Reivindiquem aquest 28 de juny, Dia de l’Orgull LGTB, en un moment que fa esgarrifança, doncs no només ens trobem en un context postelectoral on, en gran part dels municipis la dreta s’ha fet seves les institucions, sinó també en un context preelectoral on tot apunta que la tendència seria la mateixa i l’ultradreta anirà més a l’alça. Amb aquest panorama polític no podem sinó preocupar-nos i defensar-nos davant del que podria ser el major retrocés de drets pel col·lectiu LGTB que hem viscut en els darrers anys a l’Estat espanyol.
El col·lectiu LGTB, que tradicionalment ha estat sempre uns dels primers en ser atacats per qüestionar el model sexoafectiu tradicional i conservador, darrerament ha estat inclús defensat per l’extrema dreta, que, igual que el capitalisme amb el pinkwashing, ha vist un nínxol de vots (i mercat, respectivament) i s’aprofita dels discursos en defensa dels drets del col·lectiu per blanquejar-se. Ho hem pogut veure en aquestes últimes municipals per part d’Aliança Catalana. Per això la joventut hem de tenir la consciència ben desperta i no banalitzar, i molt menys idolatrar, que els poders polítics i el mercat treguin rendiment de la dissidència de gènere.
A l’avenç en drets pel col·lectiu i la normalització de les diversitats de gènere i orientació, tampoc ajuda la divisió ideològica dins del moviment i, concretament, la insistència d’alguna fracció de la pròpia esquerra per excloure a les persones transgènere del col·lectiu, en molts casos inclús negant la seva existència amb suposades teories biologicistes i essencialistes. Les persones trans són un dels sectors de la societat que més pateix violència directa i indirecta per sortir dels paràmetres cisheteropatriarcals del capitalisme i, alhora, monopolitza el rànquing de marginalització social. Aquesta marginalitat, provocada per les dificultats emancipatòries i per accedir a feines dignes, també acaba provocant que, en els casos de les dones trans, moltes d’elles acabin a l’economia submergida i, concretament, en la prostitució.
Així, els atacs constants que ha patit la comunitat trans durant el darrer cicle polític, després de la conquesta que va significar l’aprovació de la Llei Trans per ajudar a la seva normalització social, no fan més que propiciar que els discursos d’odi s’escampin entre la societat i que la violència física i verbal es normalitzi cap a les persones trans.
Hem d’estar molt alerta amb els discursos d’una part dels moviments mal anomenats comunistes que són totalment reaccionaris, obreristes i dogmàtics i que assenyalen la lluita en defensa pels drets de les persones dissidents de gènere com una de les causes de l’augment de l’extrema dreta. És comú veure en els discursos de l’extrema dreta, com sovint semblen no tenir problemes davant del matrimoni del mateix gènere – justament perquè la batalla ideològica contra el matrimoni igualitari l’han perduda -, però que en canvi mostren rebuig cap a les persones trans, fent que les feministes o persones LGTB transexcloents, comprin els seus discursos d’odi i es blanquegi, un cop més, el feixisme.
Els i les comunistes sabem que les dretes creixen quan el sistema capitalista repeteix una crisi, quan la crispació social és insostenible i quan les tensions entre els moviments socials i els poders polítics es palpen en l’aire i divideixen la nostra classe. Sabem que l’extrema dreta culpa del col·lapse econòmic i social a les minories o a les persones històricament oprimides, sent aquestes les dones, les persones racialitzades o les persones del col·lectiu LGTB. És per això que hem d’estar atentes per donar resposta a aquests discursos obreristes que culpen la lluita LGTB de la presència del feixisme i exclouen de la lluita de classes la perspectiva feminista i divergent de gènere. Negant-nos, fins i tot, la nostra pròpia assignació amb la classe treballadora.
En un dia com avui és també important remarcar i visibilitzar que el conjunt del col·lectiu LGTB és heterogeni i divers. Tradicionalment, la imatge comercial de l’Orgull ha representat al col·lectiu amb el rostre de l’home blanc homosexual i sense ploma, estigmatitzant als homes gais efeminats i invisibilitzant a les dones lesbianes, els homes i les dones bisexuals i les persones trans. Així doncs, és important recordar que l’Orgull va néixer com a revolta, justament en mans d’aquells sectors del col·lectiu que més patien les violències LGTBfòbiques als carrers de Nova York: persones trans, llatines i afroamericanes. Hem de tenir en compte també aquesta diversitat per poder construir espais segurs pel conjunt del col·lectiu i donar resposta a les múltiples problemàtiques que aquest pateix quan s’interrelacionen a la classe i l’orientació i la identitat, també la identitat lingüística, l’ètnia o l’origen.
És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya ens declarem inqüestionablement transinclusives i a favor dels drets del col·lectiu LGTB, que cal defensar-los sempre des d’una perspectiva de classe anticapitalista i antifeixista. Aquesta perspectiva de classe és extremadament important, perquè en l’aliança que hem d’establir en contra de les violències LGTBfòbiques que patim, defensem que mai ens trobaran amb aquelles que defensen la gestació subrogada, la prostitució o la hipersexualització d’alguns sectors del col·lectiu, ja que no fan més que donar-li ales al capitalisme. L’emancipació real de les persones divergents anirà acompanyada de l’emancipació de classe o no anirà!
Comitè Executiu de la JCC
28 de juny de 2023
