La Revolució d’Octubre

especial_Octubre2

Cèsar Gómez. Graduat en Història.

Si Febrer fou la confirmació de que l’Antic Règim a Rússia havia quedat obsolet, enquistat en les seves limitades capacitats d’oferir solucions polítiques a les reivindicacions de les noves classes socials i ineficaç davant de les necessitats bèl·liques modernes, Octubre va sentenciar la intenció de la poc nombrosa burgesia russa de construir un estat a la seva mesura i continuador de la política imperialista. Fou Octubre la culminació d’un disseny estratègico-tàctic extraordinari fruit de la maduració de les condicions presentades des de Febrer que permeté la construcció d’un nou tipus d’estat totalment inèdit en la història de la humanitat, el socialista.

Poc abans de l’abdicació Nicolau II, es va constituir el Govern Provisional, el 2 de març de 1917 (segons el calendari julià), presidit pel príncep Lvov i format majoritàriament per cadets (liberals) i d’altres elements progressistes, a més de Alexandr Kerenski, social-revolucionari. Basant-se en el record dels soviets de la Revolució de 1905, es reconstrueixen per tot el país, essent el de Petrograd el que estarà destinat a fer història. Al començament, tant el Govern Provisional com el Soviet es toleren per necessitat, el primer representa pel segon la legalitat de la seva constitució i, pel segon, el primer és la font del consentiment popular, així com per la confiança fruit de l’entusiasme inicial. Hi hagué la voluntat del Govern Provisional d’acabar, de iure, amb el tsarisme: restitueix l’autonomia de Finlàndia, elimina les restriccions nacionals o religioses, atorga una amnistia… en el terreny social, però, es mostra més moderat. L’anhelada reforma agrària havia d’esperar a les eleccions a l’Assemblea Constituent. Tot i el revés, l’argument de defensar la revolució dels Imperis Centrals era encara prou acceptat als soviets. Fins i tot els bolxevics, encara minoritaris, vacil·laren quan alguns dels seus membres més conciliadors tornaren de l’exili siberià.

Lenin, des de Suïssa, en contra de les tesis menxevics instava a no col·laborar amb el govern. És en aquest ambient que Lenin i un grup de revolucionaris russos, emparats en l’amnistia, torna a Rússia en el cèlebre tren segellat que travessà Alemanya amb el consentiment del govern alemany, desitjós de treure a Rússia de la guerra. Rebut per una multitud entusiasta, el líder bolxevic redactà un anàlisi i programa polític pels següents mesos. Les conegudes com a Tesis d’Abril, resumides en la consideració de la situació com el pas de la primera a la segona fase de la revolució, la presa del poder per part dels soviets, el control de la producció i de la banca i la creació d’una nova Internacional fou rebutjada per una àmplia majoria del Comitè Bolxevic. La nota de Miliukov, ministre d’exteriors, a la premsa el 18 d’abril, reafirmant els compromisos del govern amb els aliats en la Guerra, va ser l’espurna d’un primer moviment insurreccional popular. Les Jornades d’Abril provocaren nombroses víctimes, i només la crida a la calma del Soviet va evitar l’escalada de tensió. Els fets donarien la raó a Lenin, que recuperarà la confiança del partit a la seva VII Conferència (24-27 d’abril). Les seves tesis foren aprovades.

Mentrestant, Miliukov es veia obligat a dimitir, i Lvov va reestructurar el gabinet. Entrarien sis ministres socialistes, amb l’esperança de mantenir el suport de la classe obrera, i Kérenski assumia la cartera de Guerra. Aquest s’ho jugarà tot a una sola carta: una ofensiva militar exitosa. La “Ofensiva Kerenski” acabà a mitjans de juliol amb una derrota de “l’exèrcit més democràtic del món”. L’entusiasme patriòtic s’esfumava, posant als bolxevics en una posició més reforçada davant de la opinió de les classes populars. Aquests plantegen una prova de força al carrer, en les conegudes com a Jornades de Juliol, els manifestants coregen consignes bolxevics: “Tot el poder pels soviets”, “Pau pel poble, guerra pels rics”. El Govern Provisional respon amb la repressió del moviment insurreccional. Els bolxevics dubten dels passos a seguir i demanen calma. Un diari monàrquic acusa a Lenin de ser un agent a sou d’Alemanya. Les masses, perplexes, es retiren de l’escenari. Kamenev i Trotski són detinguts, Lenin i Zinoviev fugen a Finlàndia, fent que els bolxevics quedin temporalment inactius. El Govern Provisional aconseguirà el seu darrer èxit, entrant en l’agonia després de la caiguda de Riga en mans dels alemanys. Salvar a la pàtria es converteix en el pretext del general Kornilov, que pretén enderrocar el Govern per instaurar una dictadura militar. Kerenski, nomenat primer ministre el 7 de juliol, no sap què fer quan la divisió del general s’apropa a Petrograd. Sorprenentment, els bolxevics prenen la iniciativa i, com a membres del Comitè Revolucionari de Resistència aconsegueixen parar el cop. Els bolxevics guanyen, doncs, una immensa popularitat.

Al setembre, els esdeveniments es precipiten. Els soviets de Moscou i Petrograd ja tenen majoria bolxevic, i el seu prestigi és més alt que mai. En la Conferència Democràtica convocada per Kerenski a mode de Pre-parlament, fracassa estrepitosament. Era només qüestió de temps que els soviets es decidissin a enderrocar un govern incapaç i totalment desacreditat. Lenin, des de Finlàndia és partidari de la insurrecció armada, i és dissenya una operació per dur-la a terme. El Comitè de Defensa de la Població, creat pels menxevics i ara controlat pels bolxevics, passa a ser el Comitè Militar Revolucionari i en l’Estat Major de la Revolució, òrgan director de la insurrecció. Troski passa a jugar un paper en el disseny de la tàctica a seguir indispensable.

Programat el II Congrés dels Soviets pel 25 d’octubre, Lenin aconsegueix que el Comitè Central aprovi la insurrecció, només Kamenev i Zinoviev hi voten en contra. Ara, uns bolxevics que compten amb el suport de la milícia obrera, la Guardia Roja, amb la flota a Petrograd i amb la pròpia guarnició, passen a l’acció. El Govern Provisional inoperant fa tancar el 24 els diaris bolxevics que són reoberts immediatament. Aquella nit, les forces bolxevics ocupen els punts clau de la capital sense resistència, aïllant el Palau d’Hivern, seu del Govern provisional. A les 10 del matí el Comitè Militar Revolucionari difon la notícia de la presa del poder per part dels soviets, avançant-se als esdeveniments. El creuer Aurora, en mans dels mariners insurrectes, dispara a les 9 de la nit del 25 munició de fogueig per indicar l’inici de l’esdeveniemnt més icònic: l’Assalt al Palau d’Hivern, que trobarà ben poca resistència. En la darrera sessió del II Congrés dels Soviets, s’anunciava el triomf de la Revolució, l’establiment d’un Consell de Comissaris del Poble exclusivament bolxevic i un esgotat Lenin llegia els famosos Decrets de la Pau, que instava als governs bel·ligerants a posar fi a la guerra en una pau democràtica sense annexions ni indemnitzacions, i el Decret de la Terra, que establia la desitjada reforma agrària, suprimint els latifundis sense indemnització. Era, en definitiva, el programa de les demandes populars sintetitzades en el lema bolxevic: “Pau, pa i terra”.

La Revolució havia triomfat indiscutiblement, però la lluita per la seva consolidació i la de la jove República Soviètica Russa no havia fet més que començar.