6. Per un feminisme revolucionari i de classe – Joventut Comunista de Catalunya

6.1. Feminització de la pobresa

El concepte “feminització de la pobresa” fou creat durant la crisi de la dècada de 1970 per explicar el major creixement de la pobresa entre la població femenina en relació amb la masculina, incorporant així la perspectiva de gènere als estudis sobre la pobresa. Segons dades de l’ONU, en el tombant de segle la majoria de les persones que vivien amb un dòlar o menys al mes eren dones; vint anys després, també en plena crisi global del sistema econòmic capitalista, i immersos en el procés de desmantellament de l’Estat del Benestar creat en les últimes dècades del segle XX en països com el nostre, les possibilitats de caure en la pobresa segueixen essent majors entre la població femenina que entre la masculina.

El març de 2020, un 16,2% de les dones es trobava a l’atur en l’Estat espanyol, a més de sofrir més la temporalitat en els contractes laborals. Cal no oblidar, a més, l’impacte a la crisi socioeconòmica de la pandèmia del coronavirus tindrà en la classe obrera femenina en els pròxims mesos o fins i tot anys.

El procés de crisi econòmica actual, ben entrat el segle XXI, ha impactat amb força sobre les condicions laborals de la població femenina. Així, les dones són abocades a ocupacions poc remunerades i socialment poc reconegudes, com la neteja o els serveis domèstics o fins i tot es poden veure obligades a exercir la prostitució com a únic mitjà de subsistència. A més, el desmantellament de l’Estat del Benestar al qual estem assistint, fruit de les teories econòmiques neoliberals, fa més inestable i precària la situació laboral de les dones que en el seu moment van incorporar-se al sector públic. L’aplicació de polítiques liberals i neoconservadores que aposten per la no-intervenció de l’estat, així com l’impacte de la moral tradicional, fan recaure sobre les dones de la família aquells serveis socials que anteriorment oferia l’estat. La seva dependència econòmica respecte dels homes de la família augmenta, així com ho fa també el risc de patir la pobresa i l’exclusió social.

Moltes d’aquestes activitats laborals a les quals s’han dedicat les dones tradicionalment són sovint, com ja hem dit, laboralment precàries i socialment infravalorades. Aquesta situació va experimentar certs canvis a partir de la dècada de 1980 quan, gràcies a un millor accés de les dones al sistema educatiu, aquestes van incorporar-se massivament en els sectors d’ensenyament i sanitat. Així doncs, la segregació ocupacional, que distribueix certes professions segons el gènere, s’ha mantingut malgrat la promoció laboral de part de població femenina, que a la vegada l’ha lligat al destí dels serveis públics proporcionats per l’Estat del Benestar. En el sistema capitalista, doncs, s’han reproduït els tradicionals patrons socioculturals patriarcals que releguen les dones a les feines domèstiques, l’atenció i cura de persones grans o malaltes i l’educació i socialització de menors. Entendre, per tant, que el capitalisme es nodreix de la dependència de la dona front l’home, i la relega a la feina domèstica i a les tasques de cura. Aquesta situació evidencia la necessitat del sistema de “conquerir el cos de la dona perquè el capitalisme depèn d’ell” tal com diu la Silvia Federici. Això connecta directament amb la necessitat del capitalisme de relegar la dona a la reproducció i, per tant, a la creació de mà d’obra, pal de paller del seu funcionament.

Llavors, no és només que les dones tinguin més difícil accedir a millors llocs de treball al llarg de la seva carrera professional (i així, per tant, trencar el famós “sostre de vidre”), sinó que a més segueixen encasellades en els rols propis de l’àmbit domèstic, que obstaculitzen la seva participació en les esferes públiques de la societat (l’anomenat fenomen “sòl enganxós”).

Cal reivindicar que, en el moment que les dones volen aconseguir aquesta independència econòmica respecte de la parella, es troben amb el fenomen de la “doble presència” on no només són responsables de la seva feina professional, sinó també del treball domèstic. On el seu rol com treballadora assalariada queda relegat a un segon pla, com un treball complementari que, en tot cas, ha de ser compatible amb les anomenades labors reproductives. Això encara suposa un obstacle per assolir la conquesta de la nostra autonomia.

Com a resultat de tot aquest procés, les dones seran cada vegada més dependents econòmicament i més susceptibles de patir pobresa. Com hem vist, la feminització de la pobresa es deu, en gran part, a la constant posició desfavorable de la dona en el mercat laboral, i també a altres factors com poden ser l’augment de llars monoparentals, on la dona exerceix de cap de família, o les reticències de les empreses a l’hora de contractar dones que podrien reclamar aviat la baixa per maternitat. Existeixen factors diversos que mostren la configuració de les discriminacions per raó de gènere, i les que es deriven de l’estatus social que resulten en un major risc de pobresa entre les dones que entre els homes. Aquestes discriminacions laborals i econòmiques augmenten en els casos de col·lectius de dones més vulnerables, sotmeses a altres opressions, com les dones trans, migrades i/o racialitzades.

6.2. Dret al propi cos. Llibertat afectivo-sexual

Un element important de la lluita feminista és el dret a decidir sobre el propi cos. Això inclou el dret a totes les persones a escollir amb qui es té relacions afectivo-sexuals, sempre en un marc consensuat i en el qual no només “no és no”, sinó que hi ha d’haver un acord desitjat entre les persones implicades.

La irrupció del debat sobre el consentiment en els últims anys ha estat possible gràcies a la lluita del moviment feminista, i és molt important, ja que ha permès la sortida del marc conceptual del “consentiment” per parlar del desig: la definició de l’acció de consentir és, de fet, “permetre a una persona que faci quelcom o no oposar-se que ho faci, especialment per considerar que l’acció és negativa”. En consentir les relacions sexuals, estem remarcant les relacions de poder que hi ha en elles i, per tant, la desigualtat; les relacions no consensuades són, realment, violacions per se. En canvi, parlar del desig és parlar de quelcom recíproc entre iguals, i comporta que és implícit en sí. Parlar de com “només sí és sí” és crucial a l’hora de reivindicar el dret al propi cos i la llibertat afectivo-sexual.

També creiem important fer constar, com les joves i adolescents encara es veuen sota la pressió social que envolta la pèrdua de la virginitat. És un terme estretament vinculat a la idea d’amor romàntic, que encara es manté als nostres dies i que a més es troba socialment acceptat. Molts cops les joves no són plenament conscients de l’objectivització que això comporta cap a la dona. De fet, està tan integrat en la nostra manera de pensar i la nostra cosmovisió que ho podem trobar al Diccionari de la Llengua Catalana, on en una de les entrades emprades per a dona s’estableix que és “persona del sexe femení que ha practicat l’acte sexual”, acte sexual com a acte cisheterosexual.

Alhora que defensem les relacions no-heterosexuals, també defensem trencar la normativitat imposada pel cisheteropatriarcat de relacions basades en l’amor romàntic, entenent-lo com un conjunt de mites i estereotips basats en una profunda toxicitat. Aquestes normes de relacions sexuals promouen la cosificació de les dones, que juguen un rol passiu on el plaer dels homes està per sobre del d’elles, promovent la figura de la dona com a objecte sexual. A més, el sistema capitalista cisheteropatriarcal nega qualsevol forma de família que no sigui la tradicional per la seva necessitat de reproduir la força de treball.

Hem de subratllar també la llibertat reproductiva, on la dona és l’única i absoluta propietària del seu propi cos, i pot decidir lliurement tenir o no tenir fills i, en cas que vulgui tenir-los, escollir amb qui, quants i en quin moment els vol tenir. Això inclou la capacitat de la dona d’interrompre l’embaràs i la llibertat de fer servir mètodes anticonceptius si és la seva elecció, així com la píndola de l’endemà. Actualment, l’avortament en l’Estat espanyol es troba regulat per la Llei 2/2010 de salut sexual i reproductiva i de la interrupció voluntària de l’embaràs aprovada pel govern del PSOE de José Luis Rodríguez Zapatero. Durant el govern del PP de Mariano Rajoy, aquesta llei va intentar ser reformada per a portar-la a una situació similar a la del model de llei de 1985, segons la qual les dones havien d’al·legar motius per a justificar la seva decisió d’avortar. Això va suscitar una gran protesta popular que va culminar amb la dimissió del ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón. Finalment, en 2015 el Gobierno va aprovar un dels punts d’aquesta contrareforma: que les menors d’edat necessitessin el permís dels tutors legals per a poder avortar.

Com a dones joves hem de fer èmfasi en la importància de l’educació afectivosexual, gairebé nul·la en l’educació secundària i plantejada simplement com a prevenció de l’embaràs i de les malalties de transmissió sexual (MTS), a més d’ignorar les relacions no heterosexuals. Com a Joventut Comunista de Catalunya, reclamem una educació afectivosexual a tota l’educació secundària que visibilitzi totes les orientacions com a vàlides i informant de la prevenció de les MTS en totes elles. Aquesta educació ha d’estar molt centrada en l’afectivitat per facilitar la prevenció i detecció de patrons tòxics en les relacions afectives entre els i les més joves. És necessària, també, l’adopció de recursos per a l’orientació i la teràpia psicològica en matèria de relacions sexoafectives, així com en la pedagogia que atribueixi més responsabilitat afectiva als homes.

També exigim l’accés garantit als mètodes anticonceptius, a un sistema sanitari que garanteixi la nostra salut sexual i a l’avortament lliure i gratuït.

6.3. Feminisme i coeducació

Les aules dels centres educatius han de ser elements principals de la coeducació i la inclusió per trencar amb la invisibilització de les dones. Actualment encara hi ha una manca de presència de referents femenines als plans docents, eliminant-nos de la història i la ciència. Necessitem una educació que trenqui amb la invisibilització de les dones al món acadèmic i que erradiqui els estereotips de gènere respecte a les diferents branques del coneixement.

Ens reafirmem també en el nostre compromís amb l’educació laica, assenyalat en l’apartat “5. Per l’educació pública”: la influència misògina de la religió és molt potent en la nostra societat, i lluitarem perquè la infància i adolescència pugui accedir a una educació lliure d’aquesta càrrega tan profundament patriarcal.

Com amb l’educació infantil i primària, hem de defensar la implantació d’una educació sexoafectiva inclusiva en totes les etapes de l’educació secundària, que no parteixi d’un punt de vista cisheteronormatiu i coitocentrista, que no fomenti la idea tòxica d’amor romàntic i que tingui perspectiva feminista. L’educació sexual, a més, ha de tenir una dedicació horària que permeti resoldre totes les inquietuds de les estudiants.

6.4. Mercantilització del nostre cos

6.4.1. Prostitució

La prostitució s’inclou dintre del sistema patriarcal com una de les majors expressions de violència masclista i desigualtat entre homes i dones. La major part de les dones obreres que es veuen forçades a prostituir-se pertanyen a col·lectius especialment vulnerables, com poden ser dones immigrants, racialitzades o trans. Això subratlla l’intrincat teixit cisnormatiu i racista del sistema patriarcal i capitalista.

Hem de fer, doncs, una anàlisi emmarcada en el context del capitalisme, el sistema patriarcal i la divisió sexual del treball, allunyant-nos de les concepcions neoliberals que intenten individualitzar els comportaments, tot evitant fer una anàlisi de la desigualtat estructural que existeix en la cosificació de les dones. El fet que el petit percentatge d’homes que exerceixen la prostitució ho facin, tenint com a “clients” a altres homes, és una altra reafirmació de la visió androcèntrica de l’organització social del mercat i de la sexualitat.

A l’Estat espanyol la prostitució és una pràctica no regulada, és a dir, alegal. D’ençà que el PSOE va reformar el Codi Penal el 1995, va suprimir qualsevol tipificació com a delicte el negoci de la prostitució excepte per menors d’edat i aquelles que ho fessin de manera no consentida. Es diferenciava, doncs, la prostitució lliure de la forçada. No obstant això, defensar com una elecció personal no forçada (entenent que sota el capitalisme i el patriarcat, mai és lliure del tot) aquesta activitat, implica fer còmplices a les dones amb el sistema de dominació, coacció i violència masculina, trivialitzant el fenomen massiu del tràfic de dones i les sistemàtiques violacions de drets humans que pateixen, les quals molt poques vegades s’arriben a denunciar. Ens trobem, doncs, amb un marc legal on aquell qui explota sexualment a altres persones no està infringint la llei. No obstant això, en el document de preacord de govern entre el PSOE i Unidas Podemos de novembre de 2019, es prometia “erradicar el tràfic de dones amb fins d’explotació sexual” i una Llei integral “que incorpori mesures de prevenció i persecució” contra les xarxes de tràfic de dones i nenes que són “obligades a exercir la prostitució” a l’Estat espanyol. D’aquesta manera, no obstant, s’invisibilitzaque la situació no acaba amb les persones que pateixen aquesta violència sinó que les persones a càrrec seu (família) en pateixen les conseqüències.

Sent freqüentment les prostitutes víctimes de violacions, abusos sexuals, diverses vexacions i humiliacions, o fins i tot, assassinats, és necessari analitzar l’estructura i la simbologia patriarcal que sustenta la prostitució, on es crea un tipus de societat explotadora amb persones que es lucren amb el cos d’altres. Moltes anàlisis només es fixen en la figura de la prostituta, arribant a criminalitzant-la i sense analitzar que és la víctima dins d’aquesta estructura, i invisibilitzant la responsabilitat dels clients, prostituïdors i proxenetes que perpetuen i reprodueixen el seu poder social i econòmic, desposseint la dona de la seva pròpia sexualitat en servir únicament als plaers sexuals masculins.

Entenem la prostitució com una forma d’esclavitud i explotació humana dins del sistema patriarcal de subordinació sistèmica de la dona i d’altres col·lectius que es dediquin a la prostitució. Per tal, doncs, d’implementar polítiques públiques actives de cara a erradicar la prostitució, cal discernir els desequilibris estructurals socials, econòmics, polítics i les relacions sexuals de poder entre dones i homes que formen el context d’aquestes decisions. Tot i que la prostitució és anterior al sistema capitalista, n’és una part fonamental d’aquest, i no es pot deslligar la seva anàlisi d’aquest sistema econòmic que es basa en l’explotació, la precarietat laboral, la pobresa i la fam, origen de la major part de la prostitució actualment.

Molts cops, estant d’acord amb el diagnòstic, s’han produït diferents posicionaments tractats moltes vegades d’una forma excloent i contradictòria. Entenent que és un fenomen complex on les solucions no són de cap manera simples, i analitzant des del feminisme marxista que la prostitució és una explotació de classe i de gènere, adoptem una postura abolicionista on la lluita per a l’erradicació de la prostitució s’englobi en un conjunt de polítiques públiques actives que vagin a l’arrel de les causes socioeconòmiques que la configuren, promocionant polítiques d’igualtat d’oportunitats per a dones i homes, creant condicions laborals i socials i d’inserció laboral de dones que exerceixen la prostitució que evitin aquesta situació d’exclusió social i estigmatització. S’ha de promoure l’accés de les dones que exerceixen la prostitució a la totalitat de drets socials, així com desenvolupar polítiques de prevenció i sensibilització d’aquesta forma d’esclavitud, on s’inclou el massiu bombardeig mediàtic de missatges sexistes que fomenta aquesta cultura de cosificació de la dona.

Per a atènyer aquest objectiu, cal que el discurs deixi ben clara la distinció entre l’abolicionisme de la prostitució, que pretén eliminar-la com a pràctica, negoci i institució, i el prohibicionisme, que criminalitza i persegueix a les persones que es prostitueixen. La popularment anomenada “putofòbia”, que imprimeix en les prostitutes una forta estigmatització, crea al voltant de la prostitució un conglomerat de consignes i estereotips sexistes, que es traslladen al comportament de les dones en general, tractant-les amb paternalisme i menyspreu.

6.4.2. Indústria pornogràfica

D’altra banda, si fem una anàlisi del món de la prostitució i de tot el que envolta, les seves xifres i l’abast de les víctimes que la pateixen, així com la violència amagada i objectivació sexual de la dona que porta darrere, és important que també parlem del món de la indústria pornogràfica, ja que “la pornografia educa al públic masculí”.

El que entenem actualment per pornografia és un concepte que ha anat variant amb el llarg dels segles. La representació sexual del cos humà i la seva activitat sexual és quelcom que s’ha produït des de l’Antiguitat (en són d’exemples al món occidental els casos de Grècia i Roma, però també a l’Amèrica precolombina i a l’Índia), però aquesta representació va viure un profund canvi amb la Revolució Francesa i l’entrada de la “modernitat”: fou llavors quan aquestes representacions explícites de les activitats sexuals van començar a tenir com única funció social l’estimulació sexual dels consumidors, i és que durant l’Antiguitat tenia un punt religiós en ressaltar la fecunditat i en l’Edat Mitjana un de polític en la ridiculització del clergat.

Amb el canvi d’objectius de la pornografia contemporània, i la intensificació de les dinàmiques capitalistes i patriarcals, hem de remarcar la importància del poder masculí en les relacions sexuals que es reprodueixen: així, actualment, des de l’abolicionisme es concep la pornografia com una pràctica política de domini i que viola els drets civils de les dones, en reproduir violència cap a elles. La pornografia reflecteix una sexualitat deshumanitzada i basada en la dominació de l’home sobre la dona, molt diferent de la sexualitat basada en l’afecte i desig entre iguals. Aquesta, a més, s’ha construït al voltant del tràfic, la prostitució, els abusos físics i les violacions. Aquesta visió de la sexualitat, a més, és el primer contacte que tenen molts adolescents amb el sexe, fent la funció d’educació sexual que s’hauria de portar des de les famílies i el sistema educatiu; una visió androcèntrica, cisheterocentrista, misògina i extremadament violenta cap a les dones que, després, poden arribar a reproduir en les seves relacions reals amb les noies del seu voltant.

6.4.3. Ventres de lloguer

Finalment, els ventres de lloguer són també un exemple d’explotació del cos de les dones. La prostitució, la indústria pornogràfica i el negoci dels ventres de lloguer són tres àmbits que es troben en la intersecció entre el patriarcat i el capitalisme, amb la principal diferencia que mentre la prostitució busca el sexe sense reproducció, la gestació subrogada busca la reproducció sense sexe. A més, hem de tenir en compte que el treball d’una mare de lloguer no funciona per hores, a diferència de la prostitució, sinó que és un treball ininterromput. De la mateixa manera que les prostitutes, però, aquestes es veuen obligades a dissociar-se dels seus cossos com a mecanisme d’autodefensa mental; aquestes dones són forçades per la família a sotmetre’s a tractaments psicològics perquè siguin conscients que el nadó que estan gestant no és seu, i impedir-li desenvolupar afecte cap ell. Fins i tot s’ha plantejat que, en un intent per reduir aquest dolor psicològic a l’hora de renunciar a la criatura, les mares han de visualitzar-se a si mateixes com objectes. Moltes dones que han tingut una mancança de teràpia i suport emocional desenvolupen angoixa emocional durant el procés de subrogació, i són també més propenses a patir trastorns com per exemple depressió a l’hora d’entregar el nadó, a més de sentir dolor i fins i tot negar-se a entregar-lo.

Partits neoliberals com Ciutadans han intentat defensar la gestació subrogada com a mètode perquè les parelles d’homes cis homosexuals puguin tenir fills, aprofitant així per fer pinkwashing del seu discurs. La realitat és que gran part del suport que té la gestació subrogada ve per part d’homes i dones (sovint en una relació heterosexual) amb una bona posició econòmica que no volen recórrer a l’adopció. Moltes vegades, les dones que pareixen són racialitzades i de països amb greus problemes econòmics, donant-li així un evident tint racista i colonialista a la gestació subrogada.

La principal defensa que té la gestació subrogada és que estar en contra d’ella significa no permetre la reivindicació de les dones sobre els seus propis cossos, impedint-los ser mares de lloguer si així ho volen,argument que es pot comparar a la llibertat de la dona per exercir la prostitució i fer el que vulgui amb el seu pròpi cos. La qüestió és el fet que les principals víctimes dels ventres de lloguer són, com hem indicat, dones obreres amb necessitats econòmiques, els cossos de les quals mercantilitza la unió del sistema capitalista i el patriarcat. Això les acaba convertint en “recipients” de famílies adinerades que volen, però no poden o prefereixen no experimentar el procés de l’embaràs, tenir descendència biològica. Tan bon punt s’està en una situació de necessitat, que porta a algú a actuar de determinada manera perquè necessita alguna cosa, en aquest cas diners per sobreviure, aquesta acció no és lliure (de la mateixa manera que passa amb la prostitució). Els factors socioeconòmics de l’individu el condicionen a realitzar o no determinada acció.

Un altre dels arguments que utilitzen qui volen regularitzar aquesta pràctica és que l’adopció té un procès massa llarg, complicat i burocràtic; i que el seu dret a ser pares no es pot veure negat per aquest procediment. La realitat és que ser pare o mare no és un dret, és un desig. Per qui té el desig de tenir descendència i no pot fer-ho naturalment existeix l’adopció, que no utilitza el cos de ningú i que li dóna una nova vida a una persona mancada de progenitors. Si el problema és el procediment, la solució no són els ventres de lloguer, és canviar el procediment.

Com a comunistes hem de situar-nos en contra de qualsevol mena d’explotació, en aquest cas reproductiva i sexual, i davant dels ventres de lloguers ens hem de posicionar en contra, tenint sempre present que les principals víctimes d’aquest tipus de mercantilització corporal són dones de classe obrera.

6.5. Violències masclistes i l’extrema dreta

El masclisme és el conjunt d’actituds que defensen el paper inferior de la dona (normalment relegada a l’àmbit privat) en contraposició al de l’home (al qual “se li permet” la incidència en l’esfera pública), utilitzant el vocabulari, les actituds i tots els altres mitjans que es posen a disposició de les persones d’acord amb el seu gènere. El dia a dia en aquesta societat cisheteropatriarcal demostra que aquestes tendències no han minvat en els darrers anys, sinó que en la conjuntura actual, s’incrementen i es fomenten.

La violència masclista, segons la llei 13/2007, de 26 de novembre, de Mesures de Prevenció i Protecció Integral contra la Violència de Gènere, és “tota conducta que atempta contra la dignitat i integritat física i moral de les dones pel fet de ser-ho, com a manifestació de la discriminació, la situació de desigualtat i les relacions de poder dels homes sobre les dones”. Les dones patim violència masclista (o, per ser més precises, violències masclistes) en diferents àmbits de la nostra vida, des de les formes més subtils fins a les més extremes: el patriarcat es construeix des de les expressions més aparentment innòcues, que es van acumulant i donant lloc a unes dinàmiques que acaben col·locant-nos sempre a les dones en el blanc d’actituds i comportaments violents.

La violència contra les dones pot ser física (arribant fins i tot al feminicidi), econòmica, psicològica (on s’inclouen les amenaces, intimidacions i coaccions) i sexual, tant en la vida pública com en la privada, o fins i tot en l’àmbit sanitari, com la violència obstètrica, basada en el menyspreu del sistema sanitari als problemes de salut de les dones, ignorant-los o tractant-los de manera deshumanitzadora. El treball, la família, la parella, les relacions socials, les institucions polítiques… en tots els àmbits ens trobem que ser dona representa per a nosaltres un desavantatge, quan no representa un perill. Quan, a més, se li afegeixen factors com ser migrada o no complir amb la cisheteronorma, el risc de patir violència(es) és encara major.

Un exemple d’aquest risc són les dones migrades que treballen sense contracte ja que per la seva situació administrativa, si són assetjades sexualment no poden denunciar perquè si ho fan, a més de perdre la feina, els hi obriran un expedient sobre estrangeria que pot acabar amb la deportació.

No podem deixar de subratllar la greu amenaça que suposa per a nosaltres, com a dones obreres, la normalització de l’extrema dreta a les institucions, com l’arribada de VOX a la tercera força política de l’Estat espanyol en les eleccions generals del passat 10 de novembre de 2019, any en què es va arribar a l’esgarrifosa xifra de 99 feminicidis registrats a l’Estat. VOX combina totes les postures reaccionàries que la dreta fa dècades que enarbora com a senyal d’identitat en partits conservadors com el PP, ara d’una forma molt més embravida i descarada. El blanquejament del seu ideari per part dels mitjans de comunicació, amb el consegüent altaveu i plataformes mediàtiques que això els suposa, ha aconseguit que posicions obertament masclistes, LGTBfòbiques i racistes siguin considerades una opció política més, i no un enorme atemptat contra els drets fonamentals dels éssers humans.

En els últims temps hem vist com es deslegitimava la lluita feminista més encara del que ja es va intentar deslegitimar en el passat. S’han propagat discursos racistes i xenòfobs disfressats d’una suposada “preocupació per la dona”, com quan membres de VOX diuen que la majoria d’agressions sexuals en l’Estat espanyol són comeses per immigrants, cosa que és falsa i que hauria de ser combatuda com la propaganda racista i reaccionària que és. L’imaginari col·lectiu es crea a partir dels relats mediàtics, construïts, com no podia ser d’una altra forma en la societat masclista en la qual vivim, en funció d’uns interessos patriarcals que generen tota mena de violència cap a les dones. Alhora, s’ha construït un ideal de “transgressió política”, “d’inconformisme amb el sistema” i del que és “políticament incorrecte” al voltant del discurs hegemònic reaccionari: masclista, racista i LGTBfòbic. Així, aquest discurs que es vesteix de desobediència cap a l’statu quo cala en una part de les generacions més joves, quan, en realitat, no és més que l’intent de resistir a les empentes pel canvi per les quals està lluitant el feminisme. L’acusació d’snowflakes o “ofendiditos” a la dissidència i a qui denuncia discursos d’odi és un exemple de com des de la classe política més retrògrada, com ha sigut estàndard Donald Trump als EUA, i part del món cultural i de l’oci, intenten que res canviï. De fet, és preocupant com l’alt-right -que és un grup heterogeni d’ideologies de dreta i extrema dreta d’origen estatunidenc que rebutgen aquells conservadors que, segons la seva visió, han assumit ideals considerats progressistes o neoconservadors- ha agafat tanta empenta a les xarxes socials massificades per adolescents, com són YouTube, Tik Tok i Reddit, i com molts influencers i personatges famosos entre les i els joves difonen aquests discursos als seus vídeos i publicacions.

El moviment feminista actual és tot un moviment de masses, amb una notable incidència en l’agenda política, que aglutina diferents sectors socials i culturals i que és clau i imprescindible per afrontar amb èxit la batalla democràtica i unitària contra l’extrema dreta. Això no vol dir, però, assumir els discursos del feminisme liberal fomentat pel capitalisme, o el purplewashing, és a dir, disfressar d’apoderants i feministes els discursos individualistes i neoliberals de les institucions capitalistes. Al contrari: hem d’aprofitar la creixent consciència feminista a la població per fer arribar el nostre discurs revolucionari, que lluita per l’alliberament de les dones obreres en tots els àmbits de la vida, a totes les esferes possibles.

Des de la JCC continuarem treballant per portar el nostre feminisme revolucionari i de classe a tots els racons en els quals com a dones de la classe proletària necessitem que estigui present. Als nostres llocs de treball, les nostres aules, les nostres famílies, les nostres relacions sexo-afectives, els nostres cercles d’amistats, les nostres formes d’entreteniment, els nostres espais de militància política i social: la violència masclista no és qüestió de broma i lluitarem tot el possible per a erradicar-la d’una vegada per sempre. Prendre consciència de la pròpia opressió com a dones o de la pròpia posició patriarcal “superior” com a homes està en mans de cada persona. L’apoderament de les oprimides o la cessió de poder de qui gaudeix de situacions més favorables ha de ser una tasca col·lectiva. La lluita feminista no és un annex o una nota a peu de pàgina: és un prisma des del qual plantejar-nos la base de la nostra militància i compromís amb la cerca de la justícia social. Recordem: “sense les dones no hi ha revolució”.

6.6. Doble victimització: ser dona i immigrant

Ser dona i immigrant suposa una situació de triple discriminació. No només han de patir els abusos i violències que el patriarcat imposa a les dones, pel fet de ser-ho, sinó que pateixen el racisme i la violència institucional. Per això, hem de tenir clars tres variables que són clau en aquesta discriminació, que són: el gènere, la classe social i l’ètnia. Aquests factors donen lloc a situacions de desigualtat i vulneració social, domèstica i laboral que pateixen les dones immigrants.

La població d’origen immigrant, i especialment la població femenina -com ja s’ha comentat amb anterioritat- es troba conformant l’últim graó de l’estructura social i laboral del mercat de treball en l’Estat espanyol. Els processos socials, la reestructuració productiva de l’Estat, i l’ascens i consolidació de noves classes mitjanes han comportat que les dones immigrants en moltíssimes ocasions siguin treballadores vulnerables, enclaustrades en determinades feines i sectors laborals precaritzats. Unes transformacions que van produir que, d’entre altres, les tasques domèstiques i de cures, que tradicionalment anaven fent les dones a partir de la imposició dels rols de gènere, es mercantilitzessin mitjançant la contractació de mà d’obra externa a la família.

El gènere és un factor clau que determina i nodreix aquesta discriminació i violència que pateixen les dones, que genera situacions de precarietat econòmica, falta d’autonomia i altres obstacles per l’accés a drets econòmics, socials i culturals. L’existència de la divisió sexual del treball i de les feines tradicionalment representades per les dones en l’àmbit de la llar i de les cures, produeix una consideració per part de la societat que es tracta d’un estat naturalitzat de la dona. Aquesta representació discriminatòria afecta directament a les dones immigrants -sobretot les que es troben en situació irregular-, que és rebuda per la societat com a receptora de les tasques vinculades a la reproducció social, independentment del seu nivell d’estudis i de la seva experiència laboral prèvia.

Les dones immigrants, i sobretot les que es troben en una situació administrativa irregular, són particularment vulnerables, ja que es troben en una precarietat extrema caracteritzada per la inestabilitat, la falta d’un marc de protecció legal, salaris baixos, absència total de drets laborals i un temps de treball caracteritzat per jornades llargues i un ritme de treball accelerat.

També són víctimes de la violència institucional, ja que en posar en coneixement a les autoritats que han sofert alguna agressió, se senten novament violentades en trobar-se amb actituds d’indiferència, discriminació i inoperància de les institucions. Això es pot veure intensificat de manera increïble, en el cas de les dones immigrants amb una situació administrativa irregular, que troba obstacles constants a l’hora de demanar ajut, protecció, justícia o reparació després de patir qualsevol mena de violència. Això és causat per la Llei d’Estrangeria que les desprotegeix en casos de violència sexual (cosa que pot produir una expulsió del territori en cas de denunciar), dificultant l’exercici dels drets fonamentals d’atenció sanitària o l’obtenció de justícia i reparació.

Exigim un canvi de paradigma, a obligar a les autoritats d’estrangeria a considerar a aquestes dones com a víctimes de grans abusos de drets humans i no com a dones immigrants a sancionar. Cal crear lleis més específiques que protegeixin a les dones immigrants en situació irregular de tota mena de violència, fent-les sentir segures mitjançant un sistema de protecció integral que proporcioni serveis de suport i assessorament, atenció mèdica i psicològica amb seguiments adequats. No ha d’haver-hi diferències entre les dones natives i les estrangeres, mereixen els mateixos sistemes de protecció.

Des de la JCC no es dubtarà en condemnar qualsevol situació que evidenciï cap mena de discriminació o violència envers les dones migrades o racialitzades. Volem posar sobre la taula la realitat d’una llei d’estrangeria absolutament discriminatòria, que vulnera i impedeix una integració justa i humana de la dona.

6.7. Per un futur roig i violeta

Així, com és el futur pel qual, com a comunistes, lluitem? Cap a quin horitzó volem dirigir-nos? Com hem exposat i remarquem en la nostra lluita diària, el sistema capitalista és incompatible amb la vida i l’emancipació de la nostra classe, així com amb l’alliberament de la dona. Podem aconseguir petites reformes, petits canvis que millorin la nostra realitat immediata, però sota un sistema que se sustenta en l’explotació dels éssers humans així com dels recursos del planeta és impossible construir un futur realment emancipador.

El purplewashing és una de les mostres de la capacitat d’adaptació que té el capitalisme i de com intenta apropiar-se de qualsevol moviment transgressor que pugui fer trontollar els seus fonaments. Eliminant totes les reivindicacions que posen en escac l’statu quo, aconsegueixen que el moviment es vegi acceptat pels interessos del mercat, convertint-se en capitalisme friendly: podem aconseguir una major visibilització en la cultura popular i la literatura, podem arribar a més llocs de poder que abans i gaudim d’una major emancipació i “llibertat” en comparació a les nostres predecessores, però com ja hem mostrat, seguim patint desigualtats, violència i explotació.

És important que remarquem que no volem assolir una igualtat superficial que ens permeti gaudir dels mateixos privilegis que els homes dins de la mentalitat neoliberal i el sistema capitalista -com pot ser arribar a ser la gerent de l’empresa-. No volem ser les explotadores de les nostres companyes ni volem convertir-nos en part dels engranatges del sistema que precaritza i assassina a les més vulnerables.

No volem ser entrepreneurs o les noves dones del segle XXI que obliden i alhora fomenten l’explotació laboral que patim la resta. Volem trencar amb totes les cadenes: la de classe i la de gènere. Com no ens cansarem de repetir, l’aliança capital i patriarcat és la realment criminal. Dones com l’Angela Davis, l’Aleksandra Kollontai, la Clara Zetkin, la Dolores Ibarruri, la Marina Ginestà o la Vilma Espín són exemples de lluitadores per la nostra emancipació, i no pas l’Ana Botín o la Margaret Thatcher.

El socialisme és l’únic horitzó que ens pot encaminar cap al nostre alliberament. Trobem exemples emancipatoris la Revolució Russa o la Revolució Cubana, on les dones revolucionàries van assolir drets impossibles d’imaginar per les seves contemporànies de la resta de països capitalistes, com l’avortament, el sufragi universal, la baixa per maternitat i, fins i tot, per menstruació.

Són drets que no es van regalar, sinó que es van conquerir lluitant en cada espai contra la mentalitat reaccionària masclista que encara impregnava molts espais del moviment obrer i comunista.

Volem un futur on ser dona no sigui sinònim de precarietat o sigui encara més perillós depenent l’indret del món on neixis o visquis, on no sigui explotada la nostra capacitat reproductiva ni sigui comercialitzat el nostre consentiment sexual, on puguem viure vides plenes i estimar sense por, i on puguem treballar, braç a braç i entre iguals -no només jurídicament, sinó també de facto-, amb els nostres companys.

Les propostes de la JCC en matèria de feminisme són:

Acabar amb la desigualtat entre homes i dones a la feina, lluitant perquè les condicions salarials siguin iguals i que la incorporació de les dones a la feina no es vegi condicionada per patrons patriarcals que les releguen a determinades tasques, trencant el sostre de vidre i defugint el terra enganxifós.

Lluitar per afavorir la inclusió laboral d’aquelles dones en grups especialment vulnerables, assegurant que totes tinguem accés a bones oportunitats laborals i que no patim discriminació de cap mena (per la nostra orientació sexual, origen geogràfic, etc.).

Fomentar una educació afectivosexual que faci èmfasi en la importància de tenir relacions sanes, basades en el respecte, la comunicació, el tracte d’igual a igual i el consens, defugint els estereotips marcats per l’heteropatriarcat en ambients familiars, a l’escola, als mass media i, especialment, a la pornografia.

Fomentar que l’educació afectivosexual sigui, a més, inclusiva per a totes les orientacions sexuals i expressions de gènere, fugint dels patrons imposats pel cisheteropatriarcat.

Defensar el nostre dret inalienable a la salut i la potestat sobre els nostres cossos, exigint un sistema sanitari que no cometi violències sobre nosaltres i una millora de la llei de l’avortament que permeti que les menors d’edat no necessitin el permís patern per a avortar.

Lluitar per abolir les condicions socioeconòmiques pròpies d’un sistema capitalista que porten a moltes dones a activitats deshumanitzants i cosificadores, com la prostitució, la indústria pornogràfica i els ventres de lloguer, entenent-les com expressions de la situació de submissió de la dona dins del patriarcat.

Combatre les violències cap a les dones en tots els àmbits de la vida (família, centres de treball o estudi, institucions…) fent un treball d’educació social i reflexió personal cap a les nostres actituds misògines interioritzades.

Portar el nostre discurs feminista revolucionari i de classe a tots els nostres fronts d’actuació, intentant participar en la mesura del possible en assemblees feministes, organització de dates imprescindibles en la lluita feminista com el 25N i el 8M…, així com exigir que en tots aquells fronts en els quals incidim es disposi d’un protocol contra les violències masclistes.

Treballar perquè la JCC continuï sent un espai segur per a les dones, assegurant-nos que tota la militància conegui el nostre Protocol contra les violències masclistes i LGTBfòbiques i que sigui aplicat sempre que sigui necessari, així com intentar personalment fugir d’actituds i pensaments imposats pel cisheteropatriarcat.