Autor: Joventut Comunista de Catalunya

Cèsar Gómez. Graduat en Història.

Si Febrer fou la confirmació de que l’Antic Règim a Rússia havia quedat obsolet, enquistat en les seves limitades capacitats d’oferir solucions polítiques a les reivindicacions de les noves classes socials i ineficaç davant de les necessitats bèl·liques modernes, Octubre va sentenciar la intenció de la poc nombrosa burgesia russa de construir un estat a la seva mesura i continuador de la política imperialista. Fou Octubre la culminació d’un disseny estratègico-tàctic extraordinari fruit de la maduració de les condicions presentades des de Febrer que permeté la construcció d’un nou tipus d’estat totalment inèdit en la història de la humanitat, el socialista.

Poc abans de l’abdicació Nicolau II, es va constituir el Govern Provisional, el 2 de març de 1917 (segons el calendari julià), presidit pel príncep Lvov i format majoritàriament per cadets (liberals) i d’altres elements progressistes, a més de Alexandr Kerenski, social-revolucionari. Basant-se en el record dels soviets de la Revolució de 1905, es reconstrueixen per tot el país, essent el de Petrograd el que estarà destinat a fer història. Al començament, tant el Govern Provisional com el Soviet es toleren per necessitat, el primer representa pel segon la legalitat de la seva constitució i, pel segon, el primer és la font del consentiment popular, així com per la confiança fruit de l’entusiasme inicial. Hi hagué la voluntat del Govern Provisional d’acabar, de iure, amb el tsarisme: restitueix l’autonomia de Finlàndia, elimina les restriccions nacionals o religioses, atorga una amnistia… en el terreny social, però, es mostra més moderat. L’anhelada reforma agrària havia d’esperar a les eleccions a l’Assemblea Constituent. Tot i el revés, l’argument de defensar la revolució dels Imperis Centrals era encara prou acceptat als soviets. Fins i tot els bolxevics, encara minoritaris, vacil·laren quan alguns dels seus membres més conciliadors tornaren de l’exili siberià.

Lenin, des de Suïssa, en contra de les tesis menxevics instava a no col·laborar amb el govern. És en aquest ambient que Lenin i un grup de revolucionaris russos, emparats en l’amnistia, torna a Rússia en el cèlebre tren segellat que travessà Alemanya amb el consentiment del govern alemany, desitjós de treure a Rússia de la guerra. Rebut per una multitud entusiasta, el líder bolxevic redactà un anàlisi i programa polític pels següents mesos. Les conegudes com a Tesis d’Abril, resumides en la consideració de la situació com el pas de la primera a la segona fase de la revolució, la presa del poder per part dels soviets, el control de la producció i de la banca i la creació d’una nova Internacional fou rebutjada per una àmplia majoria del Comitè Bolxevic. La nota de Miliukov, ministre d’exteriors, a la premsa el 18 d’abril, reafirmant els compromisos del govern amb els aliats en la Guerra, va ser l’espurna d’un primer moviment insurreccional popular. Les Jornades d’Abril provocaren nombroses víctimes, i només la crida a la calma del Soviet va evitar l’escalada de tensió. Els fets donarien la raó a Lenin, que recuperarà la confiança del partit a la seva VII Conferència (24-27 d’abril). Les seves tesis foren aprovades.

Mentrestant, Miliukov es veia obligat a dimitir, i Lvov va reestructurar el gabinet. Entrarien sis ministres socialistes, amb l’esperança de mantenir el suport de la classe obrera, i Kérenski assumia la cartera de Guerra. Aquest s’ho jugarà tot a una sola carta: una ofensiva militar exitosa. La “Ofensiva Kerenski” acabà a mitjans de juliol amb una derrota de “l’exèrcit més democràtic del món”. L’entusiasme patriòtic s’esfumava, posant als bolxevics en una posició més reforçada davant de la opinió de les classes populars. Aquests plantegen una prova de força al carrer, en les conegudes com a Jornades de Juliol, els manifestants coregen consignes bolxevics: “Tot el poder pels soviets”, “Pau pel poble, guerra pels rics”. El Govern Provisional respon amb la repressió del moviment insurreccional. Els bolxevics dubten dels passos a seguir i demanen calma. Un diari monàrquic acusa a Lenin de ser un agent a sou d’Alemanya. Les masses, perplexes, es retiren de l’escenari. Kamenev i Trotski són detinguts, Lenin i Zinoviev fugen a Finlàndia, fent que els bolxevics quedin temporalment inactius. El Govern Provisional aconseguirà el seu darrer èxit, entrant en l’agonia després de la caiguda de Riga en mans dels alemanys. Salvar a la pàtria es converteix en el pretext del general Kornilov, que pretén enderrocar el Govern per instaurar una dictadura militar. Kerenski, nomenat primer ministre el 7 de juliol, no sap què fer quan la divisió del general s’apropa a Petrograd. Sorprenentment, els bolxevics prenen la iniciativa i, com a membres del Comitè Revolucionari de Resistència aconsegueixen parar el cop. Els bolxevics guanyen, doncs, una immensa popularitat.

Al setembre, els esdeveniments es precipiten. Els soviets de Moscou i Petrograd ja tenen majoria bolxevic, i el seu prestigi és més alt que mai. En la Conferència Democràtica convocada per Kerenski a mode de Pre-parlament, fracassa estrepitosament. Era només qüestió de temps que els soviets es decidissin a enderrocar un govern incapaç i totalment desacreditat. Lenin, des de Finlàndia és partidari de la insurrecció armada, i és dissenya una operació per dur-la a terme. El Comitè de Defensa de la Població, creat pels menxevics i ara controlat pels bolxevics, passa a ser el Comitè Militar Revolucionari i en l’Estat Major de la Revolució, òrgan director de la insurrecció. Troski passa a jugar un paper en el disseny de la tàctica a seguir indispensable.

Programat el II Congrés dels Soviets pel 25 d’octubre, Lenin aconsegueix que el Comitè Central aprovi la insurrecció, només Kamenev i Zinoviev hi voten en contra. Ara, uns bolxevics que compten amb el suport de la milícia obrera, la Guardia Roja, amb la flota a Petrograd i amb la pròpia guarnició, passen a l’acció. El Govern Provisional inoperant fa tancar el 24 els diaris bolxevics que són reoberts immediatament. Aquella nit, les forces bolxevics ocupen els punts clau de la capital sense resistència, aïllant el Palau d’Hivern, seu del Govern provisional. A les 10 del matí el Comitè Militar Revolucionari difon la notícia de la presa del poder per part dels soviets, avançant-se als esdeveniments. El creuer Aurora, en mans dels mariners insurrectes, dispara a les 9 de la nit del 25 munició de fogueig per indicar l’inici de l’esdeveniemnt més icònic: l’Assalt al Palau d’Hivern, que trobarà ben poca resistència. En la darrera sessió del II Congrés dels Soviets, s’anunciava el triomf de la Revolució, l’establiment d’un Consell de Comissaris del Poble exclusivament bolxevic i un esgotat Lenin llegia els famosos Decrets de la Pau, que instava als governs bel·ligerants a posar fi a la guerra en una pau democràtica sense annexions ni indemnitzacions, i el Decret de la Terra, que establia la desitjada reforma agrària, suprimint els latifundis sense indemnització. Era, en definitiva, el programa de les demandes populars sintetitzades en el lema bolxevic: “Pau, pa i terra”.

La Revolució havia triomfat indiscutiblement, però la lluita per la seva consolidació i la de la jove República Soviètica Russa no havia fet més que començar.

Cèsar Gómez. Graduat en Història

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, va deixar al descobert un gegant amb els peus de fang. L’Imperi Rus, ancorat en el seu vell lema “Autocràcia, ortodòxia i caràcter nacional”, a penes havia fet sinó una operació de recanvi del sistema després de la Revolució de 1905, ja força llunyana en la ment de les classes dirigents. La calma, però, va ser devorada per la mateixa arma que el sistema internacional imperialista havia anat cimentant al llarg de la segona meitat del segle per a imposar, al cap i a la fi, la seva hegemonia.

Amb la guerra, aflorà el magma de contradiccions de la societat russa: una classe obrera jove, una burgesia creixent però dèbil, un absolutisme matisat amb una tímida reforma constitucional i que mancava de projecte coherent. Lenin, des de l’exili suís, maleí la guerra, a la vegada que s’adonà com aquesta feia d’accelerador de les contradiccions del sistema. La temuda piconadora russa, amb una infraestructura inferior a la de l‘Imperi Alemany, fou aturada i s’inicià una desfeta que va fer perdre un important territori, des de Polònia fins als països bàltics. La guerra degenerà cap a un angoixant front estàtic, on milions de russos i alemanys perdien les seves vides contínuament. L’entusiasme inicial desaparegué, quedant en evidència l’augment de la ja de per si carestia i el contrast amb la vida de la cort. Nicolau II ja era qüestionat fins i tot pels cercles més propers, alguns d’ells ara disposats a canviar el tsar o als seus ministres. És en aquesta fase de conxorxes que s’entén l’assassinat de Rasputin, el místic que exercia una gran influència sobre la família imperial i especialment sobre la tsarina Alexandra. No obstant, Nicolau seguí obstinadament amb el comandament personal de les tropes, fet que l’acabaria lligant amb la derrota i les misèries d ela guerra a ulls de la població.

Febrer de 1917. El termòmetre baixava i els preus de la farina i del carbó s’enfilaven. L’enorme fàbrica Putilov de Petrograd havia decidit tancar, deixant al carrer centenars de treballadors. L’ebullició arribà al seu clímax durant el Dia de la Dona Treballadora el 23 de febrer (segons el calendari juli en vigor a Rússia), quan les dones del tèxtil protestaren pels carrers de la capital, tot i la indecisió dels partits d’esquerra. Les consignes demanant pa i clemència anaren essent substituïdes, a mesura que avançava la jornada, per unes de caire més polític, demanant la fi de l’autocràcia i de la guerra, mentre que s’incorporaren a la protesta obrers acomiadats. El dia 25, s’arribava a 240 000 vaguistes. L’entrada de la manifestació als barris burgesos marcà un punt de no retorn i feu que la màquina repressiva de l’estat s’activés, però quelcom fallà: les condicions ja no eren les de 1905.

La insurrecció de les masses coincidí amb la de la tropa, esgotada i desmoralitzada per les contínues derrotes que la camarilla tsarista era incapaç de gestionar. Aparegueren les primeres vacil·lacions, les càrregues de la policia a cavall (els “faraons”) eren més passives. L’estat rus anava perdent per moments els instruments de repressió. Nicolau II, aleshores dirigint el front, ordenà (a la desesperada) restablir l’ordre. Així fou com els esdeveniments es precipitaren durant el dia 26. Es detingueren alguns bolxevics i l’exèrcit substituí a la policia, els partits parlaven de fer una marxa enrere tàctica, però les masses no es detingueren i prosseguiren la protesta. Ni les fidels tropes eren capaces ja de contenir-los, ni realment ho desitjaven, produint-se finalment l’inci de la confraternització entre poble i exèrcit (insurreccions paral·leles però profundament entrellaçades) quan la companyia d’ametralladores es negà a disparar sobre els vaguistes; la revolució va fer, finalment, acte de presència. El govern, espantat, signà el decret de dissolució de la Duma aquella mateixa tarda, sense adonar-se que aquell moviment provocaria afegir components polítics a un aixecament de caire social. El 27 pel matí, la majoria de les guarnicions miliars de Petrograd sortien a donar suport als vaguistes, per la nit ja no quedaria cap tropa lleial al tsar. Entretant, la multitud es dirigí al palau de Tàurida, seu de la Duma, la qual estava assabentada de la seva pròpia suspensió. La burgesia, fins aquell moment callada i a l’espera dels esdeveniments, mou fitxa: la Duma vacil·la i acaba per conformar un comitè provisional pel restabliment de l’ordre. El liberal Partit Cadet decideix oposar-se a la monarquia per evitar en la mesura del possible la inevitable revolució social, tot activant la revolució política. L’alliberament dels presos polítics deixa als socialistes un ample marge de maniobra, que impulsen ràpidament la reconstrucció, a la capital, de la institució forjada durant l’incendi revolucionari de 1905: el Soviet. Aquest renascut òrgan, òrgan de representació de la classe obrera per excel·lència, es converteix de cop i volta en el poder de fet, enfront del comitè de la Duma, que és el de dret. Una dualitat que caracteritzarà a la pròpia revolució uns a l’octubre, un poder que vol però no pot i un altre que pot però no vol.

Les notícies de Petrograd arriben al front fent que Nicolau es trobi en una situació totalment compromesa, ja que ha accelerat la transformació per error de càlcul una revolució social en una política, i ja no queda cap suport, donat que l’exèrcit d’una manera pràcticament unànime tampoc el seguirà. En realitat, durant el viatge de tornada de l’emperador a la capital, les tropes sublevades intercepten el tren i, a la ciutat de Pskov, es discuteixen els termes de la inevitable abdicació. El Soviet aconsegueix evitar-ne una en favor del seu fill, el tsarevitx Alexei, o del germà de Nicolau, el duc Miquel. Si el partit Cadet s’havia pujat al tren revolucionari amb l’esperança de salvar a la monarquia en abstracte, això ja no era possible, la forma de govern quedava a l’espera d’unes eleccions a l’Assemblea Constituent. “Sense a penes lluita , com un òrgan podrit al qual només li mancava de ser empès perquè es desprengués, l’absolutisme s’ha desplomat” escrigué Rosa Luxemburg sobre la caiguda de la tricentenària dinastia dels Romanov.