Un 14 d’abril, però de l’any 1931, unes eleccions municipals van acabar de sacsejar un panorama polític que ja de per si es trobava prou convulsionat. La proclamació de la República es va fer poble a poble, ciutat a ciutat, en un degoteig constant de sortides als balcons dels principals ajuntaments de l’Estat espanyol. Aquelles eleccions municipals ens van deixar molt més que nous consistoris: ens van demostrar la voluntat dels pobles de l’Estat, fa ja noranta anys, d’articular un Estat veritablement democràtic que superés el menyspreu i l’oblit al qual el centralisme i la monarquia els havia condemnat i que, alhora, inserís en la vida política a unes classes populars que havien estat privades de qualsevol mena de poder de decisió.
Des de la Joventut Comunista de Catalunya, però, considerem que aquesta data ha estat sovint massa tractada des d’una malentesa memòria, com una rèmora del passat que cal glorificar i romantitzar només a través d’actes i gesticulacions, quan el que cal és recordar-la des de l’acció, des de la praxi, aplicant totes les ensenyances que aquest breu, però poderós, episodi històric ens va deixar. La nostàlgia i al record dels anys previs de la Guerra Civil als quals ens va condemnar el franquisme per allò que va poder ser, però no fou, no ens ha d’impossibilitar mirar cap endavant per construir projectes de futur republicans.
En uns moments com els actuals, on la crisi sanitària, econòmica, social i política ens evoca a uns temps que semblaven passats i obsolets, la II República ens ha de servir, com mai, per dibuixar un futur factible d’esperança. La III República només arribarà si fem front a alguns dels interrogants que més incomoden al Règim del 78, només si ens atrevim a fer front als pilars d’un règim que, avui dia, s’està esquerdant. La crisi territorial, la que més mal ha aconseguit infligir a l’arquitectura constitucional, beu directament d’una crisi de sobiranies mai resolta a l’Estat espanyol, i que ja en temps de la II República només es va poder afrontar parcialment: com dur a terme el millor encaix territorial en un escenari plurinacional d’identitats compartides. Ara que el model autonòmic es demostra clarament insuficient, cal abordar el debat sobre la sobirania amb urgència, i cal fer-ho sobre una concepció àmplia, que permeti una democratització profunda de l’Estat en un sentit territorial i, sobretot, popular.
No podem oblidar, però, tots aquells vessants que també es van intentar solucionar durant la curta experiència republicana i que van constituir reptes per aquest règim nouvingut: la reforma agrària, l’eclesiàstica i la militar. Les conseqüències de no haver aconseguit resoldre aquests conflictes encara les arrosseguem. El règim del 78, com el de la Restauració, ha estat incapaç de fer front als reptes del camp i l’èxode rural després d’anys d’oblit; d’una laïcitat que no s’acaba aplicant i, finalment, d’un exèrcit podrit d’ideologia feixista i reaccionària. Els reptes de l’avui encara continuen bevent dels problemes de l’ahir i l’obertura de nous processos constituents han d’abordar també aquests debats.
El 14 d’abril del 1931 va significar una primavera republicana, la creació d’un horitzó que, mentre permetia dibuixar una esmena a la totalitat al règim vigent, va permetre l’impuls (tot i que sovint massa tímid i canviant) de polítiques públiques que van significar canvis en la vida material del poble. Lluny de mitificar, cal aprendre i treure conclusions de les victòries i derrotes que va significar la instauració de la II República. Recuperar l’esperit dels i les que varen lluitar abans que nosaltres perquè el 14 d’abril de 1931 ens ajudi a construir la (o, més ben dit, les) república del futur.
Comitè Executiu de la JCC
13 d’abril del 2021
.