9. Per una cultura popular i un oci alternatiu

9.1. La batalla de les idees

La cultura, com la resta d’elements que envolten la vida de les persones, és un espai dominat pel capitalisme i, per tant, constitueix un entorn idoni per lliurar la batalla per l’hegemonia, coneguda com la batalla de les idees. Les comunistes tenim aquesta batalla perduda des de fa més temps del que ens pensem: podríem dir que l’últim exemple de triomf amb majúscules d’hegemonització de la cultura va ser l’URSS. Per tant, la situació, d’entrada, és complexa: d’una banda, elements propis de la cultura que ens envolta són elements centrals del capitalisme, que són assumits per la majoria de la població sense plantejar-se cap mena de crítica o no veure’n el fons, el pòsit. D’altra banda, el capitalisme ha desenvolupat les seves pròpies eines a través de les quals perpetuar la seva dominació: malgrat no ser propietat del sistema, la cultura té uns elements com les formes de comunicació, les modes o, fins i tot, el propi sentit filosòfic del gust, en els quals el sistema no té rival. Per poder lliurar aquesta batalla, des del jovent comunista hem de determinar els elements culturals que es puguin treballar per poder resignificar i, finalment, reapropiar per la classe obrera. En definitiva, hem de trobar els espais que es puguin subvertir contra el sistema que tinguem més a mà i treballar en ells.

Actualment, i de la mà de la globalització, veiem com les societats occidentals (tot i que també aquelles on occident té una gran influència) estan seguint un procés d’homogeneïtzació cultural en la cultura mainstream, un procés en el qual els grans èxits de taquilla, la música pop que escoltem a les principals cadenes de ràdio, els youtubers que omplen les xarxes socials de contingut o els best-sellers que omplen llibreries són un fet mundial, i són igualment accessibles per una jove a Catalunya o una jove a Austràlia. Així doncs, la globalització ha obert el camp de batalla existent a un enfrontament cultural entre potències que busquen hegemonitzar el seu ideal de societat en el grau més gran  possible. Tot i aquest panorama, però, en el qual els nostres marges d’actuació són veritablement acotats i limitats, tenim al nostre abast un munt d’eines (des d’internet al foment de la cultura de barri) per tal de desenvolupar una tasca molt necessària: oferir una alternativa cultural popular i crítica.

El capitalisme obliga als i les joves arreu del món a viure en unes condicions precàries que afecten molts àmbits de la vida, tal com hem exposat anteriorment, i la cultura, sovint una de les oblidades, és un dels espais que més se’n ressent. Anar a veure una pel·lícula al cinema, gaudir d’una obra de teatre o d’un concert, o visitar una exposició a un museu són activitats en les quals les persones joves troben més dificultats per poder-les dur a terme. El capitalisme, en definitiva, posa obstacles pel consum d’una cultura pròpia, popular i representativa a les persones més joves; tot i això, els i les joves no es resignen: s’han aconseguit modificar, transformar, les vies de transmissió. 

Aquesta transformació és causada pels profunds canvis que s’estan donant en diversos aspectes de l’àmbit cultural en el segle XXI: des de les formes de transmissió als continguts, l’arribada de plataformes VOD (com Netflix o HBO), posterior a la popularització de Youtube i altres plataformes alternatives d’intercanvi audiovisual, ofereix una nova perspectiva tant per la cultura hegemònica com per la contrahegemònica que han pogut contribuir, en últim terme, a modificar la manera en la qual les joves es relacionen amb la cultura. 

Per tal de poder lliurar la batalla de les idees, la proposta de la Joventut Comunista pel foment de la cultura popular és la següent:

93. Aprendre com funcionen els canals de difusió hegemònics i els algoritmes que els governen, amb la finalitat de revertir-los i emprar-los a favor nostre. Des de les línies gràfiques a les estètiques, passant pel domini de les xarxes socials i el llenguatge.

94. Mantenir-nos sempre informades pel que fa als gustos i les modes que marquen tendència, tot defugint actituds classistes i racistes, per tal de ser capaces de generar discurs propi en consonància amb les nostres idees i plantejaments, tot incidint, en un primer moment, en aquells espais on ens pugui ser més fàcil actuar. No podem caure en l’error de menysprear les noves corrents de cultura urbana que estan sorgint arreu de l’Estat, per exemple, ja que són expressions populars i de classe que reflecteixen la classe obrera jove a la qual  volem arribar. Això no significa que no en siguem crítics: al contrari, hem de procurar fer una difusió d’una cultura no classista, antipatriarcal, que respecti i recolzi tota la diversitat i les lluites sobre les múltiples opressions que es viuen sota el capitalisme.

95. Incentivar activitats pel foment de la cultura de barri, de l’entorn, connectades a les necessitats i desitjos del jovent al qual hem d’arribar, per tal que tinguin èxit en trobar els formats adequats. Cal, doncs, fer prova-error en els intents de fomentar la cultura que desitgem a partir de la intervenció i estar molt atents als canvis que es van produint en el consum de masses. Des d’esdeveniments populars com jornades esportives, recitals de poesia, tallers pràctics, concerts o cinefòrums, hem de crear contingut que vagi en la línia dels nostres valors, que siguin comunistes i de classe, sense tenir por de provar nous formats si les fórmules antigues ja no ens funcionen.
    
96. Respectar i fomentar les expressions culturals estrangeres per demostrar la diversitat del territori i la societat i la integració d’altres col·lectius.

.

9.2. Oci i consum

El capitalisme ha transformat l’oci en una mercaderia. Seguint aquesta lògica, els espais destinats a gaudir del temps lliure als nostres barris i municipis s’han anat assimilant als espais de consum, fomentant una forma de viure i d’organitzar el temps lliure centrats en el consum de béns, serveis o ofertes culturals consumistes.

Aquest fenomen no s’ha produït de forma espontània, sinó que té el seu origen en unes polítiques determinades, que aposten per un model d’oci i de consum dominat per les grans empreses. Aquesta política es basa en la implantació de grans centres comercials compostos a partir d’un circuit tancat en el qual es pot comprar, menjar i gaudir d’entreteniment en el mateix recinte. Existeixen també altres models, com el de la implantació de carrers dedicats exclusivament a la restauració, als bars o als locals musicals que, juntament amb una política d’obstrucció burocràtica a les activitats autogestionades, produeixen l’assimilació de l’oci al consum. 

Tot i que és evident que la gent jove té necessitats, i que necessita consumir una sèrie de productes essencials, cal superar la visió imperant segons la qual les identitats es construeixen a partir del consum. En l’actual fase del capitalisme podem trobar una gran paradoxa: d’una banda, s’educa a la gent jove en el consumisme; de l’altra se li neguen el dret al treball i a l’educació, dues condicions fonamentals per garantir els ingressos que garanteixen el consum. El consumisme, doncs, condemna a la joventut de classe treballadora a una frustració perpètua, a la vegada que fomenta l’individualisme i l’elitisme. Genera, a més, falses identitats basant-se en la fetitxització de les mercaderies. Les marques, en un context consumista, destinen al màrqueting quantitats de capital ridículament superiors de les quals destinen al propi procés de disseny, testeig o producció i valent-se de l’estudi de la psicologia humana (mitjançant quantitats massives de dades sorgides de la recopilació de les nostres interaccions al món digital) i explotant-ne els punts més dèbils, dirigeixen el consum més enllà del propi ús, qualitat dels productes o serveis que pretenen comercialitzar.

A aquest fenomen cal sumar-li l’extensió de les grans superfícies comercials i dels eixos comercials dominats per les grans companyies, facilitant així que el consumisme ocupi la major part del temps lliure. Aquesta extensió debilita el petit comerç i les propostes d’economia cooperativa i solidària, facilitant, a la vegada, la concentració i centralització de capitals en la distribució al detall de mercaderies. Al seu torn, aquesta dinàmica tendeix a privatitzar l’espai públic i a impedir una socialització lliure de consum a l’espai públic. 

En el cas de la joventut, sobretot menors d’edat, la popularització del joc online és realment preocupant. La normalització del joc també ha passat per l’incentiu de la cultura de l’atzar als videojocs, on tenen accés nens molt petits -com són les loot boxes del FIFA o del Counter Strike, o jocs de ruleta a jocs infantils-. Aquesta cultura de l’atzar també es pot veure presencialment a les sales de recreatius.

Un altre element a considerar pel que fa a l’oci i la seva relació amb el consum és el boom viscut per les cases d’apostes, especialment en el seu format online, però també pel que fa a la seva presència als barris de majoria treballadora. Cada vegada són més les persones joves que passen hores en aquests locals, apostant a qualsevol esport, posant en risc tant els seus estalvis com la seva salut, animades pels nombrosos anuncis televisius i la publicitat a les samarretes dels seus jugadors preferits.

Al final del dia, la cultura de fer diners ràpids -sense esforços i fàcilment- també influeix en l’alt nombre d’addictes a les apostes. Si sumes la precarietat i la falta d’expectatives de futur per part de la joventut, ens trobem amb una joventut que és potencial víctima de patir les conseqüències derivades a la ludopatia.

Un últim element que fa evident la relació que el capitalisme ha establert entre oci i consum és el món de les drogues. El canvi constant al qual està exposat el jovent, per ser un període de maduresa mental i física, exerceix una pressió que de vegades no es pot canalitzar: l’exposició a una avaluació constant de les aptituds laborals o formatives, la pressió d’escollir què ser com a individu, o la forma com el sistema mercantilitza les persones joves en forma de mà d’obra barata comporten una situació en la qual la joventut vol alienar-se d’aquesta pressió, evadint-se de la manera més “senzilla”. Així mateix com la socialització del consum de la marihuana, molt estès i normalitzat, facilita la captació de nous consumidors és per això que cada vegada hi ha més joves addictes a les drogues, i cada vegada s’hi arriba a una edat més primerenca, com és el cas de la baixa mitjana d’edat de consum d’alcohol; per tot això és important plantejar el debat sobre la legalització de les drogues i, en especial, la de la marihuana. En els darrers anys, el col·lectiu “La Rosa Verda” ha posat de manifest la necessitat d’encetar el debat públic sobre aquest tema, ja que, segons plantegen, la regulació del consum de marihuana per motius lúdics o terapèutics implicaria una important reducció de riscos per als consumidors, tant en l’àmbit de la  salut com en l’àmbit jurídic, així com la possibilitat de poder exercir un major control de les substàncies, cosa que, en el fons, no deixaria de ser una protecció tant pels consumidors com pel seu entorn.

L’experiència, a més, sembla donar-los la raó: des de l’obertura dels primers clubs cannàbics a Catalunya, el consum de marihuana ha disminuït considerablement, relacionat amb un major coneixement dels efectes que produeix i la millora en el control del consum. I és que cal recordar que les drogues, en tant que alegals, comporten un perill important per als consumidors: aconseguir-les de manera il·legal (és il·legal la compra o la tinença, però no pas el consum) comporta una conservació o transport no sempre adequats. Així mateix, cal recordar que la marihuana per a ús terapèutic està reconeguda a molts països a escala mundial. 

En l’actualitat sortir a divertir-se és sinònim de consumir. Davant d’aquesta realitat, la Joventut Comunista considera que cal treballar per acabar amb la cultura consumista, i amb aquells elements que el fomenten i que impedeixen la consolidació d’alternatives d’oci.

En pro de poder gaudir d’una vida plena, de l’oci i de la riquíssima cultura del nostre país i d’altres, convé disposar de més temps al marge del dedicat al del treball, per això és fonamental impulsar per una reducció de la jornada laboral, ja que l’actual, de 8 hores diàries tot i ser una conquesta llegendària del moviment obrer, ja porta més de cent anys en vigor i la implementació de la tecnologia i les metodologies modernes d’optimització i d’increment de la producció a la rutina laboral ha incrementat altament els marges de benefici de les empreses però gairebé no ha repercutit en el poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores ni en l’increment del temps lliure. Amb l’actual legislació laboral es fa molt difícil compaginar la feina amb tasques que considerem tan necessàries com les cures, la militància o l’activisme.

Per això, la JCC proposa:

97. Limitar els horaris comercials i la implantació de grans companyies en els eixos comercials, per frenar la laminació del comerç i les ofertes d’oci de proximitat.

98. Limitar la presència de publicitat comercial i l’ús privatiu de l’espai públic per part de negocis privats.

99. Impulsar o donar suport a iniciatives que treballin per la regulació de la publicitat i de la inversió permesa en campanyes de màrqueting en espais públics, als mitjans de comunicació i a les xarxes socials

100. Facilitar la socialització en l’espai públic a través de la recuperació de zones colonitzades pel turisme, a més de l’increment de zones verdes per a la pràctica de tota classe  d’activitats comunitàries, així com l’increment d’aquests espais en places i carrers.

101. Acabar amb les traves burocràtiques i facilitar les activitats sense ànim de lucre a l’espai públic, fomentant a la vegada la convivència i la fraternitat en l’espai públic.

102. Prohibir les cases de joc i d’apostes físiques i online i, mentre això no sigui possible, prohibir la publicitat tant a mitjans de comunicació com a la via pública o a espectacles de masses.

103. Conscienciar al jovent de la condició alienant de les drogues, des de les més acceptades fins a les més estigmatitzades, apostant per la consecució d’un oci alternatiu que no es concentri en el consum, defugint de l’estigmatització dels drogodependents i tenint com a horitzó l’abolicionisme de les drogues.

104. Universalitzar l’accés a la cultura -teatre, museus, llibres, cinema, etc.- mitjançant el seu finançament, una major partida pressupostària, la reducció de l’IVA cultural, etc., per així poder fer-lo més accessible al públic. Per culpa dels alts preus culturals, molta gent jove no pot accedir a ella.

105. Fomentar models d’oci diferents, potenciant altres tipus d’activitats tals com els concerts al matí, clubs de lectura, cinefòrums o rutes culturals, evitant així caure únicament en models d’oci que fomentin hàbits més nocius pels i les joves.

106. Lluitar per una millora de la xarxa pública de biblioteques i per fomentar la cultura entorn d’elles.

107. Conscienciar el jovent a través de l’educació de les conseqüències negatives del consum de drogues per tal d’avançar cap a una societat lliure de consum de substàncies estupefaents.

108. Reduir les sancions del consum de drogues en la via pública per tal de no criminalitzar als consumidors i consumidores i tipificar els delictes per tràfic en dos tipus diferents, un amb penes inferiors per a traficants de drogues menor que es veuen abocats per les circumstàncies i un altre amb penes majors per a grans traficants i organitzacions delictives.

109. Treballar per a la progressiva reducció del consum d’alcohol, que sobretot està accentuat en la població jove. Hem de fomentar l’oci sense que aquest intrínsecament recorri al consum de begudes alcohòliques i al lucre que aquestes comporten. S’ha de tipificar l’alcohol com el que és: una droga perillosa i que, en el seu excés, mata.

110. Construir i difondre un discurs que trobi l’equilibri entre la lluita contra les drogues i faci explícits tots els seus efectes, però alhora no estigmatitzi les persones drogodependents, sinó que les animi a la rehabilitació de forma acompanyada i gràcies al suport social.

111. Incentivar concursos culturals com una eina perquè la joventut tingui incentius de trobar en l’àmbit del seu exercici una manera no alienant d’oci.

.

9.3. Esport

Una bona manera de generar espais d’oci alternatius, allunyats del consumisme en molts casos, és fomentar la pràctica d’esports. Aquesta activitat es revela com a essencial en el dia a dia d’una persona en el moment en el qual ens adonem dels beneficis per la salut que comporta, i és que està demostrat que fer esport activa el metabolisme, resta toxines al cos, millora l’ànim i, en general, la salut dels nostres músculs, òrgans i ossos. És vital, però, que ens aproximem a l’esport des del seu vessant social en el  qual, lluny de competir amb els altres, ens ajudi a millorar la nostra capacitat per cooperar i al treball col·lectiu, podent gaudir de la pràctica en relació amb els altres, però també beneficis personals com la constància o el benestar mental. De fet, quan fem esport el nostre cos genera serotonina, dopamina i endorfines, tres hormones diferents que funcionen, com un bàlsam, produint una sensació de benestar que ens fa fugir l’ansietat, l’estrès i la pressió, i alhora ens fa sentir bé amb nosaltres mateixes.

Entenem l’esport com una activitat que ajuda a crear llaços interpersonals i mantenir un bon estat de salut tant física com mental. Ens oposem a la mercantilització de l’activitat esportiva darrere de la persecució d’uns estàndards de bellesa imposats pel capitalisme, que afecten especialment les dones.

Cada dia que avancem, cada any que se’n va, som una societat més sedentària, amb treballs o estudis que no ens permeten fer un esport regular amb una societat ancorada a la tecnologia i amb addiccions serioses a les xarxes socials. Tot això fa que segons estudis presentats el 2016, el 73% de la societat espanyola augmenta el risc d’emmalaltir pel seu sedentarisme. Aquestes dades són reveladores, 7 de cada 10 persones al nostre país estan en risc de patir problemes cardiovasculars, com ara els problemes cardíacs, la hipertensió o la diabetis. Aquest percentatge de persones reduirien exponencialment el risc de patir aquestes malalties amb 30 minuts diaris d’activitat física. Hem de ser conscients de la societat en la qual vivim, i no prendre això com alguna cosa sense importància, sinó com una xacra que hem de combatre perquè la nostra població sigui més sana. És un treball col·lectiu, un treball de tots i totes.

El sedentarisme sol anar acompanyat d’una alimentació nutricionalment insatisfactòria, amb proporcions de macronutrients poc saludables: excés d’hidrats de carboni, de proteïnes d’origen animal, de greixos trans i dèficit de vitamines. Aquest abús s’ha determinat responsable en gran manera de l’aparició de malalties com l’obesitat, la diabetis, l’osteoporosi, l’anèmia, la hipercolesterolèmia, les  càries, la hipertensió arterial i contribueix en l’aparició de càncers que poden afectar diferents òrgans. La sanitat pública podria veure’s notablement alleugerada si poguéssim prevenir a través de la nutrició moltes d’aquestes dolències, és per això que una alimentació rica en fruites, verdures, hortalisses, fruits secs i llegums contribueix en la prevenció d’aquestes malalties i reporta grans beneficis en la salut i el benestar. La nostra lluita contra les corporacions que fan negoci a costa de la salut de l’espècie humana també passa per prioritzar la nostra voluntat de mantenir-nos sans per sobre de la seva “llibertat” a fer negoci amb la nostra salut, valent-se de tècniques de màrqueting per imbuir-nos hàbits de consum de productes ultraprocessats, atractius (especialment per als més petits) i a l’abast de tothom que a part de ser altament ensucrats i de no aportar cap benefici nutricional generen addicció des del bressol fins al taüt i a ells els reporten grans beneficis econòmics.

Per això la JCC proposa:

112. Fomentar la pràctica de l’esport de forma interna i externa, especialment contribuint a l’organització de tornejos.

113. Fomentar la democratització dels mitjans per practicar l’esport fent que els serveis siguin de qualitat i públics. 

114. Que l’esport de base se centri en la formació i no en el negoci. La falta d’ajut per part de les institucions municipals fa que els clubs s’hagin de preocupar per la seva supervivència econòmica i no per criteris de formació en l’esport. 

115. Fomentar especialment la pràctica d’esports en equip, pel doble vessant col·lectiu de salut i treball cooperatiu.

116. Fomentar l’alimentació saludable de forma interna i externa, especialment a l’hora de planificar àpats en activitats impulsades i organitzades per la JCC.

117. Lluitar contra la precarietat laboral del personal educador de l’esport, des d’entrenadors i entrenadores a monitors i monitores, a través de la consecució d’uns salaris dignes d’acord amb la tasca que realitzen i la creació de xarxes de formació pública.

118. Apostar per un model esportiu que tingui el seu centre en els valors positius associats a l’esport, i que no es basi en el rendiment dels resultats per se. Així, haurà d’aplicar criteris de justícia territorial, permetent la pràctica de tots els esports a tot el territori, i haurà de promoure la titularitat pública dels centres esportius, per tal de permetre l’accés a tota la població, i els valors associats a la igualtat i la no-discriminació per raons de sexe, gènere o orientació sexual.

.

9.4. Llengua

La Generalitat de Catalunya elabora, cada 5 anys, l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població per tal de conèixer, amb la precisió més gran  possible, diversos aspectes pel que fa a les llengües de comunicació que els 7,5 milions d’habitants de Catalunya empren a l’hora de relacionar-se tant en l’àmbit públic com en l’àmbit privat. 

La darrera Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població es va elaborar durant l’any 2018, i les xifres que presenta no deixen lloc a equívocs: malgrat els esforços reconeguts al model de la immersió lingüística, tal com anteriorment hem defensat en l’àmbit de l’educació, posant el català a l’abast de tots els infants i adolescents en edat escolar, la situació d’ús del català, més enllà de l’arribada d’onades migratòries, és veritablement preocupant. 

Com dèiem, gràcies a la immersió lingüística un 95% de la població catalana afirma entendre el català, un 81% afirma que el sap parlar,  un 85,5% afirma saber-lo llegir, i un 65,3% el sap escriure; són unes dades que han anat millorant amb el temps i, per tant, reforcen la bona consideració amb la qual compta el model en l’àmbit  social i institucional. Tot i això, en l’àmbit privat, l’ús del català com a llengua habitual ha caigut, en 15 anys, del 46% al 36%, mentre que l’ús del castellà s’ha estancat al 47% i han aparegut altres llengües. 

L’àmbit de la cultura, tot i els esforços d’algunes editorials i publicacions, és un dels espais des dels quals impulsar la recuperació de l’ús del català, i és que és innegable que l’oferta de continguts en altres idiomes és clarament superior a l’oferta de continguts en català. Plataformes de streaming, com Netflix, hi han jugat un paper destacat, oferint produccions participades per TV3, originals en català o disponibles en aquesta llengua (com és el cas de les sèries Merlí o Les de l’Hoquei, o l’anime Sakura) després de la reivindicació de l’audiència, i no pas des d’un inici. També és clar el cas del cinema, on la majoria de pel·lícules no són doblades al català i només s’ofereixen en castellà. 

Cal compromís i implicació institucional perquè aquestes mesures es puguin aplicar i es difongui el contingut cultural en català. Així, l’ampliació de la partida pressupostària a la cultura, així com la recerca de noves alternatives i iniciatives que puguin fer atractiva la llengua per nouvinguts i la joventut són crucials, com la creació de nou contingut audiovisual o adaptació a les noves tecnologies.

Com a joves comunistes catalans hem de defensar la nostra condició de bilingües, com a mínim a la nostra formació acadèmica, però hem de ser sensibles a les preocupants xifres anteriorment exposades; per això, que hem de restar compromeses amb la preservació del català i l’aranès com a llengües pròpies de Catalunya, tenint una responsabilitat pel que fa a la millora de les dades d’ús de la llengua catalana a l’àmbit públic. 

És per això que la Joventut Comunista de Catalunya proposa: 

119. Comprometre’s a fer ús preferent del català en l’àmbit de la militància, tant oral com escrit, per contribuir a la normalització de la llengua en l’espai públic, però també en l’àmbit privat. 

120. Contribuir a mantenir i millorar l’oferta cultural en català a través de la Revista Maig o mitjançant la col·laboració amb publicacions, editorials o altres entitats i organitzacions que vetllin per la defensa i protecció de la llengua catalana. 

121. Visibilitzar i difondre l’existència dels cursos per aprendre català per a estrangers, que són gratuïts i són a tot el territori.

122. Lluitar perquè la Generalitat de Catalunya, mitjançant la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, renovi i ampliï la seva oferta de productes en català, especialment pel que fa al públic infantil i juvenil, adaptant-se a les noves eines de comunicació d’aquests sectors (YouTube, TikTok, Instagram, etc.)  i creant a més, una App particular del canal Super 3 per poder gaudir dels productes audiovisuals infantils en qualsevol moment. Lluitar perquè es replantegi un nou espai televisiu per al públic adolescent, tenint en compte l’evolució dels gustos d’aquests i les modes i tendències dominants en aquest àmbit arreu del món, repetint l’èxit que va tenir el 3XL.

123. Adherir-se com a Joventut Comunista de Catalunya a les campanyes que es puguin impulsar des d’organitzacions com la Plataforma per la Llengua, Òmnium Cultural i altres en defensa del català. Promoure també l’adhesió individual a aquestes campanyes entre la militància.

.

9.5. Ciència i tecnologia

El progrés en la ciència i la tecnologia és un procés que contribueix al desenvolupament de les societats del món, conjuntament amb la lluita del moviment obrer perquè aquest progrés tecnològic no agreugi i/o consolidi les desigualtats inherents al sistema. Un dels punts culminants d’aquest antagonisme va ser el luddisme, durant la Revolució Industrial, un moviment en el qual alguns sectors de la classe obrera van utilitzar la destrucció de la maquinària cada vegada més avançada a les cadenes de producció com a eina de pressió per millorar la posició negociadora amb els patrons, sent una forma d’acció col·lectiva per aconseguir convenis col·lectius i millores laborals. Els neoluddistes contemporanis han descontextualitzat el moviment ludista del segle XIX per posicionar-se en contra del progrés tecnològic, obviant que és decisió del capital empitjorar les nostres condicions laborals.

Si bé és cert que, malgrat mantenir-se el vell fantasma de la constant substitució de llocs de treball ‘humans’ per màquines, es perd de vista que, a la vegada, es generen noves activitats laborals que, fins i tot, requereixen més qualificació i estan millor remunerades. Per altre banda no hauríem d’anar en contra del progrés tecnològic, sinó redistribuir la riquesa que aquest produeix.

En l’actualitat, hi ha un repunt (emparat en alguns sectors de l’esquerra) pel que fa a l’oposició o qüestionament dels beneficis del desenvolupament, en aquest cas, científic, a través de les pseudociències. La pseudociència la podríem definir com aquell conjunt de teories o plantejaments que, tenint clara voluntat de semblar científics, no compleixen amb alguns dels preceptes del mètode científic. Aquestes pseudociències són, de vegades, difícils de rebatre per estar en plena relació amb les creences populars més arrelades, així com per què s’acomoden fàcilment dins del món conegut com les fake news.

Igual que succeeix en el cas de l’oposició al progrés tècnic, el capitalisme és un clar beneficiari econòmic de la propagació de les pseudociències, ja que, generalment, aprofiten el desconeixement i, moltes vegades, la desesperació de la gent davant dels problemes generats pel propi sistema per tal de generar unes solucions que poden a arribar a atemptar contra la integritat física de la població a la vegada que resulten veritablement cares per trobar-se fora del sistema públic de salut. 

Tal com dèiem al principi, però, les pseudociències no es troben només emparades pel sistema capitalista, i és que algunes tendències esquerranoses, dins del seu mateix infantilisme, entenen erròniament les pseudociències com una contra-hegemonia, una forma de lluitar contra les grans empreses farmacèutiques que es lucren a través de la medicina convencional. 

Malgrat que com a Joventut Comunista de Catalunya no podem sinó estar d’acord amb la crítica a l’aplicació concreta del progrés científic i tècnic, ja que, generalment, els beneficis es troben monopolitzats pel Poder, no podem caure en la trampa de perdre el punt de vista global. Malgrat que el capitalisme intenti estendre un fals enfrontament entre aquest progrés i els drets de la classe treballadora, el marxisme sempre ha cregut en el mètode científic i, per tant, de cap de les maneres podem ser part del reconeixement de la pseudociència com a quelcom vàlid. 

Els coneixements científics no haurien d’estar al servei del capital, sinó a favor de l’interès públic.

És per això que la Joventut Comunista de Catalunya proposa:

124. Combatre tota pràctica de desinformació o fake news, assegurant que no es farà difusió d’aquest tipus d’idees i afavorint que tota la població pugui accedir a una educació científica de qualitat. 

125. Defensar un sistema públic de salut basat en una medicina plenament circumscrita dins de les teories científiques, oposant-se frontalment a obrir la porta a la incorporació de la pseudociència dins del sistema públic.