Alcem la veu per totes nosaltres!
Un any més, ens trobem en aquest 8 de març recordant com la nostra classe continua vertebrant de forma inequívoca l’opressió que patim com a dones treballadores. Tot i els avenços assolits durant els darrers anys, no podem oblidar que les desigualtats profundes que continuen afectant-nos, especialment en l’àmbit laboral i de les cures, són fruit de la configuració de l’actual sistema socioeconòmic capitalista. Malgrat aquestes passes cap endavant, les dones encara portem sobre les espatlles la major part de les responsabilitats relacionades amb les cures, generant una doble jornada invisibilitzada, i les feines més precàries, amb remuneracions significativament més baixes.
Alhora, el sector de les cures, fonamental per al benestar de la societat i intrínsec en les societats humanes, és encara una feina que, en gran mesura, assumim majoritàriament nosaltres. Les xifres parlen per si soles: el 92% de les excedències per cuidar els fills i filles són sol·licitades per dones i, a més, les dades revelen que les dones cobrem un 21% menys que els homes, una xifra alarmant que reflecteix la persistència de l’escletxa salarial. Aquesta escletxa es manifesta en el moment en què els plusos salarials de productivitat o per haver assumit hores extra són mecanismes incompatibles a assumir per aquelles persones que carreguen el pes de la cura de fills o de persones grans, en general dones.
Alarmantment, el 78% de les dones que treballen en serveis assistencials a la llar ho fa de manera irregular, amb contractes inestables que amenacen la nostra seguretat laboral. En aquesta precarietat també juga un paper important l’eix de l’origen, tenint en compte que gran part de les treballadores de la llar i les cures són dones migrades, que han d’acceptar condicions extremadament precàries per la injusta i abusiva Llei d’Estrangeria que dificulta la seva regulació.
Un altre factor de precarització, tot i que també ens pugui aportar aspectes positius com la flexibilitat, és el teletreball. Especialment en les dones, el teletreball s’ha presentat com a mecanisme de conciliació, quan la realitat és que es troba lluny de ser-ho: una persona que es troba treballant a casa, no pot estar, de forma simultània, atenta a la reproducció de tasques vinculades a la cura de menors o persones dependents.
És per això que és crucial la defensa com a comunistes d’un feminisme de classe, revolucionari i combatiu, perquè és l’única eina que ens permetrà superar l’actual estat de les coses i construir un horitzó d’esperances per la nostra classe, també per a les dones treballadores. Un horitzó en què néixer dona no marqui el nostre futur en la societat i les nostres possibilitats per desenvolupar els nostres projectes vitals. Per assolir-lo és també important denunciar el fantasma del feminisme liberal que des de les empreses i les institucions burgeses utilitzen cada 8M, utilitzant consignes feministes mentre perpetuen les desigualtats internes. Ens animen a trencar el sostre de vidre per ser nosaltres les caps que explotin i s’apropiïn de la plusvàlua de la resta de dones treballadores que es troben per sota nostre. Nosaltres volem acabar amb aquest sistema que genera dues classes socials antagòniques i que gràcies al fruit del treball d’una, l’altra aconsegueix sobreviure.
Aquest 8 de març reivindiquem un entorn laboral segur, lliure de discriminació i assetjament, on les dones puguem desenvolupar-nos plenament sense por ni intimidació. Allunyant-nos del discurs hegemònic que s’ha popularitzat a les xarxes socials, no acceptarem ser relegades a la categoria de “només una noia” per justificar actituds i comportaments fruits de la socialització patriarcal. El dia d’avui, ser “només una noia” és el que ens ha marcat les nostres vides i per les quals monopolitzem feines més precàries i temporals, amb baixos salaris i continuem patint assetjament sexual als centres de treball i a l’espai públic. Justament per “ser només noies” ens organitzem perquè les generacions posteriors no hagin de patir l’opressió capitalista i patriarcal que hem patit nosaltres.
Exigim un canvi estructural, una transformació real de l’actual ordre socioeconòmic que impliqui una transformació radical en les relacions laborals, socials i culturals per avançar en l’emancipació de la nostra classe i el nostre gènere. Per aquelles que ens van precedir i per les que vindran, per les que sortirem als carrers i per les que encara no hi poden, alcem la veu per totes nosaltres!
Comitè Executiu de la JCC
