Manifest de la JCC per l’11 de setembre
A quasi un any de l’1 d’octubre, ens toca fer una reflexió i avaluar les jornades de mobilització de la tardor de 2017. En primer lloc, des de la Joventut Comunista de Catalunya continuem considerant l’1 i el 3 d’octubre com a grans mobilitzacions de masses, que van demostrar les potencialitats que tenen les classes populars del nostre país quan s’organitzen i surten al carrer. Tot i això, també cal fer autocrítica, i afirmar que en cap cas es pot considerar com a vinculant el resultat del referèndum de l’1 d’octubre, ja que la majoria del poble català no hi va participar. Encara que s’hagi de posar en valor l’experiència d’auto-organització i mobilització que van representar les manifestacions prèvies i les tancades als col·legis electorals, així com cal seguir denunciat la repressió brutal que es va viure l’1O i que va continuar amb l’empresonament injust d’activistes i polítics independentistes, cal tenir present que més del 50% de les persones amb dret a vot no van participar. Per tant, més de la meitat de la població amb dret a vot no es va sentir cridada a participar, negant la legitimitat d’aquella convocatòria. Cal tenir-ho present si es vol construir un projecte de país per a la majoria.
També cal tenir present que les institucions catalanes i espanyoles continuen sense donar resposta als grans problemes de la classe treballadora i del poble català, i concretament de la joventut. En primer lloc, continuen desatenent la xacra de l’atur juvenil, la precarietat i la temporalitat, que continuen essent el gran obstacle per a milers de joves que no poden ni imaginar un projecte de futur. En segon lloc, continuen sense rebaixar els preus de les matrícules universitàries. Uns preus que tenen com a conseqüència directa l’abandonament de la joventut de classe treballadora de les universitats, o directament la seva exclusió. En el mateix terreny de l’educació superior, es continua menystenint la Formació Professional, amb una oferta escassa en molts territoris del país, amb falta de mitjans i amb unes pràctiques no remunerades que situen als i les estudiants en condicions de treball de semi-esclavatge. En tercer lloc, continuen sense atendre les necessitats de l’educació secundària pública, continuen existint barracons, continua la precarietat en les instal·lacions i es continua amb una educació secundària que infantilitza a la joventut. En quart lloc, les institucions catalanes continuen sense prendre mesures efectives per frenar l’especulació en el lloguer, així com regular-ne el seu preu per a que siguin assequibles per a la joventut, essent aquesta l’única opció que té la gent jove per emancipar-se.
La Joventut Comunista de Catalunya entén la lluita per l’emancipació nacional del poble català com una lluita en la que els drets socials són una prioritat, i són la base sobre la que es sustenta qualsevol projecte nacional de majories. Qualsevol línia d’actuació que ho posi en segon terme és, sense cap mena de dubtes, assumir el projecte de la burgesia catalana i de les elits dominants. Qualsevol projecte que dissociï l’emancipació del poble català de l’emancipació de la classe obrera no serà més que un projecte frustrat, que portarà el catalanisme a una derrota històrica. Per això cal seguir mantenint la lluita als carrers, i incrementar les mobilitzacions pels drets de la joventut, a la vegada que seguim reivindicant la llibertat dels presos i les preses polítiques, la necessitat d’un referèndum efectiu, i apostant per la República Catalana en el marc d’una relació confederal amb una Espanya plurinacional i republicana.
