Més d’un segle després de la fi de la Primera Guerra Mundial i l’inici de la Revolució Bolxevic a Rússia, els comunistes continuem reivindicant tres premisses bàsiques per avançar en el camí cap al socialisme: pau, pa i sostre!
La guerra i els conflictes armats són eines de vital importància pel sosteniment del capitalisme monopolista imperialista. Tot i que el discurs mediàtic només li dona importància quan toca les portes d’Occident, aquesta sempre ha estat present en diferents punts del planeta: Síria, Congo, Iemen o el Sàhara en són exemples. Malgrat això, és un fet que l’actual escalada bèl·lica que es va iniciar fa dos anys amb la guerra a Ucraïna i la intensificació del conflicte a Palestina està fent tancar files als governs occidentals. Aquests, lluny de lluitar per la pau, es troben en una militarització sense fre i difonent perillosos discursos bel·licistes. Els tambors de guerra tornen a sonar a Europa.
És per això que aquest Primer de Maig, com a Joventut Comunista fem una primera crida: a la pau. La solidaritat internacionalista és la millor arma que tenim com a classe a qualsevol país del món. Els conflictes actius avui en dia no responen més que als interessos del capital privat i financer i és la classe treballadora qui paga les seves conseqüències, qui pateix en primera persona la mort que porta la guerra.
Ens preocupa especialment la situació que viu el poble palestí que, després de dècades resistint l’ocupació i l’apartheid israelià, fa més de cinc mesos que resisteix a una nova ofensiva israeliana. L’Estat d’Israel està cometent un genocidi a Gaza i la comunitat internacional està mirant cap a un altre costat, legitimant i sent còmplices de la barbàrie sionista.
La segona crida que estem obligats a fer és la de la reivindicació del pa. Des de 2008, mentre els poders financers i els estats capitalistes s’han recuperat progressivament de la Gran Recessió, la classe treballadora internacional ha perdut poder adquisitiu. Les retallades dels serveis públics, la pèrdua salarial, la normalització de la temporalitat i l’aparició de l’economia de plataformes són només símptomes d’una malaltia molt més greu i mortal.
Des del triomf dels governs neoliberals dels anys vuitanta i la caiguda de la Unió Soviètica, la classe treballadora internacional es troba orfe d’un referent que la doti d’esperança per superar l’actual sistema d’explotació. La derrota ideològica que vam patir l’any 1991 encara ens perjudica: els Partits Comunistes als països occidentals han perdut força de mobilització i representació; estratègies pactistes i socialdemòcrates com l’eurocomunista han tret combativitat en aquells PC de masses; el desprestigi sindical i l’individualisme desanima a la classe treballadora a organitzar-se als seus centres de treball.
És per això que, com a segona reivindicació, exigim pa. Necessitem recuperar el poder adquisitiu perdut no per conformar-nos amb la vida promesa per la socialdemocràcia a les “classes mitjanes”, sinó perquè les treballadores, impossibilitades per poder organitzar-se fora dels seus horaris laborals, puguin ser les protagonistes del canvi que precisem. Sense tenir les nostres necessitats vitals cobertes, és impossible que imaginem que un altre món és possible i que ens reunim per organitzar-lo.
La tercera crida que fem és tenir un sostre on viure. La crisi de l’habitatge i d’emancipació juvenil que vivim al nostre país no és una novetat per cap persona treballadora. Avui en dia les joves no podem permetre’ns viure emancipats tot i que tinguem una feina, ja que l’accés a l’habitatge, lluny de ser un dret, es troba mercantilitzat i al servei de fons voltor i rendistes especuladors.
Si la crisi que vam viure l’any 2008 pilotava al voltant de les hipoteques, avui gira al voltant del lloguer. Tenint en compte que les persones que viuen del lloguer solen ser de les més precaritzades de la classe treballadora, aquesta situació empitjora encara més. Davant d’aquesta situació, els mitjans i la classe política no fan més que criminalitzar el moviment en defensa de l’habitatge i generar por als propietaris per l’okupació de pisos (normalitzant també la legitimació d’organitzacions parapolicials i filofeixistes com Desokupa).
Per totes aquestes necessitats (pau, pa i sostre), sortirem aquest Primer de Maig. Necessitem tenir vides que paguin la pena viure i que no girin al voltant del treball assalariat. Superar l’actual sistema d’explotació en què ens trobem és una necessitat de primer ordre no només per la dignitat de la nostra classe i la fi de l’explotació i l’opressió, sinó també per la supervivència del planeta. És el capitalisme imperialista el principal responsable de la crisi climàtica que patim i que ens encamina a un futur incert i imprevisible.
Perquè l’única solució és avançar cap a un futur comunista. Aquest Primer de Maig ens veiem als carrers!
Comitè Executiu de la JCC
27/04/2024
