Fa just 7 dies que rebíem la impactant, però esperada, sentència que posava punt final a un cicle polític a Catalunya conegut com a “el Procés”. Sentència repressiva, que només s’explica en el fonament de la venjança i la defensa a ultrança de la unitat de l’Estat Espanyol. Plasma una reacció del règim davant de l’exercici de la democràcia a Catalunya.
El PSOE ha actuat com a pilar central el règim. En paraules del president en funcions, Pedro Sánchez, l’Estat respondrà a Catalunya amb “firmeza democrática, unidad y proporcionalidad” i afegeix que “no habrá impunidad”. Primer reprimint les manifestacions, incitant a la violència amb càrregues injustificades, a cop de porra. Tanmateix, Pedro Sánchez va més enllà, ens trasllada que no hi haurà impunitat, és a dir, que activaran la següent fase repressiva, Fiscalia i cossos policials actuaran i perseguiran el moviment popular si aquest no s’està quiet.
A Catalunya, queda registrada la debilitat del Govern de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona davant la repressió de l’Estat. Per una banda, el plegament del Conseller d’Interior Miquel Buch a la dinàmica repressiva gestada des de l’aparell de l’Estat, posant a disposició els Mossos d’Esquadra a l’escalada de violència contra els manifestants. Seguint amb les declaracions del President Quim Torra, on intenta situar un relat de blanqueig a les actuacions dels Mossos i el Conseller, de criminalització de la protesta juvenil i d’un ja gastat i nostrat discurs antiespanyolista. Finalment, les més que desafortunades declaracions de l’Alcaldessa Ada Colau, que equipara les càrregues policials i detencions, que s’han donat de forma arbitrària, desmesurada, i fins i tot de forma il·legal, amb la legítima defensa dels i les manifestants, clamant a l’statu quo, plegant-se a la crida a l’ordre del règim.
Condemnem profundament la violència policial i les detencions. La Policia Nacional i els Mossos d’Esquadra són cossos de repressió que practiquen el terrorisme d’estat. Els i les joves treballadores de Catalunya no és el primer cop que afrontem aquesta repressió en la darrera dècada. Ho vam viure l’1-O, i ho vam viure molt abans a les Vagues Generals del 2012, on milers de vaguistes de tot l’Estat Espanyol van rebre una onada repressiva.
Aprofitem per solidaritzar-nos amb totes les víctimes de la repressió i les seves famílies arreu de l’Estat Espanyol, en les concentracions en suport a la llibertat dels presos i les presses polítiques catalanes i en contra de la sentència, a ciutats com per exemple Madrid, València, Bilbao o Sevilla. L’Estat, com a mecanisme de repressió de la burgesia espanyola ens oprimeix per igual com a classe i com a pobles, ofegant la sobirania de la nostra classe, la classe treballadora d’arreu de l’estat.
Davant aquesta setmana de mobilitzacions, el règim ha tancat files. La sintonia de les declaracions de representants de la burgesia espanyola radicada a Catalunya, com per exemple Artur Mas o Manuel Valls, disten de l’indepentisme o l’ultranacionalisme espanyol i se situen en la concordança de Pedro Sánchez. Constatem que el règim està intentant configurar un Front d’Ordre a Catalunya reagrupant elements orgànics de la seva burgesia. Aquesta recomposició respon a la necessitat d’aquesta classe de ressituar el seu contracte amb l’Estat sense trencar la seva supeditació a l’Estat Espanyol, ni assumir cap procés transformador que reverteixi (dins o fora de l’Estat) en millores en les condicions de vida de la classe treballadora de Catalunya, la classe pesa i la sobirania passa a segon pla.
Som conscients, també, que la tensió del conflicte sobre la sobirania territorial és aprofitat pel bloc conservador. Tot i això, constatem la reculada que ha patit Cs a Catalunya, principal partit del bloc conservador a Catalunya, de ser la segona-primera força al Parlament de Catalunya a perdre intenció de vot per culpa de jugar a disputar el lideratge del bloc conservador de tot l’estat contra PP i VOX.
Creiem que estem davant d’un tancament de cicle polític, el règim ha patit una petita crisi, entre el 15-M i l’1-O, però aquest tancament és imminent. Per tant, no podem deixar de mirar amb goig la mobilització popular, alhora que no podem deixar de participar-hi. És necessari vestir aquesta mobilització popular amb una acció política concreta. Cal ser valentes i no equidistants. L’eix nou-vell de la política ataca de nou, i ja té situats els elements de l’eix esquerra-dreta, i de l’eix sobirania-unionisme, les contradiccions s’accentuen i se simplifiquen alhora, anem a un cicle de contrastos, no de matisos. Ruptura o règim.
La nostra aposta és la de la sobirania popular, creiem que és compartida per un espai polític immens i per subjectes polítics de l’esquerra a Catalunya. Dret a l’autodeterminació dels pobles, dret a una vida digna, dret al propi cos, dret a poder respirar, dret de classe a exigir i exercir les nostres llibertats, si cal, com sempre cal, lluitant.
Per tot això, encarem amb alegria el debat cap a la II Conferència Nacional del nostre partit, Comunistes de Catalunya, on analitzarem el pròxim 23 de novembre tot el que està passant i teixirem una proposta estratègica entorn de la sobirania popular. Participarem també en la Convenció Republicana del Sobiranisme Progressista, el pròxim 14 de desembre, espai comú de reflexió per tancar aquest cicle que ha suposat el Procés.
Animem a les joves de classe treballadora a prendre partit. Com deia la Neus Català, militant comunista, destacada activista feminista i antifeixista, una de les supervivents catalanes del camp de concentració nazi de Ravensbrück, que ens va deixar fa ben poquet: “Viure és lluitar”.
Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya
21 d’octubre de 2019
