Per un Orgull de classe, combatiu i anticapitalista!

Enguany, la classe treballadora LGTBI torna a omplir els carrers, però ho fa enmig d’un context que no podem obviar. L’onada reaccionària que recorre Europa, l’Estat espanyol i Catalunya no s’atura davant els drets del col·lectiu LGTBI: discursos d’extrema dreta que normalitzen l’odi, retrocessos legislatius i una pressió social que empeny moltes persones de nou cap a l’armari. El que durant anys es va presentar com a conquesta irreversible es revela, una vegada més, com una conquesta que cal defensar cada dia.

Mentrestant, el capital ha après a maquillar-se de colors quan li convé. Aquell pinkwashing que omplia aparadors al juny per desaparèixer la resta de l’any, ara comença a retirar-se quan el rèdit econòmic ja no compensa el risc reputacional. La lliçó és clara: el mercat mai ha estat aliat de la nostra alliberació, només n’ha explotat la imatge mentre li ha estat rendible. Però el pinkwashing no és només un fenomen comercial, també és una eina d’estat. El cas paradigmàtic és Israel, que projecta una imatge de paradís gai a l’Orient Mitjà apel·lant als drets LGTBI per a desviar l’atenció de les seves pràctiques d’ocupació i apartheid sobre el poble palestí. Aquest relat redueix les persones palestines a víctimes d’una homofòbia interna que cal “rescatar” o a perpetradores de violència contra l’Entitat Sionista, mentre amaga la realitat de qui viu sota aquesta mateixa propaganda: el govern d’extrema dreta israelià ha agreujat encara més la posició vulnerable del col·lectiu LGTBI, també dins de la seva societat, i als territoris ocupats de Gaza i Cisjordània les persones LGTBI palestines pateixen alhora l’ocupació, el bloqueig i la violència militar, sense que cap bandera arc de Sant Martí que onegi a Tel-Aviv els hagi salvat de res. Aquest mecanisme arriba fins i tot a utilitzar-se com a part de l’aparell militar, integrant persones LGTBI israelianes en l’abús directe contra la població palestina. 

Avui la repressió es concentra amb especial duresa sobre les persones trans*, sobre les dones lesbianes i bisexuals, sobre totes les dissidències que no s’ajusten al motlle. La transfòbia que es disfressa de feminisme, com la que practica Feministes de Catalunya, no defensa cap dona, divideix el moviment i fa el joc a qui vol veure’ns enfrontades entre nosaltres. Amb l’excusa de protegir els espais i els drets femenins, aquest discurs converteix les dones trans* en l’enemic a combatre, les presenta com una amenaça per a la resta de dones i reprodueix exactament la mateixa lògica essencialista que el patriarcat ha utilitzat sempre per a definir qui és “dona de veritat” i qui no. No és casualitat que aquest discurs trobi cada cop més ressò mediàtic i polític a l’extrema dreta i als sectors conservadors: la transfòbia no neix del feminisme, se n’apropia per a legitimar-se i per a fracturar un moviment que només és fort quan és unitari. A més, les polítiques neoliberals i la retòrica socialdemòcrata alenteixen i dificulten la legislació a favor dels col·lectius vulnerables, com per exemple la reforma de la llei trans catalana (11/2014), que el govern del PSC fa tot el possible per no abordar-la. Des de la JCC no acceptem cap feminisme que es construeixi expulsant-ne a una part de les dones, perquè el feminisme que no és transinclusiu no és feminisme, és una altra forma de control sobre els cossos i les identitats.

Tampoc podem ignorar les contradiccions internes del mateix col·lectiu. La masculinitat tòxica no desapareix només perquè es visqui des de la dissidència sexual, es reprodueix també als nostres espais amb les seves pròpies formes. La plumofòbia encara és exercida fins i tot per companyes queer i, de semblant caire, les persones trans* reben un constant escrutini i judici envoltant la seva expressió de gènere que acaba reforçant la retòrica heteronormativa sobre els cossos i el gènere. D’aquesta manera, es continua marcant qui és acceptable i qui no dins de certs cercles queer, on l’amanerament encara es viu com quelcom a amagar o a justificar. La cultura del gimnàs i del cos hipermusculat, també, s’ha imposat com a model gairebé únic de desitjabilitat, fins al punt de convertir-se en un nou mandat estètic tan exigent i excloent com el que el feminisme fa dècades que denuncia en altres àmbits. Aquesta jerarquia corporal deixa fora qui no hi encaixa: persones grasses, persones amb cossos no normatius, persones que simplement no volen ni poden competir en aquest mercat de la imatge. I al darrere hi ha sovint la mateixa lògica competitiva i individualista que el capitalisme exporta a totes les relacions humanes, també a les nostres. L’alliberament no es construeix imitant els valors que ens han oprimit, ni reproduint dins del col·lectiu les mateixes jerarquies que diem combatre fora d’aquest.

I en un context de creixement dels discursos d’odi i els relats autoritaris i feixistes, denunciem la instrumentalització de l’extrema dreta de part del col·lectiu LGTBI per a atacar la població musulmana, encara que ho faci amb llenguatges diferents segons la tradició política de cadascuna. Vox manté la islamofòbia dins d’un marc tradicionalista, d’herència nacionalcatòlica, on els drets LGTBI són secundaris i sovint contradictoris amb el seu propi discurs sobre la família; els utilitza com a arma contra la comunitat migrant musulmana sense renunciar a un fons profundament reaccionari en matèria de gènere i sexualitat. Aliança Catalana, en canvi, beu d’un model més proper a la dreta identitària francesa: un discurs laic que es presenta com a defensor dels drets de les dones i del col·lectiu LGTBI únicament per a contraposar-los a l’islam, en una falsa batalla civilitzatòria entre una “Catalunya moderna” i una comunitat migrant retratada com a amenaça cultural. És precís observar la retòrica d’Aliança Catalana, que tot i mostrar-se oberta i propera al col·lectiu LGBTI, tracen la línia clarament a les persones cis i gais. Tot allò trans* i no normatiu fa nosa, com sempre, i és incòmode perquè qüestiona l’arrel de les estructures de gènere. Veiem, doncs, que tot i la diferència de to, el resultat polític és el mateix: ni Vox ni Aliança Catalana defensen els nostres drets, els fan servir com a coartada per a legitimar el racisme i dividir la classe treballadora entre autòctona i migrada. No acceptarem que la nostra lluita serveixi de combustible per a cap projecte racista, independentment del vernís amb què es presenti.

Per tot el que hem exposat, ho diem sense embuts: el moviment de dissidència sexual i de gènere no es pot construir des de l’interclassisme: no hi pot haver aliança real entre les treballadores LGTBI i les empreses que ens exploten a l’estiu i ens abandonen quan deixem de ser rendibles. Tampoc n’hi ha entre la nostra alliberació i un estat com Israel que ens utilitza com a coartada mentre bombardeja la població palestina, o amb un feminisme o una extrema dreta que ens divideixen i ens confronten dins la nostra classe. El capital no allibera, perquè necessita la nostra opressió, la nostra divisió i la nostra normativitat per a seguir funcionant. Per això, des de la JCC defensem que l’alliberament sexual i de gènere només pot ser socialista i anticapitalista: destruint les relacions de classe que sostenen totes aquestes opressions serà l’única manera de poder viure, estimar i expressar-nos en llibertat plena. Així, no hi ha Orgull possible sota el capitalisme, només n’hi haurà quan l’enterrem.