Arribem a aquesta Conferència Nacional en un context laboral complex i canviant. El món del treball es va veure sacsejat el març del 2020 per la major crisi sanitària de les últimes dècades, amb un impacte directe en tots els sectors d’activitat, en un context econòmic que ja mostrava els signes de recessió propis dels cicles de l’economia capitalista.
La classe treballadora es va veure forçada, sobtadament, a compartir el seu espai vital amb el treball per compte d’altri i es va haver de defensar, novament, l’ocupació com a valor central en la vida de les persones, susceptible d’especial protecció.
Moltes persones treballadores han vist el seu contracte de treball suspès o la seva jornada reduïda. El mes de maig va finalitzar amb 542.142 persones treballadores afectades pels ERTO. Novament, la joventut ha patit especialment la situació, doncs ocupa bona part dels llocs de treball més precaris en els sectors amb una ocupació més volàtil, com són l’hostaleria o el comerç, activitats fortament restringides per les mesures sanitàries. Bona part d’aquests joves no s’han reincorporat a la seva feina, essent Espanya el país líder de la UE en desocupació juvenil.
No obstant això, des de l’inici d’aquesta crisi hem viscut l’aprovació de més d’una desena de reials decrets llei que, gràcies a la pressió de les organitzacions sindicals i a l’existència d’un ministeri de treball sensible amb els drets de les persones treballadores, han avançat en la línia d’entendre l’ocupació com a objecte de protecció. Encara que de forma gradual, s’ha iniciat un camí de superació del mantra empresarial predominant, que consisteix a augmentar la flexibilitat externa i interna per facilitar la destrucció dels llocs de treball, així com la rebaixa de les condicions laborals de les persones treballadores. Mantra que va constituir la pedra angular de les receptes del PP en l’àmbit laboral.
Els següents mesos seran decisius, però, en la definició del nostre model de relacions laborals. La balança es decantarà, finalment, entre una visió social del món del treball o una concepció del mateix com a valor purament mercantil.
L’actual Govern d’Espanya arribà a les butaques de la Moncloa, en l’any 2019, prometent una reforma laboral que revertiria la del 2012. Una reforma que, amb una pandèmia pel mig, no s’ha executat encara.
La JCC considerem que ha arribat l’hora, ja no hi caben més excuses. Urgeix l’aprovació d’una reforma laboral profunda i de progrés. Una reforma que:
- Enalteixi el valor del treball i reconegui la seva funció social.
- Recuperi les eines pròpies de la negociació col·lectiva, tan fonamentals en l’activitat sindical de la nostra classe.
- Protegeixi a les persones treballadores en enfront de l’acomiadament de forma real, fugint d’un model merament economicista indemnitzatori.
- Limiti la temporalitat a la mínima expressió i vinculada sempre a causes exhaustivament justificades.
- Orienti el sistema públic de pensions en un sentit social i extensiu.
A més, s’ha evidenciat la necessitat d’un sistema de relacions laborals que fomenti la integració de les joves de forma igualitària en tots els sectors d’activitat, garantint el dret al treball i a l’estabilitat, evitant que el jovent, com acostuma a passar, ocupi posicions massivament en sectors estacionals sense cap perspectiva de futur.
Cal enfortir també el model de participació de les persones treballadores en les empreses. Els sistemes de representació de les plantilles s’han revelat com a vitals en la gestió laboral d’aquesta pandèmia. És necessari plantejar un nou model de relacions laborals que aprofundeixi en els mecanismes de participació de la classe obrera, introduint més democràcia en els centres de treball mitjançant l’atribució de majors competències als comitès d’empresa, les delegades de personal o les Seccions Sindicals.
Al Govern de l’Estat li toca apostar, de forma definitiva, per capgirar el prisma ideològic imperant en la gestió del món laboral cap a una concepció social, o continuar afermant els fonaments d’un model mercantilista.
Així mateix, es requereixen medis suficients a nivell d’inspecció de treball i fermesa per part del poder legislatiu i les organitzacions sindicals, per a combatre l’ofensiva de les noves formes d’organitzar la producció en determinats espais. Formes que aposten descaradament per mercantilitzar el treball i fugir del conjunt de normes que protegeixen a les persones treballadores.
En aquest sentit, la Joventut Comunista apostem per l’acció directa del moviment sindical, organitzant a la massa productiva en els referits espais. El sindicalisme ha d’anar per davant de les solucions basades en l’aprovació de normes, atès que, encara que crucials, ja podem veure els esforços renovats dels capitalistes per eludir l’aplicació de la recent i famosa «ley rider» mitjançant la utilització d’empreses de treball temporal i de serveis.
La sindicació dels treballadors i treballadores d’aquest àmbit serà l’únic que garantirà, veritablement, l’aplicació efectiva de les normes i dels drets que corresponen al col·lectiu. Ambdós esforços han d’anar de la mà i es necessiten mútuament, el normatiu i el sindical.
Òbviament, la Joventut Comunista de Catalunya, en tant que organització marxista leninista, considerem que el conflicte capital-treball troba la seva solució en l’adquisició dels mitjans de producció per part de la classe treballadora, en el marc d’un sistema comunista. No obstant, en aquesta transició fins a l’emancipació, la JCC apostem per vestir un front en defensa d’un món del treball que, abandonant el concepte de «mercat laboral», avanci decididament cap a un model de protecció de les persones treballadores, entenent la centralitat que suposa el treball en la vida de la nostra gent.
10 de juliol de 2021
Àrea de Moviment Obrer de la Joventut Comunista de Catalunya
.
