La JCC participa en l’acte d’homenatge als afusellats del PSUC

photo_2018-02-22_15-45-49

El passat diumenge es va celebrar l’acte anual d’homenatge als i les militants del PSUC afusellats pel franquisme. En l’acte, organitzat per l’Associació d’Ex-Presos Polítics, van intervenir Carles Vallejo, president de l’entitat, Juanma Rodríguez, per part de la JCC, i Munsa Mompió de JEV i Xavier Domènech, Coordinador General de Catalunya en Comú.

Intervenció de Juanma Rodríguez, Secretari General de la JCC

Primer de tot donar les gràcies per convidar-nos a un homenatge com aquest, i dona-vos les gràcies a totes les persones que durant tants anys heu treballat per mantenir viva la memòria. Aquest acte de memòria col·lectiva, de memòria democràtica, té més importància cada any que passa. Primer, perquè el temps juga en contra de la memòria. El temps pesa i desgraciadament ens van deixant testimonis directes de la lluita contra Franco, referents com la Josefina Samper o com en Jaume Botey. I segon, perquè vivim uns temps en els que tergiversar la història és moneda comuna en la política i en el debat públic. Hem passat del silenci i de l’oblit institucional a la manipulació sistemàtica ambun element en comú: obviar que va ser la classe obrera, que van ser organitzacions com el PSUC i les CCOO, les que van posar contra les cordes al franquisme.

No podem oblidar en cap cas que, mentre uns senyorets pensaven que alliberaven Catalunya asseguts en banquets o al Liceu, els treballadors i les treballadores d’aquest país se la jugaven, perquè es jugaven el pa i fins i tot la pell. És de justícia, per tant, que ho recordem i que ho fem recordar, que mantinguem viva la seva memòria que és la nostra memòria, que és en definitiva la història universal de les oprimides i dels oprimits. Per això és vital que la gent més jove agafem el testimoni del treball de recuperació d’aquesta memòria, el testimoni d’una lluita que és sorda i constant.

Com a joves tenim el deure de conèixer el sacrifici de persones joves com en Numen Mestres, que amb quinze anys va anar a lluitar a l’Ebre. Després, va haver de refugiar-se a França, on va patir l’horror del nazisme. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial va tornar, perquè no es resignava i volia continuar viva la lluita contra Franco. Havent pogut reconstruir la seva vida, i gaudir de la seva joventut en llibertat, va decidir seguir lluitant i ho va pagar amb la seva vida amb només vint-i-sis anys. Com en Numen hi van haver molts i moltes altres que mereixen més reconeixement del que han tingut fins ara.

Mentre mantinguem viva la seva memòria, mantindrem viva la seva lluita. Mentre seguim el seu llegat tindrem la certesa que no passaran.