Administrador JCC – Pàgina 6 – Joventut Comunista de Catalunya

14 de setembre de 2020

Crida a la solidaritat amb el Líban. Resolució conjunta de les organitzacions de la FMJD a Espanya

Les organitzacions membres de la FMJD a Espanya, JCC, UJCE i CJC, volem, en primer lloc, expressar tota la nostra solidaritat amb el poble libanès després de l’enorme explosió que va destruir el port de Beirut el passat 4 d’agost. D’acord amb els nostres principis internacionalistes i antiimperialistes, vam iniciar una campanya de solidaritat amb la joventut i el conjunt del poble treballador libanès, alçant la veu davant l’actual crisi que viu el país i realitzant una campanya de recollida de fons destinats a ajudar a aquells sectors afectats més durament per l’actual crisi.

Som conscients que les dificultats que travessava el país venen de lluny: altíssimes xifres d’atur, una desigualtat social cada vegada més acusada i un context regional marcat per la criminal intervenció imperialista a Síria, juntament amb la contínua violació de les fronteres libaneses per part de les forces armades israelianes. No és casualitat el ràpid suport manifestat per determinades potències imperialistes estretament vinculades amb l’actual sistema polític de país, amb la visita de l’actual president de França com a cas més destacat, buscant donar cobertura a l’actual model profundament corrupte que impera al Líban. El cas concret de la posició de França no deixa de ser una mostra més del caràcter imperialista de la Unió Europea i dels països que la componen, els quals busquen constantment el major benefici per als seus monopolis.

Així mateix, és la corrupció que impera actualment a la majoria de les institucions del país la que obliga que una de les principals demandes actuals sigui la constitució d’un grup totalment independent que tingui per objectiu investigar les causes de la desastrosa explosió en el port de Beirut, portant davant la justícia a totes les persones que, activament o passivament, siguin responsables de l’actual situació que travessa el país.

Davant aquesta situació, el poble libanès porta diversos mesos protestant contra una situació econòmica i social cada cop més crítica, agreujada actualment per la confluència amb la pandèmia de la COVID-19 i la destrucció de part important de la capital libanesa. Saludem el paper de la joventut libanesa, especialment dels nostres camarades de la Unió de la Joventut Democràtica libanesa, que ha destacat organitzant la solidaritat entre el poble treballador més durament colpejat durant aquests dies.

Per tots aquests motius, reiterem el nostre suport i reconeixement al poble libanès, i demanem una investigació amb garanties que dirimeixi responsabilitats respecte a l’explosió ocorreguda al port de Beirut. De la mateixa manera, donem suport a la lluita de la classe obrera i la joventut libanesa per a la fi de l’actual sistema corrupte que ha sumit en la pobresa i la desigualtat al seu poble. Ha de ser la classe obrera i la joventut libanesa qui decideixi el seu futur, sense ingerències estrangeres de cap mena. A més, com a organitzacions membres de la FMJD reiterem el nostre compromís en la lluita contra l’actual sistema imperialista internacional, el qual anteposa els interessos dels monopolis capitalistes a qualsevol cosa, fins i tot a la pròpia vida de la joventut i els pobles.

Colectivos de Jóvenes Comunistas

Unión de Juventudes Comunistas de España

Joventut Comunista de Catalunya

Federació Mundial de la Joventut Democràtica

10 de setembre de 2020

Comunicat amb motiu de la Diada Nacional de Catalunya: Per la República del poble treballador.

Des de la manifestació del 8 de març, aquest any 2020 tot gran esdeveniment està marcat per un mateix element comú: la pandèmia de la COVID-19. La Diada Nacional de Catalunya no n’és cap excepció, i arriba en un context de risc de rebrot i creixement del nombre de contagis que ha fet que la jornada de mobilització del poble català més gran en els darrers anys es commemori entre incertesa en actes de petit format, deslocalitzats i amb obligada distància social.

Les mesures sanitàries de prevenció davant la COVID-19 suposen un obstacle per la capacitat d’organització i mobilització popular, situant en una falsa dicotomia la defensa dels drets i llibertats i la participació política amb l’escrupolós respecte a les mesures dictades per les autoritats sanitàries. Fent front a la situació, i davant la necessitat de refermar posicionaments centrals del nostre ideari com la indissociabilitat de la lluita social i la lluita nacional, la Joventut Comunista de Catalunya i Comunistes de Catalunya vam prendre la decisió de mantenir la convocatòria dels nostres congressos, el III i el II respectivament. Així, un dels elements centrals és el que fa referència al reforç de les tesis profundament debatudes, i finalment aprovades, a la II Conferència Nacional celebrada el curs passat. Aquesta conferència va permetre posar blanc sobre negre el ferm compromís en la lluita per una República Catalana socialment justa, feminista, ecologista, lliure de corrupció i que, lliurement, pugui exercir el seu dret d’autodeterminació, tot reconeixent que aquesta lluita ha de ser fruit de grans consensos que defugin la lògica de “la meitat més un” i esdevenint veritablement amples i transversals.

La pandèmia ha deixat al seu pas una crisi sanitària, econòmica i social amb unes dimensions i xifres mai conegudes en època de pau, exposant els perills i les limitacions del salvatge model neoliberal. A Catalunya, a banda dels problemes associats als pagaments dels ERTO, mostra d’una estructura pública deficient i amb mancances, cal sumar-li els associats al model econòmic, massa dependent del turisme i vulnerable davant de les decisions preses per multinacionals com Nissan, que no només tenen conseqüències les famílies treballadores del centre de la Zona Franca, sinó que també en té sobre tot el teixit industrial. El degoteig d’acomiadaments en la indústria d’abans de la pandèmia, s’ha transformat en una cascada de deslocalitzacions que posa en perill el teixit industrial del país. Des de Comunistes de Catalunya volem expressar el nostre suport a la lluita dels treballadors i les treballadores d’Acciona-Nissan, Bosch i Saint Gobain, així com denunciem l’ofensiva de deslocalitzacions.

Aquesta gran crisi del capitalisme se suma a l’Estat espanyol a la ja existent crisi política, conseqüència de l’esgotament del Règim del 78 i de la seva capacitat per generar consensos, i que amb prou feines aconsegueix superar les constants polèmiques de tots els seus pilars, com la recent fugida de l’ex-rei Joan Carles I a Emirats Àrabs davant les investigacions per corrupció. La crisi política, però, també arriba fins a Catalunya, i és que el Govern de la Generalitat fa temps que mostra signes d’un clar esgotament, com ho són les paraules del mateix president declarant la legislatura com a “sense recorregut polític” al mes de gener, una falta de rumb que va acompanyada d’una clara dissonància entre paraules i fets. A aquesta paràlisi hi contribueix l’existent guirigall al món post-convergent, en el qual les disputes internes entre els diferents actors han arribat al mateix govern, forçant fins a 3 canvis dins l’executiu i jugant amb el calendari electoral, malgrat la imminent ratificació de la inhabilitació al President Torra per desobediència, per tal de desgastar tant als principals rivals interns (el PDeCAT) com externs (Esquerra Republicana de Catalunya).

Des de la defensa indestriable de les llibertats i dels drets individuals i col·lectius, democràtics, socials i nacionals, aquest 11 de setembre, defensem:

L’amnistia dels presos i preses polítiques, així com la fi de la repressió per part de totes les institucions, també la que practica la Conselleria d’Interior contra activistes socials. La derogació de la Llei Mordassa i la democratització de tots els aparells de l’Estat són assignatures pendents que han passat a tenir un paper secundari en l’agenda política.

L’exercici del dret a l’autodeterminació del poble de Catalunya i la construcció de la República Catalana, que pugui decidir lliurement quina és la seva relació amb la resta de pobles d’Espanya.

El diàleg i la negociació política per resoldre el conflicte i posar fi a les ofensives repressives de l’Estat contra dirigents i organitzacions sobiranistes.

Memòria, justícia, reparació i no repetició. Cal acabar amb la impunitat dels crims del franquisme, i d’aquells que a dia d’avui el defensen o banalitzen.

Sense drets socials efectius i garantits no hi ha República democràtica i social. Cal fer efectiva la llei per regular els lloguers aprovada al Parlament i garantir una vida digna a tothom amb instruments com la Renda Bàsica. També és imprescindible derogar les reformes laborals i garantir una jubilació digna a tothom. Cal dotar a l’educació i la salut pública dels recursos suficients. És urgent la regularització de les persones migrants.

Cap euro públic per salvar la banca. La fusió de Bankia i Caixabank acaben de rematar l’espoli de diners públics per part de la banca de la crisi de 2008. Bankia, que ara mateix pertany a l’Estat, ha de transformar-se en una banca pública. Per una altra banda, cal posar fi a les ajudes públiques de la Generalitat a CaixaBank, aquesta vegada amb l’operació del complex de Hard-Rock, que té molts números de ser un fracàs.

Una transició ecològica de l’economia socialment justa i feminista. Els canvis que s’han de donar per fer front a l’emergència climàtica només poden venir des de la superació del sistema capitalista. No és possible un capitalisme verd.

El nostre país necessita un nou govern, liderat pel sobiranisme d’esquerres, que posi rumb a un nou país que superi les lògiques neoliberals, que revalori i aposti fermament per una gestió directa i eficient dels serveis públics, sobretot la sanitat i l’educació, que aposti per una economia productiva al servei de la majoria, i no per aprofundir en el monocultiu del turisme, així com que impulsi els passos necessaris per a l’exercici del dret d’autodeterminació. Catalunya necessita iniciar un nou cicle en la lluita pels drets socials i nacionals del poble treballador català, dues lluites que s’han de seguir vindicant com a indestriables. Un pas en aquesta lluita és, sense cap mena de dubtes, la formació d’un nou govern que sorgeixi de la unitat del sobiranisme progressista.

Comunistes i JCC

27 de juliol de 2020

El Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya valora molt positivament el III Congrés de la JCC

Valora positivament el procés i el resultat del seu III Congrés, i agraeix, malgrat els temps difícils que vivim, la implicació tant de la militància com, especialment, de la delegació internacional i de la resta d’entitats convidades.

La pandèmia de la COVID-19 ha suposat un repte a escala global que ha afectat a tots els àmbits de la nostra vida, i l’àmbit de la militància no n’ha quedat exempt. Quan el dia 15 de març es va decretar l’Estat d’Alarma, i la incertesa va prendre les regnes de la nostra vida, a la Joventut Comunista de Catalunya vam prendre una decisió que ara, 4 mesos després, creiem que no podia ser millor: celebrar el nostre III Congrés malgrat aquests temps marcats pel coronavirus.

Si avui podem parlar d’un procés congressual exitós, que ja de per si exigeix responsabilitat i compromís, el Comitè Executiu té clar que és gràcies, especialment, a la implicació de la militància, que no s’ha deixat endur per la incertesa: davant el pessimisme de la raó estava l’optimisme de la voluntat, i no podem deixar d’agrair com, col·lectivament, vam aconseguir que la maquinària no s’aturés. Així mateix, part indispensable d’aquest èxit ha estat la presència d’una delegació internacional, formada per la Juventude Comunista Portuguesa (JCP), la Unión de Juventudes Comunistas de España (UJCE) i el President de la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), a qui agraïm l’esforç del desplaçament i de la participació en les dues jornades.

El debat del III Congrés es va fer sobre la base del Manifest-Programa, un document polític redactat per la ponència i format per 10 blocs temàtics dels quals es presentava una anàlisi i unes propostes, arribant a superar un centenar d’elles. El nombre de propostes no és anecdòtic: es tractava d’aportar una anàlisi profunda, general i sectorialitzada, que filés prim, sense quedar-se en la retòrica. Així, a través de la discussió als col·lectius de base en diverses trobades obligadament telemàtiques, es van presentar més de 300 esmenes, la gran majoria d’elles aprovades, que van deixar pas a un procés de síntesi d’idees durant la jornada congressual.

Més enllà d’aquesta jornada més ‘convencional’, a la JCC hem apostat, en el darrers anys, per l’elaboració d’un segon document que permet més dinamisme i, a la vegada, més concreció: les Línies Estratègico-Organitzatives no només permeten desenvolupar el programa d’actuació en el terreny de la concreció, sinó que permeten fer una calendarització d’aquestes tasques a realitzar i, a la vegada, establir una sèrie d’indicadors per fer possible el seu seguiment i avaluació.

Valorem molt positivament la qualitat de les aportacions i la capacitat per dotar de proposta programàtica l’acció de la JCC en matèries diverses com la solidificació de la postura sobre una República Catalana lliurement confederada amb la resta de pobles de l’Estat espanyol; la crítica constructiva al nostre front del moviment obrer, Comissions Obreres, relativa al seu envelliment, a través de l’aportació de propostes per estimular la participació juvenil; la creació d’una Àrea LGTB per tal d’organitzar amb molta més profunditat la lluita pels drets del col.lectiu LGTB; i l’anunci d’una Conferència Nacional sobre el Medi Ambient que tindrà per objectiu obrir pas a la creació de l’Àrea de Medi Ambient i, així, contribuir a canviar el sistema i no el planeta. En el plànol organitzatiu, destaquen línies de creació de les estructures intermèdies, com és el cas del Comité de Barcelona o el Comité de la UAB, que busquen potenciar i consolidar el desplegament territorial de la Joventut Comunista.

El III Congrés de la JCC va finalitzar amb la tradicional cloenda, un moment molt esperat perquè, després d’uns mesos de distanciament obligat, ens va permetre el retrobament amb pràcticament totes les entitats convidades, a qui agraïm el gest de compartir el moment i unes paraules amb nosaltres.

Volem agrair a la Juventude Comunista Portuguesa les seves paraules sobre la situació portuguesa en la crisi de la pandèmia i el paper clau del PCP en el marc de resposta popular davant la gestió de la crisi; a la Unión de Juventudes Comunistas de España, les seves paraules i el seu suport a l’autodeterminació de Catalunya; a la Federación Mundial de la Juventud Democràtica les seves paraules sobre la solidaritat internacional, perquè la lluita antiimperialista de tots els pobles és la nostra.

Com no podria ser d’un altra forma, agrair a Jovent Republicà, la Forja i la Joventut Socialista Unificada de Catalunya les seves paraules i, especialment, el desig de trobar-nos a la lluita diària, als fronts, més enllà de l’activitat institucional i els períodes electorals; a l’AEP, Acció Jove i Sinver les seves intervencions, tot recordant-los que la JCC és casa seva i que ens posem a plena disposició per tal d’aportar ajuda material, idees i quadres.

I per últim, però no menys important, agrair tant al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya com al Consell de la Joventut de Barcelona que acceptessin la nostra invitació per donar-se a conèixer entre la nostra militància més nova, per nosaltres són referents de l’associacionisme juvenil organitzat barceloní i català, i volem que en participin més.

Visca la Joventut Comunista!

Visca Catalunya Comunista!

26 de juliol de 2020

Contra les agressions imperialistes, solidaritat internacionalista del jovent català

Les organitzacions juvenils revolucionàries i de l’esquerra catalana, davant els esdeveniments que han tingut lloc durant els darrers mesos a l’Estat Plurinacional de Bolívia, volem fer públic el nostre posicionament.

Vista la renúncia a la presidència d’Evo Morales forçada per amenaces de militars i poders estrangers, notablement l’Organització d’Estats Americans, organització econòmicament depenent dels Estats Units, considerem que el canvi de poder al país només pot ser descrit com un cop d’estat. Fet que queda encara més palès després que fa un mes, al juny, el CEPR i el MIT qüestionessin l’informe fet per l’OEA i demostressin que no hi va haver el suposat frau electoral que les forces reaccionàries van argumentar per justificar el cop d’estat.

El nou govern de Jeanine Áñez es caracteritza per ser un govern profundament conservador, enemic dels pobles originaris i al servei de l’imperialisme i el neoliberalisme. Un govern que des de la seva il·legítima arribada ha liquidat simbòlicament el llegat de president Evo Morales i les
conquestes socials per la classe treballadora del país.

La Unió Europea i els seus respectius governs, un cop més, com ja vam veure amb Veneçuela i el reconeixement a Guaidó, s’han alineat amb l’ultraconservadorisme llatinoamericà contrari a la voluntat popular. Per això, les organitzacions sotasignants creiem que:

S’ha d’acabar la persecució judicial contra Evo Morales per raons polítiques, permetent així el seu retorn al país.
Cal que es retorni el poder al legítim guanyador de les eleccions, Evo Morales, i al seu partit, el MAS.
La Unió Europea i els seus governs han de rectificar la seva posició antidemocràtica i fer pressió perquè retorni la democràcia al país andí.
L’Estat espanyol, amb un govern pretesament progressista al capdavant, ha de reconèixer la gravetat del cop d’estat comès i treballi expressament en l’àmbit internacional per aturar les accions del Govern il·legítim d’Áñez.

Juliol 2020

Jovent Republicà

La Forja – Jovent Revolucionari

Joventut Socialista Unificada de Catalunya

Joventut Comunista de Catalunya

30 de juny de 2020

Declaració Conjunta d’Organitzacions Juvenils Comunistes, Progressistes i Antiimperialistes d’arreu món: Solidaritat amb la joventut i el poble estatunidenc.

Les Organitzacions Comunistes, Progressistes i Antiimperialistes que firmen conjuntament aquesta declaració condemnem els actes criminals més recents dels EUA: el brutal assassinat de l’afroamericà George Floyd a mans de la policia i la violenta repressió i l’intent de criminalització de la lluita contra el racisme, les injustícies i la desigualtat social. Aquests fets han mostrat, un cop més, la crueltat dels EUA i de l’administració Trump contra els treballadors i el poble dels Estats Units.

La joventut nord-americana és una de les principals víctimes de les polítiques antipopulars de les administracions dels EUA. Els crims racistes, la violència policial i la repressió mai s’han aturat. És més, milions de persones no tenen casa. No tenen accés als nivells d’educació més elevats, no tenen accés als serveis de salut més bàsics, viuen amb treballs precaris i mal pagats i s’han d’enfrontar a calamitats socials enormement dures, com el racisme i la discriminació. Per això protesten. Per això resisteixen.

Els EUA han intentat amagar a qualsevol preu la dramàtica situació i el deteriorament de la seva població durant l’epidèmia de la COVID-19, una realitat agreujada per les incompetents mesures adoptades per l’administració Trump, que n’han empitjorat les dimensions de les conseqüències socioeconòmiques.

Aquesta situació ha posat de manifest la natura del capitalisme i les seves fuetades socials, incloent-hi les enormes injustícies i desigualtats que configuren la realitat social dels EUA – com la manca d’accés a sanitat gratuïta o la pobresa – que són conseqüència de les successives polítiques de les administracions nord-americanes, servint al poder econòmic.

Atrapat en les seves contradiccions, els EUA – com també la majoria de les “democràcies liberals” occidentals – es recolzen cada vegada més en mecanismes repressius per intentar controlar el descontentament popular, resultant en un augment de la brutalitat policial. El racisme i la discriminació en són suports afegits, amb l’objectiu de dividir la classe treballadora, alimentant encara més la brutalitat policial.

La conjuntura experimentada als EUA ha posat de manifest el sistema capitalista i la seva naturalesa explotadora, opressiva, depredadora i agressiva, així com el paper de l’imperialisme nord-americà, que intenta amb totes les seves forces fer front a la seva decadència i a la crisi del sistema capitalista, imposant agressions, interferències i guerres contra pobles i països a través de l’OTAN i la UE.

Els problemes del món no tenen solució dins del sistema capitalista i es veuen agreujats per l’ofensiva de l’imperialisme, especialment als EUA, i l’aprofundiment de les seves contradiccions, exposades pel brot de la COVID-19.

La solució és la lluita antiimperialista, la pau, la sobirania dels pobles, els drets dels i les treballadores i la joventut; la lluita per la superació revolucionària del sistema capitalista – pel socialisme, que segueix sent necessari.

Ratifiquem la nostra solidaritat amb la joventut, els i les treballadores i el poble dels EUA, i especialment amb la joventut comunista, que es troben actualment en una batalla contra l’administració Trump i que, malgrat rebre tota mena d’atacs i vexacions als seus drets, segueixen lluitant per una societat diferent.

Al capitalisme no podem respirar.

Per la solidaritat de totes les joventuts i tots els pobles!

Per la lluita antiimperialista!

COMAC, Bèlgica

Federació de la Joventut Comunista, Argentina

Federació de la Joventut Comunista Italiana

Federació d’Estudiants d’Índia

Federació Nacional de les Joventuts del Nepal

Joventut Socialista Obrera Alemanya

Joventut Comunista d’Àustria

Joventut Comunista de Catalunya

Joventuts Comunistes de Colòmbia

Joventut Comunista de Dinamarca

Joventut Comunista de Grècia

Joventut Comunista de Mèxic

Joventut Comunista dels Pobles d’Espanya

Joventut Comunista de Perú-Pàtria Roja

Joventut Comunista de Suïssa

Joventut Comunista de Turquia

Joventut Comunista de Veneçuela

Joventuts Comunistes de Xile

Joventut Comunista d’Israel

Joventut Comunista Peruana

Joventut Comunista Portuguesa

Joventut Comunista Revolucionaria, Suècia

Joventut Tudeh d’Iran

Joves Comunistes d’Itàlia

Joves Socialistes del Partit Socialista Obrer de Croàcia

Lliga dels Joves Comunistes de Gran Bretanya

Lliga dels Joves Comunistes de Iugoslàvia, Sèrbia

Lliga dels Joves Comunistes de Sudàfrica

Lliga dels Joves Comunistes del Partit Comunista dels EEUU

Lliga dels Joves Comunistes dels EEUU

Moviment de la Joventut Comunista dels Països Baixos

Moviment dels Joves Comunistes de França

Nova Galicia, Joventut del Bloc Nacionalista Gallec

Organització de la Joventut del Partit de la Independència Africana de Cap Verd

Organització Juvenil Democràtica Unida, Xipre

UJSÁRIO, Sàhara Occidental

Unió de la Joventut de Bangladesh

Unió de la Joventut Comunista, Brasil

Unió de la Joventut Socialista, Brasil

Unió de Joves Comunistes de Siria – Joventut Khaled Bagdash

Unió de Joves Comunistes d’Espanya

Unió de Joves Comunistes-Leninistes de la Federació Russa

Unió d’Estudiants Socialistes, Sri Lanka

4 d'abril de 2020

Reflexió sobre la situació excepcional als centres educatius

La situació excepcional que estem vivim com a societat ens ha tocat de ple a les estudiants per les mesures aplicades a la comunitat educativa. A la incertesa per la situació de crisi sanitària com a estudiants i treballadores se’ns ha sumat l’aturament de l’activitat acadèmica la precarietat i inestabilitat laboral, causada pels ERTOs i per empreses no essencials que decideixen no tancar, posant-nos en risc per poder continuar pagant els costos de la vida i els subministraments bàsics (menjar, lloguer, llum, aigua i gas).

L’actuació dels organismes educatius ha sigut poc transparent i ha deixat fora del procés de decisió tant a les famílies com al moviment estudiantil. Poques hores abans de l’anunci de tancament dels centres educatius per la Generalitat, algunes universitats encara ens enviaven missatges de normalitat -intentant amagar la realitat en un intent de no crear alarmisme, però, això ha donat una visió d’inestabilitat i inseguretat des d’alguns centres-. Els primers dies, ens van mostrar molta independència d’actuació i poca unitat, propiciant situacions de creació de rumors i bulos.

Un cop ens va ser comunicat el tancament dels centres d’estudi i l’inici de la docència virtual, aquesta manca d’unitat per part de la comunitat educativa s’ha prolongat: les estudiants continuem amb incertesa sobre com farem els exàmens i, fins fa poc, si podríem tornar a les classes presencials abans d’acabar el curs acadèmic. Això ha provocat que a algunes universitats -com la UB i la UAB- s’hagin incentivat la creació de bústies de problemes i dubtes per part de les assemblees de facultat, per intentar donar solucions a les estudiants amb problemes.

En l’última setmana, davant la suspensió definitiva de les classes presencials en el que queda de curs, algunes universitats han començat a prendre mesures encaminades a adaptar la docència virtual a les necessitats de l’alumnat. En aquest context, algunes d’elles ja s’han compromès a flexibilitzar temari i criteris d’avaluació, entenent les setmanes complicades que estem vivint. De la mateixa forma, la Universitat Autònoma, per exemple, ha posat en marxa un servei de préstec de material informàtic i d’internet per les estudiants sense recursos.

Tot i això, l’actuació del conjunt de part de la comunitat educativa segueix deixant molt a desitjar. Un exemple d’aquesta desconnexió amb la realitat de les estudiants treballadores ha sigut la de la Universitat Pompeu Fabra, que encara no ha establert mesures d’adaptació de l’avaluació continua, augmentant alhora la càrrega de treball i, fins i tot, posant classes lectives durant la Setmana Santa. A això se suma mètodes de control i invasió de l’espai personal de les estudiants durant les classes i els exàmens, que poden agreujar els problemes psicològics que ja en deriven del confinament.

Portem patint les conseqüències de Bolonya més d’una dècada, en haver construït una Universitat que entén a les estudiants com treballadores a jornada completa per ella. És per això que les actuacions d’algunes Universitats i professores davant la crisi que estem patint, oblidant tot el que ja s’ha esmenat, tampoc ens sorprèn: acabar amb la mercantilització i l’elitització de la Universitat ha d’implicar, alhora, trencar amb les lògiques individualistes i competitives que impregnen la nostra comunitat universitària. La Universitat, com a espai de transformació social i crítica, ha de ser capaç de donar alternatives a les estudiants que ho necessitin, no intentar actuar al marge del context social que estem patint i no deixar a ningú enrere.

A Secundària aquesta situació no és molt diferent, tot i que, en general, hi ha suport cap a les estudiants que no tenen els mateixos recursos -com no tenir ordinador personal, bona connexió d’internet o temps suficient per a la conciliació familiar- per seguir correctament les classes virtuals, ens hem de reiterar en la necessitat de què ningú es quedi enrere. Tot i això, la situació varia molt depenent el professor i el centre.

També hem de remarcar la incògnita de la Selectivitat i les estudiants de segon de Batxillerat: els dubtes i les suposicions que s’han fet en les últimes setmanes s’han consolidat en una proposta del Govern, l’ajornament de la Selectivitat durant les últimes setmanes de juny-principis de juliol. Tot i les nostres crítiques cap a la Selectivitat, creiem que és la mesura més encertada, ja que permet poder donar una atenció especialitzada quan tornem a les aules a les estudiants que no hagin pogut mantenir-se al dia a les classes virtuals. Tot i això, remarquem la importància de no oblidar a les estudiants a les quals aquest ajornament afectarà negativament per haver de treballar l’estiu per fer front als preus abusius de la Universitat -i en això, ens reiterem en la necessitat urgent de què s’apliqui la rebaixa dels preus públics i avançar cap a la universitat gratuïta, perquè ningú es quedi exclòs per la seva situació socioeconòmica.

No volem oblidar a aquelles especialment afectades per aquestes mesures i per la incògnita del que serà de nosaltres en les setmanes vinents -i mesos-: les estudiants becàries i en pràctiques, les que presenten els treballs de fi de grau, màster i tesis doctorals i les opositores. Així com tenir en compte la situació de sobrecàrrega de feina que moltes estem patint en un context prou complicat emocionalment -i tenint en compte l’estat emocional i la salut mental de moltes de nosaltres-. Considerem necessari ampliar els serveis d’atenció psicològica als centres educatius, per tal que aquelles estudiants que s’hagin vist afectades emocionalment o psicològicament per aquesta crisi puguin tenir ajuda, per tal de refer-se tan aviat com es pugui. Com solucionarem tots els problemes que s’han quedat oberts per la suspensió de classes en mig del curs acadèmic són qüestions que no es poden ignorar.

Finalment, volem recordar a totes les treballadores de la comunitat educativa des del personal docent al d’administració i serveis com la neteja i consergeria, que ha continuat treballant diàriament perquè el curs acadèmic pugui seguir en normalitat -dins de la situació excepcional que estem patint-. Entenem que és una situació complicada per a totes, i per això hem d’estar totes a una. I, sobretot, no podem continuar els nostres estudis amb normalitat quan la normalitat s’ha trencat.

Comitè d’Estudiants de la Joventut Comunista de Catalunya

4 d’abril de 2020

6 de març de 2020

Comunicat #BlocJove8M. Les joves fem front al patriarcat: aquest 8M sortim totes als carrers!

El pròxim 8 de març, tornem a sortir als carrers per commemorar un dia històric pel moviment feminista i pel moviment obrer: el Dia de la Dona Treballadora. Any rere any, el 8M ha sigut un dia de memòria i de lluita de totes aquelles dones que van lluitar pels drets que tenim actualment, un dia de record d’aquelles conquestes que es van aconseguir gràcies a la incansable lluita de milers de dones que van defensar la seva emancipació als carrers, als seus llocs de treball i a les seves cases.

Però alhora, el 8M és també un dia de reivindicació de tot el que ens queda encara per guanyar: la reivindicació principal de la vaga de 2019 fou denunciar la violència masclista (en totes les seves formes: física, psicològica, econòmica i sexual), però, alhora, la precarietat, l’escletxa salarial i l’assetjament sexual també foren claus en la construcció del discurs de la vaga feminista.

L’any 2019 va acabar amb més de 50 feminicidis oficials però en el que portem de 2020, ja en són 12. La violència cap a la dona té moltes cares i encara que l’assassinat i la violació siguin les més visibles, aquesta es basa en una sèrie de comportaments masclistes amagats i invisibilitzats que sustenten tot l’aparell sistèmic del patriarcat.

Els rols de gènere marquen la vida de nenes i joves, aquests els marquen com han d’actuar i viure: passivitat, empatia, obediència, fragilitat, submissió. Són trets que des de nenes se’ns inculca i que van modelant la personalitat mentre creixem. És per això que, des d’una educació crítica i transformadora, s’ha de treballar per impulsar plans d’estudi i mètodes de docència que trenquin amb l’educació reaccionària i patriarcal que ens imposa el sistema.

En el món educatiu, a més, existeix un important biaix de gènere en l’accés a l’educació superior: les dones són el 62% de la totalitat de la població universitària, però aquesta majoria no es reprodueix en la docència, en què la presència femenina cau al 40%. La presència femenina als plans docents -universitaris i d’educació obligatòria- és també mínima: les dones a la ciència i a la història queden, normalment, relegades a un segon pla -per no dir, eliminades en molts casos-. Les bibliografies solen estar masculinitzades i la perspectiva de gènere se sol tractar en assignatures especialitzades en la qüestió.

En el cas de la Formació Professional, al curs 2015-16 les dones representaven el 42,2% de l’alumnat de Graus Mitjans i el 45,9% de Graus Superiors. S’ha de remarcar que la presència femenina en cursos en línia augmenta al 59,8%, podent considerar l’impacte del treball de cures i les dificultats de conciliació familiar amb els estudis en les dones treballadores. De la mateixa forma que en el cas de la Universitat, hi ha sectors molt feminitzats: els d’Imatge Personal i Serveis Socioculturals i a la Comunitat. Aquest biaix de gènere en l’elecció dels estudis ens recorda, un cop més, com tot l’aparell del sistema ens condiciona en el món acadèmic i laboral.

Aquest biaix de gènere està marcat alhora pel biaix de classe que estructura les relacions socials a l’actual sistema capitalista: les dificultats de conciliació laboral (molt relacionat amb el terra enganxós), l’escletxa salarial, les discriminacions sexistes a l’hora d’assumir tasques de responsabilitat i la barrera de classe que dificulta l’accés marquen també l’accés de les dones treballadores a l’educació superior.

El panorama del món laboral post-reforma laboral i arran les conseqüències del neoliberalisme en la nostra economia és ja devastador, però si, a més, analitzem quina és la situació de la joventut -i concretament dones, migrades i LGTB- la situació empitjora. A dies d’ara, sembla que ser jove és sinònim de precarietat: només el 19% de la població menor de 30 anys està emancipada -pels joves treballadors, el lloguer suposa un 105% del seu salari-, les feines feminitzades són de les més precàries -com per exemple les treballadores de la neteja o de cures de persones dependents- i a això se suma la bretxa salarial. Finalment, cal remarcar que dins del col·lectiu LGTB, les dones trans són de les que més pateixen l’exclusió, tenint als riscos de marginalitat, altes taxes d’atur i una extrema precarietat.

Entenem que, com a dones joves i treballadores, necessitem una estratègia unitària per part del conjunt del moviment juvenil (sigui polític, sindical, educatiu o cultural) i que per fer d’altaveu de la veu juvenil necessitem anar totes a una. És per això que, aquest any, diverses organitzacions juvenils hem decidit formar un bloc jove unitari per la manifestació del 8 de març.

Per un 8M. Per la memòria de les que van ser i per la lluita pel futur de les que som i seran. Si ets jove i feminista, vine al bloc jove unitari de la manifestació del 8M!

8 de gener de 2020

Escola Lina Ódena 2020. Perquè la pitjor lluita és la que no es fa.

La formació és una arma imprescindible amb la qual ens hem de dotar per a fer front a les lluites dels nostres temps. Per això des de la Joventut Comunista de Catalunya organitzem una nova edició de l’Escola Lina Ódena, un projecte obert a tothom per a la formació de joves compromeses i compresos amb les lluites de la joventut.

Programa de l’Escola

Divendres 31 de gener

Seu de Comunistes de Catalunya (C/Liuva 39, Barcelona) [Com arribar?]

16h-17:30h. Ludopatia i joventut obrera.

Amb Francesc Perendreu, d’ACENCAS (Associació Centre Català d’Addiccions Socials).

18h-19:30h. Taula rodona de dones migrades.

Amb Ana Surra, senadora d’ERC-Sobiranistes i de República para Tod@s, Arelis Díaz, de l’Asociación de Mujeres Migrantes en Catalunya i Anabel Intriago, de l’Asociación de Ecuatorianos en Catalunya.

19:45h-20:45h. Taula rodona de revistes juvenils.

Amb la participació de El Fáctico, Revista Maig, Debats pel Demà i Catarsi.

Dissabte 1 de febrer

Seu de Comunistes de Catalunya (C/Liuva 39, Barcelona) [Com arribar?]

10h-11:30h. Iniciatives locals sostenibles.

Amb Jennifer Coronado, d’Espai Ambiental i militant de Comunistes de Catalunya i Arnau Piqué, d’Enginyeria Sense Fronteres.

12h-13:30h. Crisi i límits del capitalisme.

Amb Francisco Navarro, del Seminari Taifa.

15h-16:30h. Taller de lectura sobre Gramsci.

Amb Joan Tafalla, historiador, expert en l’estudi de Gramsci i militant de Comunistes de Catalunya. La seva última publicació és el compendi “Qui vol el fi, vol els mitjans”.

17h-18:30h. L’educació en el capitalisme i en socialisme.

Amb Adelina Escandell, senadora d’ERC-Sobiranistes, presidenta de la Fundació l’Alternativa i militant de Comunistes de Catalunya.

19:30h-20:30h. Ruta: dones de la Barcelona obrera i revolucionària.

Amb Sofía Lorenzo, militant de la JCC.

Formulari d’inscripció

Si estàs interessat o interessada a assistir a l’Escola o a alguna de les xerrades, pots inscriure’t en el següent formulari: Formulari d’inscripció a l’Escola Lina Ódena 2020

20 de novembre de 2019

Comunicat 25N: Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona

Com tots els anys, el 25 de novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra la Dona, sortirem a manifestar-nos contra la violència masclista que cada dia rebem les dones en diferents àmbits de la nostra vida, des de les formes més subtils fins a les més extremes. El patriarcat es construeix des de les expressions més aparentment innòcues, que es van acumulant i donant lloc a unes dinàmiques que acaben col·locant-nos sempre a les dones en el blanc d’actituds i comportaments violents.

A principis d’aquest mes, la Delegació del Govern Espanyol per a la Violència de Gènere havia comptabilitzat 50 assassinats de dones a les mans de les seves parelles o exparelles en tot l’Estat espanyol, aconseguint ja així la xifra que ens va deixar 2018.

No podem deixar de subratllar la greu amenaça que suposa per a nosaltres, com a dones obreres, l’arribada d’un partit com Vox a la tercera força política. Vox combina totes les postures reaccionàries que la dreta fa dècades que enarbora com a senyal d’identitat, i ara d’una forma molt més embravida i descarada. L’emblanquiment del seu ideari per part dels mitjans de comunicació, amb el consegüent altaveu i plataformes mediàtics que això els suposa, ha aconseguit que posicions obertament masclistes, LGBTfòbiques i racistes siguin considerades una opció política més i no un enorme atemptat contra els drets fonamentals dels éssers humans. Un dels punts del preacord de PSOE i Unidas Podemos és l’establiment de polítiques feministes que permetin “garantir la seguretat, la independència i la llibertat de les dones” centrant-se en qüestions com l’elaboració d’una Llei d’igualtat laboral o la lluita contra el tràfic de persones amb finalitats d’explotació sexual. Ens queda esperar que això no es quedi en simples paraules buides i que en el futur pròxim vegem que de debò es prenen mesures per a combatre sense miraments el masclisme amb el qual convivim cada dia.

En els últims temps, hem vist com es deslegitimava la lluita feminista més encara del que ja es va intentar deslegitimar en el passat. S’han propagat discursos racistes i xenòfobs disfressats d’una suposada “preocupació per la dona”, com quan membres de Vox diuen que la majoria d’agressions sexuals en l’Estat espanyol són comeses per immigrants, cosa que és falsa i que hauria de ser combatuda com la propaganda racista i reaccionària que és. L’imaginari col·lectiu es crea a partir dels relats mediàtics, construïts, com no podia ser d’una altra forma en la societat masclista en la qual vivim, en funció d’uns interessos patriarcals que generen tota mena de violència cap a les dones.

Per desgràcia, recentment han saltat a la palestra diversos casos de violència masclista que per la seva gravetat han generat una gran resposta pública. Banalitzar-los i fer d’ells un circ mediàtic és també una forma de violència masclista, ja que estableix la base perquè agressions sexuals, violacions i feminicidis siguin tractats com un tema d’entreteniment massiu més.

Ens agradaria assenyalar, a més, que avui, 20 de novembre, se celebra el Dia de la Memòria Trans. En aquesta data es commemora l’assassinat de Rita Hester, una dona trans afroamericana, en Allston, Massachusetts, el 20 de novembre de 1998. Això serveix com a trist recordatori que les violències masclistes no fan sinó augmentar en intensitat en els col·lectius de dones més marginats i desfavorits i que resulta imprescindible lluitar perquè no es cometi ni un sol delicte d’odi més.

Des de la JCC continuarem treballant per portar el nostre feminisme revolucionari i de classe a tots els racons en els quals com a dones de la classe proletària necessitem que estigui present. En els nostres llocs de treball, les nostres aules, les nostres famílies, les nostres parelles, els nostres cercles d’amistats, les nostres formes d’entreteniment, els nostres espais de militància política i social: la violència masclista no és qüestió de broma i lluitarem tot el possible per a erradicar-la d’una vegada per sempre.

Força i ànim en la lluita!

Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya

20 de novembre de 2019

19 de novembre de 2019

Un mes de mobilitzacions i això no s’atura. Comunicat de la JCC respecte al darrer mes de mobilitzacions, els resultats electorals i la proposta de Govern progressista.

Fa un mes que rebíem la “Sentència del Procés”, sentència que com vam analitzar al darrer comunicat de la JCC del 21 d’octubre de 2019 representa la fi d’un cicle polític a Catalunya i a l’Estat Espanyol, cicle que compren els fenòmens del 15-M i l’1-O, cicle on es dóna una breu crisi de règim i avui dia vivim el tancament d’aquesta crisi.

Les mobilitzacions arreu del territori de Catalunya, i de la resta de l’Estat Espanyol, han estat enormement massives. En aquest sentit volem destacar especialment les mobilitzacions de Tsunami Democràtic i l’Acampada Universitat. El jovent organitzat ha sabut donar resposta a la necessitat de mobilització que els i les joves havien demostrat en els dies posteriors a la sortida de la Sentència.

L’Acampada ha trencat la normalitat política i social amb què alguns actors polítics volen assimilar la sentència, supeditant-se a la crida a l’ordre del Règim del 78. Creiem que l’Acampada ha aconseguit situar elements de mobilització destacables com: l’apropiació popular de la Plaça Universitat davant de la campanya electoral del bloc conservador, PP, Cs i VOX; l’exitosa programació d’activitats formatives i reivindicatives, com les accions contra les empreses d’apostes o aturar desnonaments; i per últim, la recaptació d’aportacions voluntàries fer la caixa de resistència en suport dels i les presses polítiques de les mobilitzacions contra la sentència. Celebrem doncs la capacitat amb la qual els i les joves s’han organitzat, han treballat democràticament a l’Acampada i han actuat amb unitat d’acció davant aquesta resposta a la Sentència, considerem aquesta acampada una victòria del sobiranisme popular.

Lamentem les crítiques que ha rebut l’Acampada Universitat. Per una banda, és curiós com des dels mitjans de comunicació s’ha criticat alhora la mobilització desorganitzada del jovent i l’organitzada, assumim que la crítica és a la mobilització juvenil, pel seu caràcter de classe, el de la classe treballadora. Els mitjans de comunicació fan una defensa acèrrima dels interessos de classe dels seus amos, les classes dominants. També, lamentem les crítiques partidàries que ha rebut des de sectors molt concrets vinculats a l’independentisme i el federalisme més reaccionaris, hem viscut com l’Acampada rebia crítiques per ser massa poc independentista o per ser massa poc combativa, assumim que la crítica d’aquests actors és una crítica en clau partidària i electoralista, s’oposen a la idea que pugui existir a Catalunya un front d’esquerres ampli, de caràcter independentista i, especialment, sobiranista que reculli les lliçons del 15-M, les vagues generals del 29-M i 14-N, i l’1-O. Aquests sectors volen una polarització de la classe treballadora de Catalunya en l’eix nacional, traint un dels valors fundacionals del PSUC històric: “és català qui viu i treballa a Catalunya”.

El dia 10-N vam arribar a la reedició electoral de les Eleccions Generals de l’Estat Espanyol, després dels intents fallits per formar govern per part de Pedro Sánchez i del PSOE. Els resultats d’aquesta reedició electoral vénen marcats per una petita modificació dels blocs que formen el Congrés, on destaquem un notable augment dels diputats de partits d’àmbit no estatal i un gran trasbals de vot dins el mateix bloc conservador que s’ha radicalitzat i una substancial modificació dels blocs que formen el Senat on el PSOE ha perdut la majoria absoluta.

Celebrem l’augment de la presència dels partits d’àmbit no estatal al Congrés, que ajuden a trencar el bipartidisme a l’Estat i el règim territorial estancat actual. Especialment, celebrem l’entrada al Congrés de BNG i CUP, la victòria d’ERC-Sobiranistes a Catalunya i la consolidació de Bildu amb el seu grup parlamentari. A Catalunya, celebrem que es manté el vot en clau progressista, federalista o sobiranista. En aquest sentit, analitzem que el PSOE i Unidas Podemos no han aconseguit la capitalització del vot progressista arreu de l’estat, que migra cap a partits d’àmbit no estatal. També, constatem que s’inverteix la dinàmica pròpia de l’auge de Podem i les confluències “del canvi”, juntament amb Cs, a diferència del passat cicle electoral on vam viure una baixada dels partits clàssics i una davallada al Congrés de partits d’àmbit no estatal.

Sobre l’augment parlamentari de VOX volem fer diverses consideracions. En primer terme, condemnem rotundament el blanquejament de forces d’ultradreta per part dels mitjans de comunicació, sobredimensionant les aparicions de VOX i normalitzant el seu racisme i feixisme com si fossin propostes a debat en una societat “democràtica”. En segon terme, constatem que VOX no aconsegueix arrelar en el vot de classe treballadora, la composició de classe del vot a VOX està clarament correlacionada amb la petita i mitjana burgesia, encaix natural amb les seves connotacions feixistes, però també arrelada en els terratinents i en part de l’aristocràcia. Així mateix, volem fer una consideració, en clau programàtica, sobre l’ascens de VOX: aquest no ha estat un augment del vot a la dreta, sinó un trasbalsament entre els vots de partits de dretes.

Per explicar això últim cal remuntar-se a l’aparició de Cs, on la crisi política del PP per casos de corrupció van deixar una disputa per l’hegemonia del bloc conservador a l’Estat, i conjuntament amb la contradicció a l’eix nou-vell de la política Estatal, similar a l’aparició de Podemos, van la resposta a l’ascens de Cs a l’anterior cicle electoral. En aquest cicle, Cs en comptes de plegar-se davant els interessos del règim i pactar amb el PSOE per fer un govern de coalició que defensés els interessos de l’IBEX35 va optar per seguir pressionant en aquest eix i, alhora, va implicar-se en una lluita de desgast per l’hegemonia del bloc conservador incentivant el discurs d’unitat territorial i d’odi envers les diferents nacions que conformen l’Estat. Tot això va fer que els altres dos actors del bloc conservador li fessin una pinça considerable a Cs; el PP té una proposta molt més nítida en l’eix esquerra-dreta, amb una política neoliberal ben definida, i VOX té una proposta en l’eix unionista-sobiranista molt definida i molt més ultranacionalista que Cs. Analitzant que VOX que té un discurs més nítid en tots els sentits de la dreta i el blanquejament i promoció que ha tingut als mitjans de comunicació, trobem l’explicació a aquest auge; que lamentem i que combatrem amb tota la nostra força.

Aquesta darrera setmana, ens hem trobat amb la proposta de l’anomenat “govern progressista” de la mà del PSOE i Unidas Podemos. Rebem aquesta notícia amb baixes expectacions i reconeixem l’ínfim marge amb el qual podrà ancorar una proposta econòmica i social per la classe treballadora. Entenem que el PSOE està altament pressionat per la Troika europea per aplicar paquets de retallades per cobrir el deute de l’Estat, i en aquest petit marge de maniobra se’ns ofereix aquesta proposta de govern. A més, des de Catalunya no podem veure amb bons ulls aquest acord amb el PSOE, pacte que presenta Catalunya com a part del territori estatal “un problema de convivència” i no com un conflicte de sobirania i llibertats, al que cal trobar solucions polítiques i no judicials i repressores. No oblidem, que el PSOE ha reprimit al nostre poble amb la mateixa duresa que ho va fer el PP.

Finalment, considerem que un possible govern de la mà del PSOE i Unidas Podemos pot suposar, definitivament, el tancament de la crisi de règim, amb l’entrada de Podemos (que venia a impugnar el Règim del 78) dins un govern amb el garant del règim el PSOE. Tanmateix, aquest govern pot representar una sortida de compromís davant la radicalització del bloc conservador i l’ascens de les propostes d’ultradreta. D’accedir a no tancar la porta al diàleg amb Catalunya, amb gestos considerables cap als presos polítics, entre altres, considerem que Sobiranistes no ha d’oposar-se a què es pugui formar aquest govern.

Animem al jovent de classe treballadora a organitzar-se, perquè si ens quedem aturades, el Règim del 78 no es mourà ni un pèl, per una joventut alegre i combativa, afilia’t a la JCC!

¡No pasarán!

Comitè Executiu de la JCC

19 de novembre de 2019