2. Per un món de pau

2.1. Un món multipolar

Ja fa més de tres anys de l’arribada a la Presidència dels Estats Units de Donald Trump i la política intervencionista internacional del país imperialista per excel·lència es manté: malgrat semblar, en un primer moment, que un president com ell se centraria en la política nacional, Donald Trump, l’outsider més insider, va acabar imposant una política internacional que s’ha acarnissat amb els pobles llatinoamericans, fent un retorn a la política del backyard de fer caure governs antiimperialistes per tal de substituir-los per aliats. També en són exemples les accions dutes a terme a l’Orient Mitjà, entre les quals destaquen l’assassinat del General Suleimani, el trasllat de l’ambaixada d’Israel a Jerusalem i la proposta de “pla de pau” per la regió que vulnera el Dret Internacional i les resolucions de l’ONU. Per últim, un altre cavall de batalla ha estat la guerra comercial amb la Xina.

Enfront d’aquesta política internacional de Donald Trump, afegida a la més que qüestionable gestió que està fent del seu país, el Partit Demòcrata se segueix debatent entre els candidats de l’establishment i l’aposta per un gir més radical. Si bé semblava que, aquesta vegada sí, les bases del Partit Demòcrata premien l’accelerador de Bernie Sanders, tal com ja  va passar a les darreres primàries demòcrates contra Hillary Clinton, la resta de candidats es van anar retirant afavorint al candidat de l’establishment demòcrata, Joe Biden, que va aconseguir imposar-se. No obstant això, les darreres eleccions de mig mandat van auspiciar a noves figures antiestablishment com Alexandria Ocasio-Cortez que poden aconseguir a llarg termini un canvi en la tendència política de l’esquerra estatunidenca, tot i la imperiosa necessitat d’organització de la classe treballadora estatunidenca. 

Els Estats Units es confirmen com a país desestabilitzador de regions allà on hi ha interessos econòmics, tot assegurant el seu predomini polític i cultural a Occident, gràcies en part a la política de submissió dels països europeus, els quals també exerceixen el seu domini imperialista en l’extracció de recursos d’altres continents, especialment a l’Àfrica.

Finalment, hem de remarcar com la crisi socioeconòmica i política que la covid-19 ha generat al país un canvi de rumb de la geopolítica; i és que s’ha posat a debat l’agudització de la decadència de l’Imperi Nord-Americà. Mentre milers d’estatunidencs moren al país sense dret a la salut, l’imperialisme ha atacat al poble cubà per les seves brigades solidàries i al poble xinès per la seva actuació davant la crisi, així com s’han difós postulats pseudocientífics desprestigiant a les institucions sanitàries mundials.

.

2.1.1. L’Amèrica Llatina

Les forces reaccionàries i neoliberals d’Amèrica Llatina van iniciar fa uns anys un embat contra les forces progressistes que havien aconseguit fer avançar els seus països en el desenvolupament i l’assoliment de drets i millores de les condicions de vida. L’arribada de Macri al poder i el cop d’Estat a Brasil contra Dilma Rousseff foren els primers exemples d’aquest avenç del neoliberalisme, que després s’ha reproduït a altres països: n’observem un exemple en la traïció de Lenín Moreno a l’esquerra equatoriana el 2017, amb l’empresonament de l’exvicepresident Jorge Glas i l’actual exili de l’expresident Rafael Correa; també a Xile, amb l’arribada de Piñera a la presidència el 2018 substituint a Bachelet, o la recent elecció del conservador Lacalle a Uruguay, qui ha tret del poder al Frente Amplio. Així mateix, també ha d’observar-se la dretització al Salvador per part de Nayib Bukele, i el retorn de la política reaccionària a Colòmbia amb el titella d’Uribe, Ivan Duque, contrari al procés de pau i que, per primer cop a la Història, va haver d’enfrontar-se a un candidat progressista a les eleccions presidencials. Cal mencionar, però, l’arribada per primer cop al poder a Mèxic d’un candidat progressista com és Andrés Manuel López Obrador.

A Xile amb l’arribada de Piñera hem de recordar les protestes de l´últim any contra les polítiques neoliberals dutes a terme pel govern. Manifestacions que han estat durament reprimides per la policia i l’exèrcit, de forma especialment violenta amb les estudiants.

Tot i això, cal parar especial atenció a la situació de quatre països llatinoamericans com són Argentina, Brasil, Bolívia i Veneçuela, els quals estan en el punt de mira de l’imperialisme i les forces reaccionàries.

D’una banda, a l’Argentina, l’arribada al poder el 2015 de Macri amb la seva agenda profundament neoliberal expulsava a Cristina Fernández de Kirchner. Després de 4 anys de gestió nefasta i d’alta conflictivitat social, el Frente de Todos encapçalat per Alberto Fernández i l’expresidenta Kirchner aconseguia la victòria.

Al Brasil, el cop d’estat encobert amb l’impeachment del vicepresident Temer i l’oposició contra Rousseff va obrir les portes a la capitalització per part de l’extrema dreta representada per Bolsonaro del descontentament, arribant a assolir la presidència el 2019. Les seves postures són especialment preocupants, tant en l’àmbit econòmic com en l’àmbit social, i són un gran perill per al Brasil, per a Llatinoamèrica i  per al món en general. És especialment preocupant les seves polítiques sobre l’Amazones, insults racistes contra els indígenes, assassinats d’activistes mediambientals i passivitat respecte a la desforestació de la selva. Si bé és cert que, arran de la seva gestió inicial de la crisi de la COVID-19, l’exèrcit, com a poder fàctic de Brasil, l’ha desplaçat informalment del poder, el fenomen Bolsonaro es troba arrelat en la dreta reaccionària del Brasil.

També és preocupant l’organització del cop d’estat a Bolívia que va deposar a Evo Morales, legítim guanyador de les eleccions presidencials del 2019, mitjançant l’aixecament dels sectors més reaccionaris i racistes de Bolívia, amb el suport de bona part de l’exèrcit, que va forçar a l’exili a Evo Morales i va tenir com a conseqüència l’arribada al poder de la ultracatòlica Jeanine Áñez. Aquest cop d’estat suposa un veritable retrocés pels drets de la classe treballadora boliviana que havia millorat de forma notable la seva qualitat de vida i dels pobles i nacions indígenes que havien assolit el seu reconeixement durant el mandat d’Evo.

Especialment hem de mencionar la situació a Veneçuela. Des de la pujada al poder d’Hugo Chávez l’any 1999, la política dels Estats Units ha estat la d’intentar recuperar el control del país col·locant un dirigent de l’oposició, inclòs un cop d’estat l’any 2002. Les polítiques nacionalitzadores, especialment la del petroli, que han continuat després de la mort d’Hugo Chávez amb Nicolàs Maduro, van suposar una recuperació de sobirania nacional importantíssima per a l’execució de polítiques que afavoreixen les classes populars. En els darrers temps, però, Veneçuela es troba en una crisi important, sobretot per les pressions dels països capitalistes aliats amb els Estats Units, unes circumstàncies que l’oposició colpista i suportada pels EEUU, va aprofitar per incrementar els nivells de conflictivitat social, amb la conseqüència de la successió de l’intent de cop d’estat de Guaidó i el que en aquell moment era el seu partit, Voluntad Popular. L’autoproclamació presidencial de Guaidó fou reconeguda pels països amb governs dretistes d’Amèrica i per l’imperialisme de l’OTAN i la UE, essent un d’aquests governs el de l’Estat espanyol. No obstant això, la solidesa del Govern de Maduro i l’alta divisió imperant a l’oposició veneçolana han deixat l’autoproclamació en un exercici més aviat simbòlic; malgrat tot, cal seguir atentes a l’evolució del conflicte perquè els interessos imperialistes hi són presents i l’oposició no deixarà d’intentar la destitució de Maduro.

Finalment, pel que fa  a l’Amèrica Llatina, és adient destacar la resistència de Cuba enfront de l’imperialisme, que es troba encara ofegada davant del bloqueig americà que Trump manté, tancant tota porta al diàleg amb l’illa i les possibilitats d’obertura. Cuba és l’exemple de persistència davant l’imperialisme i a la vegada un exemple d’inversió pública en sectors com l’educació i la sanitat, segons el Banc Mundial, és el país del món amb més metges per cada 1000 habitants (8.2 metges per cada 1000 hab). 

.

2.1.2. L’Orient Mitjà

Les polítiques americanes i de l’OTAN per l’Orient Mitjà segueixen sent les de desestabilització de la regió per servir als seus interessos mercantils i geopolítics. Els Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats estratègics a la regió com l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs, Qatar, Israel i Turquia, ha estat finançant grups terroristes fonamentalistes en cops d’estat, tal com ja va fer anteriorment a Afganistan, per poder declarar posteriorment guerres contra ells i controlar definitivament la regió.

El cas més clar d’aquest fenomen ha estat Síria. La pressió internacional dels països imperialistes ha anat en la línia de deslegitimar al president de Síria Bashar al-Àssad, per justificar les accions dels anomenats “Rebels Sirians”, compostos principalment per grups extremistes i fonamentalistes mujahidins com Jabhat al-Nusra. No obstant això, la resistència síria amb el suport de Rússia, ha aconseguit derrotar l’Estat Islàmic, desintegrant-lo com a tal i deixant un rastre de grups autònoms fonamentalistes. L’actual situació de la guerra a Síria es basa en la lluita del Govern d’al-Àssad contra els autoanomenats “rebels”, amb el suport de Turquia, arribant a alts nivells de tensió en les zones frontereres. L’OTAN ha volgut iniciar i justificar una intervenció directa a Síria, però la complexitat del conflicte i les tensions d’Europa amb Turquia, no ho han permès.

El rastre de sang que han deixat les mal anomenades “Revolucions Àrabs”, suportades per Occident, ha estat notable: la situació ha tensat i desestabilitzat països com Egipte i Tunísia, i han portat a Líbia a una guerra interminable. A la vegada que Occident desestabilitzava regions com aquestes, consolidava les aliances amb països clarament imperialistes i contraris als Drets Humans com l’Aràbia Saudita, sigui internament o amb l’exemple de la guerra al Iemen; el Marroc, amb una monarquia corrupta que exerceix la constant repressió sobre el poble sahrauí; i l’Israel, que segueix matxucant la població palestina i manté els assentaments il·legals a Cisjordània. Aquesta doble política de desestabilització, adduint el suport a la democràcia a alguns països i l’aliança criminal amb països no democràtics, demostra la hipocresia imperialista de l’OTAN i els Estats de la Unió Europea.

Recentment hem assistit a una mostra clara de l’intervencionisme militar americà en la regió amb l’assassinat del comandant de les forces armades Al-Quds de l’Iran, Qasem Soleimani. Un acte que va deixar mut al món i que alguns van qualificar de preludi d’una possible nova guerra en la regió. No obstant això, l’Iran ha demostrat que, tot i les sancions i les agressions com aquestes, no té la intenció de caure en la voluntat dels Estats Units que desitgen poder tenir l’excusa per intervenir militarment de forma directa al país.

.

2.1.3. La República Popular de la Xina

L’avanç de la Xina com a potència internacional ve en part marcada per la voluntat dels EEUU de deixar de participar d’organitzacions i tractats internacionals, sortint de l’acord pel clima de París el 2017, del tractat nuclear amb Iran el 2018, de la UNESCO i de l’OMS, sumant-li la greu falta al dret internacional que va representar reconèixer el Golan i Cisjordània com a part d’Israel i la mala gestió de la crisi del Coronavirus, fets que han ferit greument les relacions dels EEUU amb Europa. Quan aquests van abandonar l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica (Trans-Pacífic Partnership, TPP) la Xina es va afanyar a fer els seus propis tractes amb els països firmants, fins i tot amb països amb els quals manté disputes territorials. Europa ja no veu als EEUU amb els mateixos ulls que anys enrere i aquests últims moviments al taulell geopolític del gegant asiàtic milloren la seva imatge a ulls de molts mandataris internacionals, situant-la com a peça clau i atribuint-li  un pes equiparable al dels EEUU.

El teixit de relacions de la Xina amb altres països consisteix en diferents estratègies; mentre que als països africans s’ha venut com un país superador de l’imperialisme capitalista, presentant el seu model com a model d’èxit i a compartir amb països africans; a Europa, històricament s’ha presentat com un país amb deficiències estructurals encara lluny de poder comparar-se amb el “primer mon”, motiu pel qual se l’ha deixat definir com a país en vies de desenvolupament de cara a l’Organització Mundial de Comerç, fet que li ha comportat notables avantatges en termes competitius: majors taxes d’emissions de gasos contaminants, rebaixes aranzelàries, grans capacitats de demora en la implementació de tractats de comerç ja signats, etc. Aquesta estratègia li ha permès, per una banda, crear relacions amb països africans on té accés a recursos a canvi de desenvolupament (i freqüentment corrupció) i per l’altra, portar a terme les reunions del 17+1 a Europa, un fòrum per la cooperació internacional format per disset països europeus més la Xina, per incentivar negocis i inversions, sobretot en països de l’est d’Europa en l’àmbit de les infraestructures i la logística, ja que la UE no veia a la Xina com un competidor real. Però aquesta relació amb Europa està en ple procés de transacció i la UE comença a tractar a la Xina com un igual, fet que es fa patent en informacions recentment publicades en documents oficials del Consell europeu que afirmen que la Xina tot i no ser un perill militar, és un rival sistemàtic que promou un altre model de governança, un company amb qui es pot cooperar per objectius comuns i amb qui s’ha de trobar un balanç, canviant així la percepció de la Xina com a país inherentment inferior amb qui només es fan tractes per la cooperació al desenvolupament. Per acabar de remarcar el canvi d’aproximació que la UE està duent a terme amb la Xina, cal assenyalar la cimera entre tots els caps d’estat de la UE i Xi Jinping (que havia de tenir lloc aquest 2020 però que s’ha vist ajornada per la crisi sanitària) i que constituirà la primera trobada d’un líder estatal no europeu  amb tots els presidents de la UE.

La renaixença xinesa ha vingut acompanyada per l’estancament o fins i tot caiguda dels salaris a occident, de la desaparició del teixit industrial i productiu europeu i d’una cadena de subministrament molt depenent de la Xina. La crisi del Coronavirus ha obert els ulls de molts dels neoliberals responsables de l’actual i deficient ordenament fiscal, estratègic i organitzatiu de la UE, del qual els i les comunistes no ens hem cansat d’advertir des d’un principi i fins ara. Es pot esperar que hi hagi certes reformes i que es reactivin alguns nuclis de producció europeus per proveir sectors estratègics, però allò que els neoliberals considerin estratègic no implica pas que ho sigui en termes humans o de progrés. La necessitat de reconstrucció de les cadenes de subministrament en territori europeu no només suposaria un esforç econòmic gegantí, sinó que a més, implicaria la necessitat de formar o importar certs perfils laborals inexistents avui en dia a Europa. És un repte que, tot i ser difícil és imprescindible, no només per encaminar una sobirania europea real, sinó també per la reducció de l’impacte mediambiental que comportaria no haver d’importar tots aquests béns i mercaderies.

Tocant de peus a terra, Europa cada cop representa un percentatge més petit del PIB mundial i dur a terme una tasca d’aquestes dimensions pot ésser pràcticament inassolible, així que hem de considerar alternatives que no ens portin a una situació de crisi perpètua que enfortiria el reaccionarisme i que davallaria en retallades i en la pèrdua de drets. Una iniciativa, que prové de la Xina i que ens hem de preparar per defensar arribat el cas, és la BRI (Belt and Road Initiative). El projecte parteix de la reconstrucció de l’antiga ruta de la seda i la creació d’una ruta marítima paral·lela, que afectaria 60 països, el 75% de les reserves energètiques conegudes al món, el 70% de la població mundial i generaria el 55% del PIB mundial. L’actual partit comunista xinès al govern té previst invertir-hi uns 1,4 bilions de dòlars. Alguns mitjans de premsa occidentals ja han titllat aquest projecte com “Pla Marshall del segle XXI a l’estil xinès”. Aquesta afirmació es basa en el fet que el mateix Xi Jinping assegura que el projecte té cinc pilars: comunicació política, circulació monetària, entesa entre pobles, connectivitat vital i fluïdesa. Tot plegat s’ha vist reflectit d’ençà de l’inici de la seva posada en marxa a través d’inversions importants amb plans d’ajuda per a empreses xineses interessades en el mercat exterior. La Xina es defensa argumentant que no es tracta de cap pla Marshall, ja que les condicions polítiques imposades amb el Pla Marshall són inexistents en aquest projecte. D’aquesta manera s’establiria una cadena de subministrament global menys contaminant i més justa, es recuperaria part de la indústria a l’est d’Europa i s’establiria una interdependència més forta amb el centre i l’est d’Àsia.

.

2.1.4. La multipolaritat

En el panorama internacional juguen un paper clau els diversos interessos de les grans potències mundials, no només els dels Estats Units i els seus aliats de l’OTAN, sinó també els de Rússia i la Xina.

La política d’amenaça estatunidenca vers Rússia es manté i s’amplia amb la nova incorporació de Macedònia a l’OTAN. Ja el 2014 vam observar el “Maidan” a Ucraïna com a clar exemple d’aquesta política d’encerclar i limitar a Rússia al màxim, amb l’interès directe de la Unió Europea sobre els gasoductes i de que existeixin governs europeistes al país. Ara bé, la situació política a Rússia avança cap a la consolidació política de Putin i el seu govern conservador: la proposta de reforma constitucional presentada davant la Duma es configura de cara a ampliar els poders del President i l’ampliació dels anys de mandat. Aquesta consolidació del poder de Putin és una mostra més de la dinàmica corrupta que ha deixat l’esfondrament de la Unió Soviètica, i que ha permès la usurpació de l’Estat per part d’una nova elit contrària als interessos socials i de classe de la majoria treballadora.

Finalment, la política expansionista comercial de la Xina mitjançant l’aposta per la construcció d’infraestructures a països en vies de desenvolupament per a l’increment de les exportacions ha topat amb la declaració de guerra comercial feta pels Estats Units: la imposició d’aranzels del país americà als productes xinesos ha tingut els seus efectes en les exportacions xineses, país que va respondre amb mesures similars sobre els productes americans. Així, també s’observa la guerra cap a empreses xineses com Huawei.

Des de la Joventut Comunista de Catalunya tenim espais com la Federació Mundial de la Joventut Democràtica on lluitar amb altres joventuts antiimperialistes d’arreu del món, tot enfortint els vincles de solidaritat i de lluita internacionalista. En tot moment, com a membres d’una Joventut Comunista, ens comprometem a aplicar la filosofia que segueix el lema “pensa globalment, actua localment”, i és que és a partir de la nostra activitat local que podem difondre les situacions d’injustícia que es viuen a altres països i regions d’arreu del món. És imprescindible conscienciar sobre les lluites dels pobles com Palestina, el Sàhara Occidental, d’Amèrica Llatina, de l’Àfrica i d’arreu en contra de les injustícies derivades del capitalisme i l’imperialisme, així com de pressionar als nostres respectius governs per posicionar-se, actuar-hi en contra o aturar directament les pròpies agressions que cometen.

En aquest sentit, en aquest món multipolar la JCC defensa:

.

2.2. Crisi a Europa

2.2.1. La Unió Europea, una construcció extractiva

El projecte europeu ha experimentat en els últims anys diversos revessos força importants que han posat en dubte la seva integritat: primerament, la incapacitat de resoldre els problemes econòmics que ha deixat la crisi econòmica de la qual encara patim les seves conseqüències; segon, la fallida en la construcció d’una identitat nacional europea estesa a totes les societats dels estats membres; tercer, la ineptitud en la gestió de la contradicció imperialisme-immigració i els seus efectes a la societat europea.

Durant més d’un segle, a escala europea s’han articulat polítiques monetàries convergents sota el pes de la política econòmica alemanya, regides pel Bundesbank: el final del Sistema Monetari Europeu (1979-1992) va comportar una ofensiva encara més ambiciosa que patiríem les classes populars, aquesta és, la creació d’una moneda única. A partir de la caiguda del bloc soviètic, de la unificació d’Alemanya i, sobretot, del Tractat de Maastricht de 1992, s’inicia el llançament del projecte de moneda única europea, que comporta la definitiva germanització de la política econòmica. La integració econòmica i monetària va afavorir al capital dels països centrals, que necessitaven un àmbit geogràfic d’acumulació, d’obtenció de mà d’obra barata, de destí de mercaderies produïdes i d’excedents comercials i financers.

L’adhesió a aquesta moneda va suposar el triomf absolut del capitalisme financer, tot obligant els estats a renunciar a la seva sobirania econòmica i, per tant, a l’impuls de les polítiques de treball i de modernització: les polítiques de control financer i de reconversió industrial, amb la subseqüent liberalització de sectors estratègics com l’energètic a Espanya, en són l’exemple més clar.

No hem d’oblidar com el mateix origen de la Unió Europea, la Comunitat Europea del Carbó i de l’Acer, ha estat marcat per la defensa dels interessos econòmics de les elits i l’oligarquia europea, i pel seu anticomunisme. Una Comunitat, i una posterior Unió, subordinada als interessos dels Estats Units -a l’FMI i a l’OTAN- que, alhora, internament ha subordinat la sobirania dels països de la unió -sobretot dels del sud- a favor de les elits del centre i nord d’Europa.

Lluny queda aquella Europa unida, rica i pròspera en la qual alguns somiaven, i és que el missatge actual no és altre que l’evidència que a la Unió Europea hi ha països treballadors i països mandrosos (perpetuant la diferència entre els països del sud i del nord). Aquesta divisió retorna el projecte europeu a la realitat i demostra que aquella identitat europea i cosmopolita que es va vendre durant la dècada del 1990 i principis dels 2000 s’ha esfumat completament, construcció que responia a un procés ja observat per Marx al segle XIX: els països federats tendeixen al centralisme o a la destrucció, i estats com els Estats Units d’Amèrica en són un exemple. La ràpida conversió al centralisme que estava executant Alemanya amb la Unió Europea no era factible sense la idea de la nació europea i la identitat europea. La construcció d’una nova identitat nacional no es podia separar dels altres processos socioeconòmics en els quals es trobaven immersos tots els estats d’Europa i per tant depenia de l’èxit de l’economia centralitzada europea. Quan un ha fallat, l’altre l’ha seguit.

.

2.2.2. La política migratòria, la vergonya de la Unió.

Com ja s’ha comentat anteriorment, una de les conseqüències de la centralització econòmica europea va ser la d’afavorir el flux migratori dins de la Unió Europea per tal de garantir mà d’obra barata als països centrals. La Unió Europea, amb la majoria d’Estats membres pertanyent a l’OTAN, va trobar també altres mecanismes per trobar aquesta mà d’obra fora de les fronteres europees: les contínues intervencions, aliances i guerres als estats del nord d’Àfrica i de l’Orient Mitjà tenien com a motiu principal aconseguir la migració de mà d’obra no qualificada per tal d’assegurar un exèrcit de reserva suficientment voluminós com per a mantenir els salaris baixos.

Mentre les principals economies europees es van mantenir fortes als 90 i als 2000, imperava la idea de l’Europa de les portes obertes malgrat que es posaven tanques. A partir del començament de la darrera crisi del capitalisme, la percepció comença a virar cap a un canvi de registre que s’ha anat fent més visible: a Europa hi sobra gent. Aquesta lògica respon perfectament a una de les contradiccions principals que té el capitalisme: han d’existir obrers a l’atur, però suficients treballant perquè no es redueixi la demanda de productes. Les burgesies estatals europees, aprofitant la fallida de la construcció d’una nacionalitat europea integradora, han començat un procés de culpabilització dels problemes econòmics sobre la immigració provinent de països fora de l’espai europeu, o d’altres països europeus, tot implementant una política més agressiva de tancament de fronteres cap a l’exterior coneguda com l’Europa fortalesa.

Això ha tingut una conseqüència directa en les polítiques migratòries comunitàries: el tancament de fronteres. La mal anomenada “crisi migratòria”, iniciada el 2015, va suposar per aquest any l’arribada d’1.820.000 refugiades, principalment de Síria (representant un 33% del total), l’Afganistan i l’Iraq, de les quals més d’1.250.000 van sol·licitar asil. L’entrada a Europa es produïa majoritàriament per mar, especialment per les costes d’Itàlia i de Grècia, països als quals la UE va posar a la seva disposició únicament una minsa ajuda militar mitjançant l’agència Frontex. Els refugiats que arribaven a Grècia continuaven el seu camí cap als països del centre i nord d’Europa, creuant la zona dels Balcans, superant les adversitats de les polítiques racistes de tancament de fronteres que trobaven en països com Hongria. Davant aquest drama humanitari, l’acció de la Unió Europea es va limitar a tancar un acord amb Turquia l’any 2016 per tal que aquesta no permetés l’arribada de cap refugiada més a territori comunitari a canvi de l’obertura política de Turquia cap a la Unió Europea i un cop de talonari de 6.000 milions d’euros. Tot i l’existència d’un acord intern per a la reubicació de 160.000 refugiats, que només ha estat complet en un 35% (a Espanya un 16%), es pot afirmar rotundament com la (in)acció de la UE ha estat rentar-se les mans i girar la cara.

Recentment, Turquia ha anunciat el trencament del pacte en un moment en què el flux migratori s’ha reduït, i ho utilitza com a mesura de pressió cap a la resta de membres de l’OTAN davant la possible escalada de conflicte amb Síria: tant l’acció de la UE com la de Turquia responen clarament a interessos mercantilistes, i contribueixen a perpetuar la seva posició imperialista de promoció de guerres per a l’extracció de recursos i l’obtenció d’influència política a països tercers. Cal denunciar aquest tipus d’accions, assegurar el compliment dels acords sobre acollida de migrants i ampliar-les, així com aturar tota intervenció imperialista i ajudar a la reconstrucció dels països que han patit aquestes agressions, tot respectant la seva sobirania política i econòmica.

.

2.2.3. La nova situació política

Els darrers anys ens han deixat diversos processos polítics que poden tenir incidència en la configuració de la política europea. Tot i que és innegable el predomini d’Alemanya i la seva cancellera Angela Merkel, l’anunci de la seva retirada i la incertesa del futur polític de la direcció alemanya deixen l’aparició de Macron a França com un possible refundador del projecte de la Unió Europea; tot i això, som conscients que europeistes com Macron són l’exemple més clar de la mal formada identitat europea, un grapat de neoliberals autoanomenats “progressistes” que només aspiren a perpetuar el mercat únic i la política monetària del BCE. El seu projecte neoliberal ja ha topat amb el rebuig de la classe treballadora a França, on el grau de conflictivitat social ha augmentat notablement arran de les vagues convocades a sectors estratègics del país i de les mobilitzacions de les armilles grogues. Aquestes, tot i haver estat silenciades o menyspreades pels mitjans de comunicació, s’han viralitzat a les xarxes socials per les seves actuacions incendiàries i perllongades. Partien d’una protesta contra l’alça dels preus dels combustibles i han acabat unint altres sectors de la població com les ruralies, expressant i canalitzant el descontentament sobre el govern de Macron.

La gestió de la crisi ens deixa diversos exemples paradigmàtics de la política que els governs socialdemòcrates han dut a terme. D’una banda, la socialdemocràcia nòrdica es manté com a referent a nivell de desenvolupament dels Estats del Benestar amb una pressió fiscal molt elevada i unes característiques pròpies que els permeten tenir uns nivells generals de qualitat de vida avançada. D’altra banda, al sud d’Europa, el pols que Tsipras va intentar mantenir contra la Troika va acabar arrasant amb les esperances de canvi gregues i es va limitar a una gestió de la crisi del deute. Sorprenentment, el govern de Portugal del PSP ha mantingut unes polítiques divergents de la línia política enviada per la Comissió Europea que semblen situar al país lusità en uns nivells de recuperació que beneficien en major mesura a la classe treballadora, en part per l’oposició existent a l’esquerra, entre elles la del PCP, que aconsegueix pressionar en aquesta direcció. Les petites mostres de viratge veritablement progressista que es poden donar són comptades, caldrà també seguir de forma atenta la possibilitat d’incrementar la capacitat política de partits com el Sinn Féin a Irlanda amb una clara agenda en benefici de la classe treballadora.

Seguidament, és important destacar que el projecte d’integració europea s’ha vist rellevantment truncat per la sortida del Regne Unit de la Unió Europea. El que semblava inicialment com un simple moviment de contenció del nacionalisme radical britànic va acabar guanyant el referèndum i la posterior batalla política tant al Regne Unit com al Partit Conservador. El Brèxit s’ha d’entendre com un moviment de confrontació entre elits nacionals britàniques i l’elit europea i transnacional, unit amb el gran rebuig que genera al Regne Unit la identitat i la integració europea com a projecte polític. Tot i l’existència d’un petit moviment pel Lexit, el procés de sortida de la UE ha dividit i afeblit encara més un laborisme que amb l’arribada de Corbyn s’havia radicalitzat, però que no ha pogut trobar l’espai en el debat polític del país.

La hipocresia de la Unió Europea en el procés del Brexit es fa patent en la seva col·laboració amb Cameron pel manteniment d’Escòcia a la Gran Bretanya durant el referèndum anterior, i els posteriors oferiments lliurecanvistes un cop s’ha fet efectiva la sortida de l’estat britànic. L’existència de nacions sense estat és un tema polític que la Unió Europea mai ha volgut afrontar. La manca de reconeixement, ja no només del dret a l’autodeterminació de les regions nacionals subestatals dels països membres, sinó també de la diversitat cultural i lingüística d’aquests territoris és una altra demostració que confirma la seva voluntat d’existència basant-se una finalitat econòmica abans que a una finalitat social i popular.

Finalment, és també rellevant la deriva autoritària que Polònia i Hongria estan mantenint per tal de lliurar un pols pel poder polític  contra la Unió Europea. En aquests països s’han realitzat reformes constitucionals i s’hi han aprovat lleis que van clarament en contra de la democràcia i la separació de poders, intervenint directament en el poder judicial i acumulant poder i competències en mans dels executius. Ambdós països estan governats per partits conservadors amb una deriva ultradretana: mentre a Polònia governa el President Andrezj Duda del partit Llei i Justícia, que comparteix aliança política amb VOX, a Hongria és president Viktor Orbán, del partit Fidesz, membre del Partit Popular Europeu. A banda de les polítiques anteriorment esmentades, tots dos Estats han aplicat també polítiques homòfobes i racistes, i s’han activat els tràmits i mecanismes de l’article 7 del Tractat de la Unió Europea encaminats a la suspensió del vot d’aquests membres al Consell Europeu. 

Des de la JCC rebutgem completament aquesta deriva autoritària que persegueix consolidar els poders burgesos nacionals, en detriment de la classe treballadora, i que s’encamina a la repressió absoluta contra l’oposició progressista i comunista en aquests països, així com constatem que el procés d’integració europea s’ha fet obviant les necessitats socials dels treballadors europeus i merament amb la finalitat de subjugar la sobirania dels Estats membres a la voluntat d’una elit centreeuropea.

.

2.2.4. El Feixisme a Europa

És impossible evitar els paral·lelismes de l’actual situació socioeconòmica europea a la produïda  després de la Gran Depressió de la dècada de 1930. La conjuminació d’una gran crisi capitalista amb el retorn de les velles identitats nacionals europees és una fórmula que ens recorda a aquells anys que van veure la victòria del feixisme a Alemanya, Àustria i Espanya, no sense guerres i ferotges lluites. Avui en dia, el feixisme avança a Europa de nou en els estats on la burgesia nacional ha vist minvat el seu poder. La vella i la nova socialdemocràcia europea s’han demostrat incapaces d’acceptar la fallida de la Unió Europea i la seva desconnexió amb les capes populars de les societats i no ha presentat batalla, tal com va passar a la dècada dels trenta del segle passat.

Vinculat amb el que abans es comentava del Brexit, l’aparició de partits d’ultradreta respon principalment a l’existència de lluites entre burgesies d’implantació nacional i transnacionals. Les polítiques lliurecanvistes de la Unió en l’àmbit intracomunitari i també en el comerç exterior han fet aflorar reivindicacions d’aquells sectors de la burgesia que han vist com els competidors estrangers aconsegueixen fer-se amb la quota de mercat que fins al moment els pertanyia. Davant d’aquesta situació, la ultradreta ha apostat per defensar posicions suposadament “sobiranistes”, especialment en l’àmbit migratori, carregant contra les persones migrades i la “manca de contundència” dels governs i la Unió Europea. Cada país té les seves particularitats i la seva explicació més profunda sobre les causes i motius que porten al creixement de la ultradreta; sent això una realitat, l’existència històrica del Front Nacional a França no ha impedit  el seu avenç fins a aconseguir passar a la segona volta de les eleccions presidencials i que s’emmarqui en un context de defensa de la “sobirania” enfront d’Europa i el rebuig a l’acollida de refugiades. La nova extrema dreta europea no es mostra especialment “antieuropea”, sinó que aspira a construir un model europeu diferent, amb menys transferència de competències cap al subjecte polític europeu i sense la construcció d’una identitat comuna europea.

La ultradreta ha avançat aquests darrers anys fins a aconseguir en alguns casos formar part dels governs dels Estats membres, constituint-ne exemples la Lega de Salvini o l’FPÖ austríac. El creixement també ha estat notable en el mencionat cas francès, a Països Baixos consolidant-se com segona força (PVV), a Suècia com a tercera (SD), a Flandes com segona força (VB), a Dinamarca com a 2a força el 2015 (DF), a Alemanya amb un  creixent AfD i a Hongria i Polònia amb la major radicalització de les forces conservadores governamentals.

Al darrer congrés analitzàvem la manca d’existència d’una extrema dreta sòlida i present de forma substancial a les institucions parlamentàries. En el darrer cicle electoral iniciat amb les eleccions andaluses de 2018, l’extrema dreta de VOX ha irromput amb força fins a arribar a ser la tercera força política al Congrés dels Diputats: en pocs mesos, VOX va passar de ser una força amb certa irrellevància a ser present a pràcticament totes les cambres de representació. La crescuda de VOX s’explica per diversos factors, alguns d’ells equiparables a les raons de crescuda del feixisme arreu d’Europa i amb d’altres que es configuren de forma pròpia a causa de les característiques de la construcció política d’Espanya. La irrupció de Vox al Congrés va significar, realment, la manifestació d’una ultra-dreta que no estava morta, sinó amagada i que havia votat tradicionalment al Partit Popular. Una ultra-dreta que la classe treballadora i la joventut organitzada porta anys patint i combatent tot i la defensa de la justícia espanyola de la seva violència.

D’una banda, el discurs antiimmigració de VOX és el mateix que escoltem amb el Front Nacional francès, la Lega italiana o l’AfD Alemanya. A la vegada, la visió euroescèptica conservadora de VOX és també un element en comú amb la visió de la ultradreta europea, com a bons servidors de sectors de la burgesia nacional espanyola que són, tot i no fer bandera d’aquesta posició per interessos electoralistes. D’altra banda, hi ha elements que VOX ha utilitzat per tal de cercar el seu espai polític entre votants descontents amb la manca de radicalisme discursiu del Partit Popular, com són el creixement del moviment feminista, que amenaça la societat patriarcal en què es basa la seva visió catòlica de la societat i, especialment, el fracàs de la política territorial del Règim del 78, que ha tingut com a manifestació més clara els esdeveniments a Catalunya, fets que aprofiten per reivindicar la seva aposta recentralitzadora.

Des de la JCC qualifiquem aquest creixement com una amenaça contra els drets de la classe treballadora i dels col·lectius discriminats i minoritaris contra la qual hem de plantar cara i bastir una acció col·lectiva de contenció del feixisme i de les tendències d’ultra dreta. Sent conscients que a Catalunya la força de VOX encara és relativament baixa (només tenen 3 regidors tot i assolir un 6% de vot en les darreres eleccions generals), cal combatre’ls amb la resta de forces progressistes d’arreu d’Espanya, sense caure en infantilismes i sent conscients del perill que suposa.

.

2.2.5. La sortida de la UE i de l’euro

La Joventut Comunista de Catalunya es manté ferma en les decisions preses a la Segona Conferència Nacional, celebrada el 6 de febrer del 2016, sobre la sortida de la Unió Europea i l’euro, i ratificades en el Congrés de juliol de l’any següent.

Davant de la postura de la socialdemocràcia catalana de mantenir-se dins del projecte de la Unió Europea és responsabilitat dels i les comunistes, sobretot els i les joves, impulsar el moviment de desconnexió del projecte de la Unió Europea i l’Euro. Tal com ja vàrem teoritzar als documents de la segona conferència, no és possible una reforma si tenim en compte que van ser fundats amb l’únic propòsit de treure sobirania als estats i d’unificar i augmentar l’explotació a la classe obrera.

Sabent que aquests projectes reformistes proeuropeus estan destinats al fracàs, s’ha de treballar per aflorar les contradiccions d’aquests projectes que no tenen recorregut intern ni a la mateixa UE sense combatre’ls frontalment, tant a la societat com als espais on participem; aquesta manera de procedir respon a l’acceptació de la força reduïda que tenen les opinions euroescèptiques al conjunt de la nostra societat i als espais polítics pròxims al nostre. La Joventut Comunista de Catalunya es manté convençuda que l’única solució és sortir de la Unió Europea i l’Euro i en cap cas reformar-la, tot defugint del discurs identitari ultradretà.

Si bé és veritat que per mantenir una actitud científica és obligatori plantejar una proposta alternativa i mai negar sense formular, els recents canvis i esdeveniments ens han demostrat que la idea municipalista té les seves limitacions, tal com ja vàrem teoritzar, i que tenen a veure en el poder de legislació. D’altra banda, la idea d’una unió entre estats del sud seguint l’exemple de l’ALBA té com a limitació que aquesta proposta ha de ser compartida per la resta d’estats, i està subjecte al fet que el conjunt de pobles del sud d’Europa pugui encaminar-se en aquesta direcció.

La Joventut Comunista de Catalunya, seguint l’esperit de la Segona Conferència Nacional, segueix proposant que la solució és sortir del projecte burgès europeu, materialitzat com a Unió Europea i Euro, per definir una forma d’associació internacional que segueixi lògiques de col·laboració i mai de dominació, tenint en compte que aquestes poden venir a través d’un augment de l’anomenat municipalisme, subjugat sempre al fet que aquest  es tradueixi en una Catalunya que col·labori lliurement no tan sols amb altres pobles del sud d’Europa, sinó del món.

.

2.2.6. La crisi que ve

La crisi sanitària de la COVID-19 ha estat un cop inesperat per al conjunt de la humanitat que ha trastocat totes les expectatives de futur existents en la suposada “sortida” de la crisi econòmica iniciada el 2008. El temps de confinament ha aturat en gran mesura la producció de molts països, amb greus afectacions en l’àmbit europeu. Les conseqüències més negatives d’aquesta aturada ja recauen sobre la classe treballadora, que durant l’inici del confinament va veure augmentar la taxa d’atur amb una gran quantitat d’acomiadaments preventius. Les polítiques dels governs europeus i també de l’espanyol han tendit cap a l’assegurament del menor impacte en els beneficis empresarials i el cobrament de les rendes.

Amb tot, però, a escala europea s’ha donat una batalla d’interessos i visions sobre la gestió de la crisi econòmica derivada de la COVID-19. L’acord del Consell Europeu d’injectar 540.000 milions d’euros ha estat el difícil punt de “consens” que dóna el tret de sortida sobre la gestió de la crisi que s’acosta: els països del sud d’Europa han mostrat el rebuig cap a una gestió en termes similars a la que es va fer el 2008, principalment basada en polítiques d’ajustament i contenció de la despesa, mentre que d’altres com Alemanya, Països Baixos o Finlàndia aposten per un continuisme basat en l’aposta per l’austeritat enfocada a la reducció del deute i en l’assumpció d’aquest per cada país europeu. 

Està clar que la crisi que es derivarà d’aquesta situació tindrà un greu impacte en la construcció del projecte de la Unió Europea. A Itàlia cada cop són més les veus que qüestionen pertànyer a la UE, i a mesura que se succeeixin els esdeveniments, i es confirmi la manca de sobirania dels països enfront de la Unió Europea, l’euroescepticisme serà creixent. Els comunistes estem en contra de la Unió Europea en la mesura que és un projecte que minva els drets de la classe treballadora i facilita la circulació de capital exempt d’una fiscalització harmonitzada a tots els estats membres, i hem de construir una alternativa sent conscients que la suposada “recuperació de sobirania” de personatges com Salvini no és més que un engany, una disputa entre burgesies nacionals distintes, com amb el Brexit, i contra la que també hem de combatre.

Així com a escala global tenim un referent com és la Federació Mundial de la Joventut Democràtica (FMJD), a Europa participem anualment de la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO). En espais com aquest, així com amb les trobades i congressos de joventuts comunistes europees, és on cal reforçar els vincles de relació solidària europea i treballar en la línia de les nostres reivindicacions: no serà possible construir l’Europa dels pobles i solidària que volem sense teixir una xarxa internacional que treballi amb aquests objectius.

Enfront dels reptes internacionals actuals, la JCC defensa:

10. Rebutjar les agressions imperialistes contra els pobles d’arreu del món. Per això, és imprescindible la sortida de l’OTAN i la condemna a l’acció política de l’Estat Espanyol d’avinença amb països com Israel, el Marroc o la venda d’armes a l’Aràbia Saudita.

11. La sortida de la Unió Europea i l’euro per tal de recuperar la sobirania per la classe treballadora, potenciant l’economia productiva nacional i generant aliances internacionals basades en la cooperació i la solidaritat. Per això, apostem per la creació d’una Unió dels Pobles Europeus democràtica, solidària i encaminada al socialisme.
    
12. Mantenir l’aposta per la Trobada d’Organitzacions Juvenils Comunistes Europees (MECYO) aportant la nostra visió sobre la situació europea així com del context català.

13. La necessitat de conformar un front antifeixista nacional, estatal, europeu i mundial contra l’extrema dreta, així com plantar cara al feixisme des dels moviments locals.

14. Apostar per mitjans de comunicació contrastats i rebutjar la premsa al servei de l’imperialisme i capital que reprodueix fake news contra governs sobirans arreu del món.

.

2.3. Racisme sistèmic

És evident que encara no hem afrontat el racisme estructural que s’implementa a tots els nivells de la societat. El racisme és una qüestió sistèmica. El racisme està vinculat a dinàmiques de poder que vulneren drets i s’emmarca en les estructures de control de l’Estat. En aquest sentit la seguretat-inseguretat, la por, el confort, la tranquil·litat, es converteixen en mercaderia molt preuada per reproduir i consolidar lògiques de discriminació, persecució, exclusió i expulsió amb determinades persones i/o col·lectius.

De manera recurrent el poder (polític, econòmic i social) assenyala determinats col·lectius, com ara les persones migrants i racialitzades com a no blanques, com a culpables i/o generadores d’inseguretat, entesa aquesta únicament des de la perspectiva de la delinqüència. El boc expiatori canvia segons el moment: carteristes del metro, narcopisos, les persones que es dediquen a la venda ambulant als carrers de la ciutat o els infants i joves estrangers no acompanyats, els mal anomenats “MENAS”. 

Aquestes narratives no només s’utilitzen des de partits polítics, sinó que també tenim exemples en mitjans de comunicació, on se’n fan ressò i actuen com altaveus d’opinions racistes, augmentant la tensió social i la violència cap aquests col·lectius. 

Aquestes tendències en els mitjans es materialitzen en les fake news, notícies falses que utilitzades convenientment són eines de guerra ideològica que provoquen confusió  i generen dubtes, desigualtats i desconfiança envers col·lectius minoritaris. 

Normalment la resposta per part de l’administració pretén solucionar amb repressió qüestions que són resultat de desigualtats globals i estructurals, i que no només no canviaran amb més presència policial als carrers, sinó que aquest increment pot representar un augment de la violència i del racisme policial cap al col·lectiu.

És aquí on trobem les narratives d’odi i discriminació sobre la despesa pública associada a les persones immigrants i refugiades, que no parlen del fet que els costos econòmics associats són menors que la contribució (per no parlar d’altres formes de contribució i riquesa). El que fan aquestes narratives és presentar les persones immigrants i refugiades com a usuàries habituals dels serveis públics (o usuàries que en fan un sobre-ús) i com a beneficiàries d’ajuts socials (a vegades, en detriment de la resta de la població). 

Des de la JCC condemnem tota mena de racisme i ens comprometem a lluitar per la igualtat plena de les persones racialitzades i immigrants. Estem en un món que no es pot entendre sense el factor ètnia i fent un anàlisi de l’actualitat creiem que entendre l’ètnia com una lluita parcial, és no entendre fins a quin punt la interseccionalitat dels sistemes imperialistes, capitalistes i patriarcals interactuen i marquen la vida de molts dels i les joves racialitzades com a no blanques. Com deia l’Angela Davis “en una societat racista no és suficient no ser racista, s’ha de ser antirracista”.

Demanem ajuts, beques i estudis sobre els casos de multireincidència delictiva, ja que entenem que la repressió no solucionarà els problemes de seguretat-inseguretat. Una reforma del codi penal que endureixi les penes de presó contra els delictes menors patrimonials, i/o una major presència de policia al carrer, no pot donar resposta a problemes que tenen relació amb una crisi econòmica, social i política, global i estructural, que s’acarnissa amb les persones i els col·lectius més vulnerabilitats. 

És per això que ens hem de posicionar i fer un pas endavant en aquesta lluita alliberant-nos d’excuses i assumint responsabilitats com a Joventut Comunista. No podem entendre la classe obrera només des d’un punt de vista nacional: “Nativa o extrangera, la misma clase obrera”.

.

2.3.1. Llei d’Estrangeria 

El règim jurídic de l’estrangeria es troba regulat en  la Llei Orgànica 4/2000, de l’11 de gener, sobre drets i llibertats dels estrangers a Espanya i la seva integració social. Aquesta llei al llarg dels anys s’ha anat reformant amb la intenció d’introduir-hi millores de condicions als estrangers que començaven a arribar a l’Estat espanyol. Aquestes millores -tret de la protecció de les dones que pateixen violència de gènere, un “increment” de seguretat jurídica, entre d’altres- eren superficials i no alteraven l’esperit de la llei. Mantenien una gran dificultat per a la regularització de la situació administrativa, l’existència dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIEs), la tanca de Ceuta i Melilla, i un llarg etcètera amb els quals hem d’acabar. 

Els tràmits administratius per aconseguir un visat, la nacionalitat, o en definitiva regularitzar la situació administrativa, són processos molt difícils i feixucs, i amb uns terminis  molt llargs. Per exemple, la mitjana per aconseguir la nacionalitat oscil·la entre els 2 i 5 anys, quan realment és un tràmit administratiu i segons dades del Ministeri de Justícia, les resolucions s’haurien de donar entre 3 i 6 mesos. Per tant, que un tràmit administratiu com és aconseguir la nacionalitat espanyola, que a més comporta la realització, no només de l’estança al territori durant 10 anys (amb algunes excepcions),  sinó  d’un examen i una entrevista per comprovar la teva integració, es perllongui en tants anys, és si més no una manera més de  subordinació de la persona estrangera a la nacional. 

Per no parlar dels requisits necessaris per poder obtenir un visat, ja que, en el cas de no tenir un contracte de treball en el moment d’arribar, és necessari tenir necessitaràs uns fons propis superiors a 26 mil euros. És indignant i un contrasentit, cal un sistema de regularització de la situació administrativa aliena al contracte de treball, ja que l’únic que provoca aquest sistema és la perpetuació dels mal anomenats immigrants il·legals, persones amb una situació administrativa que és pràcticament impossible d’assolir si et trobes en una situació de precarietat absoluta, i a més, la perpetua (si no tens contracte de treball, no podràs aconseguir un visat, i sense visat no podràs treballar amb contracte, el que crearà un bucle del qual serà molt difícil sortir).

La violència institucional que s’amaga darrere la Llei d’Estrangeria contra les persones migrades es manifesta en l’aplicació d’unes sancions abusives, totalment discriminatòries i desproporcionades; amb els CIEs, que s’acaben convertint en presons (que tenen incomptables denúncies per les condicions insalubres) per persones migrants amb una situació administrativa irregular i que potser només han comès un delicte lleu, on la violència policial, el maltractament i -en definitiva- el racisme és diari; les expulsions, les anomenades “deportacions en calent” que realment són un eufemisme per anomenar les expulsions il·legals que es donen a la tanca de Ceuta i Melilla i que vulneren els drets fonamentals de les persones migrades i trenquen els protocols d’actuació pactats (tot i que Europa, amb la sentència d’Estrasburg, ha fet els ulls grossos); i un llarg etcètera que perpetua la violència i el racisme institucional.

Però, si els controls d’immigració són cruels i ineficaços, com poden justificar-se? Si la immigració existirà de totes maneres, no seria sens dubte millor que hi hagués una regulació d’acord amb els drets humans, que fos legal i estigues degudament regulada? Les persones migrades no constitueixen un exèrcit invasor, sinó que vénen a buscar una vida millor. No oblidem que migrar és un dret i no un delicte, cap ésser humà és il·legal i que, o hi ha papers per a tothom, o ens quedem tots sense.

Per poder defensar els drets de les persones migrades, la JCC es compromet a lluitar per: 

15. La derogació la Llei d’Estrangeria i la creació d’una llei justa, d’acord amb els  drets fonamentals de les persones migrades, que faciliti la regularització de la situació administrativa i que elimini totes les traves imposades que les releguen en una posició d’inferioritat, i que perpetuen la discriminació i la precarietat que pateixen. 

16. L’eliminació dels CIE, que s’han convertit en presons on la violència i la vulneració de drets és constant. 

17. Acabar amb les expulsions injustificades i les deportacions en calent i crear criteris més eficients i humans que respectin els protocols internacionals de drets humans.