La Revolució de Febrer

especial_Octubre2

Cèsar Gómez. Graduat en Història

L’esclat de la Primera Guerra Mundial, l’any 1914, va deixar al descobert un gegant amb els peus de fang. L’Imperi Rus, ancorat en el seu vell lema “Autocràcia, ortodòxia i caràcter nacional”, a penes havia fet sinó una operació de recanvi del sistema després de la Revolució de 1905, ja força llunyana en la ment de les classes dirigents. La calma, però, va ser devorada per la mateixa arma que el sistema internacional imperialista havia anat cimentant al llarg de la segona meitat del segle per a imposar, al cap i a la fi, la seva hegemonia.

Amb la guerra, aflorà el magma de contradiccions de la societat russa: una classe obrera jove, una burgesia creixent però dèbil, un absolutisme matisat amb una tímida reforma constitucional i que mancava de projecte coherent. Lenin, des de l’exili suís, maleí la guerra, a la vegada que s’adonà com aquesta feia d’accelerador de les contradiccions del sistema. La temuda piconadora russa, amb una infraestructura inferior a la de l‘Imperi Alemany, fou aturada i s’inicià una desfeta que va fer perdre un important territori, des de Polònia fins als països bàltics. La guerra degenerà cap a un angoixant front estàtic, on milions de russos i alemanys perdien les seves vides contínuament. L’entusiasme inicial desaparegué, quedant en evidència l’augment de la ja de per si carestia i el contrast amb la vida de la cort. Nicolau II ja era qüestionat fins i tot pels cercles més propers, alguns d’ells ara disposats a canviar el tsar o als seus ministres. És en aquesta fase de conxorxes que s’entén l’assassinat de Rasputin, el místic que exercia una gran influència sobre la família imperial i especialment sobre la tsarina Alexandra. No obstant, Nicolau seguí obstinadament amb el comandament personal de les tropes, fet que l’acabaria lligant amb la derrota i les misèries d ela guerra a ulls de la població.

Febrer de 1917. El termòmetre baixava i els preus de la farina i del carbó s’enfilaven. L’enorme fàbrica Putilov de Petrograd havia decidit tancar, deixant al carrer centenars de treballadors. L’ebullició arribà al seu clímax durant el Dia de la Dona Treballadora el 23 de febrer (segons el calendari juli en vigor a Rússia), quan les dones del tèxtil protestaren pels carrers de la capital, tot i la indecisió dels partits d’esquerra. Les consignes demanant pa i clemència anaren essent substituïdes, a mesura que avançava la jornada, per unes de caire més polític, demanant la fi de l’autocràcia i de la guerra, mentre que s’incorporaren a la protesta obrers acomiadats. El dia 25, s’arribava a 240 000 vaguistes. L’entrada de la manifestació als barris burgesos marcà un punt de no retorn i feu que la màquina repressiva de l’estat s’activés, però quelcom fallà: les condicions ja no eren les de 1905.

La insurrecció de les masses coincidí amb la de la tropa, esgotada i desmoralitzada per les contínues derrotes que la camarilla tsarista era incapaç de gestionar. Aparegueren les primeres vacil·lacions, les càrregues de la policia a cavall (els “faraons”) eren més passives. L’estat rus anava perdent per moments els instruments de repressió. Nicolau II, aleshores dirigint el front, ordenà (a la desesperada) restablir l’ordre. Així fou com els esdeveniments es precipitaren durant el dia 26. Es detingueren alguns bolxevics i l’exèrcit substituí a la policia, els partits parlaven de fer una marxa enrere tàctica, però les masses no es detingueren i prosseguiren la protesta. Ni les fidels tropes eren capaces ja de contenir-los, ni realment ho desitjaven, produint-se finalment l’inci de la confraternització entre poble i exèrcit (insurreccions paral·leles però profundament entrellaçades) quan la companyia d’ametralladores es negà a disparar sobre els vaguistes; la revolució va fer, finalment, acte de presència. El govern, espantat, signà el decret de dissolució de la Duma aquella mateixa tarda, sense adonar-se que aquell moviment provocaria afegir components polítics a un aixecament de caire social. El 27 pel matí, la majoria de les guarnicions miliars de Petrograd sortien a donar suport als vaguistes, per la nit ja no quedaria cap tropa lleial al tsar. Entretant, la multitud es dirigí al palau de Tàurida, seu de la Duma, la qual estava assabentada de la seva pròpia suspensió. La burgesia, fins aquell moment callada i a l’espera dels esdeveniments, mou fitxa: la Duma vacil·la i acaba per conformar un comitè provisional pel restabliment de l’ordre. El liberal Partit Cadet decideix oposar-se a la monarquia per evitar en la mesura del possible la inevitable revolució social, tot activant la revolució política. L’alliberament dels presos polítics deixa als socialistes un ample marge de maniobra, que impulsen ràpidament la reconstrucció, a la capital, de la institució forjada durant l’incendi revolucionari de 1905: el Soviet. Aquest renascut òrgan, òrgan de representació de la classe obrera per excel·lència, es converteix de cop i volta en el poder de fet, enfront del comitè de la Duma, que és el de dret. Una dualitat que caracteritzarà a la pròpia revolució uns a l’octubre, un poder que vol però no pot i un altre que pot però no vol.

Les notícies de Petrograd arriben al front fent que Nicolau es trobi en una situació totalment compromesa, ja que ha accelerat la transformació per error de càlcul una revolució social en una política, i ja no queda cap suport, donat que l’exèrcit d’una manera pràcticament unànime tampoc el seguirà. En realitat, durant el viatge de tornada de l’emperador a la capital, les tropes sublevades intercepten el tren i, a la ciutat de Pskov, es discuteixen els termes de la inevitable abdicació. El Soviet aconsegueix evitar-ne una en favor del seu fill, el tsarevitx Alexei, o del germà de Nicolau, el duc Miquel. Si el partit Cadet s’havia pujat al tren revolucionari amb l’esperança de salvar a la monarquia en abstracte, això ja no era possible, la forma de govern quedava a l’espera d’unes eleccions a l’Assemblea Constituent. “Sense a penes lluita , com un òrgan podrit al qual només li mancava de ser empès perquè es desprengués, l’absolutisme s’ha desplomat” escrigué Rosa Luxemburg sobre la caiguda de la tricentenària dinastia dels Romanov.