Fa un mes que rebíem la “Sentència del Procés”, sentència que com vam analitzar al darrer comunicat de la JCC del 21 d’octubre de 2019 representa la fi d’un cicle polític a Catalunya i a l’Estat Espanyol, cicle que compren els fenòmens del 15-M i l’1-O, cicle on es dóna una breu crisi de règim i avui dia vivim el tancament d’aquesta crisi.
Les mobilitzacions arreu del territori de Catalunya, i de la resta de l’Estat Espanyol, han estat enormement massives. En aquest sentit volem destacar especialment les mobilitzacions de Tsunami Democràtic i l’Acampada Universitat. El jovent organitzat ha sabut donar resposta a la necessitat de mobilització que els i les joves havien demostrat en els dies posteriors a la sortida de la Sentència.
L’Acampada ha trencat la normalitat política i social amb què alguns actors polítics volen assimilar la sentència, supeditant-se a la crida a l’ordre del Règim del 78. Creiem que l’Acampada ha aconseguit situar elements de mobilització destacables com: l’apropiació popular de la Plaça Universitat davant de la campanya electoral del bloc conservador, PP, Cs i VOX; l’exitosa programació d’activitats formatives i reivindicatives, com les accions contra les empreses d’apostes o aturar desnonaments; i per últim, la recaptació d’aportacions voluntàries fer la caixa de resistència en suport dels i les presses polítiques de les mobilitzacions contra la sentència. Celebrem doncs la capacitat amb la qual els i les joves s’han organitzat, han treballat democràticament a l’Acampada i han actuat amb unitat d’acció davant aquesta resposta a la Sentència, considerem aquesta acampada una victòria del sobiranisme popular.
Lamentem les crítiques que ha rebut l’Acampada Universitat. Per una banda, és curiós com des dels mitjans de comunicació s’ha criticat alhora la mobilització desorganitzada del jovent i l’organitzada, assumim que la crítica és a la mobilització juvenil, pel seu caràcter de classe, el de la classe treballadora. Els mitjans de comunicació fan una defensa acèrrima dels interessos de classe dels seus amos, les classes dominants. També, lamentem les crítiques partidàries que ha rebut des de sectors molt concrets vinculats a l’independentisme i el federalisme més reaccionaris, hem viscut com l’Acampada rebia crítiques per ser massa poc independentista o per ser massa poc combativa, assumim que la crítica d’aquests actors és una crítica en clau partidària i electoralista, s’oposen a la idea que pugui existir a Catalunya un front d’esquerres ampli, de caràcter independentista i, especialment, sobiranista que reculli les lliçons del 15-M, les vagues generals del 29-M i 14-N, i l’1-O. Aquests sectors volen una polarització de la classe treballadora de Catalunya en l’eix nacional, traint un dels valors fundacionals del PSUC històric: “és català qui viu i treballa a Catalunya”.
El dia 10-N vam arribar a la reedició electoral de les Eleccions Generals de l’Estat Espanyol, després dels intents fallits per formar govern per part de Pedro Sánchez i del PSOE. Els resultats d’aquesta reedició electoral vénen marcats per una petita modificació dels blocs que formen el Congrés, on destaquem un notable augment dels diputats de partits d’àmbit no estatal i un gran trasbals de vot dins el mateix bloc conservador que s’ha radicalitzat i una substancial modificació dels blocs que formen el Senat on el PSOE ha perdut la majoria absoluta.
Celebrem l’augment de la presència dels partits d’àmbit no estatal al Congrés, que ajuden a trencar el bipartidisme a l’Estat i el règim territorial estancat actual. Especialment, celebrem l’entrada al Congrés de BNG i CUP, la victòria d’ERC-Sobiranistes a Catalunya i la consolidació de Bildu amb el seu grup parlamentari. A Catalunya, celebrem que es manté el vot en clau progressista, federalista o sobiranista. En aquest sentit, analitzem que el PSOE i Unidas Podemos no han aconseguit la capitalització del vot progressista arreu de l’estat, que migra cap a partits d’àmbit no estatal. També, constatem que s’inverteix la dinàmica pròpia de l’auge de Podem i les confluències “del canvi”, juntament amb Cs, a diferència del passat cicle electoral on vam viure una baixada dels partits clàssics i una davallada al Congrés de partits d’àmbit no estatal.
Sobre l’augment parlamentari de VOX volem fer diverses consideracions. En primer terme, condemnem rotundament el blanquejament de forces d’ultradreta per part dels mitjans de comunicació, sobredimensionant les aparicions de VOX i normalitzant el seu racisme i feixisme com si fossin propostes a debat en una societat “democràtica”. En segon terme, constatem que VOX no aconsegueix arrelar en el vot de classe treballadora, la composició de classe del vot a VOX està clarament correlacionada amb la petita i mitjana burgesia, encaix natural amb les seves connotacions feixistes, però també arrelada en els terratinents i en part de l’aristocràcia. Així mateix, volem fer una consideració, en clau programàtica, sobre l’ascens de VOX: aquest no ha estat un augment del vot a la dreta, sinó un trasbalsament entre els vots de partits de dretes.
Per explicar això últim cal remuntar-se a l’aparició de Cs, on la crisi política del PP per casos de corrupció van deixar una disputa per l’hegemonia del bloc conservador a l’Estat, i conjuntament amb la contradicció a l’eix nou-vell de la política Estatal, similar a l’aparició de Podemos, van la resposta a l’ascens de Cs a l’anterior cicle electoral. En aquest cicle, Cs en comptes de plegar-se davant els interessos del règim i pactar amb el PSOE per fer un govern de coalició que defensés els interessos de l’IBEX35 va optar per seguir pressionant en aquest eix i, alhora, va implicar-se en una lluita de desgast per l’hegemonia del bloc conservador incentivant el discurs d’unitat territorial i d’odi envers les diferents nacions que conformen l’Estat. Tot això va fer que els altres dos actors del bloc conservador li fessin una pinça considerable a Cs; el PP té una proposta molt més nítida en l’eix esquerra-dreta, amb una política neoliberal ben definida, i VOX té una proposta en l’eix unionista-sobiranista molt definida i molt més ultranacionalista que Cs. Analitzant que VOX que té un discurs més nítid en tots els sentits de la dreta i el blanquejament i promoció que ha tingut als mitjans de comunicació, trobem l’explicació a aquest auge; que lamentem i que combatrem amb tota la nostra força.
Aquesta darrera setmana, ens hem trobat amb la proposta de l’anomenat “govern progressista” de la mà del PSOE i Unidas Podemos. Rebem aquesta notícia amb baixes expectacions i reconeixem l’ínfim marge amb el qual podrà ancorar una proposta econòmica i social per la classe treballadora. Entenem que el PSOE està altament pressionat per la Troika europea per aplicar paquets de retallades per cobrir el deute de l’Estat, i en aquest petit marge de maniobra se’ns ofereix aquesta proposta de govern. A més, des de Catalunya no podem veure amb bons ulls aquest acord amb el PSOE, pacte que presenta Catalunya com a part del territori estatal “un problema de convivència” i no com un conflicte de sobirania i llibertats, al que cal trobar solucions polítiques i no judicials i repressores. No oblidem, que el PSOE ha reprimit al nostre poble amb la mateixa duresa que ho va fer el PP.
Finalment, considerem que un possible govern de la mà del PSOE i Unidas Podemos pot suposar, definitivament, el tancament de la crisi de règim, amb l’entrada de Podemos (que venia a impugnar el Règim del 78) dins un govern amb el garant del règim el PSOE. Tanmateix, aquest govern pot representar una sortida de compromís davant la radicalització del bloc conservador i l’ascens de les propostes d’ultradreta. D’accedir a no tancar la porta al diàleg amb Catalunya, amb gestos considerables cap als presos polítics, entre altres, considerem que Sobiranistes no ha d’oposar-se a què es pugui formar aquest govern.
Animem al jovent de classe treballadora a organitzar-se, perquè si ens quedem aturades, el Règim del 78 no es mourà ni un pèl, per una joventut alegre i combativa, afilia’t a la JCC!
¡No pasarán!
Comitè Executiu de la JCC
19 de novembre de 2019
