El pròxim 8 de març, tornem a sortir als carrers per commemorar un dia històric pel moviment feminista i pel moviment obrer: el Dia de la Dona Treballadora. Any rere any, el 8M ha sigut un dia de memòria i de lluita de totes aquelles dones que van lluitar pels drets que tenim actualment, un dia de record d’aquelles conquestes que es van aconseguir gràcies a la incansable lluita de milers de dones que van defensar la seva emancipació als carrers, als seus llocs de treball i a les seves cases.
Però alhora, el 8M és també un dia de reivindicació de tot el que ens queda encara per guanyar: la reivindicació principal de la vaga de 2019 fou denunciar la violència masclista (en totes les seves formes: física, psicològica, econòmica i sexual), però, alhora, la precarietat, l’escletxa salarial i l’assetjament sexual també foren claus en la construcció del discurs de la vaga feminista.
L’any 2019 va acabar amb més de 50 feminicidis oficials però en el que portem de 2020, ja en són 12. La violència cap a la dona té moltes cares i encara que l’assassinat i la violació siguin les més visibles, aquesta es basa en una sèrie de comportaments masclistes amagats i invisibilitzats que sustenten tot l’aparell sistèmic del patriarcat.
Els rols de gènere marquen la vida de nenes i joves, aquests els marquen com han d’actuar i viure: passivitat, empatia, obediència, fragilitat, submissió. Són trets que des de nenes se’ns inculca i que van modelant la personalitat mentre creixem. És per això que, des d’una educació crítica i transformadora, s’ha de treballar per impulsar plans d’estudi i mètodes de docència que trenquin amb l’educació reaccionària i patriarcal que ens imposa el sistema.
En el món educatiu, a més, existeix un important biaix de gènere en l’accés a l’educació superior: les dones són el 62% de la totalitat de la població universitària, però aquesta majoria no es reprodueix en la docència, en què la presència femenina cau al 40%. La presència femenina als plans docents -universitaris i d’educació obligatòria- és també mínima: les dones a la ciència i a la història queden, normalment, relegades a un segon pla -per no dir, eliminades en molts casos-. Les bibliografies solen estar masculinitzades i la perspectiva de gènere se sol tractar en assignatures especialitzades en la qüestió.
En el cas de la Formació Professional, al curs 2015-16 les dones representaven el 42,2% de l’alumnat de Graus Mitjans i el 45,9% de Graus Superiors. S’ha de remarcar que la presència femenina en cursos en línia augmenta al 59,8%, podent considerar l’impacte del treball de cures i les dificultats de conciliació familiar amb els estudis en les dones treballadores. De la mateixa forma que en el cas de la Universitat, hi ha sectors molt feminitzats: els d’Imatge Personal i Serveis Socioculturals i a la Comunitat. Aquest biaix de gènere en l’elecció dels estudis ens recorda, un cop més, com tot l’aparell del sistema ens condiciona en el món acadèmic i laboral.
Aquest biaix de gènere està marcat alhora pel biaix de classe que estructura les relacions socials a l’actual sistema capitalista: les dificultats de conciliació laboral (molt relacionat amb el terra enganxós), l’escletxa salarial, les discriminacions sexistes a l’hora d’assumir tasques de responsabilitat i la barrera de classe que dificulta l’accés marquen també l’accés de les dones treballadores a l’educació superior.
El panorama del món laboral post-reforma laboral i arran les conseqüències del neoliberalisme en la nostra economia és ja devastador, però si, a més, analitzem quina és la situació de la joventut -i concretament dones, migrades i LGTB- la situació empitjora. A dies d’ara, sembla que ser jove és sinònim de precarietat: només el 19% de la població menor de 30 anys està emancipada -pels joves treballadors, el lloguer suposa un 105% del seu salari-, les feines feminitzades són de les més precàries -com per exemple les treballadores de la neteja o de cures de persones dependents- i a això se suma la bretxa salarial. Finalment, cal remarcar que dins del col·lectiu LGTB, les dones trans són de les que més pateixen l’exclusió, tenint als riscos de marginalitat, altes taxes d’atur i una extrema precarietat.
Entenem que, com a dones joves i treballadores, necessitem una estratègia unitària per part del conjunt del moviment juvenil (sigui polític, sindical, educatiu o cultural) i que per fer d’altaveu de la veu juvenil necessitem anar totes a una. És per això que, aquest any, diverses organitzacions juvenils hem decidit formar un bloc jove unitari per la manifestació del 8 de març.
Per un 8M. Per la memòria de les que van ser i per la lluita pel futur de les que som i seran. Si ets jove i feminista, vine al bloc jove unitari de la manifestació del 8M!