Manifest Primer de Maig | Treballar menys per treballar totes!

El Primer de Maig és una data històrica per a la classe treballadora, ja que constitueix una jornada de lluita i reivindicació obrera de les nostres demandes per emancipar-nos i acabar amb l’explotació laboral del sistema capitalista. La funció social del treball recau en el benefici social que genera i és per això que l’existència del treball assalariat constitueix un atac als drets de la nostra classe: l’extracció del fruit del nostre treball per enriquir les butxaques d’uns pocs, fomentant l’explotació capitalista. 

Durant les darreres dècades, com a societat hem viscut una important revolució tecnològica que ha impactat radicalment en l’economia i el món del treball: cada cop produïm més i en menys temps, però, en canvi, no treballem menys.

Aquesta darrera afirmació hauria de ser la del sentit comú: per què no treballem menys si les necessitats productives ja són cobertes? La resposta és simple, i és que el capitalisme necessita ampliar el marge de producció per fer créixer també el de benefici. Per què treballar menys si podem vendre més? És on entra el valor de canvi, ja que la importància de la mercaderia no és la seva utilitat sinó per quants diners es pot intercanviar. Aquesta dinàmica, que acaba produint excedència de producció, provoca un fenomen de sobreproducció i de destrucció d’excedents per evitar la devaluació dels preus dels productes. En un context de crisi econòmica i de consum com la que estem vivint, és criminal que es desaprofitin tones de productes de primera necessitat – com són els aliments -, per evitar que aquests s’embarateixin. Durant la crisi sanitària de la covid, vam poder veure com aquestes dinàmiques es van produir al voltant de la comercialització dels tests d’antígens i les mascaretes i com no va ser fins a la seva regularització que es va aconseguir democratitzar el seu accés.

Que es pot fer davant això? La solució de la Joventut Comunista de Catalunya és que hem de produir el necessari i distribuir-lo justament, mitjançant la redistribució de la riquesa i la socialització dels mitjans de producció! Així com la defensa de la sobirania dels pobles de l’Estat Espanyol per poder avançar i construir els seus projectes nacionals no supeditats a les lògiques assimilistes i unitàries de Madrid. Entenem que és impossible el nostre alliberament social sense el nacional.

Però mentre convivim amb un sistema i un estat capitalista necessitem respostes a curt termini que sufraguin els costos ecològics, econòmics i socials d’aquesta lògica És per això que aquest Primer de Maig també defensem:

  • Regular els preus dels béns  de primera necessitat per tal que no siguin susceptibles de ser part de l’especulació empresarial, gràcies a excuses com la guerra d’Ucraïna per encarir la benzina o productes com l’oli o la vaga de transportistes, utilitzada per gegants com Mercadona.
  • Reforçament del transport públic col·lectiu: la crisi del petroli no ha arribat encara al seu punt final. Necessitem acabar amb la dependència del transport individual mitjançant la socialització dels costos del col·lectiu i la inversió en les estructures i en les connexions. De la mateixa forma, reivindiquem la necessitat d’un sistema tarifari integral que no penalitzi la distància, i acabar amb el barcelonacentrisme. Considerem que l’ús del transport per anar a treballar forma part de la jornada laboral i és, per tant, l’empresa qui se n’ha de fer càrrec.
  • Millorar les condicions de treball: reclamem feines dignes que ens permetin viure vides plenes i complir les nostres expectatives de vida. Necessitem treballar menys i cobrar més, però alhora acabar amb la xacra de la temporalitat i la parcialitat forçada.
  • Regulació dels preus de l’habitatge: l’habitatge és un dret que cada dia es veu vulnerat per culpa de la seva mercantilització. És per això que reclamem la regulació dels preus del lloguer com a via per evitar l’especulació immobiliària, així com l’ampliació del parc d’habitatge públic.

En conclusió, volem “Pa, sostre i treball” però hi anem més enllà: també volem poder viure dignament els nostres espais d’oci en entorns saludables i no mercantilitzats. Volem estudiar sense haver d’endeutar-nos i, sobretot, manifestem la insolvència d’aquest sistema que fa impossible que la classe treballadora pugui viure justament i veure complides aquestes demandes de mínims.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

28 d’abril de 2022

Comunicat sobre Ucraïna

Ucraïna ha estat un dels punts de conflicte més importants d’Europa des de la fi de la guerra freda, un conflicte ple de promeses trencades, manipulació mediàtica, ingerència estrangera, i guerra. Aquest conflicte neix, per una banda, dels canvis de poder en el sistema internacional de la postguerra freda, on trobem, per una banda, els Estats Units d’Amèrica i l’OTAN, amb una voluntat hegemònica i expansiva, sense importar si cal fer servir la pastanaga o el bastó, posant els ulls al buit de poder deixat per la dissolució de l’URSS, i en contraposició la Federació Russa, que busca conservar les restes de la seva antiga esfera d’influència soviètica, i com un animal ferit respon a l’aproximació de l’OTAN amb un comportament impredictible i fortament agressiu.

Per altra banda, aquest conflicte té arrels també en la realitat nacional interna de l’estat ucraïnès, un estat amb una divisió Est-Oest, amb una identitat lligada a les seves arrels russes i l’altra identitat purament ucraïnesa, i més propera a Europa. Destaquem la necessitat de no caure en narratives propagandístiques subjugades als interessos de la Federació Russa o dels Estats Units d’Amèrica, problema al qual ens enfrontem els comunistes i forces d’esquerres d’arreu del món, és imperatiu tenir un posicionament propi com a comunistes, i ser capaços de criticar a qui faci falta quan faci falta, sense caure en simplificacions absurdes del conflicte i equidistància.

El govern de Putin, actuant de forma reactiva per conservar la poca influència que li queda, està enviant a la mort a una generació de russos i ucraïnesos sota les falses consignes de lluita antifeixista i de preocupació per les vides dels russos del Donbass. Consignes falses ja que Putin no té cap problema amb el feixisme més descarat quan aquest està alineat amb els seus interessos, com és el cas del Grup Wagner, dirigit pel neonazi Dmitry Utkin, i, d’altra banda, mai ha tingut problema amb matar població civil, ni tan sols dins les seves fronteres. D’altra banda, la concepció de Putin sobre la naturalesa nacional Russa entra en contradicció directa amb la sobirania i autodeterminació d’Ucraïna, concebent la nació russa com una unió entre russos blancs (bielorussos), petits russos (ucraïnesos) i grans russos (russos). D’acord amb això expressem que qualsevol discurs que tracti de presentar a Rússia com a actor amb interessos humanitaris i antifeixistes és, com a mínim, ignorant. Els interessos actuals de Rússia se centren, cap a l’interior, en la preservació del poder en mans de Putin i les elits econòmiques, i cap a l’exterior, en la preservació de la seva esfera d’influència postsoviètica a tot preu, fins i tot amb la possibilitat de guerra nuclear. A més, la declaració de guerra ha servit per intensificar la repressió cap a les organitzacions progressistes de Rússia per part del govern, fins i tot de militants del Partit Comunista de la Federació Russa, que inicialment es va mostrar favorable a la intervenció al Donbass.

Denunciem que l’OTAN i els EUA, van seguir el camí de la ingerència per alinear Ucraïna als seus interessos i esfera d’influència. Així, buscant la dominació per part de l’Oest a l’Est d’Ucraïna, promovent la  suposada defensa dels valors de la mal anomenada “democràcia” liberal. Primer, derrocant el líder escollit democràticament.  Segon, finançant i armant l’esclafament militar i massacre de les protestes en resposta al canvi de règim, a l’est del país, de la mà de la ultradreta i grups obertament feixistes que encara conserven molta influència a l’estat. Tercer, il·legalitzant el Partit Comunista, que en les diferents eleccions havia rebut des de centenars de milers a milions de vots, i finalment mostrant el seu rebuig a qualsevol mena de diàleg i concessió cap a l’est d’Ucraïna, en especial el Donbass. Aquests fets han succeït  mentre veus dins els Estats Units, com el mateix Kissinger l’any 2014, ja havien alertat sobre les possibles conseqüències d’aquesta ingerència, arribant a preveure la guerra civil i la seva possible escalada a guerra entre estats.

També volem denunciar l’actitud de les potències capitalistes occidentals a l’esfera de l’OTAN de bloqueig econòmic cap a Rússia i de boicot cap a, no només productes, sinó també personalitats russes del món acadèmic, artístic i esportiu. Per una banda, la història ens ha demostrat com l’impacte que acaben tenint els bloquejos econòmics no afecten directament a la classe política responsable del conflicte, sinó a la classe treballadora nacional i internacional per l’encariment dels productes de primera necessitat. Per l’altra banda, entenem que el boicot i l’expulsió de persones per ser russos constitueix una forma de discriminació per nacionalitat. La classe treballadora no és la responsable dels conflictes imperialistes i no som els que hem de pagar les conseqüències de les seves agressions. Ens preocupa el perillós precedent que pot implicar en un possible creixement de russofòbia – i eslavofòbia – a Occident. 

De la mateixa manera, volem ressaltar  la hipocresia d’Occident  davant de l’arribada de refugiats ucraïnesos a països de la Unió Europea. Encara amb el record de la tragèdia que ha implicat la crisi dels refugiats de guerres com la de Síria, és indignant veure les diferències que els governs europeus i les seves classes polítiques exerceixen quan els refugiats són blancs. Entenem que la solidaritat internacional cap a les víctimes de conflictes armats ha de ser independent del color de pell, l’origen i la nacionalitat. Els esdeveniments ocorreguts a fronteres com la polonesa en què s’han dividit els refugiats blancs ucraïnesos i els racialitzats és només un dels exemples del racisme acceptat per la democràtica Unió Europea.

Des de la Joventut Comunista, en defensa de la pau i vida humana, destaquem la vital importància de lluitar contra els tambors de guerra que s’escolten al nostre voltant, dins la Unió Europea i l’OTAN, una guerra que ja ha començat contra no només mitjans de comunicació russos, sinó també contra tota narrativa que es qüestioni la narrativa occidental, i tracti de comprendre el conflicte més enllà de simplificacions que busquen crear una falsa imatge sobre els actors involucrats. No a la guerra!

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

5 de març de 2022

MANIFEST 8M 2022

És 8M un any més, el dia en què es reivindica la memòria de les dones treballadores, i de nou totes nosaltres ens tornem a trobar amb la necessitat de sortir als carrers per lluitar pels nostres drets i, en últim terme, per les nostres vides. Reivindiquem que el 8M són tots els dies, que les precarietats i la violència segueixen més presents que mai, i que la lluita per una vida digna ha de ser constant. Estem fartes d’haver de justificar amb dades les nostres precarietats, les injustícies i la violència, portem masses anys donant explicacions. És per això que aquest any volem incidir en la necessitat de la vaga laboral, de cures i de consum, i en avançar juntes sense deixar a ningú enrere.

En aquest sentit, volem posar en valor l’exemple d’un col·lectiu que ha tingut força ressò en els darrers temps: les Kellys, una associació de cambreres de pis. El seu nom, «Las Kellys» prové d’un conegut joc de paraules: «la Kelly, la que limpia» (la que neteja); en el seu cas, concretament, netegen hotels. Avui dia, aquest col·lectiu representa a traballadores que duen a terme les seves tasques en un règim de subcontractes, mitjançant el qual les empreses externalitzen les seves activitats a empreses multiservei, que no tenen conveni aplicable. Aquesta situació deixa desprotegides a moltes treballadores que deixen de regir-se pel conveni sectorial o el de la mateixa empresa on treballen.

I és que, encara que sembla que els nostres drets a poc a poc van creixent, això no és així si ets dona, si et trobes en una situació de precarietat, si estàs racialitzada o si ets trans. Perquè les desigualtats ens persegueixen, i és per això que hem de lluitar el triple que els altres, perquè no podem descansar ni un segon.

Per això les Kellys són un exemple més de lluita, perquè tot i que l’expressió “sòl enganxós” sembla que estigui feta a mida pels seus casos, mai deixen de lluitar, sigui 8 de març o sigui qualsevol altre dia de l’any. Perquè aturar-se no és una opció, i perquè la lluita es fa cada dia i en cada espai, contra tota violència i desigualtat.

Sí, és cert que les dones hem de barallar constantment contra el sostre de cristall en els nostres treballs: àmbits laborals hostils, dificultats de conciliació de la vida professional i laboral i altres obstacles clàssics de la societat patriarcal impedeixen que se’ns consideri al mateix nivell que els nostres companys homes. Però el sòl enganxós és igual o més freqüent, no obstant això no sembla tan visible: totes les tasques i càrregues que culturalment i socialment s’associen a les dones i de les quals ens és difícil separar-nos. Cures emocionals, cultiu de les nostres relacions socials i sexoafectives, benestar de la llar: tradicionalment això ens ho carreguem nosaltres en les nostres particulars motxilles, condicionades, per descomptat, per factors com la nostra ètnia, procedència geogràfica, orientació sexual, el fet de ser cis o trans… Cap ens escapem ni dels sostres ni dels sòls, però a totes ens afecten de manera diferent.

No volem que un petit grup de dones pugui trencar els sostres de vidre si això implica que una Kelly hagi d’anar a fregar el sòl que deixen darrere. No volem presidir bancs, extreure la plusvàlua als nostres empleats i empleades, publicar en xarxes l’important que són les nostres companyes de treball mentre ignorem a “la noia que ens ajuda a casa amb els nens i la neteja”.

No volem ni sostres ni terres: volem derrocar l’edifici sencer. I això s’aconsegueix treballant tots els dies de l’any per un feminisme de classe en el qual cap persona es quedi enrere.

És per això que donem suport a tota vaga laboral, de cures i de consum que reivindiqui que no som poques i que no estem soles, que sí que patim desigualtats, que sí que patim violència i que sobretot, no descansarem ni un segons fins a erradicar-la. Molta força, companyes: estem en el costat correcte de la història.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

5 de març de 2022

La Joventut Comunista davant la reforma laboral

El passat dijous 3 de febrer, el Congreso de los Diputados va viure el debat per l’aprovació de la reforma laboral impulsada pel Govern del PSOE i d’Unidas Podemos. Aquesta reforma, que implica una millora respecte la reforma del Partit Popular del 2012, no s’ha aconseguit sense viure un important debat parlamentari i polític durant els darrers mesos. Tenint en compte que els principals canvis que aquesta ha viscut han estat en qüestió de contractació i que tindran un fort impacte en la lluita contra la temporalitat juvenil, des de la Joventut Comunista de Catalunya creiem rellevant posicionar-nos.

En primer lloc, és crucial remarcar que, tot i no ser una derogació total de la reforma laboral de 2012, aquesta millora les condicions de treball de la classe treballadora, sobretot la d’aquells col·lectius que més pateixen la temporalitat: les dones, les migrants i les persones joves. Les modificacions, però, no es limiten a la contractació, sinó que també hi ha hagut millores en les condicions de negociació col·lectiva, amb la recuperació de la ultraactivitat. Són justament aquests mecanismes de defensa dels nostres drets mitjançant la sindicalització els que garantiran que, un cop aprovada, es compleixi amb la feina de la Representació Legal dels Treballadors (RLT), és a dir els delegats sindicals.

Aquesta reforma sembla ser, així, una primera passa, per eliminar la xacra de la temporalitat i la precarietat del nostre mercat de treball. Fruit del diàleg social i negociant amb la patronal, s’ha cedit amb alguns dels aspectes lesius de l’anterior reforma, alguns prou rellevants com el manteniment d’un cost massa baix per als acomiadaments objectius o improcedents, els salaris de tramitació i la possibilitat de les empreses de despenjar-se de convenis. És per això que entenem aquesta reforma com un punt d’inici i no com a final: ara toca consolidar els drets assolits i continuar avançant per recuperar els perduts.

En segon lloc, els aspectes que més beneficiaran a la joventut treballadora seran la qüestió de la limitació de la temporalitat. Aquesta reforma laboral implicarà un canvi de cultura en les relacions laborals donat que intensifica la necessitat que les empreses justifiquin les causes de la contractació temporal i les lliga a supòsits més concrets. Alhora, s’eliminarà el contracte més conegut entre el jovent: el contracte d’obra i servei. Aquest fet és una passa en la lluita contra el seu abús en feines estructurals per part de les empreses i, acabarem amb la incertesa que aquests provoquen. La penalització per incomplir la normativa també s’ha ampliat: les sancions ja no seran col·lectives, sinó individuals. Si la multa és de 10.000 € per un fals contracte temporal, en el cas d’haver-n’hi cinquanta en aquesta situació l’empresa haurà de pagar 500.000 €.

La reforma pot implicar una millora de les condicions formatives de les joves que s’incorporen al mercat de treball amb contractes de pràctiques, fent incís en el seguiment de la formació real d’aquestes mitjançant plans formatius individuals. Tot i això, queden fora les pràctiques extracurriculars, que continuen patint la trampa de la no-remuneració i que cal continuar pressionant perquè a l’Estatut del Becari – compromís del Govern a la disposició addicional segona – es reguli i s’aconsegueixi la remuneració de les pràctiques extracurriculars i els mateixos drets laborals que el personal treballador. També volem remarcar que és necessari avançar cap a un model de formació que no entengui al treballador en pràctiques com a mereixedor de menys sou.

La negociació col·lectiva recupera importància com a eina de millora de condicions de vida i treball. Els sindicats recuperen força dins de la negociació, fet que empodera a la classe treballadora per consolidar aquestes conquestes i guanyar drets. La recuperació de la ultraactivitat és un exemple, ja no s’hauran d’acceptar pitjors condicions pel xantatge patronal, però no és l’únic cas, sinó que també hem de destacar la importància de la prima del conveni sectorial sobre el d’empresa pel que fa als salaris – a menys que aquest darrer el millori- i com això evitarà la devaluació salarial que les empreses multiserveis aplicaven. Ara ens toca a l’esquerra ser capaces de mobilitzar els sindicats per conquerir drets de manera directa arraconant a les patronals en les negociacions i obligant-los a assumir les nostres demandes.

Volem remarcar, però, la preocupació que com a joventut comunista ens ha generat la utilització partidista de la reforma laboral pel Govern, utilitzant-la com a eina de campanya electoral i presentant-la amb un discurs triomfalista. Les mesures de l’actual reforma milloren les nostres condicions de feina, però no podem oblidar que la reforma de 2012 no s’ha derogat i encara es mantenen alguns dels seus aspectes més lesius. No podem normalitzar el manteniment en el temps d’aquests aspectes. Aquest triomfalisme ha dificultat, alhora, poder trobar el suport de la resta d’esquerres de l’estat, sobretot les sobiranistes, que han vist part de les seves demandes marginades.

Les crítiques, que s’han produït al debat polític, enfocades a l’esquerra sobiranista per no donar suport a la reforma han estat, alhora, contraproduents. Era de compromís i maduresa política aprovar dijous passat la reforma al Congrés dels Diputats, però alhora, no podem oblidar que a territoris com Galiza i Euskal Herria, els seus sindicats majoritaris – la Confederación Intersindical Galega i l’Eusko Langileen Alkartasuna- van ser exclosos del diàleg social. La construcció de majories d’esquerres, sobiranistes i rupturistes no es pot fer al marge de la plurinacionalitat de l’Estat. Ens preocupa que la situació al debat polític impliqui una ruptura i una confrontació entre les esquerres i que d’ella surti la dreta i la patronal reforçades.

En conclusió, des de la Joventut Comunista de Catalunya valorem la reforma com un bon punt d’inici, tot i que no les formes i lamentem que no s’hagi derogat totalment la reforma de 2012. És necessari que, a partir d’ara, des del sindicalisme de classe es lluiti perquè les mesures assolides es compleixin als centres de treball i penalitzar a les empreses que les incompleixin i, alhora, és crucial que es continuï pressionant perquè la resta d’aspectes lesius que s’han mantingut acabin sent eliminats també.

Finalment, volem remarcar que el debat públic sobre les relacions laborals que volem construir no s’han de centrar, exclusivament, en la derogació de la reforma laboral del Partit Popular. Tot i que s’hagués aconseguit una derogació completa de la reforma, encara és necessari superar aquells aspectes que porten dècades enquistats en el nostre marc legal i que són també font de precarietat, com és per exemple evitar l’ús de les hores extra com a eina per no contractar a més plantilla, el frau en la parcialitat o l’existència de les mateixes Empreses de Treball Temporal (ETT).

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya.

18 de febrer de 2022.

La Joventut Comunista davant el “bo jove al lloguer”

El darrer dimarts 18 de gener el Consell de Ministres va aprovar el conegut “bo jove al lloguer” amb l’objectiu de ser un suport a la problemàtica d’accés a l’habitatge per part de la població d’entre 18 i 35 anys. Amb només el 15,6% del jovent emancipat i amb uns índexs de temporalitat i parcialitats del 47,2% i el 30,9% respectivament, és aquesta mesura suficient per fer front a la precarietat juvenil?

El “bo jove” serà un ajut de 250€ al mes durant un període de dos anys amb ingressos mínims de 24.318€ anuals i que resideixin en un lloguer de màxim 600€ – ampliable a 900€ en aquelles CCAA que així ho determinin-. A més, aquelles joves que comparteixin pis per un màxim de 300€ – o 450€ – també podran optar a ell.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya analitzem que el bo jove presentat pel Govern és una mesura pal·liativa que, no només aconseguirà impulsar l’emancipació juvenil, sinó que serà insuficient per aquelles persones per les quals podria ser un suport econòmic. Per una banda, els requisits burocràtics que s’exigeixen deixen a la majoria del jovent exclòs d’aquest ajut – només el 2% de les joves que ho necessitarien ho acabaran gaudint!- i, per l’altra banda, deixa fora a tot el jovent de les zones urbanes més gentrificades, com és el cas de Barcelona.

El “bo jove” serà un ajut de 250€ al mes durant un període de dos anys amb ingressos mínims de 24.318€ anuals i que resideixin en un lloguer de màxim 600€ – ampliable a 900€ en aquelles CCAA que així ho determinin-. Fins i tot a ciutats on s’ha viscut la regulació de preus de la llei catalana d’habitatge, com Barcelona, és actualment impossible trobar habitatge digne per menys de 900€: només el 0,095% de l’habitatge és menor a 600€ i el 20,95% es troba en menys de 900€. 

Valorem que les polítiques juvenils per acabar amb la precarietat han d’estar enfocades a la globalitat i no a l’assistència individual. La regulació dels preus del lloguer i la lluita contra l’especulació immobiliària és, conjuntament amb la millora de les nostres condicions de feina, l’única via possible per acabar amb aquesta tendència de precarietat que patim les joves catalanes. El “bo jove” sense regulació és una tireta a un problema estructural i, alhora, pot implicar un impuls a l’especulació i a la pujada de preus de l’habitatge: aquesta inversió pública acabarà anant-se a butxaques privades i enriquint a fons voltors i als propietaris. Aquest fenomen no perjudicarà només a qui gaudeixin del bo jove, sinó al conjunt de la població treballadora que viu de lloguer.

Remarquem també que aquest tipus de mesures deixen fora, justament, a aquells sectors més precaritzats de la classe treballadora, com als que treballen sense contracte laboral, als més estacionals i temporals i, en darrera instància, als que el racisme estructural els expulsa de la vida pública i els impossibilita accedir a ajuts socials pel requeriment estricte de documentació. Mentre la regulació beneficia al conjunt de la classe treballadora, el “bo jove” només beneficiarà a una petita part d’ella.

Pels motius exposats, des de la Joventut Comunista de Catalunya reclamem:

  1. Una regulació dels lloguers que tendeixi a abaixar els preus actuals de l’habitatge a partir de la capacitat de pagament de les llars. Establint el lloguer com una opció segura i estable.
  2. Avenços en la legislació. Consolidar la llei catalana d’habitatge i desenvolupament d’una Llei Estatal d’Habitatge que transformi el model d’accés a l’habitatge.
  3. Augmentar el pressupost a tots els nivells de l’administració, destinat a la construcció de nou habitatge públic protegit.
  4. Acabar amb la temporalitat endèmica i la parcialitat forçada que pateix el jovent i que impossibilita construir plans de vida estables. Millora en les nostres condicions laborals i sous. 

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

14 de febrer de 2022

Manifest 25N. Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones

Violències silenciades. Agressions. Violència psicològica. Feminicidis. Violència econòmica. Exagerades. Violència vicaria. Boges. Violència sexual. Assetjament. Violència laboral. Doble presència. Violència obstètrica. Submises. Síndrome de la impostora. Violència institucional. Sostre de vidre, terra enganxós. Violències digitals. Inseguretats constants. Violència estructural. Violència patriarcal. 

Podríem repassar les dades de tots els tipus de violències que patim, podríem dir el nom de totes aquelles dones han estat assassinades o el nombre concret de violacions denunciades, podríem escriure línies i línies de totes les violències socialment acceptades que les dones patim dia rere dia. Però és que són masses. Perquè una mort, o una violació, o un assetjament és massa. I estem fartes. Perquè un any més és 25 de novembre, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i un any més les dades d’aquesta violència incrementen. 

Preferim reivindicar que lluitarem cada dia de l’any per aconseguir totes les conquestes socials que calguin i que ens facin viure segures i lliures. Que assenyalarem les mancances del sistema, la falta de mesures i mecanismes institucionals que necessitem per acabar amb aquesta violència estructural. Que hem d’educar a les noves generacions, i reeducar a totes les altres persones que encara no entenen que el feminisme és prioritari.

Perquè no pot ser que siguem les dones les que patim de manera directa totes crisis, les que som la diana de les precarietats, les que sempre hem d’estar alerta pels carrers, les que continuem carregant amb els estereotips i els rols que aquesta societat masclista ens ha imposat. Les que hem de compaginar la feina fora i dins de casa, les que tenen un salari més baix, les que sempre ens hem de quedar submises i callades. 

Però el que no saben és que no ens cansarem mai. No ens cansarem d’assenyalar totes les conductes i actituds que s’han normalitzat, tota la violència, tant la més visible com aquella que costa d’identificar per estar encoberta durant generacions per aquesta societat cisheteropatriarcal.

Per això hem de sortir als carrers, hem de demostrar que som moltes, que estem unides i que res ens aturarà de reivindicar els nostres drets més bàsics. Ser lliures, poder viure segures, no tenir por pels carrers, autoorganitzar-nos, autodefensar-nos. Perquè ser dona no hauria de ser un factor de risc. Perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

Comunistes de Catalunya

25 de novembre de 2021

.

Dia Mundial de la Sortida de l’Armari

Ahir 11 d’abril va ser el Dia Mundial de la Sortida de l’Armari i és per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya, des de fa unes setmanes vam desenvolupar un formulari per la nostra militància per saber quina és l’experiència en la sortida de l’armari dels membres del col·lectiu de la nostra organització. Entenem l’armari com un espai permanent en les nostres vides com a membres del col·lectiu LGTB, ja que constantment hi existeix la pressió de refermar la nostra identitat.

Van ser 34 persones les que van respondre a l’enquesta, amb independència de la seva orientació o identitat de gènere i de les quals el 56,3% (18 persones) pertanyen al col·lectiu LGTB. D’aquest percentatge de membres del col·lectiu que tenim a la nostra organització, en la seva totalitat són bisexuals i, a més, dues d’elles són dones trans -sent el 55,6% de les enquestades dones-. D’aquestes 18 persones, 16 d’elles han sortit públicament de l’armari. Les que no ho han fet encara -només amb els amics- són les dues persones trans i una bisexual. Això ens mostra com, encara avui dia, el col·lectiu trans és un dels més violentats i hi ha totes unes dificultats derivades de l’estigma i la por per sortir de l’armari.

L’etapa més comuna de sortida de l’armari entre la nostra militància ha estat la Secundària i el Batxillerat, seguit per l’educació post-obligatòria. Sent els amics alhora l’espai de socialització on la totalitat de la militància ja hi ha sortit, seguit per la militància política -en un 77,8%-. Això ens fa remarcar com, tot i que hi ha un sentiment generalitzat de seguretat en la nostra organització, encara queda un percentatge d’aquest que no ho ha viscut així i com hem de treballar perquè s’avanci cap a un 100%.

Els espais on menys militància ha sortit de l’armari és la feina i els pobles natals. Concretament, el 94,4% de la militància enquestada creu que hi ha una diferència cabdal entre els pobles i les ciutats per sortir de l’armari amb el veïnat -fenomen que justament incentiva el conegut sexili cap a grans ciutats com és el cas de Barcelona-. No es pot entendre tampoc la baixa sortida de l’armari a la feina sense analitzar-lo com un procés en què la nostra identitat o orientació pot implicar acomiadaments. Sent la joventut un dels sectors més precaritzats i amb més necessitat econòmica, es prefereix mantenir-se en l’armari que poder arriscar el lloc de feina. Per construir uns llocs de feina segurs pel col·lectiu encara queda molt per fer, des de la conscienciació social fins al desenvolupament de protocols efectius contra la LGTBfòbia a les empreses.

En la majoria de casos, les raons per les quals no s’ha sortit encara de l’armari és degut a una falta de seguretat alimentada per la por – i les possibles conseqüències en la normalitat de la vida de la persona- o no voler ser sexualitzada – en cas de dones bisexuals- per part de l’entorn proper, sobretot l’oci nocturn. Una altra de les raons més comunes ha estat simplement “no haver sorgit el moment de fer-lo”. Aquest darrer argument és positiu, ja que implica que l’orientació o la identitat es troben normalitzades en l’entorn de l’enquesta i no sent una pressió per sortir de l’armari o per veure unes possibles conseqüències negatives.

La totalitat de la militància veu positiva la seva sortida de l’armari, amb unes dades del 22,2% valorada com a normal  i un 38,9% cadascuna en positiva o molt positiva. En aquest sentit, analitzem positivament que no s’hagin reproduït violències LGTBfòbiques en la sortida de l’armari de la militància que hi participa en la Joventut Comunista.

Aquestes dades ens ajuden, com a organització, a tenir una radiografia de quina és la realitat del col·lectiu en la nostra joventut, però, alhora, poder analitzar si actualment aquesta és segura per elles i si som una joventut realment diversa i plural. Creiem de crucial importància que, en un context de regressió de drets socials i l’avenç de l’ultra-dreta, els nostres espais siguin segurs pels col·lectius més vulnerables de la societat per organitzar-se contra el sistema que ens explota, margina i assassina. En commemoració al Dia de la Sortida de l’Armari, des de la Joventut Comunista reivindiquem el seu trencament i que totes puguem viure vides lliures, plenes i sense por. 

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

11 d’octubre de 2021

.

La Joventut Comunista amb la lluita rider

Abans d’ahir, dijous 12 d’agost, va entrar en vigor de forma definitiva i improrrogable el Reial Decret Llei 9/2021, en base al qual les empreses de plataforma dedicades al repartiment de productes com Glovo, Deliveroo o Ubereats han de laboralitzar i donar d’alta amb contracte de treball a les seves plantilles.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya, mostrem el nostre suport al col·lectiu de repartidors i repartidores de plataforma. Exigim a les empreses que compleixin amb una normativa que, al cap i a la fi, només cerca garantir una mínima protecció per a les treballadores i condemnem el model d’extracció econòmica i devaluació del treball que pretenen, encara avui, seguir imposant empreses com Glovo, que obertament ha decidit desafiar la legislació i vulnerar els drets laborals de les treballadores.

La Joventut Comunista de Catalunya, havent participat activament en les mobilitzacions organitzades per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) aquest estiu en defensa de la laboralització de les repartidores, volem manifestar el nostre ferm compromís amb l’únic camí que, definitivament, portarà a la victòria en front la política bel·licista d’aquestes empreses: l’organització sindical. El model defensat per les empreses de plataformes no només implica l’agreujament de la precarietat, sinó que dificulta aquesta organització sindical que és eina indispensable en la defensa dels nostres drets. És per això que Glovo, Deliveroo, Uber i Amazon apliquen polítiques antisindicals als seus llocs de treball: són els sindicats qui, entre les parets de l’empresa, combaten l’arbitrarietat del capital.

Des dels anys vuitanta que el neoliberalisme ha buscat destruir les conquests del moviment obrer i fer guanyar camp al capital sobre el benestar de la classe treballadora: la irrupció de les economies de plataformes, com a eina de desregularització, és només un dels exemples. Les principals víctimes de la seva explotació són les capes més precaritzades de la societat, això és el jovent, la població migrada i les dones. Són elles les que pateixen les conseqüències de l’atac als drets laborals i la protecció social: sense protecció en cas d’accident, sense vacances, sense possibilitat de denunciar l’assetjament perquè l’empresa es desentén. 

Com a joves comunistes, continuem defensant un model social per al nostre país que entengui el treball com a valor a protegir, tenint en compte la centralitat que suposa en la vida de la nostra classe i el seu paper clau en la construcció de projectes vitals estables i dignes. No acceptarem mai la pretensió d’aquestes iniciatives empresarials que basen els seus marges de benefici en la devaluació del valor del treball i de l’apropiació del fruit del treball aliè. I que, a més, busquen consolidar el seu model i estendre-ho a altres sectors: la farsa dels falsos autònoms no només és patida pels repartidors, sinó que comença a establir-se a la seguretat, la salut i l’educació.

Es per això que, novament, reclamem que totes les empreses de plataforma compleixin escrupolosament la llei i mostrin una mínima responsabilitat amb la nostra societat. La Joventut Comunista de Catalunya recolza i recolzarà les iniciatives sindicals tendents a organitzar, defensar i conquerir els drets d’aquest col·lectiu que, malauradament, porta massa temps esperant una solució definitiva. 

IV Conferència Nacional – Resolució per la dignificació del treball com a valor social

Arribem a aquesta Conferència Nacional en un context laboral complex i canviant. El món del treball es va veure sacsejat el març del 2020 per la major crisi sanitària de les últimes dècades, amb un impacte directe en tots els sectors d’activitat, en un context econòmic que ja mostrava els signes de recessió propis dels cicles de l’economia capitalista.

La classe treballadora es va veure forçada, sobtadament, a compartir el seu espai vital amb el treball per compte d’altri i es va haver de defensar, novament, l’ocupació com a valor central en la vida de les persones, susceptible d’especial protecció. 

Moltes persones treballadores han vist el seu contracte de treball suspès o la seva jornada reduïda. El mes de maig va finalitzar amb 542.142 persones treballadores afectades pels ERTO. Novament, la joventut ha patit especialment la situació, doncs ocupa bona part dels llocs de treball més precaris en els sectors amb una ocupació més volàtil, com són l’hostaleria o el comerç, activitats fortament restringides per les mesures sanitàries. Bona part d’aquests joves no s’han reincorporat a la seva feina, essent Espanya el país líder de la UE en desocupació juvenil. 

No obstant això, des de l’inici d’aquesta crisi hem viscut l’aprovació de més d’una desena de reials decrets llei que, gràcies a la pressió de les organitzacions sindicals i a l’existència d’un ministeri de treball sensible amb els drets de les persones treballadores, han avançat en la línia  d’entendre l’ocupació com a objecte de protecció. Encara que de forma gradual, s’ha iniciat un camí de superació del mantra empresarial predominant, que consisteix a augmentar la flexibilitat externa i interna per facilitar la destrucció dels llocs de treball, així com la rebaixa de les condicions laborals de les persones treballadores. Mantra que va constituir la pedra angular de les receptes del PP en l’àmbit laboral.

Els següents mesos seran decisius, però, en la definició del nostre model de relacions laborals. La balança es decantarà, finalment, entre una visió social del món del treball o una concepció del mateix com a valor purament mercantil.

L’actual Govern d’Espanya arribà a les butaques de la Moncloa, en l’any 2019, prometent una reforma laboral que revertiria la del 2012. Una reforma que, amb una pandèmia pel mig, no s’ha executat encara.

La JCC considerem que ha arribat l’hora, ja no hi caben més excuses. Urgeix l’aprovació d’una reforma laboral profunda i de progrés. Una reforma que:

  1. Enalteixi el valor del treball i reconegui la seva funció social.
  2. Recuperi les eines pròpies de la negociació col·lectiva, tan fonamentals en l’activitat sindical de la nostra classe.
  3. Protegeixi a les persones treballadores en enfront de l’acomiadament de forma real, fugint d’un model merament economicista indemnitzatori.
  4. Limiti la temporalitat a la mínima expressió i vinculada sempre a causes exhaustivament justificades.
  5. Orienti el sistema públic de pensions en un sentit social i extensiu.

A més, s’ha evidenciat la necessitat d’un sistema de relacions laborals que fomenti la integració de les joves de forma igualitària en tots els sectors d’activitat, garantint el dret al treball i a l’estabilitat, evitant que el jovent, com acostuma a passar, ocupi posicions massivament en sectors estacionals sense cap perspectiva de futur.

Cal enfortir també el model de participació de les persones treballadores en les empreses. Els sistemes de representació de les plantilles s’han revelat com a vitals en la gestió laboral d’aquesta pandèmia.  És necessari plantejar un nou model de relacions laborals que aprofundeixi en els mecanismes de participació de la classe obrera,  introduint més democràcia en els centres de treball mitjançant l’atribució de majors competències als comitès d’empresa, les delegades de personal o les Seccions Sindicals.

Al Govern de l’Estat li toca apostar, de forma definitiva, per capgirar el prisma ideològic imperant en la gestió del món laboral cap a una concepció social, o continuar afermant els fonaments d’un model mercantilista.

Així mateix, es requereixen medis suficients a nivell d’inspecció de treball i fermesa per part del poder legislatiu i les organitzacions sindicals, per a combatre l’ofensiva de les noves formes d’organitzar la producció en determinats espais. Formes que aposten descaradament per mercantilitzar el treball i fugir del conjunt de normes que protegeixen a les persones treballadores.

En aquest sentit, la Joventut Comunista apostem per l’acció directa del moviment sindical, organitzant a la massa productiva en els referits espais. El sindicalisme ha d’anar per davant de les solucions basades en l’aprovació de normes, atès que, encara que crucials, ja podem veure els esforços renovats dels capitalistes per eludir l’aplicació de la recent i famosa «ley rider» mitjançant la utilització d’empreses de treball temporal i de serveis.

La sindicació dels treballadors i treballadores d’aquest àmbit serà l’únic que garantirà, veritablement, l’aplicació efectiva de les normes i dels drets que corresponen al col·lectiu. Ambdós esforços han d’anar de la mà i es necessiten mútuament, el normatiu i el sindical.

Òbviament, la Joventut Comunista de Catalunya, en tant que organització marxista leninista, considerem que el conflicte capital-treball troba la seva solució en l’adquisició dels mitjans de producció per part de la classe treballadora, en el marc d’un sistema comunista. No obstant, en aquesta transició fins a l’emancipació, la JCC apostem per vestir un front en defensa d’un món del treball que, abandonant el concepte de «mercat laboral», avanci decididament cap a un model de protecció de les persones treballadores, entenent la centralitat que suposa el treball en la vida de la nostra gent.

10 de juliol de 2021
Àrea de Moviment Obrer de la Joventut Comunista de Catalunya

.

IV Conferència Nacional – Resolució per un oci alternatiu

El passat 21 de juny s’anunciava la reobertura de l’oci nocturn a Catalunya, una notícia que arribava amb aires esperançadors cap a la fi de la pandèmia en què ens trobem endinsades des del darrer any i mig. Tot i el pas endavant que aquesta reobertura pugui arribar a significar, cal una reflexió ferma sobre quin oci trobem al nostre abast i quines són les necessitats de les joves. Tal com dèiem al III Congrés, “el capitalisme ha transformat l’oci en una mercaderia”. El dia d’avui, no podem concebre un espai d’oci que no estigui directament lligat al consum. 

Definim primer que entenem com a oci nocturn establert a grans trets. L’oci nocturn és el ventall d’activitats directe o indirectament lligades al consum de begudes alcohòliques, en ell hi trobem les discoteques, les cases d’apostes, els bars musicals, entre d’altres. Així doncs, l’oci ofert se centra en l’explotació del capitalisme en el seu estat pur, consum i més consum, on ens deixa això a les joves? Malauradament, som plenament conscients que joventut és sinònim a precarietat i aquestes vies d’escapament de la realitat ni fomenten les dinàmiques d’oci que necessitem com a joves ni són assequibles per a totes nosaltres.

Ens trobem en una situació on la salut mental de les joves es troba en un estat de risc, la situació sanitària ens ha afectat a totes, però les joves, més enllà de l’aïllament i la virtualització de la vida, hem patit l’adultocentrisme i l’estigmatització a tota acció de la nostra vida per l’únic motiu de ser joves. Per aquesta raó, en aquests moments de sortida de la vida en pandèmia, cal construir i fomentar un model d’oci no alienant i no consumista, un model d’oci que no s’aprofiti del nostre estat mental. Calen alternatives a la realitat que coneixem avui dia. Projectes autogestionats a barris i municipis, tancant les portes al turisme massiu que acaba dia rere dia amb la vida pròpia d’on s’hi dona. Activitats culturals accessibles per a totes, universalitzar l’accés a la cultura a la vegada que es construeixen nous espais. L’esport com a via sanejadora mental i física, no obsessiva, cap a una vida saludable.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya tenim clara la necessitat de treballar per acabar amb l’oci consumista i amb tots aquells elements que el fomenten i impedeixen la consolidació d’un oci alternatiu lliure de les urpes del sistema capitalista que ens escanya en tots els aspectes de la nostra vida. Per aquest motiu, ara més que mai, amb la necessitat imperant d’un oci per i de totes, nosaltres en comprometem a:

  • Lluitar contra les cases de joc i d’apostes físiques i en línia fins a la seva prohibició.
  • Fomentar models d’oci diferents i incentivar concursos culturals com a eina d’oci no alienant.
  • Fomentar la pràctica de l’esport de forma interna i externa.
  • Fomentar l’oci sense que aquest intrínsecament recorri al consum de begudes alcohòliques.

Per últim, remarcar la necessitat de concebre el debat sobre l’oci al nostre abast amb la importància que aquest requereix. Les joves som estigmatitzades contínuament degudes les nostres vies d’oci, però aquest no és quasi mai qüestionat, quan és el que se’ns ha lliurat i imposat com a única via de diversió i esbarjo. Com a comunistes, lluitem i lluitarem perquè la nostra vida no es trobi tancada a les vies establertes pel mercat econòmic. 

10 de juliol de 2021
Àrea d’Oci i Cultura de la Joventut Comunista de Catalunya

.