Manifest 25N. Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència Contra les Dones

Violències silenciades. Agressions. Violència psicològica. Feminicidis. Violència econòmica. Exagerades. Violència vicaria. Boges. Violència sexual. Assetjament. Violència laboral. Doble presència. Violència obstètrica. Submises. Síndrome de la impostora. Violència institucional. Sostre de vidre, terra enganxós. Violències digitals. Inseguretats constants. Violència estructural. Violència patriarcal. 

Podríem repassar les dades de tots els tipus de violències que patim, podríem dir el nom de totes aquelles dones han estat assassinades o el nombre concret de violacions denunciades, podríem escriure línies i línies de totes les violències socialment acceptades que les dones patim dia rere dia. Però és que són masses. Perquè una mort, o una violació, o un assetjament és massa. I estem fartes. Perquè un any més és 25 de novembre, Dia Internacional per l’Eliminació de la Violència contra les Dones, i un any més les dades d’aquesta violència incrementen. 

Preferim reivindicar que lluitarem cada dia de l’any per aconseguir totes les conquestes socials que calguin i que ens facin viure segures i lliures. Que assenyalarem les mancances del sistema, la falta de mesures i mecanismes institucionals que necessitem per acabar amb aquesta violència estructural. Que hem d’educar a les noves generacions, i reeducar a totes les altres persones que encara no entenen que el feminisme és prioritari.

Perquè no pot ser que siguem les dones les que patim de manera directa totes crisis, les que som la diana de les precarietats, les que sempre hem d’estar alerta pels carrers, les que continuem carregant amb els estereotips i els rols que aquesta societat masclista ens ha imposat. Les que hem de compaginar la feina fora i dins de casa, les que tenen un salari més baix, les que sempre ens hem de quedar submises i callades. 

Però el que no saben és que no ens cansarem mai. No ens cansarem d’assenyalar totes les conductes i actituds que s’han normalitzat, tota la violència, tant la més visible com aquella que costa d’identificar per estar encoberta durant generacions per aquesta societat cisheteropatriarcal.

Per això hem de sortir als carrers, hem de demostrar que som moltes, que estem unides i que res ens aturarà de reivindicar els nostres drets més bàsics. Ser lliures, poder viure segures, no tenir por pels carrers, autoorganitzar-nos, autodefensar-nos. Perquè ser dona no hauria de ser un factor de risc. Perquè si ens toquen a una, ens toquen a totes.

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

Comunistes de Catalunya

25 de novembre de 2021

.

Dia Mundial de la Sortida de l’Armari

Ahir 11 d’abril va ser el Dia Mundial de la Sortida de l’Armari i és per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya, des de fa unes setmanes vam desenvolupar un formulari per la nostra militància per saber quina és l’experiència en la sortida de l’armari dels membres del col·lectiu de la nostra organització. Entenem l’armari com un espai permanent en les nostres vides com a membres del col·lectiu LGTB, ja que constantment hi existeix la pressió de refermar la nostra identitat.

Van ser 34 persones les que van respondre a l’enquesta, amb independència de la seva orientació o identitat de gènere i de les quals el 56,3% (18 persones) pertanyen al col·lectiu LGTB. D’aquest percentatge de membres del col·lectiu que tenim a la nostra organització, en la seva totalitat són bisexuals i, a més, dues d’elles són dones trans -sent el 55,6% de les enquestades dones-. D’aquestes 18 persones, 16 d’elles han sortit públicament de l’armari. Les que no ho han fet encara -només amb els amics- són les dues persones trans i una bisexual. Això ens mostra com, encara avui dia, el col·lectiu trans és un dels més violentats i hi ha totes unes dificultats derivades de l’estigma i la por per sortir de l’armari.

L’etapa més comuna de sortida de l’armari entre la nostra militància ha estat la Secundària i el Batxillerat, seguit per l’educació post-obligatòria. Sent els amics alhora l’espai de socialització on la totalitat de la militància ja hi ha sortit, seguit per la militància política -en un 77,8%-. Això ens fa remarcar com, tot i que hi ha un sentiment generalitzat de seguretat en la nostra organització, encara queda un percentatge d’aquest que no ho ha viscut així i com hem de treballar perquè s’avanci cap a un 100%.

Els espais on menys militància ha sortit de l’armari és la feina i els pobles natals. Concretament, el 94,4% de la militància enquestada creu que hi ha una diferència cabdal entre els pobles i les ciutats per sortir de l’armari amb el veïnat -fenomen que justament incentiva el conegut sexili cap a grans ciutats com és el cas de Barcelona-. No es pot entendre tampoc la baixa sortida de l’armari a la feina sense analitzar-lo com un procés en què la nostra identitat o orientació pot implicar acomiadaments. Sent la joventut un dels sectors més precaritzats i amb més necessitat econòmica, es prefereix mantenir-se en l’armari que poder arriscar el lloc de feina. Per construir uns llocs de feina segurs pel col·lectiu encara queda molt per fer, des de la conscienciació social fins al desenvolupament de protocols efectius contra la LGTBfòbia a les empreses.

En la majoria de casos, les raons per les quals no s’ha sortit encara de l’armari és degut a una falta de seguretat alimentada per la por – i les possibles conseqüències en la normalitat de la vida de la persona- o no voler ser sexualitzada – en cas de dones bisexuals- per part de l’entorn proper, sobretot l’oci nocturn. Una altra de les raons més comunes ha estat simplement “no haver sorgit el moment de fer-lo”. Aquest darrer argument és positiu, ja que implica que l’orientació o la identitat es troben normalitzades en l’entorn de l’enquesta i no sent una pressió per sortir de l’armari o per veure unes possibles conseqüències negatives.

La totalitat de la militància veu positiva la seva sortida de l’armari, amb unes dades del 22,2% valorada com a normal  i un 38,9% cadascuna en positiva o molt positiva. En aquest sentit, analitzem positivament que no s’hagin reproduït violències LGTBfòbiques en la sortida de l’armari de la militància que hi participa en la Joventut Comunista.

Aquestes dades ens ajuden, com a organització, a tenir una radiografia de quina és la realitat del col·lectiu en la nostra joventut, però, alhora, poder analitzar si actualment aquesta és segura per elles i si som una joventut realment diversa i plural. Creiem de crucial importància que, en un context de regressió de drets socials i l’avenç de l’ultra-dreta, els nostres espais siguin segurs pels col·lectius més vulnerables de la societat per organitzar-se contra el sistema que ens explota, margina i assassina. En commemoració al Dia de la Sortida de l’Armari, des de la Joventut Comunista reivindiquem el seu trencament i que totes puguem viure vides lliures, plenes i sense por. 

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

11 d’octubre de 2021

.

La Joventut Comunista amb la lluita rider

Abans d’ahir, dijous 12 d’agost, va entrar en vigor de forma definitiva i improrrogable el Reial Decret Llei 9/2021, en base al qual les empreses de plataforma dedicades al repartiment de productes com Glovo, Deliveroo o Ubereats han de laboralitzar i donar d’alta amb contracte de treball a les seves plantilles.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya, mostrem el nostre suport al col·lectiu de repartidors i repartidores de plataforma. Exigim a les empreses que compleixin amb una normativa que, al cap i a la fi, només cerca garantir una mínima protecció per a les treballadores i condemnem el model d’extracció econòmica i devaluació del treball que pretenen, encara avui, seguir imposant empreses com Glovo, que obertament ha decidit desafiar la legislació i vulnerar els drets laborals de les treballadores.

La Joventut Comunista de Catalunya, havent participat activament en les mobilitzacions organitzades per la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC) aquest estiu en defensa de la laboralització de les repartidores, volem manifestar el nostre ferm compromís amb l’únic camí que, definitivament, portarà a la victòria en front la política bel·licista d’aquestes empreses: l’organització sindical. El model defensat per les empreses de plataformes no només implica l’agreujament de la precarietat, sinó que dificulta aquesta organització sindical que és eina indispensable en la defensa dels nostres drets. És per això que Glovo, Deliveroo, Uber i Amazon apliquen polítiques antisindicals als seus llocs de treball: són els sindicats qui, entre les parets de l’empresa, combaten l’arbitrarietat del capital.

Des dels anys vuitanta que el neoliberalisme ha buscat destruir les conquests del moviment obrer i fer guanyar camp al capital sobre el benestar de la classe treballadora: la irrupció de les economies de plataformes, com a eina de desregularització, és només un dels exemples. Les principals víctimes de la seva explotació són les capes més precaritzades de la societat, això és el jovent, la població migrada i les dones. Són elles les que pateixen les conseqüències de l’atac als drets laborals i la protecció social: sense protecció en cas d’accident, sense vacances, sense possibilitat de denunciar l’assetjament perquè l’empresa es desentén. 

Com a joves comunistes, continuem defensant un model social per al nostre país que entengui el treball com a valor a protegir, tenint en compte la centralitat que suposa en la vida de la nostra classe i el seu paper clau en la construcció de projectes vitals estables i dignes. No acceptarem mai la pretensió d’aquestes iniciatives empresarials que basen els seus marges de benefici en la devaluació del valor del treball i de l’apropiació del fruit del treball aliè. I que, a més, busquen consolidar el seu model i estendre-ho a altres sectors: la farsa dels falsos autònoms no només és patida pels repartidors, sinó que comença a establir-se a la seguretat, la salut i l’educació.

Es per això que, novament, reclamem que totes les empreses de plataforma compleixin escrupolosament la llei i mostrin una mínima responsabilitat amb la nostra societat. La Joventut Comunista de Catalunya recolza i recolzarà les iniciatives sindicals tendents a organitzar, defensar i conquerir els drets d’aquest col·lectiu que, malauradament, porta massa temps esperant una solució definitiva. 

IV Conferència Nacional – Resolució per la dignificació del treball com a valor social

Arribem a aquesta Conferència Nacional en un context laboral complex i canviant. El món del treball es va veure sacsejat el març del 2020 per la major crisi sanitària de les últimes dècades, amb un impacte directe en tots els sectors d’activitat, en un context econòmic que ja mostrava els signes de recessió propis dels cicles de l’economia capitalista.

La classe treballadora es va veure forçada, sobtadament, a compartir el seu espai vital amb el treball per compte d’altri i es va haver de defensar, novament, l’ocupació com a valor central en la vida de les persones, susceptible d’especial protecció. 

Moltes persones treballadores han vist el seu contracte de treball suspès o la seva jornada reduïda. El mes de maig va finalitzar amb 542.142 persones treballadores afectades pels ERTO. Novament, la joventut ha patit especialment la situació, doncs ocupa bona part dels llocs de treball més precaris en els sectors amb una ocupació més volàtil, com són l’hostaleria o el comerç, activitats fortament restringides per les mesures sanitàries. Bona part d’aquests joves no s’han reincorporat a la seva feina, essent Espanya el país líder de la UE en desocupació juvenil. 

No obstant això, des de l’inici d’aquesta crisi hem viscut l’aprovació de més d’una desena de reials decrets llei que, gràcies a la pressió de les organitzacions sindicals i a l’existència d’un ministeri de treball sensible amb els drets de les persones treballadores, han avançat en la línia  d’entendre l’ocupació com a objecte de protecció. Encara que de forma gradual, s’ha iniciat un camí de superació del mantra empresarial predominant, que consisteix a augmentar la flexibilitat externa i interna per facilitar la destrucció dels llocs de treball, així com la rebaixa de les condicions laborals de les persones treballadores. Mantra que va constituir la pedra angular de les receptes del PP en l’àmbit laboral.

Els següents mesos seran decisius, però, en la definició del nostre model de relacions laborals. La balança es decantarà, finalment, entre una visió social del món del treball o una concepció del mateix com a valor purament mercantil.

L’actual Govern d’Espanya arribà a les butaques de la Moncloa, en l’any 2019, prometent una reforma laboral que revertiria la del 2012. Una reforma que, amb una pandèmia pel mig, no s’ha executat encara.

La JCC considerem que ha arribat l’hora, ja no hi caben més excuses. Urgeix l’aprovació d’una reforma laboral profunda i de progrés. Una reforma que:

  1. Enalteixi el valor del treball i reconegui la seva funció social.
  2. Recuperi les eines pròpies de la negociació col·lectiva, tan fonamentals en l’activitat sindical de la nostra classe.
  3. Protegeixi a les persones treballadores en enfront de l’acomiadament de forma real, fugint d’un model merament economicista indemnitzatori.
  4. Limiti la temporalitat a la mínima expressió i vinculada sempre a causes exhaustivament justificades.
  5. Orienti el sistema públic de pensions en un sentit social i extensiu.

A més, s’ha evidenciat la necessitat d’un sistema de relacions laborals que fomenti la integració de les joves de forma igualitària en tots els sectors d’activitat, garantint el dret al treball i a l’estabilitat, evitant que el jovent, com acostuma a passar, ocupi posicions massivament en sectors estacionals sense cap perspectiva de futur.

Cal enfortir també el model de participació de les persones treballadores en les empreses. Els sistemes de representació de les plantilles s’han revelat com a vitals en la gestió laboral d’aquesta pandèmia.  És necessari plantejar un nou model de relacions laborals que aprofundeixi en els mecanismes de participació de la classe obrera,  introduint més democràcia en els centres de treball mitjançant l’atribució de majors competències als comitès d’empresa, les delegades de personal o les Seccions Sindicals.

Al Govern de l’Estat li toca apostar, de forma definitiva, per capgirar el prisma ideològic imperant en la gestió del món laboral cap a una concepció social, o continuar afermant els fonaments d’un model mercantilista.

Així mateix, es requereixen medis suficients a nivell d’inspecció de treball i fermesa per part del poder legislatiu i les organitzacions sindicals, per a combatre l’ofensiva de les noves formes d’organitzar la producció en determinats espais. Formes que aposten descaradament per mercantilitzar el treball i fugir del conjunt de normes que protegeixen a les persones treballadores.

En aquest sentit, la Joventut Comunista apostem per l’acció directa del moviment sindical, organitzant a la massa productiva en els referits espais. El sindicalisme ha d’anar per davant de les solucions basades en l’aprovació de normes, atès que, encara que crucials, ja podem veure els esforços renovats dels capitalistes per eludir l’aplicació de la recent i famosa «ley rider» mitjançant la utilització d’empreses de treball temporal i de serveis.

La sindicació dels treballadors i treballadores d’aquest àmbit serà l’únic que garantirà, veritablement, l’aplicació efectiva de les normes i dels drets que corresponen al col·lectiu. Ambdós esforços han d’anar de la mà i es necessiten mútuament, el normatiu i el sindical.

Òbviament, la Joventut Comunista de Catalunya, en tant que organització marxista leninista, considerem que el conflicte capital-treball troba la seva solució en l’adquisició dels mitjans de producció per part de la classe treballadora, en el marc d’un sistema comunista. No obstant, en aquesta transició fins a l’emancipació, la JCC apostem per vestir un front en defensa d’un món del treball que, abandonant el concepte de «mercat laboral», avanci decididament cap a un model de protecció de les persones treballadores, entenent la centralitat que suposa el treball en la vida de la nostra gent.

10 de juliol de 2021
Àrea de Moviment Obrer de la Joventut Comunista de Catalunya

.

IV Conferència Nacional – Resolució per un oci alternatiu

El passat 21 de juny s’anunciava la reobertura de l’oci nocturn a Catalunya, una notícia que arribava amb aires esperançadors cap a la fi de la pandèmia en què ens trobem endinsades des del darrer any i mig. Tot i el pas endavant que aquesta reobertura pugui arribar a significar, cal una reflexió ferma sobre quin oci trobem al nostre abast i quines són les necessitats de les joves. Tal com dèiem al III Congrés, “el capitalisme ha transformat l’oci en una mercaderia”. El dia d’avui, no podem concebre un espai d’oci que no estigui directament lligat al consum. 

Definim primer que entenem com a oci nocturn establert a grans trets. L’oci nocturn és el ventall d’activitats directe o indirectament lligades al consum de begudes alcohòliques, en ell hi trobem les discoteques, les cases d’apostes, els bars musicals, entre d’altres. Així doncs, l’oci ofert se centra en l’explotació del capitalisme en el seu estat pur, consum i més consum, on ens deixa això a les joves? Malauradament, som plenament conscients que joventut és sinònim a precarietat i aquestes vies d’escapament de la realitat ni fomenten les dinàmiques d’oci que necessitem com a joves ni són assequibles per a totes nosaltres.

Ens trobem en una situació on la salut mental de les joves es troba en un estat de risc, la situació sanitària ens ha afectat a totes, però les joves, més enllà de l’aïllament i la virtualització de la vida, hem patit l’adultocentrisme i l’estigmatització a tota acció de la nostra vida per l’únic motiu de ser joves. Per aquesta raó, en aquests moments de sortida de la vida en pandèmia, cal construir i fomentar un model d’oci no alienant i no consumista, un model d’oci que no s’aprofiti del nostre estat mental. Calen alternatives a la realitat que coneixem avui dia. Projectes autogestionats a barris i municipis, tancant les portes al turisme massiu que acaba dia rere dia amb la vida pròpia d’on s’hi dona. Activitats culturals accessibles per a totes, universalitzar l’accés a la cultura a la vegada que es construeixen nous espais. L’esport com a via sanejadora mental i física, no obsessiva, cap a una vida saludable.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya tenim clara la necessitat de treballar per acabar amb l’oci consumista i amb tots aquells elements que el fomenten i impedeixen la consolidació d’un oci alternatiu lliure de les urpes del sistema capitalista que ens escanya en tots els aspectes de la nostra vida. Per aquest motiu, ara més que mai, amb la necessitat imperant d’un oci per i de totes, nosaltres en comprometem a:

  • Lluitar contra les cases de joc i d’apostes físiques i en línia fins a la seva prohibició.
  • Fomentar models d’oci diferents i incentivar concursos culturals com a eina d’oci no alienant.
  • Fomentar la pràctica de l’esport de forma interna i externa.
  • Fomentar l’oci sense que aquest intrínsecament recorri al consum de begudes alcohòliques.

Per últim, remarcar la necessitat de concebre el debat sobre l’oci al nostre abast amb la importància que aquest requereix. Les joves som estigmatitzades contínuament degudes les nostres vies d’oci, però aquest no és quasi mai qüestionat, quan és el que se’ns ha lliurat i imposat com a única via de diversió i esbarjo. Com a comunistes, lluitem i lluitarem perquè la nostra vida no es trobi tancada a les vies establertes pel mercat econòmic. 

10 de juliol de 2021
Àrea d’Oci i Cultura de la Joventut Comunista de Catalunya

.

IV Conferència Nacional – Resolució contra la transfòbia

La setmana passada es va aprovar al Consell de Ministres l’avantprojecte de llei per a la igualtat real i efectiva de les persones trans i per a la garantia dels drets LGTBI. Aquesta ha estat la fusió de dues normatives que eren promeses de govern d’Unidas Podemos i el PSOE: una específica per a les persones trans i una altra més global per a la resta del col·lectiva.

Tot i que a primera instància pot semblar una victòria, però, és realment una petita conquesta que ens arriba amb un gust agredolç. Els aspectes relacionats amb els drets trans que es contemplaven a la Llei Trans original – que recollia les demandes del col·lectiu i de la comunitat trans -, han estat retallats per arribar a una postura de consens amb els sectors transexcloents del Partit Socialista i del feminisme radical  Això ha provocat que ens trobem en una posició de retrocés respecte la proposta de llei inicial. 

L’actual avantprojecte de llei deixa enrere als joves menors de 16 anys, a la població migrada i a les persones no binàries. L’eliminació del concepte d’autodeterminació de gènere – que implicava acabar amb el malson legal i burocràtic que implicava fer un canvi oficial en el gènere assignat en néixer – ha implicat que la infància trans continuï estant desprotegida, ja que les menors de 16 anys queden davant la tutela dels seus tutors legals, i els menors de 14 anys han de passar per un procés judicial.

A més, deixar de banda a la població trans migrada implica deixar-les desprotegides davant les violències provocades per l’actual sistema capitalista que és alhora LGTBfob i racista. Moltes persones no poden tornar als seus llocs d’origen per fer el canvi legal, per estar perseguida la seva identitat, i han de mantenir-se a la intempèrie en un Estat que, tot i ser més tolerant, continua sense reconèixer-les. 

Els buits legals que dificulten el reconeixement legal i burocràtic de les persones trans són també violència i acaben aprofundint en una opressió LGTBfoba que té també unes fortes arrels de classe. Impossibilitades per fer el canvi oficial dels seus documents d’identitat, patologitzades al sistema sanitari, amb dificultats per accedir a la hormonació, un estigma creixent cap a la comunitat – i  una forta violència cap aquelles que no tenen passing -, part de la comunitat trans queda exclosa del mercat laboral regulat i condemnada a l’economia submergida. Més del 50% de persones trans han acabat en algun moment de la seva vida a la prostitució, amb totes les violències i agressions que aquesta implica.

La llei, però, com es puntualitza en un principi, és una petita passa que era necessària fer. Ens alegrem que es prohibeixin expressament les teràpies de conversió, que es faciliti el canvi legal als majors de 16 anys i que s’hagi legislat per primer cop drets per a les persones intersexuals. També tots aquells punts relatius a la resta del col·lectiu, com la recuperació de l’accés a tècniques de reproducció assistida per a dones lesbianes i bisexuals i homes trans, així com la inclusió de continguts relatius a la diversitat sexual i de gènere als programes educatius.

Que la llei aprovada no hagi estat tot l’ambiciosa que podria haver estat no és per casualitat, sinó per l’organització de tot un sector polític que ha vist una amenaça en la conquesta de drets d’un sector de la població. La campanya trànsfoba que hem viscut des dels mitjans de comunicació i la classe política ha contribuït en l’estigmatització de la comunitat trans i ha difós fal·làcies i discursos d’odi que han calat com l’oli en els prejudicis de la societat espanyola. 

És per això que des de la Joventut Comunista ens comprometem a:

  • Continuar defensant plegades els drets de la comunitat trans i lluitar contra la discriminació i violències que aquesta pateix.
  • Instar a què s’incorporin al debat públic i a la legislació els drets perduts pel camí de l’aprovació de la llei, així com la despatologització de l’orientació i la identitat al sistema públic de salut.
  • Desmentir els discursos d’odi que des de l’ultra-dreta i sectors reaccionaris de l’esquerra es difonen sobre la realitat trans.

El capitalisme ens vol dèbils, desorganitzades i dividides. Com a comunistes lluitem per trencar amb aquest sistema depredador i assassí i construir una societat on puguem ser totalment lliures i iguals, i en què puguem estimar, desitjar i ser sense por!

10 de juliol de 2021
Àrea de LGTB de la Joventut Comunista de Catalunya

.

IV Conferència Nacional – Resolució sobre el brigadisme i la solidaritat internacionalista

La solidaritat internacional és un dret i un deure inalienable de la raça humana. Des de voluntariats, donacions, crear polítiques per millorar l’estat del món, bàsicament es tracta de germans ajudant a altres germans. Les Brigades Internacionals en són la seva màxima expressió.

El brigadisme, el fet que un grup de gent es desplaci de casa seva per anar a una terra estranya a ajudar als altres, sense cap mena de lucre material, ha existit des dels mateixos inicis de la humanitat. Pobles que s’unien per derrocar el tirà d’un d’ells, grups de curanderes nòmades que viatjaven curant als necessitats, milicians que viatgen per lluitar en una guerra que no era de la seva gent, però si dels seus germans.

L’exemple paradigmàtic d’això són les Brigades Internacionals que van venir de tots els indrets del món a Espanya per derrotar al feixisme durant la guerra civil de 1936. Ho va expressar La Pasionaria el 1938: “Sou l’exemple heroic de la solidaritat i de la universalitat de la democràcia“. En definitiva, gent disposada a lluitar per tot allò bo i just allà on sigui necessari.

En una etapa històrica més propera a l’actual, a Catalunya, durant els primers anys de la dècada del 2010, l’associació Moviment de Brigadistes va organitzar diferents brigades de solidaritat a països que pateixen especialment els atacs de l’imperialisme, com Cuba, Palestina o la República Àrab Sahrauí Democràtica. En l’actualitat, però, a causa de la inactivitat d’aquesta organització i de la manca d’implicació del jovent en els fronts de solidaritat internacional, ja fa uns anys que aquestes brigades juvenils catalanes no es duen a terme.

Davant d’aquesta situació, i enmig d’una pandèmia que està fent més visible les diferencies de classe i accentuant les desigualtats entre els pobles del sud i els pobles del nord, els i les joves comunistes ens enfrontem al repte de tornar a impulsar fronts de solidaritat internacional com, entre d’altres, el brigadisme.

Per això, des de la Joventut Comunista de Catalunya, apostem per recuperar espais com Moviment de Brigadistes, un front que ha d’aglutinar al jovent revolucionari i antiimperialista català amb l’objectiu de realitzar brigades de solidaritat en aquells territoris on la batalla s’estigui lliurant, així com el de reforçar els llaços amb la seva classe obrera, que pateix les conseqüències del capitalisme  més salvatge.

10 de juliol de 2021
Secretaria d’Internacional i Solidaritat de la Joventut Comunista de Catalunya

.

IV Conferència Nacional – Resolució contra les violències silenciades

Les dones patim una violència transversal, que afecta el nostre dia a dia i de la qual desgraciadament no ens podem desvincular ni amagar. Perquè més enllà de la violència més visible, dels feminicidis o de la violència sexual, que sembla que mai s’atura i que és la que obra notícies i grans portades, les dones patim violència pràcticament a tots els aspectes de la nostra vida i que en moltes ocasions s’acaba silenciant.

Aquests tipus de violència que sembla amagada de la societat i que moltes vegades no som capaces d’identificar molts cops és perquè o no ho reconeixem com a violència o ho hem normalitzat. I és imprescindible que puguem veure que el que ens passa no és quelcom normal, sinó que ho podem reconèixer com a violència. 

I és cert que no es troben totes les accions o conductes que patim ben definides, però això no ens treu de saber que ens són nocives. Ja que les conductes que adopta una persona maltractadora són molt variades, però tenen en comú el fet d’humiliar a la persona amb la finalitat de controlar-la i sotmetre-la, creant-li un sentiment d’inferioritat i de culpa, fent-li viure en un clima de constant confusió, temor i angoixa.

Aquestes conductes van des d’una violència psicològica, la violència ambiental, la violència vicària, la violència digital o fins i tot la violència econòmica. Ja que són tipus de violències que no només busquen tenir-nos controlades, sinó que aconsegueixen fer-nos sentir insegures, desprotegides i que provoquen un dany psicològic molt important. Per tant, creiem convenient poder desglossar els diferents tipus de violència amb exemples i les implicacions socials, emocionals i legals de cadascuna. 

Un dels tipus de violència menys visibles, que a més dones afecta i que podria pràcticament englobar totes les altres és la violència psicològica. Aquesta consisteix en tota acció o omissió dirigida a pertorbar, degradar o controlar la conducta, el comportament, les creences, o les decisions d’una persona, mitjançant la humiliació, intimidació, aïllament o qualsevol altre mitjà que afecta l’estabilitat psicològica o emocional.

Aquest tipus de violència es troba regulada al Codi Penal com a maltractament, ja que l’article 173 del mateix ens relata que es considera maltractament l’infligir a una altra persona un tracte degradant que menyscaba de manera greu la seva integritat moral, així com el fet de dur a terme actes de violència psíquica.

I és que aquest tipus de violència és la més subtil de totes, ja que molts cops no és una violència ni constant ni lineal, i aquesta es basa en actituds ja normalitzades per la nostra societat. Aquesta pot anar des d’un control absolut de tots els moviments de l’altra persona, són possessius i tendeixen a aïllar-la de la seva família, amigues i amics, als quals sotmet a crítiques i desqualificacions constants. Interroguen constantment per conèixer tot de la vida de la persona, la qüestionen en públic, la desacrediten i un llarg etcètera. 

Un tipus de violència psicològica que a totes ens serà familiar, ja que en moltes ocasions s’ha normalitzat en pel·lícules o sèries és la violència ambiental. Aquesta és la que s’exerceix contra el seu entorn material, destrossant els seus objectes personals, llevant-li les seves pertinences. També és una mena d’amenaça constant, de mira del que soc capaç, això mateix t’ho podria fer a tu (l’exemple més típic és el cop de puny contra la paret o llençar coses contra el terra).

O també l’anomenat “gaslighting” o “luz de gas” és un mecanisme de violència psicològica amb el qual l’abusador altera la percepció de la realitat de la dona, fent-li dubtar de la seva memòria, la seva percepció o el seu seny. Aquesta conducta no només la podem trobar dins de l’àmbit de la parella, sinó amics i familiars que s’aprofiten de les nostres inseguretats per reforçar-les i fer-nos sentir insuficients. 

Un altre tipus de violència que tenim molt recent i que s’ha mediatitzat és la violència vicària. Es parla de violència vicària quan l’objectiu de la violència no és la víctima directa que sofreix l’agressió, un exemple és quan es maltracta o es mata a una filla o fill amb la finalitat de fer mal a la mare. 

També anem observant com la violència no és sempre la mateixa, sinó que va evolucionant a mesura que la societat canvia. Un gran exemple és la violència digital que es pot definir com aquells actes de violència masclista comesos, instigats o agreujats, en part o totalment, per l’ús de les tecnologies de la informació i la comunicació, a través dels telèfons mòbils, Internet, les plataformes de xarxes socials o el correu electrònic. Aquests actes tenen la finalitat de discriminació, dominació i intromissió sense consentiment a la privacitat de la persona en concret. 

Aquest és un tipus de violència que afecta especialment a les més joves, on veuen com són controlades per aplicacions com WhatsApp per les seves parelles, o com desconeguts les assetgen per les Xarxes Socials com Instagram o Twitter. Fins i tot veiem casos extrems com l’anomenat “Cas Iveco” on l’exparella de Verónica va compartir un vídeo seu de caràcter sexual, fet que va comportar el seu suïcidi.

La gran problemàtica d’aquest tipus de violència, a més de l’estigma social, és la creença que no es pot fer res al respecte, que no hi ha eines legals o socials per prevenir-la i no és així, hem de formar-nos i veure com lluitar contra aquest tipus de violència i no deixar impune cap agressió a la nostra intimitat. Perquè socialment estem més preparades per a preveure l’impacte d’altres tipus de violències, on hi ha codis implícits de supervivència i solidaritat arrelats culturalment. En canvi, en les violències digitals les dones no tenim clar qui és la nostra comunitat de suport.

És per això que creiem que és necessari que es coneguin tots els tipus de violència que les dones patim en el nostre dia a dia per tal de poder identificar-les i així poder posat els mitjans per acabar amb elles. Hem de treure l’estigma social que hi ha al voltant d’una dona que pateix violència i entendre que totes podem veure’ns atrapades en aquestes conductes. 

Hem de conscienciar que els maltractadors no tenen un perfil concret, i que la violència no és constant sinó que el més normal és que ens trobem en l’anomenat “espiral de la violència”. I és aquest caràcter intermitent, confon a la persona que ho pateix, ja que si la violència fos constant, s’acabaria adonant de la situació.

No ens hem de sentir culpables per patir aquests tipus de violència, sinó que hem de ser fortes i ser conscients que les patim o que persones del nostre entorn la pateixen i buscar remeis i mitjans per acabar amb elles.

10 de juliol de 2021
Àrea de Feminisme de la Joventut Comunista de Catalunya

.

La Joventut Comunista de Catalunya celebra la IV Conferència Nacional

El proper cap de setmana, el dissabte 10 de juliol, la Joventut Comunista de Catalunya celebrem la nostra IV Conferència Nacional. 

Un any després de la celebració del nostre IV Congrés, la Conferència s’ha dissenyat com un espai de participació en el bell mig del cicle congressual, amb l’objectiu d’enfortir l’organització després d’un curs marcat per la distància social, el treball als fronts i la telematicitat. 

De la mateixa manera que ja vam fer a la segona part del nostre III Congrés, l’enfortiment de la capacitat organitzativa la durem a terme a través del treball sobre les Línies Estratègic-Organitzatives, les quals marcaran els projectes sobre què treballarem durant el curs 2021-2022. Així, el protagonisme no recaurà en la discussió política d’un Manifest-Programa, característic del debat dels congressos, sinó que recaurà en una discussió organitzativa, per tal d’aprofundir en la forma en la qual volem, materialment, complir els punts plantejats al Manifest-Programa del III Congrés. Recordem que les Conferències Nacionals són un espai de debat i decisió entre Congressos en el qual es tracten debats de temàtiques concretes rellevants per l’organització. 

La jornada comptarà amb dues dinàmiques, per tal de repassar l’activitat del curs 2020-2021 i aprofundir en el coneixement de les tasques plantejades pel curs 2021-2022, així com amb una cloenda que comptarà amb la presència d’organitzacions, entitats i Consells amb els quals treballem braç a braç, entrega de carnets a la militància més recent i les intervencions d’Arnau Piqué, Secretari d’Internacional de Comunistes de Catalunya, i Ismael Benito, Secretari General de la JCC. 

Per acabar, el cap de setmana serà completat amb una nova edició de l’Escola de Quadres, en la qual persones amb responsabilitats internes, projecció externa o pas imminent al Partit compartiran una jornada formativa dividida en tres parts: una formació sobre medi ambient, amb Mercedes Vidal; una sobre qüestió nacional i marxisme, amb Joan Tafalla; i uns tallers de debat.

.

Comunicat Orgull 2021: alliberem-nos!

Fa anys que el 28 de juny es va instal·lar en la nostra memòria col·lectiva com un dia de reivindicació i commemoració de la lluita LGTB. Han passat més de 50 anys d’aquell Stonewall i, tot i els avenços, encara avui dia ens veiem obligades a recordar la necessitat de continuar amb la lluita per l’alliberament sexual i de gènere perquè ni la nostra orientació o identitat es trobin en el punt de mira d’aquells que busquen mantenir-nos als armaris i negar la nostra existència.

En aquest primer trimestre de 2021 l’Observatori contra l’Homofòbia ja ha registrat 76 agressions LGTBfobes a Catalunya. 30 d’elles han estat denunciades als Mossos d’Esquadra. No són fets aïllats ni puntuals, sinó que constitueixen la cara més crua d’una violència estructural i sistèmica: molts dels agressors s’identifiquen amb postures ultradretanes com el feixisme i el nacionalsocialisme i se senten impunes política i judicialment per violentar l’existència del col·lectiu.

Les pallisses, els insults, els crits i les males cares són els exemples més visibles de la LGTBfòbia, però no són els únics. Aquesta es reprodueix, com el masclisme i la misogínia, també a partir de discursos i comportaments discriminatoris que passen desapercebuts per la seva normalització per part de la societat cisheteropatriarcal. Són aquestes manifestacions les que sustenten la punta de l’iceberg de la violència, que constitueixen les agressions i els assassinats. Són les que ens han mantingut durant anys a un etern armari com a gais, lesbianes, bisexuals i trans; les que no ens deixen sortir al carrer de la mà de la nostra parella i les que ens estigmatitza quan ho fem.

Davant de dates com les de l’Orgull, és d’extrema urgència recordar el compromís que tenim com a Joventut Comunista per garantir vides dignes i plenes al conjunt de la classe treballadora i que ni el gènere, ni l’ètnia, ni l’orientació constitueixin raó de discriminació. La concepció de la lluita pels drets LGTB com una qüestió d’identitats individuals no materials que part de diferents grups autodenominats d’esquerres s’han dedicat a difondre durant el darrer any constitueix un perill per la garantia dels nostres drets socials i polítics. Amb l’excusa d’aquest “esborrat” de la realitat material, s’han difós discursos trànsfobs des dels mitjans de comunicació i les institucions i ha dificultat la posada en marxa de la coneguda “Llei Trans”, que tenia com a objectiu legislar estatalment qüestions que ja eren abordades de forma autonòmica i que servia com a eina de garantia en drets per la comunitat trans.

La reivindicació d’un Orgull popular, reivindicatiu i combatiu és essencial no només per mantenir vives les arrels de Stonewall i de Barcelona ’77, sinó per ser capaces de lluitar contra la LGTBfòbia i el sistema que la sustenta, el capitalisme. Ens refermem en la necessitat de construir espais de discussió i debat que enforteixin al col·lectiu per assolir un futur lliure de violències i que trenqui amb tots els eixos que interrelacionen la nostra opressió: des de la classe fins al gènere, l’orientació i l’ètnia. És per això que també continuem condemnant els intents del sistema per capitalitzar el moviment i esborrar les seves demandes emancipadores, convertint-lo en un esdeveniment lúdic i buit de contingut.

Que ni la pandèmia ni els armaris ens tanquin, el 26 de juny a les 18.30h a Plaça Universitats per omplir els carrers de nou!

Comitè Executiu de la JCC
12 de juny del 2021

.