poder accedir al treball amb drets. És inadmissible que el nostre país tingui taxes d’inactivitat i d’atur tan baixes, i que la gent que pot treballar ho faci en condicions tan precàries. L’accés al treball ha de ser amb drets, i no es pot fer servir l’atur com excusa per precaritzar-nos i empobrir-nos. Des de la JCC apostem per la plena ocupació, amb treball digne i de qualitat. Apostem fermament en l’accés al treball digne i de qualitat com a mitjà per a que tota persona pugui dur a terme un projecte de vida digna lliurement escollit.
  2. Acabar amb la temporalitat i eliminar les ETT.
    Els contractes temporals són els més utilitzats per esclavitzar a la joventut. Per aquest motiu, la Joventut Comunista es mostra totalment en contra d’aquesta pràctica, exigint l’eliminació d’aquest tipus de contractes que només creen misèria i incertesa laboral entre la joventut. També exigim la prohibició de les Empreses de Treball Temporal, que especulen i treuen redit de la col·locació del personal en empreses que podrien contractar directament.
  3. Volem un país amb treball digne, sense precarietat ni salaris de misèria.
    Ja n’hi ha prou de precaritzar sectors i abaratits mà d’obra. Volem un país amb un sistema laboral digne, que no esclavitzi a la joventut. Volem plans per incorporar a la gent jove en aquells sectors pels que s’hagin format, que estiguin ben remunerats, i no fent-ho com ara amb contractes de pràctiques en els que es treballa com una més sense cobrar cap salari. També defensem que cap jove cobri menys del SMI, a la vegada que defensem una pujada del salari mínim fins als 1.000€.
  4. Millorar de les condicions de treball, millorar els convenis col·lectius.
    Cal acabar amb les pràctiques abusives de la patronal, tant en el dia a dia com en la negociació dels convenis col·lectius. La patronal busca en tot moment precaritzar més a la classe treballadora, i tenint present que la joventut és dels sectors més precaris, apostem per la millora dels convenis col·lectius, incorporant a aquests mesures contra la precarietat juvenil com limitar l’ús dels contractes temporals, o la possibilitat que la joventut tingui horaris especials amb els que pugui compaginar estudis i treball.
  5. Dret a la participació sindical a tots els sectors, especialment en l’hosteleria i la restauració.
    Lluitem per la llibertat sindical als centres de treball. Per a la joventut, poder afiliar-se a un sindicat és important, ja que per la seva manca d’experiència laboral pot necessitar l’acció i la representació sindical per donar resposta als abusos patronals. En els sectors en els que els horaris són esclavitzats, en els que es treballa sempre per sobre del que estipula el contacte, podem veure com la joventut té més dificultats per sindicar-se. Això no només fa que les empreses tinguin via lliure per fer el que vulguin, sinó que evita que la joventut pugui empoderar-se i organitzar-se. Des de la JCC considerem que l’acció sindical i la participació de la gent jove és fonamental als sectors com l’hostaleria i la restauració per lluitar contra el treball precari i els torns abusius.
  6. Per un món del treball més inclusiu, sense masclisme ni LGTBifòbia.
    Hem de lluitar per uns centres de treball lliures de masclisme i patriarcat, sobretot pel que fa a les conductes i les agressions sexistes. En les empreses del nostre país és molt habitual veure actituds masclistes cap a les dones, judicis sobre la roba, el maquillatge, l’aspecte físic etc. Es intolerable que en el món del treball el masclisme continuï tenint via lliure, i es continuïn silenciant els abusos i les agressions masclistes. La JCC aposta per un treball lliure de sexisme, acabant amb l’escletxa salarial de gènere, així com considera que cal que es reconegui el paper de les dones al treball i es fomenti la promoció de quadres femenins al sindicalisme, així com potenciar el feminisme en els sindicats. Tampoc podem oblidar que es continuen donant actituds i agressions LGTBifòbes als centres de treball, i que cal acabar amb elles.

4.2. Educació

4.2.1. Educació Secundària

Una etapa fonamental per al desenvolupament de les persones és l’educació secundària. Aquesta comprèn la ESO i el Batxillerat, i és l’etapa per la qual les persones aprenen i desenvolupen una visió de com s’estructura el món. Des de l’inici de l’educació primària s’hauria d’impartir una educació i valors feministes, que promoguin la diversitat, el respecte i la tolerància. En aquest sentit, es pot observar com a l’Estat espanyol hi ha una continua disputa sobre la legislació que s’aplica a l’educació en tant que és una eina molt important per a interessos de classe.

L’esclat de la crisi econòmica el 2008 va suposar que la despesa en educació és reduís de manera substancial, en el que popularment es coneix com “Retallades”. Aquestes van afectar directament als centres públics d’ensenyament, amb conseqüències directes com l’augment de la ràtio d’alumnes per aula o la congelació de sou i eliminació de pagues a professores.

Paral·lelament, tenim una legislació amb un marc de coexistència de l’educació pública, privada i concertada. Aquesta divisió és clarament observable des de l’anàlisi de la composició de classe. L’escola privada, amb preus molt elevats, és accessible per classes amb rendes elevades mentre que la classe treballadora està present, de manera majoritària, a l’escola pública, i en menor mesura a la concertada. Podem parlar de mercantilització i privatització de l’educació, sota l’empara de la LOMCE i la LEC. A més, cal sumar la importància de l’Església a l’escola, tant privada com concertada, a la qual s’hi ha de sumar l’assignatura de Religió Catòlica també present a l’escola pública. Essent una clara negació del caràcter laic de l’educació. La LOMCE, a més, desmunta la poca democràcia existent als instituts mitjançant el traspàs de les competències del Consell Escolar al Director del centre, i fent d’aquest espai un element consultiu.

Actualment hi ha sobre la taula el possible intent d’aconseguir un Pacte Estatal per l’Educació, especialment impulsat per formacions com C’s. Si bé és cert que les lleis educatives a Espanya varien constantment i no han definit un sistema educatiu que es mantingui a llarg termini, tampoc podem caure en la temptació d’acceptar-ne’n un dissenyat per PP i PSOE, responsables del sistema que tenim, amb el suport de C’s. En cas que el projecte de Pacte es possi en marxa s’ha d’entendre la importància de la Comunitat Educativa i dels Sindicats tant de treballadores com d’estudiants.

D’altra banda, el sistema d’immersió lingüística català està en risc després que el Tribunal Suprem fallés a favor de famílies obligant a centres a fer un 25% de les hores lectives en castellà. Això suposa un clar atac al català en un país on la llengua castellana és coneguda per la totalitat de la població.

Referent a legislació autonòmica, ens trobem amb les proves de diagnosi que es realitzen als alumnes d’ESO de tota Catalunya on s’avaluen els coneixements en matemàtiques i llengües. Aquestes proves però, acaben suposant un augment de finançament als centres amb millors resultats sense donar incentius a aquells que els necessitarien per millorar la qualitat de l’ensenyament.

Cal fer esment al sistema d’avaluació actual, basat en l’acumulació de treball i estudi extra-lectiu, i especialment al batxillerat. En aquesta última etapa es sobrecarrega a les estudiants limitant la possibilitat de vida associativa per ajustar-se a la prova final d’entrada a la universitat, les PAU. Un model que suposa la memorització de continguts i no el seu processament.

Es tracta d’un model que condiciona l’accés a la universitat a una prova final de les matèries donades durant el curs, fent molt més determinant el resultat d’un examen que no pas els resultats obtinguts al llarg del Batxillerat. A més, per als estudiants que accedeixen a les PAU des d’un cicle de Grau Superior, suposa haver d’examinar-se de la part específica de matèries que no han tractat durant dos anys, o que potser ni tan sols han cursat batxillerat, si han accedit al cicle mitjançant PACFGS o després d’haver cursat un Grau Mitjà. No obstant davant la situació actual de la educació al nostre país, on conviuen un sistema d’educació pública amb sistemes d’educació privada i concertada, que hi hagi les proves PAU es converteix en un mètode més democràtic que si no hi fossin, ja que permeten assegurar que els coneixements dels alumnes que provenen d’aquests últims siguin els mateixos que els que provenen del sistema públic.

La proposta de la JCC per Secundària

Des de la JCC apostem per un model d’educació 100% públic, laic, en català, que transmeti valors feministes, respectuós amb el medi ambient i al servei de la classe treballadora. Una educació que sigui inclusiva i promogui la inclusió de totes les persones a la societat.

No podem entendre l’educació sense la perspectiva dels propis alumnes. Cal promoure la implicació de l’estudiantat en la seva pròpia educació, fomentar l’associacionisme i la dinamització de la vida estudiantil secundària interna als centres juntament amb l’aprofundiment democràtic i la participació d’aquests en les decisions sobre els seus centres.

Volem un sistema educatiu que sigui capaç de transformar les opressions de la societat. Que promogui el respecte i tingui una perspectiva global sobre les desigualtats del sistema. Que actuï sobre els problemes reals, desigualtats de gènere, desigualtats d’ètnia, assetjament escolar…

També apostem per la revisió dels plans d’estudi i les tècniques de docència. Cal formació docent al professorat pública i gratuïta. Acompanyada d’una reforma dels actuals sistemes d’avaluació que acabi amb la sobrecàrrega de treball i estigui més enfocat en el desenvolupament personal de les estudiats. Per això cal una despesa major en educació, la disminució d’alumnes per aula i la millora de condicions per a les treballadores (reducció d’hores lectives, disposició de més recursos…).

4.2.2. Formació Professional

Cal tenir en compte la importància cabdal de la formació professional per la societat i la economia. La seva relació és fonamental al formar-se la classe treballadora que facilitarà el desenvolupament dels sectors econòmics. Davant d’un model precari i basat en l’explotació de la ma d’obra i els treballs de baixa qualificació, desprestigiat i vist amb mals ulls per la concepció general de la societat.

La Formació Professional és l’opció d’estudis post-obligatoris amb més estudiants, especialment de classe treballadora. L’actual model d’FP es fonamenta en centres privats o concertats, amb una oferta públic molt reduïda i de difícil accés.

La Formació Professional troba una part molt important de l’etapa de cicles en les pràctiques. Aquestes són majoritàriament al món privat i a acostumen a ser no remunerades. Forçant als alumnes a desenvolupar treballs reals, és a dir, substituir un treballador remunerat per un estudiant en pràctiques que treballa sense compensació econòmica.

D’altra banda, els centres tenen deficiències materials per a moltes formacions professionals tècniques (ordinadors obsolets per FP informàtiques, falta d’eines per FP de mecànica…).

La proposta de la JCC per la Formació Professional

Cal un sistema educatiu que permeti la formació de la classe treballadora per participar en la construcció d’un model econòmic alternatiu, fonamentant en la sostenibilitat, la industrialització  respectuosa amb el medi, la generació de serveis a les persones i la economia productiva de bens per satisfer el bé comú i no el consumisme compulsiu.

És necessari un correcte finançament de la formació professional que augmenti les partides destinades, l’eliminació de la concertada i la ampliació de l’oferta pública, juntament a amb una política per prestigiar la formació professional. Cal una planificació pública de l’oferta en formació professional, segons les necessitats estratègiques dels sectors que es considerin prioritaris a desenvolupar. Un model independent de la patronal empresarial.

Que aquest sistema contingui l’oferta de tots els cursos i famílies de formació a tot el territori amb diversitat horària. Alhora, és necessari una política d’ampliació de beques, per desplaçament, beques salari, que garanteixi la gratuïtat dels materials i llibres.

No podem obviar l’element de major precarització per a les estudiants d’FP, les pràctiques. Apostem per l’eliminació de les pràctiques laborals gratuïtes, i que aquestes siguin substituïdes per un model de contractes dignes, és a dir, amb un salari que en cap cas pot ser inferior al Salari Mínim Interprofessional d’una jornada completa.

Durant els últims anys el model de Formació Professional Dual ha començat a guanyar pes, aquest sistema sobre el paper brinda a l’estudiant la meitat de la seva formació dins d’un entorn laboral i l’altre meitat al centre d’estudis (la suma de les hores que l’estudiant inverteix a l’empresa i al institut ha de ser de 40h setmanals). Però en molts casos, per part de les empreses no es forma adequadament a l’estudiant, ni tampoc es realitza un seguiment estricte per part del centre. Aquesta situació no només provoca que l’estudiant acabi realitzant la feina d’un treballador normal amb un salari irrisori, sinó que sovint es veu obligat a realitzar el mateix itinerari escolar que la resta de companys.

En relació a la FP Dual, hem exigir un major control sobre la formació que rep l’alumne a les empreses i un itinerari que permeti realment al alumne compaginar la activitat laboral i la formativa

4.2.3. Universitats

Si hi ha un nivell educatiu en el qual l’impacte de la crisi econòmica s’ha deixat notar amb més força, aquest és el nivell universitari, clarament visible en l’evolució del número d’estudiants matriculades a algun grau, que en dades del propi Ministeri ha passat de 1.456.786 el curs 2011-2012 a 1.329.109 el curs 2015-2016, situant-se en xifres inferiors a les del curs 2008-2009. En aquests últims anys, doncs, no només no s’ha corregit la composició de classe de les universitats, que és clarament excloent de cara a la presència de la classe treballadora, sinó que encara ha fet més greu la situació. Estudiar significa també haver de tenir una despesa en transport, així com moltes persones han de viure fora de casa perquè viuen massa lluny del seu centre d’estudi: en aquests casos també podem comprovar l’impacte de la crisi econòmica, on moltes estudiants han de renunciar a seguir cursant els seus estudis degut a la insuficiència de beques i d’altres ajudes i serveis, com la major disponibilitat d’habitatges socials amb preus especials per estudiants.

En agreujar aquesta situació no només hi ha contribuït l’impacte de la crisi econòmica, sinó que l’aplicació de reformes del model universitari com el Pla Bolonya o el Decret del 3+2 també han tingut un paper central. Malgrat poder afirmar que l’aplicació del Pla Bolonya ha tingut algun impacte positiu (com el progressiu millor funcionament del programa Erasmus o la possibilitat d’homologar carreres en els diversos països europeus), en general l’incorrecte aplicació ha tingut com a conseqüència directa l’augment dels preus, degut a la divisió de la carrera universitària en grau i màster (essent l’oferta de màsters públics una opció escassa i cara), així com l’establiment d’una avaluació continuada que s’ha demostrat mal dissenyada i que implica la major implicació en nombre d’hores de l’alumnat, dificultant poder compaginar els estudis i un lloc de treball. En el cas del Decret del 3+2, trobem que el govern espanyol, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, ha aprofundit en la divisió de la carrera universitària en dues etapes, convertint el grau en un estudi generalista que fa imprescindible l’especialització de la mà d’un màster, encarint de nou els preus universitaris, afegint-hi l’enduriment de les condicions d’accés a les beques i un nou augment dels preus universitaris, amb la finalitat d’expulsar les classes treballadores de la universitat i afavorir a les universitats privades, que ja compten amb un 33% dels alumnes en el cas dels màsters degut a la poca diferència dels preus i a l’elitització d’aquests estudis.

Una de les principals innovacions que presentava l’aplicació del Pla Bolonya era la creació de la Beca Equitat a Catalunya, una beca que havia de contribuir a la tarificació progressiva de les matrícules universitàries depenent de la renda familiar de les matriculades: a la pràctica, els 6 trams establerts no funcionen, la majoria d’estudiants es troben en els trams 1, 2 i 6, degut als complicats i llargs processos burocràtics que implica.

Són també dos elements importants a l’hora d’entendre el model universitari català les pràctiques de les diferents carreres, així com el procés de mercantilització de la pròpia universitat: mentre les alumnes es matriculen a una assignatura per tal de poder fer pràctiques (és a dir, paguen), a moltes carreres les pràctiques no són remunerades o no són adequades per posar en pràctica tot allò après a la carrera, així com n’hi ha d’altres que tenen atribuïda una retribució molt baixa i que serveixen a les empreses per substituir un lloc de feina d’una treballadora. Cada vegada més ens trobem davant la mercantilització de l’educació, enfocant la formació de les estudiants a les necessitats de les empreses i no al desenvolupament de les facultats personals de l’estudiantat. Això té també un impacte en l’equilibri de forces entre la docència i la recerca.

En els darrers anys, però, l’estudiantat també ha de saber reconèixer els seus errors i les seves mancances. L’estudiantat, que ha de ser el motor de la vida dels campus, ha participat i engegat molts projectes de diferents tipus als campus, però no ho ha fet en gran nombre (la gran majoria de les estudiants no participa a cap entitat, associació, sindicat, etc., de les seves facultats o campus). Si tenim com objectiu la transformació social, el camí passa necessàriament per l’associacionisme, per la participació de la vida pública, i això requereix de participació a tots els espais, i un d’ells és la universitat.

I tal i com succeeix amb la majoria de casos, és molt necessari també fer una anàlisi des de la perspectiva de gènere. Malgrat ser més dones que homes les persones matriculades a les universitats, la realitat de les dones al món universitari segueix una pauta semblant a la de la societat en general, on el sostre de vidre afecta no només en el número de dones catedràtiques, sinó que també és quelcom visible en la presència de dones en els càrrecs destacats dins els organigrames (rectores, deganes, …), així com en el paper de la dona dins els plans d’estudis, quedant sovint en un segon pla o invisibilitzades.

La proposta de la JCC per a Universitat

Després de realitzar l’anàlisi, doncs, la proposta va dirigida a la consecució d’una universitat pública i de qualitat, que sigui gratuïta, inclusiva i feminista, on les pràctiques siguin remunerades i adequades al pla d’estudis, un pla d’estudis fet després d’una bona planificació i participat per la comunitat educativa, des de les facultats en col·laboració amb professores i estudiants.

Una universitat amb un teixit associatiu fort, amb molta participació, i on les associacions de caràcter polític i sindical tinguin un paper rellevant, comptant també amb la importància de les associacions de caire cultural i acadèmic, amb un diàleg constant entre tots els col·lectius que formen part de la universitat, des del PAS i PDI als òrgans directius, passant, òbviament, per les estudiants, per tal d’afavorir una governança democràtica de la institució, on totes les parts formin part de les decisions.

A més, s’haurien de finançar els estudis extracurriculars (com l’estudi de una 2 llengua) i crear escoles oficials públiques, econòmiques i de qualitat.

4.3. Feminismes

El feminisme és una de les nostres prioritats com a comunistes. Vivim en un sistema heteropatriarcal que, en la seva aliança criminal amb el capitalisme i altres opressions, com l’ètnica, explota i oprimeix a qualsevol persona que no sigui un home cis, blanc, heterosexual i burgès. En aquest apartat ens centrem en el gènere però cal que remarquem, i ens proposem treballar en aquest sentit, la necessitat d’un anàlisi global, sobre la base que totes les opressions estan interrelacionades i sense supeditar-ne cap.

4.3.1 Feminització de la pobresa

El concepte “feminització de la pobresa” fou creat durant la crisi dels 70’s del segle passat per fer referència al major creixement de la pobresa entre la població femenina en relació a la masculina, conseqüència d’incorporar l’enfoc de gènere els estudis sobre la pobresa. Així, segons dades de la ONU, en el tombant de segle la majoria dels 1.500 milions de persones que vivien amb un dòlar o menys al mes eren dones. Catorze anys després, també en plena crisi global del sistema econòmic capitalista i desmantellament de l’estat del benestar creat en últimes dècades del s.XX en països com el nostre, les possibilitats de caure en la pobresa segueixen essent majors entre la població femenina que entre la masculina.

El procés de crisi econòmica actual, ja entrat el s.XXI, ha impactat amb força sobre les condicions laborals de la població femenina, que generalment mai han arribat a posar-se al nivell de les de la població masculina. Així, les dones es veuen cada vegades més empeses a ocupacions poc remunerades i socialment poc reconegudes, com la neteja; o fins i tot es poden veure obligades a exercir la prostitució com a únic mitjà de subsistència. A més, el desmantellament de l’estat del benestar al que estem assistint, fruit de les teories econòmiques neoliberals, fa més inestable i precària la situació laboral de les dones que en el seu moment van incorporar-se al sector públic.

L’aplicació de polítiques liberals i neoconservadores que aposten per la no intervenció de l’estat i per la moral tradicional farà que recaigui sobre les dones de la família aquells serveis socials que anteriorment oferia l’estat. La seva dependència econòmica respecte dels homes de la família augmentarà així com ho farà també el risc de patir la pobresa i l’exclusió.

Moltes d’aquestes activitats laborals a les quals s’han dedicat les dones tradicionalment son sovint laboralment precàries i socialment infravalorades. Aquesta situació va experimentar certs canvis a partir de la dècade dels 80’s del segle passat, quan gràcies a un millor accés de les dones al sistema educatiu, aquestes van incorporar-se massivament ens els sectors d’ensenyament i sanitat durant la construcció de l’estat del benestar. Així doncs, la segregació ocupacional, que distribueix certes professions segons el gènere, s’ha mantingut malgrat la promoció laboral de part de població femenina, que a la vegada l’ha lligat al destí dels serveis públics proporcionats per l’estat del benestar. En el sistema capitalista, doncs, s’han reproduït els estereotips patriarcal occidentals tradicionals que relega les dones a les feines domèstiques, l’atenció i cura de persones grans o malaltes i la educació i socialització de menors. Aquests patrons sòcio-culturals s’han mantingut amb l’entrada de la dona al mercat laboral i la creació de l’estat del benestar.

Resultat de tot aquest procés és que les dones seran cada vegada més dependents econòmicament i més susceptibles de patir pobresa que no pas els homes, procés que anomenem feminització de la pobresa i que, com hem vist, es deu en gran part a la constant posició desfavorable de la dona en el mercat laboral; i també a altres factors com poden esser l’augment de llars monoparentals on la dona exerceix de cap de família, o les reticències de les empreses a l’hora de contractar dones que podien reclamar aviat la baixa per maternitat. Existeixen varis factors que mostren la configuració de les discriminacions per raó de gènere i les que es deriven de l’estatus social que resulten en un major risc de pobresa entre les dones que entre els homes, així com l’agudització d’aquest procés de feminització de la pobresa en els últims temps. En aquest sentit, un dels factors més importants a destacar és la pitjor situació de la dona en el mercat laboral. Tradicionalment, en el conjunt de l’estat les dones han presentat un tendència generalitzada a incorporar-se als sectors poc o gens qualificats del mercat laboral (neteja, servei domèstic, atenció a persones malaltes, ancianes o menors) com a conseqüència de les desigualtats a nivell educatiu entre homes i dones; fenomen conegut com a segregació ocupacional.

4.3.2. Dret al propi cos. Llibertat afectivo-sexual

Un element important de la lluita feminista és la llibertat sexual. Aquesta llibertat inclou el dret a totes les persones a escollir amb qui es té relacions afectivo-sexuals. A la vegada de defensar les relacions no-heterosexuals, també defensem trencar la normativitat imposada per l’heteropatriarcat de relacions basades en l’amor romàntic. Aquestes normes de relacions sexuals promouen la cosificació de les dones, que juguen un rol passiu on el plaer dels homes està per sobre del de les dones, promovent la dona com a objecte sexual. A més el sistema capitalista heteropatriarcal nega qualsevol forma de família que no sigui la tradicional per la seva necessitat de reproduir la força de treball.

Aquest dret a la llibertat sexual inclou la llibertat reproductiva, on la dona és la única i absoluta propietària del seu propi cos i pot decidir lliurement decidir tenir o no tenir fills, i en cas que vulgui tenir-los, escollir amb qui, quants i en quin moment els vol tenir. Això inclou la capacitat de la dona d’interrompre l’embaràs i la llibertat de fer servir -o no- mètodes anticonceptius si és la seva elecció, així com la píndola del dia després.

Com a dones joves hem de fer èmfasi en la importància de l’educació afectivosexual, gairebé nul·la en l’educació secundària i plantejada simplement com a prevenció de l’embaràs i de les MTS, gairebé ignorant les relacions no heterosexuals. Com a Joventut Comunista de Catalunya, reclamem una educació afectivosexual a tota l’educació secundària que visibilitzi totes les orientacions com a valides, informant de prevenció de les MTS en totes elles. Aquesta educació ha d’estar molt centrada en l’afectivitat per facilitat la prevenció i detecció de patrons tòxics en les relacions afectives entre els més joves.

També exigim la l’accés garantit als mètodes anticonceptius, a un sistema sanitari que garanteixi la nostre salut sexual i a l’avortament gratuït.

4.3.3. Mercantilització del nostre cos

La prostitució s’inclou dintre del sistema patriarcal com una de les majors expressions de violència de gènere i desigualtat entre homes i dones. Un fenomen on el 90% el constitueixen dones, el 7% persones trans i el 3% homes, obliga a fer un anàlisi emmarcat en el context del capitalisme, el sistema patriarcal i la divisió sexual del treball, allunyant-nos de les concepcions neoliberals que intenten individualitzar els comportaments evitant fer un anàlisi de la desigualtat estructural que existeix en la cosificació de les dones. El fet que el petit percentatge d’homes que exerceixen la prostitució ho facin per altres homes és una altra reafirmació de la visió androcèntrica de l’organització social del mercat i de la sexualitat.

A l’Estat espanyol la prostitució és una pràctica no regulada, és a dir, alegal. Des de que el PSOE va reformar el Codi Penal al 1995, va suprimir qualsevol tipificació com a delicte el negoci de la prostitució excepte per menors d’edat i aquelles que no ho fessin de manera no consentida. Es diferenciava, doncs, la prostitució lliure de la forçada. Es calcula que només un 5% del total segons dades oficials,  podrien incloure’s dins la categoria de lliure elecció (entenent que no és lliure del tot), un percentatge molt poc representatiu com per fer una reforma d’aquestes característiques. A més, defensar com una elecció personal no forçada aquesta activitat implica fer còmplices a les dones amb el sistema de dominació, coacció i violència masculina, trivialitzant el fenomen massiu de la tracta de dones i sistemàtiques violacions de drets humans que pateixen, del qual només un 1% s’atreveixen a denunciar. Ens trobem, doncs, amb un marc legal on aquell que explota sexualment a altres persones no constitueix un delicte.

Anualment la indústria del sexe mou al voltant de 18 mil milions d’euros a Espanya, superant al negoci de les armes i les drogues. Tot i que és molt difícil fer un recull de dades fidedignes, es calcula que hi ha una franja de 300 a 500 mil persones que exerceixen la prostitució a Espanya; a Catalunya, de 30 a 40 mil persones prostituïdes. A nivell global, hi ha al voltant de 4 milions de dones i nenes que són víctimes de la tracta i el trànsit amb fins d’explotació sexual; quasi el 80% de les prostitutes han sigut víctimes de violacions, abusos sexuals, diverses vexacions i humiliacions, són sotmeses a tractes degradants, i corren un risc 40 cops major de ser assassinades que la resta de població femenina.

És necessari, per tant, analitzar la simbologia patriarcal que sustenta la prostitució, on es crea un tipus de societat explotadora amb persones que es lucren amb el cos d’altres. Molts anàlisis només es fixen en la figura de la prostituta, sense analitzar que és la víctima dintre d’aquesta estructura i invisibilitzant la responsabilitat del clients prostituïdors (70% dels homes afirmen haver utilitzat aquests “serveis”) i proxenetes que perpetuen i reprodueixen el seu poder social i econòmic, desposseint a la dona de la seva pròpia sexualitat al servir únicament als plaers sexuals masculins.

Entenem la prostitució com una forma d’esclavitud i explotació humana dins del sistema patriarcal de subordinació sistèmica de la dona i altres col·lectius que es dediquin a la prostitució. Per tal, doncs, d’implementar polítiques públiques actives de cara a eradicar la prostitució, cal discernir els desequilibris estructurals socials, econòmics, polítics i les relacions sexuals de poder entre dones i homes que formen el context d’aquestes decisions. Tot i que la prostitució és anterior al sistema capitalista, aquesta és una part fonamental d’aquest, i no es pot deslligar el seu anàlisi d’aquest sistema econòmic que es basa en l’explotació, la precarietat laboral, la pobresa i la gana, origen de la major part de la prostitució actualment.

Molts cops, estant d’acord amb el diagnòstic, s’han produït diferents posicionaments tractats moltes vegades d’una forma excloent i contradictòria. Entenent que és un fenomen complex on les solucions no són de cap manera simples, i analitzant des del feminisme marxista que la prostitució és una explotació de classe i de gènere, adoptem una postura abolicionista on la lluita per a l’eradicació de la prostitució s’englobi en un conjunt de polítiques públiques actives que vagin a l’arrel de les causes socioeconòmiques que la configuren, promocionant polítiques d’igualtat d’oportunitats per a dones i homes, creant condicions laborals i socials i d’inserció laboral de dones immigrants en situació de prostitució que evitin aquesta situació d’exclusió social. S’ha de promoure l’accés de les dones que exerceixen la prostitució a la totalitat de drets socials, així com desenvolupar polítiques de prevenció i sensibilització d’aquesta forma d’esclavitud, on s’inclou el massiu bombardeig mediàtic de missatges sexistes que fomenta aquesta cultura de cosificació de la dona.

Els ventres de lloguer són, juntament amb la prostitució, exemples d’explotació del cos de les dones al ser ambdues indústries la intersecció de patriarcat i capitalisme, amb la principal diferència que mentre la prostitució busca el sexe sense reproducció, la gestació subrogada busca la reproducció sense sexe. A més, hem de tenir en compte que el treball d’una mare de lloguer no funciona per hores a diferència de la prostitució, sinó que es un treball ininterromput. Però, de la mateixa manera que les prostitutes, aquestes es veuen obligades a dissociar-se dels seus cossos com mecanisme d’autodefensa mental; aquestes mares són forçades per la família a sotmetre’s a tractaments psicològics perquè siguin conscients que el nadó que estan gestant no és el seu i impedir-li desenvolupar afecte cap ell. Fins i tot s’ha plantejat que, en un intent per reduir aquest dolor psicològic a l’hora de renunciar a la criatura, les mares han de visualitzar-se a si mateixes com objectes. Moltes dones que han tingut una mancança de teràpia i suport emocional desenvolupen angoixa emocional durant el procés de subrogació, són també més propenses a patir trastorns com per exemple depressió a l’hora d’entregar el nadó; a més de sentir dolor i fins i tot negar-se a entregar-lo.

Per tant, seguint una sèrie de sil·logismes la gestació subrogada es reprovable ja que:

La subrogació és destructiva per la íntima relació natural i intuïtiva entre mare i fill.
Per evitar aquest problema, la subrogació emprà una sèrie d’estratègies de reducció de dissonàncies cognitives
Aquestes estratègies implícitament requereixen l’objectivització de la gestant.
Si el primer punt és correcte, la subrogació es problemàtica, si el segon i tercer punt són correctes, llavors la subrogació és moralment problemàtica.
Existeix evidència empírica que recolza els tres primers punts.

Gran part del recolzament que té la gestació subrogada ve per part d’homes i dones amb una bona posició econòmica. Aquestes últimes són dones que no estan a favor d’aquesta perquè elles necessitin els diners que els ventres de lloguer produeixen i perquè siguin elles les que pariran, sinó dones que ho recolzen perquè altres pareixin per elles o per les seves semblants de forma “altruista”.

La principal defensa que té la gestació subrogada és que estar en contra d’ella significa no permetre la reivindicació de les dones sobre els seus propis cossos, impedint-les ser mares de lloguer si així ho volen. La qüestió és el fet que les principals víctimes dels ventres de lloguer són dones obreres en necessitat econòmica, cossos dels quals la unió del sistema capitalista i el patriarcat mercantilitza convertint-los en “recipients” de famílies adinerades que volen, però no poden, tenir fills.

En el moment que s’està sota una situació de necessitat que et porta a actuar de determinada manera perquè necessites, en aquest cas els diners, per sobreviure, aquesta acció no és lliure (de la mateixa manera que passa amb la prostitució). La condició sòcio-econòmica de l’individu el condiciona a realitzar o no determinada acció.

Com comunistes hem de situar-nos en contra de qualsevol tipus d’explotació, en aquest cas reproductiva i sexual, i davant dels ventres de lloguers ens hem de posicionar en contra tenint present que les principals víctimes d’aquest tipus de mercantilització corporal són dones de classe obrera.

4.3.4. Masclismes, violència de gènere

El masclisme és aquell conjunt d’actituds que defensen el paper de la dona a l’àmbit privat en contraposició al de l’home, corresponent a l’esfera pública mitjançant el vocabulari, les actituds, els mitjans que es posen a disposició de les persones en base al seu sexe. Actualment, el discurs ha canviat. El masclisme tradicional està molt identificat dins la societat i cada cop s’hi recorre menys -tant a nivell institucional com en el dia a dia- de manera que sembla que està eradicat o que té una tendència a la baixa. Tot i així, el dia a dia d’una societat heteropatriarcal demostra que aquestes tendències no minven, sinó que, i més en la conjuntura actual, s’incrementen i es fomenten. Tot i així, el discurs actual és diferent. Per tant, podem afirmar que el discurs heteropatriarcal es manté, fins i tot augmenta, si bé ja no en forma de masclisme sinó del que s’anomena neomasclisme.

No podem entendre la violència de gènere com un assumpte de l’esfera privada, sinó com una manifestació extrema de la violència estructural que pateix qualsevol persona (home o dona) que divergeixi de la norma heteropatriarcal. Aquesta violència afecta principalment a les dones i a les persones LGTBI, la violència en aquests casos s’anomena violència d’intragènere. Aquesta violència, tot i el discurs oficial de la majoria de governs i certs intents reals, no està perseguida sinó que a la pràctica ha estat encoberta i justificada, i fins i tot promoguda.

Quan s’arriba a la violència és com a conseqüència de la discriminació i de la situació d’inferioritat en el context patriarcal. Aquesta violència pot ser física, econòmica, psicològica, on s’inclouen les amenaces. intimidacions i coaccions i la violència sexual, tant en l’àmbit públic com en el privat. Aquesta violència la han denunciat només prop del 35% de les dones, tant per part de la seva parella o exparella com fora, tot i que l’espai on es sol donar, en un 30% de las dones de tot el món, és dins la parella.

La violència de gènere i els masclismes -tant els tradicionals com els actuals, siguin encoberts com visibles- són el producte de relacions de poder entre persones. Aquestes relacions de poder es tradueixen en opressions i privilegis. L’objectiu de la lluita feminista és fomentar un repartiment equitatiu d’aquest poder. Prendre consciència de la pròpia opressió o del propi privilegi està en mans de cada persona. L’empoderament de les oprimides o la cessió de poder de qui gaudeix de més privilegis ha de ser una tasca col·lectiva.

4.4. LGTBI

En tant que comunistes entenem que la opressió del sistema no només es dona a nivell laboral i que tot aquell individu que surti de la norma de la família tradicional heteronormativa és apartat de la societat. És per aquest motiu que considerem necessari analitzar i actuar contra aquestes opressions des del mètode marxista, entenent que aquestes formes d’exclusió estan interrelacionades i que no es poden entendre individualment sense tenir en compte la societat i el sistema en conjunt. D’aquesta manera, qualsevol forma d’opressió, com serien l’ètnia, la nacionalitat, la religió, orientació sexual i identitat de gènere, entre d’altres, són indivisibles de l’opressió de classe i per tant, lluitar per la seva eliminació és lluitar també per la destrucció del sistema capitalista patriarcal.

Si bé des del sistema, especialment amb l’aprovació de la Llei del matrimoni igualitari (Ley 13/2015) a l’Estat i la Llei contra la LGTBI (Llei 11/2014, del 10 d’octubre) a Catalunya, es publicita el nostre país com un dels més avançats en matèria LGTBI aquesta idea no és més que un miratge que hem de procurar que no ens enlluerni. és cert que aquestes reformes legislatives van suposar un avenç des del punt de vista jurídic la realitat és molt més pessimista, sobretot en aquells aspectes que afecten a la joventut LGTBI d’origen obrer. Més enllà de l’àmbit jurídic aquestes reformes van suposar un brindis al sòl en tant, per una banda la llei espanyola, encara que desitjada pel col·lectiu LGTBI, va suposar un intent de desactivació i assimilació d’aquest col·lectiu per part del patriarcat, tot permetent que s’integressin en el model de família nuclear.  D’altre banda, en el cas de la llei catalana podem parlar d’una llei inaplicada per voluntat política, sense una dotació pressupostaria suficient ni una implementació efectiva de les institucions i processos sancionadors per dur a terme les tasques encomanades pel legislador a l’exposició de motius de la llei.

Davant d’aquest avenç legislatiu del capitalisme ha mudat a una aparença “rosa”, identificable a través del fenomen DINK (Double Income No Kids), el qual es caracteritza per obrir un nou mercat encarat a parelles homosexuals amb alts ingressos i poques o nul·les despeses familiars, derivades de la criança. Mentre, les  persones LGTBI que no encaixen amb aquest patró de consum per la seva classe social (treballadors precaris) i/o per la seva edat (infants, joves i persones grans) són invisibilitzats i arrossegats als peus dels cavalls del sistema capitalista-heteropatriarcal, afrontant diàriament discriminacions i agressions simbòliques, però també físiques i verbals, manifestades a través de l’aïllament, l’assetjament escolar, agressions a espais públics o l’abandonament de les persones grans.

Així doncs, observant aquesta intersecció de diferents discriminacions, la JCC aposta fermament per la lluita contra les desigualtats i agressions per raó d’orientació sexual i identitat de gènere, visibilitzant i normalitzant les diferents opcions sexuals i d’identitat.

Per aquest motiu, entenent l’educació com la millor eina per la consolidació de les polítiques, apostem per un sistema formatiu basat en la coeducació, vetllant perquè la diversitat sexual i afectiva, la identitat de gènere i els diferents models de família siguin respectats en els diferents àmbits educatius, així com potenciant la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de qualsevol mena de discriminació per raó d’orientació sexual, identitat de gènere o expressió de gènere. Els continguts dels materials escolars i el llenguatge que s’hi empri han de tenir en compte la diversitat i evitar qualsevol mena de discriminació per aquest motiu. Aquestes mesures de potenciació de la diversitat afectivo-sexual i d’identitat ha d’anar acompanyada de polítiques efectives dirigides a la detecció, prevenció i actuació davant casos d’assetjament escolar, oferint una assistència integral a la víctima i evitar la victimització secundaria, derivada de la inactivitat dels formadors o per la seva expulsió del centre d’estudis, de la persona que ha patit l’agressió.

En relació als drets de les persones LGTBI en el món laboral, apostem per la inclusió de les polítiques sobre diversitat afectivo-sexual i d’identitat de gènere a les empreses mitjançant l’aprovació i implementació de plans integrals que treballin des de la prevenció i la formació però també que inclogui mecanismes efectius per supervisar i castigar conductes discriminadores. En cas que en un centre de treball es produís una discriminació, tot i tenir implementat el Pla Integral, l’empresa serà responsable, junt amb l’agressor, en tant els fets succeïts posarien de manifest que l’empresa no ha complert de forma correcta amb l’obligació de prevenció i supervisió en aquest tipus de matèria.

Pel que respecta a l’àmbit sanitari lluitem perquè la política sanitària sigui respectuosa amb les persones LGBTI i no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia. En el mateix sentit, apostem per la incorporació plena i efectiva al sistema sanitari l’atenció integral a persones transgènere i a persones intersexuals tenint en compte la seva revisió segons els avenços científics, i definint els criteris d’accés tant al tractament hormonal com a la intervenció quirúrgica. Aquesta despatologització de l’atenció integral ha d’anar acompanyada un respecte escrupolós pel dret al desenvolupament personal i al propi cos de les persones, també dels menors,  tenint en compte, llur capacitat i maduresa per a prendre decisions.

Així mateix, considerem necessari recuperar els referents de lluita i la memòria històrica i democràtica de totes aquelles persones que van batallar per conquerir unes vides plenes i dignes des de la diversitat, molts cops aliats amb companys i companyes que també lluitaven des del marge del sistema, capitalista i patriarcal, com seria el moviment feminista i el moviment obrer.

Per últim, apostem per que tota acció legislativa, i el seu posterior desplegament executiu en matèria LGTBI es dugui a terme, com a mínim, de forma coordinada amb les organitzacions que conformen el Consell Nacional LGTBI. En aquest sentit, les diferents administracions públiques han de reconèixer l’estatus  d’interessat a les organitzacions LGTBI en tant que defensores dels drets del col·lectiu i, per tant, organitzacions capacitades per denunciar agressions, formar part dels processos instructors i sancionadors tot i no ser la part denunciant i facilitar l’accés a la informació, permetent així que desenvolupin el seu caràcter d’observador i fiscalitzador de les polítiques publiques de les administracions.

4.5. Pel dret a viure i moure’s a tot el territori

Catalunya és un país divers en la seva composició territorial. Una composició a la que li manca vertebració i connexió. Així doncs, podem observar dues realitats: una realitat urbana, on trobem també diverses realitat, i una rural, completament invisible en el debat públic i les polítiques públiques. Pel que fa a la realitat urbana, ens trobem amb una realitat metropolitana, on s’estableix un centre i la perifèria de les comarques, i una altra marcada per les capitals de província i la seva relació amb els municipis mitjans amb una activitat econòmica notable.

La vertebració i la connexió territorial afecta sobretot a la joventut, ja que té unes necessitats específiques que acostumen a ser obviades per les institucions municipals i supramunicipals. Així doncs, existeix una manca d’oferta educativa arreu del territori donada la seva concentració en les capitals de província, a la vegada que existeixen mancances en el serveis de transport públic, caracteritzades pels preus abusius o l’escassetat de vehicles (en el cas de municipis de fora de la província de Barcelona).  A més, existeixen grans obstacles pel que fa al dret a l’habitatge, amb una gran mancança de polítiques públiques per fomentar l’emancipació de la gent jove. Així mateix, també existeixen mancances en les ofertes culturals i d’oci fora de les grans ciutats, fet que potencia la mobilitat de la gent jove per al temps d’oci, i que massifica els espais lúdics de les capitals.

Les lògiques del capitalisme, que comporten la transformació de tots els béns i serveis en mercaderia, xoquen amb les necessitats de la gent jove. Aquesta realitat es dóna tant en les grans ciutats, com en els municipis mitjans o petits de les perifèries. Pel que fa a les grans ciutats amb un gran potencial turístic, la tendència és a buidar de vida els barris, potenciant l’ocupació de l’espai públic per activitats comercials com el turisme i els negocis derivats. Això produeix l’encariment de l’habitatge, la massificació del transport, i la precarització laboral de l’entorn més immediat. Per una altra banda, les mateixes lògiques de mercantilització afavoreixen la tendència a confondre oci amb consum, avançant cap a models de municipis-botiga. Pel que fa als municipis mitjans, en les darreres dècades s’ha aprofundit la tendència a transformar-los en veritables municipis-dormitori, laminant tota opció d’oci i optant per un model econòmic adaptat a aquesta realitat.

La Joventut Comunista de Catalunya aposta per un model de país que vertebri els seus territoris, i acabi amb les escletxes existents entre el món urbà i el rural. La joventut catalana necessita un model de ciutats i de municipis que garanteixi la formació d’un projecte de vida autònom, amb un accés digne al dret al treball, a l’educació, a l’habitatge i a la mobilitat. La joventut treballadora i estudiantil vol viure en municipis on pugui gaudir del seu temps lliure, on pugui moure’s a diferents parts del territori i, sobretot, on pugui emancipar-se, tot tenint un sostre sense haver de passar per grans dificultats econòmiques.

4.5.1 Habitatge

L’habitatge ha sigut una qüestió important ens els darrers 30 anys, sobretot per a la joventut, malgrat que és un tema que avarca al conjunt de la societat.  Durant el S XX s’entenia que al arribar a la vida adulta els i les joves havien de marxar de casa per a formar una unitat familiar en un altre habitatge, per tant a la majoria de països on s’aplicava la democràcia burgesa s’entenia la necessitat d’un habitatge com a necessitat principal de supervivència. A finals dels segle passat amb la crescuda del capitalisme especulatiu, l’habitatge va a passar a ser un luxe i aquesta tendència ha anat en augment.

La realitat actual és que pràcticament cap jove de classe obrera pot permetre’s ni tan sols llogar un habitatge, la majoria o viuen encara a casa els pares o comparteixen pis. Davant d’aquesta realitat i reconeixent el dret a habitatge com un dret fonamental i inalienable de tota persona cal primer analitzar la situació actual i posteriorment proposar un remei.

Per entendre el context actual cal tenir en compte la crisis de les hipoteques subprime[1] de l’any 2007. Durant els anys abans de la crisis actual, imperava la idea de les hipoteques subprime que permetien a qualsevol poder comprar un habitatge malgrat l’augment constant dels preus de compra d’habitatge mitjançant l’especulació. Aquesta tendència es va mantenir fins a la crisis, moment en que els bancs van retallar aquest tipus d’hipoteques i els preus de compra-venta de pisos van caure bastant. Tenim dos efectes directes de la crisis: Demanar crèdit actualment és més difícil que mai i els preus que inicialment van caure van tornar a la normalitat amb una certa celeritat, altre cop gràcies a la especulació i al augment de la demanda real i artificial.

D’aquestes dues problemàtiques només una pertany estrictament al tema de l’habitatge. Hem d’analitzar per tant perquè els preus tant de lloguer com de compra d’habitatges no corresponen amb la realitat social. Primerament, com ja hem mencionat, amb l’aparició del capitalisme especulatiu, ràpidament aquest va trobar un negoci sucós amb l’habitatge. Segon, Catalunya té una tradició important de propietat de l’habitatge a diferència d’altres llocs del món on és normal llogar. Tercer, amb la globalització en la que vivim, l’efecte que els inversors i altres agents internacionals poden tenir en el preu de l’habitatge.

L’especulació en edificis, pisos i cases no és un fenomen nou però juga un paper importantíssim en la fluctuació dels preus de l’habitatge. Com en qualsevol altra branca del capitalisme, l’especulació en aquesta matèria radica tant en acords entre propietaris per no abaixar els preus com per disminuir intencionadament l’oferta per a fer pujar els preus. Per exemple, a Catalunya es calcula que hi ha 80.000 pisos buits, només de nova construcció, la majoria en propietat de immobiliàries, constructores o bancs, que no els surt rentable vendre’ls ara mateix.

Per altra banda, la mentalitat tradicional catalana sempre ha impulsat la compra-venta de pisos. La opció del lloguer ha sigut sempre una opció minoritària i més cara si es té en compte el cost total durant el llarg de la vida d’un individu. Objectivament, si el lloguer té un preu lògic i adequat, ninguna de les dues opcions hauria de sortir més cara.

Tercer, en els darrers 10 anys hem vist com la inversió internacional en habitatges a Catalunya ha augmentat considerablement. El govern de la Generalitat, tant en l’etapa pujolista com més en endavant, ha intentat vendre Catalunya com a destinació turística i aquest impacte s’ha notat en el preus dels lloguers i la compra, especialment en el litoral català. Apart, la baixada dels preu de l’habitatge també va atraure grans inversos estrangers amb la idea de fer-ne negoci. En aquest tercer punt és important també notificar l’existència d’una nova demanda: El turisme. Amb l’aparició de plataformes com AirBnB es facilita la posada en disposició de turistes d’habitatges que són necessaris i a l’hora, l’augment del lloguer a tot el territori a causa del nivell de vida més elevat dels turistes.

Per tots aquests motius la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

  1. La regulació del preu de lloguer i de compra d’habitatge en funció de l’estat, mida o altres variables particulars de cada habitatge. Aquesta regulació ha de ser directa en forma de legislació i no es pot deixar en mans de les lògiques del mercat influint indirectament, per exemple, que l’administració publica compri habitatge. L’horitzó d’aquesta regulació seria l’expropiació i gestió per part de l’administració de tot habitatge a Catalunya.
  2. Una legislació que prohibeixi tenir pisos buits a Catalunya sense motiu rellevant.
  3. La regulació de l’impacte de la inversió de capital estranger a Catalunya, sobretot en matèria d’habitatge.
  4. La prohibició d’utilitzar qualsevol habitatge com a residència turística. Aquesta prohibició té com a objectiu no tan sols evitar la pujada dels preus de l’habitatge si no també la creació de comunitats estables a partir del lloc on es viu.

4.5.2. Transport

Com s’ha comentat abans, la joventut del nostre país viu en la paradoxa de necessitar moure’s per estudiar i per treballar, i a la vegada no disposar d’un transport públic òptim per poder-ho fer. Aquesta realitat s’expressa de diferents formes, amb una dinàmica estructural: com més lluny de les capitals es viu més difícil és moure’s amb transport públic. Tanmateix, la gent jove que viu a les capitals també té dificultats per accedir a aquest dret pels preus elevats de les tarifes.

Pel que fa als municipis que es troben fora de les línies de rodalies o mitja distància, podem observar la preeminència d’autobusos gestionats per empreses privades. Aquest tipus de gestió comporta una clara manca de qualitat en el servei, a la vegada que suposa un preu major. Aquest fet produeix un gran greuge entre la joventut d’aquestes zones, que viu amb una major dificultat l’accés al dret a l’educació. A més, produeix un èxode en les etapes en les que han de cursar estudis superior, acabant buidant-se aquests municipis de quadres tècnics i professionals, aprofundint així en la manca d’oportunitats per al desenvolupament i la diversificació econòmica.

Una altra realitat és la de la gent jove que viu als municipis que es troben dins de la xarxa ferroviària, però que viuen en ciutats allunyades de la capital. En aquest cas es dóna un doble greuge: d’una banda, els preus abusius dels bitllets, i de l’altra, la manca estructural d’inversions. Així doncs, la joventut treballadora i estudiantil d’aquestes zones té també grans dificultats per moure’s, i a la vegada pateix grans massificacions i retards que fan que hagin de passar la major part del dia al tren. La immensa majoria de la gent jove de les perifèries més allunyades viuen marcats pels horaris dels trens, pels retards i per una situació agreujada de precarietat per l’elevat percentatge de despesa que comporta el transport públic per als seus ingressos.

Finalment existeix la realitat de la gent jove que viu a les capitals. Tot i que existeix una major inversió i un major servei de transport públic, també es donen obstacles a l’hora d’accedir-hi. Així doncs, tot i que s’ha donat una congelació en els preus del transport públic en els darrers anys continuen sent elevats per a la joventut. Així mateix, existeixen grans diferències entre les capitals de província respecte a Barcelona i els municipis més propers. Per una altra banda, a Barcelona, tot i que s’han incrementat les inversions i s’ha incrementat la flota de vehicles del servei de transport públic, existeix una massificació, i el transport privat continua tenint un pes que cal anar corregint.

La JCC aposta per un model de mobilitat basat en l’ús del transport públic, accessible per a la classe obrera i les capes populars, amb un increment notable d’inversions.

Per això, la JCC proposa:

  1. La reducció progressiva dels preus del transport públic.
  2. L’existència d’una única xarxa pública de transports col·lectius.
  3. La revisió de les zones tarifàries de la xarxa ferroviària.
  4. L’ampliació de la T-Jove fins als 30 anys, amb una tarifa del 50% respecte la tarifa general, amb tots els transports del país integrats.
  5. La creació d’una T-Estudiant gratuïta, amb tots els transports del país integrats.

4.5.3. Oci i consum

El capitalisme transforma tots els espais de la vida en mercaderia, i l’oci no és una excepció. Així doncs, als barris i les ciutats els espais destinats a gaudir del temps lliure s’han anat assimilant als espais de consum, fomentant una forma de viure i d’organitzar el temps lliure centrada en el consum de béns, serveis o ofertes culturals consumistes.

En l’actualitat sortir a divertir-se és sinònim de consumir. Davant d’aquesta realitat, la Joventut Comunista considera que cal treballar per acabar amb la cultura consumista, i amb aquells elements que el fomenten i que impedeixen la consolidació d’alternatives d’oci. També cal fer esment a la importància dels patrons de consum que tenim a la nostra societat, desplaçant aquelles formes d’oci i consum no hegemòniques a una visió estranya, incomprensible i fins i tot discriminatòria. Des de la JCC defensem que la gent tingui dret a gaudir de l’Oci Alternatiu i la Cultura Dispersa sense imposicions.

Aquest fenomen no s’ha produït de forma espontània, sinó que té el seu origen en unes polítiques determinades, que aposten per un model d’oci i de consum dominat per les grans empreses. Aquesta política es basa en la implantació de grans centres comercials composats a partir d’un circuit tancat en el que es pot comprar, menjar i gaudir d’entreteniment en el mateix recinte. Existeixen també altres models, com el de la implantació de carrers dedicats exclusivament a la restauració, als bars o als locals musicals, que juntament amb una política d’obstrucció burocràtica a les activitats autogestionades, produeixen l’assimilació de l’oci al consum.

Tot i que és evident que la gent jove té necessitats, i que necessita consumir una sèrie de productes essencials, cal superar la visió imperant segons la qual les identitats es construeixen a partir del consum. En l’actual fase del capitalisme es dóna una gran paradoxa: d’una banda, s’educa a la gent jove en el consumisme, i de l’altra se li neguen el dret al treball i a l’educació, condicions fonamentals per garantir els ingressos que garanteixen el consum. El consumisme, doncs, condemna a la joventut de classe treballadora a una frustració perpètua, a la vegada que fomenta l’individualisme i l’elitisme. Genera, a més, falses identitats en base a la fetitxització de les mercaderies. Les marques, en un context consumista, pretenen construir un sentiment de pertinença a través de les seves campanyes de màrqueting per tal de consolidar clients. A partir d’aquest sentiment de pertinença aconsegueixen assegurar el consum dels seus productes, siguin útils o no per a les necessitats de la seva clientela, siguin millors o pitjors que els productes d’altres companyies.

A aquest fenomen cal sumar l’extensió de les grans superfícies comercials i dels eixos comercials dominats per les grans companyies, facilitant així que el consumisme ocupi la major part del temps lliure. Aquesta extensió debilita el petit comerç i les propostes d’economia cooperativa i solidària, facilitant a la vegada la concentració i centralització de capitals en la distribució minorista de mercaderies. A la vegada, tendeix a privatitzar l’espai públic i a impedir una socialització lliure de consum a l’espai públic.

En l’actualitat sortir a divertir-se és sinònim de consumir. Davant d’aquesta realitat, la Joventut Comunista considera que cal treballar per acabar amb la cultura consumista, i amb aquells elements que el fomenten i que impedeixen la consolidació d’alternatives d’oci.

Per això, la JCC proposa:

  1. Limitar els horaris comercials i la implantació de grans companyies en els eixos comercials, per frenar la laminació del comerç i les ofertes d’oci de proximitat.
  2. Limitar la presència de publicitat comercial i l’ús privatiu de l’espai públic per part de grans empreses.
  3. Limitar la publicitat comercial de les grans empreses als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.
  4. Facilitar la socialització en l’espai públic a través de l’increment zones verdes per a l’esbarjo, parcs i zones per a la pràctica de tot tipus d’activitats comunitàries, així com l’increment d’aquests espais en places i carrers.
  5. Acabar amb les traves burocràtiques i facilitar les activitats sense ànim de lucre a l’espai públic, fomentant a la vegada la convivència i la fraternitat en l’espai públic.

4.6. Cultura

Les condicions precàries en les que ens obliga a viure el capitalisme fan cada cop més difícil que les joves puguin consumir una cultura pròpia, popular i que els representi. Per exemple, puguem pagar per veure una pel·lícula al cinema, visitar una exposició a museu o gaudir d’una obra de teatre. Aquesta situació en cap cas ha provocat que deixem de consumir-la, però sí ha transformat les vies de transmissió.

Aquesta transformació ve donada pels profunds canvis que s’estan donant en diversos aspectes de l’àmbit cultural en el segle XXI: des de les formes de transmissió ala continguts. Per exemple, l’arribada de plataformes VOD (com Netflix), que ve molt després de la popularització de Youtube i altres plataformes alternatives d’intercanvi audiovisual (com Pordede). A més a més, les joves hem sigut conscients del sorgiment de noves expressions pròpies com els videoclips i la musica urbana i electrònica. Tot això ens ha portat a canviar la nostra manera de relacionar-nos amb la cultura, i és que ja no hi accedim com abans.

La cultura, com la resta d’elements que envolten la vida de les persones, es un espai dominat pel capitalisme i per tant un espai que s’ha de lluitar per hegemonitzar. Les comunistes tenim aquesta batalla perduda des de fa més temps del què ens pensem: podríem dir que l’últim exemple de triomf amb majúscules d’hegemonització de la cultura va ser la URSS. I, per tant, com el sistema porta tan temps guanyant aquesta batalla, hi han elements en la cultura assumida, que ens envolta, que són part del sistema. I no només això: el capitalisme també ha desenvolupat les seves pròpies eines amb l’ajut de les quals perpetuen aquesta dominació. La propietat de la cultura no és seva, però elements com les formes de comunicació, les modes  o, fins i tot, el propi sentit filosòfic del gust son espais que han guanyat. Per poder participar d’aquesta batalla, des del comunisme juvenil, s’han de determinar els elements culturals que es puguin treballar per poder resignificar i finalment reapropiar per la classe obrera. En definitiva, hem de trobar els espais que es puguin subvertir contra el sistema que tinguem més a ma i treballar en ells.

Actualment en veiem submergides en la cultura mainstream: els grans èxits de taquilla, la música pop, els youtubers, els best-sellers… són un fet mundial, i el que podria escoltar una jove de Catalunya ho podria escoltar una jove d’Austràlia. Amb tot això és impossible que no pensem que la globalització ha obert un nou camp de batalla on les potències culturals lluiten per la seva major influència en la societat. Per tant, els nostres marges d’actuació son, certament, limitats: però això no significa que no puguem agafar allò que tenim més a bast -des d’internet al foment de la cultura de barri- per desenvolupar una tasca molt necessària.

La veritable qüestió és com podem aconseguir que allò que ens envolta, en l’àmbit cultural, pugui revertir en el nostre benefici. Primerament, aprenent com funcionen els seus canals de difusió que siguin accessibles per nosaltres, aprendre d’ells i saber revertir-los al nostre favor. També hem d’estar atentes als gusts i modes actuals per poder utilitzar els elements generals (aspectes associats com a positius en aquest sistema de consum) i poder transmetre les nostres idees. Això inclou saber fer un cartell adequat o difondre grups o col·lectius de música urbana no masclista. A partir d’aquí s’ha de reflexionar sobre on podríem actuar o en quina d’aquestes coses tenim capacitat d’incidència actualment.

La JCC ha de tenir en ment la difusió d’una cultura compartida, popular i rebel com una de les seves tasques importants a desenvolupar, ja que a partir de les nocions col•lectives de la cultura i l’oci podem incidir més fàcilment en el jovent actual. I, en aquesta cultura que desitgem, hauríem d’evitar caure en actituds classistes i elitistes com depreciar  les noves corrents de cultura urbana que estan sorgint arreu de l’estat, per exemple, ja que son expressions populars i de classe que reflecteixen la classe obrera jove a la que volem arribar. Això no significa que no en siguem crítics: al contrari, hem de procurar fer una difusió d’una cultura no classista, antipatriarcal, que respecti i recolzi tota la diversitat i les lluites sobre les múltiples opressions que es viuen sota el capitalisme.

Entre aquelles coses que si podem fer està el fomentar la cultura de barri, d’entorn, organitzant esdeveniments populars com jornades esportives, recitals de poesia, algun taller pràctic, concerts o projeccions esporàdiques que difonguin aquells continguts que nosaltres creiem que van en la línia dels nostres valors i continguts comunistes i de classe. Però, en pensar aquestes activitats, hem d’estar íntimament connectats amb les necessitats i desitjos del jovent al que hem d’arribar, de forma que les activitats tinguin èxit en trobar els formats adequats. Cal, doncs, fer prova-error en els intents de fomentar la cultura que desitgem a partir de la intervenció i estar molt atents als canvis que es van produint en el consum de masses. No hem de tenir por a provar nous formats si les fórmules antigues ja no ens funcionen.

4.7. Vida Saludable

4.7.1. Salut

Quan parlem d’una societat capitalista, des del punt de vista de salt, hem de parlar de depressió i estrès. Ambdues dolències, de vegades lligades , són el símptoma de que la societat viu lligada a un sistema que les oprimeix, tant física com mentalment. L’adolescència i posterior maduresa en un ser adult són processos on fem canvis tant físics com mentals. Ens convertim en les persones que desitgem ser, i això per a molts joves se’ls torna difícil, de vegades per les pressions estudiantils, altres per les laborals, per bullying que la mateixa societat exerceix sobre les persones que simplement són diferents. Des de fa temps anem veient com el jovent es més propens  sofrir afeccions mentals, a causa de l’estrès produït pel seu dia a dia. Hem de lluitar per la salut del jovent, atès que una jovent sa mentalment i organitzat és la millor eina per lluitar contra el sistema que ens oprimeix fins a la sacietat.

És important tenir en compte, com a comunistes, que quan ens plantegem què és una vida saludable ho fem pensant en salut, i no només en sanitat. Quan parlem en sanitat, del que estem parlant és de curar malalties; apareix un problema de salut concret, es guareix i ens n’oblidem fins al següent. Quan parlem de salut ens estem referint a la suma d’accions de les forces socials econòmiques, polítiques i culturals (també les sanitàries), així com les condicions de vida treball, habitatge, alimentació on ens ha tocat viure. Això inclou no només al sector sanitari, sinó altres sectors que, com bé sabem, ens condicionen vitalment.

És per això que hem de ser uns ferms defensors d’una sanitat gratuïta, universal i de qualitat. Parlar de sanitat gratuïta i universal es mostra evident i imprescindible en un moment en què el capitalisme ens porta a unes condicions de vida on la sanitat està essent retallada, privatitzada i deixant ciutadans fora de la mateixa. Per altra banda és important parlar de sanitat de qualitat per poder començar a parlar de salut. Actualment el sistema sanitari s’estructura i es planteja amb la única voluntat de guarir dolències, deixant cada vegada menys temps als professionals sanitaris per a atendre als pacients, i per tant, forçant-los a treballar sota una pressió innecessària alhora que no els paga un salari just. La nostra posició en aquest sentit ha de ser de ferma defensa de la lluita de la sanitat pública per què sigui veritablement gratuïta, universal i de qualitat.

És important tenint en compte aquestes malalties a l’hora de parlar de salut, ja que, a nivell social, quan parlem de salut, no es tenen tant en compte les malalties mentals com les físiques. El fet d’ignorar les malalties mentals les estigmatitza socialment, i això ens pot portar, com a joves, molt sovint a amagar-les, o bé no tractar-les per desconeixement, o per por a la reacció de l’entorn social. La salut pública que defensem ha de ser capaç de treballar amb la salut mental de manera àmplia i oberta i no relegar-la a un segon terme, així com fer entendre a la societat la importància de la mateixa.

És important tenir en compte aquestes malalties a l’hora de parlar de salut, ja que, a nivell social, quan parlem de salut, no es te en compte la diversitat funcional física i mental. Ignorar i estigmatitzar-les des del conjunt de la societat i les institucions és nociu pels qui viuen amb elles i injust si volem construir una societat igualitària on tota la diversitat s’hi senti còmode, sigui escoltada i atesa com requereix.

4.7.2. Alcoholisme i Drogues

Com dèiem anteriorment, el canvi constant del jovent cap a la maduresa tant mental com a física exerceix una pressió que de vegades no es pot canalitzar. El jovent està exposat a una avaluació constant de les seves vàlues, ja siguin laborals o formatives. La pressió d’escollir que vols ser com individu, sumat amb els designis del sistema per mercantilitzar a aquest jovent en forma de mà d’obra barata i accessible, sense oblidar  els problemes que té la joventut per trobar-se amb el seu jo soci-polític, agreugen aquesta situació portant-les fins a l’extrem . Cada vegada hi ha més joves addictes a les drogues, cada vegada l’edat mitjana de consum d’alcohol es redueix més. Tot això fa que el jovent vulgui alienar-se de la pressió exercida al seu voltant, evadint-se de la millor forma que hi sap.

Les drogues com a via de fugida són una conseqüència del capitalisme, de la mateixa manera que l’ús lúdic actual d’aquestes segueix sent un problema causat pel capitalisme ja que s’han utilitzar com mètodes d’alienació de la classe obrera; causant addicció, pèrdua de temps i de diners (problema bastant greu sobretot en la classe obrera). Sota el marc capitalista actual ens hem de posicionar a favor de la seva regularització per poder acabar amb el mercat negre que s’origina d’aquestes, poder facilitar el seu ús terapèutic i per poder mantenir una campanya de conscienciació sobre aquestes (i així poder evitar els excessos, i una futura dependència i addicció).Tenint en compte que no hem de promoure mai el seu ús dins dels nostres espais i que hem de ser crítics amb les seves causes i conseqüències.

Per aquest motiu és important plantejar una estratègia a llarg termini per abolir el consum de drogues nocives per a la salut a la nostra societat. Resulta evident que la prohibició immediata de les drogues nocives, incloent l’alcohol i el tabac, seria una estratègia poc materialista i evocada al desastre. A l’hora és important diferenciar l’alcohol, el tabac i la marihuana de la resta de drogues, per la seva normalitat d’us dins de la nostra societat, especialment entre la joventut, i per la seva condició de drogues toves.  La legalització de les drogues toves, mantenint la seva producció i distribució sempre sota control de l’Estat, ha d’anar enfocada cap a l’objectiu que aquestes siguin progressivament deixades de banda. Valorem positivament alguns dels efectes de la seva legalització (controls sanitaris, impostos, etc.), però creiem que s’han d’observar quins són els motius pels quals el jovent necessita evadir-se. Cal conscienciar i ensenyar a fer-ne un ús responsable i les conseqüències de la seva consumició. Cal fer una educació amb els peus a terra, assumint que gran part del jovent consumeix drogues (siguin legals o no).

4.7.3. Esport

És una obvietat que fer esport és essencial en el dia a dia d’una persona. Està demostrat que fer esport activa el metabolisme, resta toxines al cos, millora l’ànim i millora en general la salut dels nostres músculs, òrgans i ossos. Però cal fer esport gaudint d’ell, millorant la nostra visió col·lectiva, d’equip i la nostra constància. De fet, quan fem esport el nostre cos genera serotonina, dopamina i endorfines, tres hormones diferents que funcionen, per al nostre cos, com un bàlsam, produint una sensació de benestar que ens fa fugir l’ansietat, l’estrès i la pressió, i alhora ens fa sentir bé amb nosaltres mateixes.

Fer esport és bàsic per tenir una vida saludable, però l’esport portat a l’extrem pot ser contraproduent. Si tens menys de divuit anys no es recomana fer diversos esports, perquè poden ser un problema en el teu creixement ossi, per exemple els esports que utilitzen peses. L’esport és essencial, però has de gaudir d’ell, riure quan el practiques i el més important, no t’atabalis, fer esport és un hàbit i una millora de salut, afegir estrès al teu cos no es fer esport.

Cada dia que avancem, cada any que se’n va, som una societat més sedentària, amb treballs o estudis que no ens permeten fer un esport regular amb una societat ancorada a la tecnologia i amb addicions serioses a les xarxes socials. Tot això fa que segons estudis presentats al 2016, el 73% de la societat espanyola augmenta el risc d’emmalaltir pel seu sedentarisme. Aquestes dades són reveladores, 7 de cada 10 persones al nostre país estan en risc de patir problemes cardiovasculars, com ara els problemes cardíacs, la hipertensió o la diabetis. Aquestes percentatge de persones reduirien exponencialment el riscs de patir aquestes malalties amb 30 minuts diaris d’activitat física. Vist d’aquesta manera, reduirien exponencialment el riscs de patir aquestes malalties. Vist d’aquesta manera, hem de ser conscients de la societat en la qual vivim, i no prendre això com alguna cosa sense importància, sinó com una xacra que hem de combatre perquè la nostra població sigui més sana. És un treball col·lectiu, un treball de tots i totes.

4.7.4. Alimentació

El nostre cos és una màquina, no entén d’hamburgueses, de coliflors o d’arròs. El cos desintegra totes i cadascuna de les molècules dels aliments i el que treu a nivell de macro i micronutrients. Aquests nutrients serveixen per alimentar al nostre cos i que aquest pugui exercir les tasques que diàriament li imposem. Amb això volem dir que seguir una dieta equilibrada és, sense cap tipus de discussió, la capacitat d’alimentar al nostre cos amb les dosis necessàries que aquest necessita, tant de vitamines, minerals, proteïnes, carbohidrats etcètera. L’alimentació ha de ser variada, menjant proteïna vegetal (la gran oblidada a la nostra dieta), les verdures, el peix, les hortalisses, la fruita. La nostra defensa és ferma, l’ésser humà ha d’aprendre a alimentar-se, més que per goig, per necessitat mecànica, de nosaltres depèn que la nostra maquinària pugui funcionar o no.

Tot i això, menjar ha de ser un plaer. Per a fer-ho, apostem per una alimentació de proximitat, i ho fem per dos motius: primerament, per motius principals i bàsics de salut, i per altre per motius ecològics. Quan ens alimentem amb productes de proximitat ho estem fent menjant productes cultivats a prop nostre, i per tant, productes que poden ser collits en el millor moment de la seva maduresa, i ser alhora consumits quan estan en el seu millor moment, perdent el mínim dels seus nutrients en el transport i en el punt de maduració corresponent. Per altra banda, a nivell ecològic és un contrasentit consumir productes que requereixen un transport molt llarg i costós, ja que si són productes frescos corren el risc de perdre part de les seves qualitats nutritives, i per altra banda contaminem tant en el seu transport que malmetem el planeta per una altra banda. Ara mateix es pràcticament impossible fer un canvi d’aquest tipus fins que no canviï la producció alimentària i la comercialització.

Potser en aquest moment és important plantejar-nos per quin motiu no estem prou informats de totes aquestes coses que, un cop ens hi posem a pensar, ens semblen bàsiques. Com dèiem anteriorment en parlar de salut i no de sanitat, hem d’incloure tots els aspectes que conformen la salut en el nostre dia a dia, i això passa també per una educació en l’alimentació. Aquesta educació, que ha de ser global i per a tota la societat, ha de començar en algun lloc, en nosaltres mateixes, però poder estendre’s socialment. Per això, plantegem la necessitat d’educar a nivell alimentari als centres educatius, donant així a l’alimentació la rellevància necessària que té en la nostra salut.

Una cosa és defensar una alimentació saludable, amb unes pautes esportives mínimes i una altra cosa és caure en la gordofòbia. Estem immersos en una societat en la qual tenir una talla de pantalons determinada et crea un estatus de superioritat. El sistema capitalista crea anunci publicitaris on s’anima a les persones a tindre cossos visiblement prims, en el cas dels nois musculosos, i en el cas de les noies primes fins a arribar a l’extrem. És intolerable caure en aquesta visió, la qual ens indica que una persona tingui uns quilos de més, ja hagi de ser una persona malalta. La salut no va lligada a l’aparença de la persona. De totes formes si que és cert que hem d’educar i lluitar per combatre l’obesitat, però no caure en l’exclusió que el sistema exerceix en contra de les persones amb talles grans. No cal confondre conceptes, atès que en moltes ocasions aquests cànons de bellesa exerceixen tanta pressió als joves que aquests, o bé cauen en depressions absolutes o algunes vegades problemes pitjors, ja siguin malalties com la bulímia o l’anorèxia. hem de lluitar per una societat en la qual la talla dels pantalons no tingui importància.

A l’actualitat hi ha molts problemes els quals eviten que la societat s’alimenti correctament, els productes de qualitat que s’encareixen molt, pèrdua de qualitat a les fruites, hortalisses i verdures, gran problema per accedir al peix o a la carn de qualitat i un llarg etcètera. Tots aquests problemes de la societat impedeixen que aquesta s’alimenti de forma correcta. Hi ha moltes variables en aquesta problemàtica, la més clara és la precarització i la disminució de salari de la classe treballadora. Menjar bé es podria entendre ara per ara com un luxe, els productes de qualitat cada vegada són menys accessibles a tothom, hem de lluitar per una alimentació sana, de qualitat i accessible econòmicament. Ens hi estem jugant molt, la nostra salut i la nostra qualitat de vida. Una altra de les raons per les quals la societat no s’alimenta correctament és sense dubte un problema d’educació alimentària, la societat no sap alimentar-se correctament i això es una tasca de tots i totes per conscienciar que una alimentació bona enriqueix el cos i la ment.

4.8. Límits del creixement – Socialisme o Barbàrie

Vivim en un planeta finit i per tant molts dels recursos que emprem ho són també, és per això que és necessari prendre mesures que garanteixin un futur sostenible. Podria argumentar-se que encara és aviat, que la tasca pot posposar-se, que el nostre consum està encara lluny de la taxa anual de reposició del planeta en el cas dels recursos renovables (aigua, massa forestal, superfície cultivable, aliments…), o, en el cas dels no renovables (combustibles fòssils, urani…), la quantitat de reserves disponibles és suficient per mantenir el consum actual durant molt temps.

Enfront d’aquest plantejament ha de tenir-se en compte que l’evolució de moltes de les variables i fenòmens que tenen pes a l’hora d’analitzar la terra com un ecosistema, com per exemple la població mundial, l’absorció de contaminants en l’atmosfera, l’escalfament global, el consum de certes matèries primeres, etc…, tenen un comportament exponencial[2] (sempre que ens trobem en un escenari llunyà als límits físics del planeta). Que els canvis que sofreix una magnitud tinguin un comportament exponencial significa que aquesta quantitat es duplica cada un cert període de temps. Aquest comportament fa que sigui complicat valorar en quin moment estem prop del límit d’explotació d’un determinat recurs i quant temps trigarem a estar-ho. Sí comencem a actuar quan veiem que ens trobem prop d’aquest límit i la reacció no és prou ràpida o la resposta no és la més adequada, pot succeir que de seguida ens trobem a dues vegades per sobre d’aquest límit, amb les conseqüències que això pot tenir. Al món real moltes d’aquestes variables estan interrelacionades, per la qual cosa l’efecte combinat de diverses d’elles pot donar lloc a situacions impredictibles.

Òbviament, consumir un recurs a una taxa per sobre del sostenible és una cosa que no pot fer-se de forma continuada, encara que si pot succeir durant un període de temps relativament curt (anys, dècades…). Aquestes situacions de explotació insostenible del recurs es donen per una combinació de causes que solen ser combinació d’aquestes tres:

Hi ha un creixement accelerat amb canvis ràpids, del tipus comentat més amunt.
Hi ha una barrera o algun tipus de límit més a allà de la qual el sistema no pot passar de forma segura. Exemple: consumir aigua d’un riu fins a esgotar-ho.
Retard o error en la presa de mesures. Les conseqüències directes d’això són esgotament i escassetat de certs recursos. És a dir, a una època de consum desmesurat, li seguirà una altra (forçosa o voluntària) d’escassetat.

En l’actualitat alguns indicadors ja han aconseguit el seu màxim de producció com la taxa de producció de gra per habitant, o el consum d’aigua per habitant als països desenvolupats (que van aconseguir aquest pic a mitjan dels 80). Recentment s’ha fet viral la notícia que la producció de petroli mundial podria haver aconseguit el seu màxim el passat any: encara que és aviat per confirmar-ho i podria ser una conclusió prematura, és indicatiu. Es troben en risc d’overshoot també la massa forestal i la superfície mundial de terreny cultivable. En termes generals es calcula que la petjada ecològica de la humanitat en els últims anys ha estat un 20% per sobre de la sostenibilitat (considerant sostenible el consum/emissió de deixalles que el planeta pot regenerar/absorbir en un any).

Els efectes del canvi climàtic podrien afectar-nos de maneres diverses, per exemple, l’alta concentració de CO2 a l’atmosfera, ja està provocant, segons alguns estudis, canvis en la composició nutricional dels vegetals que mengem, augmentant la proporció d’hidrats de carboni en els mateixos.

Un altre fenomen que podria arribar a seguir un procés de retroalimentació exponencial, com ha alertat la comunitat científica, és el canvi climàtic. Els gasos d’efecte hivernacle són els causants de l’escalfament global, que a la vegada, produeixen el desglaç dels casquets polars així com altres ecosistemes com la tundra siberiana, això allibera a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle que estaven acumulats en aquest gel, en un procés que es retroalimenta. Alguna cosa similar ocorre amb la solubilitat del CO2 en els oceans, que disminueix quan augmenta la temperatura de l’aigua. Un augment d’un parell de graus a nivell mundial podria desencadenar processos catastròfics.

Els límits del creixement no són límits al nombre de persones, cases o cotxes, té més que veure amb el límits al com la humanitat pot extreure recursos (menjar, aigua potable, fusta, pesca…) i emetre deixalles (gasos d’efecte hivernacle, substàncies tòxiques, plàstics, etc…) sense excedir les capacitats productives o abortives del planeta. El capitalisme, no només és incapaç de resoldre els problemes comentats, si no que, amb la seva lògica neoliberal de lliure mercat, en la qual l’única cosa que conta és optimitzar beneficis, els agreuja.

No es tracta de parar el creixement econòmic immediatament si no d’atallar vell mites. Després de dècades de creixement econòmic, no només no s’ha acabat amb la pobresa al món si no que les desigualtats han augmentat, producte de l’acumulació de capital capitalista. S’ estima que  la producció mundial d’aliments és suficient per alimentar a 8.500 milions de persones (la població mundial estimada per 2050), no obstant això, segons la FAO 850 milions de persones passen gana al món. Cal preguntar-se Creixement? Creixement de que? Perquè? Per a qui? Pagat per qui?

Com a comunistes hem d’apostar per un desenvolupament sostenible, amb un horitzó de creixement zero, amb una economia basada en recursos renovables que permeti de lloc a una petjada ecològica que el nostre planeta sigui capaç de suportar. Entenem que cap dels problemes exposats tenen solució dins del capitalisme, ja que per resoldre’ls faria falta una economia fortament planificada, allunyada de les lògiques de lliure mercat i del curt termini, i que potenciï la sobirania energètica i alimentària dels pobles

4.8.1. Agricultura

  1. Apostar per formes de cultiu sostenibles, que ja han demostrat ser capaces de generar taxes de producció similars a les aconseguides mitjançant l’abús d’abonaments artificials i diferents químics. Amb l’avantatge que no produeixen l’esgotament dels terrenys fèrtils usats per al cultiu.
  2. Invertir una part dels diners que es dedica actualment a la recerca per a millores de cultius mitjançant químics i enginyeria genètica i redirigir-ho a recerques relacionades amb mètodes ecològics per millorar la seva productivitat.

 

4.8.2. Indústria

  1. Mantenir la producció industrial en un uns límit raonables en termes de sostenibilitat, evitant pics de producció i combatent pràctiques com l’obsolescència programada.
  2. Avançar cap a un model energètic basat en les energies renovables, que permeti abandonar el consum de recursos fòssils altament contaminants i responsables del canvi climàtic. La tecnologia no permet un sistema energètic basat completament en fonts renovables, proposem avançar cap a aquest horitzó amb un model de transició, valorant per a això el paper que poden jugar les centrals nuclears recolzant l’ús de reactors nuclears de nova generació i eventualment reactors de fusió, si bé aquesta possibilitat no estarà disponible en almenys 30 anys. Amb aquest objectiu d’arribar a un sistema amb zero emissions de CO2, cal apostar per una estratègia combinada d’eficiència energètica i investigació en el desenvolupament de tecnologies relacionades amb aquestes fonts netes.

 

4.8.3. Protecció de la naturalesa

  1. Explotació sostenible dels recursos naturals: boscos, aqüífers…
  2. Protecció efectiva d’espècies en perill d’extinció. Per a això, valorar la implementació de pràctiques com el ecoturisme, que ja han demostrat la seva efectivitat amb algunes espècies com el llop ibèric.
  3. Fomentar, entre la joventut, l’anàlisi científic i crític de la realitat i del medi natural per tal de poder contribuir a la lluita contra el canvi climàtic, i les altres formes de contaminació, així com combatre l’auge del negacionisme del canvi climàtic esperonat pels nous moviments dretans, especialment des de sectors de la societat i del govern dels EUA.

Mani_estudiants2(bn)