Recuperem el que és nostre: temps, pau i sostre!

Aquest Primer de Maig, la joventut treballadora catalana tornem a sortir als carrers perquè estem fartes de la precarietat vital que ens condemna l’actual sistema capitalista: una vida marcada per l’explotació laboral i la incertesa de no saber si podrem arribar a final de mes o emancipar-nos. Mentre els preus del lloguer i dels béns bàsics continuen pujant sense control, els nostres sous es mantenen estancats i els contractes laborals esdevenen cada vegada més fràgils. 

En un context global cada cop més marcat per l’escalada bèl·lica i l’alarmisme promogut per l’OTAN i la Unió Europea, que alimenten discursos bel·licistes i una atmosfera de por i polarització, és imprescindible que aquest Primer de Maig la joventut treballadora alci la veu en defensa de la pau i l’internacionalisme. No podem mirar cap un altre costat davant l’augment dels discursos d’odi, el racisme institucional i l’auge de l’extrema dreta arreu del món. No només Estats Units i Itàlia, sinó també Catalunya amb Vox i Aliança Catalana. Tots ells aprofiten el malestar social per imposar un model autoritari, excloent i al servei del capital.

Davant d’aquest panorama, reafirmem la nostra solidaritat amb els pobles oprimits. Especialment amb el poble palestí i el sahrauí, víctimes de l’apartheid, l’ocupació i la repressió. No hi ha futur digne ni justícia social sense una aposta clara per la pau. Per l’autodeterminació dels pobles i la cooperació entre la classe treballadora d’arreu del món.

La impossibilitat d’emancipar-nos i accedir a un habitatge estable s’ha convertit en una realitat per a gran part del jovent treballador. Malgrat tenir el “Govern més progressista de la història”, els desnonaments no s’aturen i el mercat de lloguer es troba en mans de grans tenidors i especuladors que prioritzen el seu lucre individual a garantir dret a un sostre i un habitatge digne. És per això que no podem quedar-nos amb consignes buides ni tampoc esperar a la “bona voluntat” dels rendistes, sinó que necessitem polítiques públiques valentes que assegurin l’habitatge com un bé comú i posin fi al seu mercadeig. És urgent garantir un parc d’habitatge públic real i regular els lloguers de manera efectiva. Però sobretot, acabar amb la permissivitat cap a aquells que fan de la nostra necessitat un negoci.

Alhora, les condicions laborals que patim ens aboquen a jornades eternes, sous insuficients i una incertesa constant. Mentre la productivitat creix, nosaltres no veiem cap millora en el nostre dia a dia. Treballar menys per treballar millor és possible, i la reducció de la jornada a les 32h ha de ser una prioritat per repartir millor el treball i, sobretot, guanyar temps i qualitat de vida. La lluita per salaris dignes, per posar fi a la temporalitat encoberta i per limitar el poder de la patronal per acomiadar barat. Tot això ha de continuar sent un eix central de les nostres reivindicacions. 

Davant aquesta precarietat vital, la salut mental del jovent treballador es veu profundament afectada. No és només una qüestió individual, sinó una conseqüència directa d’un sistema que ens condemna a la incertesa i l’angoixa. La manca d’estabilitat laboral i residencial, la pressió per arribar a final de mes i la dificultat d’accedir a serveis públics de salut mental agreugen una realitat que no podem seguir ignorant. La solució no es pot reduir a prendre pastilles o pagar terapies eternes. Sinó que ha de passar per garantir drets materials i construir un model de societat que prioritzi les persones per sobre dels beneficis econòmics.

Davant d’aquesta situació, tenim clar que només l’organització i la mobilització poden posar fre als abusos de la patronal i garantir els nostres drets. No podem esperar que el canvi vingui des de dalt, perquè sabem que cada dret que tenim ha estat conquerit amb lluita. La jornada de vuit hores, els permisos retribuïts i el dret al descans, així com la protecció dels drets de la classe treballadora no són concessions de cap govern. Sinó victòries que hem arrencat a través de la mobilització. No ens serveixen les reformes tímides ni les promeses buides; necessitem mesures estructurals que posin fi a la precarietat i assegurin un futur digne i lliure d’explotació i opressió. Entenem que tota mesura en al defensa dels drets de les persones treballadores ens ha d’enfortir en la nostra organització per avançar cap el socialisme.

Aquest Primer de Maig no és només una jornada de reivindicació. Sinó també un recordatori que la força de la classe treballadora resideix en la seva unitat i en la seva capacitat de lluita. És el moment d’enfortir les organitzacions sindicals i polítiques de classe. De sumar forces per avançar cap a una societat més justa i d’exigir el que ens pertany. No ens conformem amb sobreviure, sinó que és temps de voler-ho tot. Recuperem el que és nostre: temps, pau i sostre!