“Si vols, pots”, “Si t’esforces prou, ho aconseguiràs”, “Si hi poses ganes, te’n sortiràs”, són només alguns dels condicionals que hem sentit fins a l’avorriment i que han crescut amb nosaltres. Frases i més frases, amb un rerefons neoliberal que posen la responsabilitat de satisfacció en l’individu i el culpabilitza quan no assoleix el concepte d’èxit imposat a la societat. I com no, sèries, llibres, xarxes socials, en el futbol i pel·lícules, on es representa i interpreta aquesta idea, quasi sempre passant per la romantització de situacions d’alta vulnerabilitat on la moralitat imperant és que “amb esforç i dedicació, malgrat les circumstàncies, tot es pot”.
A través del somni americà se’ns ha venut una idea d’èxit quasi impossible d’aconseguir pel proletariat, però a l’abast per uns pocs. El sistema capitalista, d’acord amb el seu funcionament d’acumulació de capital, centra l’èxit en el resultat del treball, o en l’acumulació de rendes que et permetin deixar de treballar, no només apartant tot allò que és important en el desenvolupament humà existencial, sinó venent-nos que si tenim una bona feina i un bon sou, no importa pas prou l’explotació, que podem ser feliços amb molts diners, comprant-nos una casa gran i formant una família tradicional. Tot plegat posat amb calçador dins el nostre imaginari, ens exigeix una constant producció, una vida on impera el treball sense descans ni temps lliure: una vida dedicada al salari. No és novetat el sentiment de culpabilitat que la classe treballadora acumulem molts cops per no produir el suficient o per creure que perdem el temps cada cop que no produïm pel sistema. O el sentiment d’esgotament que patim derivat de la sensació d’incompatibilitat amb les tasques naturals de l’ésser humà respectives al seu desenvolupament socials a l’intentar reiteradament compaginar-les amb les tasques laborals assalariades. A tot plegat, el reformisme socialdemòcrata sota clams socialistes allunyats de la realitat, s’abandera unes millores clarament insuficients vers l’emancipació de la classe treballadora. Aquest ha esdevingut un discurs imperial que ha aconseguit allunyar pal·liativament les classes populars i les organitzacions pseudo revolucionàries de la línia socialista fins al punt de vendre’ls tesis allunyades de la realitat conceptual, dividint així cada cop més l’organització col·lectiva.
Però, nosaltres, la classe treballadora no som ximples. Sabem que no per esforçar-se més es compleix el somni, perquè aquest no existeix i inclús qüestionem decidits el concepte d’èxit que es creu correcte sota el marc capitalista. En altres paraules, sabem que la meritocràcia és un invent del liberalisme per assentar-se com a ideologia predominant. La classe obrera sabem que les nostres condicions materials són imprescindibles per determinar si podem o no dur una vida plena, aconseguir allò que volem i sobreviure en el capitalisme salvatge. I som conscients de la trampa que suposa que el sistema et vengui la necessitat d’obtenir el seu tipus d’èxit prefabricat com a fet imprescindible per assolir la plena felicitat, però alhora et negui els recursos suficients per poder aconseguir-ho; és jugar a perdre, perquè la frustració crònica queda assegurada.
A més, el discurs meritocràtic ens interpel·la a totes per igual, quan ni tan sols partim de les mateixes oportunitats. Se’ns fa creure que posant una mica de la nostra part ho podem aconseguir tot quan les joves obreres sabem que no hi ha forma ètica de guanyar tants diners sense explotar o trepitjar a ningú, alhora que sabem que si no disposes d’un entorn i unes condicions satisfactòries resultarà imprescindible “perseguir el teu somni”. Davant això només podem defensar-nos col·lectivament, amb organitzacions de classe que ens permetin disputar les condicions materials i mitjançant la pràctica revolucionària que canviï el sistema de valors.
És per això que des de la Joventut Comunista de Catalunya, rebutgem qualsevol discurs meritocràtic, que ens responsabilitzi individualment dels nostres èxits i/o fracassos, sense comptabilitzar les condicions materials de les quals tenim pertinença. Som conscients de la multitud de privilegis o opressions que ens imposen i que no sempre les podem escollir; ja que som conscients que la meritocràcia no és un ascensor social directe a la classe predominant sinó una eina més que té el capitalisme imperialista i liberal de vendre’s la competitivitat, els mercats i l’individualisme. Les joves comunistes no volem pujar a un estatus superior, ni volem convertir-nos en part de la burgesia, sinó que volem eliminar la societat de classes, la desigualtat social i la pobresa, assolint així, el que ens pertoca.
Comitè Executiu de la Joventut Comunista de Catalunya
1 de maig de 2023
