Manifest 25N | Dia internacional de l’eliminació de la violència envers les dones

25 de novembre del 2022 i continuar essent igual de necessari que sempre la reivindicació contra la violència que patim diàriament les dones. La societat avança, canvia, i s’adapta, i així mateix ho fa el masclisme, que troba noves formes d’agredir-nos i oprimir-nos, aquest cop, per exemple, amb les punxades a les discoteques, que tanta angoixa han estat sembrant en els darrers mesos.

Hem vist com centenars de noies han estat denunciant aquesta nova pràctica a través de les xarxes socials, i la resposta que moltes han rebut ha estat de mofa i burla per part de molts homes, la majoria d’ells joves. Això ens deixa amb una doble desprotecció, ja que no només no es fa res per aturar aquestes agressions, sinó que tampoc se’ns pren seriosament. Tant és si les joves tenim por de sortir a la nit o de tornar soles, no? 

De fet, no només cal una reivindicació, sinó també una visibilització, pel fet que continuem assumint com a “normal” formes de violència poc detectables, però igualment perilloses, com serien els mal anomenats micromasclismes: violència psicològica, violència estètica, violència digital, etc., i això és un perill per a nosaltres, perquè si no les reconeixem com a violències, no les podem detectar i combatre.

També hem d’estar alerta amb els moviments feministes radicals i reaccionaris que aparten de la lluita i de la vida a les dones trans. Les seves incongruents idees han de ser rebutjades de tots els espais per evitar que segueixin dividint la lluita, ja que la creixent onada de terfs és preocupant, especialment en moviments suposadament d’esquerres. 

Cal, doncs, que les professionals en matèria de violència masclista estiguin actualitzades en les noves formes d’aquesta, per poder detectar-les i adoptar polítiques preventives; així com seguir reforçant l’educació feminista.  

De la mateixa manera, cal rebatre qualsevol discurs trànsfob per evitar la desinformació, la discriminació a les persones amb expressions de gènere diverses i la desmobilització del moviment feminista. Només podem entendre la lluita com a transinclusiva, de classe, transgeneracional i inclusiva amb les persones racialitzades i neurodivergents. 

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

22 de novembre de 2022

Comunicat 29-O | Dia Sense Jocs d’Atzar

Caminar per Barcelona implica arribar a veure fins a una quinzena de casinos i bingos plens de jocs d’atzar, llums estridents, colors fosforescents, espais tancats sense finestres perquè els usuaris no vegin la llum natural del carrer, així com cap rellotge en tota la sala perquè perdin la noció del temps. Entre temps i temps dels partits de futbol es publiciten a més no poder els jocs d’aposta online. Als vídeos de YouTube salten anuncis de casinos en línia. A partir de certes hores de la nit, els programes de televisió són exclusivament de jocs d’atzar. I, mentre l’addicció al joc continua creixent com l’escuma, i cada cop més entre la gent jove, continuen així una llarga llista d’activitats on aprofiten per bombardejar-nos amb cases d’apostes i jocs en línia dia rere dia.

La ludopatia ja no només és un problema de salut on la persona perd el control total del joc i és el joc qui passa a controlar a la persona, sinó que també s’ha convertit en un problema social, on qualsevol persona es pot enganxar tot i que les conseqüències siguin diferents segons la situació econòmica i la xarxa de suport que tingui la persona afectada.

Les persones busquen un refugi en aquesta activitat, una forma de gestionar la frustració, de guanyar diners, de distreure’s de la seva monotonia, de buscar sensacions més estimulants… Quan els algoritmes d’aquests jocs aconsegueixen que la persona s’alieni prou – més del que ja ho estem per culpa el sistema – per a entregar-se al joc, aquests en molts casos arriben a perdre la feina, els vincles, la salut, la higiene, i en definitiva, la vida.

I amb l’arribada dels jocs en línia, on ja no cal desplaçar-se a cap espai físic per jugar, la gent pot fer-ho des de la comoditat de casa seva i sense ser vist, causant un aïllament encara més gran i, per tant, afavorint l’addicció. Aquest aïllament, al seu torn, provoca el trencament amb la comunitat, impedint que es tingui una xarxa de suport que detecti aquestes situacions i facin un acompanyament a dispositius sanitaris. És una dinàmica que, a més, afecta a cada cop persones més joves, sobretot adolescents que han normalitzat l’atzar gràcies als loot boxes que jocs com el Fortnite o el FIFA promocionen.

A més de desarticular totalment la comunitat, que és l’únic element que pot fer caure el sistema aïllant als individus, impedeixen que sorgeixi una consciència de col·lectivitat. Entenent consciència de col·lectivitat no com un procés dels individus, sinó com un procés d’organització de les persones per defensar-se del sistema.

És per aquest motiu que la gran majoria de locals de jocs d’atzar i apostes es troben en zones altament proletaritzades, i si és cert que com apuntàvem, tothom pot caure en l’addicció independentment de la seva classe, la classe obrera tenim moltes més possibilitats de fer-ho, ja que la lògica de les relacions capitalistes ens condueix a jugar-hi: ja sigui per desestressar-nos de la feina, per sortir de la rutina, per aconseguir diners i recursos – uns recursos que el mateix sistema extreu del nostre treball – o per gestionar el malestar emocional. Com tot en aquest món, els jocs d’atzar i les apostes són una qüestió de classe.

Cal, doncs, passar per la prohibició de la publicitat dels casinos, cases i jocs online d’aposta per deixar de donar-li visibilitat a aquest mercat que xucla els recursos i la vida, i cal apostar per un oci alternatiu, gratuït, transgeneracional i inclusiu, per assolir abolir aquesta indústria. Però també cal assenyalar al sistema com a veritable agent que ens empeny a participar-hi, sent conscients que mentre visquem sota el capitalisme, el malestar físic, psicològic, l’ansietat, l’individualisme, l’aïllament, etc. continuaran existint i afavorint aquesta addicció, com tantes altres.

Comitè de Barcelona de la Joventut Comunista de Catalunya

29 d’octubre de 2022

Manifest 11S | Sobirania nacional i de classe

Ens trobem en un cicle polític marcat a Catalunya i al conjunt de l’Estat espanyol, per una crisi territorial i de sobirania. Hem pogut veure com el moviment sobiranista tant de caràcter independentista com republicà, amb fortes arrels populars, va defensar i defensarà el dret a l’autodeterminació de Catalunya. 

I és per això que, des de la Joventut Comunista de Catalunya, defensem la necessària creació d’un espai polític, un FRONT DEMOCRÀTIC I SOCIAL, que va molt més enllà de l’independentisme i el federalisme, un espai que uneixi a la classe treballadora de Catalunya

Parlem del sobiranisme d’esquerres, moviment polític que pot interpel·lar a amplis sectors de la societat catalana, a tota la classe treballadora per construir una república catalana socialista, radicalment democràtica, feminista, sostenible i lliure de corrupció. Un moviment polític que sigui un punt de trobada entre independentistes, sobiranistes i federalistes. 

Hem pogut veure clares intencions del TSJC d’atacar la immersió lingüística, essencial per la defensa de la nostra llengua, la llengua Catalana. Una sentència on es vol imposar un 25% de castellà a les aules públiques. I és per això que des de la JCC continuem compromeses en la defensa de l’Escola Pública Catalana i amb la difusió del català com a llengua pròpia de Catalunya.

Des de la JCC apostem, per una República Catalana que pugui escollir compartir un marc comú de relacions amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol, des de la seva plena sobirania i sempre que es respecti el seu dret a la lliure autodeterminació.

Entenem també, que la construcció nacional d’aquesta República Catalana no pot passar per sobre dels interessos de classe dels i les treballadores de Catalunya, i, per tant, de  l’emancipació de classe. Així com no pot defugir de la relació històrica amb la resta dels pobles de l’Estat Espanyol

Des de la Joventut Comunista de Catalunya lluitem per:

  1. La construcció d’una República Catalana que, des de la seva plena sobirania i llibertat, pugui decidir quina relació manté amb la resta de nacions i pobles de l’Estat i el món. 
  2. Obrir les portes a un procés democratitzador per al nostre país i al conjunt de pobles de l’Estat. És per això que les joves comunistes no podem deixar en mans de les elits polítiques i econòmiques del país el lideratge de la lluita per l’autodeterminació, ni podem deixar que s’imposi un model de país en el qual les empreses tenen via lliure per trinxar els drets socials i el territori per aconseguir majors marges de benefici.
  3. Un procés constituent i la celebració d’un referèndum vinculant amb la participació de grans majories. Celebrem el 9-N i l’1-O com a grans mobilitzacions populars a Catalunya. Tanmateix, construir un Estat per la via ràpida, sense cap mena de garantia o de reconeixement, fan fracassar les aspiracions de la gran majoria del nostre país. L’única forma d’aplegar grans majories és amb la celebració d’un referèndum vinculant, amb totes les garanties democràtiques i amb el reconeixement de la classe treballadora internacional.
  4. Una República Catalana que de la mà d’un projecte històric socialista, treballi pels drets de les classes populars i la justícia social. 
  5. Una República Catalana que parteixi de la diversitat cultural i de la fraternitat entre pobles.
  6. La construcció de la República Catalana ha de comptar amb la solidaritat de la classe treballadora internacional. 
  7. Una República Catalana que acabi amb la corrupció fruit dels règims liberals, en els que la política i els negocis s’interrelacionen.

Per això des de la Joventut Comunista de Catalunya ens mobilitzem en un dia històric com l’onze de setembre a les 18h30 a Plaça Urquinaona per visibilitzar la importància de la nostra història, cultura i llengua. Per continuar defensant els drets socials i polítics del poble català. 

Per la sobirania nacional i de classe.

Resolucions del IV Congrés

En el IV Congrés realitzat els passats dies 9 i 10 de juliol, la JCC va aprovar tres resolucions pertinents a diferents qüestions d’actualitat política. Concretament, sobre l’estat de la ciutat de Barcelona i els seus conflictes, una segona en contra la imperialista cimera de l’OTAN celebrada recentment a Madrid i una última verbalitzant el nostre rebuig cap a l’abusiu Estatut del Becari.

Les podeu llegir a continuació.


Resolució “Una ciutat al servei de la classe treballadora

Ja fa temps, més del que ens agradaria, que la ciutat de Barcelona no evoluciona, es reforma ni es pensa per la classe obrera que hi viu i/o hi treballa, sinó que està al servei del sector que més beneficis econòmics hi porta: el turisme. Només en els primers quatre mesos d’aquest 2022, la capital ha rebut més d’un milió de turistes i més de mil vaixells (Departament d’Estadística i Difusió de Dades. Ajuntament de Barcelona). 

El model turístic imperant a la ciutat de Barcelona és el conegut com a “sol i platja”, produint uns pics de demanda molt grans en sectors com l’hostaleria, que es cobreixen amb jornades eternes i sense descans, mal remunerades, molts cops sense contracte i precaritzant-nos als treballadors i treballadores. Inclús l’Ajuntament ha pactat amb sindicals i patronal, recentment, l’obertura de les botigues en diumenges, fent més complicada la conciliació i deixant palès que la classe obrera només pot viure per treballar.

Això ha produït que any rere any el cost de vida a la ciutat sigui cada cop més elevat i, per tant, inassumible per les persones treballadores. Com a exemple podem veure, segons dades de l’Ajuntament de Barcelona, els últims 10 anys el preu del lloguer mensual mitjà a la ciutat de Barcelona ha augmentat un 27,5%. Mentre que, en el mateix període de temps, el salari mensual mitjà només ha augmentat un 7,58%. 

A més existeix una gran desigualtat entre districtes de la ciutat, mentre que el salari anual de districtes com Ciutat Vella (casualment un dels més turístics) està al voltant dels 20.500 € trobem que a Sarrià-Sant Gervasi el salari anual és de 49.185 €. Una diferència del 140%. Aquesta desigualtat no només es veu en el salari, sinó també en altres temes com l’esperança de vida – hi ha una diferència de 4 anys entre l’esperança de vida del districte amb salaris més alts (Sarrià-Sant Gervasi) i el de salaris més baixos (Ciutat Vella) -, o la neteja i manteniment – hi ha visibles diferències entre barris impecables (Sarrià-Sant Gervasi) i barris sense neteja, mal asfaltats, sense zones verdes, etc. (com el Raval).  

Des de les assemblees d’habitatge dels diversos barris, hem vist com la gent que havia viscut dècades en el mateix pis, era expulsada per no poder pagar el lloguer. Un lloguer que ara augmenta per convertir la casa de les persones en pisos turístics, controlats per voltors o “petits propietaris”. I inclús s’han engegat projectes com el 22@ – tot i estar en contra de la voluntat del barri -, basats en la utilització de sòl per a la generació de plusvàlua sense la necessitat d’edificar o la construcció de residències per estudiants de luxe, que lluny de donar educació o ocupació digna a gent del barri, portaran a la zona persones d’extracció burgesa, que farà augmentar més el nivell de vida.    

Per fer front a aquesta gentrificació, els moviments socials, especialment el de l’habitatge, on el jovent treballador hi hem participat, han anat agafant força i mobilitzant-se barri per barri, per 

intentar pal·liar les conseqüències del sistema. Davant d’això, l’Ajuntament en comptes de regular el mercat immobiliari, expropiar els pisos dels fons voltors o de controlar l’entrada de turistes, ha optat per la via de la imposició de l’autoritat de la burgesia, la militarització dels barris, el repartiment de multes administratives – que moltes de nosaltres ni tan sols podem assumir – o inclús la detenció de joves. Demostrant una vegada més que l’Ajuntament és un instrument de la burgesia per administrar el mercat de capitals municipal. Cal recordar també, que el govern de Barcelona En Comú i el PSC encara no ha dissolt la unitat antidisturbis de la Guàrdia Urbana, tal com havia promès. 

Finalment, mencionar altres problemàtiques amb la que ens trobem el jovent proletari com són el car preu del transport públic, la poca xarxa ferroviària que hi ha per accedir a les zones de fora l’AMB, o la pobresa energètica que pateixen milers de famílies i que no sembla millorar davant del descarat augment de preus recentment.   

Per això des de la Joventut Comunista de Catalunya proposem: 

  1. La participació del jovent obrer en els moviments socials (Sindicats d’habitatge, Associacions de Veïns, casals de joves, comissions de festes)
  2. L’expropiació, sense indemnització, per part del govern municipal, de tots els pisos buit. Per així augmentar el volum del parc públic d’habitatge de la ciutat. (A Barcelona hi ha 10.000 pisos buits)
  3. L’augment en equipaments municipals i transport públic als barris amb menys renda per càpita 
  4. Reducció del preu del transport públic, encaminat a la gratuïtat d’aquest
  5. Assegurar el compliment de la normativa laboral per evitar abusos empresarials en sectors precaritzats a causa del model turístic.

De cara als anys que venen – el 2023 se celebraran eleccions a la ciutat on de nou veurem com BCN en Comú farà un discurs que a l’hora de governar no serà capaç d’aplicar – la joventut hem de ser més forts que mai i seguir lluitant en els nostres barris, per construir les estructures populars que ens permetin avançar, tant ideològicament com materialment com a classe. I així arribar al model de ciutat que volem, una ciutat per la classe treballadora. 

Comitè de Barcelona de la Joventut Comunista de Catalunya

10 de juliol de 2022

Resolució “La cimera de l’OTAN i la nova ofensiva imperialista”

En els darrers mesos hem viscut una forta ofensiva de l’imperialisme des de tots els àmbits. L’agressió militar injustificada del govern de Vladímir Putin contra Ucraïna com a causa de l’expansionisme de l’OTAN cap a l’Europa de l’Est ha engegat de nou i amb força tota la maquinària al servei de l’imperialisme. Mitjans de comunicació oficials, personalitats, oligarques i governs aliats dels Estats Units han presentat aquesta guerra imperialista com una lluita per la llibertat i per la democràcia i han atiat el foc amb l’objectiu d’escalar el conflicte, encerclar Rússia i continuar amb l’expansió atlantista i l’agenda imperialista dels EEUU. Tot plegat s’ha posat de manifest durant la cimera de l’OTAN celebrada a Madrid el darrer mes de juny.

Som enmig d’una guerra imperialista. Des de l’esfondrament de la Unió Soviètica, l’aliança atlàntica ha anat expandint-se cap a l’Europa de l’Est tot encerclant Rússia, assenyalada com un enemic. Des del 2014, l’imperialisme ha actuat a Ucraïna organitzant un cop d’estat i imposant un govern proianqui amb connexions amb l’extrema dreta i el neonazisme que ha comès crims contra la seva pròpia població i contra els pobles del Donbass en una llarga guerra que avui continua. Per una altra banda, Rússia, aprofitant el legítim sentiment prorús del Donbass i de Crimea, va annexionar-se aquesta península i recolzà les repúbliques populars de Donetsk i Luhansk arran de l’expansionisme atlantista i en un intent per mantenir la seva àrea d’influència. Tota aquesta situació ha provocat, finalment, l’agressió russa contra Ucraïna i una guerra imperialista entre Rússia i el govern ucraïnès recolzat per l’OTAN. A més, el conflicte està provocant una crisi econòmica que beneficia i beneficiarà les elits econòmiques d’arreu del món. En aquest context d’ofensiva imperialista es va celebrar la cimera de l’OTAN a Madrid.

El govern espanyol, l’autoanomenat govern més progressista de la història, fou el gran amfitrió de la cimera de l’OTAN que s’organitzà a Madrid el darrer mes de juny. Els principals acords van ser la militarització d’Europa, augmentar la despesa militar, accentuar l’encerclament contra la Xina i l’adhesió a l’aliança atlàntica de Suècia i Finlàndia. Aquests dos països nòrdics trenquen la seva històrica neutralitat i la socialdemocràcia governant es posa al servei de l’imperialisme. Els dos estats accepten la condició de Turquia, estat autoritari membre de l’OTAN, de considerar com a terroristes els militants del PKK i d’extradir els exiliats kurds que viuen als països nòrdics a canvi d’acceptar la seva adhesió a l’aliança atlantista.

La guerra imperialista està enfortint les oligarquies econòmiques, sobretot als EEUU i en els sectors de l’energia i de l’armament, a costa de les condicions materials de vida de la classe treballadora que torna a patir les conseqüències d’una nova crisi cíclica del capitalisme.

La Joventut Comunista de Catalunya veu en aquesta cimera de l’OTAN una ofensiva criminal de l’imperialisme ianqui per continuar la seva expansió per Europa i per tot el planeta. Una ofensiva que és un atac directe als interessos de la classe treballadora i dels països sobirans d’arreu del món. Com a organització antiimperialista, creiem en la pau i en la solidaritat entre els pobles i condemnem fermament l’agressió militar de Putin contra Ucraïna i les intervencions imperialistes atlantistes. Catalunya és el país del «No a la Guerra» i del «No a l’OTAN» i necessitem reactivar l’organització popular per fer front a la nova ofensiva imperialista.

Resolució “Estatut del Becari? No gràcies, defensem drets laborals?

Després de la reforma laboral el “govern més progressista de la història” es disposa a la regulació de les pràctiques acadèmiques, una regulació que parteix d’un descontrol previ en el qual les pràctiques universitàries es regulen per un costat i les de formació professional per un altre, amb les disparitats i el debilitament que això comporta en la sol·licitud de demandes comunes. Davant això sorgeix la iniciativa per part del govern dels socialistes i Podemos de crear una regulació comuna, l’Estatut del Becari, una proposta d’unificació d’ambdós models de pràctiques, que agrupi la normativa al respecte.

Aquesta proposta parteix d’un antecedent de finals de l’any 2018, quan ja es va fer una primera aproximació en ambdós models, aprovant així el Reial Decret 28/2018, que reconeixia el que ja hem defensat tant des del moviment obrer com des de l’estudiantil des de fa anys: que el model de pràctiques laborals actual té l’objectiu no de formar a les futures treballadores per inserir-se en millors condicions al món del treball, sinó de fer servir-les servir com a mà d’obra no barata sinó majoritàriament gratuïta. Va ser una regulació insuficient que a efectes pràctics regulava el treball gratuït de les estudiants i el reconeixia com a tal, ja que per les seves tasques les estudiants passarien a cotitzar a la seguretat social. Aquesta regulació ja va marcar un precedent: en primer lloc, es reconeix un problema i se li apliquen escasses solucions, intentant lucrar-se políticament d’un esforç massa dèbil per canviar la situació a efectes pràctics, i, en segon lloc, es regula aquesta matèria sense tenir en compte el moviment estudiantil, com ja denunciava la “falta de dialogo social” en el seu informe executiu sobre la regulació la Coordinadora de Representantes de las Universidades Públicas (CREUP).

Aquesta nova regulació sembla apuntar en la mateixa direcció, una petita reforma sobre el model que permeti seguir mantenint un model de precarietat i explotació laboral amagada sobre el fantasma de la formació. Nosaltres, com a comunistes i com a joves que hem hagut de passar en molts casos per pràctiques no remunerades on veiem com la nostra feina servia per omplir els buits que hauria d’ocupar la força de treball d’un altre treballador assalariat, ens neguem a costejar la reproducció de la força de treball, així com defensem la gratuïtat de la universitat per a les estudiants, defensem que la formació ha de ser costejades per les empreses, i que si volen que fem feina mentre ens formem que ens contractin segons el règim laboral.

Un altre element que ens demostra els problemes de l’actual model regulador és la possibilitat de realitzar pràctiques extracurriculars, és a dir la capacitat que sectors amb una reduïda oferta de llocs de feina puguin aprofitar-se de les estudiants, desesperades per adquirir experiència professional. Això ha tingut efectes nefastos sobre sectors com l’audiovisual on és normal fer ús de “becàries” com a forma d’estalviar costos. Per tant, creiem que les pràctiques 

extracurriculars haurien de desaparèixer per donar lloc a contractes laborals formatius i ja contemplats a la Reforma Laboral.  

Amb tot això cal també  fer una lectura sobre la contradicció entre la creació d’un nou estatut del becari i el dret al treball i la participació sindical, una regulació alternativa a l’estatut dels treballadors i als convenis col·lectius, vulnerarà els drets a la sindicalització i a la participació, ja que per no ser partícips dels resultats de la lluita col·lectiva les estudiants no tindran cap mena d’incentiu per organitzar-se sindicalment, no poden disposar de tots els drets aconseguits mitjançant la lluita obrera, vacances, permisos, llicències, i defensa davant l’acomiadament, un exemple més de la concepció d’aquest model de pràctiques professionals que no dona cap garantia a la contractació efectiva d’aquestes estudiants. 

Així aquest model tal com es planteja actualment tan sols servirà per aprendre com funciona la precarietat, ja que es desaprofita de dotar d’aprenentatge a les estudiants sobre quins són els seus drets com a treballadores i com exercir-los reduint-los tal com passa ja ara a ser mans d’obra barata o gratuïta.

En definitiva, des de la Joventut Comunista de Catalunya considerem que no pot tenir cabuda un Estat del Becari que separi formació i treball, com si aquests fossin incompatibles i no poguéssim aprendre noves eines i formar-nos en la jornada laboral. És per això que ens comprometem a:

  • Exigir que la formació a l’empresa es faci de forma remunerada i sota el marc normatiu ja regulat en la darrera Reforma Laboral, mitjançant els contractes de formació i aprenentatge
  • Participar conjuntament amb el moviment estudiantil per eliminar les pràctiques extracurriculars, font d’explotació de les estudiants.
  • Pressionar des del moviment obrer i el sindicalisme per defensar que la pràctica professional ha d’estar regulada a l’estatut dels treballadors i els convenis col·lectius.
  • Que es remunerin totes les pràctiques professionals sense excepció.

Adhesió | Resolució conjunta de les Joventuts Comunistes davant la Cimera de l’OTAN a Espanya

Madrid, maig 2022

Les Joventuts Comunistes que subscriuen aquesta resolució, reunides a Madrid durant el cap de setmana del 27, 28 i 29 de maig amb motiu de la celebració de la reunió del Grup de Treball preparatori al MECYO, així com les Joventuts Comunistes que s’adhereixen, rebutgen la celebració de la Cimera de l’OTAN a Espanya.

Els dies 29 i 30 de juny, Espanya acollirà la celebració de la propera cimera de l’OTAN a Madrid, una decisió conscient que busca “celebrar” el 40 aniversari de l’adhesió d’Espanya a aquesta aliança imperialista. Els principals objectius d’aquest any són l’aprovació del nou Concepte Estratègic, que estableix el full de ruta de l’Aliança pels deu anys vinents, i la invitació formal a Suècia i Finlàndia a formar part de l’OTAN.

Arreu el món, observem una agudització de les contradiccions interimpieralistes, manifestades en un augment de la despesa armamentística i un militarisme cada cop més agressiu. Això s’evidencia en l’esclat o reactivació de diferents conflictes (com és el cas del Sàhara Occidental o la guerra a l’Alt Karabakh). A un món repartit entre les diferents forces imperialistes, l’única sortida i forma de conquerir nous mercats pels monopolis és arrabassar-los-hi a altres monopolis. En el context actual de crisi econòmica globalitzada, aquestes tensions es troben en el seu màxim grau i l’agressivitat de les diferents aliances o potències imperialistes s’aguditza encara més. En el cas del recent esclat del conflicte a Ucraïna, la corresponsabilitat de l’OTAN és clara i ens situa enfront del risc d’esclat d’una guerra imperialista generalitzada. L’expansió de la guerra d’Ucraïna és també el més recent exemple de l’ús per part de les forces de l’OTAN dels conflictes ètnics per desestabilitzar i justificar la seva presència al globus.

El que els imperialistes denominen aquí “nou Concepte Estratègic per a la defensa i seguretat”, no és més que una sèrie de plans que aspiren a conquerir un major grau d’agressivitat en la competència contra la resta d’aliances o blocs imperialistes, sent la preparació per a la guerra el veritable objectiu de la cimera ja esmentada. En aquest context, no és sorpresa que la fingida neutralitat de Suècia i Finlàndia es tradueixi ara en el seu desig d’adhesió a aquesta criminal aliança imperialista.

Els comunistes reconeixem el perill d’aquesta i qualsevol aliança imperialista, i per això adoptem una posició activa contra aquesta. Sabem que l’enfortiment de l’OTAN, de tota aliança imperialista, només ens aproparà a nous conflictes armats en què la joventut dels nostres països passarà a ser carn de canó sota bandera aliena. Nosaltres hem de reconèixer que malgrat l’actual campanya de propaganda bèl·lica dins dels països de l’OTAN i d’altres països imperialistes, els pobles estan en contra de qualsevol agressió imperialista i a favor de la pau. Serà la classe treballadora, i específicament el jovent, qui pagarà la despesa d’armes mitjançant l’augment de la inseguretat laboral i una total falta de perspectives de vida, mentre aquests conflictes seran utilitzats per intensificar la repressió interna. Sabem que l’enfortiment de les dites aliances només porta a la destrucció i misèria en benefici d’uns pocs capitalistes.

El perfecte exemple d’això és la detenció dels germans Kononovich a inicis de març pel Govern d’Ucraïna, sota l’acusació de ser “espies al servei de Rússia i Bielorússia”. Mikhail Kononovich, actual Primer Secretari de la Unió de la Joventut Comunista Leninista d’Ucraïna, i el seu germà Alexander continuen avui dia sota arrest. La política de persecució i criminalització dels comunistes a Ucraïna iniciada després del canvi de règim durant el Maidan a 2014 continua, aprofitant el context de guerra per intensificar les seves mesures repressives contra aquells que s’oposen a la guerra imperialista.

Les Joventuts Comunistes signants rebutgem energèticament la celebració de la propera cimera de l’OTAN a Espanya i expressem la nostra ferma voluntat d’enfortir la lluita per la sortida de cadascun dels nostres països d’aquesta aliança imperialista. Cridem a la joventut obrera i popular a mobilitzar-se davant la celebració de la Cimera i davant de qualsevol mena d’involucració dels nostres respectius països als plans de les potències imperialistes. Com a comunistes, rebutgem tot enfortiment de l’OTAN i de tota aliança imperialista i condemnem l’adhesió de Finlàndia i Suècia a l’OTAN.

Organitzacions de Joventuts Comunistes que signen aquesta declaració conjunta

Joventut Comunista d’Austria (KJÖ)

Organització Juvenil Democràtica Unida, Xipre (EDON)

Joventut Comunista de Dinamarca (DKU)

Joventut Socialista Obrera Alemana (SDAJ)

Lliga de la Joventut Comunista de Gran Bretanya (YCL)

Joventut Comunista de Grècia (KNE)

Front de la Joventut Comunista, Itàlia (FGC)

Federació de la Joventut Comunista d’Itàlia (FGCI)

Lliga de la Joventut Comunista de Iugoslàvia (SKOJ)

Col·lectiu de Joves Comunistes, Espanya (CJC)

Joventut Comunista de Catalunya (JCC)

Unió de Joventuts Comunistes d’Espanya (UJCE)

Joventut Comunista Revolucionària de Suècia (RKU)

Joventut Comunista de Turquia (TKG)

Orgulloses de ser: passat, present i futur | La Joventut Comunista davant de l’Orgull 2022

Els drets que avui dia i gaudim són fruit de dècades de lluites, conquestes i molts sacrificis i la història del col·lectiu LGTB ens mostra que aquest no és excepció. L’Orgull va néixer com a revolta a Stonewall Inn, i l’espurna que va encendre la flama llavors es va estendre de la mateixa forma a gran part de la societat occidental. No feia ni dos anys que el dictador havia mort, que Barcelona va acollir la seva primera marxa de l’Orgull un 26 de juny de 1977. Mobilitzacions que, per descomptat, eren encapçalades pels sectors més precaris i marginalitzats de la societat catalana i que van ser acollides pels cossos policials amb violència i repressió. Una mostra més de com, davant la lluita per la conquesta dels nostres drets, el capitalisme no fa cap passa en fals. 

No podem entendre la lluita per l’alliberament sexual i de gènere sense la lluita per la nostra emancipació social com a classe i el trencament amb el sistema capitalista. Un sistema que, sustentant en l’heteronorma i el cisheteropatriarcat, castiga tota mena de dissidència mitjançant la repressió i l’estigma. És per això que cap passa que no vagi lligada amb una crítica al sistema capitalista aconseguirà alliberar-nos del tot. És per això que, davant del conegut capitalisme rosa i el pinkwashing, nosaltres proposem la construcció d’un col·lectiu LGTB anticapitalista i combatiu.

En aquest primer trimestre de 2022 l’Observatori contra l’Homofòbia ja ha registrat 107 agressions LGTBfobes a Catalunya, 31 més que el darrer any 2021. Ja són 1178 incidències des de l’any 2014, quan es van començar a comptabilitzar. No són fets aïllats ni puntuals, sinó que constitueixen la cara més crua d’una violència estructural i sistèmica: molts dels agressors s’identifiquen amb postures ultradretanes com el feixisme i el nacionalsocialisme i se senten impunes política i judicialment per violentar la nostra existència.

El creixement de la LGTB-fòbia en aquest darrer cicle polític no ha estat, només, responsabilitat de la institucionalització de l’ultradreta, sinó també d’una part de l’esquerra que ha comprat la pitjor cara del biologicisme i l’essencialisme per desenvolupar una crítica buida de contingut cap al postmodernisme. Així, ens trobem que a espais unitaris es normalitza, cada dia més, la defensa de postures que atempten contra la integritat del col·lectiu i que, fins i tot, la qüestionen. És per això que des de la Joventut Comunista ens mantenim compromeses a combatre tots aquests discursos als nostres espais. 

Des de la Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Trans i Bisexuals (FELGTB) ha convocat la manifestació d’aquest Orgull sota el lema “Front l’odi: Visibilitat, Orgull i Resilència”. És evident que, avui en dia, la violència, la marginalització i l’estigma formen part de la vida de les joves LGTB que es troben dins i fora de l’armari i, per això, creiem crucial que la nostra acció política contra la LGTBfòbia vagi lligada, per una banda, a la construcció del nostre espai públic com un de segur i lliure de violències i, per l’altra, a la denúncia de la difusió dels discursos d’odi en els nostres espais.

Comitè Executiu de la JCC

22 de juny de 2022

La Joventut Comunista de Catalunya celebra el IV Congrés

Els propers 9 i 10 de juliol de 2022, la Joventut Comunista de Catalunya celebrarà el seu IV Congrés al Casinet d’Hostafrancs de Barcelona (C/Rector Triadó, 53), sota el lema “Organitzem la joventut, construïm l’esperança”. 

En aquests últims anys hem viscut a Catalunya alguns episodis transcendents que han confirmat la incapacitat del règim centralista i burgès espanyol d’acceptar la diversitat nacional històrica dins del país. Tot i que la situació de pandèmia per la COVID-19 va marcar radicalment el dia a dia de la nostra societat, no podem oblidar que en el darrer cicle polític també hem assistit a un augment de les reivindicacions i mobilitzacions feministes i ecologistes, sobretot entre el jovent. En el nostre congrés, discutirem sobre totes aquestes qüestions i decidirem com ens organitzem per a lluitar contra el capitalisme i construir la República Catalana i l’horitzó socialista que reclamem. 

De la mateixa manera que en el passat III Congrés, el protagonisme recaurà en la discussió política del nostre Manifest-Programa, on es plasma la nostra visió de la situació sociopolítica nacional i internacional, així com es debatran les línies estrategico-organitzatives per tal de complir els punts plantejats al Manifest-Programa del IV Congrés. 

Durant aquesta jornada congressual, comptarem amb la presència de diferents joventuts comunistes internacionals, així com amb la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD). La solidaritat internacional és una eina clau per lluitar contra el capitalisme neoliberal que ofega als pobles sobirans per enriquir a l’oligarquia occidental. És per això que celebrem que el Congrés sigui també un espai de trobada internacional.

En un context de reflux del Moviment Comunista Català i de l’Estat Espanyol, és imprescindible que la joventut comunista es trobi per discutir i debatre quines són les línies que hem de seguir per arribar al nostre objectiu: el trencament amb el règim del 78 i el sistema capitalista que ens explota. La precarietat laboral encara marca el dia a dia de la joventut treballadora i, per lluitar contra ella, necessitem una Joventut Comunista forta, organitzada i decidida! 

Perquè volem que a cada barri, a cada centre d’estudi i a cada centre de treball les comunistes hi siguem presents per organitzar-nos i construir l’esperança!

Manifest Primer de Maig | Treballar menys per treballar totes!

El Primer de Maig és una data històrica per a la classe treballadora, ja que constitueix una jornada de lluita i reivindicació obrera de les nostres demandes per emancipar-nos i acabar amb l’explotació laboral del sistema capitalista. La funció social del treball recau en el benefici social que genera i és per això que l’existència del treball assalariat constitueix un atac als drets de la nostra classe: l’extracció del fruit del nostre treball per enriquir les butxaques d’uns pocs, fomentant l’explotació capitalista. 

Durant les darreres dècades, com a societat hem viscut una important revolució tecnològica que ha impactat radicalment en l’economia i el món del treball: cada cop produïm més i en menys temps, però, en canvi, no treballem menys.

Aquesta darrera afirmació hauria de ser la del sentit comú: per què no treballem menys si les necessitats productives ja són cobertes? La resposta és simple, i és que el capitalisme necessita ampliar el marge de producció per fer créixer també el de benefici. Per què treballar menys si podem vendre més? És on entra el valor de canvi, ja que la importància de la mercaderia no és la seva utilitat sinó per quants diners es pot intercanviar. Aquesta dinàmica, que acaba produint excedència de producció, provoca un fenomen de sobreproducció i de destrucció d’excedents per evitar la devaluació dels preus dels productes. En un context de crisi econòmica i de consum com la que estem vivint, és criminal que es desaprofitin tones de productes de primera necessitat – com són els aliments -, per evitar que aquests s’embarateixin. Durant la crisi sanitària de la covid, vam poder veure com aquestes dinàmiques es van produir al voltant de la comercialització dels tests d’antígens i les mascaretes i com no va ser fins a la seva regularització que es va aconseguir democratitzar el seu accés.

Que es pot fer davant això? La solució de la Joventut Comunista de Catalunya és que hem de produir el necessari i distribuir-lo justament, mitjançant la redistribució de la riquesa i la socialització dels mitjans de producció! Així com la defensa de la sobirania dels pobles de l’Estat Espanyol per poder avançar i construir els seus projectes nacionals no supeditats a les lògiques assimilistes i unitàries de Madrid. Entenem que és impossible el nostre alliberament social sense el nacional.

Però mentre convivim amb un sistema i un estat capitalista necessitem respostes a curt termini que sufraguin els costos ecològics, econòmics i socials d’aquesta lògica És per això que aquest Primer de Maig també defensem:

  • Regular els preus dels béns  de primera necessitat per tal que no siguin susceptibles de ser part de l’especulació empresarial, gràcies a excuses com la guerra d’Ucraïna per encarir la benzina o productes com l’oli o la vaga de transportistes, utilitzada per gegants com Mercadona.
  • Reforçament del transport públic col·lectiu: la crisi del petroli no ha arribat encara al seu punt final. Necessitem acabar amb la dependència del transport individual mitjançant la socialització dels costos del col·lectiu i la inversió en les estructures i en les connexions. De la mateixa forma, reivindiquem la necessitat d’un sistema tarifari integral que no penalitzi la distància, i acabar amb el barcelonacentrisme. Considerem que l’ús del transport per anar a treballar forma part de la jornada laboral i és, per tant, l’empresa qui se n’ha de fer càrrec.
  • Millorar les condicions de treball: reclamem feines dignes que ens permetin viure vides plenes i complir les nostres expectatives de vida. Necessitem treballar menys i cobrar més, però alhora acabar amb la xacra de la temporalitat i la parcialitat forçada.
  • Regulació dels preus de l’habitatge: l’habitatge és un dret que cada dia es veu vulnerat per culpa de la seva mercantilització. És per això que reclamem la regulació dels preus del lloguer com a via per evitar l’especulació immobiliària, així com l’ampliació del parc d’habitatge públic.

En conclusió, volem “Pa, sostre i treball” però hi anem més enllà: també volem poder viure dignament els nostres espais d’oci en entorns saludables i no mercantilitzats. Volem estudiar sense haver d’endeutar-nos i, sobretot, manifestem la insolvència d’aquest sistema que fa impossible que la classe treballadora pugui viure justament i veure complides aquestes demandes de mínims.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

28 d’abril de 2022

Comunicat sobre Ucraïna

Ucraïna ha estat un dels punts de conflicte més importants d’Europa des de la fi de la guerra freda, un conflicte ple de promeses trencades, manipulació mediàtica, ingerència estrangera, i guerra. Aquest conflicte neix, per una banda, dels canvis de poder en el sistema internacional de la postguerra freda, on trobem, per una banda, els Estats Units d’Amèrica i l’OTAN, amb una voluntat hegemònica i expansiva, sense importar si cal fer servir la pastanaga o el bastó, posant els ulls al buit de poder deixat per la dissolució de l’URSS, i en contraposició la Federació Russa, que busca conservar les restes de la seva antiga esfera d’influència soviètica, i com un animal ferit respon a l’aproximació de l’OTAN amb un comportament impredictible i fortament agressiu.

Per altra banda, aquest conflicte té arrels també en la realitat nacional interna de l’estat ucraïnès, un estat amb una divisió Est-Oest, amb una identitat lligada a les seves arrels russes i l’altra identitat purament ucraïnesa, i més propera a Europa. Destaquem la necessitat de no caure en narratives propagandístiques subjugades als interessos de la Federació Russa o dels Estats Units d’Amèrica, problema al qual ens enfrontem els comunistes i forces d’esquerres d’arreu del món, és imperatiu tenir un posicionament propi com a comunistes, i ser capaços de criticar a qui faci falta quan faci falta, sense caure en simplificacions absurdes del conflicte i equidistància.

El govern de Putin, actuant de forma reactiva per conservar la poca influència que li queda, està enviant a la mort a una generació de russos i ucraïnesos sota les falses consignes de lluita antifeixista i de preocupació per les vides dels russos del Donbass. Consignes falses ja que Putin no té cap problema amb el feixisme més descarat quan aquest està alineat amb els seus interessos, com és el cas del Grup Wagner, dirigit pel neonazi Dmitry Utkin, i, d’altra banda, mai ha tingut problema amb matar població civil, ni tan sols dins les seves fronteres. D’altra banda, la concepció de Putin sobre la naturalesa nacional Russa entra en contradicció directa amb la sobirania i autodeterminació d’Ucraïna, concebent la nació russa com una unió entre russos blancs (bielorussos), petits russos (ucraïnesos) i grans russos (russos). D’acord amb això expressem que qualsevol discurs que tracti de presentar a Rússia com a actor amb interessos humanitaris i antifeixistes és, com a mínim, ignorant. Els interessos actuals de Rússia se centren, cap a l’interior, en la preservació del poder en mans de Putin i les elits econòmiques, i cap a l’exterior, en la preservació de la seva esfera d’influència postsoviètica a tot preu, fins i tot amb la possibilitat de guerra nuclear. A més, la declaració de guerra ha servit per intensificar la repressió cap a les organitzacions progressistes de Rússia per part del govern, fins i tot de militants del Partit Comunista de la Federació Russa, que inicialment es va mostrar favorable a la intervenció al Donbass.

Denunciem que l’OTAN i els EUA, van seguir el camí de la ingerència per alinear Ucraïna als seus interessos i esfera d’influència. Així, buscant la dominació per part de l’Oest a l’Est d’Ucraïna, promovent la  suposada defensa dels valors de la mal anomenada “democràcia” liberal. Primer, derrocant el líder escollit democràticament.  Segon, finançant i armant l’esclafament militar i massacre de les protestes en resposta al canvi de règim, a l’est del país, de la mà de la ultradreta i grups obertament feixistes que encara conserven molta influència a l’estat. Tercer, il·legalitzant el Partit Comunista, que en les diferents eleccions havia rebut des de centenars de milers a milions de vots, i finalment mostrant el seu rebuig a qualsevol mena de diàleg i concessió cap a l’est d’Ucraïna, en especial el Donbass. Aquests fets han succeït  mentre veus dins els Estats Units, com el mateix Kissinger l’any 2014, ja havien alertat sobre les possibles conseqüències d’aquesta ingerència, arribant a preveure la guerra civil i la seva possible escalada a guerra entre estats.

També volem denunciar l’actitud de les potències capitalistes occidentals a l’esfera de l’OTAN de bloqueig econòmic cap a Rússia i de boicot cap a, no només productes, sinó també personalitats russes del món acadèmic, artístic i esportiu. Per una banda, la història ens ha demostrat com l’impacte que acaben tenint els bloquejos econòmics no afecten directament a la classe política responsable del conflicte, sinó a la classe treballadora nacional i internacional per l’encariment dels productes de primera necessitat. Per l’altra banda, entenem que el boicot i l’expulsió de persones per ser russos constitueix una forma de discriminació per nacionalitat. La classe treballadora no és la responsable dels conflictes imperialistes i no som els que hem de pagar les conseqüències de les seves agressions. Ens preocupa el perillós precedent que pot implicar en un possible creixement de russofòbia – i eslavofòbia – a Occident. 

De la mateixa manera, volem ressaltar  la hipocresia d’Occident  davant de l’arribada de refugiats ucraïnesos a països de la Unió Europea. Encara amb el record de la tragèdia que ha implicat la crisi dels refugiats de guerres com la de Síria, és indignant veure les diferències que els governs europeus i les seves classes polítiques exerceixen quan els refugiats són blancs. Entenem que la solidaritat internacional cap a les víctimes de conflictes armats ha de ser independent del color de pell, l’origen i la nacionalitat. Els esdeveniments ocorreguts a fronteres com la polonesa en què s’han dividit els refugiats blancs ucraïnesos i els racialitzats és només un dels exemples del racisme acceptat per la democràtica Unió Europea.

Des de la Joventut Comunista, en defensa de la pau i vida humana, destaquem la vital importància de lluitar contra els tambors de guerra que s’escolten al nostre voltant, dins la Unió Europea i l’OTAN, una guerra que ja ha començat contra no només mitjans de comunicació russos, sinó també contra tota narrativa que es qüestioni la narrativa occidental, i tracti de comprendre el conflicte més enllà de simplificacions que busquen crear una falsa imatge sobre els actors involucrats. No a la guerra!

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

5 de març de 2022

MANIFEST 8M 2022

És 8M un any més, el dia en què es reivindica la memòria de les dones treballadores, i de nou totes nosaltres ens tornem a trobar amb la necessitat de sortir als carrers per lluitar pels nostres drets i, en últim terme, per les nostres vides. Reivindiquem que el 8M són tots els dies, que les precarietats i la violència segueixen més presents que mai, i que la lluita per una vida digna ha de ser constant. Estem fartes d’haver de justificar amb dades les nostres precarietats, les injustícies i la violència, portem masses anys donant explicacions. És per això que aquest any volem incidir en la necessitat de la vaga laboral, de cures i de consum, i en avançar juntes sense deixar a ningú enrere.

En aquest sentit, volem posar en valor l’exemple d’un col·lectiu que ha tingut força ressò en els darrers temps: les Kellys, una associació de cambreres de pis. El seu nom, «Las Kellys» prové d’un conegut joc de paraules: «la Kelly, la que limpia» (la que neteja); en el seu cas, concretament, netegen hotels. Avui dia, aquest col·lectiu representa a traballadores que duen a terme les seves tasques en un règim de subcontractes, mitjançant el qual les empreses externalitzen les seves activitats a empreses multiservei, que no tenen conveni aplicable. Aquesta situació deixa desprotegides a moltes treballadores que deixen de regir-se pel conveni sectorial o el de la mateixa empresa on treballen.

I és que, encara que sembla que els nostres drets a poc a poc van creixent, això no és així si ets dona, si et trobes en una situació de precarietat, si estàs racialitzada o si ets trans. Perquè les desigualtats ens persegueixen, i és per això que hem de lluitar el triple que els altres, perquè no podem descansar ni un segon.

Per això les Kellys són un exemple més de lluita, perquè tot i que l’expressió “sòl enganxós” sembla que estigui feta a mida pels seus casos, mai deixen de lluitar, sigui 8 de març o sigui qualsevol altre dia de l’any. Perquè aturar-se no és una opció, i perquè la lluita es fa cada dia i en cada espai, contra tota violència i desigualtat.

Sí, és cert que les dones hem de barallar constantment contra el sostre de cristall en els nostres treballs: àmbits laborals hostils, dificultats de conciliació de la vida professional i laboral i altres obstacles clàssics de la societat patriarcal impedeixen que se’ns consideri al mateix nivell que els nostres companys homes. Però el sòl enganxós és igual o més freqüent, no obstant això no sembla tan visible: totes les tasques i càrregues que culturalment i socialment s’associen a les dones i de les quals ens és difícil separar-nos. Cures emocionals, cultiu de les nostres relacions socials i sexoafectives, benestar de la llar: tradicionalment això ens ho carreguem nosaltres en les nostres particulars motxilles, condicionades, per descomptat, per factors com la nostra ètnia, procedència geogràfica, orientació sexual, el fet de ser cis o trans… Cap ens escapem ni dels sostres ni dels sòls, però a totes ens afecten de manera diferent.

No volem que un petit grup de dones pugui trencar els sostres de vidre si això implica que una Kelly hagi d’anar a fregar el sòl que deixen darrere. No volem presidir bancs, extreure la plusvàlua als nostres empleats i empleades, publicar en xarxes l’important que són les nostres companyes de treball mentre ignorem a “la noia que ens ajuda a casa amb els nens i la neteja”.

No volem ni sostres ni terres: volem derrocar l’edifici sencer. I això s’aconsegueix treballant tots els dies de l’any per un feminisme de classe en el qual cap persona es quedi enrere.

És per això que donem suport a tota vaga laboral, de cures i de consum que reivindiqui que no som poques i que no estem soles, que sí que patim desigualtats, que sí que patim violència i que sobretot, no descansarem ni un segons fins a erradicar-la. Molta força, companyes: estem en el costat correcte de la història.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

5 de març de 2022