5. Per l’educació pública – Joventut Comunista de Catalunya

5.1. El moviment estudiantil: punta de llança de la mobilització

L’inici del cicle de mobilització política de l’any 2017 va estar marcat per l’organització popular del referèndum de l’1 d’octubre, així com la repressió que la societat catalana va patir amb l’empresonament dels polítics independentistes, la judicialització de la política i l’aplicació del 155. Cal tenir en compte el paper que va tenir Universitats per la República, plataforma ciutadana formada per estudiants, Personal Docent Investigador (PDI) i Personal d’Administració i Serveis (PAS) amb l’objectiu que el poble català exercís el dret d’autodeterminació al referèndum durant aquell curs polític. Pel camí que va seguir UxR, aquesta va acabar significant una amenaça per la continuïtat mobilitzadora del moviment estudiantil, des de per les continuades convocatòries de manifestacions i vagues -i la banalització del seu significat- durant la tardor del 2017, que van significar un esgotament en l’estudiantat, fins al fet d’haver sigut el primer moviment polític de masses estudiantils que va aplaudir a un president de la Generalitat o la visita del President a veure els estudiants tancats a la Universitat de Girona.

El curs 2018-2019 el moviment estudiantil es va veure marcat per la posada en marxa el febrer de 2019 de la Iniciativa Legislativa Popular d’Universitats: la nova passa del moviment estudiantil per assolir la rebaixa del 30% que havia estat aprovada per moció del Parlament l’any 2016. Compaginant l’acció als carrers i als campus, la ILP buscava tornar a portar la demanda al debat públic i polític des de la via institucional.

La ILP Universitats va aconseguir en la seva primera fase les signatures necessàries per presentar-se al Parlament -més de 70.000 signatures-. Aquesta, amb l’objectiu de garantir l’accés a la Universitat a un nombre major d’estudiants mitjançant la transformació de l’actual model universitari i fent efectiva la rebaixa, que ens posaria als preus previs a 2012. L’acord pels pressupostos per l’any 2020 ha portat a la rebaixa del 30% del preu del crèdit de grau i màster, fet que ha de ser celebrat pel moviment estudiantil juntament amb l’assumpció per part d’espais i partits de la línia que rebutja el model de preus progressiu i que permet avançar cap al nostre model basat en la gratuïtat. A la vegada, a l’estat s’ha derogat el sistema de forquilla pel que s’establien els preus públics, provocant que d’aquí a tres anys es redueixin els preus en un 47% a Catalunya. Tot i l’existència d’aquestes mesures, cal apostar per tal de redefinir la ILP Universitats i blindar aquests barems.

L’octubre de 2019 va tornar a posar tot un daltabaix amb la Sentència als líders independentistes: amb els 99 anys de presó, en suma, que va suposar la Sentència, es va tornar a posar de manifest l’atac als drets de manifestació i d’opinió. Les aturades de les classes, l’ocupació de l’Aeroport i la mobilització permanent durant tot un mes van ser la resposta d’un moviment estudiantil, entre altres actors, molt acostumat ja a la violència i la repressió de l’Estat cap a la joventut organitzada.

Durant aquells mesos, es va aconseguir demostrar que la normalitat acadèmica es veia afectada per la situació d’excepcionalitat democràtica i social, assolint a la majoria d’universitats catalanes una de les demandes històriques del moviment estudiantil -tot i que de forma temporal-: l’opció a l’avaluació única durant el primer semestre. La pressió als carrers ens va demostrar que el dret a poder escollir avaluació era i segueix sent possible d’aplicar a les universitats, i que és qüestió de voluntat política.

La mobilització va estar acompanyada de la criminalització del jovent organitzat i d’una escalada repressiva per part de l’Estat cap a les manifestants. Tot i això, actualment ens trobem en una situació d’incertesa: la mobilització s’ha tornat a refredar, els carrers es van buidar durant el mes de novembre, però les joves que ens vam organitzar seguim patint les conseqüències de la repressió, arribant ara cites judicials i detencions arbitràries. Així, creiem crucial que el moviment estudiantil sigui més conscient que mai de la necessitat de respondre davant dels seus atacs.

La situació de crisi sanitària i socioeconòmica que estem patint arran la situació d’emergència per la COVID-19 ens fa també haver de prendre posició. La mobilitat social s’ha reduït i el confinament ha perjudicat l’associacionisme i l’articulació de mobilitzacions socials, però hem de continuar denunciant totes les injustícies que les estudiants estem patint a les nostres aules per part d’un model educatiu que reprodueix les desigualtats existents al sistema: sobrecàrrega de feina, una avaluació continuada que no s’adapta a totes les problemàtiques que estem patint, suspensió de pràctiques, acomiadaments, etc. Hem de lluitar perquè ningú es quedi enrere i que l’educació no es vegi encara més perjudicada per les mesures que s’apliquin durant la crisi que ens ve.

5.2. Per l’educació pública

Les retallades que va patir l’educació pública arran de les polítiques d’austeritat impulsades pels governs de l’Estat i la Generalitat per afrontar la crisi econòmica de 2008 encara es manifesten en la salut del nostre sistema educatiu en el seu conjunt: aules massificades, entrada d’interessos econòmics privats en els plans d’estudi, segregació a les aules, augment del fracàs escolar, pujada dels preus públics, acomiadaments del personal docent i administratiu… En aquest context, necessitem mesures transformadores que reverteixin l’impacte que l’austeritat va tenir en l’educació i que permetin avenços educatius i socials, impulsant la participació en els centres i promovent un canvi en la forma en què les estudiants es relacionen a les aules.

El sistema educatiu que volem no pot estar basat en les idees individualistes neoliberals de la competitivitat i la meritocràcia, sinó que les escoles, instituts i universitats han de ser espais de debat i transformació social. La funció de l’educació pública no pot ser, únicament, preparar a les joves per l’accés al mercat de treball, sinó que ha d’implicar també dotar-les d’eines per assolir un esperit crític i ampli de la realitat en què viuen.

És per això que la introducció d’interessos empresarials als plans docents no té cabuda en l’educació pública per la qual lluitem, així com les xerrades de bancs i empreses a les aules que difonen discursos contra la classe treballadora.

No volem convertir les joves en noves peces pels engranatges del sistema capitalista: el model educatiu és clau per la construcció d’un nou tipus de societat, i és per això que les bases d’aquest han de construir-se de nou, allunyant-se dels fonaments neoliberals en què s’ha construït l’actual. Iniciatives com el projecte d’Educació Financera a les escoles de Catalunya, per exemple, van totalment en contra dels objectius al qual s’ha de dirigir el model educatiu pel qual lluitem.

Així com un dels principals subjectes del model educatiu són les estudiants, tampoc podem oblidar la resta d’elements que conformen el sistema educatiu públic pel qual lluitem i que s’han vist afectades pels atacs del neoliberalisme en l’educació: les professores, el personal d’administració i servei i les famílies.

Volem una educació pública, gratuïta, universal, sostenible i en català. En aquesta situació cal remarcar com el sistema d’immersió lingüística s’ha trobat en risc després que el Tribunal Suprem dictaminés a favor de les famílies, tot obligant els centres a fer un 25% de les hores lectives en castellà. Aquest no ha sigut l’únic atac que ha patit la llengua per part de la justícia i els poders polítics de l’Estat: en els últims anys hem pogut observar el creixement de les ofensives per part de la ultradreta espanyolista cap al català. De forma partidista i amb l’objectiu de seguir difonent la seva campanya centralista i uniformadora, les forces més reaccionàries de l’Estat han impulsat una campanya d’atac a la diversitat lingüística de l’Estat, des dels territoris catalanoparlants fins a Euskal Herria i Galiza -així com les llengües minoritzades de territoris on no es reconeix la seva oficialitat com és el cas de l’aranès o l’asturià- especialment en l’àmbit educatiu. Aquest fenomen no és nou, les campanyes contra la diversitat lingüística i cultural de l’Estat s’han portat a terme durant gran part del segle XX i XXI: durant la Restauració o la II República i passant per la Transició i l’etapa democràtica -tenint en compte que, per exemple, a Galiza i València s’ha intentat, cada cop més, marginar les seves llengües pròpies a l’àmbit privat i treure-les de l’educació.

Emparant-se en la llibertat de les famílies -com amb el pin parental- a escollir l’educació que volen i les suposades discriminacions lingüístiques que l’actual sistema d’immersió genera, la dreta espanyolista se situa com a garant de la igualtat. La realitat, però, s’allunya d’aquest panorama: no només neguen la diversitat lingüística de l’Estat espanyol, sinó que els arguments utilitzats contra el sistema d’immersió lingüística a Catalunya es basen en mentides malintencionades. El sistema d’immersió lingüística nascut als anys 80 als barris obrers de Santa Coloma de Gramenet va permetre que milers de nens i nenes castellanoparlants poguessin parlar i viure en la llengua del que també era el seu país. El sistema d’immersió lingüística neix de la classe treballadora.

Negar aquesta diversitat és, alhora, impedir que en una societat en què el català és llengua oficial, totes puguem estar en igualtat de condicions a l’hora d’accedir a feines públiques i d’atenció al client, així com privar a una part de la població a ser ateses en la seva llengua.

Històricament, la llengua catalana ha servit com a eina de cohesió social en la nostra societat -el catalanisme es va construir al voltant de la llengua- i és així, mitjançant el correcte funcionament i aplicació del sistema d’immersió lingüística, com podem garantir que aquesta pugui continuar essent motor de cohesió i evitar els discursos d’odi i segregadors que certs sectors volen imposar al nostre sistema educatiu.

5.2.1. Educació infantil i primària

Les escoles són els primers espais on creixem en comunitat, sent el desenvolupament de l’educació infantil (0-5 anys) i primària (6-12 anys) les millors etapes per a consolidar les lògiques de respecte i llibertat. En aquest context, aquestes dues etapes educatives resulten les millors eines per combatre les discriminacions existents de classe, gènere, ètnia o orientació sexual.

L’escola ha de ser pública, gratuïta, de qualitat i basada en els valors igualitaris i de laïcitat, així com en la democràcia i la participació. El dret a l’educació és un dret fonamental i universal i, així, ha d’estar garantit pels poders públics mitjançant la gratuïtat en totes les seves fases. Hem de remarcar la necessitat de gratuïtat de les escoles bressol, ja que actualment a Catalunya la taxa d’escolarització de les nenes entre 0 i 2 anys se situa en el 39,6%, notablement inferior a l’escolarització a la resta de l’estat (situant-se a Madrid al 50,4% i al País Basc al 53,5%, on són gratuïtes). Alhora, les escoles han de treballar des de perspectives inclusives i coeducadores, que ajudin a superar els rols de gènere i ofereixin eines de comprensió de la diversitat afectivosexual i d’identitat sexual.

Així, el naixement de la iniciativa totalment reaccionària del PIN Parental, que promou la concepció que infants i joves són propietat de les famílies i tutors i tutores legals, és un atac al model transformador i inclusiu pel qual lluitem. No només és una altra ofensiva de la ultradreta cap a la llibertat d’expressió i de càtedra, sinó que impedeix a les joves l’accés a matèries extracurriculars però igual d’importants per la seva formació col·lectiva (vetant, sobretot, les matèries relacionades amb l’educació sexual o el feminisme). La idea “d’educació a la carta”, conjuntament amb el programa liberalitzador que implica el famós xec escolar, que volen instaurar PP, C’s i Vox és, de facto, una expansió del model tradicional de la concertada (segregador i elitista) a la pública.

Com és esmentat amb anterioritat, un altre dels subjectes claus en la construcció del sistema educatiu públic és el professorat. El seu reconeixement, valorització i suport social ha de passar per la lluita contra la precarietat laboral i el suport del seu desenvolupament formatiu constant. La seva valorització també ha de passar pel reconeixement total de les seves tasques, no només la docència directa, sinó també les relacionades amb les famílies, les coordinacions, l’elaboració dels materials o les planificacions de les classes.

El Real Decreto-ley 14/2012, de 20 d’abril, de mesures urgents de racionalització de la despesa pública en l’àmbit educatiu, un dels decrets de les retallades del Partit Popular recolzades per CiU, que encara no s’ha revertit, va afectar dràsticament a la situació de l’educació pública i el professorat: el PIB d’Educació es va reduir fins al 3,7%, sent un mínim històric, es va incrementar en un 20% les ràtios de les aules, es va impedir la substitució immediata del professorat en baixa i es va augmentar la jornada lectiva a un mínim de 25 hores lectives a Educació Infantil i Primària.

Aquestes mesures van implicar un creixement de l’atur i van impulsar les jornades parcials del professorat interí, intensificant la seva precarització i inestabilitat horària. A Catalunya, el personal docent de secundària va passar a fer 19 hores lectives a la setmana i 1 hora de tutories lectives, no considerant-se les guàrdies com a lectives. Aquestes retallades van implicar la reducció d’assignatures com música i art, importants per la formació personal.

Per tenir un sistema d’educació de qualitat és important garantir les condicions laborals de les treballadores que són pilars de l’educació, és per això que és inconcebible que la precarietat vertebri la realitat del personal docent de les escoles.

La proposta de la JCC a Infantil i Primària és:

Apostem per un model 100% públic, inclusiu, de qualitat, gratuït, laic i en català, que ensenyi en valors feministes, respectuós amb el medi ambient i al servei de la classe treballadora.

Necessitem que s’impulsin noves metodologies pedagògiques que fomentin la democràcia, la participació i l’autonomia dels infants a través d’un model horitzontal amb l’objectiu d’abandonar les lògiques de competitivitat i individualisme i promoure dinàmiques de cooperació, assemblearisme i consens entre l’alumnat.

Cal assolir el mínim del sis per cent d’inversió en educació infantil i primària que estableix la LEC. La manca d’inversió, les retallades i la precarietat només consoliden les desigualtats inherents al sistema actual.

Bloqueig de tota iniciativa política encaminada a censurar continguts d’educació en valors i en la qual prevalgui la llibertat individual de les famílies: des del pin parental als intents d’atac a l’educació en català.

Universalitzar l’ensenyament infantil de 0 a 3 anys. A hores d’ara l’ensenyament infantil de 0-3 és un dels principals indicadors en el futur acadèmic d’una o un estudiant. Lluitarem per la creació d’una xarxa pública i gratuita d’escoles bressol que fomentin valors positius per a la infància i ajuden a les famílies en l’educació dels infants.

5.2.2. Educació Secundària

L’educació secundària és una de les etapes fonamentals per al desenvolupament de les persones. Aquesta comprèn l’ESO i el Batxillerat, i és l’etapa per la qual aprenem i desenvolupem una visió de com s’estructura el món. És per això que la defensa d’una educació en valors i feminista, que promogui la diversitat, el respecte i la tolerància, és clau des de l’inici de l’educació primària. En aquest sentit, es pot observar com a l’Estat espanyol hi ha una contínua disputa sobre la legislació que s’aplica a l’educació en tant que és una eina molt important per als interessos de classe.

L’aposta per l’educació pública considerada com un tot, així, és necessària per combatre tota dinàmica segregadora ja que tenim una legislació amb un marc de coexistència de l’educació pública, privada i concertada. Aquesta divisió és clarament observable des de l’anàlisi de la composició de classe. L’escola privada, amb preus molt elevats, és accessible per classes amb rendes elevades mentre que la classe treballadora està present, de manera majoritària, a l’escola pública, i en menor mesura a la concertada. Podem parlar doncs, de mercantilització i privatització de l’educació, sota l’empara de la LOMCE i la LEC. A més, cal afegir la importància de l’Església a l’escola, tant privada com concertada, a la qual s’hi ha de sumar l’assignatura de Religió Catòlica també present a l’escola pública, essent una clara negació del caràcter laic de l’educació. La LOMCE, a més, desmunta la poca democràcia existent als instituts mitjançant el traspàs de les competències del Consell Escolar a la Direcció del centre, tot fent d’aquest espai un element consultiu.

A la Secundària, mitjançant reformes educatives com la LOMCE, el Govern s’ha encarregat de desarticular, encara més, la branca d’humanitats al Batxillerat: com si aquesta no estigués suficientment desvaloritzada ja, l’aplicació de mesures com l’establiment de la Filosofia com a optativa està aconseguint que les humanitats passin encara més a segon pla. A moltes escoles ja no es cursa l’optativa de Grec, mentre que, en les que encara es cursa, els alumnes que l’escullen són minoritaris.

El Consell de Ministres del 3 de març va treure a la llum la LOMLOE, que neix amb l’objectiu de derogar la LOMCE amb cert caràcter d’urgència. Aquesta urgència ens posa sobre la taula, un cop més, com sembla que l’educació es veu supeditada als canvis de govern, seguint el ritme de les legislatures i impossibilitant la seva estabilitat, quedant sotmesa a la instrumentalització partidista.

Així, la LOMLOE, com a producte de la urgència legislativa del nou govern del PSOE, no neix del debat compartit amb la comunitat educativa, per l’acció comunitària i per la participació de la societat, sinó pels interessos partidistes dels governs. Un dels arguments a favor d’aquest projecte de llei és que supera la LOMCE, tot i que, realment, els principis rectors de la “Llei Wert” no es veuen alterats amb la nova llei sinó que es perpetuen.

Per què es perpetuen, però, aquests principis rectors? Primer de tot, aquesta nova llei fa referència a una educació que s’ha d’adaptar a les necessitats de l’alumnat.

Darrere d’aquesta tendència aparentment igualitària es troba un missatge de desconfiança cap a la institució educativa: en un context d’existència de la segregació escolar, un altre cop, es presenta una “educació a la carta” com a recepta de qualitat educativa. Aquest tipus d’educació, a més, reforça la mentalitat neoliberal i reaccionària de la lliure elecció dels centres i les famílies, reforçant la segregació escolar i l’educació concertada.

Pel que fa a l’educació concertada, la LOMLOE és molt ambigua respecte del concert educatiu, ja que només parla de no segregar per gènere, sense tenir en compte que la doble xarxa pública/privada alimenta la segregació escolar per classe, generant una situació de desigualtat social. Aquesta doble xarxa permet la mercantilització de l’educació i permet l’entrada dels interessos del mercat al sistema educatiu, així com incentiva la competència entre els centres.

Un altre dels punts principals d’aquest nou projecte de llei és la presència d’un model educatiu al servei de la desregulació capitalista. A la LOMLOE es parla de la necessitat d’adaptar el sistema educatiu a les necessitats del mercat i a la realitat econòmica, i no parla en cap moment de plantejar alternatives des de la construcció de l’esperit crític de l’alumnat. A més, els estàndards d’avaluació dels sistemes educatius actuals estan dissenyats per l’OCDE (Organització per la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic), organisme que va néixer als darrers anys del segle XX i amb l’inici del desmantellament de l’Estat de Benestar i el triomf del neoliberalisme.

Respecte del paper del finançament presentat a la LOMLOE, la previsió pressupostària planteja recuperar el nivell d’inversió en educació de l’any 2008, arribant al 5% del PIB l’any 2025 (situant-nos actualment en el 4,2%). Arran del debilitament que ha patit l’educació pública per una dècada de retallades, se’ns fan insuficients aquestes mesures. Per aplicar totes les mesures que busquin millorar la nostra educació pública, convertint-la en una més inclusiva i amb més recursos, ens cal més finançament en un dels pilars bàsics de la societat com és l’educació.

Finalment, cal fer esment del sistema d’avaluació actual, basat en l’acumulació de treball i estudi extralectiu, i especialment al batxillerat. En aquesta última etapa es sobrecarrega a les estudiants, tot limitant la possibilitat de vida associativa per tal d’ajustar-se a la prova final d’entrada a la universitat, les PAU, constituint-se com un model que suposa la memorització de continguts i no pas el seu processament. Segon de batxillerat està totalment enfocat en una competitivitat totalment individualista, i només s’espera de les estudiants que memoritzem, repetim i mecanitzem el temari.

La proposta de la JCC per Secundària és:

Apostem per un model d’educació 100% públic, inclusiu, laic, en català, que transmeti valors feministes, respectuós amb el medi ambient i al servei de la classe treballadora.

Cal promoure la implicació de l’estudiantat en la seva pròpia educació, fomentar l’associacionisme i la dinamització de la vida estudiantil secundària interna als centres juntament amb l’aprofundiment democràtic i la participació de l’estudiantat en les decisions sobre els seus centres.

Recuperació del salari i de la jornada dels professors abans de les retallades de 2010 i 2012 dutes a terme pels governs de Rajoy i Zapatero. A més de recuperació del pressupost dels instituts públics i fer un programa extensiu de reforma i construcció de nous centres.

Derogació de la LOMCE i articulació d’una llei educativa elaborada a partir del debat i la reflexió col·lectiva amb tota la comunitat educativa. Des de la coeducació, laïcitat, el feminisme i la diversitat cultural i lingüística de l’Estat. Acabant amb les dinàmiques de modificació de les lleis d’educació amb els canvis de govern.

Volem un sistema educatiu que sigui capaç de reduir les opressions de la societat. Que promogui el respecte i tingui una perspectiva global sobre les desigualtats del sistema.

Apostem per una pedagogia innovadora i eficaç. Els currículums han de defugir de l’enciclopedisme i l’emmagatzematge de coneixement per passar dotar a l’estudiantat d’eines, competències i capacitats amb les quals adquirir coneixement i a exercir la ciutadania de manera crítica, democràtica i activa. Es fa necessària una formació del professorat per assolir aquests objectius.

Una reforma dels actuals sistemes d’avaluació que acabi amb la sobrecàrrega de treball i estigui més enfocat en el desenvolupament personal de les estudiants. Per això cal una despesa major en educació, la disminució d’alumnes per aula i la millora de condicions per a les treballadores (reducció d’hores lectives, disposició de més recursos…).

És vital invertir en infraestructures que permetin l’accés a les TIC a tota la població i posar al seu abast totes les eines tecnològiques. Durant la pandèmia s’ha demostrat que hi ha hagut un seguiment desigual dins l’àmbit educatiu en el qual moltes famílies no han disposat dels dispositius ni xarxes de telecomunicacions adequades per desenvolupar les tasques educatives pertinents.

Augment del pressupost d’educació fins a un 6% del PIB per arribar a la mitjana dels països del nostre entorn.

Reducció de ràtios per aula fins a arribar als 10 alumnes per professor de països del nostre entorn, augmentar la plantilla de professionals de l’educació per complir aquest objectiu.

Augment de la plantilla dels EAP (Equip d’Atenció Pedagògica) en Catalunya perquè, com passa en comunitats autònomes com Andalusia o les Illes Balears, hi hagi un equip d’orientació, psicòleg, psicopedagog, etc. per cada dues línies d’ESO

5.2.2. Formació Professional

Cal tenir en compte la importància cabdal de la formació professional per la societat i l’economia: la seva existència és fonamental en contribuir a la formació de la classe treballadora, que facilitarà el desenvolupament dels sectors econòmics, malgrat que ens trobem davant d’un model precari i basat en l’explotació de la mà d’obra i els treballs de baixa qualificació, desprestigiat i vist amb mals ulls per la concepció general de la societat.

La Formació Professional és l’opció d’estudis postobligatoris amb més estudiants, especialment de classe treballadora. L’actual model d’FP, malgrat ser majoritàriament públic (84.000 alumnes en l’FP pública i 37.000 en la privada i concertada, segons dades de la Generalitat de Catalunya, pel curs 2018-2019) encara manca una oferta pública suficient per satisfer la demanda. Aquesta escassa demanda de graus mitjans i superior a instituts públics -i la manca de beques- aboca a què la majoria de joves de classe treballadora que volen accedir al mercat laboral amb una professionalització hagin de passar per instituts privats pagant matrícules abusives. Per altra banda, les empreses utilitzen les pràctiques no remunerades -que s’han convertit en norma- per complir les tasques de treballadors remunerats mitjançant aquesta força de treball gratuïta.

En aquest context sorgeix la Formació Professional Dual que, si bé soluciona alguns dels aspectes de la formació professional actual, no s’ha acabat d’implantar i no soluciona problemes estructurals: la proposta de formació dual es tradueix, en la realitat, en l’aportació estatal d’una beca pels i les estudiants de formació professional que estan en pràctiques, és a dir, l’empresa encara segueix tenint treballadors de forma gratuïta i s’ha demostrat que només entre un 2% i un 3% d’aquest personal acaba arribant a convertir-se en fix, mentre que les bonificacions a empreses han suposat uns 1.893 M€ des del 2012 a l’Estat espanyol.

D’altra banda, els centres tenen deficiències materials per a moltes formacions professionals tècniques (ordinadors obsolets per FP informàtiques, falta d’eines per FP de mecànica…), i moltes vegades els mateixos alumnes han de sufragar el cost dels materials necessaris.

Hem de remarcar, també, com existeix una situació de desigualtat territorial en l’existència de centres de Formació Professional -sobretot Superior i de Grau Mitjà- al territori: no és només que part de l’oferta formativa sigui en centres privats, sinó que gran part dels centres es troben concentrats a la província Barcelona, especialment a la capital, i a les altres tres capitals de província.

La proposta de la JCC per la Formació Professional és:

Cal un sistema educatiu que permeti la formació de la classe treballadora per participar en la construcció d’un model econòmic alternatiu, fonamentant en la sostenibilitat, la industrialització respectuosa amb el medi, la generació de serveis a les persones i l’economia productiva de béns per satisfer necessitats comunes i no el consumisme compulsiu.

És necessari un correcte finançament de la formació professional que augmenti les partides destinades, l’eliminació de la concertada i l’ampliació de l’oferta pública, acompanyat de polítiques enfocades a donar prestigi a la formació professional. Cal una planificació pública de l’oferta en formació professional, segons les necessitats estratègiques dels sectors que es considerin prioritaris a desenvolupar.

Que aquest sistema contingui l’oferta de tots els cursos i famílies de formació a tot el territori amb diversitat horària.

Política d’ampliació de beques, per desplaçament, beques salari, que garanteixi la gratuïtat dels materials i llibres.

Apostem per la substitució de les pràctiques laborals gratuïtes, fins i tot en l’FP dual, per un model de pràctiques remunerades amb salaris o beques – no inferiors al salari mínim interprofessional per jornades completes.

Actualització dels currículums de formació per tal d’estar al dia de les noves tecnologies, per poder accedir al món laboral amb coneixements vigents.

5.2.3. Universitats

A l’hora de parlar de l’actual model universitari hem de començar pel principi: el seu accés. En l’accés a les Proves d’Accés a la Universitat, les estudiants treballadores es troben amb un primer obstacle econòmic i burocràtic. Veiem, així, com la nostra educació es veu, un cop més, supeditada als recursos econòmics i a la nostra classe social: ja abans d’haver d’afrontar els preus abusius de les matrícules universitàries, hem de fer front a una primera barrera en el seu accés.

No tenim una igualtat d’oportunitats real, només se’ns exigeix ser les millors per no quedar-nos fora; aquelles amb més recursos paguen acadèmies privades, i amb unes notes de tall cada curs més elevades veiem com moltes estudiants amb menys recursos veuen barrat el pas a la universitat pública. En aquest sistema competitiu en l’accés a la universitat se’ns espera en carreres competitives i sol·licitades al mercat, mentre se’ns menyspreen de forma sistemàtica, un cop més, les Humanitats i Belles Arts.

En aquests últims anys, doncs, no només no s’ha corregit la composició de classe de les universitats, que és clarament excloent de cara a la presència de la classe treballadora, sinó que encara ha fet més greu la situació. Estudiar significa també haver de tenir una despesa en transport, així com moltes persones han de viure fora de casa perquè viuen massa lluny del seu centre d’estudi: en aquests casos també podem comprovar l’impacte de la crisi econòmica, on moltes estudiants han de renunciar a seguir cursant els seus estudis a causa de la insuficiència de beques i d’altres ajudes i serveis, com una major disponibilitat d’habitatges socials amb preus especials per estudiants.

En agreujar aquesta situació no només hi ha contribuït l’impacte de la crisi econòmica, sinó que l’aplicació de reformes del model universitari com el Pla Bolonya o el Decret del 3+2 també han tingut un paper central. Malgrat poder afirmar que l’aplicació del Pla Bolonya ha tingut algun impacte positiu (com el progressiu millor finançament del programa Erasmus o la possibilitat d’homologar carreres en els diversos països europeus), en general la incorrecta aplicació ha tingut com a conseqüència directa l’augment de preus a causa de la divisió de la carrera universitària en grau i màster (essent l’oferta de màsters públics una opció escassa i cara), la gran pujada de preus de les matrícules universitàries en menys de deu anys (una llicenciatura costava uns 600 €/any i un grau uns 2.000 €/any). Així com l’establiment d’una avaluació continuada que s’ha demostrat mal dissenyada i que implica una major implicació en nombre d’hores de l’alumnat, dificultant poder compaginar els estudis i un lloc de treball.

En el cas del Decret del 3+2, trobem que el govern espanyol, amb la complicitat del Govern de la Generalitat, ha aprofundit en la divisió de la carrera universitària en dues etapes, convertint el grau en un estudi generalista que fa imprescindible l’especialització de la mà d’un màster, encarint de nou els preus universitaris, afegint-hi l’enduriment de les condicions d’accés a les beques i un nou augment dels preus universitaris, amb la finalitat d’expulsar les classes treballadores de la universitat i afavorir a les universitats privades, que ja compten amb un 33% dels alumnes en el cas dels màsters per culpa de la poca diferència dels preus i a l’elitització d’aquests estudis.

A Catalunya es va crear la Beca Equitat, una vegada començada l’aplicació del Pla Bolonya, com a resposta de la Generalitat a la mobilització estudiantil contra la pujada de taxes, amb l’únic objectiu de parar-la. La van plantejar com una beca que havia de contribuir a la tarifació progressiva de les matrícules universitàries depenent de la renda familiar de les matriculades: a la pràctica, els 6 trams establerts no funcionen, la majoria d’estudiants es troben en els trams 1, 2 i 6, a causa dels complicats i llargs processos burocràtics que implica.

En aquest context, les conseqüències de la simbiosi entre el Pla Bolonya i la pujada dels preus públics portada a terme per la Generalitat el 2012 van significar que, mentre part de la classe treballadora es va veure exclosa de la Universitat per no poder fer front als preus desorbitats dels graus, les elits van poder treure profit d’un sistema que beneficiava a qui podia pagar per rebre títols.

Darrerament, hem vist com el moviment estudiantil català és una força mobilitzadora amb molta capacitat. La lluita contra l’aplicació del Pla Bolonya fou la mostra més clara: mitjançant la coordinació de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP) es van realitzar mobilitzacions massives que foren acompanyades d’ocupacions de facultats, de rectorats i altres accions que, malauradament, no van aconseguir evitar aquesta (contra)reforma, però sí que van aconseguir millores que venien de la mà de les mateixes universitats (com la reavaluació en comptes de la segona convocatòria o el pagament fraccionat de les taxes).

Més recentment, l’any 2015 s’aprovava el “Decret 3+2”, que culminava el procés de Bolonya: la pressió al carrer, juntament amb el temor dels rectorats universitaris catalans que s’aprovessin graus mal planificats, va aconseguir l’aprovació d’una moció que “suspenia” l’aplicació d’aquest model per a 2 anys. Esgotats aquests dos anys, veiem com les universitats s’han llençat a obrir noves titulacions amb aquest format -com la Universitat Autònoma amb graus de tres anys com Estudis de Gènere o Història, Economia i Política.

Posteriorment a aquest decret, es va iniciar el cicle d’una reivindicació que s’havia anat donant amb anterioritat i, especialment, després de la pujada de preus d’Antoni Castellà el 2012: la gratuïtat de la universitat. Durant el curs 2016-17 es va aprovar al Parlament una moció que instava al Govern a aplicar una rebaixa del 30% de preus, reivindicació que va protagonitzar les demandes del moviment estudiantil aquell curs.

A l’escenari post-Bolonya, és clar, existeix un ofegament del sistema públic universitari amb un endeutament de les universitats públiques, on tenim les matrícules universitàries públiques més cares de l’Estat Espanyol, i de les més cares d’Europa. La implantació del sistema d’avaluació continuada com a forma d’explotació de la vida de l’estudiantat implica la impossibilitat d’accedir a la universitat pública compatibilitzant els estudis amb una feina. En aquest context, és més necessària que mai la tasca que pot realitzar un moviment estudiantil viu a les universitats catalanes. La classe treballadora no es pot veure exclosa de l’educació superior pública a Catalunya.

Són també dos elements importants a l’hora d’entendre el model universitari català les pràctiques de les diferents carreres, així com el procés de mercantilització de la mateixa universitat: mentre les alumnes es matriculen a una assignatura per tal de poder fer pràctiques (és a dir, paguen), a moltes carreres les pràctiques no són remunerades o no són adequades per posar en pràctica tot allò que s’aprèn a la carrera. De la mateixa manera n’hi ha d’altres que tenen atribuïda una retribució molt baixa i que serveixen a les empreses per substituir un lloc de feina d’una treballadora. Cada vegada més ens trobem davant la mercantilització de l’educació, que enfoca la formació de les estudiants a les necessitats de les empreses i no al desenvolupament de les facultats personals de l’estudiantat. Això té també un impacte en l’equilibri de forces entre la docència i la recerca.

Aquesta mercantilització de l’educació es pot comprovar també en la constant presència de moltes empreses privades als campus universitaris -com ha sigut durant el darrer curs acadèmic Amazon a la Universitat Autònoma-, així com el lligam entre bancs i les universitats -lligant, en moltes ocasions, les targetes de la universitat amb comptes bancaris. A això se li suma com moltes ofertes de feina que s’ofereixen als campus estan externalitzades i són totalment precàries. És aquest model laboral, que es reprodueix a la societat capitalista actual, el que volem també dins de la comunitat educativa?

I la precarietat no només la viuen les estudiants, també és el dia a dia del Personal d’Administració i Serveis i el Personal Docent Investigador. A partir del curs 2010-2011 es va patir una caiguda en picat a les plantilles universitàries: en els últims cursos, els efectius docents i investigadors s’han reduït vora un 23%. Aquesta caiguda es deu a les mesures d’austeritat imposades des del Ministeri d’Hisenda, que feien que de cada 10 docents permanents que es jubilaven només un era substituït: la no-reposició d’aquestes vacants ha suposat que professors i joves investigadors s’hagin vist obligats a deixar la universitat, fent present una desmotivació alarmant.

La no-reposició ens porta a una progressiva disminució de la presència de personal docent i investigador jove, i un progressiu envelliment de la plantilla preocupant: el 66% dels docents i investigadors de les universitats catalanes tenen ja entre 45 i 65 anys, i un 36% són majors de 55. Un exemple és la UB, on la mitjana d’edat del professorat titular és de 58 anys. Alhora, aquest envelliment també es comença a produir en les plantilles de personal d’administració i serveis. Davant d’aquesta situació, es produeix una reducció de la qualitat de la universitat catalana. No només en l’àmbit de la recerca, sinó també en la docència: que molts cops es resisteix a aplicar nous mètodes d’ensenyament i la sobrecàrrega de feina per les docents no substituïdes que han de suplir les seves companyes. Per tant, és evident que cal una renovació de les plantilles universitàries i que aquesta vindrà acompanyada de canvis tant en les formes d’ensenyar com de l’oferta de titulacions, per ajustar la universitat a les professions que encara no existeixen.

La figura del professor funcionari representa només un 37% al llarg del període 2004-2015; per tant, veiem que ha augmentat la temporalitat dels contractes. Segons el Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, als centres propis de les universitats públiques catalanes hi ha un 44,2% de professorat associat, del qual un 42,34% són dones i un 57,66% homes: això fa que es superi àmpliament el percentatge màxim permès de PDI temporal, que és del 40% del total del personal docent i investigador. Les retallades en professorat associat, en personal ajudant i en personal lector són els motius que expliquen els canvis, ja que hi ha part del professorat temporal i a temps parcial que està portant a terme tasques que haurien de ser de professorat titular.

Les formes perverses de contractació i la situació salarial decreixent sovint han estat explicades com una conseqüència més de la crisi econòmica, però el procés de normalització de la precarietat dins de les universitats catalanes demostra cap a on avança el model universitari: se’ns mostra una universitat de mercat, amb menys funcionaris i amb plantilles més inestables, on proliferen els contractes de baixa retribució i durada –ho demostren l’increment de falsos associats i el canvi de tendència en els contractes predoctorals. Això trenca el model social de la universitat i camina cap a la concepció de l’educació com a inversió, i del docent com a cadena de transmissió subjecta als interessos econòmics del moment.

Finalment, i tal com succeeix amb la majoria de casos, és molt necessari també fer una anàlisi des de la perspectiva de gènere. Malgrat ser més dones que homes les persones matriculades a les universitats, la realitat de les dones al món universitari segueix una pauta semblant a la de la societat en general, on el sostre de vidre afecta no només en el nombre de dones catedràtiques, sinó que també és quelcom visible en la presència de dones en els càrrecs destacats dins els organigrames -rectores i deganes- o seguint la seva carrera acadèmica a les universitats -la presència femenina cau a mesura que s’avança en els estudis-, així com en el paper de la dona dins els plans d’estudis, quedant sovint en un segon pla o invisibilitzades.

La proposta de la JCC per a Universitat és:

Consecució d’una universitat pública, en català, gratuïta i de qualitat, inclusiva, feminista i sostenible.

Augmentar la docència universitària en llengua catalana. Augmentar el nombre de ponències, xerrades, seminaris, etc. en llengua catalana. Treballar per a promocionar l’ús i la redacció de manuals, llibres i altres textos en llengua catalana, així com augmentar el nombre de traduccions de textos acadèmics en llengües estrangeres al català.

Reversió de les mesures perjudicials de Bolonya a Catalunya: recuperació per defecte de la segona convocatòria a tots els graus i màsters de les universitats i institucions públiques, dret que es va veure afectat amb la implementació dels graus en detriment de les antigues llicenciatures i diplomatures. També demanem la regularització dels títols universitaris en l’àmbit estatal per evitar la liberalització i mercantilització de graus i màsters, així com la regulació en l’elecció del tipus d’avaluació (sigui única o continuada) per tal d’adaptar-la a la situació individual de l’estudiantat, fet que permeti la conciliació de la vida acadèmica amb la vida personal o professional.

Contractes de pràctiques remunerats i adequats al pla d’estudis. Desaparició dels convenis de pràctiques, per utilitzar la figura del contracte en pràctiques amb condicions salarials dignes.

Governança democràtica a les institucions universitàries, on tots els col·lectius de la universitat -estudiants, PAS i PDI…- formin part de les decisions i estableixin diàlegs constants.

Renovació de les plantilles universitàries i posar fi a la precarietat del professorat. Augmentar la taxa de renovació del PDI i del PAS. Assegurar la promoció del professorat temporal, especialment predoctorals i associats, acompliment de la LOM-LOU en matèria de professorat a temps parcial. Acompliment del nou EPIPF.

Finançament dels estudis extracurriculars, com l’estudi de llengües estrangeres, tot creant escoles oficials públiques, econòmiques i de qualitat. A part, aquestes s’han d’integrar com a assignatures optatives dins els mateixos graus. Entenem que si el domini d’aquestes competències són un requisit per a l’obtenció del títol universitari, les institucions haurien d’oferir una formació competent i de qualitat que en permeti l’adquisició.