Ventres de lloguer o gestació subrogada? Preguntes freqüents.

Web_VientresAlquiler


Logo_MaigDossiers


De què parlem quan parlem dels ventres de lloguer?

Al costat del debat entorn la prostitució i la pornografia, en aquests últims temps en política i en espais militants s’està generant el debat sobre els ventres de lloguer, pràctica també mal coneguda com a gestació subrogada. És per això que, com a Joventut Comunista, volem posicionar-nos davant d’aquesta pràctica i argumentar el perquè de la nostra posició. Per contextualitzar, cal dir que els ventres de lloguer són la pràctica per la qual una dona gesta el fill d’una altra persona o parella. Sota aquesta premissa i sota els discursos basats en la llibertat individual i l’altruisme, es planteja com una cosa ideal, una solució per a tots aquells pares i mares que volen tenir fills però no poden (i que no volen adoptar, sigui perquè el procés d’adopció és molt llarg i complicat a causa de totes les traves que es poden presentar o perquè simplement “no és el mateix” i els interessats en els ventres de lloguer desitgen tenir un fill genèticament igual que ells). Llegint-ho d’aquesta forma podries arribar fins i tot a plantejar-te realment què podrien tenir de dolent els ventres de lloguer si fan un favor a famílies que no poden gestar per elles mateixes i, a més, la mare que ho gestaria ho faria lliurement i de forma completament altruista.

On és legal i on no?

Per començar a abordar el tema presentarem una sèrie de dades que indirectament ens portaran a analitzar el problema d’aquesta pràctica ja descrita. La gestació subrogada sí que està regularitzada en molts països del món (al contrari del que plantegen els defensors), la problemàtica està en el fet que són pocs els països en els quals està legalitzada completament i no té una consideració d’il·legal. En el cas espanyol els contractes de gestació subrogada són nuls de ple dret i per tant la filiació correspon als pares biològics (o sigui, a la gestant). I encara que mitjançant una sèrie de tràmits els pares intencionals podrien aconseguir el reconeixement, aquesta és il·legal. Hi ha altres casos, però ens centrarem en les diferències entre el procés de gestació subrogada als Estats Units/Ucraïna/Rússia i a Portugal/Canadà/Regne Unit, ja que encara que en tots dos casos aquest procés és legal, les mesures restrictives de cadascun dels països són diferents. En el cas dels Estats Units, Ucraïna i Rússia a part de ser totalment legal, també ho és la comercial (o sigui, que és legal pagar a la gestant pels seus serveis), mentre que a Portugal, Canadà i el Regne Unit (i la gran majoria de països de la Unió Europea en els quals la gestació subrogada està legalitzada) la comercial no és legal, sinó que s’exigeix que aquesta tingui aquest component “altruista” i solament es permet donar una determinada quantitat de diners per pagar les despeses sanitàries o de transport, sempre justificats.

Què passa als països on és legal?

Davant aquesta situació cal remarcar la diferència d’oferta i demanda entre els tres primers casos i els tres últims, la demanda en països com Ucraïna i els Estats Units és considerablement superior a l’oferta a Portugal o el Regne Unit, i la pregunta és: per què? És simple, als països en els quals no hi ha incentiu econòmic per a la gestant hi ha moltes menys dones que s’ofereixin a gestar un nadó per a una altra família i, per tant, els interessats a contractar el servei han d’esperar molt més per trobar a una dona que estigui disposada a patir tot el procés gratuïtament i “altruistament”. Això provoca que la majoria d’interessats acudeixin als altres tres països, on l’oferta és altament superior, ja que moltes dones en risc de pobresa o amb qualsevol necessitat econòmica s’ofereixen a ser-ho a canvi de diners.

 

Retall del portal web d'una empresa que es dedica al lloguer de ventres.
Retall del portal web d’una empresa que es dedica al lloguer de ventres.

El paper de les gestants

El quid de la qüestió comença amb la gestant. Aquesta dona que, sota el discurs neoliberal a favor dels ventres de lloguer, lliurement decideix dur a terme una bona i altruista acció gestant durant 9 mesos un bebè que en parir haurà de lliurar a una família desconeguda i aliena a ella, ja que aquesta ha pagat pels seus serveis. Però com hem presentat en els paràgrafs anteriors, en contraposició al discurs neoliberal de la llibertat de deixar a les dones fer el que vulguin amb els seus propis cossos, la norma no és que les gestants decideixin gestar un fill “aliè” per altruisme, sinó per la seva situació socioeconòmica. La regla en les gestants és ser dones obreres, i, com sabem, al moment en el qual s’està en una situació de necessitat que et porta a actuar de determinada forma perquè necessites, en aquest cas diners, per sobreviure, aquesta acció no és lliure (de la mateixa forma que amb la prostitució). La condició socioeconòmica de l’individu li condiciona a realitzar o no determinada acció, anul·lant el discurs neoliberal de la lliure elecció.

En els webs d'aquestes empreses exposen un catàleg de dones com si es tractés d'una botiga online. A la columna esquerra es poden veure les seves característiques, i a la dreta la descripció de la seva personalitat, les seves aficions i les seves metes en la vida.
En els webs d’aquestes empreses exposen un catàleg de dones com si es tractés d’una botiga online. A la columna esquerra es poden veure les seves característiques, i a la dreta la descripció de la seva personalitat, les seves aficions i les seves metes en la vida.

Qui ho fomenta?

Gran part del suport que tenen els ventres de lloguer ve per part d’homes i dones amb una bona posició econòmica. Aquestes últimes són dones que no estan a favor perquè necessitin els diners que produeixen els ventres de lloguer ni perquè siguin elles les que pariran, sinó que són dones que donen suport perquè unes altres parin per a elles o pels seus familiars, amics o coneguts. En un context capitalista i, per descomptat, patriarcal, no resulta estrany que el mal anomenat acte d’altruisme vingui per part de dones obreres cap a homes i dones amb major capacitat econòmica? Si és un acte altruista i que no aporta cap benefici econòmic, per què són les comercialitzadores de ventres de lloguer les que defensen amb més interès aquesta pràctica? Sota aquesta pràctica i aquest suposat altruisme, les gestants perden qualsevol poder de decisió sobre el seu cos, tenint-ho els interessats, sense possibilitat de poder interrompre l’embaràs o tenir la custòdia del bebè en el cas de penedir-se, tot per culpa d’un contracte signat. Ja hi han hagut casos en els quals la parella interessada ha obligat a la gestant a avortar (per malformacions del fetus o fins i tot per haver tingut trigèmins) o que en tenir bessons han decidit quedar-se solament amb un, ja que l’altre tenia qualsevol trastorn genètic com a Síndrome de Down. Fins a quin punt una pràctica com aquesta és ètica? Fins a quin punt una persona veuria realista la cessió d’òrgans entre persones vives que no es coneixen posant en risc la seva salut o fins i tot la seva vida sense poder penedir-se durant el procés? Per què es condemna el tràfic d’òrgans però s’està tenint un debat sobre si s’ha de legalitzar el tràfic de bebès i la mercantilització del cos femení en una nova forma com són els ventres de lloguer? El lloguer de ventres es dóna en un context de desigualtat social i de gènere molt fort, en la qual parelles acomodades treuen profit de la necessitat econòmica per satisfer els seus desitjos.

Dones=objectes

Amb aquestes dades podem fer fins i tot una comparació entre els ventres de lloguer i la prostitució, ja que són exemples d’explotació del cos de les dones en ser ambdues indústries la intersecció del patriarcat i del capitalisme, amb la principal diferència que mentre la prostitució busca el sexe sense reproducció, els ventres de lloguer busquen la reproducció sense sexe. A més, hem de diferenciar que en el cas del treball d’una mare de lloguer, aquest no funciona per hores, sinó que és un treball ininterromput per nou mesos. Una altra similitud amb les prostitutes és que les mares de lloguer es veuen obligades a dissociar-se dels seus cossos com a estratègia d’autodefensa mental. Es veuen obligades per la família a sotmetre’s a tractaments psicològics perquè siguin conscients que el bebè que gesten no és seu i així impedir-les establir un vincle afectiu amb ell. Per aconseguir això, s’ha plantejat fins i tot que en un intent de reduir aquest dolor psicològic a l’hora de renunciar a la criatura, les mares es visualitzin a si mateixes com a objectes, com a simples atuells a servei aliè. Moltes dones que han tingut una manca de teràpia i suport emocional desenvolupen angoixa durant el procés de subrogació i són també més propenses a patir trastorns depressius a l’hora de lliurar al bebè, i fins i tot negar-se a lliurar-ho.

I si la gestant és una familiar o una amiga?

Entorn del debat de l’altruisme en els ventres de lloguer i la possibilitat que siguin les mares gestants conegudes properes, des d’amigues a familiars, realment cap companyia recomana que aquesta sigui una persona coneguda, i no perquè pugui resultar una competència forta (ja hem vist abans què passa realment), sinó a causa dels problemes per demandes judicials per la custòdia del nounat. Sumant els problemes ètics i morals, possiblement poden haver-hi complicacions en l’embaràs, com pot passar en la gestació subrogada comercial. També cal tenir en compte que no solen recomanar que la gestant sigui un familiar si aporta òvuls, a causa dels possibles problemes de consanguinitat i que sempre s’intenta evitar que la gestant aporti material genètic per reduir la seva implicació (fet que demostra que per molt que sigui una familiar o una amiga, se li segueix visualitzant com un atuell i no com una persona).

GS_foto1
Mostra dels terminis de pagament per un nadó de Kiev

Què significa legalitzar-ho?

Legalitzar els ventres de lloguer significaria llavors legalitzar que unes persones amb els recursos suficients poguessin adquirir un nombre de bebès a la carta gràcies als diners del seu compte bancari i legalitzar l’explotació reproductiva de les dones amb necessitats econòmiques. Si et sembla bé comprar bebès, llavors no cal que continuïs llegint.

 

És més barat llogar un ventre que adoptar?

En el cas que el problema amb l’adopció sigui que és “cara”, l’única cosa que tenim a dir és que els ventres de lloguer no és que siguin precisament econòmicament assequibles. Un exemple és el de l’agència Surrofamily, que ofereix el seu servei per un “modest” i assequible preu de 122.000€ amb gestants americanes o de 34.000€ a 53.100€ amb gestants ucraïneses. A més, cal remarcar que aquestes afirmacions sobre quant costa l’adopció, es tracten de fal·làcies. Començant perquè l’adopció a Espanya és gratuïta (com a molt cal pagar uns 2-5€ per tràmits) i solament puja en el cas que sigui una adopció a l’estranger, ja que cal pagar per assumptes burocràtics (i en el cas que els pares interessats a adoptar vulguin visitar el país d’origen, es posin en contacte amb l’orfenat, vulguin que els estudis psicosocials siguin personalitzats o que necessitin un advocat, el preu puja com a molt a 20.000-30.000€). No és ni tan sols comparable als 34.000€-122.000€ que es poden arribar a pagar amb la gestació subrogada per serveis que més que necessitats són capritxos (com a mainaderes, servei personalitzat de matrona, coachs de reproducció assistida, trasllats amb cotxe o tenir al teu servei a “gestants preparades i amb bons resultats”). Per tant, hem de tenir present que el preu més barat per llogar un ventre equival a la despesa més cara per realitzar una adopció internacional. Ara bé, si el problema és que el nen o la nena és d’un altre país, o que no és genèticament pur, el problema és un ben diferent.

OfertasGS
Mostra d’algunes “ofertes” de SurroFamily, empresa que es dedica a vendre persones.

 

És un dret ser pare o mare?

En contra del discurs a favor de legalitzar-los, cap norma internacional reconeix el dret a ser pare o mare. Ser-ho és un desig personal, i reivindicar ser-ho a qualsevol preu (inclòs al preu de l’explotació reproductiva de les dones) és un capritx egoista que només beneficia als interessos econòmics de les clíniques i els bufets d’advocats, no a la gestant. En el cas de desitjar ser pare o mare i no poder, sigui pels motius que sigui, existeix l’adopció, procés en benefici del nen o la nena, i que sí respon al dret reconegut internacionalment de tenir una família. Renunciar a l’adopció perquè és un procés llarg i complicat o perquè la criatura no serà genèticament igual que tu és una actitud egoista i que seria suficient per prohibir a una parella fer-se càrrec de qualsevol criatura.

La Joventut Comunista està en contra del lloguer de ventres

En conclució, com a comunistes ens posicionem en contra de qualsevol tipus d’explotació. En aquest cas es tracta de la reproductiva i sexual, i ens posicionem en contra, per tant, dels ventres de lloguer, ja que no només atempta contra la integritat física de les dones, mercantilitzant els nostres cossos, sinó també la del bebè, que es pinta com un mer producte amb el qual comercialitzar i que pots adquirir al teu gust.

 

 

La JCC dóna suport a la vaga d’Eulen Telemarketing

Aquest dilluns 29 de gener el treballadors i les treballadores d’Eulen telemarketing estan cridades la vaga. El motiu: la pretensió de l’empresa de traslladar forçosament a la totalitat de la plantilla a altres províncies. Concretament, vol traslladar el 80% de les treballadores i els treballadors a Osca, i el 20% restant repartir-los entre València, Reus i la província de Barcelona. A més, segons informa el Comitè d’Empresa, Eulen a més vol fer modificacions importants en  les funcions i els horaris el que implica eliminar la conciliació de la vida laboral i familiar de la plantilla.

Segons informa la representació sindical en la seva nota de premsa, la mesura afecta a la totalitat de la plantilla, essent aquesta de 66 treballadors i treballadores amb contracte indefinit. D’aquestes 66, el 40% són persones de més de 50 anys d’edat, totes amb més de 10 anys d’antiguitat a l’empresa. Cal tenir present, a més, que Eulen s’ha desfet en els darrers anys de més de 800 treballadors, havent perdut serveis importants com el d’Endesa, que s’han anat emportant altres empreses del sector. Hem de recordar que Eulen és una empresa que en els darrers temps ha resultat fortament conflictiva. Recordem, la vaga de la seguretat a l’aeroport del Prat, de la qual Eulen és el contractista. Aquesta empresa està especialitzada en la precarietat, i abusar del seu poder. Tanmateix, han estat les reformes laborals del PP i del PSOE les que han donat via lliure a empreses com aquesta per tractar d’aquesta forma a la classe treballadora.

En el cas del sector del telemarketing, ens trobem amb el regne total de la precarietat i l’abús empresarial en el canvi dels ritmes productius, d’horaris i jornada. A més, s’ha de tenir present que en aquest sector treballen especialment joves, ja sigui perquè han de compaginar estudis i treball, o ja sigui perquè per la rapidesa amb la que es canvien les plantilles en aquest sector, com a conseqüència de l’altíssima temporalitat, abunden les ofertes de treball.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya expressem el nostre total suport a la lluita de les treballadores i els treballadors d’Eulen, i l’animem a seguir lluitant per aturar l’abús d’una empresa acostumada a aquestes pràctiques. La mobilització i la lluita en aquest sector és imprescindible per acabar amb la precarietat, i amb el poder absolut de la patronal. Finalment, animem a tothom a donar suport a les dues concentracions de protesta a Barcelona per al proper dilluns 29 de gener: una de 10.00 hores a 12.00 hores a la Gran Via cantonada amb carrer Balmes, 608 (davant l’oficina d’Endesa), i una altra de 17.00 hores a 19.00 hores davant l’edifici d’Eulen al carrer Mare de Déu del Port, 167-171.

Més informació

Nota de premsa del Comitè 

Nota de premsa de CCOO

Les eleccions brasileres sense Lula serien un frau.

Ahir es va condemnar en segona instància a l’ex-president Lula, en el cas orquestrat per evitar que hi hagi un govern progressista i popular al Brasil. Segons el Partit Comunista del Brasil “en cap moment es van presentar proves de qualsevol tipus del fet que el tríplex fos de la seva propietat i estigués en possessió de l’ex-president. No hi ha cap acte d’ofici que demostri que ha beneficiat a l’empresa en qüestió, entre moltes altres inconsistències llargament demostrades per la defensa”.

Una justícia totalment polititzada va iniciar una investigació sobre casos de corrupció a l’empresa Petrobras, incloent a l’ex-president Lula en el cas sense aportar cap prova. Així mateix, “Lola fou sotmès a una massacre mediàtica permanent, que busca llençar fang sobre el seu nom”, denuncia el comunicat del PCdoB. En aquest sentit, afirmen “el que veiem és la repetició d’altres episodis de la història de Brasil, en els que la gran premsa va buscar destruir lideratges compromesos amb el poble i amb els interessos nacionals a través d’atacs contra el seu honor”.

El cop d’Estat, segons els comunistes de Brasil, és un procés en curs. En aquest moment, “dues etapes noves d’aquesta ofensiva contra la sobirania i els interessos dels treballadors es troben en les discussions del Congrés Nacional: la reforma de la Seguretat Social i la privatització d’Eletrobrás”. Per revertir aquest procés, segons afirma el PCdoB en el seu comunicat, “és necessari presentar un programa que uneixi a tots i totes les brasileres al voltant d’un projecte de desenvolupament nacional autònom, de reindustrialització i de reversió de les mesures de Temer contra Brasil i els drets dels treballadors”.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya condemnem la operació en curs per acabar amb els moviments populars i les organitzacions de classe, per tal d’aturar una alternativa progressista a la gran potència d’Amèrica Llatina. A més, mostrem tot el nostre suport als moviments i partits que conformen l’alternativa progressista i popular liderada per Lula da Silva.

Convocada pel 10 de febrer la Conferència d’estudiants comunistes.

Us convidem a la Conferència d’Estudiants Comunistes el 10 de Febrer per debatre sobre els greus problemes que tenim les estudiants!

Problemes com per exemple els fets que mostren que a Catalunya tenim les taxes universitàries més cares de tot l’Estat i, la Formació Professional, també a diferència de la resta de comunitats, no és gratuïta.
Fets com aquests ens impossibiliten a les estudiants de classe treballadora poder accedir amb facilitat sense haver de compaginar estudis amb feina, creant, de fet, un mur invisible entre qui pot pagar-se el grau sense treballar i qui ho ha de fer.

Entre les famílies que tenen problemes per arribar a final de mes per haver de pagar els estudis superiors dels seus fills i les que no. Nosaltres apostem per l’educació pública, de qualitat i gratuïta, amb valors feministes, que promogui la diversitat, el respecte i la tolerància; i que, sobretot, sigui una al servei de la classe treballadora en tots els seus nivells.

T’ho perdràs? Avancem! Amb unitat, lluita i organització. ✊🏼

Al carrer, a la feina i a casa, plantem cara al patriarcat!

Manifest de la JCC pel 25N.

Companyes, a dia d’avui el masclisme i l’heteropatriarcat segueixen ben vigents a la nostra societat. S’infiltren per tots els racons, des de les escletxes més petites, i ho podreix tot. I ho veiem diàriament, des dels comentaris libidinosos al carrer als feminicidis – perquè no apareixem mortes, ens assassinen.

Aquest any hem vist, esgarrifades, el judici a La Manada, on s’ha negat la paraula d’una víctima, se l’ha menyspreat, vilipendiat i rebutjat, només per atrevir-se a alçar la veu, simplement per trencar el silenci. Hem perdut a 50 germanes i 6 dels seus fills a mans de fills sans del patriarcat. Els abusos de tot tipus, l’assetjament sexual i les violacions no han disminuït. I seguim sent ciutadanes de segona categoria en aquestes societats que fan bandera de la igualtat.

Però és igual el que intentin, mai ens rendirem. Seguirem lluitant com a dones per ser les dones que volem, perquè som les nostres pròpies heroïnes. I mai estarem soles, perquè les nostres companyes ens acotxen i ens animen a seguir endavant. Perquè estem fartes de ser ignorades, perquè sabem que només tenen el poder que nosaltres els hi permetem tenir, perquè fa molt de temps que hem deixat de creure en la por. Perquè seguim sent les nétes de les bruixes que no veu poder cremar. I perquè sense nosaltres no hi ha revolució possible.

Aquest any també hem vist meravellades com la sororitat s’ha materialitzat arreu. Totes ens hem alçat en la campanya #JoTambé, per visibilitzar les agressions que patim dia rere dia, creant potents llaços de fraternitat i sacsejant consciències tan impetuosament  que molts han pogut per fi obrir els ulls. També ens hem unit en el suport a la nostra companya, durant el judici de La Manada, i li hem dit ben alt “Nosaltres si et creiem”. I per dir-li hem omplert els carrers d’incomptables ciutats. I ho hem cridat tan fort que hem fet tremolar de por els fonaments del patriarcat.

Perquè combatre el patriarcat és una feina de totes, i constant, que no coneix fronteres de cap tipus. Lluitem contra ell al carrer, a la feina, a casa, als centres d’estudis, a les xarxes, a la perruqueria i al llit.

Aquest 25 de Novembre cridarem juntes com cada any que juntes sóm més fortes. vine amb nosaltres a Barcelona a les 18.00 a Plaça Universitat i a Girona a les 19.00 a Plaça Catalunya!

Germana, jo si et crec.

Germanes, juntes lluitarem.

 

Germanes, juntes vencerem.

La Joventut Comunista planteja les eleccions del 21D com una oportunitat per enfortir el moviment juvenil

 


RESOLUCIÓ. UNA CATALUNYA EN COMÚ.
UNA CATALUNYA PER A LA JOVENTUT.


 

Davant una situació d’excepcionalitat, la JCC va reunir de forma extraordinària el seu Comitè Central per debatre sobre la situació política del país i marcar les seves línies d’actuació. Així doncs, després d’un procés de debat als col·lectius de base, es va culminar el debat sobre la conjuntura política tot analitzant els esdeveniments dels darrers mesos, les característiques de les mobilitzacions juvenils, i repassant el paper de la Joventut Comunista en l’impuls d’aquestes. Així mateix, es va fer balanç de l’evolució de l’estat de la organització, tot celebrant que, tot i les limitacions que encara existeixen, la JCC ha jugat un paper decisiu a la vegada que ha anat avançant posicions en tots els terrenys.

En aquesta reunió, a més, es va debatre una proposta de resolució en la que es fixa la postura de la JCC sobre les eleccions del 21D. Per la Joventut Comunista, “el poble català no es pot permetre que en l’agenda pública no es tracti l’atur, la precarietat laboral, els desnonaments, la completa llibertat per especular amb els preus del lloguer, la violència masclista, la precarietat als centres educatius”, així com també es destaca a la resolució “el fet que els governs de la Generalitat hagin fixat les taxes universitàries més cares de l’Estat, i que sigui de les poques comunitats autònomes en les que s’ha de pagar per estudiar un cicle superior de Formació Professional”. De la mateixa manera, però, “tampoc es pot permetre fer servir els problemes socials per tapar el fet nacional, que afecta també en la vida quotidiana de la gent.”.

Per una altra banda, en la reunió es van ratificar el criteri acordat pel Comitè Executiu d’impulsar la presència de dones referents al moviment estudiantil i al territori a la llista de Catalunya En Comú-Podem. Així doncs, les camarades Cristina Bedmar, Anna Usart i Paula Quílez hi seran a la candidatura per la província de Barcelona. La JCC vol fer aquesta aportació per fer visibles a la campanya les veus de les lluites de la joventut, amb l’únic objectiu d’enfortir-les i aconseguir que estiguin ben presents en l’agenda política. És en aquest sentit que es van debatre les línies programàtiques, que van estan definides en el Manifest-Programa aprovat aquest juliol, i del que es van concretar les aportacions a fer en les trobades i la convenció programàtica. Finalment, es van debatre les línies comunicatives i les aportacions per fer arribat les propostes de Catalunya En Comú-Podem a la joventut.

 

 

La JCC entra al Secretariat del CNJC

 

El Consell Nacional de la Joventut de Catalunya ha celebrat avui una Assemblea General Extraordinària per escollir una nova incorporació al Secretariat, en finalitzar el mandat de les JERC, i la reelecció de la persona que fins el moment representava Esplais Catalans a l’òrgan del Consell. Com és costum en la representació de les entitats de l’àmbit de polítiques, la representació al Secretariat funciona mitjançant la rotació de les entitats i en aquesta Assemblea ha estat el torn de la Joventut Comunista.

La  JCC ha presentat una candidatura que combina diverses experiències en el moviment juvenil, i que té clarament una projecció de futur. Així doncs, s’ha proposat a la camarada Lucía Aliagas com a nova membre del Secretariat del CNJC. L’Assemblea General, finalment, ha ratificat la proposta, pel que la Joventut Comunista s’incorpora a l’equip de treball que coordina el Consell del moviment associatiu juvenil català.

Des de la JCC, finalment, es vol agrair el treball realitzat per la representant de les JERC al Secretariat del CNJC, Marta Rosique, i reafirma la seva disposició per enfortir el moviment juvenil català, els seus espais de coordinació i les seves lluites per recuperar els drets perduts en els darrers anys, i conquerir-ne de nous per guanyar un futur digne.

 

 

La Revolució d’Octubre

especial_Octubre2

Cèsar Gómez. Graduat en Història.

Si Febrer fou la confirmació de que l’Antic Règim a Rússia havia quedat obsolet, enquistat en les seves limitades capacitats d’oferir solucions polítiques a les reivindicacions de les noves classes socials i ineficaç davant de les necessitats bèl·liques modernes, Octubre va sentenciar la intenció de la poc nombrosa burgesia russa de construir un estat a la seva mesura i continuador de la política imperialista. Fou Octubre la culminació d’un disseny estratègico-tàctic extraordinari fruit de la maduració de les condicions presentades des de Febrer que permeté la construcció d’un nou tipus d’estat totalment inèdit en la història de la humanitat, el socialista.

Poc abans de l’abdicació Nicolau II, es va constituir el Govern Provisional, el 2 de març de 1917 (segons el calendari julià), presidit pel príncep Lvov i format majoritàriament per cadets (liberals) i d’altres elements progressistes, a més de Alexandr Kerenski, social-revolucionari. Basant-se en el record dels soviets de la Revolució de 1905, es reconstrueixen per tot el país, essent el de Petrograd el que estarà destinat a fer història. Al començament, tant el Govern Provisional com el Soviet es toleren per necessitat, el primer representa pel segon la legalitat de la seva constitució i, pel segon, el primer és la font del consentiment popular, així com per la confiança fruit de l’entusiasme inicial. Hi hagué la voluntat del Govern Provisional d’acabar, de iure, amb el tsarisme: restitueix l’autonomia de Finlàndia, elimina les restriccions nacionals o religioses, atorga una amnistia… en el terreny social, però, es mostra més moderat. L’anhelada reforma agrària havia d’esperar a les eleccions a l’Assemblea Constituent. Tot i el revés, l’argument de defensar la revolució dels Imperis Centrals era encara prou acceptat als soviets. Fins i tot els bolxevics, encara minoritaris, vacil·laren quan alguns dels seus membres més conciliadors tornaren de l’exili siberià.

Lenin, des de Suïssa, en contra de les tesis menxevics instava a no col·laborar amb el govern. És en aquest ambient que Lenin i un grup de revolucionaris russos, emparats en l’amnistia, torna a Rússia en el cèlebre tren segellat que travessà Alemanya amb el consentiment del govern alemany, desitjós de treure a Rússia de la guerra. Rebut per una multitud entusiasta, el líder bolxevic redactà un anàlisi i programa polític pels següents mesos. Les conegudes com a Tesis d’Abril, resumides en la consideració de la situació com el pas de la primera a la segona fase de la revolució, la presa del poder per part dels soviets, el control de la producció i de la banca i la creació d’una nova Internacional fou rebutjada per una àmplia majoria del Comitè Bolxevic. La nota de Miliukov, ministre d’exteriors, a la premsa el 18 d’abril, reafirmant els compromisos del govern amb els aliats en la Guerra, va ser l’espurna d’un primer moviment insurreccional popular. Les Jornades d’Abril provocaren nombroses víctimes, i només la crida a la calma del Soviet va evitar l’escalada de tensió. Els fets donarien la raó a Lenin, que recuperarà la confiança del partit a la seva VII Conferència (24-27 d’abril). Les seves tesis foren aprovades.

Mentrestant, Miliukov es veia obligat a dimitir, i Lvov va reestructurar el gabinet. Entrarien sis ministres socialistes, amb l’esperança de mantenir el suport de la classe obrera, i Kérenski assumia la cartera de Guerra. Aquest s’ho jugarà tot a una sola carta: una ofensiva militar exitosa. La “Ofensiva Kerenski” acabà a mitjans de juliol amb una derrota de “l’exèrcit més democràtic del món”. L’entusiasme patriòtic s’esfumava, posant als bolxevics en una posició més reforçada davant de la opinió de les classes populars. Aquests plantegen una prova de força al carrer, en les conegudes com a Jornades de Juliol, els manifestants coregen consignes bolxevics: “Tot el poder pels soviets”, “Pau pel poble, guerra pels rics”. El Govern Provisional respon amb la repressió del moviment insurreccional. Els bolxevics dubten dels passos a seguir i demanen calma. Un diari monàrquic acusa a Lenin de ser un agent a sou d’Alemanya. Les masses, perplexes, es retiren de l’escenari. Kamenev i Trotski són detinguts, Lenin i Zinoviev fugen a Finlàndia, fent que els bolxevics quedin temporalment inactius. El Govern Provisional aconseguirà el seu darrer èxit, entrant en l’agonia després de la caiguda de Riga en mans dels alemanys. Salvar a la pàtria es converteix en el pretext del general Kornilov, que pretén enderrocar el Govern per instaurar una dictadura militar. Kerenski, nomenat primer ministre el 7 de juliol, no sap què fer quan la divisió del general s’apropa a Petrograd. Sorprenentment, els bolxevics prenen la iniciativa i, com a membres del Comitè Revolucionari de Resistència aconsegueixen parar el cop. Els bolxevics guanyen, doncs, una immensa popularitat.

Al setembre, els esdeveniments es precipiten. Els soviets de Moscou i Petrograd ja tenen majoria bolxevic, i el seu prestigi és més alt que mai. En la Conferència Democràtica convocada per Kerenski a mode de Pre-parlament, fracassa estrepitosament. Era només qüestió de temps que els soviets es decidissin a enderrocar un govern incapaç i totalment desacreditat. Lenin, des de Finlàndia és partidari de la insurrecció armada, i és dissenya una operació per dur-la a terme. El Comitè de Defensa de la Població, creat pels menxevics i ara controlat pels bolxevics, passa a ser el Comitè Militar Revolucionari i en l’Estat Major de la Revolució, òrgan director de la insurrecció. Troski passa a jugar un paper en el disseny de la tàctica a seguir indispensable.

Programat el II Congrés dels Soviets pel 25 d’octubre, Lenin aconsegueix que el Comitè Central aprovi la insurrecció, només Kamenev i Zinoviev hi voten en contra. Ara, uns bolxevics que compten amb el suport de la milícia obrera, la Guardia Roja, amb la flota a Petrograd i amb la pròpia guarnició, passen a l’acció. El Govern Provisional inoperant fa tancar el 24 els diaris bolxevics que són reoberts immediatament. Aquella nit, les forces bolxevics ocupen els punts clau de la capital sense resistència, aïllant el Palau d’Hivern, seu del Govern provisional. A les 10 del matí el Comitè Militar Revolucionari difon la notícia de la presa del poder per part dels soviets, avançant-se als esdeveniments. El creuer Aurora, en mans dels mariners insurrectes, dispara a les 9 de la nit del 25 munició de fogueig per indicar l’inici de l’esdeveniemnt més icònic: l’Assalt al Palau d’Hivern, que trobarà ben poca resistència. En la darrera sessió del II Congrés dels Soviets, s’anunciava el triomf de la Revolució, l’establiment d’un Consell de Comissaris del Poble exclusivament bolxevic i un esgotat Lenin llegia els famosos Decrets de la Pau, que instava als governs bel·ligerants a posar fi a la guerra en una pau democràtica sense annexions ni indemnitzacions, i el Decret de la Terra, que establia la desitjada reforma agrària, suprimint els latifundis sense indemnització. Era, en definitiva, el programa de les demandes populars sintetitzades en el lema bolxevic: “Pau, pa i terra”.

La Revolució havia triomfat indiscutiblement, però la lluita per la seva consolidació i la de la jove República Soviètica Russa no havia fet més que començar.

La Revolució de Febrer

especial_Octubre2

Cèsar Gómez. Graduat en Història

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, va deixar al descobert un gegant amb els peus de fang. L’Imperi Rus, ancorat en el seu vell lema “Autocràcia, ortodòxia i caràcter nacional”, a penes havia fet sinó una operació de recanvi del sistema després de la Revolució de 1905, ja força llunyana en la ment de les classes dirigents. La calma, però, va ser devorada per la mateixa arma que el sistema internacional imperialista havia anat cimentant al llarg de la segona meitat del segle per a imposar, al cap i a la fi, la seva hegemonia.

Amb la guerra, aflorà el magma de contradiccions de la societat russa: una classe obrera jove, una burgesia creixent però dèbil, un absolutisme matisat amb una tímida reforma constitucional i que mancava de projecte coherent. Lenin, des de l’exili suís, maleí la guerra, a la vegada que s’adonà com aquesta feia d’accelerador de les contradiccions del sistema. La temuda piconadora russa, amb una infraestructura inferior a la de l‘Imperi Alemany, fou aturada i s’inicià una desfeta que va fer perdre un important territori, des de Polònia fins als països bàltics. La guerra degenerà cap a un angoixant front estàtic, on milions de russos i alemanys perdien les seves vides contínuament. L’entusiasme inicial desaparegué, quedant en evidència l’augment de la ja de per si carestia i el contrast amb la vida de la cort. Nicolau II ja era qüestionat fins i tot pels cercles més propers, alguns d’ells ara disposats a canviar el tsar o als seus ministres. És en aquesta fase de conxorxes que s’entén l’assassinat de Rasputin, el místic que exercia una gran influència sobre la família imperial i especialment sobre la tsarina Alexandra. No obstant, Nicolau seguí obstinadament amb el comandament personal de les tropes, fet que l’acabaria lligant amb la derrota i les misèries d ela guerra a ulls de la població.

Febrer de 1917. El termòmetre baixava i els preus de la farina i del carbó s’enfilaven. L’enorme fàbrica Putilov de Petrograd havia decidit tancar, deixant al carrer centenars de treballadors. L’ebullició arribà al seu clímax durant el Dia de la Dona Treballadora el 23 de febrer (segons el calendari juli en vigor a Rússia), quan les dones del tèxtil protestaren pels carrers de la capital, tot i la indecisió dels partits d’esquerra. Les consignes demanant pa i clemència anaren essent substituïdes, a mesura que avançava la jornada, per unes de caire més polític, demanant la fi de l’autocràcia i de la guerra, mentre que s’incorporaren a la protesta obrers acomiadats. El dia 25, s’arribava a 240 000 vaguistes. L’entrada de la manifestació als barris burgesos marcà un punt de no retorn i feu que la màquina repressiva de l’estat s’activés, però quelcom fallà: les condicions ja no eren les de 1905.

La insurrecció de les masses coincidí amb la de la tropa, esgotada i desmoralitzada per les contínues derrotes que la camarilla tsarista era incapaç de gestionar. Aparegueren les primeres vacil·lacions, les càrregues de la policia a cavall (els “faraons”) eren més passives. L’estat rus anava perdent per moments els instruments de repressió. Nicolau II, aleshores dirigint el front, ordenà (a la desesperada) restablir l’ordre. Així fou com els esdeveniments es precipitaren durant el dia 26. Es detingueren alguns bolxevics i l’exèrcit substituí a la policia, els partits parlaven de fer una marxa enrere tàctica, però les masses no es detingueren i prosseguiren la protesta. Ni les fidels tropes eren capaces ja de contenir-los, ni realment ho desitjaven, produint-se finalment l’inci de la confraternització entre poble i exèrcit (insurreccions paral·leles però profundament entrellaçades) quan la companyia d’ametralladores es negà a disparar sobre els vaguistes; la revolució va fer, finalment, acte de presència. El govern, espantat, signà el decret de dissolució de la Duma aquella mateixa tarda, sense adonar-se que aquell moviment provocaria afegir components polítics a un aixecament de caire social. El 27 pel matí, la majoria de les guarnicions miliars de Petrograd sortien a donar suport als vaguistes, per la nit ja no quedaria cap tropa lleial al tsar. Entretant, la multitud es dirigí al palau de Tàurida, seu de la Duma, la qual estava assabentada de la seva pròpia suspensió. La burgesia, fins aquell moment callada i a l’espera dels esdeveniments, mou fitxa: la Duma vacil·la i acaba per conformar un comitè provisional pel restabliment de l’ordre. El liberal Partit Cadet decideix oposar-se a la monarquia per evitar en la mesura del possible la inevitable revolució social, tot activant la revolució política. L’alliberament dels presos polítics deixa als socialistes un ample marge de maniobra, que impulsen ràpidament la reconstrucció, a la capital, de la institució forjada durant l’incendi revolucionari de 1905: el Soviet. Aquest renascut òrgan, òrgan de representació de la classe obrera per excel·lència, es converteix de cop i volta en el poder de fet, enfront del comitè de la Duma, que és el de dret. Una dualitat que caracteritzarà a la pròpia revolució uns a l’octubre, un poder que vol però no pot i un altre que pot però no vol.

Les notícies de Petrograd arriben al front fent que Nicolau es trobi en una situació totalment compromesa, ja que ha accelerat la transformació per error de càlcul una revolució social en una política, i ja no queda cap suport, donat que l’exèrcit d’una manera pràcticament unànime tampoc el seguirà. En realitat, durant el viatge de tornada de l’emperador a la capital, les tropes sublevades intercepten el tren i, a la ciutat de Pskov, es discuteixen els termes de la inevitable abdicació. El Soviet aconsegueix evitar-ne una en favor del seu fill, el tsarevitx Alexei, o del germà de Nicolau, el duc Miquel. Si el partit Cadet s’havia pujat al tren revolucionari amb l’esperança de salvar a la monarquia en abstracte, això ja no era possible, la forma de govern quedava a l’espera d’unes eleccions a l’Assemblea Constituent. “Sense a penes lluita , com un òrgan podrit al qual només li mancava de ser empès perquè es desprengués, l’absolutisme s’ha desplomat” escrigué Rosa Luxemburg sobre la caiguda de la tricentenària dinastia dels Romanov.

Escola de tardor Lina Òdena. Un espai de formació per a les lluites de la joventut

banner_ETLO

 

En el marc d’un curs intens i ple de mobilitzacions la reflexió i la formació són més necessàries que mai. És per això que la JCC organitza l’Escola de Tardor Lina Òdena, un nou projecte per a la formació de joves compromeses i compresos amb les lluites de la joventut. Aquestes jornades seran totalment obertes, i hi haurà tallers sobre diverses temàtiques i lluites.

Programa de l’Escola 

 

Divendres 3

Aula 40.201. Edifici Roger de Llúria. UPF-Ciutadella [Com arribar?]

12h. Cap a la universitat gratuïta.

Taller sobre l’accés a la universitat amb Vera Sacristán i Jordi Mir (Observatori del Sistema Universitari) i Pau López (Associació d’Estudiants Progressistes).

17h. Racisme i cinema.

Taller sobre el racisme al cinema amb projecció i comentari de pel·lícules.

19h. Taller de lectura sobre els clàssics i no tan clàssics del marxisme.

Lectura en grups de textos sobre els conceptes clau per entendre la concepció marxista de la realitat i la política

22h. Ruta per la Barcelona obrera i rebel

 

Dissabte 4

Aula 40.201. Edifici Roger de Llúria. UPF-Ciutadella [Com arribar?]

11h. Patriarcat i joventut.

Taller sobre el patriarcat als espais quotidians de la joventut amb Mar JoanPere (sociòloga, Grup de Dones CREA-Safo) i Guiomar Merodio (sociòloga, Grup de Dones CREA-Safo)

12:30h. Com fem front a la precarietat?

Taller sobre la lluita sindical a sectors precaris amb Laura Ruiz (delegada sindical de CCOO al telemàrqueting) i Miguel A. Parra (delegat sindical de CCOO al telemàrqueting).

17h. Amèrica Llatina: focus de resistència i alternativa.

Taller sobre la situació d’Amèrica Llatina amb Alba Blanco (politòloga i Resp. de Política Internacional de Comunistes de Catalunya)

19h. Lliçons d’octubre.

Taller sobre la Revolució Russa amb Laura Rozalén (historiadora) i Patricia Castro (estudiant d’economia)

 

Diumenge 5

Casal de l’Alba (C/Liuva 39, BCN) [Com arribar?]

11h. Cloenda.

Debat sobre el paper de Comunistes de Catalunya i la JCC en l’actualitat amb Nora Sánchez (Coordinadora del Comitè Executiu de Comunistes de Catalunya) i Juanma Rodríguez (Secretari General de la JCC)