7.1. D’on venim i cap on anem: més de 50 anys de lluita
El juny de l’any passat es van commemorar els 50 anys dels coneguts Disturbis d’Stonewall, l’espurna de la protesta que va iniciar l’Orgull. Les protestes a Stonewall Inn es van produir en un context de forta repressió i violència que patia el col·lectiu LGTB per part de les institucions, la societat i els cossos policials, ja que era bastant normal que la policia novaiorquesa organitzés “batudes” a bars freqüentats pel col·lectiu. Va ser el 28 juny quan arran d’una d’aquestes batudes es va gestar una revolta espontània, contraatacant davant de la humiliació i violència policial i allargant un motí durant més de dos dies a Greenwich Village, una de les zones de Nova York amb una majoria de residents LGTB.
Stonewall va ser la resposta donada per un dels col·lectius més marginats i violentats de l’època, havent-se d’enfrontar a una justícia i una societat que criminalitzava ser LGTB, arribant a ser punible. Així, tot i que Stonewall no va ser ni la primera ni l’última protesta per l’alliberament sexual, va quedar gravat en la memòria col·lectiva pel paper catalitzador que va tenir en protestes posteriors. Hem de comprendre que els disturbis es van gestar en un context d’auge de les protestes pels drets civils afroamericans, el moviment feminista, les protestes contra la Guerra de Vietnam i poc després del famós maig del 68.
Alhora, Stonewall és un exemple de com la lluita LGTB ha d’afrontar els diferents vessants d’opressió que pateix el col·lectiu: no va ser només una protesta antihomòfoba, sinó que també va tenir un fort caràcter de gènere -per la important participació de dones trans-, d’ètnia i de classe. Les participants als disturbis van ser les membres més marginades per la societat nord-americana i afectades per les conseqüències del capitalisme.
Aquesta resposta va tenir ressò internacional: en el cas espanyol, l’any 1977 es va organitzar la primera manifestació per l’Orgull a Barcelona, impulsada pel Front d’Alliberament Gai de Catalunya, que va tenir més de 7.000 assistents. Foren uns temps convulsos políticament i socialment a l’Estat, en plena Transició, i encara estava vigent la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, l’evolució de la famosa Ley de vagos i maleantes, que penalitzava l’homosexualitat, la prostitució i la mendicitat, entre altres. L’any següent es va celebrar també a Madrid.
El lema de l’Orgull a Barcelona fou “nosaltres no tenim por, nosaltres som”, un lema que, 43 anys després, ens és més present que mai. Els temps han canviat des dels anys 70: el col·lectiu LGTB ara pot gaudir de molts drets que abans se’ls eren negats. Tot gràcies a la incansable lluita de les generacions que ens van precedir, que van donar les seves vides per poder viure lliures la seva sexualitat i identitat, aplanant el camí a les generacions que van venir després.
Les reformes legislatives que es van fer a finals del segle XX i principis del XXI -com la Llei 9/1998 de Codi de Família a Catalunya que permetia la unió de parelles estables del mateix sexe, la Ley 13/2005 del Matrimoni Igualitari o la Llei 11/2014 contra l’LGTBIfòbia a Catalunya- van suposar un avenç en els drets i la vida social de gran part del col·lectiu, que veia com cada vegada es reconeixien més les seves demandes. Però aquestes mesures encara són insuficients i van tenir certes mancances. Per una banda la llei espanyola, encara que desitjada pel col·lectiu LGTB per tot allò que implicava, va suposar un intent de desactivació i assimilació d’aquest col·lectiu per part del patriarcat i les institucions, tot permetent que s’integressin en la familiar nuclear. D’altra banda, en el cas de la llei catalana de 2014 podem parlar d’una llei inaplicada per voluntat política, sense una dotació pressupostària suficient ni una implementació efectiva de les institucions i processos sancionadors per dur a terme les tasques encomanades pel legislador a l’exposició de motius de la llei.
.
7.2. Marginalitat, violències i estigma
Legislativament, ja no es pateix una persecució sistemàtica per part de l’Estat, però encara avui segueix existint un estigma cap al col·lectiu: ser “maricón” o “bollera” segueix sent un insult; milers de lesbianes segueixen patint les repercussions de l’heterosexualitat obligatòria; ser bisexual se segueix relacionant amb la promiscuïtat i, concretament, les dones bisexuals continuen estant hipersexualitzades; se segueix veient les persones trans com “homes disfressats de dones” o “dones vestides d’homes”; nens i nenes de totes les edats tenen por a l’hora de “sortir de l’armari” per la reacció dels seus familiars o companys. El procés de canvi de sexe és molt dur psicològicament i socialment: els impediments legals pel canvi de nom, l’esforç econòmic per la mastectomia o el tractament hormonal, entre altres exemples. Encara avui, el col·lectiu LGTB és un dels que té un major índex en tendències suïcides i depressives, sumant-hi les nombroses agressions patides en l’espai públic i privat.
L’any 2019, segons dades de l’Observatori contra l’Homofòbia, les agressions homòfobes van créixer en un 30% respecte de l’any 2018 a Catalunya. A Europa, una de cada quatre persones LGTB ha sigut víctima d’abús físic o psicològic. L’alt percentatge d’abusos i violències que la comunitat pateix està estretament relacionada amb la falta de xarxes i mesures de suport per part de l’Estat per donar protecció.
A l’Estat Espanyol segueixen practicant-se les famoses teràpies de conversió per “curar l’homosexualitat”. Aquestes pseudoteràpies no només afecten la salut mental de les víctimes i agreugen l’estigma i la discriminació, sinó que també intensifiquen l’autoodi que moltes persones LGTB pateixen, en donar una visió de què l’orientació sexual i la identitat de gènere poden ser “corregides” des de la medicina o psicologia. Actualment, només quatre CCAA prohibeixen aquestes pràctiques: Madrid, Aragó, València i Andalusia. La llei que a Catalunya ha de protegir, de fet, no protegeix totalment, ja que no esmenta la prohibició d’aquestes pràctiques -tot i que l’any 2010 es va iniciar un procediment per sancionar una clínica de Barcelona que les practicava. Aquests exemples poden considerar-se com a formes de violència molt visibles a la nostra societat, però com amb el cas de la violència cap a la dona, la violència cap al col·lectiu LGTB té tota una cara amagada i invisibilitzada per la resta de la població heterosexual.
En aquest punt entra l’estigma i l’autoodi, i la por que genera en les persones LGTB. L’armari és un dels exemples més coneguts, però hem de remarcar com les joves LGTB es troben en uns armaris constants i eterns, veient-se obligades a sortir d’ells a cada esfera de la vida. A més, la vergonya i la por a expressar la sexualitat, identitat o amor en públic fa que moltes joves no puguin viure vides plenes amb les seves parelles en públic -per evitar mirades de menyspreu o estranyesa, així com comentaris o atacs-, havent de relegar-se a l’àmbit privat. Això, ens mostra un cop més com les mirades de menyspreu esdevenen formes de marcar l’espai com heterosexual i fer sentir fora de lloc a les que surtin de la cisheteronorma.
Les joves lesbianes, a més, han de patir una hipersexualització per part dels homes heterosexuals, que no només neguen la seva sexualitat i la condemnen, sinó que, a més, fan comentaris d’índole sexual i predatoris -com els suggeriments a fer trios o dir-los que els falta un home-, manifestant l’expressió de l’imaginari social androcèntric segons el qual es veu inimaginable que les relacions sexuals de les dones surtin de la male gaze. Aquest androcentrisme que pateixen les lesbianes també està molt lligat a la famosa heterosexualitat obligatòria, que assumeix de forma forçada l’heterosexualitat i dificulta que moltes joves lesbianes s’adonin que surten dels paràmetres de l’heteronormativitat.
El món educatiu tampoc és segur: les dades expressades al “Diagnòstic de les realitats de la població LGTB a Barcelona”, publicada per l’Ajuntament l’any 2009, presentaven que el 45,5% de les persones enquestades havien patit transfòbia o homofòbia als seus respectius centres educatius. La majoria de queixes expressades a la diagnosi estaven enfocades en com els centres educatius estaven caracteritzats per una visió de la societat heterosexista, en mancar referents LGTB, i per la falta d’oferta d’una educació afectivosexual veritablement integradora.
Tot i que els últims anys hem pogut viure un avenç en la visibilització d’aquesta realitat, els centres educatius segueixen sent escenari d’assetjaments transfòbics i homòfobs. Tenint en compte que la pubertat i l’adolescència són etapes claus en la construcció de la pròpia identitat, la construcció d’un ideal de masculinitat tòxica contraposada a la feminitat i al “maricón” fa que la seva transgressió sigui especialment castigada i que sigui molt difícil per les joves LGTB sortir de l’armari i estimar-se.
Finalment, un dels col·lectius més invisibilitzats a la societat, i fins i tot dins de la mateixa comunitat LGTB, és la comunitat trans. La negació per part de la societat de la seva condició, basant-se en arguments pseudocientífics i pseudobiològics, els porta a negar la seva existència com a individus. Ha arribat el punt que, àdhuc part del moviment feminista (relacionat amb certs sectors del feminisme radical) iniciaren una campanya contra les trans per la seva condició de femelles humanes o mascles humans, tot representant-les “com a potencials agressors” en considerar-les homes, o acusant homes trans de misògins per “negar-se a ser dones”, ja que determinen el gènere d’algú en funció dels seus genitals. Aquests arguments es basen en un suposat atac al postmodernisme i a l’idealisme, pintant que l’existència trans es basa en desitjos o capritxos d’una part de la població que “vol ser del gènere contrari però que la biologia ho nega” o que el que fan reforça els rols de gènere patriarcals.
No es pot negar el caràcter social de l’opressió sobre les dones, ja que significa donar-li ales a les postures més reaccionaries que presenten l’estatus inferior de la dona a la societat com quelcom natural. L’explotació reproductiva de la dona està lligada a mantenir dinàmiques de producció capitalista. Tal com afirmava una de les exponents del feminisme radical del anys 60, Simone de Beauvoir, “no es neix dona, s’arriba a ser-ho”, profunditza en què no hi ha res biològic que justifiqui la discriminació envers les dones i que una cosa és el sexe i una altra és el que la superestructura diu com ha de ser i comportar-se una dona.
Així, quan denunciem els crims i discursos d’odi per part de la ultradreta i la dreta clàssica cap al col·lectiu LGTB, hem d’estar també molt atentes a combatre’ls dins de l’esquerra i el mateix col·lectiu. En nombroses ocasions s’ha denunciat per part de la resta de lletres del col·lectiu, com actualment està extremadament masculinitzat i centrat en la comunitat gai, deixant de banda a les lesbianes, les bisexuals i les persones trans. És important que lluitem perquè el col·lectiu segueixi sent un espai segur per les joves LGTB i que no reprodueixi les violències del sistema -com la misogínia o la transfòbia.
La comunitat trans és una de les més castigades a la societat, tenint uns índexs de marginació social, assassinat, suïcidi i prostitució altíssims. No només han de sortir de l’armari, sinó que pateixen una patologització i estigmatització continuada per un sistema mèdic patriarcal, racista i classista. A més, fins al 2011, a l’hora de denunciar violència de gènere, estaven desprotegides davant un sistema que ignorava la seva existència a menys que la seva identitat gaudís de reconeixement legal. Tot i això, és important que aquesta igualtat legal es materialitzi, i que el paper dels mitjans de comunicació no es resumeixi en tractar en masculí o ignorar a les dones trans assassinades per les seves parelles. Als Estats Units, el 47% de les persones trans són víctimes d’abús sexual almenys un cop a la seva vida: oblidar-les significa deixar-les a la seva sort i ser còmplices dels seus assassinats.
.
7.3. Per unes vides lliures i sense por
Volem viure sense por ni vergonyes de ser qui som. Volem estimar, desitjar i ser sense haver de donar explicacions o amagar-nos. És important que fem aquesta concreció, ja que part del discurs que ha adaptat el capitalisme pel que fa a les demandes LGTB s’ha enfocat en el famós love is love. La comunitat LGTB mereixem respecte perquè existim i som persones amb drets col·lectius, no només per poder estimar a qui vulguem: de la mateixa forma que la realitat de les relacions sexoafectives heterosexuals no es basen només en l’amor, volem que les relacions LGB no es resumeixin en estimar-nos. Volem ser igualment acceptats per desitjar, per existir, sense caure en acusacions de promiscuïtat o que augmentin l’estigma. A més, el lema love is love invisibilitza les persones trans, en no ser l’origen de la seva discriminació la seva orientació sexual, sinó la seva identitat de gènere. Volem viure vides plenes no condicionades per uns rols de gènere que ens cohibeixen i impedeixen ser realment qui som.
Com ja s’ha esmentat amb anterioritat, el sistema capitalista sempre busca adaptar qualsevol moviment transgressor que busqui trencar amb l’statu quo i aconseguir una transformació de la societat: ho ha fet amb el feminisme, amb l’ecologisme, amb el moviment antirracista i amb el moviment obrer.
El col·lectiu LGTB no és excepció: el pinkwashing portat a terme pels mass media, el món cultural i la classe política ens ho demostren, creant una falsa sensació d’igualtat i tolerància i de lluita contra la discriminació.
Tot i això, els espais d’oci i el món cultural segueixen sent heteronormatius i poc segurs per la joventut LGTB i, com hem vist, la realitat és molt més LGTBòfoba del que pot semblar a primera vista. L’existència de contingut audiovisual i literari que incloguin personatges LGTB no ho canvien -encara que pugui ajudar en la nostra visibilització i en tenir referents culturals-. Aquesta falsa representació LGTB als continguts audiovisuals de masses adopta una de les formes més visibles en el famós queerbaiting, que consisteix a suggerir -però no representar- relacions LGTB com a forma d’atreure una audiència LGTB i aprofitar el reclam que generen aquestes relacions amoroses, on es poden veure representats. Aquesta pràctica es contraposa a l’heterosexualització de personatges originalment LGTB -en la realitat o en la ficció-, que es justifica per la possible reacció que pot tenir en l’audiència una relació obertament LGTB. No volem ser reclam per fer créixer el share d’audiència ni volem ser invisibilitzades quan no sortim a compte: volem referents culturals realistes, allunyats dels estereotips i de la visió morbosa que el món heterosexual té de nosaltres.
Necessitem, més que mai, un col·lectiu LGTB combatiu per assolir aquest futur on ser lliures i estar segures. Necessitem combatre la visió comercial i mercantilitzada que ens ven el capitalisme -que, a més, té a l’home blanc gai i normatiu com a símbol de què és ser LGTB- i que ha convertit l’Orgull en una festa, i zones com Xueca o el Gaixample en atraccions turístiques. L’adopció de polítiques gay-friendly, que molts països porten a terme, no ens pot fer oblidar que sense un canvi radical en el sistema les arrels de les nostres desigualtats seguiran aflorant. Necessitem espais de discussió i tenir en compte tots els eixos que s’interrelacionen en la nostra opressió: des de la classe fins al gènere i l’ètnia.
Les propostes de la Joventut Comunista de Catalunya en matèria de drets LGTB són:
- Al món laboral, apostem per la inclusió de les polítiques sobre diversitat afectivosexual i d’identitat de gènere a les empreses mitjançant l’aprovació i implementació de plans integrals que treballin des de la prevenció i la formació, però també que incloguin mecanismes efectius per supervisar i castigar conductes discriminatòries.
- En l’àmbit sanitari, volem un sistema sanitari inclusiu i que no tracti directament o indirectament la condició d’aquestes persones, especialment transgèneres i intersexuals, com una patologia.
- Exigim la total prohibició i desaparició de les pràctiques de conversió i el tancament de les clíniques privades que les practiquin, en atemptar contra la integritat personal, mental i física de les seves víctimes.
- Incorporació plena i efectiva al sistema sanitari l’atenció integral a persones transgènere i persones intersexuals tenint en compte la seva revisió segons els avenços científics, i definint els criteris d’accés tant al tractament hormonal com a la intervenció quirúrgica.
- Aquesta despatologització de l’atenció integral ha d’anar acompanyada d’un respecte escrupolós pel dret al desenvolupament personal i al mateix cos de les persones, també dels menors, tenint en compte, llur capacitat i maduresa per a prendre decisions.
- En l’àmbit educatiu, necessitem la pràctica d’una educació en valors i inclusiva i capaç d’actuar davant les agressions que pateixen les joves LGTB dins i fora dels centres. Necessitem aules realment segures.
- Protocols efectius i obligatoris contra la LGTBfòbia als centres educatius, que treballin des de la prevenció i la formació i que puguin castigar el seu incompliment.
- En l’àmbit públic urbà, cal universalitzar la seguretat a la vida pública. És necessari que la totalitat de l’àmbit públic sigui quelcom segur per a nosaltres independentment de l’orientació sexual de cadascú. Entenem que és vital eliminar l’estigmatització de determinades àrees urbanes per aquest mateix motiu i apostem per cultivar l’educació, el respecte i la convivència en l’àmbit públic urbà.
- Lluita contra un pinkwashing que ens deshumanitza i ens presenta com a objectes de consum i reclam d’audiència. Difusió de la necessitat de construir el nostre discurs LGTB des d’una perspectiva anticapitalista i comunista.
- Coordinació de tota acció legislativa i executiva amb les organitzacions que conformen el Consell Nacional LGTBI i reconeixement de les organitzacions LGTB com a defensores dels drets del col·lectiu i, per tant, capacitades per denunciar agressions i formar part dels processos instructors i sancionadors.
